AVANÇAMENT A LES FESTES D’ENGUANY

Un dia com hui de fa cinquanta anys es publicà una gasetilla al diari Las Provincias que portava per títol: ALMUSAFES: REINA DE LAS FIESTAS. Apareixia al diari dividida en dos columnes. A continuació transcric tot el text de la mateixa.

“La Corporación municipal, en sesión extraordinaria celebrada recientemente, ha tenido a bien elegir para el cargo de reina de las fiestas mayores a la gentil señorita Mª Teresa Alepuz Vidal. En el mismo acto fueron designadas para su corte de honor las señoritas Mª Vicenta Alepuz Baldoví, Mª Luisa Bosch Pérez, Inmaculada Contell Duart, Mª Sacramento Girona Baldoví, Mª Milagros Navarro Alepuz y Adela Pales Lladosa. Todas ellas formarán un conjunto ideal para representar dignamente a la mujer local en las tradicionales fiestas patronales.

Una comisión integrada por el alcalde don Vicente Bosch Marí y los concejales delegados de fiestas, se personó en el domicilio de la nueva reina comunicándole oficialmente el nombramiento. El ofrecimiento estuvo a cargo del alcalde, expresando la satisfacción de la corporación por haber aceptado este honor.

La señorita Mª Teresa Alepuz, con sencillas y emotivas palabras, agradeció la delicadeza que habían tenido al acordarse de ella, prometió su colaboración y entusiasmo para el mayor esplendor de los festejos e invitó al vecindario y especialmente a los hijos del pueblo ausentes, para participar en ellas.

Como umbral de las mismas, el día doce de julio tendrá lugar la proclamación oficial, en valencianísimo acto, en el que actuará un elocuente mantenedor, en los jardines municipales rodeado del empaque y solemnidad a que ya se nos tiene acostumbrados desde años anteriores.¾ EL CORRESPONSAL.”

Entre mig incloïa la fotografia que acompanye amb el nom de la reina baix i que ha costat un poc d’arreglar ja que el meu material està digitalitzat a partir d’un retall de diari ja de color groguenc pegat a un full i dins un llibre enquadernat fa més de trenta anys.

Com podeu observar al material original del qual acompanye també el full complet perquè es feu la idea, al final també apareixien a continuació del text les lletres majúscules V.G.C. escrites amb bolígraf de color blau. Es tracta d’una de les 146 notícies que publicà al diari el meu amic Vicente García Castillo entre els anys de 1965 i 1979.

Publicat al grup de Facebook “Almussafes segle XX” el dia 29-05-2021.

FESTES DE FA CINQUANTA ANYS (1971)

L’any 2019 vaig dedicar 20 publicacions a parlar de festes anteriors i el passat 2020 –sense festes per la pandèmia– 25, volia omplir el buit que ens quedava en unes dates tant atípiques. M’ho vaig agarrar amb molta serietat i això que no vaig poder accedir a l’Arxiu de negatius de Maiques com a conseqüència del tancament per obres del Centre Cultural on encara, inexplicablement per a mi, continua el material. Em tocà buscar-me la vida localitzant a persones que les havien protagonitzat: reina i dames, clavariesses i clavaris de feia 50 i 25 anys, i després intentant que em deixaren material fotogràfic per a digitalitzar-ho.

Enguany la cosa es presenta per a mi quasi igual, el poble torna a tenir les nostres tradicionals festes, n’hi haurà un llibre de festes, encara que no porte res meu, no he tingut massa opcions si no porta “Costumari”, que és l’apartat on apareixen de normals els meus articles, doncs bé, no passa res, jo ja em buscaré la vida per ací... com faig de normal.

Malgrat haver demanat per registre d’entrada el dia 4 de juny accedir als cinc carrets que n’hi ha de l’Arxiu de Maiques corresponents a les festes de 1971 i als quasi cent que n’hi ha de les de 1996, no serà fins el dilluns que ve que igual tinc sort i van a buscar-los per ficar-los al meu abast. I el que jo m’havia previst per tal de fer amb temps suficient, em provoca que no haja pogut preparar material partint dels llocs oficials i això que sóc jo qui ha digitalitzat fins ara tot el material existent a partir dels negatius de l’Arxiu de Maiques.

Lamentablement ara ja no tindré el temps que s’ha perdut en estes tres setmanes i em dedicaré principalment a recordar les de fa cinquanta anys que em resultaran més accessibles –per la diferència de quantitat de material– si és que m’arriben els negatius sol·licitats amb temps per poder fer alguna cosa amb les degudes condicions de qualitat que jo mateix m’autoexigisc.

Fins ara porte unes dos setmanes parlant-en amb persones protagonistes d’aquelles festes que passaren fa cinquanta anys, amb representants dels tres grups que les protagonitzaren, però no ho he fet encara amb els de fa vint-i-cinc anys. Com aquest any sí n’hi ha festes i llibre, de les de 1996 trauré menys informació i em centraré –principalment– com ja he comentat al principi en les des 1971. Amb el material replegat d’algunes persones i el de l’Arxiu Municipal podré preparar coses. Ara tampoc em sobra temps per dirigir-me a persones que foren protagonistes en 1996.

El programa de festes de l’any 1971 és molt modest –amb una grandària de 17,1x24,2 cm– comparat amb els d’ara, està format per vint pàgines contant tot el conjunt, totes en blanc i negre llevat de la portada –que acompanye– i que es repetiria durant alguns anys canviant sols la xifra, us recordaré qüestions de la programació d’aquelles festes que acompanyaré amb fotografies, algunes digitalitzades d’originals en paper i altres procedents de negatius de l’Arxiu de Maiques digitalitzats per mi.

Aquelles festes duraren una setmana, entre el dilluns 12 i el diumenge 18 de juliol. I es donà la casualitat de què un total de quatre dames –d’entre les set, comptant a la reina– compartiren també el fet de ser clavariesses –entre nou que ho foren–.

Aprofite des d’ací i des d’ara per felicitar-vos les festes, recordeu que la pandèmia encara no està superada, però –així i tot– espere que s’ho passeu molt bé. I què per a la reina, les dames, les clavariesses i els clavaris seguesquen unes festes inoblidables!

Publicat al grup de Facebook “Almussafes segle XX” el dia 24-06-2021.

COM ENCAIXAR EL NOM D’UN CARRER DE MESTRA DEL SEGLE XIX A UN POLÍGON INDUSTRIAL, EN LLOC DEL CASC URBÀ?

Porte ja dies pegant-li voltes al tema sense poder aclarir el sentit de la proposta llegida als mitjans de comunicació. I és què, encara que algú/na puga pensar el contrari, el Cronista ha d’implicar-se en aquest tema per tal d’oferir solució o valorar la que es done. Tothom ha de saber que és una persona que xafa el carrer, que investiga la història, que fa fotografies dels carrers, que ha escrit articles sobre els carrers, que es preocupa de la toponímia dels carrers, que ha presentat informes al consistori sobre noms de carrers o canvis que haurien de fer-se o afegir-ne de nous, que ha estudiat els vestigis dels carrers i informat sobre la situació dels mateixos, que ha vist i fotografiat com estan les plaques de noms de carrers, així com la falta d’uniformitat o les condicions en què algunes es troben, etc. I tot això,... debades!, encara que no és l’únic tema que porta en marxa des de fa 11 anys com a Cronista Oficial d’Almussafes.

Simulació personal seguint esquema casc urbà

Fa poc vaig conèixer el resultat oficial de la votació d’un projecte educatiu que tenia com a missió recordar la existència i la importància de les dones en la societat local per tal d’adjudicar el nom d’una d’elles a un carrer perquè a Almussafes no en tenim cap des de fa 82 anys, tema del qual crec que vaig informar per ací abans que eixira als diaris, pel qual també havia col·laborat amb un parell de publicacions sobre la mestra Sicluna en novembre passat –en un moment en què no podia saber el que vindria després– o en la revisió d’una fitxa de la que ha segut la candidata triada en votació, el tema del projecte educatiu el coneixia des de meitat de febrer.

Plànol 1984, personal

Quan vaig contar per ací els resultats de la meua investigació sobre la mestra Sicluna, en forma de biografia breu en dos capítols, el passat 17 de novembre deia a un paràgraf: “És una pena que el masclisme imperant sempre a la nostra societat i més encara al segle XIX, que permetia que les dones estudiaren poc més que magisteri, tapara la seua figura fins el punt de que al mestre Cardona –amb el que va compartir quasi tot el temps que exercí al poble, sobre 10/11 anys– se li dedicara en 1912 un carrer –a quasi trenta anys d’haver acabat la seua docència al nostre poble, [...]– i ella, què és possible que fora durant quasi trenta anys l’única mestra de xiquetes, haja quedat oblidada. Clar!, els alumnes de Cardona s’havien convertit en homes i governaven, mentre les xiquetes de Sicluna havien passat a ser dones que “no pintaven res” a aquella societat. Un exemple d’això es troba també al meu article “MÉS D’UN SEGLE D’ESCOLES, MESTRES I ALUMNES D’ALMUSSAFES” on parlava de que a l’Institut “Lluís Vives” de València anaren a estudiar batxiller un total de 35 xics del poble entre 1860 i 1943, però cap alumna.”

Plànol anys 90, comprat en disquette

És per tant, gràcies al treball del Cronista, que s’ha proporcionat a l’alumnat tota la informació que sobre la mestra Sicluna es disposava per a donar a conèixer la seua persona com a docent i com a dona i la valentia en la seua professió demostrada en diferents ocasions. Qui vulga saber més pot anar a buscar les publicacions dels dies 17 i 21 de novembre de 2020 i pot trobar-les també al meu blog.

Plànol 2003, acte de l'Escola d'adults

Per cert, quan al diari s’escriuen frases com “Nacida en Valencia, pero casada en la localidad, Empar Sicluna desarrolló su actividad profesional en Almussafes entre 1866 y 1897, treinta y un años en los que impartió clases a un gran número de niñas. Sin embargo, al contrario de lo que ocurrió con compañeros suyos hombres de la misma época, su labor no había sido reconocida…” s’està usant informació derivada de les investigacions del Cronista però sense fer referència a la seua autoria i això no és correcte, per molt que ja estiga acostumat. Perfectament es podria haver dit “de les investigacions del Cronista oficial es dedueix que...”.

Plànol 2009, llibret Trobada escoles en valencià

I després d’esta voluminosa introducció, entre ja al tema. He intentat aclarir el terme “calle –en castellà– i “carrer” –en valencià–, buscant als diccionaris fonamentals com són el de la RAE o el de l’AVL, però jo diferencie entre “carrer del poble” –dels casc urbà, que es trobaria en un nomenclàtor de carrers i en un plànol del poble com els que es reparteixen per ahí i algú és gratuït per la publicitat– i el “carrer d’un Polígon Industrial”.

Plànol 2009, possible Oficina tècnica municipal

Així de “calle” es diu –entre altres significats que no considere que tinguen eixa connotació–: “1. Vía pública, habitualmente asfaltada o empedrada, entre edificios o solares. // 2. Exterior urbano de los edificios.” I de “carrer”: “1. URBAN En una població, via pública entre dos files d’edificis o de solars, que generalment té separada la zona destinada als vehicles i la zona destinada als vianants. // 2. Conjunt que conforma el veïnat d’un carrer. // 3. Exterior urbà dels edificis.” 

Plànol 2010, desconec el motiu o acte

D’això trac la conclusió de que un carrer té vivendes i hi viuen persones dins una zona urbana. No considere la mateixa idea de carrer, quan s’aplica a un lloc on n’hi ha empreses –no vivendes– i les persones no hi viuen sinó que sols hi van per a treballar i tornem al seu domicili a un carrer d’un poble o ciutat. I als plànols de carrers d’un poble apareixen els carrers d’eix poble, el dibuix i el llistat –de vegades–. Acompanye exemples de plànols de carrers d’Almussafes de diferents anys i esdeveniments. Alguns procedeixen directament de l’oficina tècnica municipal amb diferents versions segon els anys i l’evolució del casc urbà. Ja en l’any 2012 per tal d’aconseguir un plànol dels carrers del Polígon Industrial Juan Carles I vaig anar a demanar-ho a dita oficina municipal, junt el de carrers del poble. 

Plànol 2012, Oficina tècnica municipal

Si es fan algunes estadístiques de recerques generals –sense cap nom– al Google en castellà, de “calle de un pueblo” apareixen 1.510.000 resultats, de “calle de una ciudad” 2.870.000 resultats, de “calle de un polígono industrial” 34.400 resultats i de “calle de un parque industrial” 7 resultats. Si la recerca és en valencià, de “carrer d’un poble” ixen 44.700 resultats, de “carrer d’una ciutat” 21.200, de “carrer d’un polígon industrial” 2.480 i de “carrer d’un parc industrial”, 2 resultats. El que dona una diferència notòria entre els conceptes de “carrer” aplicats a dos llocs diferents: el poble, o un polígon industrial.

Planol actual (té anys) retallat i girat

Si parlem de l’últim plànol que va per ahí i es reparteix a diferents establiments públics o privats, apareix a una part destacada un quadre amb un rètol que diu “Llistat de Carrers ALMUSSAFES” i a un raconet perdut un plànol del Polígon Industrial Juan Carlos I, sense cap llistat de noms –no ix el de la zona nord que si mirem al Google Maps diu “Pol. Ind. N 1” a tots els carrers, així què no té ni noms que els diferencien i han passat 28 anys, per tant si no els té no serà tal vegada perquè son innecessaris o no han fet falta?–. O igual és, perquè qui busca algun carrer al plànol del poble no necessita res del Polígon.  

Nomenclàtor de carrers en plànol actual

Aplicat al cas del que parle i suposant que ja n’hi haguera un carrer de Mestra Sicluna dins el Polígon, ningú/na podria dir mai a una amic/ga: “visc al carrer Mestra Sicluna, nº 7, us espere esta vesprada per a fer el treball...” –per exemple– perquè crec que no està previst que es construïsquen vivendes en finques o unifamiliars allà, sinó empreses quan s’amplie el Polígon Industrial com a resultat de l’aprovació del nou PGOU quan això passe..., també fa 28 anys de l’anterior, però torne a repetir: a una vivenda es viu i a una empresa es treballa. 

Portada plànol actual

Si ens referim al Polígon Industrial Juan Carles I, entre els noms dels 11 carrers –a més dels accessos– que el formen sols n’hi ha un amb nom de persona: Henry Ford, que té una de les tres avingudes. Pense que se li podria haver dedicat segurament un carrer del nostre casc urbà fa més de quaranta anys, però aquest bateig serví de “succedani” de l’omissió anterior. Per arribar a construir un Polígon i de forma molt resumida, s’ajunten totes les terres dels agricultors, normalment expropiats abans, es reparcel·la el terreny i es procedeix a crear les seues infraestructures, quedant-ne d’una part els solars on s’instal·laran les empreses i entre ells les corresponents vies de comunicació, a més d’algun terreny que passa a ser propietat municipal –com fou el cas del que es convertiria en l’IES–. I posteriorment es batejarien eixes vies de comunicació repartides entre avingudes i carrers –per a mi, “carrers de Polígon Industrial”–. 

Plànol actual (Polígon)

I llevat d’Henry Ford, tots els altres tenen noms que representen “Partides i/o altres referències al terme municipal” o “Vents”, així que no li trobe cap sentit ficar-li el nom d’una mestra del segle XIX al carrer d’un polígon del segle XXI, encara que siga al costat de l’IES, a un vial que no ha tingut mai nom en dues dècades i tampoc li ha fet falta –al Google Maps apareix com a “Calle D 2 P. I. Juan Carlos I”–, perquè no n’hi ha res que puga figurar com a adreça postal, per exemple. “No sé quin número tindria un dels camps del meu amic Miguel que es troba al costat”. Crec que no se li fa cap homenatge –o és ben menut!– ficar-li el seu nom a una via pública que mai apareixerà a un plànol –ni al consegüent llistat– de la localitat, a més, què pinta el seu nom allà?, quina relació té una mestra rural de fa cent cinquanta anys amb la indústria?. Henry Ford té un cert sentit, però no ella. Que fora un personatge que ningú d’entre les persones vives del poble haja conegut –perquè morí en 1928– no significa que el seu lloc no haja d’estar entre els carrers del casc urbà on si apareixen els altres dos mestres d’escola. Podria tornar a produir-se una altra discriminació masclista! –els dels mestres homes al poble, el de la mestra dona al Polígon–, que sembla és el que es vol arreglar després de 82 anys d’oblit a les dones. Ja vaig opinar en una ocasió anterior que no calia presses per buscar un nom adequat que poguera mantenir-se durant almenys altres 82 anys, sense córrer el risc de que polítics posteriors en deu, vint o trenta anys,... tingueren la temptació de canviar-lo o llevar-ho, per no ser del seu grat o per altres motius. I sense consensos no anem gens bé en temes tan delicats com poden ser els d’esta índole.

Plànol actual Benifaió-Almussafes (1)

Plànol actual Benifaió-Almussafes (2)

Ja he dit que acompanyava alguns plànols de carrers d’Almussafes d’entre els que he anat recopilant des de fa molts anys i davant de tots ells em pregunte: Si el “Carrer Mestra Empar Sicluna” o simplement “Carrer Mestra Sicluna”, no ha d’aparèixer o no podria aparèixer en cap d’ells, per a què serveix nomenar un carrer amb el seu nom? Quin homenatge se li fa? Quin buit de carrers amb nom de dona omplirà?, perquè al casc urbà continuarem igual com fins ara, amb “0%” de carrers amb nom de dona. La resposta no pot ser que ara no n’hi ha, perquè segurament i si s’aplicaren les lleis de memòria –que per això estan!–, la primera estatal de Memoria Histórica (Ley 52/2007 de 26 de diciembre) o la Llei Memòria Democràtica de la Comunitat Valenciana (Llei 14/2017, de 10 de novembre), ja es fa algun buit que permetria la substitució i per tant la inclusió del nom a la Mestra Sicluna a un carrer a no massa distància de que les que tenen els seus companys de professió i no a 1,3 quilòmetres de l’Ajuntament en una zona fora del plànol de carrers d’Almussafes.

Considere que la explicació del que pense pot estar clara per a qui vulga entendre’m... i com no se m’ha demanat la meua opinió de la forma que segurament deuria fer-se als Cronistes Oficials dels pobles que hi tenen... doncs, per si de cas, la done per ací. Això podria constituir el meu informe!.

Al principi ja heu vist la simulació que he preparat seguint l’exemple de les plaques dels altres dos mestres a les quals simplement consta el primer cognom.

APROXIMACIÓ A LA QUE PODRIA SER UNA BREU BIOGRAFÍA DE DESAMPARADOS SICLUNA HERNÁNDEZ – MESTRA (1856?-1928).

L’altre dia vaig parlar-vos de la seua vessant professional, hui ho faig des del punt de vista familiar.

Nasqué a Valencia en la dècada dels 1840, malgrat que a un document rebut de la “Asociación Amigos de Malta” en gener de 2020 fa referència a 1856, xifra que no pot ser com demostraré més tard. Tinc un altre document on apareixen les mateixes dades però estan tretes d’informació de la mateixa Associació nomenada. L’únic document de caràcter religiós que he trobat diu que rebé el sagrament de confirmació el dia 27-09-1848 a l’església Parroquial de San Esteban, Protomàrtir de Valencia, al mateix lloc on foren batejats fins a sis germans dels quals moririen almenys tres –i pot ser un quart del que falta el document religiós de la Parròquia de San Esteban–, encara que no sé a quina edat es confirmaven els menuts en aquella època, però en l’ordre dels documents figura entre el bateig i la comunió. Si fem cas de documents d’un germà que en un cas nomena com a Vicente Esteban i en dos com a Vicente –solament– diu que naix en novembre de 1847, rep el sagrament de la confirmació en setembre de 1848 –no havia fet un any– i mor en desembre de 1851, aleshores ella habria pogut naixer sobre 1845/46 aproximadament.

Suposada imatge de sa mare

Era neta per la part paterna de Lorenzo Félix Raymundo Sicluna Fenech de professió “buhonero” que havia nascut a Ghaxaq (Malta) en 1775, emigrat de l’illa i casat amb Margarita Caruana Capello, natural de San Joan (Alacant).

I filla del matrimoni format per Vicente Sicluna Caruana, natural de Muro de Alcoi (Alacant) i de María del Rosario Hernández Balader, nascuda a València, on la seua família tenia una botiga amb el nom de “Platería Hernández” i que estava situada a la Plaça de l’Ajuntament. Tingué dos germans que arribaren a l’edat adulta –és possible que moriren joves fins a quatre més–: eren María del Rosario, que es quedà fadrina i Vicente José María i Ramón (tot en un) que després d’estudiar magisteri en 1878 entrà al Seminari Conciliar de València i fou ordenat sacerdot en 1884, passaria per algunes parròquies fins arribar a Navarrès en 1902 on seria assassinat al començar la guerra civil, 34 anys després. L’any 2001 fou beatificat a Roma, convertint-se en el primer beat espanyol originari de Malta.

Son pare

Son pare era mestre, amb escola privada a Valencia, segurament s’hi prepararia amb ell si tenia secció de xiquetes o simplement per ser la seua filla. Desconeguem on feu el batxiller i si es va desplaçar fora de València a una “Escuela Normal de Maestras” com segurament caldria fer, ja que la “femenina” de València no s’inauguraria fins 1867 i ella ja figura ací de mestra el mateix any. Tampoc podria haver nascut a l’any de 1856 perquè aleshores tindria 11 anys, encara que si podria haver acabat els estudis als 16/17 anys, però com no té serveis interins és possible que Almussafes fora la seua primera escola. Com vegeu n’hi ha prou interrogants!

Ja a Almussafes es casà amb Salvador Machí Doria, llaurador, –com la major parts dels homes d’aquell temps que eren llauradors (propietaris de terres) o jornalers (normalment al camp), que era un dels sis fills de Francisco Machí Baixauli –que a l’apartat de “profesión, ocupación o posición social” del Cens de 1860 figura com a “propietario”– i de Vicenta Doria Fortea.

Amparo Sicluna Hernández i Salvador Machí Doria tindrien tres fills: Amparo, Vicente i Salvador. La primera es casà amb un forner i visqué a Almussafes, el segon era músic i es casà amb una cantant de l’època i viuríem a Madrid –dels quals parlaré quan puga ordenar el material de que dispose– i del tercer, és possible que es casara però es desconeixen les dades tant de la cerimònia com de la consort, encara que és possible que visquera a València.

Mestres del segle XIX

Com he comentat a l’altra part, pense que la mestra estigué exercint al nostre poble quasi tot el seu temps d’exercici durant el segle XIX, traslladant-se al final a Xiva per tal de millorar el sou, passant de 825 pessetes anuals a 1.100. Però per ara, no he trobat més informacions relatives a la seua última dècada com a mestra fins arribar al moment de la seua jubilació.

A la biografia del seu germà Vicente es diu que Amparo Sicluna i el seu home rebrien freqüentment les visites del seus dos germans –Vicente i Rosario–, ella es quedà fadrina i crec que vivia amb ell, de fet moriria a Serra en 1895, poble al qual havia arribat en 1894, on estava Vicente com a “Cura ecónomo”, que malgrat la definició següent, va ostentar el càrrec fins 1900.

La Wiquipedia defineix com “cura ecónomo a un miembro del clero que ha accedido al cargo tras sustituir al párroco por necesidad o enfermedad sin que su administración, en principio temporal, implique una continuidad de permanencia en el puesto que pasa a ostentar”.

Amparo moriria, en 1928 –si faig cas de les dades de la “Asociación Amigos de Malta” i a falta de consultar l’Arxiu Parroquial, perquè al Registre Civil el material d’aquell temps fou cremat a 1936– i està soterrada al nostre cementeri en un nínxol de la part antiga de la dreta on figura a la làpida “Familia Calatayud Torromé”. Tampoc al llibre de cementeris, “tomo III signatura 21-2-3, nichos impares derecha” on apareix, figura l’any de la defunció.

Làpida moderna del seu nínxol 

Fins ací he intentat fer una aproximació a la seua biografia, encara que amb molts dubtes que no sé si en algun moment podran aclarir-se. En la meua comunicació amb la “Asociación Amigos de Malta” –feta en gener de 2020– em comentaren que no tenien cap foto sobre ella i el què sí m’enviaren fou un arbre genealògic que vaig passar a la família i que arreplega set generacions de persones comptant el primer avantpassat –el seu avi– procedent de Malta, entre els anys de 1775 a 1960. Arbre que a l’actualitat es podria ampliar en dos generacions més, però que l’interès pot ser únicament familiar.

Abans de finalitzar he d’aclarir que algunes de les informacions usades per fer esta publicació han eixit de la biografia sobre el seu germà (“BIOGRAFÍA DEL BEATO VICENTE SICLUNA HERNÁNDEZ (1859-1936)” elaborada per la “Asociación Amigos de Malta”, a la qual faig també referència al moment d’adjudicar als pares les seues fotos.  Aprofite des d’ací per agrair-los la col·laboració que molt amablement em prestaren.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 21-11-2020.

ALMUSSAFES DIES ABANS I DESPRÉS DE LA PROCAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA (ABRIL 1931)

Hui i coincidint amb el noranta aniversari de la Proclamació de la Segona República Espanyola no volia deixar l’ocasió sense un dels meus articles.

He consultat les notícies d’hemeroteca de que dispose entre el dia 7 i el 17 d’abril d’aquell any i m’he trobat un total de cinc, tres provenen del diari “El Pueblo”, diari republicà de València i dos són del diari “Las Provincias”, diari de València. Però una d’elles no la tractaré al no tenir relació directa amb el tema.

La primera referència és del diari “El Pueblo” del dia 7 d’abril, que replega la següent informació baix del títol “Propaganda republicana”: “Almusafes. Los entusiastas elementos del Centro Republicano, organizaron el pasado día 29 una brillante manifestación pro amnistía. A ella se sumaron más de mil personas y los importantes sectores de la Sociedad de Obreros del Campo y Cooperativa Obrera de Socorros Mutuos. // Reinó gran entusiasmo y perfecto orden”.

El mateix diari “El Pueblo” dona el dia 14 el resultat de les eleccions municipals del diumenge anterior amb estos termes dins el títol “Resultados de la Provincia”: “Almusafes: monárquicos, 1; republicanos 6”. El diari “Las Provincias” del mateix dia 14 parla d’uns resultats de: “9 monárquicos y 1 antidinástico”, informació que pense era del tot incorrecta o més bé al revés, però també malament. Ja què com a conseqüència d’aquelles eleccions tingueren el primer alcalde republicà d’Almussafes, en la figura de Ramón Martí Cabanes del qual he parlat ja en altres ocasions.

Aquella vesprada del 14 d’abril es proclamaria també la República a València. Es diu a la Viquipèdia que: “Des de l’Ajuntament Sigfrido Blasco-Ibáñez va proclamar la República davant la multitud que es congregava en la plaça de Castelar i eren hissades la bandera del País Valencià i la bandera republicana.”

I el dia 17 d’abril el diari republicà “El Pueblo” escrivia baix el títol de “La bandera de la Audiencia” el següent: “Con la bandera republicana que actualmente flamea el asta del Palacio de Justicia, ocurrió un caso pintoresco. // Al proclamarse la República, varios vecinos de Almusafes que pasaban con la bandera tricolor de uno de los casinos de aquel pueblo, viendo que en la Audiencia no ondeaba la Señera republicana, entraron en el patio dando vivas a la República, tropezando en la escalera con el presidente don Luís Suárez y Alonso de Fraga, que iba al Gobierno civil, y extrañado de la invasión detuvo a los manifestantes, enterándose de lo que pretendían. // Como les indicara que no se tenía aún la bandera adecuada, los del grupo le ofrecieron la suya, y el señor Suárez agradeció el obsequio de los de Almusafes, los envió al secretario de Gobierno don Joaquín Salcedo, con orden de que inmediatamente se colocara la bandera en el balcón principal, acto que adquirió gran solemnidad por el numeroso público reunido en la calle. // Al izarse la enseña de la República en el Palacio de Justicia hubo grandes aplausos a la República”.

He copiat tot el text encara que l’acompanye. Almussafes en aquell temps era un poble amb una ideologia republicana ben assentada entre els seus habitants i ja des de la primera República al segle XIX. Ho he manifestat en alguna ocasió. En la nostra història referida als segles XIX i XX també es parla d’altra bandera republicana local important, capítol del que ja he fet referència en 2016 però que tindrà la seua ampliació al futur.

Vull destacar ací el fet de què la primera bandera que s’hissà al Palau de Justícia de València en aquell moment fou una bandera republicana almussafenya.

                                             -----ooooo00000ooooo-----

Text de les imatges que s'acompanyen:

- Retall del diari “El Pueblo”, diario republicano de Valencia – Año XXXVIII – Número 13399 – 17 de abril de 1931 – pàgina 2.

- 14 d’abril de 1931, plaça d’Emilio Castelar a València, imatge procedent d’un blog d’Internet.

- Portada d’un mini llibre de la Constitució de la República Espanyola de 1931, document que es publicà a la “Gaceta de Madrid” en la data de 10 de desembre de 1931

- Part de la làpida del nostre cementeri corresponent a la tomba del que fou el primer alcalde de la República, Ramón Martí Cabanes. Pertany a una foto feta en 10-05-2013.

ALTRES POSSIBLES DONES PIONERES

En l’actual Setmana de la Igualtat 2021 organitzada per la regidoria de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament s’està destacant la figura d’unes quantes dones pioneres en diferents apartats.

Però no són les úniques, ha d’haver altres “pioneres”, encara que hagen destacat en temes menors –o no– que els plantejats. I jo, com a Cronista oficial, vull contribuir modestament a nomenar-les, sabent-ne que ni molt menys es tanca ací el llistat de possibilitats.

La primera que jo considere pionera fou la mestra Sicluna, Amparo Sicluna Hernández, de la qual ja vaig parlar en publicacions del 17 i el 21 de novembre passat, una mestra que hagué d’enfrontar-se a tots els problemes d’una dona del segle XIX i també –com no podia ser menys– a la falta d’igualtat que feia que el seu sou fora molt menor que els dels mestres homes fent-ne el mateix treball. Encara que va nàixer a València segurament marcà tota una època d’uns trenta anys de docència a unes xiquetes que no anirien a fer estudis de batxiller a València com si feien els xiquets de les famílies que s’ho podien permetre. Es casà al nostre poble i exercí segurament més anys que els dels dos mestres junts que foren honrats amb el nom d’un carrer, però ja es sap, “eren temps de l’alcalde, el mestre i el cura”, no de la mestra. I com els xiquets sí que continuaven estudis i després manaven a casa, als ajuntaments, etc.

Seria a principis dels anys cinquanta ja del segle XX quan Victoria Chaqués Duart es va traure el carnet de conduir. En una entrevista gravada a sa casa el 31 de gener de 2014 em comentà que fou la primera dona d’Almussafes en traure’l. Encara que no li agradava molt el fet de conduir, al quedar-se sa mare vídua i ser ella la major de les germanes li tocava fer-ho.

En gener de 1951 quedà inscrita en el Ministeri de Treball de l’època la “Cooperativa Agrícola y Ganadera de Almusafes” (COAGAL). El llibre “Registro de socios” es va diligenciar en la “Delegación Provincial de Sindicatos” el dia 19 de gener de 1952. A la primera pàgina del llibre que replega els primers 23 socis de la Cooperativa, tots amb la data del 25-01-1952, apareix al número 20 Barberita Regal Ribes, que seria la primera dona sòcia, constava com a domicili José Antonio,11. Bárbara Regal Ribes que és com apareix al Llibre “Padrón de habitantes de 1935” havia nascut en 1922 a la República de Venezuela encara que des de sempre havia viscut al poble. I Encarnación Ribes Blasco seria la segona sòcia uns mesos després. Ambdues figurarien en el llistat actualitzat de cada any fins a 1956 què amb 498 socis/sòcies és l’últim complet que apareix al llibre consultat i on mantenen el lloc 17 i 54 respectivament.

El dia 29 de desembre de 2020 vaig parlar per ací d’una notícia escolar publicada pel meu amic D. Vicente García Castillo feia 50 anys. Feia referència a la “Asociación de pades de alumnos, amigos y ex-alumnos del Colegio Salas Pombo” que es formà en 1969 i que era una Associació de “Cabezas de familia” –per tant sols homes–, no entrant a la Junta dones fins l’any 1981 en que s’incorporarien les primeres, “les pioneres”: Isabel Carbonell, Francisca Gomis i Pilar Villar.

El dia 3 d’abril de 1981 es va constituir el “Consejo de Dirección” del col·legi públic Almassaf –en aquell temps l’únic centre educatiu local– amb la presència de Remedios Iborra Escrivá i Josefina Garcerán Asensi, a les quals adjudique el ser les pioneres en un organisme com aquell. Pot ser Remedios fou la més votada en les eleccions prèvies, ja que entre quatre –dos dones i dos homes– apareix al llistat de membres com la primera representant dels pares d’alumnes.

Si el diccionari de l’AVL –Acadèmia Valenciana de la Llengua– defineix l’adjectiu “pioner-a” com “Que dona (una persona) els primers passos en una activitat humana”. Ser una de les primeres mestres del poble que coneguem, ser la primera en traure el carnet de conduir, ser la primera sòcia d’una cooperativa agrícola, ser les primeres en la Junta d’una associació de pares i mares o ser les primeres en representar-los en un organisme de direcció escolar, poden ser també –i sense cap dubte– exemples de “pioneres”.

Com jo no tinc fotos d’elles he elaborat un senzill rètol per acompanyar el text amb el meu particular homenatge per a estes que de moment no apareixen al llistat oficial, segurament en anys futurs...!.

DESAMPARADOS SICLUNA HERNÁNDEZ, UNA MESTRA VALENTA I DESCONEGUDA A L’ALMUSSAFES DEL SEGLE XIX

 Desamparados Sicluna –Amparo / María / María Desamparados, noms amb els quals apareix a determinats documents o notícies de l’època– estava ja al nostre poble el curs de 1866-1867 tal com apareix al capítol de despeses del pressupost d’aquell curs. Així diu: “abril, 3, a María Cicluna maestra por dotación de 18 días del 3er trimestre, 12,060 escudos”, o a la pàgina següent: “a Dª María Sicluna por su retribución por 18 días del 3er trimestre, 2,400 escudos”. “El escudo” era una moneda de plata que funcionà al nostre país entre 1864 i 1869, any en que es va establir l’equivalència de que 2 escuts eren igual a 5 pessetes –el lloguer anual de la casa del mestre era de 60 escudos–. Com a moneda d’or espanyola funcionà entre 1535-1833 (font: Wikipedia).

Als diaris “La Correspondencia de Valencia” i “La Época” de Madrid publicats els dies 5 i 6 de març de 1874 respectivament, apareix una “curiosa” notícia relacionada amb la mestra d’Almussafes. Després d’entrar les tropes carlistes al poble la maltractaren cruelment pujant-la a un ase i obligant-la a seguir a la facció. Fou alliberada per la intercisió del cura. No s’explicava el perquè. El dia 11-01-2016 vaig entrevistar i gravar a la tia Amparito Calatayud que era neta d’aquella i en digué que eixa història l’havia sentit contar a les dones més velles del poble. L’home d’Amparo tenia una escopeta i passaren per Almussafes les tropes carlistes arreplegant totes les armes que trobaren, ell l’havia amagat al pessebre dels animals i com la buscaren i no la trobaren es portaren a l’àvia detinguda de camí cap Algemesí, ella recordava que els militars anaven a cavall i la mestra caminant darrere i per la intercessió de l’ajuntament la soltaren. Els detalls no coincideixen amb els de la notícia que segurament expressava la realitat del que va passar.

Si les informacions dels diferents “Anuarios del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración”de Bailly-Baillière, elaborats entre els anys 1879 i 1911, foren completament certes en l’apartat de “Instrucción pública” referida a Almussafes podrien deduir que durant aquest temps exerciren com a professors: Jaime Cardona (uns 11anys) i Maria Sicluna (18 anys com a mínim) –entre 1882 i 1899–, entre altres. Però jo estic convençut de que fou la mestra de les xiquetes del poble durant quasi tota la seua etapa professional fins a aquell moment. Apareix per primera vegada a l’anuari de l’any 1882 però em consta que ja estava ací en 1880 per un document –de l’Arxiu de la Diputació de València– que signa amb el mestre Cardona reclamant “vacaciones completas por la canícula del mes de agosto” ja que l’Ajuntament sols els donava des del dia 15 al 24 d’agost, ambdós inclosos. En 1875 foren concedides vacacions completes pel mateix motiu entre el 15 de juliol i el 31 d’agost –document de l’Arxiu de la Diputació de València–. Al document que adjunte (julio de 1880), escrit a puny i lletra pel mestre Medina i firmat per ambdós es diu: “Que, en vista del excesivo calor que se deja sentir en estos locales de enseñanza, tan perjudicial a la salud de niños y niñas; por cuyo calor la Maestra ha abandonado el local de enseñanza y practica la clase en el patio de entrada de su mísera casa, por hallarse aquel bajo tejado... a instancia del Sr. Médico D. Enrique Castany...”

Al meu article –i conferència– titulat “MÉS D’UN SEGLE D’ESCOLES, MESTRES I ALUMNES” vaig parlar de què al “Nomenclàtor de Primera enseñanza de la provincia de Valencia de 1882” es diu que el nostre poble compta amb una població de 1.562 habitants i una escola elemental completa de cada sexe. La de xiquets en local propi, bo i amb parament suficient, habitació en el mateix edifici, decent i capaç i amb sou de 825 pessetes (anuals) i 165 per retribucions no subvencionades, assistint-ne ordinàriament entre 50 i 60 xiquets. La de les xiquetes està situada en local llogat, regular amb prou parament i habitació dins el mateix edifici però molt reduïda, sou de 550 pessetes (també anuals) i 110 per retribucions i una assistència ordinària d’entre 30 i 40 xiquetes. No nomena els mestres, però serien Jaime Carmona Ortiz i Amparo Sicluna Hernández.

En 1897 participà al concurs d’ascens d’escoles de 825 pessetes anuals a 1.100 i per això es traslladà d’Almussafes a Xiva deixant vacant la seua escola, en aquell moment tenia acumulats 31 anys, 3 mesos i 22 dies d’antiguitat al cos de mestres i no comptava amb cap de serveis interins. Si calculen entre l’any de 1867 que apareix per ací i 1897 van 30 anys, quasi el mateix temps. No he trobat informacions sobre ella posteriors a setembre de 1898 i és un poc rar, perquè encara li quedarien uns quants anys de docència i el material relatiu als expedients de mestres del segle XX es troba a l’Arxiu Històric de València, però no he vist cap document seu. Pot ser estiga a l’Arxiu de la Diputació de València com els documents trobats però encara em falta consultar molt de material per arribar a eixa època.

És una pena que el masclisme imperant sempre a la nostra societat i més encara al segle XIX, que permetia que les dones estudiaren poc més que magisteri, tapara la seua figura fins el punt de que al mestre Cardona –amb el que va compartir quasi tot el temps que exercí al poble, sobre 10/11 anys– se li dedicara en 1912 un carrer –a quasi trenta anys d’haver acabat la seua docència al nostre poble, encara que tenia casa ací i venia de vacacions i al jubilar-se– i ella, què és possible que fora durant quasi trenta anys l’única mestra de xiquetes, haja quedat oblidada. Clar!, els alumnes de Cardona s’havien convertit en homes i governaven, mentre les xiquetes de Sicluna havien passat a ser dones que “no pintaven res” a aquella societat. Un exemple d’això es troba també al meu article –ja al·ludit abans– on parlava de que a l’Institut “Lluís Vives” de València anaren a estudiar batxiller un total de 35 xics del poble entre 1860 i 1943, però cap alumna.

El meu amic sollaner Gauden Fernández Vanaclocha va intervenir en un acte al Centre Cultural del poble veí el dia 12 d’abril de 2019 sobre el mestre López Marco junt a altres amics del Col·lectiu “L’Ullal”, encara que ell parlà de “L’educació de les dones a la Sollana del segle XIX i principis del XX a través de les seues Mestres” i usà un PowerPoint projectat a la sala i a una de les diapositives deia què “Els estudis de magisteri eren l’única opció d’estudis i d’exercici professional per a les dones” en aquell temps i “a estes escoles normals femenines es donava prioritat a les matèries de labors i religió, i de les instrumentals (Matemàtiques o Llengua) només rebien uns coneixements rudimentaris”...

Acompanye alguna imatge semblant a les incloses a les seues diapositives, però la veritat és que a la xarxa n’hi ha poquíssim material referit a les escoles al segle XIX i moltes vegades correspon a les escoles victorianes d’Anglaterra.