dilluns, 21 de setembre del 2020

PLAQUES QUE DONEN “PENA”

A la vista de tot el que està coneguent-se des de fa anys i algunes coses que encara queden amagades –a saber si algun dia coneixerem la veritat al complet!–  es pot deduir que no sempre hem estat governats per persones honorables i que han dedicat tots els seus esforços a contribuir a una societat millor. I tot això ficant sempre per davant la seua presumpció d’innocència, encara que n’hi ha ja massa fets que la contradiuen.

Són plaques que donen “pena”, encara que més bé el que produeixen és “vergonya aliena” al pensar en quines figures trià el poble sobirà per a que dirigiren els destí de la nostra Comunitat.

Corresponen a dos moments històrics diferents separats per una desena d’anys, moments en què teníem responsables amb el títol de “Molt honorable” que al final no ho han segut tant i els seus noms es mantenen als rètols que es col·locaren amb motiu d’inauguracions fetes al nostre poble, com és el cas d’Eduardo Zaplana President de la Generalitat quan en la data del 17 d’octubre de 1996 inaugurà el Parc Industrial acompanyant al Rei d’Espanya Juan Carlos I del que últimament tant es parla també. Passa el mateix amb el de Francisco Camps que en la data del 17 d’octubre de 2006 recordava la commemoració del X aniversari del Parc Industrial “Juan Carlos I” sent el “Molt honorable” President de la Generalitat del moment.


El dia 29-09-2016 vaig fotografiar ambdues plaques –quan no coneixien tants detalls sobre les formes de governar del primer– però sols l’última foto correspon a aquell dia, en què ja estava com es veu a la imatge i a saber des de quan, era el resultat d’alguna persona cabrejada que fou protagonista d’un acte vandàlic al nostre patrimoni que intentà esborrar el nom d’aquell President, però que “fa joc” amb l’estat del rellotge equatorial que es troba darrere la placa i del que ja vaig parlar el dia 04 d’abril d’aquest any. Vaja per davant que no deixe de considerar qualsevol acte vandàlic contra el Patrimoni com una salvatjada que ens perjudica a totes les persones com a societat. Però... el Parc Industrial està... tant lluny! i a qui l’importa com està la placa?, qui la veu?, i el rellotge de sol?, allò és Patrimoni?...


La foto de la primera placa correspon al dia 06-03-2020, sembla que ha passat molt de temps però en realitat no fa tant, entre mig sols ha estat la pandèmia del COVID-19 que uns dies després ens va recloure a casa on estigueren tancats un parell de mesos, tema que lamentablement continua present a les nostres vides i a saber el que ens queda que patir baix el període incert que abasteix l’expressió de la “nova normalitat”... 


Pel Cronista són plaques que segurament deurien ser retirades i/o canviades per altres amb una nova redacció que suprimira noms que han perdut la seua honorabilitat i per tant la raó d’estar presents a la nostra memòria col·lectiva, a l’igual que es feu amb les canviades a algunes vivendes relacionades –per l’època de la seua construcció– amb “la memòria històrica del Franquisme”. Però segurament, serà una tasca més lenta que la començada i que no sabem quan s’acabarà.

I és que algunes parts de la nostra “memòria històrica democràtica” també estan donant motius per a parlar-ne... una estoneta! 

Publicat al Facebook "Almussafes segle XX" el dia 05-08-2020.

dilluns, 10 de febrer del 2020

REFERÈNCIA A ANTONI LUDENYA (3)


Llibre “VUIT SEGLES DE CULTURA CATALANA A EUROPA”. Miquel Batllori (també jesuïta com ell). Segona edició: 1959.

Portada del llibre amb la cita 

Al capítol 10 de l’obra que porta per títol “Els exiliats valencians” que replega el text d’una conferència seua del 28 març 1944 a València, l’autor diu a les pàgines 206-207 del llibre el següent: “Però el científic valencià de més renom a Itàlia fou Antoni Ludenya, natural d’Almussafes que ensenyà filosofia i física a Pàdua, Camerino i Cremona, i ens deixà, ultra diverses dissertacions sobre mecànica i matemàtiques, tot un curs de filosofia en cinc volums, dels quals els tres darrers tracten només de Física, i són, per a la seva època, d’una novetat extraordinària; l’epistolari d’aquest jesuïta valencià, d’altra banda, ens revela amb quan d’interès ell anava seguint els més moderns avanços de les ciències físiques en aquella època de tan gegantins progressos científics.”

Foto de Batllori a la contraportada

Em sembla estrany que el nom del poble apareix escrit amb dues esses en aquella edició de 1959, que el pare Batllori li ficà però que no serien oficials al nom del nostre poble fins el 10 de desembre de 1984. Sols per la cita que he reproduït vaig comprar el llibre fa ja una dotzena d’anys.

Batllori en 2002, foto web Universitat Rovira i Virgili

Perquè l’inclouen a la literatura catalana? Tal vegada perquè a la seua biografia de la “Real Academia de la Historia” diu que “Ingresó el 6 de junio de 1758 en el noviciado de Tarragona, y, terminado éste, cursó Filosofía (1760-1763) en Gerona, y Teología (1763-1767) en Barcelona, donde fue ordenado sacerdote (1766) y le llegó la orden de expulsión, al año siguiente”, per tant tota la seua vida de preparació acadèmica va transcórrer a Catalunya.


Publicat al Facebook el 10-02-2020

“LETTERE DALLA FACOLTÀ” – ANTONI LUDENYA


“LETTERE DALLA FACOLTÀ” –CARTES DE LA FACULTAT– és el títol d’un butlletí de la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat Politècnica de “Marche” (Ancona, Itàlia) al qual es parla dins l’apartat d’Estudis mèdics antics a la Marche del “despatx mèdic i Facultat de Medicina (1727-1927) a Camerino”.

Portada de la revista "Lettere dalla Facoltà"
juliol-agost 2005

És l’any VIII que s’edita i ho fa dins el butlletí número 7/8, de juliol/agost de 2005. Al mateix, PIER LUIGI FALASCHI director honorari de la Biblioteca de Camerino escriu un article on a l’apartat 2 parla de la Facultat després de la refundació de 1727 i diu: “No hi ha molta informació que pot referir-se a l’ensenyament de la medicina al segle XVIII: encara queda estancada a Camerino en les antigues concepcions hipocràtiques i galèniques influenciades per les tendències metafísiques, mentre que la direcció experimental lluita enormement per tirar endavant. Entre els professors, triomfa un Antonio Ludenna amb obres d’aquest gènere: De vera et necessaria motus accelerati theoria liber singularis (Camerini, Gori, 1781) e Universae philosophiae elementa (Camerini, Gori, 1792).”

Publicat al Facebook el dia 08-02-2020

“NOSALTRES I ELS ITALIANS” – ANTONI LUDENYA


Discurs llegit en la sessió inaugural del curs 2004-2005 / JOAN F. MIRA / Membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials / BARCELONA, 2004.

Joan F. Mira parla dels jesuïtes que marxaren a Itàlia i fa referència als que estan considerats com a més importants i diu que: “En primer lloc Joan Andrés, un admirable enciclopedista de les lletres, que publicà una voluminosa Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (“De l’origen, el progrés i l’estat actual de cada literatura”), obra escrita amb uns mètodes, una perspectiva universal i una extensió que no tenien precedents a tot Europa… Si Joan Andrés s’ocupà d’erudició literària, un company seu de pàtria i d’exili, Antoni Eiximeno, va publicar pels mateixos anys l’obra Dell’origine e delle regole della musica, colla storia del suo progresso, decadenza e rinnovazione (“De l’origen i regles de la música, amb la història del seu progrés, decadència i renovació”), sembla que no gaire ben acollida pels seus col·legues italians, que es resistien a acceptar l’autoritat d’un estranger en matèria musical.

I al costat d’aquestes obres enciclopèdiques, trobaríem els cinc volums de filosofia i de física d’Antoni Ludenya, que va ensenyar a Pàdua i a Cremona,…”

Joan Francesc Mira (2007) en Wikipedia

Diu la Viquipèdia que Joan Francesc Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939) és un escriptor, antropòleg i sociòleg valencià. És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president d’Acció Cultural del País Valencià. 

Publicat al Facebook el dia 07-02-2020

dijous, 6 de febrer del 2020

EXPLICACIÓ DEL TEMA “FALTEN DIES” – ANTONI LUDENYA


Ja fa dues setmanes que vaig començar a ficar els cartells de falten 40, 35, 30, 25,... dies!!!. No es fiqueu nerviosos/es per la inquietud de saber,... que vaig a explicar-ho ja, portava idea de deixar la incògnita quasi fins el final de termini, però si així ho fera no podria avançar el meu treball. El dia 1 de març de 1820 va morir a Cremona –Itàlia– i per tant es compleixen 200 anys justets, el segon centenari de la seua mort. En document meu del dia 23 de gener de 2011 i dins el títol “Temes pels propers anys” figura el següent text: “Any 2020, 2on centenari de la mort d’Antoni Ludenya”.


El dia 30 de maig de 2019 em va dirigir al nostre Ajuntament fent algunes propostes per tal de commemorar la data ajudant a ficar en valor la figura del nostre il·lustre veí. No vaig a explicar-ne el seu contingut perquè acompanye còpia del document presentat i el podreu llegir al complet.


 

I la resposta al meu porta la data del 17 de juny i també consta de dues pàgines, aquest no el vaig a reproduir i sols el resumiré. Prové de la Secretaria General i està elaborada a partir de la informació d’un tècnic on s’assumien dins els antecedents que: “És coneguda pels responsables de l’Ajuntament i el Departament de Cultura la vida i obra d’Antoni Ludenya..., /// des del departament de Cultura, valorem molt positivament la proposta del cronista de fer una posada en valor del personatge... /// degut a l’exercici del dret a la democràcia, ens trobem en un procés de renovació de la gestió de l’administració pública... canvis en els responsables de les regidories... /// És important recordar que el nou equip de govern és el responsable de destinar els pressupostos destinats a la cultura... /// hi ha qüestions plantejades que han de proposar-se a consells sectorials de participació ciutadana... /// la proposta que ens fa el cronista haurà d’estudiar-se, a més amb la càrrega de treball d’este departament en estos moments... acabant la programació i contractació de les Festes Locals... haurà de començar a estudiar-se en el mes de setembre”. Després, es resolia en: “tenir en compte parcialment el suggeriment presentat... /// informar a la persona interessada que en l’actualitat ens trobem en un procés de renovació de l’administració... /// agrair la seua col·laboració... /// i notificar-li la resolució”. ( /// significa separació de paràgrafs). He d’aclarir que si no haguera presentat l’escrit en forma de queixa o suggeriment encara estaria esperant eixa resposta.

En resum, prou text per a quedar-me com estava en un principi. Venia a ser segons la meua modesta opinió una forma de “rebuig total”. No podia esperar molt més, però per deixar de fer la meua tasca no seria.

Segurament el que plantejava era un tema baladí, sense cap importància per a altres persones. És possible que sols siga important pel Cronista?. I arribarà el dia 1 de març i no es farà res oficial, per a què? Jo sí que vaig a fer-ne, no necessite una sala del Centre Cultural per a parlar al poble, almenys a qui em vulga escoltar, crec que per ací em llegiran més persones –si volen– que les que acudirien a una conferència.

Hi ha qui desconeix qui fou Antonio Ludenya i tampoc necessita saber-ho, una persona morta fa dos-cents anys, que no ha eixit en cap llibre dels que hem estudiat –els que ho hagen fet– per a què serveix?, què pot aportar-nos ara?, a més, qui va a entendre res dels seus quinze llibres sobre matemàtiques, mecànica, física o filosofia si damunt de ser matèries complicades estan escrites en llatí o italià? Això li lleva importància a l’autor? Igual es podia haver editat un traduït i repartir-ho a tot el poble per l’aniversari... que il·lús és el Cronista! Però un centenari es compleix cada cent anys i al proper cap de nosaltres estarà.

Gràcies que alguns s’assabentaren abans del final del segle XX i ficaren el seu nom a una Ronda de circumval·lació, per cert amb poques vivendes, perquè els edificis que n’hi ha són majoritàriament públics d’oci i/o “descans etern”. I per això, a algunes persones els sona el nom. Però molta gent la creua per anar al cementeri i tornar, visita la fira de juliol, acudeix a les matinals moteres o a alguna revetlla de la pista polivalent i pense que molts desconeixen el seu nom.

Sembla que la història local sols l’interesse al Cronista, sóc un poc rar, ja m’interessava quan encara no hi era, per això en agost de 1999 vaig informar a l’autoritat municipal de que l’any 2000 es complien els 750 anys de l’atorgament de la primera Carta Pobla, per si volien tindre en consideració el tema per l’organització d’algun acte de cara a aquell moment històric. I les autoritats es ficaren a treballar, muntaren una comissió a la qual m’invitaren junt a altres persones, s’organitzaren actes de cara a aquella celebració repartits al llarg de tot l’any i després s’executaren. Vaig avisar amb menys temps que ara, però sobrà, per què n’hi havia voluntat. Un dia us contaré això. Ara no calia muntar cap comissió, ni tractar el tema en cap dels Consells que devien opinar sobre les meues propostes –llevat de l’almanac o les beques per a estudiants que investigaren–, de fet i tal com jo esperava que passara ni s’han presentades a eixos Consells, ni en cap lloc. Han passat cinc mesos des de setembre i el hashtag #SalvenElPlaneta queda molt bé a tots els fulls de l’almanac municipal, millor que el de #AlmussafesConeixAntoniLudenya. Però aquest és meu i jo treballaré per ajudar a què millore el coneixement del personatge local!


Pensava que el fet d’arribar el segon centenari de la mort d’un almussafeny “universal” podia ser motiu d’una celebració, d’organitzar uns dies per treballar la seua desconeguda figura, per acostar-nos a la seua obra, per ficar-la en valor,.. –igual el terme universal és gran en algun sentit, però jo ho crec. A l’Índia fan facsímils d’algun llibre seu per encàrrec i mira que està lluny i més encara del personatge–, no eren activitats pel lluïment del que escriu, que al final li tocava tota la responsabilitat del treball, perquè ací ningú més treballa debades. Però a Almussafes no sembla haver la suficient sensibilitat per la història i menys encara per la investigació històrica.

La prova està als pressupostos municipals. Des de l’exercici 2011 figura una quantitat sempre igual de 3.000 euros en concepte “Premis i beques.- Promoció cultural”, que en observacions especificava fins l’any 2019 que són per a “Premis fotografia, poesia i concurs d’investigació”, però s’ha invertit “zero euros” en concursos d’investigació i així ja deu anys seguits –en realitat crec que estem així des de 1995–. Els pressupostos de tota la dècada sumen un total de 142,4 milions d’euros si comptem el 2020, que en pessetes serien 23.693,37 milions, si no m’he enganyat sumant.

A partir d’ara i fins la data aniré donant a conèixer alguns aspectes sobre la seua vida i obra que porte investigant des d’octubre de 1999, no intensivament, perquè ja us he dit que porte molts temes a l’hora i poc a poc van fent-se coses. Espere no cansar massa els meus lectors i lectores.

Si puc contribuir a que algunes persones se n’adonen de la importància de la seua figura, em donaré per satisfet. Però s’ha perdut una gran ocasió per donar-li oficialitat al tema. Antoni Ludenya s’ho mereixia i Almussafes també!

divendres, 22 de novembre del 2019

PEREGRÍN LINARES VENDRELL, EL PRIMER REGISTRADOR DE LA PROPIETAT ALMUSSAFENY, PART 2 (DE 2).


En juliol de 1918 marxaria a Almería, de 2ª categoria. Allà estaria una dotzena d’anys més. Em consta que en setembre de 1925 vingué a Almussafes amb un mes de llicencia per malaltia.


Una notícia d’aquest període en la capital andalusa apareix al diari “La Independencia – diario católico de Almería” el 18-08-1928, dins el títol “Crónica Local – los que viajan” escriu: “Han salido para distintas capitales de España, el Registrador de la Propiedad de esta capital, don Peregrín Linares, y sus bellas hijas Conchita y Pepita; y para Ugíjar (Granda) su distinguida esposa doña Teresa Suarez Bueso”.


En març de 1930 es traslladaria a Alacant, de 1ª categoria, arribant al lloc més alt dins el Cos de Registradors. Allà, exerciria el seu càrrec per un període de catorze mesos, ja que en maig de 1931, amb els setanta anys complits i quaranta d’activitat es jubilaria.

Els dos anys que seguiren a la seua jubilació es casarien les dues filles, Concepción en Válor (Granada) en 1932 amb un altre registrador de la propietat nascut a Almussafes, Vicente Grau Linares –cosí germà d’ella, al ser fill d’Ángeles una de les germanes de Peregrí– i Josefa que ho faria en Almeria en 1933, amb Patricio Manzano Manzuco que era farmacèutic.


Peregrín tenia casa a Madrid i en la informació de partida d’aquell programa de festes de 1935 deia que en eix moment vivia a aquella capital. Javier Climent m’ha informat que venien sovint pel poble a passar les vacacions, normalment ho feien en tren, primerament avisaven de la seua arribada per carta i algun familiar anava a replegar-los a l’estació de Benifaió. Estaven lluny del poble però mantenien molt bona relació amb la família –a part de l’epistolar– i a Almussafes tenien també algunes propietats.

Quan arribà la Guerra Civil els pillà a Madrid, però pogueren vindre’s  cap Almussafes per tal d’estar millor i prop de la família. S’instal·len a la casa de la Plaça Major 1, la que porta a la part de dalt les lletres inicials JL (de Josefa Linares, germana de Peregrín), de la qual ja vaig parlar en una publicació l’últim mes de gener.


I el dia 7 de maig de 1938 moria als 77 anys i era soterrat al cementeri dins el panteó familiar “Linares Vendrell” el de la dreta dels dos situats al mig entrant pel centre. En aquella època no se li ficà làpida, cosa que sí es faria amb la generació següent. No havia trobat cap esquela als diaris consultats però despús-ahir vaig aconseguir còpia de la seua partida de defunció al nostre Registre Civil. Al document diu que estava domiciliat a la Plaça de la República, nº 2, que era com es deia la Plaça Major aleshores. La inscripció al Registre es practicà en virtut de la manifestació personal del seu nebot Vicente Grau Linares i un dels dos homes que feu de testimoni fou D. Pascual Moner Casany.

Com podeu llegir, la meua investigació per la qual he consultat més de seixanta documents entre BOEs, “guías oficiales de España” i diaris diversos m’ha permés conèixer moltes més dades que les que proporcionava el document publicat al programa de festes de 1935, que malgrat estar redactat encara mentre vivia, assenyala que estigué en Alacant i altres ciutats, sent la realitat que estigué en altres ciutats –sobre tot, al poble d’Ugíjar i la ciutat d’Almeria– i a Alacant marxà per jubilar-se ja en un Registre de primera categoria.

Del llibre publicat assenyalat al principi del “Colegio de Registradores” es pot conèixer la vida sacrificada que portaren durant el segle XIX. Al parlar de “La Asociación” comença amb un apartat que titula El heroico apostolado de los 473que havien segut els primers Registradors com a resultat de la “Ley Hipotecaria de 1861”, tres dècades abans de que el nostre il·lustre almussafeny es fera càrrec en 1890 del seu primer Registre a Potes.

En abril de 2018 em vaig ficar en contacte amb don Alberto Martín Quirantes, diplomat en Biblioteconomia, llicenciat en Documentació i en Història Moderna per la Universitat de Granada, a més de màster en Dret Premial i Genealogia, com a resultar de trobar-me a Peregrín Linares en unes referències seues relacionades amb el grau de parentesc que l’unia –a través dels seus avantpassats– a l’esposa de Peregrín dins la pàgina “Historia familiar Martín-Quirantes y Nobleza del Reino de Granada” a la web de geneanet.org. Ell em contestà molt amablement proporcionant-me referències d’alguns materials que he consultat per a aquesta publicació i que he citat.

El 13 de desembre de 2018 vaig visitar l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana i fotografiat tota la documentació del seu temps d’estudiant de batxiller a l’actual IES Lluís Vives, fins i tot la prova d’accés.

I en estos últims dies –el 19 i el 20– he parlat amb Francisco Javier Climent Grau, que ja he citat abans en dues ocasions i que m’ha proporcionat alguns detalls que no coneixia a més de tres fotografies per ser digitalitzades, les quals acompanye. Sense el seu ajut aquesta publicació no haguera lluït pràcticament per que les imatges de diaris oficials i altres documents similars no són atractives.


Amb aquesta informació espere haver contribuït a donar a conèixer dades i aspectes de la vida d’un personatge que portà el nom del seu poble per tota Espanya. Acompanye un mapa del país amb el recorregut de més de 2000 quilòmetres que feu pels vuit pobles i ciutats als que va dedicar els seus quaranta anys com a “Registrador”, quilòmetres que significaven trasllats –en alguns casos prou llargs– fa de 90 a 130 anys, entre les acaballes del segle XIX i el primer terç del XX, amb unes vies de comunicació i uns sistemes de transport com les diligències i els trens, que no eren tant ràpids ni confortables com els actuals.

dijous, 21 de novembre del 2019

PEREGRÍN LINARES VENDRELL, EL PRIMER REGISTRADOR DE LA PROPIETAT ALMUSSAFENY, PART 1 (DE 2).


Els últims temps s’ha parlat molt de la figura del “Registrador de la propietat” sobre tot, perquè era la professió de Mariano Rajoy expresident espanyol, eixa que quasi deixà per entrar en política i a la que tornà per a jubilar-se. El que segurament no sabreu és que ja va haver un altre president registrador de la propietat, Manuel Portela Valladares, un temps molt breu entre finals de 1935 i principis de 1936, segons apareix al llibre “Historia del Colegio de Registradores de España” d’Antonio Pau Pedrón, editat pel “Colegio de Registradores” l’any 2000. 

Però, fins fa uns anys era poquíssim el que jo sabia sobre la figura de Peregrín Linares Vendrell, l’única informació que tenia era l’escrita al programa de festes de 1935, en un article titulat “Biografía de hijos ilustres de Almusafes” i que no apareix firmat –encara que podria ser del metge D. José Bosch Solves que sí firma l’article següent– i que diu entre altres personatges: “D. Pelegrín Linares: hombre modesto y amante de su hogar. Nació en 1860; cursó la carrera de Derecho en nuestra Universidad y el doctorado en Madrid. En las primeras oposiciones obtuvo el ingreso en el cuerpo de Registradores de la Propiedad, habiendo desempeñado el cargo con gran pulcritud y con el mayor celo en Alicante y otras ciudades. En la actualidad reside en Madrid.” Era tota la informació de que disposava.


Peregrín Linares Vendrell va nàixer a Almussafes el 10 de desembre de 1960, segons diu en un document consultat sobre el seu escalafó en 1899 –que apareixerà comentat més tard– i consta com a únic fill de Peregrín Linares Alepuz de 32 anys i propietari de terres amb Josefa Vendrell Llopis de 22 anys al document “Padrón del censo de población formado en la villa de Almusafes en el año de 1960” que es signà en la data de 19 de juny de 1961. El cataloga com a menor, tenia sis mesos en aquell moment. Seria normal que després tinguera germans i/o germanes però no n’hi ha documents censals fins a 1935 i de moment no els he consultat. Un parell de converses amb Francisco Javier Climent Grau, que pertany a la família, confirmen que Pelegrin tingué quatre germanes: Josefa, Adelaida, Ángeles (àvia de Javier) i Isabel, que morí jove.

La primera recerca sobre el personatge la vaig fer al Google el 14-08-2015 amb motiu de la conferència que estava preparant i que es titulava “Més d’un segle d’escoles, mestres i alumnes” i on hi feia referència com a alumne que estudià al “Instituto de 2ª enseñanza de Valencia”, actualment nomenat com a IES Lluís Vives. Estigué matriculat entre els cursos de 1875-1879 i obtingué el grau en batxillerat el 25 de setembre de 1879 amb la qualificació d’aprovat. Després cursà la carrera de Dret a la Universitat de València que li va expedir el títol d’advocat el 27-11-1885.

En desembre de 1887 apareix al llistat de 263 homes “Aspirantes a Registradores de la Propiedad” en les oposicions convocades. Aprova –entre un total de 79– i per R.O. –Reial Ordre– del 06-04-1888 és nomenat individu del “Cuerpo de Aspirantes á Registros”.

El seu recorregut per diferents pobles i ciutats d’Espanya seria llarg –sobre tot al principi– i així comença la seua professió al Registre de Potes (Santander), de 4ª categoria en 1890. En 1892 es trasllada a Aliaga (Teruel), de 4ª categoria. Cinc anys després, en febrer de 1897 canvia al Registre de Motilla del Palancar (Cuenca), de 4ª categoria. En desembre de 1898 se’n va a Cebreros (Ávila), de 4ª categoria.

  

En abril de 1899 té el número escalafó nº 46 de “Registradores activos de cuarta clase” i el nº 324 en l’escalafó general (sobre un total de 412, encara que n’hi ha números repetits perquè les persones tenien la mateixa quantitat de serveis prestats) i compta amb una antiguitat de 8 anys, 5 mesos i 14 dies.

En desembre de 1901 canvia a Madridejos (Toledo), de 3ª categoria, el que constitueix el primer ascens. En febrer de 1903 es produeix un nou canvi a Ugíjar (Granada), de 3ª categoria. És un poble que “está situado en la parte oriental de la Alpujarra granadina, justo a los límites de la provincia de Almeria –segons la Wikipedia–.”


Al llarg de la seua trajectòria les llicències anuals per vacacions quedaven reflectides unes vegades als documents legislatius oficials com el BOE (Gaceta de Madrid) i en altres als mateixos diaris que es publicaven als llocs on exercia la seua professió. Així, per exemple el diari “El defensor de Granada” del dia 28-12-1904 diu a la seua pàgina dos i dins d’un grups divers titulat “Personal” el següent: “Registrador. // Se han concedido treinta días de licencia al registrador de la propiedad de Ugíjar, don Pelegrín Linares Vendrell”.


Malgrat demanar nou vegades el trasllat fins 1907 –la primera als cinc mesos d’arribar– es quedaria a Ugíjar durant quinze anys, coneixeria a la seua dona Teresa Suárez Bueso i es casarien abans de 1906. Teresa pertanyia a la tretzé generació d’una família que es descriu al treball de Francisco José Cano Hila, titulat “EL LINAJE DE LOS MÉRIDA: INICIO Y FINAL DE SU ASCENSO SOCIAL EN LA ALPUJARRA”, que tracta de la historia familiar entre els segles XVI i XX. En la generació dotzé –la de sa mare– s’havia perdut el cognom de Mérida. Fruit del seu matrimoni amb Teresa Suárez Bueso naixerien dues filles: Concepción i Josefa Linares Suárez.


Continuarà.