MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 4. DEPURACIÓ DEL MAGISTERI EN GENERAL

Com ja sabeu, a mi m’agrada definir moltes vegades el conceptes amb els qual treballe a les meues publicacions, hui comence usant el fragment de text d'un blog consultat que diu: «Según la Real Academia Española de la Lengua con “depurar” se refiere a la rehabilitación en el ejercicio de un cargo que tenía suspendidas sus funciones por causas políticas. Pero también hace alusión a algo que define con más precisión la esencia de lo que se pretendía y se realizó en aquella época: limpiar y purificar todo lo realizado en el periodo republicano». 

Al pròleg del llibre “Maestros valencianos bajo el franquismo” del que són autors J. M. Fernández Soria i M. del Carmen Agulló, editat per la Diputació de València en 1999, pròleg que escriu Alejandro Mayordomo Pérez, ja es desprén com des de la dictadura de Primo de Rivera es donen ordres en octubre de 1925 per a què els Rectors d’Universitats i els Directors i Inspectors de Primer Ensenyament vigilaren bé que els docents no exposaren a les seues aules doctrines antisocials o conta la unitat de la Pàtria. Durant el bienni radical-cedista de la II República, que seguí al primer -quest segon bienni fou “contrarreformista” o conservador per contraposició al primer bienni, que fou “reformista” o d’esquerres- s’estengué la idea de que el Magisteri estava altament imbuït per idees revolucionaries i començà a practicar-se unes cridades a la censura, denúncies, invitació a la depuració d’aquell Magisteri. Durant els moments previs la guerra civil i ja començada esta, el govern republicà també fica en marxa mesures depuradores contra la part que representava el govern de Burgos que anava avançant pel país. Per la seua part en agost de 1936 ja es donaren instruccions des de la part nacional ordenant el retorn de les activitats a les escoles primàries i el manament de contribuir a la “españolización de las juventudes del porvenir”, començant-se prompte a donar instruccions per a suspendre d’ocupació i sou de mestres informats desfavorablement...

Per mitjà d’un decret de 8 de novembre de 1936 es creen les Comissions depuradores dels i les mestres, al·ludint com a excusa que el magisteri “haya estado influido y casi monopolizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición nacional (...)”. La Llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939 faria la resta, “próxima la total liberación de España se apresuraban a liquidar las culpas contraídas… por acciones u omisiones que hubieran contribuido a mantener la subversión roja o entorpecer el triunfo del Movimiento Nacional.” Per llei del 10 de febrer s’ordenava les depuració dels empleats públics i per ordre de 18 de març es donaven ordres per la depuració del personal docent depenent del Ministerio de Educación Nacional… perquè el magisteri havia estat “enverinat” durant el temps precedent. “Calia substituir una pedagogia per altra pedagogia” perquè l’educació podia ser una altre “front”, una nova “creuada”…

Altra Ordre de 8 de febrer de 1939 plantejava la depuració com un requisit per ingressar al Sindicato Español del Magisterio (S.E.M), Asociación Católica de Maestros y demás asociaciones profesionales del Magisterio, porque «se deben tomar las medidas necesarias para procurar que dichas organizaciones estén compuestas por “funcionarios de reconocida solvencia en el orden moral, patriótico y religioso, conforme a las directrices del nuevo Estado”»

Alejandro Mayordomo al·ludeix a que la depuració “es un tipo de violencia que se caracteriza por sus efectos psicológicos sobre los que la sufren” [...]. “Tiene un carácter preventivo” [...].” Para gran parte de aquellos maestros la depuración fue, sin duda, una gran y grave llamada de atención, respondía a la necesidad de hacer interiorizar la derrota, el “nuevo orden” y los referentes de fondo de la nueva cultura política y la nueva orientación pedagógica” [...]. “Su indudable efecto ejemplificador contenía una imborrable presencia de la amenaza -avisar, apercibir- y de la disuasión -desarraigar, desaconsejar-. Y de esta forma, como es lógico, la depuración era un motivo de autocensura, algo ciertamente preventivo, decisivo y, eso sí, productivo. El silencio, el olvido, la soledad, ...” [...]. “La depuración busca redimir para el futuro y alentar el Servicio en aquellos años de reconstrucción y rectificación.

I encara diu més: «El Ministerio de Educación Nacional se dirigía en 1943 al primer Consejo Nacional del S.E.M. reclamando el firme soporte humano del magisterio, la cooperación con una “nutrida falange de hombres de buena fe” para propagar la verdad, la idea y los ideales…que al haber sucumbido muchos maestros al influjo de la revolución roja había hecho necesario –“tarea dolorosa”- el trabajo emprendido para “celar con desvelo incansable por la ideología de estos cuadros de choque espirituales”; ellos, los maestros y maestras de la llamada nueva España, debían ser, en palabras del Ministro, “soldados de una fe gloriosa y vencedora”….»

I al llibre del que dalt ja he ficat els autors s’explicarien moltes coses al llarg de les seues 550 pàgines aproximadament. Després d’una introducció de més de 60 pàgines, la primera part estava titulada “Represión franquista y depuración del magisterio”, la segona part tractava ja de la “Depuración del magisterio valenciano” i parla de tot el mecanisme usat a l’hora de depurar a 2394 mestres homes i dones de València i la seua província. I després de més de 300 pàgines explicant tot el procés i les conseqüències apareix un “Apéndice” – de 125 pàgines numerades en números romans–, que contiene “un listado completo de maestros depurados de la provincia de Valencia con expresión de su identidad, destino escolar, cargos imputados, sanciones propuestas por la Comisión Depuradora y sanciones definitives, así como otros datos de interés”.

A una entrevista de la Cadena Ser, emissora de Cuenca, el dia 29-04-2019 en la qual participava l’autora del llibre “La lista de las maestras de Cuenca represaliadas por el franquismo”, la profesora conquense Teresa Marín Eced, esta deia què: “103 maestras de la provincia de Cuenca, un 20% del total que ejercían, fueron suspendidas de empleo y sueldo o inhabilitadas para la docencia. / El proceso de depuración tenía distintas fases. Lo primero era una declaración jurada de adhesión al Régimen, su pertenencia a la Iglesia o no haber pertenecido a partidos o sindicatos de izquierda. Después tenían que conseguir un informe preceptivo de las autoridades o personas con “solvencia ideológica” como el alcalde, la Guardia Civil o el párroco. Un tercer paso eran los informes voluntarios de vecinos o compañeros de profesión que declaraban bien a favor o en contra de las maestras y que fomentaban la delación. / El siguiente paso por parte de las maestras era presentar los pliegos de descargo para demostrar su inocencia consiguiendo avales de personas que llegaban a poner en riesgo su reputación lo que acabó siendo una tarea difícil para las procesadas.”

 

Treballs com el seu o com el citat des del principi d’esta publicació s’han publicat de quasi totes les comunitats i/o províncies al llarg de tota Espanya. Després contaré amb altres paraules com es desenvolupava aquest procés de depuració a la segona part, abans de parlar de les depuracions dels Mestres locals.

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 3. SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA DE TRES PERSONES, SEGONA (I ÚLTIMA) PART: REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA SENTÈNCIA I ALTRES DADES

Em sembla curiós que es donen per provats fets que el mateix tribunal militar reconeix en un frase del “Resultando” dient “… sin que este extremo aparezca suficientemente probado”. Malgrat això després d’un punt -que és el que separa ambdues idees- diuen “HECHOS PROBADOS”. No sabem qui els havia provat.

No importava això, el que calia era condemnar a aquells que havien anat a la guerra defenent l’estat democràtic. No fa molts dies un amic que porta molts anys investigant tots estos temes a Benifaió em comentà que tots els judicis eren il·legals ja que com havia acabat la guerra el període encetat ja era civil, però els tribunals que jutjaven eren -tot al contrari- completament militars, com podeu comprovar a la sentència mirant els càrrecs de totes les persones que formaven el tribunal. “Eren sentències de tribunals militars en període civil.” Ell em deia que per qüestions d’economia processal, o siga per acabar més prompte, ajuntaven processats/ades en grups de 3 ó 4 i fins a 12 i a tots/tes els incloïen en la mateixa sentència i com els delictes de que els acusaven quasi sempre eren els mateixos...

I això perquè aquelles sentències es reduïen majoritàriament a dues acusacions: adhesió a la rebel·lió que comportava les penes més altes, de fins a 30 anys o pena de mort i auxili a la rebel·lió que eren penes menors, de 12 a 20 anys. I per explicar un poc el tema acudisc a la xarxa d’Intenet amb cites com les següents:

Deia CARLOS E. CUÉ al diari digital de El País en la data de l'1 de setembre de 2003 que: “Haberse mantenido fiel a la República durante la Guerra Civil fue considerado, a partir de 1940, después de la victoria del general Franco, un delito de "auxilio a la rebelión". Miles de españoles pasaron años y años en la cárcel por esa falta, otros tantos murieron fusilados. Los juicios sumarios que precedieron a la prisión o la muerte no han sido anulados.” Ja han passat 18 anys d’aquella cita i el tema continua exactament igual.

I a l’article titulat "Los delitos en aquella justicia al revés". Publicado el 6-10-2015 per "Las Merindades en la memoria" es diu què  "Desde 1936 a 1943 los tribunales militares establecen la jurisprudencia de que los que se opusieron por las armas en la guerra al “Legítimo Gobierno Militar constituido tras el Alzamiento”, es decir todos los que defendieron la República, son reos de los delitos de Rebelión Militar, si emplearon armas y de, Adhesión a la Rebelión, Auxilio a la Rebelión, Inducción a la Rebelión, o Apología de la Rebelión, si no las emplearon.”

Però, també he acudit a les fonts bibliogràfiques més properes. Aixi: A. Calzado i Ricard C. Torres escriuen moltes coses interessants al seu llibre “Un silenci extens. El Franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962)” editat per la Diputació de València en 1995. Ja a les primeres pàgines es diu que: “La premsa local ressenyava diàriament arrests, detencions, ordres de recerca i captura, execucions sumàries i l’alliberament de presoners dels camps de concentració” (pàg. 22) /// “El resultat fou una nova societat cimentada en les presons i els cementeris” / “L’ambient repressiu quedà reflectit en la premsa: exaltació, repetida fins la sacietat, de les víctimes de la violència política durant la guerra, detencions, processos judicials, execucions, etc.”  (pàg. 23) // “Els encausats es presentaven en grup davant el tribunal i els fiscal es limitava a demanar la pena més elevada, mentre que els acusats tractaven d’utilitzar els llaços familiars per a evitar o eludir la sentència.” /// “El defensor, que no era superior al rang de capità, li demanava clemència al president, sense més, i aquest dictava sentència” /// “Per regla general [la sentència] era coneguda d’avantmà pels components [del Tribunal] i la duració del «procés» no excedia més de 15 minuts habitualment.” / “Les garanties judicials brillaven per la seua absència i la indefensió era el comú denominador de tots aquells que devien afrontar aquest tipus de judici...” (diverses cites de la pàg. 25). /// Altres imputacions com «adhesión», «auxilio a la rebelión», «denegación de auxilio a la rebelión» o «excitación a la rebelión» són una translació dels valors jurídics, ja que en termes del Codi Militar els que es rebel·laren foren els vencedors. La «justícia al revés», tal com propugnava Serrano Súñer, era una realitat.” (pàgs. 27-28). Totes les cites incloses corresponen al capítol I titulat “La repressió franquista”. (Els símbols “/”  significa que són textos separats per un punt i apart, el de “///” significa que eren textos de diferent paràgraf).

A mi m’agradaria saber en quants casos d’entre els milers de judicis sumaríssims fets per aquells tribunals militars es trobaren amb dubtes sobre la veracitat dels delictes que els imputaven i foren declarats innocents. En aquell temps no existia allò de la “presumpció d’innocència”, sinó tot al contrari.

Al segon “considerando” del document de la sentència diu que “procede declarar haber lugar a responsabilidad civil, del procesado que se condena, quedando sujeto a indemnizar a los que en definitiva resulten perjudicados por el delito...” Jo pense que era el mateix text o molt semblant que es solia escriure sempre als documents de condemna. Però comprovat per mi el llistat de les persones que tingueren obert un “expedient de responsabilitat política” cap de les tres es troba entre 79 que vaig repassar a l’Arxiu de Sueca en 2018 i 2019 i que tinc en una base de dades. Eixos expedients, que -de moment- no ha interessat digitalitzar al nostre poble per ficar-los a l’abast de qualsevol investigador que vaja per l’Arxiu Municipal, que no siga el Cronista -que sap anar a Sueca, on es troben i els ha repassat dues vegades-. Eixa qüestió la vaig plantejar a l’Ajuntament el dia 13-06-2018 en un escrit amb registre d’entrada sense que encara -i com altres escrits presentats- haja tingut resposta.

I ara ja vaig a parlar algunes coses sobre les famílies dels dos que identifique a la sentència. Per això he rebuscat a les dades del Censo Municipal de 1935. El primer, Francisco Girona Monserrat era el fill menor de Ramón Girona Albuixech i de Joaquina Monserrat Navarro, nascuts en 1868 i 1869 respectivament. Francisco tenia en aquell temps 22 ó 23 anys (havia nascut en 1914) i vivia a la casa paterna amb ells i una germana dos anys major (Milagros, nascuda en 1912), a la Plaza Galán y García, nº 10, exactament al mateix lloc al que hui diguem la Plaça del Mercat i on ara viu el fill, que també es diu Francisco Girona. Si fem cas dels cognoms, aquell matrimoni havia tingut set fills/es dels quals cinc ja estaven casats i per tant vivien a altres cases del poble, es deien de nom: Ramón (n. 1891), Joaquín (n. 1898), Ángeles i Isabel - segurament bessones perquè van nàixer el mateix any de 1901- i Amador (n. 1909).

En referència al segon condemnat de la sentència, Salvador Albors Aguado, he de comentar que vivia al carrer de Victoria Kent, nº 13 (actual carrer de Plantades), era fill de Francisco Albors Romaguera i de Vicenta Aguado Ludeña, nascuts en 1882 i 1883 respectivament. El matrimoni havia tingut quatre fills que vivien en 1935 -sé que tingueren tres més que havien mort joves-, tres homes i una dona, que encara eren tots fadrins. Salvador era el major de tots ja que havia nascut en 1916. Després li seguien Ángeles (n. 1918), Vicente (n. 1923) i Enrique (n. 1924).

Els homes de totes les famílies es dedicaven com quasi tots els del poble a treballar al camp com a jornalers, llevat del pare i un germà de Francisco Girona que consten al cens com a llauradors i també Amador, del qual diu que és “ordinari”. La diferència està en que els llauradors tenien terres en propietat que treballaven i els jornalers  treballaven per a altres propietaris/es, independentment de que tingueren alguna pròpia.

Resulta prou curiós que tant Francisco Girona com Salvador Albors van aprendre a llegir i escriure a la presó, alguna cosa bona hi havien de traure. En aquella època una gran part de la població encara era analfabeta, malgrat el treball que havien fet alguns mestres d’escola, als quals segurament no acudien molts xiquets encara perquè havien d’ajudar des de ben menuts al sustent familiar. Sé que a Salvador Albors li alfabetitzà un altre jove del poble, però quan ja portaven treballant un parell d’anys aquell li digué un dia “no cal que continues venint a classe doncs ja saps tant com jo”. Desconeguem les dades del mestre -que igual no tenia ni títol-, company de la presó, perquè Salvador no ho contà al fills ja que no li agradava parlar mai d’aquella època, però si li digué en una ocasió al seu fill Salvador, que quan va eixir de la presó després de complir 5 anys de condemna i vingué al poble, una persona de les que manava -supose que seria l’alcalde o algun regidor- li comentà al veure’l, “si arribe a saber que el que eixia alliberat anaves a ser tu, t’havies quedat allà més temps”. Les autoritats, sempre tant amables!.

Desconeguem quin va ser l’ensenyant de Francisco Girona. Ell era republicà convençut i la seua afecció per la lectura li duraria tota la vida. Ja tornat a casa s’envoltà d’una bona biblioteca amb alguns autors de pensament d’esquerres que encara es conserva -almenys en part perquè la planta baixa de la vivenda patí alguna inundació- i de ben major arribà a estudiar esperanto -la llengua que creà Zamenhof-, del qual he pogut veure alguna llibreta grossa amb tots els temes manuscrits per ell. 

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 2. SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA DE TRES PERSONES, PRIMERA PART: DOCUMENT I TRANSCRIPCIÓ

En un principi he de comentar-vos que això anava a eixir ahir, però per una part, vaig dedicar altra publicació a la memòria organitzada pel municipi i no m’agrada solapar publicacions -cosa que de vegades em toca fer, com en festes- encara que siguen en diferents grups. De l’altra, tenia que reflexionar sobre el tema que tinc en marxa i és que el meu treball “fet debades” -com tots sabeu- no deuria afectar en cap moment la meua salut. 

I continue ja la meua “III setmana de memòria democràtica local” amb una sentència condemnatòria. Es tracta d’un document aportat per una de les tres famílies, però per a publicar-ho he demanat i rebut la corresponent autorització verbal de totes, de dues d’elles directament a través d’un fill de cadascú i la tercera a través d’un dels altres dos, però com no ho he parlat en persona amb la tercera m’incline per deixar sols la lletra inicial del nom i els cognoms d’eix processat per tal de que quede de forma anònima. He d’aclarir que com han passat més de cinquanta anys podria fer-ho perfectament amb totes les dades, però m’agrada fer les coses de la millor manera. El document original té molt poca qualitat, d’ahí que haja transcrit tot el text de la sentència. A l’hora de transcriure’l he intentat mantenir l’ortografia original, per tant si trobeu alguna falta el més probable és que així estiga al mateix. Allí on no es veu bé el text o falta alguna part de paraula, perquè l’original podria estar grapat a altres fulls, he ficat el que jo pense que podria ser dins unes claus -[ ]- o uns signes d’interrogació -¿ ?-, com passa amb una firma de membre del tribunal. Els membres del mateix són un tinent coronel, un comandant, dos capitans i un tinent. Com desconec la terminologia processal de la justícia no sé si algun dels vocals actuaria de defensor dels processats, almenys no apareix clar si l’havia. I a falta d’altres imatges incloc alguna de la presó de Sant Miquel dels Reis, que fou el lloc on acomplirien la seua condemna.

A la segona part faré una reflexió sobre el tema i parlaré un poc dels dos protagonistes dels que done les seues dades. I ja comence.

                                               -----ooooo00000ooooo-----

Dalt n’hi ha un segell que diu: Comisión Examen de Penas / Provincia de Valencia / Propuesta nº 5451 al 5453.

A la part esquerra es troba un requadre on consta el Tribunal: Presidente TTE. COR GONZALEZ LOPEZ / Vocales COM GONZALEZ BARUTELL / CAP GONZALEZ TEVAR / CAP GARCIA ORTIZ / Vocal Ponente: TTE BELDA EGUÍA

SENTENCIA

En la Plaza de Sueca a 15 de Diciembre de mil novecientos treinta y nueve Año de la Victoria.

Reunido el Consejo de Guerra Permanente número cuatro para ver y fallar la causa número 16353 que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados

FRANCISCO GIRONA.MONSERRAT,

SALVADOR ALBORS AGUADO,

V. F. R.

Todos ellos mayores de edad penal y cuyas demás circunstancias constan en el presente sumario. Dada cuenta de los supuestos (¿?) por el Sr. Secretario, oídos los informes del Ministerio Fiscal y de la Defensa, y las manifestaciones de los procesados, presentes en el acto de la vista, y

RESULTANDO: Que el procesado FRANCISCO GIRONA MONSERRAT, de 25 años, soltero, labrador, natural y vecino de Almusafes. El procesado SALVADOR ALBORS AGUADO, de 24 años, soltero labrador, natural y vecino de Almusafes, y V. F. R., de 25 años, soltero, labrador, natural de Almusafes y vecino de Benifalló. Que ambos procesados de afiliación extremista, afiliados a la C.N.T., desde antes del G.M.N. fueron voluntarios a las filas rojas, en la 112 Brigada Mixta, delatando a soldados de significación derechista, algunos de los cuales fueron asesinados, inculpándoles que formaron parte del pelotón que los fusiló, sin que este extremo aparezca suficientemente probado. HECHOS PROBADOS.

CONSIDERANDO: Que los hechos relatados en el anterior resultando y que se declaran probados, constituyen un delito de adhesión a la rebelión, presunto (¿?) y penado en el articulo 228 del Código de Justicia Militar, del cual es autor el procesado, sin que concurran modificativas.

CONSIDERANDO: Que procede declarar haber lugar a responsabilidad civil, del procesado que se condena, quedando sujeto a indemnizar a los que en definitiva resulten perjudicados por el delito, a cuyo favor se consigna la reserva expresa de las acciones pertinentes, según determina el Decreto de 10 de Enero de 1937.

[EXPU]ESTOS: Los citados artículos y demás de general aplicación.

FALLAMOS: Que debemos condenar y condenamos a los procesados FRANCISCO GIRONA, MONSERRAT, SALVADOR ALBORS AGUADO, y V. F. R., a la pena de TREINTA AÑOS DE RECLUSIÓN MAYOR., con las accesorias legales correspondientes, abono de prisión preventiva, y pago de la responsabilidad civil, con limitación de cuantía.

Así por esta nuestra sentencia lo pronunciamos mandamos y firmamos.

N’hi ha algunes signatures de: José Gonzalez Barrutel, (¿?), Miguel Gonzalez Lopez y Fernando Belda.

Com veureu falta la firma d’un dels membres del tribunal.

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 1. TAULELL D’ANTONIO BOLUDA (PRESONNER AL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE BUCHENWALD)

L’any passat vaig deixar la publicació en la qual havia invertit més hores d’investigació pel final de la sèrie. Fou l’última de les 8 que vaig escriure. El text ocupava una extensió de 5,5 fulls i passava de 2.400 paraules. Descobrir i documentar el personatge del que pràcticament no n’hi havia quasi res escrit va ser molt emocionant. Qui desitge saber més podria buscar aquella publicació del 24 de gener passat, llegir-la i visionar les imatges que l’acompanyaven. Si algun dia publique un llibre sobre el meu treball investigador segur que és un dels temes que inclouré.

 Al final de la història vaig parlar dels “Stolperstein” que eren unes plaques metàl·liques que des de fa anys venien col·locant-se per tota Europa sobre la vorera del lloc on estaven les vivendes a les quals havien nascut les persones que moriren als camps de concentració, però que havia trobat també a Espanya alguna -a Girona- referida a una persona que havia sobreviscut.

I deia també que feia uns dies que el meu amic Luís Botello -company d’estudis de magisteri i també de molts anys de treball al col·legi abans de marxar-se a l’IES Almussafes- em comentà que havia rebut informació en el sentit de que la Generalitat ja tenia fetes totes les plaques -ací, en taulells de ceràmica- dels valencians que havien estat en camps de concentració, tant de les que moriren com d’aquelles que foren alliberades, per tant -el Cronista pensava- que caldria la possibilitat de que des de l’Ajuntament d’Almussafes es sol·licitara la placa d’Antonio Boluda i es col·locara davant de la casa en què va nàixer. Llançava la idea per si la feien seua i la ficaven en marxa.

La Direcció General de Qualitat Democràtica porta ja temps desplaçant-se a les comarques valencianes per tal de lliurar eixos taulells preparats amb les dades de persones que foren víctimes de l’Holocaust i el dia 17 de novembre de 2021 la Consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica Rosa Pérez Garijo acompanyada d’altres autoritats acudí a Albalat de la Ribera a lliurar els 'Taulells de la Memòria' corresponents al projecte "Construint Memòria" de la Generalitat. Estaven invitats autoritats de pobles de La Ribera Baixa i La Safor que tenien algun per arreplegar.

Quan arribà el moment de repartir el taulell corresponent al d’Antonio Boluda -que havia nascut a Almussafes- no n’hi havia ninguna persona per replegar-ho i com les organitzadores de l’acte coneixien a Luís Botello, que estava present, i sabien que havia segut professor del nostre IES li’l van lliurar a ell perquè el portara a Almussafes. A l’acte havien retut homenatge a 18 persones d’ambdues comarques.

Al dia següent Luís Botello passaria pel Registre d’entrada municipal a fer entrega del taulell que portava i replegaria el corresponent document que la justificava, document que acompanye.

I amb esta informació acabe -de moment- tota la història que coneguem del personatge nascut al nostre poble, però que com ja vaig dir fa un any, segurament des de ben jove la família es marxà a viure a altre lloc i sembla que mai tornaren per Almussafes. Quan ell estava al camp de concentració sa mare figurava a unes de les fitxes com resident a la ciutat de Barcelona. Després de la seua eixida de Bunchenwald, Boluda s’establiria a França.

No sé si el taulell es col·locarà en algun moment prop de la casa on va nàixer Antonio Boluda del Carrer de Sant Roc, si es quedarà d’adorn a algun despatx o es conservarà a l’Arxiu Municipal.

III SETMANA DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL DEL CRONISTA

Com ja s’ha convertit en normal programe la meua setmana al mateix temps que la que s’organitza des de l’Ajuntament i que enguany es celebrarà durant els dies que van del 12 al 16 de gener, per tant ja la setmana propera.

N’hi ha algunes diferències entre ambdues setmanes, però la més clara és que la del Cronista és fruit d’un treball investigador centrat exclusivament en la nostra localitat. A més, la que apareix per ací no està subjecta a horaris ni tampoc a problemes d’aforament. Les persones interessades poden prestar atenció tant a l’organitzada a nivell municipal com a la meua i segurament tot el que vegen, escolten i/o lligen podrà servir-les per augmentar el seu bagatge sobre la història més general i també la particular d’Almussafes, segons acudisca o interesse,... per que ambdues són compatibles al 100%.

La que estic preparant per a aquests propers dies no tindrà tant de contingut com les anteriors, però cada vegada em costa més trobar temes que puguen lluir amb imatges i la veritat és que l’ajuda de que dispose no és molta però malgrat això estic molt agraït de l’esforç i la dedicació que algunes persones van proporcionant-me.

                    

Jo sé que és un tema que sempre s’ha considerat un “tabú”, del que no es solia parlar a les famílies, s’havia patit prou i generalment no volgueren transmetre les penes patides als descendents, encara que dissimular-les fora complicat. Tal vegada -per això- és un tema prou desconegut i no sempre es vol contar el que es sap, ja que alguns episodis són senzillament inenarrables.

Enguany vaig a traure i parlar d’una sentència condemnatòria de tres veïns del poble que simplement anaren a la guerra a defensar el que creien era just, vaig a tractar de les depuracions del magisteri fixant-me en els quatre mestres del poble -dues dones i dos homes-, trauré alguna imatge de llibreta infantil d’aquell temps per il·lustrar el tema, ja que fotos no hi ha moltes. I també parlaré sobre el taulell d’Antonio Boluda. Després, si puc preparar alguna cosa més la inclouré o bé la deixaré per l’any 2023. Encara estic treballant els temes i espere poder acabar-los per que puguen entrar dins el temps marcat.

Com vaig dir l’any passat, la crida a col·laborar amb mi ha donat algun fruit, però podria ser més important en quantitat i qualitat. Ja sabeu que sempre estic obert a escoltar allò que vulgueu contar-me. I qui vulga fer-ho serà la persona protagonista, jo sols actuaré com a narrador en el seu nom. La experiència demostra que les històries contades per vosaltres resulten sempre molt més emotives.

Com a imatge, torne novament a la usada ja en la meua primera setmana.

UN CARRER PER LA MESTRA SICLUNA LLUNY DE SER-HO -I NO SOLS PER LA DISTÀNCIA-: DONES AL POLÍGON INDUSTRIAL “1”, CASC URBÀ “0”.

Ja he dit en alguna ocasió que les primeres i últimes dones que donaren nom a un carrer foren les tres que apareixien al llistat de carrers del poble al Padró Municipal de 1935, es tractà de MARGARITA NELKEN, VICTORIA KENT i CLARA CAMPOAMOR, que no més acabada la guerra passaren a cridar-se com a carrers SAN VICENTE, PLANTADES i SANTA ANA, respectivament. Algun dia dedicaré part del meu temps a intentar buscar la duració exacta d’aquells noms al nostre “callejero” de l’època, ja que no consta documentació oficial d’aquell temps a l’Arxiu Municipal, que fou desgraciadament cremada al principi de la guerra civil, juntament amb la del Registre Civil, a excepció dels libres de naixements des del seu origen en gener de 1871.

També he parlat ja d’eixos carrers en dues publicacions. I de la Mestra Sicluna, en quatre. Tot el que es coneix d’AMPARO SICLUNA HERNÁNDEZ és fruit solament de les meues investigacions, dedicant el meu temps al poble completament debades, informacions de les que algú s’ha aprofitat per parlar-ne al diari sense tan sols tenir la consideració de citar la seua procedència.

Però torne al tema de fa sis mesos i que vaig titular “COM ENCAIXAR EL NOM D’UN CARRER DE MESTRA A UN POLÍGON INDUSTRIAL”. Tota la informació que vaig proporcionar aleshores era indiscutible, estava basada en moltes hores de reflexió i recerca del material més adequat per fer pedagogia sobre el tema -això és el que sempre ha guiat el treball dels mestres d’escola com jo-, ens havíem preparat per saber explicar a les ments immadures dels xiquets i xiquetes els temes més complicats per tal de que els entengueren. I a fe que així deu ser, perquè ningú ha refutat cap argument dels que vaig usar durant la meua exposició. Tal vegada, per això de la immaduresa infantil per a votar en eleccions a “càrrecs polítics” cal ser major d’edat, però per a ficar nom a un carrer de dona, una tasca de molta responsabilitat -inclús pels adults- perquè el nom es puga mantenir en el temps, per això... no fa falta!.

Quan jo explicava qualsevol tema als meus alumnes no em molestava el fet de què no l’hagueren entès a la primera o segona vegada -ni tampoc després, si això passava-, sabia que calia repetir-ho les vegades que foren necessàries, era el meu treball i m’agradava acomplir-ho bé. Trenta huit anys de docència donaren per a molts milers d’hores d’explicació, perquè -a més- explicar era una de les coses que més m’encantava fer, tal vegada per això encara m’agrada explicar tots els temes que tracte de forma semblant encara que ja no em dirigeix a persones menudes... supose que la Mestra Sicluna intentava explicar-ho també així a les seues alumnes de final del segle XIX, inclús sent sabedora de que cap d’elles anava a seguir estudiant quan acabara aquella escolaritat que en elles era distinta de la dels seus companys masculins. Ells podien seguir estudiant a un institut i fins i tot fer una carrera universitària -si els seus pares s’ho podien permetre-, cosa que no passava mai amb elles i que ni tant sols els pares es plantejaven, ja que el seu futur dins d’una “societat masclista” estava en casar-se, formar una família i tenir fills/es, com si no valgueren per a realitzar altres tasques o funcions socials. Si alguna estudiava, pràcticament no podien fer més que Magisteri. D’ahí el fet que Almussafes porta 82 sense cap nom de dona al seus carrers. Afortunadament les coses han canviat prou durant l’últim mig segle i les dones han avançat molt i el que es queda..., però continue pensant que no calia tenir tanta pressa! Perquè nomenar un carrer sense consens pot ser un problema en el futur.

I tornant al tema del títol, deia en juny passat que “un carrer té vivendes i hi viuen persones dins una zona urbana”. A un carrer de polígon industrial n’hi ha empreses –no vivendes– i les persones no hi viuen, sinó que sols hi van per a treballar i tornem al seu domicili a un carrer d’un poble o ciutat. També vaig presentar estadístiques entre la idea de “carrer de poble” i la de “carrer de polígon” que demostraven unes diferències abismals. O, que si han passat 28 anys de que feren el Polígon i encara no tenia nom, ... tal vegada era per ser innecessari o que no feia falta, al no haver-hi vivendes amb persones que hagueren de rebre correspondència...

Deia també, que no creia que se li fera cap homenatge a la Mestra Sicluna ficant-li el seu nom a una via pública que mai apareixerà a un plànol de carrers del cas urbà de la localitat, a més, què pinta el seu nom allà?, en “un carrer que no compleix amb la idea del què és un carrer” -al diccionari ho defineix com a “1. URBAN En una població, via pública entre dos files d’edificis o de solars, que generalment té separada la zona destinada als vehicles i la zona destinada als vianants. // 2. Conjunt que conforma el veïnat d’un carrer. // 3. Exterior urbà dels edificis.”- ... Afegia, que “el fet de que fora un personatge que ninguna d’entre les persones vives del poble haguera conegut no significava que el seu lloc no hagués d’estar entre els carrers del casc urbà on si apareixen els altres dos mestres d’escola, el de Mestre Cardona des de 1912 i el de Mestre Medina des de 1959 aproximadament”. Sembla que volien fugir d’això i tornarien a produir altra discriminació masclista!, ara ben oficial, –els dels mestres homes al poble, el de la mestra dona al Polígon–. DONES AL POLÍGON INDUSTRIAL (amb 13 carrers) “1”, CASC URBÀ (amb uns 70 carrers) “0”!!!

Si la cosa no canvia -i no ho espere!-, prompte tindrem un carrer amb nom de dona al Polígon Industrial Juan Carlos I. Si ho arribe a saber -com ara ho sé- segurament no haguera investigat la seua figura ni l’hauria donat a conèixer, però una vegada passat això, no l’haguera suggerit com a candidata entre els centres educatius locals, però per a una vegada que alguna persona em consulta... Com a Cronista no considere adequat el lloc al qual se li destina junt a l’IES, en una ubicació d’aquest amb la qual sempre han estat en complet desacord, com demostraria una senzilla consulta a l’Hemeroteca. Però això no és igual! Contradiccions de la vida! Encara les veurem de més grosses!

He de recordar que segon l’aplicació de la llei estatal de Memòria Històrica (Llei 52/2007 de 26 de Desembre) i la Llei 14/2017, de 10 de novembre de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana, s’haurà de rebatejar el carrer de Vicente Gay, carrer on exactament es trobava l’escola i la casa de la mestra Amparo Sicluna en aquell temps -era un local llogat mentre la del mestre era municipal- i del qual ja he parlat al biografiar-la perquè en juliol de 1880 feia tanta calor dins que la mestra eixia fora d’ella a impartir la classe amb els alumnes a un pati cobert on es trobaven més fresquets i quina cosa més bonica que eix carrer fora el que portara el seu nom, si no se li fica el de Carrer Convent o Carrer de Sollana que vaig proposar en una publicació anterior.

DONES LLAVANT LA ROBA AL SAFAREIG PÚBLIC (1949)

El dia 22 de juny passat la meua amiga Mcarmen Esteve Rodriguez publicava una còpia d’esta mateixa foto feta amb el mòbil i deia: “En referencia a tot el que hem vist i llegit sobre el llavador, m’han passat esta foto (Pepita Linares). I la curiositat que m’ha dit és que les dones que se posaven a llavar i tenien darrere la carretera se ficaven dos davantals, un davant i altre darrere.”

A partir d’aquell moment vaig pensar que eixa foto podia tenir també una història de les meues. Vaig preguntar per la propietària de la foto, vaig anar a visitar-la i me la deixà per digitalitzar i en un viatge o dos més posteriors parlàrem dels seus records davant la foto, referits sobre tot a les persones i al que havia dit Mari Carmen, sense poder concretar el moment en que aquella es realitzà. Resulta que el llavador tenia dos costats però al que donava a la carretera els que passaven als vehicles podien veure “el que no tocava” i és per això que portaven un altre davantal al darrere. Discreció en un país que en aquell moment tot era o estava en “blanc i negre”.

Ja Pepita Linares em digué el dia 5 de setembre passat algunes dades referides a les dones que recordava incompletes en algun cas i junt les dades del cens de 1955 he pogut completar-les. Les identificades són sols les de la primera fila. D’esquerra a dreta: Carmen Girona Ludeña (nascuda en 1922) que vivia quasi al costat del safareig, Remedios Calatayud Magraner (n. 1929), Pepita Linares Albuixech (n. 1934) i Elisa Escribá Moscardó (n. 1931) i que esta de perfil i per tant no mira a càmera. Totes les dones de la imatge apareixen somrient, com segurament no podia ser menys donat el cas... De les de darrere sols puc dir que la dona més major de la part esquerra era vídua i llavava roba per a altres persones a canvi de diners, ja que en aquella època no cobraven pensió de jubilació de cap classe. Pepita no recordava com els arribà la foto temps després ni l’any en què passà, així com tampoc de quin país procedien els turistes.

Les adreces de les dones eren al cens de 1955 les següents: Remedios i Pepita al carrer Santa Ana 54 i 39 respectivament, Carmen al carrer 18 de Julio, 18 -al costat del safareig- i Elisa al carrer Plantades, 20. Per tant de casa de tres d’elles al llavador n’hi havia una certa distància per anar a llavar i tornar carregades amb la colada a casa.

La setmana passada vaig parlar amb la meua companya d’escola Tica Garcerán Escribá -filla d’Elisa- a la qual li vaig comentar que tenia una foto de dones llavant al safareig entre les quals es trobava sa mare, ella em va dir que sabia d’ella i també em donà una informació que m’ajudà molt, em concretà que la carta vingué de Suïssa i a més que recordava haver vist el sobre a sa casa. Fins aquell moment sols sabíem que eren turistes de l’estranger. Li vaig demanar el favor de que m’agradaria veure aquell sobre i digitalitzar-ho amb la foto i un parell de dies després em digué que ho tenia tot preparat per deixar-me’l.

Però el que tenia de particular la mateixa no era sols el lloc -que també, perquè poques fotos hem vist amb dones llavant al safareig-, sinó les circumstàncies que l’envoltaren. Aquell dia passaven per la carretera uns turistes -ara sé que suïssos- que els resultà curiosa l’estampa i pararen per fotografiar la vista del safareig al costat de la carretera amb les dones llavant roba. Elles els donaren el corresponent permís, el fotògraf la feu i com alguna d’elles preguntà com anaven elles a veure-la, el turista els demanà una adreça per remetre’ls la foto i sembla que sols Elisa es va decidir a donar-la, així que segurament totes les còpies li arribaren a ella i després les repartiria entre les companyes de feina.

I al cap d’un temps arribà a casa de Pepita una carta procedent de Suïssa, com podeu veure al sobre la lletra del remitent era preciosa i per darrere ficava: Oilo (Otto?) Meizlar / Lehrer / GRUB (App.). El text anava en tres línies i estava fet amb un segell d’una impremta casera. La paraula “Lehrer” es tradueix de l’alemany com a “Professor”, que seria segurament la seua professió. I baix del text Elisa havia escrit amb bolígraf “año 49”.

Sempre que es rebien cartes de l’estranger dirigides a alguna casa -i supose que fins i tot a l’actualitat- els segells que portaven eren agafats per alguna persona, eren molt més atractius que el “segell” amb la cara de Franco que estaven acostumats a veure per ací... és per això que a l’arrancar el segell del sobre no sols es perdé l’objecte llevat sinó també la data del mata-segells que ens haguera ajudat a datar la carta amb exactitud.

Com podeu observar al sobre sols li queda una part d’un dels dos segells que en algun moment tingué i que pagà aquell viatge postat des de Suïssa. Però amb eix fragment he intentar buscar el segell que un dia portà i l’he trobat, la dada de “l’any 49” anotada per Elisa em portà a buscar els segells de Suïssa (Helvetia) que es ficaren en funcionament durant aquell any de 1949 on aparegué entre es 35 segells diferents emesos. I el que ens interessa eixí a la circulació el dia 1 d’agost de 1949 -per tant la foto es faria al mes de juliol d’aquell any- amb un gran tiratge d’exemplars. Era de color carmí, tenia un valor de 20 cèntims de franc suís i portava per tema “dics i preses / energia / llacs / obres hidràuliques”. També l’acompanye.

Com heu pogut observar a la foto que protagonitza la publicació la seua qualitat no és massa, perquè era una foto complicada de fer al trobar-se el safareig a l’ombra dels grans arbres que es situaven a ambdós costats de la carretera i que feia aparèixer zones on pegava el sol i altres a l’ombra.

Tot el que es refereix al tema del segell és una mostra de la meticulositat amb la qual investigue fins els detalls més insignificants que puc trobar en una foto, en aquest cas a partir del sobre original rebut. Per això alguns temes em costen molt de temps en deixar-los a punt per ser publicats.

La Viquipèdia diu que GRUB pertany al cantó suís de Appenzell Ausser-Rhoden, d’ahí que fique al remet del sobre “(App.)”, es tracta d’un cantó de parla alemanya situat al nord de la Suïssa més oriental. És una comuna -amb el significat de “poble menut”- de sols 4,22 quilòmetres quadrats situada a 813 metres d’altitud i amb 1016 habitants en l’any 2014, per tant fa 72 anys tindria menys encara.

I així acaba una nova “peça del puzle històric d’Almussafes” què des de fa anys tracte de composar, com diu el títol del meu blog “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”, al qual us invite a entrar perquè reuneix més de 350 publicacions, una tercera part de les aparegudes pel Facebook fins ara.