A LES PERSONES QUE ELS AGRADA EL QUE ESCRIC I EM SEGUEIXEN, A LES QUE HO FEIEN I JA ES CANSAREN, A LES QUE SOLS LLIGEN ALGUNA COSA SENSE PRONUNCIAR-SE, A LES QUE ES DEIXEN GUIAR PEL QUE PENSEN ALTRES PER ELLES, A LES COMPARTEIXEN LES MEUES PUBLICACIONS SENSE QUE JO PUGA SABER-HO I A LES QUE SIMPLEMENT “CONTROLEN” EL QUE FAIG O EL QUE DIC.

El Ple Ordinari del dia 8-4-2010, després del corresponent debat, acordà per unanimitat la proposta de nomenament de la meua persona com a Cronista Oficial d’Almussafes. Aquell acord fou traslladat a l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València, a la qual estic adscrit des d’aleshores. El nomenament de Cronista s’ha assentat històricament en els principis essencials del caràcter honorífic, no retribuït i vitalici del càrrec.

Porte ja quasi una dècada d’exercici i tot el treball fet fins ara –i el que es farà en el futur– ha sigut completament “debades”, un simple càlcul del temps invertit donaria milers d’hores dedicades a la comunitat local, sobre tot des de la meua jubilació que prompte farà cinc anys. Sóc un “quijote” i en 39 anys que visc a Almussafes no he conegut pràcticament ninguna persona que haja dedicat alguna hora debades al poble. Un dels millors amics que tinc diu que “lo que no cuesta nada, acaba por no valer nada” i pot ser que això em passarà, però tot el que està escrit queda en algun lloc, de moment a la Xarxa, però es pot imprimir i ja queda escrit.

A principis de l’any 2014 em vaig plantejar crear un grup d’història local al Facebook o integrar-me en algun ja en funcionament. Una persona important per a mi m’aconsellà que agafara el segon camí i així va ser com vaig començar el 30 de gener a col·laborar al d’Almussafes segle XX.  

El grup portava funcionant un any i mig i no arribava als 300 membres. En un mes la quantitat pujà a 475 i als sis mesos érem 666. Actualment és un grup amb 1433 membres i el creixement s’ha estabilitzat en nivells mínims. La història local no sol ser un “tema atractiu” per a moltes persones, ni la passada ni l’actual.

En uns dies es compliran quatre anys de la creació del grup “Almussafes història recent” que venia a reunir la història del segle XXI i fa quinze mesos vaig crear la pàgina d’història del col·legi on he treballat durant 34 cursos i un trimestre, és la titulada “L’escola al cor – Records del Salas Pombo a l’Almassaf”.

Prou abans, en març de 2015 també vaig crear el blog titulat “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”, que no reuneix ni la meitat del treball fet i que últimament es troba quasi parat.

Al principi algunes persones col·laboraven als grups aportant alguna foto seua encara que no l’explicaren massa, però amb el pas del temps dona la sensació de que els grups seguesquen exclusivament meus, quan no és cert, els grups són del poble i per al poble encara que els administre jo. Tampoc la responsabilitat d’escriure és exclusivament meua, encara que siga el Cronista, són curtes les responsabilitats de qui “treballa per amor a l’art”!. No sóc una persona envejosa però m’ompli molt veure com treballen –per exemple– a la pàgina “Recollim entre tots fotografies de Benifaió fins a 1999”. Allà algunes persones aporten material i/o coneixements, ací poc de tot i que conste que estic molt agraït a determinades persones.

Les meues publicacions fetes fins ara passen ja de 800 i en totes elles es conta alguna cosa sobre el poble. Pot ser siga “massa història” per a qui no  l’agrada la història i també per a algunes persones que els recorden alguns capítols passats, que podrien catalogar-se com a desafortunats, però “no tot en la història és bonic” ni totes les històries són boniques. Perquè, encara que des d’algun sector de la societat es tinga la fàcil temptació d’intentar fer creure els altres que “Almussafes és Jauja” això no expressaria totalment la realitat, almenys des del meu punt de vista. En més d’una ocasió m’ha tocat fer “una revisió un tant crítica” d’alguna de les coses que conte a les meues històries o de les que conten altres per trobar errors que de normal no es corregeixen.

Paul Preston –historiador molt més important que jo, que al seu costat sóc un simplíssim afeccionat– declarà  a El País en una entrevista del dia 26-12-2014: “En España se ve al que discrepa como a un enemigo” i em dona la impressió de que jo també estic “etiquetat” des de fa prou de temps, malgrat que les “discrepàncies” –usat ací com a sinònim de “crítiques”– de normal són mínimes dins el volum de 800 publicacions on majoritàriament no han aparegut. Si parle –per exemple– de patrimoni històric local sí que solen aparèixer, però si parle d’una festa, segurament no n’hi ha res que criticar, sinó sols donar informació sobre ella, els/les protagonistes, etc.

Una persona perfeccionista com jo es preocupa molt pel que diu i com el diu, revisa diverses vegades el treball elaborat abans i després de publicar-ho per si n’hi ha errors corregir-los, intentant sempre ser el més fidel possible al que ha passat, al que està documentat, investigant tots els detalls fins on se’m permet, invertint molt de temps,...  i precisament “com a persona” em puc enganyar en alguna ocasió, però la meua humilitat em permet reconèixer l’error, corregir-ho i demanar disculpes com ja s’ha demostrat també.

La meua faena desinteressada és un regal que faig a qui vol saber més sobre Almussafes, però ací no s’obliga a ningú. Llegir és un acte de voluntat i de llibertat, si el que conte serveix, “meravellós!” i sinó... tan amics!

PRIMERA MISSA DE DON ANDRÉS CHORNET MORENO

A l’hora anunciada començaria la primera missa de don Andrés.  Abans de l’acte es produiria la rebuda a la porta del temple –m’imagine, per alguna foto d’afeccionat que he vist, perquè jo vaig arribar ja començada la cerimònia–.

Vist que l’església estava plena em vaig quedar al costat de la porta del campanar en l’entrada del temple i des d’allà vaig fer algunes fotos, que per la distància estan borroses quasi totes malgrat el zoom de la càmera, sobre tot amb el moviment dels protagonistes a l’altar durant la missa.

L’acte es va desenvolupar dins la normalitat, malgrat l’emoció de qui com don Andrés s’estrenava davant la feligresia d’Almussafes, em va recordar la meua primera entrada a l’escola en abril de 1977 encara què ell ja havia tingut diverses “primeres misses”. La il·lusió, les ganes de treballar per la comunitat, la confiança, la humilitat, ... però també l’experiència adquirida en altres parròquies per les que ha passat li ajudaren a complir perfectament amb les expectatives dels presents.

M’imagine que la primera missa d’un rector en un poble no és qualsevol cosa i més quan feia 39 anys de l’anterior, però don Andrés estigué a l’altura de les circumstàncies. No puc evitar transcriure les paraules del meu amic Vicente García Castillo en 1975 al parlar de la primera missa de don Antonio Llopis –perquè pense que continuarien servint ara– quan escriví: “El acto estuvo revestido de la mayor sencillez e intimidad, pero lleno de gran emotividad por parte de la población. Se sumaron las autoridades y gran cantidad de vecinos, que con su presencia quisieron testimoniar su respeto y adhesión al nuevo pastor... subscriuria les mateixes paraules per resumir el que passà aquell dia festiu per dos motius diferents: el fet de ser diumenge i –a més– la celebració de la primera missa de don Andrés.

En la missa concelebrada participaren –com en les anteriors preses de possessió de la Parròquia– diferents sacerdots, el vicari episcopal de la zona, alguns de pobles voltants i altres nascuts a Almussafes, a més del nou rector. Presidia l’acte religiós don Luís Molina, el vicari episcopal i al seu costat a l’altar es trobaven don Andrés a la part esquerra vist des del fons del temple i don Félix Duart a la seua dreta. Després els altres sacerdots es repartien a ambdós costats, encara que un poc més allunyats.

Si al sermó qui va parlar fou don Luís, abans d’acabada la missa li tocà a don Andrés dirigir-se a la feligresia ja com a rector d’Almussafes. Era la seua presentació. Fou un moment carregat d’emotivitat, les seues paraules ens mostraven la seua qualitat humana i ens feia sentir que la parròquia continuava la seua història en molt bones mans. Li desitgem molta sort en aquest nou destí entre nosaltres.

Però fins la seua designació com a titular de la parròquia –que aparegué a l’edició digital del diari Levante-EMV del dia 19 de setembre entre una quarantena de sacerdots nomenats en la diòcesi de València pel cardenal arquebisbe don Antonio Cañizares el mes de juliol– poc sabien sobre ell, encara què pel poble ja s’havia sentit el seu nom. Una consulta al Google en aquells dies em donà unes quantes entrades i per elles podien conèixer el següent: en setembre de 2007 cessa de vicari parroquial de l’Assumpció de Ntra. Sra. de Benaguasil i és nomenat rector de las parròquies Ntra. Sra. del Pilar i Sant Josep Obrer, d’Algemesí. En febrer de 2008 és nomenat adscrit a Sant Antoni Abat d’Alginet. En octubre del mateix any passaria a encarregar-se de les esglésies de Ntra. Sra. del Carme i Ntra. Sra. de Begònia, del Port de Sagunt. Durant els últims anys ha compartit la seua tasca pastoral a ambdues parròquies amb la d’encarregat de l’assistència sanitària del centre sanitari de l’hospital de Sagunt i ha segut membre del Comitè de bioètica assistencial del departament de salut de la zona. És una breu semblança de l’última dècada perquè no n’hi ha informació anterior.

I si al final de la primera missa del nou rector de la Sagrada Família d’Alzira –el dia anterior, dissabte 28 de setembre– per part del sacerdot nascut a Sollana don Enrique Alacreu es produí una abraçada entre ell i l’iman del Centre cultural islàmic alzireny, don Andrés també comentà durant la seua presentació que havia vingut acompanyat al nostre poble pel Pare Livio, representant de la comunitat cristiana ortodoxa amb el qual compartia església al Port de Sagunt, els cristians ortodoxos assistien de matí i els cristians catòlics per la vesprada. Sé també que els últims anys han participat junts en diversos actes, com el celebrat en gener de 2012 al Seminario menor diocesano de València dins la “Semana de oración por la unidad de los cristianos”.

Torne a repetir que si no fora per les persones afeccionades que prengueren algunes fotos no tindrien res per a contar la història. Han passat ja quatre setmanes des del dia 29 de setembre i ara escric esta crònica.

FESTES DELS CLAVARIS DE FA CINQUANTA ANYS (i III)

Entre les informacions aportades per José Marí Blay estarien totes les que van a continuació. Aquella plaça de bous metàl·lica tindria uns 30 metres de diàmetre aproximat i s’omplia sempre tant per la vesprada com per la nit. Totes les actuacions programades tenien lloc dins, pel dia la gent gastava diners en cervesa, cacaus, etc., i per la nit algunes persones sopaven, encara que l’entrepà el portarien de casa, però comprarien alguna cosa per acompanyar. Es tractava de fer activitats per a traure “duros”.

Les feien a principi de mes perquè al poc d’acabar-les començaven els bous a Sollana, encara que allà són al carrer. Però com venien d’altres pobles veïns no els interessava econòmicament que unes festes es solaparen amb altres.

Una de les coses que pensàrem fer consistia en la venda d’uns cartonets que omplien amb els noms de cada casa –noms i cognoms d’una persona– per crear un llistat i així poder encarregar els pastissets que dies després repartirien per les cases on havien venut cartons. Era un pastís de moniato, segurament dels que anomenem “encarats”.  Anàvem de casa en casa i al cartonet ficaven les dades de la persona i em contà l’anècdota de que al carrer Major vivia un tal “Roberto”, segurament en la casa que actualment està la gestoria, que treballava quasi enfront de casa en l’oficina de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia”. Es fiquen a apuntar el nom i els cognoms del fill major i escriuen “Roberto Francisco Javier Ignacio de Loyola” que era tot el nom i ocupen tot l’espai dels cognoms també, sembla que qui apuntava era José Luís Contell i quan acabà d’escriure tot el nom li digué al pare, ací ja no caben els cognoms i Roberto pare li contestà, “en el què has ficat ja n’hi ha prou, ara ja saben qui és...”, la qüestió és que no s’assabentaren dels cognoms.

Una vegada repartien els pastissets passaven per les cases intercanviant-los pels cartonets venuts prèviament. En la faena del repartiment anàvem acompanyats de joves amb el vestit típic de valenciana en una època en que encara no n’hi havia al poble falles ni falleres. S’havia fet el primer intent de falla en 1964 i també en una foto de 1968 es veuen unes xiquetes vestides com de falleres dins el col·legi, per tant ja n’hi havia vestits en algunes cases del poble.

A la plaça no actuaven toreros –llevat del noveller al·ludit–, normalment es soltaven les vaquetes i es divertien, en un dels dies es celebrà una “xarlotada”, que era una espècie de toreig còmic sense fer-li mal a la res. José Marí m’ha comentat que no es va produir cap accident ni en eixes festes de 1969, ni tampoc en les de 1966 en què quasi tots foren també clavaris.

I el dia 17 de juliol fou ja el dia de la festa. A la imatge de la pàgina del programa d’aquell any –que es troba a la segona part de l’article– figuren tots els actes que tingueren lloc: de bon matí “despertà” i volteig de campanes. A les 12 la santa missa, després la “mascletà” a càrrec del pirotècnic Caballer, per la vesprada a les 18 hores partit de futbol i a les 9 de la nit la processó de la Divina Aurora, acabant amb una “cordà” ja a les una i mitja de la matinada.

S’acompanyen fotos dels clavaris pel carrer Major, a la porta de l’església i dins d’ella.

FESTES DELS CLAVARIS DE FA CINQUANTA ANYS (II)

  

Però –com podreu llegir a l’escrit presentat pel tresorer que es troba al capítol anterior– els actes que es relacionen es refereixen a espectacles diversos que no eren els dels bous o les vaquetes, perquè d’eixa part s’encarregaria l’empresari de la plaça, Francisco Guixot Perelló. Els seus eren espectacles còmico-musicals, de varietés, balls familiars i un ball amb orquestra, en aquest cas actuaven “Bernardino y los Serenade”, encara que l’ordre vist en imatges del grup està situat al revés. Fou el dijous 3 de juny a les 22’30 de la nit. Crec que era un grup que vingué diverses vegades a actuar al poble, ja que a l’Arxiu de Maiques he trobat una foto que diu “Bernardino 1955”, que també acompanye. Diu Juan Vives al seu blog que “Desde los años 50 la orquesta alcireña Los SERENADE recorrió el territorio nacional y especialmente la Comunidad Valenciana”

 

Entre els espectacles de bous i vaquetes es podria destacar l’actuació del diumenge 6 de juny en què a les 18 hores tingué lloc l’actuació del noveller José Fuentes de vint-i-cinc anys que matà un brau vedell. Era en aquell temps un noveller prou famós, del que es diu a un blog de Victorino Martín  que “Las encerronas con victorinos comenzaron en Aranjuez, el 29 de junio de 1964, cuando el entonces novillero José Fuentes salió por la Puerta Grande tras cortar seis orejas de sus seis oponentes.”

Aquest article prové de la informació replegada en persona del que fou el tresorer d’aquell any José Marí Blay què és qui m’ha passat set fotografies dels clavaris de 1969 i dos dels clavaris de 1966. Ell m’ha contat coses de les que passaren en aquells moments i alguna anècdota que contaré després. També m’ha identificat els noms de tots els clavaris, dades que he contrastat amb els llibres de festes d’aquells dos anys.

La documentació en forma de cartes, programa de festes i telegrames prové del Fons del nostre Arxiu Municipal i correspon als volums 1 i 2 de la Correspondència de l’any 1969, amb les signatures respectives de L1177 i L1178 .

Altres imatges relacionades amb el grup musical i el noveller provenen de la Xarxa d’Internet.

FESTES DELS CLAVARIS DE FA CINQUANTA ANYS (I)

Enguany no he pogut elaborar l’article que m’haguera agradat pel llibre de festes, però ací teniu un de més breu que he repartit en tres capítols. Una pena no haver disposat d’aquest material abans. I ja comence.

Aquell any participaren 13 joves nascuts entre els anys 1944 i 1946, els noms dels quals s’acompanyen en una imatge del programa de festes d’aquell any al capítol 2, deu d’ells repetien, doncs també ho havien segut en les festes de 1966, ja feia tres anys. Tenien en aquell moment entre 23 i 25 anys.

Eren unes festes organitzades que duraren deu dies, els compresos entre el dissabte 28 de juny i el dilluns 7 de juliol. Com és normal es feien amb la pretensió de guanyar alguns diners per pagar-ne la seua festa del dia 17 de juliol, ja dins la programació normal de festes del poble.

Revisant el programa de festes d’aquell any he vist que sols apareix el llistat dels clavaris, però no les seues fotos, cosa que sí havia passat al programa de 1966 quan els participants foren 25 persones que eixien en tres pàgines de fotos. Segurament el consistori tenia més diners per elaborar el programa en l’ocasió anterior.

Una vegada organitzada la comissió dels clavaris de la Divina Aurora, cadascú feia el seu paper sobre tot els que tenien la responsabilitat de dirigir o coordinar el grup. Així per exemple, el tresorer –en aquest cas José Marí Blay– s’encarregà de presentar escrit a l’Ajuntament amb la programació festiva que havien preparat per tal d’obtenir les corresponents autoritzacions que l’Alcalde havia de tramitar davant el Governador Civil de la Província, que era qui havia de donar tots els permisos i fixar les taxes. Això comportava un encreuament de diferent documentació formada per cartes, telegrames, etc., a més de tràmits amb altres institucions, com la Policia, Sanitat, etc., que devien certificar que el recinte on havia de transcórrer tota la festa reunira les condicions necessàries, tal com s’aprecia a algun dels documents q ue acompanye.

S’havia muntat una plaça de bous provisional al carrer de Salvador Botella, a la part dreta eixint en direcció a Benifaió i aproximadament enfront d’on es trobava l’escorxador municipal. Era el local que anava a reunir tots els actes festius programats.

ÁNGEL ROMERO RODRIGO, EL PERSONATGE REAL (i II)

Havia dit al capítol anterior que el document me’l vaig trobar el dia 8 de febrer de 2008, però no seria fins el dia 5 d’abril de 2010 que vaig fer una recerca a l’hemeroteca del diari La Vanguardia de Barcelona al voltant d’una persona que es deia exactament igual: Ángel Romero Rodrigo i vaig trobar les primeres notícies sobre el personatge, que em servirien per continuar buscant en el futur.

Hoja del Lunes de Barcelona 20-02-1961 pág. 08

Aquella mateixa recerca la vaig repetir el dia 11 d’agost de 2010 i trobaria algunes informacions noves com l’esquela de la seua defunció el dia 13-11-1981 als 68 anys d’edat, el que em permetia datar l’any de naixement aproximat en 1913. Si el document que certificava el títol de “Cónsul” era de 1951, aleshores tenia uns 38 anys aproximadament.

La Vanguardia 06-02-1964 pàg. 24

Més tard, ja passat més d’un any, vaig revisar el “Censo de Población” de 1935 i el de 1945 i no vaig trobar per cap lloc a aquesta persona entre els veïns de la localitat. Si visqué a Almussafes en algun temps seria abans de 1935, però seria adolescent i no tenim documentació ja que cremaren l’Arxiu en l’any 1936. D’eixa forma m’ha segut impossible saber si la família arribà a viure ací, si venien en període de vacances o va ser un invent del funcionari.

La Vanguardia 12-01-1967 pàg. 33

Per aquelles notícies del diari La Vanguardia podem saber diverses coses: és vocal de la Junta de la Casa de València en Barcelona almenys entre 1961 i 1964, és vicesecretari del Casino de Masnou en 1967, és secretari de la Gran Penya Barcelonista entre 1967 i 1970, ingressa com a cavaller ballester de la Dehena del Centenar de la Ploma l’any 1969 i continua encara en 1976, com altres que també pertanyien a la Casa de València. Les xifres referides a períodes d’anys en un càrrec poden no ser exactes per falta de més informacions i venen determinades per les notícies publicades.

La Vanguardia 11-06-1971 pàg. 30

També, que la seua filla Elisabeth es va casar l’any 1971 –cosa que va eixir a la Secció Ecos de Sociedad també del diari la Vanguardia amb foto inclosa de l’enllaç matrimonial– o que ell va morir en 1981 i fou soterrat al cementiri del Masnou. A la seua esquela el nomena com a “soci fundador de la Casa de València” i “Cavaller ballester”, però la primera asseveració es dubtosa si pensem en que la casa es fundà l’any 1927, quan ell tenia sols 8 anys. Ser soci fundador és distint de formar part de la Junta trenta anys després. I la seua vídua morí en 2008 en Palma de Mallorca on segurament viu la família des de fa dècades.

La Vanguardia 14-11-1981 pàg. 20

Fa sis mesos em vaig dirigir al meu amic Llorenç Benaches que viu a Barcelona per demanar-li ajuda per saber més coses del personatge i al poc em contestà amb una bona quantitat de dades a més del següent comentari: “No he pogut esbrinar  res sobre quina feina tenia. Però deuria tenir bones relacions i pot ser bon treball en la ciutat comtal”. Això és el que m’havia passat també a mi durant les meues investigacions que vaig començar fa una dècada, però sé –pel mateix diari ja nomenat– que participà amb un bon donatiu en l’any de 1961 a benefici de “las viudas y huérfanos de los Ejércitos de Tierra, Mar y Aire de la IV Región Militar”, que acompanyava la celebració d’una “corrida de toros patrocinada por el Excmo. Sr. Capitán General de Cataluña”.  

Hoja del Lunes de Barcelona 28-04-1969 pàg. 12 

El que fou cronista de Llombai i col·lega meu José Forés Lahoz publicà en 2008 un parell d’articles dedicats al “Centenar de la Ploma” i al segon escriu el següent: «"els Cavallers Ballesters", componentes de la Dehena en Barcelona del Centenar de la Ploma, Guardia de Honor de la Senyera, constituyen un grupo de valencianos residentes en Barcelona desde hace muchos años, "que con calor y entusiasmo conservamos vivo el sentido de las tradiciones de nuestra patria chica en esta también bella comarca a la que nos unen grandes lazos de relación histórica y compenetración, en la que hay una gran colonia valenciana agrupada en la Casa Valencia de esta ciudad”…» I entre un llistat format per una quinzena de noms apareix el del nostre protagonista Ángel Romero Rodrigo.

En maig de 2014 vaig anar a l’Ajuntament amb la reproducció de l’escrit per consultar amb un dels funcionaris més antics que quedaven en actiu, el qual mirant la poca lletra manuscrita que n’hi apareixia al text arribà a donar-me un possible nom d’aquell altre de 1951, però que de moment el deixe en la incògnita, encara que són poques les possibilitats derivades dels escassos funcionaris existents en aquell temps.

Si l’escrit es redactà vertaderament en 1951, la persona que el feu no podia saber encara la importància que el personatge tindria en Catalunya amb posterioritat, perquè les primeres notícies sobre ell daten de 1961, moment en que possiblement s’incorporà a la Junta de la Casa de Valencia en aquelles terres.

Per corroborar la possible certesa del pas del protagonista per Almussafes intentaré ficar-me en contacte quan puga amb els descendents per saber si tenen coneixement sobre aquest tema. Alguns/nes nets/es viuen a les illes Balears, ja en tinc dades obtingudes a partir de la informació recollida a les esquelles tant de l’avi en 1981, com l’àvia en 2008.

ÁNGEL ROMERO RODRIGO “CONSUL GENERAL DE ALMUSAFES EN BARCELONA”

Fou el dia 8 de febrer de 2008 quan en un viatge –dels molts que porte fets a l’Arxiu Municipal en vint-i-dos anys– em vaig trobar dins el volum de la correspondència del primer semestre de 1951 un escrit que em va fer somriure amb riallades que compartirem l’Arxivera i jo quan li vaig mostrar i llegir el contingut del document. Aclarir, que no es reien del personatge sinó de la situació surrealista que es narra.

Llegia i no m’ho podia creure, “Certifico: Que en libro de Actas perteneciente a sesiones de Pleno, bajo mi custodia, se halla en el folio 26 vuelto un Acta de la celebrada en 31 de Abril en la que entre otras existe un ACUERDO UNÁNIME de la Corporaciòn el que copiado a la letra dice asì: La Presidencia haciendose eco de la general ansiedad del vecindario manifestada reiteradas e insistentes veces de que en gracia a la personalidad relevante del que fuè vecino de esta localidad D. Angel Romero Rodrigo quien lleva una abrumadora campaña en tierras catalanas en prò de esta Villa, se propone a la Corporaciòn nombrarle Consul General de esta poblacion de Almusafes e Hijo adoptivo de esta Villa y Distinguido Caballero de las dieciseis almenas de nuestro invicto Castillo de Almusafes”. I està tatxat allò de “e Hijo adoptivo.... fins el final del text –Almusafes–” i afegit a ma “en Barcelona y Region Catalana”. I continua: “La Corporaciòn unanìmemente aplaude tal iniciativa y entusiastamente ACUERDA por unanimidad el citado nombramiento”.... i acaba... “a dos de Mayo de mil novecientos cincuenta y uno. He intentat mantenir l’ortografia original amb les titlles cap a l’esquerra que ara resulten rares en castellà però que el aquell temps en que sols eixa era la llengua d’ús qui escrivia usava una a l’altra, en alguns casos estes sobren i en altres falten...

Document enquadernat dins el volum de la
 correspondència del primer semestre de 1951 

De seguida, buscàrem al llibre al·ludit i no trobàrem res. Férem el mateix amb altres documents de l’Arxiu Municipal on podria haver alguna cosa i tampoc… Aquell mateix dia vaig buscar al personatge pel Google, però no vaig trobar res destacable en aquell moment.

Ràpidament pensàrem que això sols podia tractar-se de la broma d’un funcionari en un moment d’avorriment –en aquella època n’hi havia poques dones en l’administració–, ja que no apareixia signat per cap persona –ni secretari, ni l’alcalde– i a més portava segells a la part de darrere de la quartilla, com quan es prova si el segell té prou tinta. Però si la broma usava el nom d’una persona real, devia ser perquè d’alguna forma coneixia la tasca d’eixa persona en aquell lloc, encara que com podreu llegir al segon capítol que tanca la història, quasi tot el narrat és molt posterior a aquell moment,... a no ser que el funcionari a més de “bromista” tinguera una “bola de cristall” per saber el futur.

Composició personal a partir dels merlets de la torre