dimecres, 10 de juny del 2015

ORLA DE LA MEUA CINQUENA PROMOCIÓ:

Ja fa molt de temps que no fique cap orla. L’última eixí a principis del mes de juny.

Aquesta correspon als anys compresos entre 1993 i 1995, per tant prompte farà vint. Fou la primera promoció de sols dos cursos, fins aquell moment eren de tres. Són companys de promoció de la meua filla, encara que ella anava a un altre grup.

En aquella època no tenia mitjans ni tècnica per llevar els colors de fons de cada una de les fotos. N’hi ha una part pintada per mi per adornar un poc el treball.

D’una gran part del grup desconec dades seues i tampoc sé si continuen pel poble.


Publicat al Facebook el dia 31-01-2015

divendres, 5 de juny del 2015

ELS NOMS DEL COL•LEGI D’ALMUSSAFES

La primera escola del poble fou construïda l’any 1867 al carrer de Sant Vicent i era un edifici municipal. Fins quasi el final del segle XIX seria única i funcionà fins l’any 1958. Segurament no tindria cap nom oficial. Com a “l’escola dels cagons” la recordava alguna persona major entrevistada per mi. Quan es feu el canvi a la nova tenia una unitat de pàrvuls.

Diu el metge Bosch al seu llibre –“Almusafes. Noticiario Histórico Costumbrista”– que durant la segona dècada del segle XX sols estaven l’escola de xiquets abans nomenada i la de xiquetes en la “Casa del Castell”. És esta escola la que conegueren els nostres majors –de seixanta anys endavant–. Estava situada en la torre i serà per això que quan parlen d’ella diuen “les escoles de la Torre”, perquè contava amb 3 unitàries de xiquets, 3 de xiquetes i una de pàrvuls en el moment del trasllat a la nova, esdeveniment que es recull als “Nodos” d’Almussafes. Es trobava en un edifici llogat per l’Ajuntament en l’antiga casa senyorial que apareix en el nostre escut municipal i que va ser enderrocada a principis de l’any 1981.


Però, entre setembre de 1957 i tot l’any 1958 es va construir un col·legi en una zona del poble que amb els pas dels anys s’ha convertit en el centre. Se li ficà el nom de “Grupo Escolar Salas Pombo”. I perquè aqueix nom?. Diego Salas Pombo havia segut entre els anys 1950 i 1956 el Governador Civil de València i el “Cap Provincial del Moviment”. Era l’autoritat a la qual es dirigien des d’ací i ens havia visitat algunes vegades. I ja abans de començar la construcció, en sessió extraordinària del Ple Municipal de 8 de maig de 1957 s’havia acordat per unanimitat retolar el futur Grup Escolar amb el nom de l’ex-governador.


Aquell nom –que es retolà dalt la façana principal en grans lletres de ceràmica– es va mantenir fins l’any 1980 en que els nous aires democràtics volien llevar els noms amb significat polític i canviar-los per altres amb més connotacions locals. En reunió de claustre del 24 de febrer d’aquell any es va incloure un punt en l’ordre del dia titulat “Cambio de nombre del centro” i es marcaven –en castellà– varies observacions a ser tingudes en compte a l’hora del buscar el nou nom: a) que tinguera una significació geogràfica, local o popular, b) que fora el d’un personatge de la cultura valenciana, literària, històrica o artística, c) que no poguera transmetre un possible transfons polític de cap tendència, d) la possibilitat d’anomenar-la “Escola d’Almussafes” i l’apartat e) que estiguera escrit en l’ortografia normalitzada i científica de la llengua valenciana. La proposta tingué 14 vots a favor, 0 en contra i 16 abstencions.

Es creà una comissió encarregada del canvi de nom i en Claustre del dia 12 de novembre del mateix any es donaren els resultats del recompte de l’última votació: Almazaf 305 vots, Blasco Ibáñez 185 i Jaime I 137.


Com a resultat de totes les gestions realitzades davant totes les autoritats polítiques i/o educatives, es va publicar una Ordre Ministerial el dia 10 d’octubre de 1981, en el BOE del 13 de novembre, per la qual el Col·legi Nacional “Salas Pombo” passava a denominar-se “Almazaf”. I així estigué quasi durant tres dècades.

A partir del curs 2011-2012 el nom d’Almazaf, que estava en castellà, el passaren al valencià quedant oficialment com “Almassaf”.

La meua llarga experiència laboral a aquest col·legi m’ha permès conèixer i usar els tres noms.

EPÍLEG – ALTRES CENTRES:

Fins el curs 1990-1991 va ser l’únic centre educatiu de la localitat d’ensenyament primari. A partir del següent, es ficà en marxa el segon centre amb el nom de “El Pontet”.

En 1986 havia començat a funcionar l’escola d’adults d’Almussafes oferint els seus serveis com a programa municipal.

El curs 2001-2002 es ficà en marxa l’IES d’Almussafes usant els prefabricats que havien usat nosaltres durant 8 trimestres al Parc de les Palmeres, mentre el construïen.

Els peus de fotos serien els següents:
1. És una foto que correspon a una imatge del vídeo dels “Nodos” d’Almussafes. Per això té una escassa qualitat. Correspon al moment de començar el trasllat a l’escola nova de Salas Pombo.
 2. És una foto de la col·lecció de Maiques. En aquell temps es feren unes quantes i supose que totes estan ja vistes, però... serveix per il·lustrar el tema i observar el nom en la façana del col·legi.
 3. És una imatge que forma part d'una foto aèria del poble. Serà dels anys setanta. Encara es construiria tota l'ala de darrere que jo vaig conèixer quan vaig vindre en 1980. Els pins són ja tant alts que tapen la façana del col·legi. Es veu un poc del Parc Central, l'Ajuntament, l'escola i darrere el camp de futbol i les cases dels mestres.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 23-01-2015

diumenge, 31 de maig del 2015

MÉS SOBRE LA INUNDACIÓ DEL 4 D’OCTUBRE DE 1991

Fa ja quatre hores que Gustavo Asins ha tret unes fotos sobre la inundació que es va produir el dia 4 d’octubre de 1991. Això m’ha impulsat a complementar la seua informació amb materials del meu arxiu.


En la foto que podeu veure trobem el carrer Sueca per la part dreta i a l’esquerra està la Ronda Est, ara nomenada del Síndic Antoni Albuixech i l’eixida de Sollana. Està feta des de la terrassa del meu edifici. El solar que apareix ple d’aigua tindria més d’un milió de litres, perquè era un forat d’un metre de profunditat aproximada en gran part del mateix. Hui quasi tot està ja ple de construccions. Es suposa que el nostre carrer està més alt que els carrers del casc antic que patiren aquella inundació i ací s’aprecia el fang dalt de l’asfalt, però poc.

Acompanye la informació que eixia al diari Las Provincias del diumenge següent, però en una composició diferent a la publicada, ja que he canviat el text fent la lletra més gran i la col·locació de les tres imatges que anaven en horitzontal, jo les he ficades en vertical.


Per últim, un fragment del full del “Cuaderno de lluvias” del mes d’octubre de l’any 1991 que arreplega la quantitat de 140 litres d’aigua caiguts en Almussafes en unes quantes hores. És el que queda del treball sacrificat de Francisco Tapia, la persona que durant quasi tres dècades va ser el nostre meteoròleg local. Des d’ací, vaja el meu record per a una persona amb la que vaig compartir algunes hores parlant de la climatologia del poble.


Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 17-01-2015

dissabte, 30 de maig del 2015

PATI DE LA CASA DE L’AIORA

Aquest matí ha publicat el nostre amic Óscar Plaza un parell de fotos d’obres al pati de l’antiga casa de l’Aiora en la pàgina d’Almussafes. Sembla que estan enderrocant un edifici annex a la mateixa que estaria malament. S’aprecia un pati quasi mort si no fora per les plantes que hi queden.

Eixes visions de ruïna i abandó contrasten amb la vida d’aquell temps que està representada en la foto que acompanye, en ella es pot observar un pati amb plantes, entre elles una parra per donar ombra –m’imagine que seria eixa planta–, n’hi ha bancs als costats, el pati està net i la casa sembla habitada.


Es tracta d’una foto feta el curs 1975-1976 per un treball d’alumnes de vuité d’EGB –del mestre don Francisco Chalmés, al que ja he fet al·lusió en altres publicacions– que volien estudiar com estava el poble amb els canvis grans que es preveien amb l’arribada de la factoria Ford. Té per tant 38 anys aproximadament.


Jo no he entrat mai a eixa casa i per tant no conec quasi res d’ella, sols la tinc vista des de la terrassa del costat, però comparant amb algunes fotos actuals fetes per mi, crec que correspondria a la part de darrere, la que donava pas o comunicava amb l’hort d’Aiora.

Fique també una foto actual –es del 9-3-2014– per veure com estava el pati fa menys d’un any.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 13-01-2015

dimarts, 26 de maig del 2015

1980-2014: TRENTA-QUATRE ANYS I UN POC MÉS AL SERVEI D’UN POBLE

Fou en setembre de 1980 quan vaig arribar de mestre a esta localitat i a la seua única escola en aquell temps. La Ford feia tres anys que estava en marxa, ja des de la seua instal·lació el poble anava en augment i el col·legi es quedava insuficient, provocant la construcció de tot un edifici nou, una ala i l’espai sobre una porxada que unia els dos pavellons. Així que quasi vaig estrenar la part nova, que en realitat no ho semblava tant a no ser que la compararen amb les aules fetes en 1958, sols vint-i-dos anys abans.

Normalment no m’agrada ser protagonista de les meues cròniques, sóc una persona prou vergonyosa per a moltes coses, però el tema ara el justifica, el segon ofici de Cecilio –que va assumir el càrrec de Cronista a principis del mes d’abril de l’any 2010– passa des de ja a ser el primer. Segurament, el parlar de mi mateix deuria fer-ho una altra persona, però qui té totes les dades sóc jo mateix.

I els anys han passat, aquells vint-i-sis amb el quals venia s’han convertit en seixanta, i ací –com en tots els llocs­– ha plogut molt, a més de la infinitat de notícies de tot tipus que han anat produint-se en l’escola i al poble...


El primer curs vaig ser mestre tutor de 6é C, però donava classe de llengua a tres grups de sisè i de plàstica i pretecnologia dels tres grups de setè, al meu grup alguna matèria més. El segon curs vaig passar ja a tercer i ja quasi sense adonar-me he arribat a catorze promocions i un poc més... Era l’època de l’EGB, que els anys i les lleis educatives en constant canvi, han reconvertit en Primària.

Han segut un total de 958 alumnes en llista, però en realitat el primer curs va ser un poc de transició, jo impartia la part corresponent a la meua especialitat de filologia. Però fou a partir del segon quan vaig assumir totes les matèries que he impartit al llarg de tot el temps i ja en períodes de tres cursos seguits i més tard de dos cursos, amb l’excepció d’un grup que vaig portar un any molt recentment i els últims alumnes que sols m’han acompanyat durant quatre mesos.

El número d’alumnes reals ha segut de 535 repartits així: 110 alumnes durant tres cursos, 203 durant dos cursos i 201 durant un curs, a més dels 21 últims que sols han segut 75 dies lectius. Entre tots ells he arribat a tindre dos germans en 34 ocasions –incloses dues parelles de bessons– i tres germans en dues ocasions. Però com us podeu imaginar he tingut pares i fills, mares i filles i tot tipus de variables.

Han segut uns 6.000 dies d’escola i moltíssimes hores de dirigir l’aprenentatge dels xiquets, més de cent reunions de pares, centenars d’entrevistes amb mares/ pares, moltes hores de reunions de Consell Escolar fora de l’horari, infinitat d’excursions, etc.

Sempre he estat donant classe com un “mestre normal”, sense pertànyer mai a l’equip  directiu del centre, l’única cosa diferent que he fet ha segut portar la responsabilitat d’encarregat de menjador durant els últims vuit cursos complets, que he compatibilitzat amb les meues classes.

Sobre la meua docència no em toca parlar, els meus ex-alumnes sabran quina va ser la importància que jo vaig exercir sobre les seues vides.

L’escola ha segut sempre la meua vida –des que tenia tres anys no he fet altra cosa–, m’ha encantat i al mateix temps m’ha ajudat a ser feliç. Ara que s’acaba, espere poder tenir-la molts anys en el record i reviure anècdotes, excursions, històries, etc., que em serviran per contar-vos des d’ací o altres llocs futurs, com ja he fet quan he parlat de diversos temes escolars.

Hui trenta-u de desembre, últim dia en actiu, s’acomiada el mestre i us saluda el cronista!

Acompanye dues composicions, la primera és molt evident. La segona correspon al curs 1982-1983, el grup de 4t C visita les Indústries Càrniques “La Ribera”.


 Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 31-12-2014

dissabte, 23 de maig del 2015

60 ANNIVERSARI DE L’EMIGRACIÓ A LA REPÚBLICA DOMINICANA

Hui vint-i-quatre de desembre es compleixen seixanta anys del principi del “somni americà” de 700 agricultors valencians de l’Horta Sud i La Ribera Baixa, entre els quals estaven 102 habitants d’Almussafes. Una “inoblidable” aventura més per les mentides que la provocaren que pel que pensaven fer i després s’hi trobaren. Havien partit del Port de València a bord del transatlàntic “Espanya”.


El general Trujillo havia visitat Espanya a principis de juny de 1954 i ambdós dictadors –ell i Franco– havien acordat un projecte migratori que pretenia reclutar agricultors espanyols, per tal que marxaren amb les seues famílies  i cultivaren tota la varietat de cultius de la nostra horta als terrenys que anaven a cedir-los libres d’impostos i sense limitació de temps, facilitant-ne també gratuïtament vivendes i utensilis pels treballs agrícoles,... a més, de “blanquejar” la República Dominicana amb alguns milers d’emigrants espanyols, segurament esta última part no la coneixen tant els protagonistes, la major part dels quals es portaren les seues dones o es casaren amb xiques espanyoles d’entre les també emigrades. Es tractava de desenrotllar agrícolament a vastes i despoblades zones d’aquell país.

Prompte es donaren compte de la farsa que els havien contat, el camí en autobús des de la capital fins la colònia batejada com a “Baoba del Piñal”, els va permetre recórrer amb la vista les vivendes prefabricades, la terra seca, la selva que anaven a colonitzar, etc., i algú ja cridà dins l’autobús abans de baixar: “Que ningú es baixe: ens han enganyat!”. Sembla que el somni és va convertir ràpidament en un malson.


La història ja la coneguem un poc i del que passà després també hem sentit coses..., però el vaixell que els havia transportat i que pertanyia a la marina dominicana, anava tripulat per militares, desplaçava 8.000 tones, tenia 425 metres d’eslora i 57 de manega, era una adquisició personal del dictador. El que en Espanya es presentava com un gran buc no era més que el que quedava d’un vaixell de 1913, que havia participat en les dues guerres i al que Trujillo havia canviat el nom de Canberra pel d’Espanya.


El primer document oficial on es parla d’aquell viatge es replegava al programa de festes de 1955 amb la inclusió de dos fotos i els seus corresponents peus explicant-ne el que es veia, com era el dinar de germanor en la Pista Patín i el vaixell allunyant-se del Port de València. També apareix als nodos d’Almussafes. Per últim, es troba l’article de Sonia Martí al llibre de festes de 2007 amb el títol de “Els Almussafenys i l’aventura a les Amèriques”.

Jo he fet ja referència al tema en un parell de col·laboracions des d’esta mateixa pàgina, així com també es va publicar una foto acompanyada d’una bonica història per part d’Imma Gascó.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 24-12-2014 

BUNYOLS PER UNA BONA CAUSA

Aquest matí, quan he eixit a replegar la premsa del dia, m’he trobat amb una bonica escena solidària. He pillat amb les mans en la massa –i mai millor dit– a unes dones fent bunyols per una bona causa.


Es tracta d’algunes components de la Junta local contra el càncer. He aprofitat per traure algunes fotos de la seua “dolça faena” i de la il·lusió amb que s’agafen el seu treball desinteressat per tal d’ajudar als demés. Imagine, que hui –després del dinar– n’hi haurà bunyols per acompanyar el café en algunes cases del poble.


M’ha encantat!. Espere que no els moleste aparèixer en esta publicació.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 06-12-2014