“GILDA” AL CINE VICTORIA D’ALMUSSAFES

La tia Everilda fou una dona del poble a la qual li agradava conservar molta informació que arribava a les seues mans i en paraules de Rafaela Alós “tenia tota la col·lecció de fullets de ma dels que donaven al cine Victoria en cada sessió”. Desconec si aquell material encara existeix, però un familiar m’ha passat tres fullets de pel·lícules que guardava. Espere tornar al tema en pròximes ocasions.

El que hui us presente correspon a una de les més clàssiques del cine, la titulada “Gilda”, protagonitzada per Rita Hayworth i Glenn Ford en ella apareix una de les “bufetades” més famoses de la història del cine. Es passà els dies “miércoles 15 y jueves 16 de marzo”, però no figura l’any. Però, m’incline per situar-la en l’any 1950, ja que els següents dimarts i dimecres 15 i 16 de març correspondrien als anys 1955 i 1961.

Com resulta que el fullet fou editat –almenys en la part de darrere, perquè la portada ja ho estaria de l’empresa cinematogràfica– per la impremta Machí de Benifaió, fundada en 1945 i com la pel·lícula es rodà en 1946, és per això que jo la situaria en 1950 i deu ser el moment de l’estrena a Almussafes.

Als joves esta pel·lícula no us sonarà molt. A mi, que vaig nàixer vuit anys després del seu rodatge i no crec haver-la vist almenys sencera, sí que em sona per haver-la sentit nomenar en infinitat d’ocasions.

Acompanye les dues cares del “fullet de ma” i una imatge de la protagonista en aquell moment, que crec correspon també a la pel·lícula.

Fixeu-se en els comentaris que es fan al document: “¡Señorita, sujete rapidamente a su novio que viene su temible rival GILDA!”. “¡Si usted no la vio, apresúrese, no deje pasar un dia más, corra al cine a ver ese estupendo invento que hace palidecer a la bomba atómica GILDA!”.

Publicat al Facebook el dia 02-11-2014

OBJECTES AMB VIDA

Estem en novembre de l’any 2005, les fotos que acompanye són del dia 22. Una casa del poble ha segut enderrocada per construir-ne un edifici de pisos. Junt al solar pla queda, en una vorera, un armari de paret que es trobava en la cuina de la casa. També s’aprecia part del que resta d’aquella cuina.

Ja no queda ningú, perquè la casa ha desaparegut, però els objectes sembla que encara “tenen vida”, suposant que un objecte la tinga. Almenys es suposa que en algun moment “la tingueren” per a aquelles persones que l’habitaven i els usaven en la seua vida diària. Objectes senzills que abandonaren en la marxa, que havien deixat de ser importants per a ells. Altres de més moderns vindrien a substituir-los en el futur, ja què una casa nova demanaria canvis...

Publicat al Facebook el dia 25-10-2014

FONT DEL PARC DE LES PALMERES

Estem aproximadament en l’any 1988 i es construeix una monumental font que anava a combinar aigua, llum i música, regulades des d’un ordinador a situar a la part alta del Centre Cultural que s’havia inaugurat tres anys abans.

En un principi estava prevista per l’esplanada de davant l’edifici però el càlculs no es feren bé i hagué de canviar-se el seu emplaçament a l’altre costat del carrer Ausiàs March, en un lloc on ja estava el Parc de les Palmeres, el que obligà a llevar –almenys– algun dels bancs existents.

El cost de l’obra en aquell temps suposava una bona quantitat de diners però el nostre poble s’ho podia permetre.

Ací s’aprecia la part feta a la superfície del terreny, ja s’havia acabat la part que quedava al subsòl. La poca qualitat de la imatge impedeix reconèixer als treballadors que hi participen així com al públic.

En aquella època encara tenia tràfec aquella part del carrer i com es veu alguns vehicles estaven estacionats...

És una fotografia que pertany a un àlbum de la meua companya mestra Imma Martí.

Publicat al Facebook el dia 17-10-2014 

GRANJA ESCOLA DEL MAS DEL CAPELLÀ (I)

Els dies del 28 de maig a l’1 de juny de 1990 marquen al calendari la meua primera visita a la Granja Escola del “Mas de Capellà”, en la carretera de Llíria a Olocau i entrant a la dreta de la carretera al poc de passar el poble de Marines Nuevo. Actualment –i després que han passat 24 anys– encara arribem a ella per un camí sense asfaltar pel qual passaven fins els carros de combat de l’exèrcit que tenen –o tenien– els quarters per aquella zona.

Sí, fou la primera visita meua amb alumnes, eren els corresponents a la tercera promoció, amb la qual vaig compartir tres cursos, els que anaven des de 1988 a 1990. Teníem el grup D del col·legi Almassaf i en cinqué nivell eren un total de 34 alumnes. Començaren per estances de 5 dies, amb el pas dels anys les feren de 3 dies i alguna de les últimes ha segut una simple visita d’un dia.

Supose que els alumnes s’ho passaren bé i els deixà uns quants records gravats en la seua ment: els animals, les plantes de l’hort, els tallers, l’excursió del dimecres caminat a Olocau, els racons i l’actuació del foc de campament del dijous per la nit, són coses que jo també mantinc en la meua memòria, encara que jo he tingut la sort de reviure l’experiència moltes vegades més.

Dormir fora de casa era per aquells alumnes una aventura que podien repetir durant quatre nits seguides. Se’n anaven molt il·lusionats, s’allunyaven per primera vegada dels pares i al final ploraven a l’hora de tornar a casa.

Sempre m’ha agradat portar-me la majoria dels xiquets i xiquetes, però no era una tasca fàcil la de convèncer als pares perquè consentiren i tampoc era una excursió barata en èpoques de poca abundància i molt de sacrifici familiar... En els últims viatges he fet ple d’alumnes en més d’una ocasió.

A aquella visita meua han seguit fins a dotze més amb altres promocions d’alumnes i amb les mateixes il·lusions infantils. Sempre al final del cicle, com una espècie de premi col·lectiu, en forma d’experiència única per a cadascun/a d’ells i elles.

La fotografia que acompanye correspon a l’acomiadament, està tot el grup amb els monitors i els responsables de la granja. També estem els tres mestres que els acompanyaren: Amalia Dolz, Vicente Emeterio i jo. En aquell viatge feren més de 100 fotos, en una època en que els “carrets” s’havien de revelar per arribar a la visió de les imatges.

Publicat al Facebook el dia 17-09-2014

JOCS INFANTILS DEL PARC CENTRAL (III)

El dia 14 d’agost vaig traure la segona part d’esta col·laboració.

Estem ja a principis de 1996, què és el temps que representa la fotografia que acompanye.

Està treta des de l’encreuament dels carrers Ausiàs March amb Literat Azorín i es la que mostra millor els jocs infantils que es troben en una part del Parc i que quasi estan molestant perquè en eixa zona estava projectat fer un auditori, però que es quedà en esplanada... També reflexa molt bé el buit que havien deixat els arbres desapareguts en tota la zona límit amb l’avinguda de Paral·lel, per la remodelació ja nomenada abans. Calcule, que pels motius anteriors prompte desapareixerien d’allà.

Però anem al que ens interessa. En primer lloc s’aprecia mitjanament una estructura inclinada de fusta de forma lleugerament piramidal. Un parell de balancins de fusta que rebotaven sobre els neumàtics clavats en terra. Encara està l’antic i primitiu pont metàl·lic (?) i les rodes de colors... a la dreta es troba un joc en forma d’escala inclinada de fusta que acabava en costat vertical pel que baixaven per unes cadenes... Una barraca –també de fusta– que estava en fotos de dos mesos abans ja havia desaparegut.

Estem en moments de profunds canvis al Parc Central, sobre tot de la massa forestal.

Publicat al Facebook el dia 07-09-2014

EXCURSIÓ ESCOLAR A LA NEU EN 1985

Ací n’hi ha alguns alumnes de la primera promoció meua. Jo els vaig tenir entre els cursos 1981 i 1984, però ara estaven en sisé curs d’EGB.

Anaren amb els mestres Paco Ardit (conegut com “el teacher”), Marisa Perona i José Luís Ull, que no apareixen a la foto.

Seria l’hivern del curs 1984-1985 i es desplaçaren a Valdelinares (Teruel) d’excursió, però pel que es veu molta neu no n’hi havia.

Puc distingir a: Mónica Nadal, Antonio Pérez, Eva Rodríguez, Pilar Sabater, Olga Salvador i Carlos Soldado, però crec que n’hi ha altres ex-alumnes meus també.

Publicat al Facebook el dia 26-08-2014

CRÒNICA D’UN CAMPIONAT D’EUROPA DE COTXETS (i III)

Ahir divendres ja havia començat a fer-se proves eliminatòries finals que duraven uns vint minuts, avançant les de 1/64. El dissabte de matí es farien les següents: 1/32, 1/16, 1/8, quarts de final i semifinals, buscant els deu pilots que farien la final per la vesprada. Crec que dels deu finalistes quatre ho feien directament tenint en compte les seues marques individuals i els altres sis competien fins última hora per estar en l’eixida.

El dissabte 16 torne per la vesprada. Sabia que a partir de les setze hores es celebrava la final i quan he arribat ja havia acabat tot. Una pena! Però m’ho vaig agafar amb filosofia i vaig veure, acompanyat, xerrat i fotografiat al subcampió d’Europa fins el moment del lliurament dels premis.

Només arribar n’he sabut la notícia, Edu Fernández Escandón, un xic asturià ­–amb el que vaig estar parlant ahir pel matí i em va comentar que portava el campionat prou bé– s’havia fet amb la segona plaça. Als boxes del fons, els que ocupaven tots els espanyols i una part d’estrangers n’hi havia molt moviment, l’alegria i les felicitacions tenien un nom “Edu”, un jove modest, que treballava a les drassanes asturianes però que ara està en atur, com molt altres joves del país, havia fet la gran gesta de ficar-se a l’altura de pilots que viuen sols d’això, perquè en estos dies m’he enterat de que n’hi ha qui viu d’això...

El seu amic i company Alejandro m’ha confessat que “Para España esto es algo bueno, tanto para Valencia, tanto para Asturias, como para todos. Creo que nadie en España había conseguido pisar un podium en un europeo ni en categorías 1/8 ni en 1/10 –que és aquesta–...”

Ha guanyat el campionat l’alemany Robert Piestch, com era molt probable per la seua superioritat de mitjans tècnics i d’equip, el que li feia tenir el domini absolut d’esta carrera des del primer dia. Ha segut tercer el suís Simon Kurzbuch.

Tots en els boxes del fons fotografiaven –al protagonista i el seu cotxe– i parlaven del mateix tema, Edu havia acabat la prova quasi sense neumàtics en les rodes de la part dreta del cotxe, havia arriscat molt al no canviar-les –quan els altres si les havien canviat– però la jugada li havia eixit bé. El seu cotxe era un KM Racing. Havia completat un total de 131 voltes en 45 minuts, a quatre segons del primer i amb una volta menys que ell i cinc segons per davant del tercer amb les mateixes voltes. Tenint en compte les longitud del traçat curt o llarg el cotxe del subcampió havia cobert una distància entre 37 i 43 quilòmetres per un vehicle tant xicotet. La tasca del mecànic –que és son pare– també ha segut excel·lent i ha estat a punt en els moments de càrrega de  combustible, cosa que el cotxe ha hagut de fer una mitja dotzena de vegades aproximadament durant el recorregut.

Després, consultant notícies en Internet sobre el nostre protagonista, m’he informat de que l’any passat en Getafe (Madrid) es proclamà campió d’Espanya i en una entrevista que li feren per a portaldelsur.es, declarava que “Para el año que viene me encantaría poder revalidar el título,y realizar una buena actuación en el Europeo que por suerte este año que viene tiene sede aqui en España, en Valencia y en el que el objetivo sería poder clasificar entre los 15 primeros”. Crec que l’objectiu del campionat d’Europa l’ha superat de valent. Enhorabona a Edu Fernández Escandón i enhorabona també a l’organització de l’event al nostre poble!

Durant els tres capítols d’esta Crònica espere haver dit poques ximpleries i lamente no haver ficat més fotos dels cotxes en carrera, però quasi totes les fetes tenien poca qualitat. Jo també he segut un afeccionat més!

Publicat a la pàgina del Facebook “Almussafes” el dia 19-08-2014