EL MES DE FEBRER DE FA VINT-I-CINC ANYS ALS DIARIS (1994)

Deia en la publicació sobre gener que sols tenia 19 notícies guardades al meu Arxiu sobre aquell mes, però de febrer són 74, malgrat tenir menys dies.

A continuació faig un repàs d’algunes d’elles. Fique el dia, el nom del diari i el titular.

2, Las Provincias: “Almussafes: sede del campeonato de Europa de Billar”.

 

4, Levante-EMV: “El centro de salud de Almussafes entrará en funcionamiento a principios de 1995”.

5, Las Provincias: “El índice de paro en la comarca de la Ribera Baixa disminuye un diez por ciento”.

8, Las Provincias: “Los ayuntamientos de Benifaió y Almussafes amplían el instituto “Enric Soler i Godes”».

9, Las Provincias: “El holandés Adrighem gana el campeonato europeo de billar”.

12, Levante-EMV: “El pleno de Almussafes abre un expediente de trescientos folios contra el secretario”.

13, Levante-EMV: “Oferta Empleo en la Comunidad Valenciana: Almussafes”.

13, Las Provincias: “Medalla a Vicente Escrivá. La Vuelta a la Comunidad dio el pistoletazo de salida”.

17, Levante-EMV:” Almussafes inaugura hoy una exposición retrospectiva con más de 400 fotos”.

18, Crónica de la Ribera Alta, Ribera Baixa i la Valldigna: “Adjudicadas las obras del Centro de Salud de Almussafes”.

18, Crónica de la Ribera Alta, Ribera Baixa i la Valldigna: “Les nostres bandes (VII): Societat Musical Lira Almussafense”

18, Crónica de la Ribera Alta, Ribera Baixa i la Valldigna: “Presentació en Almussafes dels fascicles Història dels Pobles el dia 24 de febrero”.

 

20, Levante-EMV: “La Ribera Baixa debate el estado de la formación profesional”.

22, Levante-EMV: «Ford recibirá 11.500 millones en ayudas públicas directas para la planta del “Sigma”».

22, Levante-EMV: “PVN y ALJI cuestionan la ubicación del centro de salud de Almussafes”.

23, Las Provincias: “Dos mil millones para sanear la zona sur del lago de la Albufera”.

23, Las Provincias: “Vuelta Ciclista a la Comunidad valenciana (52ª). 2ª Etapa. Calpe-Almussafes (203 km.) Miércoles, 23”

25, Levante-EMV: “La cooperativa ganadera de Almussafes inaugura su sede”.

25, Levante-EMV: “Miguel Indurain es fotografiado en la puerta de la escuela que da al parque”.

27, Levante-EMV: “Un estudio revela que las mujeres y los jóvenes son los más afectados por el paro en la Ribera Baja”.

D’estes notícies resum de febrer destacaria les esportives,  com la del billar –entre els dies 2 i 6 de febrer– i la de la Volta Ciclista a la Comunitat –estigueren per ací els dies 23 i 24–, però també es produïren altres diverses com les assenyalades abans. D’algunes d’elles parlaré en publicacions futures. Ja n’hi ha alguna redactada en valencià.

“EL MÓN SORD” - MOSTRA FOTOGRÀFICA DE CARLOS CARLA

El mes passat vaig parlar d’aquest fotògraf en el nostre grup “d’Almussafes història recent” traient una xicoteta biografia i els seus primers treballs entre nosaltres i hui torne novament a fer-ho tal com ja vaig dir al final d’aquella publicació.

Carlos Carla té una nova mostra fotogràfica sobre un tema que li ha ocupat quasi tot l’últim any, de fet a mi em va comentar el dia 8 de març passat que havia començat un nou projecte amb persones sordes. Estava molt il·lusionat amb la tasca que tenia per davant.

Document preparat en un principi per anunciar l'event

Ha segut un any d’acostament a un grup de persones sordes, d’investigar, de conèixer-les, de comunicar-se amb elles, de visitar diferents llocs on es reunien, estudiaven o treballaven,... per deixar-ho tot plasmat a les seues imatges, perquè com es diu al catàleg que podreu aconseguir en la sala d’exposicions “...acostumem a pensar que la seua llengua serveix només per a comunicar-se entre ells i els oients, així com per a estudiar i treballar. Però, com poden expressar els seus sentiments i emocions?”

Concentrat en plena faena

I ha intentat resoldre eixa pregunta a través de les imatges que dia a dia anava fent. Continue amb paraules que es diuen al catàleg: “A través de les seues instantànies plasma, amb gran sensibilitat, els sentiments i emocions dels membres d’aquest col·lectiu, fent-nos reflexionar i descobrir que les necessitats, inquietuds i ambicions de les persones sordes no són diferents de les de la resta de les persones”.

I ara, a partir del proper divendres 11 a les 20 hores, podrem gaudir de la seua exposició, que estarà oberta fins el dia 31 de gener.

Grup de fotografiava des d'un altre angle

Jo adjunte imatges meues, fetes al seu treball i a alguns dels protagonistes. Les fotos que acompanye les vaig fer el dia 9 d’octubre al Parc Central, envoltats d’un gran ambient festiu. No és la primera vegada que “fotografie al fotògraf”, ens vegem sovint compartint afecció, encara què ell és un artista o jo m’he quedat en un afeccionat que fa fotos normals.

Una tercera foto on està també ell en tonos de gris

Ací apareix alguna en color i al seu costat en tonalitats de grisos. Però he triat el gris perquè d’esta forma són les fotos que ell presenta. Volia crear un event de cara a l’exposició però em resultava complicat, així que es queda en una simple publicació.

Si teniu ganes de gaudir de bona fotografia allí es veurem.

ANTECEDENTS DE REVISTA ESCOLAR DE L'ALMASSAF

Una notícia apareix al diari “Las Provincias” de l’11 de maig de 1973 i en ella el corresponsal diu –en un apartat que titula Publicación– “Hemos recibido el número 2 de ‘Almazaf’, revista mensual que publica el Grupo Escolar Salas Pombo. Muy acertada, ya que a la par de comunicarnos con el colegio ayuda a los alumnos a promocionar y desarrollar su espíritu de creatividad”. El corresponsal era el meu amic Vicente García Castillo. El col·legi es deia Salas Pombo i canviaria pel nom d’Almazaf en 1981.

Més de dos anys després, apareix una ressenya al Llibre de registre de correspondència del Centre escolar, acabat d’encetar, que informa de que se li remet al Sr. Inspector amb data de 28 de novembre de 1975. Figura com «Rdo ejemplar del periódico ‘Almazaf’». Amb data de 9 de desembre de 1975 el Sr. Inspector agraeix l’enviament. Novament amb data 25 de febrer de 1976 se li remet un altre exemplar d’Almazaf i al mes de juliol contesta felicitant per la revista, per aquesta i també per una altra titulada “Luz verde” que coordina Doña Ana Escribano.

No sabem quants números aparegueren ni en quin moment exacte deixen de publicar-se. No consten referències a cap acta del Consell Escolar o del Claustre de Professors d’aquella dècada. M’agradaria des d’ací que les persones que foren alumnes seus/es buscaren per casa dels pares a veure si pogueren trobat algun exemplar per a l’Arxiu, cosa que em produiria una gran emoció, ja que no he pogut veure cap fins ara.

El curs 1984-1985 coneixerà el primer intent de la meua època. És en desembre de l’any 1984 quan apareix el primer número d’una revista que es diu “De tot… un poc”, que publica un segon número en abril de 1985 i desapareix. Aquell segon exemplar portava més pàgines que l’anterior i inclou dos amb alguns anuncis d’establiments locals. Estaven fetes en grandària d’un full a una cara i a multicopista, per la qual cosa portava grapes a la part esquerra.

El curs següent, 1985-1986 es dona un nou intent. La revista “Challenger” estrena el número 1. Està impresa a la multicopista escolar i confeccionada en fulls a dos cares, que doblats per la meitat i grapats formen un quadernet de grandària d’una quartilla. Però ja no es publicaren més números. 

 

I eixos serien els antecedents que conec fins el nou intent de la revista “El guirigall” que quallaria, del que el seu número 0 apareix amb el nom de “La revista” en desembre de 1997. Tot comença al voltant d’una assignatura optativa de l’ESO que es deia “Premsa”. I fins avui, en què amb periodicitat trimestral fins a final de 2011 i de dos números per curs des d’aleshores va pel número 56.

- - - - - - - - - - - - - -

D’altra banda en alguns grups i en diferents èpoques s’ha fet treballs de recopilació de poesies, narracions, etc., en forma de revista, pels alumnes dels mateixos, portades a bon terme gràcies als tutors o tutores d’eixos grups, que amb més o menys mitjans han resultat sempre atractius i un bon record pels alumnes que hi han participat.

MANUEL CHAQUÉS, EL QUE DONA NOM AL CARRER

Manuel Chaqués Marí nasqué a Almussafes en 1875, era fill de Francisco Chaqués Ortiz i Elena Marí Magraner. El pare era agricultor com la majoria d’homes del poble en aquella època, havia segut alcalde i jutge de pau i havia mort en l’epidèmia de còlera de 1984, quan Manuel tenia nou anys. La mare era una persona virtuosa i caritativa dedicada a la família i als necessitats i malalts del poble.

Manuel es casà amb Concepció Ramón Raga de Catarroja, ambdues famílies compartien relacions de veïnat derivades d’interessos agrícoles al terme de Sollana. Era també agricultor i un home afeccionat a la poesia i literatura, del que conten que als actes familiars i alguns altres solia recitar poemes dels seus.

Del seu matrimoni sobreviurien cinc fills als quals Manuel intentà donar-ne l’educació que les seues possibilitats li permetien inculcant-los un fort esperit patriòtic i de respecte ciutadà. Es ficaren a viure a Catarroja, doncs allà nasqué el primer fill, passats uns anys es traslladaren a Almussafes on nasqueren el segon i el tercer fills i posteriorment tornaren novament a Catarroja, on naixerien el quart i la quinta.

Acostumava a passar els dies d’agost, època de descans al camp, a la platja de El Perelló. El dia 12 d’aquell mes de l’any 1922 estava al costat del mar i observà que tres veïnes d’Almussafes es trobaven en perill d’ofegar-se i malgrat que patia de la malaltia d’epilèpsia crònica a causa de la qual tenia prohibit el bany al mar, s’hi endinsà, posà a salvo a dos d’elles i a la tercera també la traslladà quasi fora on l’ajudaren a eixir sana i estalvi, però Manuel sofrí un atac epilèptic arran del qual es desplomà en l’aigua i encara que la profunditat era escassa les ones l’arrossegaren cap l’interior i s’ofegà. Tenia 47 anys.

I deixà els cinc fills amb edats compreses entre el 18 anys de Manuel, després venien Francisco, José, Claudio i Rosa amb sols quatre anys.

I una gran multitud estigué present al seu soterrar al poble d’Almussafes. El seu acte exemplar i heroic meresqué la millor estima dels seus paisans que set anys després de la seua mort –en 1929– li retolaren un carrer amb el seu nom amb la presència de tot el poble i les autoritats nostres i les dels pobles veïns. Li ficaren “Manolo Chaqués”, un nom que denota amistat, confiança, etc., Manuel seria el nom normal però triaren l’altre.

El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix homenot com “home que destaca per la seua gran aportació intel·lectual, artística o cívica”. És per això que des del punt de vista cívic podrien considerar-ho com un homenot.

Fa pocs anys en una classe amb els alumnes que donaven estudi –com alternativa de la religió– els vaig parlar del personatge, en aquell moment jo no tenia tanta informació com ara, però la realitat era senzilla: “un home havia donat la seua vida per salvar a una dona”, no pot haver major sacrifici. No sé si algú d’aquells alumnes llegirà això i es recordarà de l’anècdota.

El dia 9-8-2014 ja vaig parlar ací de Manolo Chaqués i dels actes d’aquell dia 31 de març de 1929 –diumenge– que arreplegava la revista “La Semana Gràfica” publicada el dia 6 d’abril de 1929 i del qual tinc un exemplar. Però la notícia de la retolació d’aquell nou carrer no venia sola, sinó acompanyada d’altra que semblava més important, ja què s’inaugurava també el carrer “Vicente Gay” i el nostre il·lustre veí estava present, així que quasi tota la informació l’acaparà el segon personatge. En ella diu que ambdós havien estat nomenats “fills predilectes de la localitat”.

Jo ja deia aquell dia de 2014 que: “És una pena que el material de l’Arxiu Municipal referit a aquell temps es perdés cremat al principi de la Guerra Civil, per la qual cosa ja és impossible consultar el llibre de sessions de Plens Municipals on les autoritats del moment decidiren atorgar-los esta distinció. Es suposa que allí es contarien els mèrits del nostre veí, del que poc més coneguem”. Ara tenim més informació!.

Fa quatre anys el meu amic Juan Artola de Catarroja m’envià la informació més completa que he usat hui per contar-vos la història, provinent de la família Chaqués d’aquell poble. En ella es parla de que el nostre veí salvà de morir ofegades a tres dones, encara que els diaris de l’època consultats parlen sols d’una, així com també a la revista de 1929 abans nomenada, però en realitat el seu final canvia poc, Manuel Chaqués es va ofegar per salvar una o més dones.

He consultat la notícia de l’època en diversos diaris i l’he aconseguida en tres: El Pueblo, diario republicano de Valencia, La Correspondencia de Valencia i Las Provincias, tots del mateix dia 15-08-1922. Acompanye notícia de l’últim.

VESTIGIS DEL FRANQUISME AL NOSTRES CARRERS

En abril del 2017 ja vaig parlar sobre el grup de 54 vivendes del “Pla riuada” i deia d’elles que s’havien construït en tres blocs que es localitzen longitudinalment entre els actuals carrers Llauradors i Foia –al mig es troba el carreró amb les portelles de darrere les vivendes– i en vertical fan cantó amb l’actual avinguda de Paral·lel. En elles no col·locaren les plaques individuals però sí una “Placa de mosaic hidràulic rectangular”, que està situada a l’Avinguda de Paral·lel sobre una de les vivendes del grup.

Placa mural de l'Avinguda de Paral·lel

Sobre aquelles vivendes parlava l’alcalde de l’època –Enrique Duart Tudela– als programes de festes de 1959 i 1960, al primer es feia referència a l’entrega en aquell any de 40 vivendes protegides –les que es troben als actuals carrers València i Santa Creu– i al segon que “en su día, nos acogimos al Plan Riada de Valencia. La construcción de estas 54 viviendas será de un período de tiempo brevísimo y de unas condiciones económicas optimas, por estar dicho Plan adoptado por nuestro Caudillo”.

54 vivendes del "Pla riuada"

En alguns grups d’aquelles construccions es col·locaren plaques a les façanes de les vivendes normalment sobre la porta d’entrada a les mateixes que recordaven que el seu origen venia derivat d’uns beneficis i/o subvencions de les lleis d’aquella època. Amb el pas del temps, les reformes portades a terme en les façanes, algunes plaques foren suprimides pels propietaris, però resulta que més de seixanta anys després aquelles plaques que encara resten als seus emplaçaments xoquen amb la llei de Memòria Històrica, Llei 52/2007, de 26 de desembre i contra la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana. [2017/10176].

Annex fotogràfic del primer informe (2015)

Així, al CAPÍTOL II de la llei valenciana que porta per títol “Símbols, vestigis i actes contraris a la memòria democràtica” es troba l’article 39 referit a “Elements commemoratius contraris a la memòria democràtica” i que diu: “1. L’exhibició pública d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions, com ara el nomenclàtor de carrers, inscripcions i altres elements adossats a edificis públics o situats a la via pública, realitzats en commemoració, exaltació o enaltiment individual o col·lectiu de la revolta militar de 1936 i del franquisme, dels seus dirigents o de les organitzacions que van sustentar el règim dictatorial es considera contrària a la memòria democràtica i a la dignitat de les víctimes. // 2. Les administracions públiques de la Comunitat Valenciana, en l’exercici de les seues competències i de conformitat amb el que estableix l’apartat primer, adoptaran les mesures necessàries per a retirar o eliminar els elements contraris a la memòria democràtica, […] // 3. Quan els elements contraris a la memòria democràtica estiguen col·locats en edificis de caràcter privat amb projecció a un espai visible d’accés o ús públic, les persones propietàries hauran de retirar-los o eliminar-los. // [...]”

Annex fotogràfic del segon informe (2017)

En desembre de 2015 vaig elaborar en la meua qualitat de cronista un primer informe sobre vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura que es trobaven encara al nostre municipi i en novembre de 2017 vaig ampliar aquells vestigis en un segon informe, amb plaques iguals col·locades ja en democràcia i altres carrers que no apareixien al primer. Acompanye un plànol on es situen tots els observats per mi en edificis dels nostres carrers. Podria haver alguna placa més sense comptabilitzar.

Diari Las Provincias 28-11-2017-11-08, pàg. 03

Mentrestant, Almussafes ha aparegut algunes vegades als diaris, les primeres informacions eren incorrectes perquè no s’havien llegit bé el primer informe i contaven com a un vestigi cada carrer, quan en alguns n’hi havia prou quantitat, sols en un –carrer Llauradors– més que els vuit del que es parlava a la notícia del diari Las Provincias del 8-11-2017, pàg. 03. En realitat n’hi ha més de quaranta.

Semblava que anàvem a ser el model per a La Ribera segons un article d’opinió publicat al diari Levante el dia 4-2-2018 on es deia: “El Ayuntamiento de Almussafes ha sido el primero en dar el do de pecho y, gracias a la valentía del equipo de gobierno..., ha asumido el compromiso de acabar con los símbolos franquistas de sus calles. Una conducta ejemplar”..., però de moment no ho som, ja que en tots els llocs està resultant més complicat del que es pensaven... Mentrestant el diari ABC del 24-11-2014 –ja fa quatre anys– deia que "Paterna retira las placas alusivas al Instituto Nacional de la Vivienda de Franco", “La localidad valenciana sustituye en los edificios de protección oficial la «simbología franquista» por carteles del Ayuntamiento”.

Les meues propostes fetes en la primera reunió –i única a la que he assistit– de la “Comissió informativa especial per a la defensa de la memòria històrica i democràtica”, foren aprovades, però no sé si la filosofia a aplicar és la mateixa que les inspirava.

Plànol del poble amb els emplaçment dels dos informes

El que sé, és que en desembre de 2015 em donaren una setmana per elaborar el primer informe, que en 2017 vaig presentar el segon, s’han fet declaracions al mitjans de comunicació, s’han celebrat unes poques reunions de la Comissió especial, s’han fet un parell de reunions informatives amb la presència d’escassíssims veïns i veïnes dels edificis i/o vivendes afectades –a ninguna de les quals m’invitaren, malgrat haver-ho sol·licitat–, crec que cap funcionari municipal ha xafat el carrer per comprovar les meues informacions, llevat de l’arquitecte –o alguna persona del departament– que elaborà un informe sobre el mural del qual jo havia tractat i... en això estem.

Les intencions de retirar-les abans de que acabara l’any 2017 eren bones, però acabarà també el 2018 i haurem d’esperar.

CARLOS CARLA

Carlos Carla és un artista afeccionat a la fotografia o dit d’una altra forma un “fotògraf artístic”.

Carlos Carla el dia 05-10-2018 a la Casa de l'Aiora

Carlos nasqué a Madrid i des de ben jove es relacionà d’una forma o altra amb l’empresa Ford Espanya. Comença a treballar al departament de mitjans audiovisuals de l’empresa FEMSA –“Fábrica Española Magnetos, S.A., especializada en la fabricación de equipos eléctricos para aviones, automóviles y vehículos y motores diversos”, segons es diu a la seua pàgina de Facebook–, i així, en els moments en que Ford adquireix els terrenys per la planta d’Almussafes –a finals de 1973– es desplaça al nostre terme per fer fotos dels terrenys, tant a nivell terrestre com aeri –en avioneta–  i prompte passa a treballar en l’equip i departament tècnic i comercial de FEMSA en Galícia. Aquella comunitat el tractà bé, té una filla gallega i d’alguna forma “es va fer gallec per decisió pròpia”. 

 

L’any 1983 comença a treballar en Ford Espanya com a cap de zona de postvenda en el nord d’Espanya i passa per diferents llocs de treball en la companyia. En 1995 se’n ve cap ací, la seua dona és valenciana i s’instal·len a la urbanització de “Los Lagos”, ben prop nostre. I ja es relaciona amb Almussafes. En l’any 2003 el nostre departament de Cultura li proposa la idea de realitzar un reportatge fotogràfic sobre Almussafes. Els fotògrafs artístics saben captar molt bé la vida quotidiana d’un poble. I durant quatre anys Carlos Carla farà alguns centenars de fotografies.

BIM 'Quatre cantons' nº 34 abril 2007 pàg. 35

Després de fer una selecció de 80 imatges en blanc i negre, es prepara una exposició que es titulà “Una ullada d’Almussafes” i la mateixa estigué oberta entre el 23 de març i el 13 d’abril de 2007 com es veu en alguns dels materials que s’acompanyen. Aquell treball el va fer per afecció i amor pel poble, ja què el feu desinteressadament i sense cobrar. I el patrimoni fotogràfic d’Almussafes es va enriquir amb la seua aportació. Quan aneu en alguna ocasió al nostre Ajuntament, fixeu-vos en les fotos que n’hi ha penjades per diferents llocs, escales, entrada, corredors,... són algunes d’aquelles fotos seues que emmarcades ens contemplen.

Composició meua amb vuit de les fotos del catàleg

Durant el curs 2007-2008 va dirigir un taller de fotografia per a xiquets i xiquetes que acabà en una exposició de fotografies dels alumnes d’aquell taller en juny de 2008.

Programació C.C. nº 78 any 2008 Maig-Juny

Entre setembre i octubre de 2008 va fer una nova exposició de caire diferent, titulada “ànimafusta”, en la qual representava diferents escenes a partir de maniquins articulats de fusta.

Programació C.C. nº 79 any 2008 Setembre-Octubre

I en juny de 2009 va participar en el concert d’estiu del Cercle d’Arts Leopoldo Magenti en homenatge a Marina Chaqués.

Programació C.C. nº 83 any 2009 Maig-Juny

Ara, Carlos Carla –i Mila, la seua dona– viuen entre nosaltres, els agraden molt les distintes possibilitats culturals que Almussafes ofereix i es senten integrats. He d’aclarir que aquest text es va escriure el dia 09-02-2017, per tant ja fa vint-i-dos mesos.

Quedarà per altra ocasió els projectes en què està treballant els últims anys, però prompte informaré d’una nova exposició seua programada pel mes de gener.

DECLARACIÓ VALENCIANISTA DE 1918 I ALMUSSAFES

El dia 14 de novembre de 1918 –per tant hui es compleixen 100 anys– es publicà a la primera pàgina del diari “La Correspondencia de Valencia” la que s’ha anomenat com a “Declaració Valencianista de 1918”. Era un document en valencià amb vuit punts, publicat en un diari que es publicava es castellà.

 

Adjunte imatge del que aparegué al diari i en ella podreu llegir els seus 8 punts, prou avançats per a aquella època comparant amb l’actualitat. Entre ells, es parla d’una llengua pròpia i demana la cooficialitat amb el castellà, també d’un Estat valencià, etc.

Diari 'La Correspondencia de Valencia' 14-11-1918

I al punt número 6 diu: “Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d´una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.”

 

Manifestació del Nou d’Octubre de l’any 1933 / TIRANT LO BLANC

Almussafes en aquella època era un poble prou avançat en qüestions polítiques, un poble lluitador –amb vagues als obrers del camp en maig de 1932– i com he parlat ja en alguna publicació en diferents ocasions, ha mostrat una certa tendència cap el republicanisme (segles XIX i primera part del segle XX), adhesió a la República en 1889, homenatges a la bandera republicana en 1932, victòria republicana en les eleccions locals de 1931...

 

És per això que em va xocar prou esta notícia que afegeix ara, va eixir publicada quinze dies després –el 29-11-1029– al diari “La Correspondencia de España”, en la pàgina 2, on dins el títol: “Pueblos que piden la autonomía municipal” es recull la següent informació. “Sueca, 28.— La Asamblea magna que se celebró en Sueca, presidida por el alcalde don Juan Miragall, e integrada por los representantes de los pueblos de Rivera, Júcar, Cullera, Alzalat, Almuzafes, Tabernes y Sollana, ha acordado recabar la autonomía municipal integral con independencia de las haciendas locales, y pedir la reducción de los contingentes provinciales.” N’hi ha errors en l’ortografia dels noms d’alguns pobles i els han barrejat amb la comarca pel mig.

 

La Correspondencia de España. 29-11-1918

Ara podem interpretar que es referia a alguns pobles de la Ribera del Xúquer i que parlava de Sueca, Cullera, Albalat de la Ribera, Almussafes, Tavernes de la Valldgina –que ara estaria dins la comarca de la Safor– i Sollana.