ART DÉCO EN LA CASA DE L’AIORA

El passat dia 5 d’octubre vaig poder entrar a fer fotos a la Casa de l’Aiora, un poc abans de que començaren les obres de rehabilitació. Ho vaig fer acompanyat del meu amic Carlos Carla.

Foto del treball de Marc Folch en 2013

Fou la primera vegada que vaig poder gaudir plenament de la bellesa de tota la Casa, encara que el seu estat de conservació no sembla el millor que podrien tenir. Tot em cridava l’atenció encara que a la planta baixa menys. Però a l’arribar per l’escala a la primera planta tot el que s’apreciava era bonic, el paviment hidràulic del sòl de les habitacions –també el de la planta baixa–, els revestiments de les parets amb paper pintat, els “frescos” d’alguna paret i els sostres, les instal·lacions elèctriques de la casa a l’aire –com estaven en la meua infantesa–, els armaris situats a les diferents sales, el quart de bany, algunes portes corredores o encastrades en les parets, el menjador, el lavabo dins alguna sala, etc... i com no podia ser menys, el detalls dels timbres –per que la senyora avisara el personal del servei– en llocs estratègics de la casa.

En juny m’havia comprat un llibre d’Art Déco, sobre tot referit a decoració en paper i ja me l’havia fullejat, així que entrant en aquelles habitacions va ser la primera cosa de la qual em vaig adonar, m’ho va semblar, després – una vegada aconseguit l’accés al projecte de rehabilitació– em vaig trobar amb la confirmació del que pensava.

Libre adquirit fa uns mesos

Diu la Viquipèdia que “L'art déco va ser un moviment de disseny popular a partir del 1920 fins al 1939, la influència del qual s'estengué fins als anys 50 en alguns països, afectant les arts decoratives –com ara l'arquitectura, l’interiorisme i els dissenys gràfic i industrial– i també les arts visuals, com ara la indumentària, la pintura, el gravat,...” També, que “l'art déco era quasi purament decoratiu, per la qual cosa es considera un estil burgès”

Foto del treball de Marc Folch en 2013

A la pàgina 17 del Documento Nº 01: Memoria y anejos a la memoria, del Proyecto de rehabilitación, figura que “Del modernismo... junto con influencias artísticas diversas... resultó hacia 1920, el Art Déco... El papel pintado alcanzó su máximo esplendor durante estos años. Su uso como recurso decorativo de primer orden alcanzó niveles no conocidos anteriormente, por lo que se amplió el catálogo de dibujos y diseños exponencialmente. Los papeles pintados de las plantas superiores del edificio que nos ocupa, corresponden a este estilo, posiblemente construido/decorado en los años 30. Además del indudable valor patrimonial que tienen por sí mismo... son una muestra importantísima de la incorporación a las arquitecturas domésticas de las nuevas tendencias europeas en cuanto a recursos decorativos, lo que resulta muy novedoso en el estado actual del conocimiento de los espacios domésticos en medios rurales”.

05-10-2018, Arxiu del Cronista

Acompanye algunes fotos sobre el tema que dona títol a l’article. N’hi ha de dues procedències, la primera “Folch Moscardó, M. (2013). Pla director d’intervenció, La Casa Ayora” i les altres del meu Arxiu.

05-10-2018, Arxiu del Cronista

He segut sempre un escèptic davant la possibilitat de conservació de la Casa –o que esta acabara enderrocada– i així ho he manifestat, almenys en una ocasió. Però també vaig dir que em semblava molt bé que es preservara el valor històric de l’edifici, a més de què preferia enganyar-me jo i que el poble poguera gaudir d’ella algun dia.

05-10-2018, Arxiu del Cronista

Sé que la rehabilitació no va a ser fàcil, almenys en alguns dels seus elements, com el del paper pintat, que en alguna sala està prou deteriorat o simplement falta en algunes parts. Dins el poc que encara he pogut llegir del Projecte de rehabilitació he vist que volen conservar certs elements: paviments, papers pintats, frescos, etc. Duplicar els taulells hidràulics del sòl es pot fer... però crec que serà més difícil duplicar el paper pintat.

Foto del treball de Marc Folch en 2013,  per a mi la mostra d'Art Déco
més clara dels diferents papers pintats

I sobre el destí de l’edifici rehabilitat es parla al Projecte de “que se trata de rehabilitar el edificio para dotarlo de usos museo y social”. Particularment m’haguera encantat que reunira l’Arxiu Històric, calcule que ni usant tot l’edifici cabria al complet, però podria albergar la part més antiga. L’únic problema és que restaria possibilitats de contemplació d’un espai tant bonic per part de moltíssima gent que no acudeix als Arxius.

JAVIER GOERLICH LLEÓ I ALMUSSAFES

El diumenge eixia al diari Levante-EMV un article de dues pàgines que es titulava “La València heredada de Goerlich” el qual m’impulsà a donar a conèixer coses que coneixia sobre la relació entre l’arquitecte i el nostre poble. Sobre Javier Goerlich Lleó s’han publicat moltes coses i segurament no vaig a descobrir a ningú la seua importància per a una ciutat com València en la primera meitat del segle XX, a la qual dedicà tota la seua vida i on ens deixà un magnífic legat. Últimament s’ha parlat prou del patrimoni de la seua creació que es pot perdre com el de l’antic cine Metropol  i el Col·legi Major Lluís Vives.

Diari Levante-EMV 21-10-2018, pàg. 22

Però no vaig a parlar més de la seua obra, n’hi ha un bon compendi a la Viquipèdia i altres enciclopèdies o llibres. He llegit que es jubilà en novembre de 1956 al complir els 70 anys i això és el què em resulta rar, perquè algunes de les dades de les quals dispose des de fa una desena d’anys corresponen a l’any 1956, quan encara estava en actiu, però altres són de 1958 i 1961, quan ja feia dos i cinc anys que s’havia jubilat.

Goerlich, foto de la xarxa d'Internet

I em referisc a una faceta seua que us resultarà desconeguda com la de “arquitecto escolar de la provincia”, qüestió que no he trobat a les informacions consultades. El dia 5 d’octubre de 1956 envia escrit de grandària de quartilla a l’Ajuntament amb la següent capçalera: JAVIER GOERLICH LLEÓ – ARQUITECTO ESCOLAR DE LA PROVINCIA – PL. CAUDILLO 29 – TFNO 10232 – VALENCIA.  I dins, un text que comença així:  “A los efectos de la formación del plan quinquenal de Contrucciones Escolares propuesto por la Superioridad, interesa al exponente conocer lo siguiente” ... –referit a la construcció d’escoles i vivendes de mestre–, no escric més perquè s’acompanya document.

Correspondència municipal 5-10-1956

Però per darrere, està la part més important per a mi, què és la relació del que s’ha de construir. «Corresponden construir a ese Ayuntamiento 16 escuelas y 16 viviendas para Maestros, a emplazar 13 escuelas y 13 viviendas en el casco de la villa; 1 escuela y 1 vivienda en el caserío de “Esperanza”; 1 escuela y 1 vivienda en el caserío de “Figuereta” y 1 escuela y 1 vivienda  en el caserío de “Marchaleta”».

Col·legi en construcció, foto de l'Arxiu
de l'anterior Cronista Antonio Benavent

La realitat seria diferent, perquè encara que als plànols es dibuixaven 13 escoles sols es construirien 10 i sols 8 estaven dotades de professorat. Això al casc urbà i fora res. Hem de tenir en compte que al padró de 1955 apareixen 181 persones en cases disseminades –les de fora del casc urbà–  de les quals 31 són xiquets i xiquetes en edat escolar. Però per a més “inri” les tretze aules d’ací estaven creades per ordre ministerial de 30-10-1950 però 5 d’elles no havien funcionat mai perquè l’Ajuntament no ficava locals, ni per suposat vivendes de mestres per a dotar-les, per tant el Ministeri d’Educació no enviava mestres i els possibles alumnes a les quals es destinarien estaven sense escolaritzar.

Del programa de festes de 1956

Encara s’hauria d’esperar un any per que es crearen definitivament  –BOE del 07-12-1959– “una sección de niños, quinta, y una sección de niñas, quinta en las graduadas de niños y niñas del casco del Ayuntamiento de Almussafes”. I en el projecte de col·legi de l’any 1936 apareixen 12 aules.

Un Goerlich ja més major en la xarxa d'Internet

El dia 20 de mateix mes i any tornaria a escriure per recordar que encara estava pendent la resposta municipal.

El dia 22 de novembre de 1958 visita el col·legi per verificar que s’havien reparat “los daños motivados por la riada de Octubre del pasado año, se han realizado y terminado...” –una setmana abans l’arquitecte director de l’obra havia certificat el final de l’obra i en la riuada de l’any anterior s’havien registrat danys de sòcol, maçoneria, paviment i enlluït d’algeps per valor de 49.993 pessetes que feia poc que s’havien certificat també–. Aquell viatge el certifica el secretari municipal en document que s’adjunta.

Les autoritats certifiquen la visita de Goerlich

El dia 13 d’abril de 1961 també visitaria el poble “para inspeccionar las obras del Grupo de 9 Viviendas para Maestros que está construyendo el Ayuntamiento de esta Villa, las cuales están ya cubiertas”, segons es diu en un altre certificat de les nostres autoritats.

5 de les 9 casetes dels mestres. Arxiu de Maiques.
En la de la part esquerra vaig viure uns anys.

No entre en el que podria pensar un arquitecte de la seua vàlua de l’arquitectura que es mostrava en la construcció d’aquell col·legi “Salas Pombo” –dissenyada per l’arquitecte municipal Antonio Gómez LLopis–, ni tampoc de les 9 vivendes de mestres situades al carrer de Maestro Cardona, on jo vaig viure algun temps i que per cert eren prou incòmodes amb finestres de poca altura però pegades al pis de dalt, entre altres coses.

Això és una mostra de documents que relacionen el pas de Javier Goerlich Lleó per Almussafes.

PLUGES DEL DIA 18 D’OCTUBRE I METEORÒLEG LOCAL

Les informacions replegades per l'estació meteorològica instal·lada en la terrassa del Centre Cultural i que foren publicades aquell dia donaven un resultat de 135 litres per metre quadrat. Una bona quantitat d’aigua en comparació als registres locals històrics que es conserven. Poguérem veure com anava el barranc del Tramusser i com estava l’interior de Ford, que hagué de suspendre el torn de nit.

Barranc del Tramusser abans de les 19:00.
Publicada per Ramón Sabater Rosa.

En un més d’octubre entre 1974 i 2003 sols en quatre ocasions s’han superat els 100 l/m² als registres de l’observador meteorològic del qual vaig a parlar a continuació: dos en 1975, el 10-10-1975 (127) i el 27-10-1975 (106), el 04-10-1991 (140) i el 26-10-1993 (210).

Barranc del Tramusser en les plugues de 1993, amb la passarel·la trencada

Estic convençut de que quasi ningú del poble coneix que ací tingueren durant trenta anys una persona que col·laborava de forma voluntària amb el “Centro Meteorológico Zonal” de València i que eixa persona era el nostre veí Francisco Tapia Escrivà, que vivia al carrer de Sant Bertomeu. Com s’arreplega a un article del diari Las Provincias que acompanye d’abril de 1998 rebien menys de 3.000 pessetes al mes per mesurar cada dia les variables climàtiques. Havien de cridar per telèfon cada matí a València per comunicar-les, enviar cada mes les fitxes de temperatures, etc. I almenys algunes d’eixes despeses eren compensades amb eixa exigua quantitat.

Francisco Tapia Escrivà

Francisco era agricultor de vocació i de professió i durant molt anys també cultivà flors, recorde un hort situat al costat d’on ara es troba el Parc del Sagrari i al mateix lloc que ara està la casa de Melchor Duart. També, l’estació meteorològica a la vora d’un camp tancat amb un dipòsit elevat, situat a l’altre costat de la Ronda Est –actualment del Síndic Antoni Albuixech– prop de l’eixida de Sollana. I allí s’havia de desplaçar cada matí a les set –encara que fora diumenge, ploguera o fera sol, fora hivern o estiu– per tal d’apuntar tots els valors que reflectien els aparells de mesura, així com buidar el pluviòmetre  i cada setmana havia de canviar el paper al qual es feien les gràfiques de l’higròmetre. Crec que vacacions en tindria poques perquè el clima no les agafa i els seus quaderns no tenen quasi buits informatius, entre 1990 i 2003 sols falten 5 dies de febrer de 2001 –del 16 al 20–, “por enfermedad”, segons consta a la fitxa corresponent.

 

Primeres fitxes enviades al Centre Meteorològic en 1973

En la dècada dels anys noranta i fins que acabà la seua tasca el vaig visitar sovint, per tal d’arreplegar les dades climatològiques que vaig anar introduint en un programa informàtic –“Assistant” de IBM– i del que vaig confeccionar una fitxa de cada dia de tots aquells anys, no recorde ara si fins el final. Aquell programa em permetia elaborar informes impresos que tinc guardats. Però, es quedà obsolet amb el progrés de la informàtica i això impedeix ara consultar aquelles dades a l’ordinador. En una ocasió, ja a principis dels anys dos mil, em preguntà si no m’interessaria a mi continuar quan ell ho deixara i li vaig dir que no, jo no volia per a mi un sacrifici tant gran com el que ell havia assumit feia tants anys.

Gratificació de l'any 1991

 

Francisco feia uns números particulars que amb l’experiència vaig arribar a entrendre perfectament, però que no eren tan bonics i clars com les de la seua dona Cruz Moreno Santalucía. Així que entre gener de 1990 i octubre de 2001 és ella qui ompli els quadernets a partir de les dades que Francisco recull en les fitxes mensuals que cada dia va omplint-ne sobre el terreny. Calcule que eixa data final vingué marcada per què Cruz es ficà malalta.

Portades dels quaderns de temperatures i pluges de 1997

Francisco i Cruz moriren en abril de 2006 amb tretze dies de diferència. Desconec si en algun moment se li ha rendit homenatge –però estic convençut de que no–  per aquell treball tan desinteressat que desenvolupà al llarg dels 11.105 dies que vam transcórrer entre el 05-12-1973 i el 30-04-2004, gràcies al qual hui n’hi ha una informació local, encara que –de moment– es troba al meu Arxiu. Però no estaria de menys que en algun moment es reconeguera aquella tasca, ara com ja és de coneixement públic, tot el poble estarà enterat.

Estació meteorològica situada dalt el Centre Cultural

En l’actualitat les coses ja no són iguals. Ara està tot automatitzat i informatitzat des dalt el Centre Cultural –i de dalt l’edifici de l’Arrossera–, encara que desconec si n’hi ha alguna persona encarregada en l’actualitat de buidar el pluviòmetre, per exemple. I el servei d’inforatge.com costa a les arques públiques 4.000 euros a l’any –notícia de la web del 25-01-2018–, aproximadament el que cobrà Francisco Tapia en trenta anys en la seua equivalència en pessetes.

I acabe amb la meua alegria per haver gaudit de l’amistat de la persona –i de la seua esposa, que també col·laborà– que durant trenta anys va ser “protagonista anònim” d’eixa tasca “feta quasi per amor a l’art”. Gràcies amic Paco!!!

Agència Estatal de Meteorologia –AEMET–

El dia 03-02-2015 vaig visitar l’Agència Estatal de Meteorologia –AEMET–, a la Delegació Territorial en la Comunitat Valenciana, situada dins del Jardí de Vivers, on el meu amic Agustín Benajas, treballador molts anys allà es jubilava –apareix en alguna foto– i parlí també amb José Ángel Núñez Mora, Cap de Secció de Climatologia, el qual uns dies després m’enviaria per mail informació resumida de dades sobre la climatologia d’Almussafes elaborades a partir del treball de Francisco Tapia, així com també foto de les primeres fitxes que aquell envià al “Centro Meteorológico Zonal” en desembre de 1973 i que hi apareixen.

El cronista davant una de les casetes meteorològiques d'AEMET

HA FET VINT ANYS DE L’ACTUAL RETÉN DE LA POLICIA MUNICIPAL

“La Policia Local es va traslladar el passat dia 10 de setembre a les noves instal·lacions, situades en el carrer Santa Creu, antiga casa del metge”, així començava l’article sobre el tema aparegut al número 0 del BIM “Els Quatre Cantons”, de setembre de 1998, que acompanye. S’encetava també així una nova etapa de BIMs resultat del canvi produït al govern municipal l’any anterior, com a conseqüència d’una moció de censura i es presentà el dia 30 de setembre segons arreplega el diari Las Provincias com a una “revista municipal”. 

BIM nº 00 - setembre 1998, pàg. 04

Fins aquell moment, el retén de la Policia es trobava a la planta baixa de l’Ajuntament, la situada a la part esquerra entrant, però el lloc s’havia quedat menut al comptar ja en aquell moment amb 20 agents. A l’article s’expliquen alguns aspectes sobre el nou edifici d’acolliment del “Cos de Policia Local”, les avantatges –en atenció i eficàcia– que anava a tenir per la nova ubicació, es parla del telèfon 092 per comunicar-hi, o de la presència contínua d’agents de guàrdia darrere el mostrador d’atenció al públic, així com les diverses dependències repartides entre ambdues plantes, etc. Un lloc sobradament conegut per tots els almussafenys i les almussafenyes, que a més destaca prou de l’entorn.

Abans de la inauguració del dia 10-09-1998

El tema de la història de la Policia Local és un tema que m’interessaria documentar en algun moment. Però dependrà de la col·laboració i de l’accés a l’Arxiu. Perquè, d’aquell primer “guàrdia” –Francisco Salesa– i tres vigilants nocturns que s’arrepleguen en pressupostos fins l’any 1976, s’augmenten amb “dos vigilants municipals” al de 1977 i són “sis guàrdies municipals” al pressupost ordinari de 1978. Quaranta anys després, s’ha fet molt de camí fins arribar als 28 agents en que compta en l’actualitat –segons notícia de la Web del 06/08/2018–

26-01-2005 es veuen noves obres en la façana sobre el color blanc

Des d’aquell dia algunes coses han anat canviat al seu voltant. Han desaparegut les palmeres –substituïdes per llorers, si no m’enganye– i la cabina telefònica agafada a la paret de l’edifici, que primerament no hi era. Es ficà l’estructura d’una parada d’autobús de línea, els vehicles dels agents s’aparcaven primerament on ara està la parada esmentada i han canviat a l’altre costat del carrer de Santa Creu,... aprofitant l’amplària de la corba que fa el carrer Major. I l’edifici que apareix pintant-se abans de la inauguració en fotos trobades a l’Arxiu Municipal, ha segut repintat algunes vegades amb colors més cridaners, si la primera vegada es pintà de blanc, entre el 2006 i el 2016 estigué de color “teja” i fins ara de blau, un blau que em recorda l’“azulete” de la meua infantessa. S’ha actuat sobre la façana, ja no estan les pedres col·locades a la part baixa, s’ha arreglat part de la teulada i canviat també una part de la canal que replega les aigües de la mateixa, s’ha afegit alguna reixa a finestra que no tenia, un contenidor de fem,... I la farola que es troba al cantó diferent a les altres del poble és semblant –si no és que queda alguna cosa de l’original– a la primitiva dels anys cinquanta. Una de les poques coses que no ha canviat és l’emplaçament de la bústia de Correus.

16-03-2012 segon color que duraria un decenni aproximadament

I aquell local nou que s’havia habilitat era alguna cosa més que “l’antiga casa del metge”. Però això serà remuntar-se a més de seixanta anys, cosa que faré pròximament.

19-03-2016 tercer color, ja amb panells informatius nous

BÀNDOL ANTIC

“Hago saber: Que de conformidad con el Ayuntamiento que presido y previo informe de la Junta Municipal de Sanidad, con el fin de salvaguardar los intereses de este vecindario, velando por su salud, he acordado:

1º Queda terminantemente prohibido verter aguas sucias o corrompidas, orines, excrementos, etc., o arrojar animales muertos o despojos de los mismos en estado de putrefacción, así como residuos alimenticios (cortezas de naranjas, plátanos, higos, etc.) en la vía pública o inmediaciones de la población, por los peligros a que exponen, ya favoreciendo el desarrollo de enfermedades o infección de heridas o ya determinando la posible caída de los transeúntes, a veces con consecuencias desagradables. Por el mismo motivo no se autorizará la presencia de estercoleros en los corrales o cuadras de la población ni la existencia de albañales que tengan su arranque en corrales que no tengan la debida limpieza.”

Part superior de l'esborrany de bàndol

I ací continua amb deu punts més –n’hi ha onze articles en total– i després d’incitar a tots els veïns de la Vil·la al seu compliment parla de la imposició de les sancions corresponents de no fer-ho… acaba, amb el següent text en tres línies: “Almusafes 9 de Mayo de 1931 / El Alcalde / Ramón Martí Cabanes.”

Es tracta com vegeu a la imatge que acompanye de la part alta –mesura 85 centímetres d’altura i quasi 32 d’amplària– d’un esborrany amb correccions i tatxadures que no porta cap firma, però què es suposa es faria net i es col·locaria als taulons d’anuncis que n’hi haguera a tal efecte. També adjunte una imatge de la seua làpida al cementeri.

Làpida de Ramón Martí Cabanes, 1er alcalde de la 2ª República

El document me’l passà una bona amiga el dia 22 de novembre de 2010. I des d’aquell moment forma part del meu Arxiu.

El diccionari de la RAE defineix “albañal”, com el “canal  o conducto que da salida a las aguas residuales”

REHABILITACIÓ MOLÍ DEL CARMEN

Una plaqueta gravada amb un text va provocar que li fera una fotografia, hui fa exactament sis anys. Es trobava en terra col·locada amb “tornillos” en la vorera del cantó dels carrers Benifaió i Salvador Botella, al costat de l’actual zona d’esplai de gossos i em va intrigar. Ahir vaig passar novament per allà a veure si estava encara i efectivament hi era, més deteriorada pel temps passat a la intempèrie. I la intriga continua! perquè no sé què pinta situada allà.

El text diu “Esta obra ha sido realizada por los alumnos del Taller de Empleo en Almussafes, año 2010”. I baix es troben els dibuixos i els noms que representen als quatre organismes que participaren d’una o altra forma en l’obra: el taller, l’Ajuntament, la Generalitat i el Servef.

Eixa placa ahí quin significat pot tenir?: que han fet la vorera?, que han ficat el senyal que està al seu costat?, o...? Col·locada en algun lloc de la façana del molí rehabilitat li trobaria un sentit però no entenc què hi fa.

BIM Nº 48 Novembre 2009, pàg. 02

El projecte de Rehabilitació del Molí està explicat al BIM nº 48 de novembre de 2009 i per exemple al diari Las Provincias de data 03-12-2009. Anàvem a fer el treball durant tot l’any 2010.

Vista de l'entrada amb el cartell de l'obra

La pàgina web https://arqueologiaindustrial.wordpress.com/tag/ molino/, inclou una referència al tema que diu apareix en el diari  Las Provincias del dia 23-09-2010, per la qual entenem que les obres ja han segut executades i s’inaugurava una jornada de portes obertes, començant els alumnes de l’IES en eix mateix matí i per la vesprada estava obert al públic general.

 

Panel de l'exposició i alguns visitants del moment

El dia següent 24, el meu company Miguel Calabuig i jo anàrem al migdia a veure com havia quedat l’edifici i jo vaig fer unes quantes fotos, alguna de les quals acompanye. N’hi havia una xicoteta exposició i poguérem visitar-la junt el resultat de l’obra de rehabilitació.

Detall de la planta alta

Actualment el Molí del Carmen està inclòs dins el “Catálogo de bienes y espacios protegidos – P.G.E. de Almussafes (Valencia)” i té la fitxa nº 7 “de Patrimonio Cultural”. No sé en quin estat es troba perquè ja no he tornat a entrar, però sé que en estos anys s’ha usat de “traster” i per guardar les ferramentes i el material d’alguna empresa que treballava –o treballa encara?– pel municipi.

Detall de la planta baixa

ALMUSSAFES MENTRE S’INSTAL•LAVA LA FORD: 1002 DIES EN LA VIDA D’UN POBLE

Abans de començar he de dir que l’article que teniu davant fou publicat al llibre de festes d’Almussafes de l’any 2000, per tant ja ha fet 18 anys i no portava cap imatge. En aquell temps jo no tenia el tema tant estudiat com en l’actualitat, així que use la paraula “expropiació” donat-la com una cosa certa i no ho era, ja què “el edicto de expropiación forzosa” fou firmat pel Governador Civil de l’època el dia 10-11-1973 –un dret que el Govern li havia atorgat al declarar-la “Industria de Interés Preferente”– però sols es va usar com a mesura de pressió per que la gent del poble cedira a vendre i al final no es va aplicar, encara que estava previst fer-ho amb el 4% de propietaris que a data del 22 de novembre de 1973 no havien entregat les seues escriptures i per tant firmat “la opción amistosa de compra”, en el cas de que no s’uniren al conveni acordat amb l’altre 96%, cosa que feren. Així què, als dos llocs en que apareix “expropiació” s’haurà d’entendre com a “venta” als preus que ficà l’empresa. És possible que ja alguna persona l’haja llegit perquè el vaig ficar el 31-05-2014 amb un accés directe al diari digital tusnoticiasdelaribera.com. I ja comence.

- - - - - - - - - - - - - - -

Diari Las Provincias 15-05-1973, pág. 10

«En abril de 1970 s’iniciaren els primers contactes entre directius de Ford i el Govern espanyol –per part de Mr. R. Stevenson, vicepresident de Ford–USA i els ministres López Rodó i López de Letona–. El 7 de juny de 1973, Mr. Holmes –vicepresident de Ford Europa– confirmava als diaris que Almussafes era la zona seleccionada. En aquest període de poc més de tres anys la negociació acaparà l’atenció del país i aquella història fou àmpliament recollida als diaris.

Diari Las Provincias 07-06 -1973, pág. 03 foto de Míster Holmes

Durant els sis mesos posteriors es produí la polèmica expropiació de les terres, la qual aplegà a passar per moments complicats. Una vegada acabat aquest procés, s’ocuparen 636 horts amb una superfície total de 270 hectàrees, la quarta part del terme municipal.

Entre el 19 de gener de 1974 i el 18 d’octubre de 1976 transcorregueren 1002 dies que foren el temps invertit en la seua construcció. El dilluns 25 de octubre de 1976 fou inaugurada por Sa Majestat el Rei En Joan Carles I.

Diari Las Provincias 26-10-1976 , pàg. 1
Inauguració de Ford

En novembre de 1974 una curiosa correspondència té lloc entre els alcaldes de Caravaca de la Cruz (Múrcia) i el nostre. El primer li envia 10 paperetes pel sorteig d’un automòbil per part del Club de Futbol local del qual és president d’honor –per valor de 50 pessetes cadascuna– per millorar les instal·lacions esportives. El nostre alcalde li les torna dient “siento tener que devolvértelas, pues aquí tenemos aún más necesidades...” El nostre Ajuntament disposava aleshores de 6,3 milions de pessetes de pressupost, encara què Ford ja estava construint-se. Tenia una plantilla de 9 funcionaris: 4 auxiliars administratius, 1 agutzil, 1 guàrdia municipal i 3 vigilants nocturns, la plaça de secretari estava vacant.

Diari Las Provincias 12-07-1973, pág. penúltima

Dos anys després (any 1976) i amb un major pressupost –18,6 milions– es dicta una resolució d’alcaldia referida a la liquidació fiscal per la concessió de llicència d’obertura d’una factoria de fabricació de motors i muntatge d’automòbils a l’empresa Ford España S.A., per un valor de 90,6 milions. El Tribunal Econòmic Administratiu Provincial de València l’anul·là un any després i reduí la taxa a 26,5 milions. L’economia municipal començava a millorar al mateix temps que el pressupost municipal començava a pujar considerablement i així l’any 1977 seria de 49,9 milions i el següent de 52,5 milions.

Diari Las Provincias,
13-11-1973, pág. 45

Però mentre tant, què passava a Almussafes?, com anava canviant el poble?... Almussafes era una localitat agrícola fins eix moment. L’agricultura local havia perdut 3.500 fanecades de terra de cultiu per la seua instal·lació i una altra bona quantitat pel traçat de l’autopista que s’inauguraria el mateix dia que Ford. Per altra part, alguns dels seus agricultors entrarien a treballar en l’empresa quan estiguera acabada, a temps total o parcial. L’ocupació del sector primari havia passat del 79 % en 1950 al 51 % en 1970 i ara es convertia en 1975 en el 39 %. El sector de la indústria –pel contrari– passava en el mateix temps del 8’5 % al 27 % i 39 % respectivament.

Indústries hi havia poques encara i la major parts són unitats artesanals i xicotetes empreses. En octubre de 1974 l’Ajuntament havia autoritzat per connectar-se al clavegueram de la població a les següents: una fàbrica de pinsos, una de licors i una altra de confecció; una impremta, una fregidoria de fruits secs, un establiment de carns congelades i una sala de trossejament de carns. A més, dins el casc urbà havia una fàbrica d’envasos de fusta, i fora del mateix, funcionava la Formol des de 1970, entre altres.

Diari Levante 20-11-1973, pàg. 1, ficant-ne pressió

Una vegada coneguda la decisió de Ford, els bancs comencen a establir-se a la nostra població. A finals de l’any 1973 ja es concedeixen llicencies d’obertura a sucursals dels bancs de València, Ibèric i Saragossà. Al començ del 1975, també s’instal·len el Banc Espanyol de Crèdit i el de Madrid. Ja hi tenien oficines l’actual Bancaixa i la Cooperativa.

Pel que respecta a les vivendes, es pot dir que fins 1973 la major part són de poques plantes i segueixen la línia tradicional de la vivenda familiar d’aquells moments. Fins ara Almussafes havia crescut sobre tot a l’ample. Entre els anys 1961 i 1973 s’havien construït una dotzena d’edificis, amb poc més de 100 vivendes en pisos, ja amb la concepció actual. Sobre fotos aèries del casc urbà d’Almussafes en 1973 es podrien observar les diferencies. Però entre els anys 1974 i 1976 comença a notar-se ja que “Ford està en marxa”. Durant eixos tres anys es tramitaren llicencies d’obres d’uns 30 edificis –blocs de pisos– amb quasi 400 vivendes. Ara començava a créixer a l’alt i eren edificis ja de 4, 5 ó 6 plantes, sobre tot de 5. Aquelles vivendes construïdes majoritàriament a les zones del “Raval” i del “Pontet” començarien a ser utilitzades prompte per la forta immigració que suposava la vinguda de la Ford.

Visita de Henry Ford a Almussafes, març de 1974
Arxiu de Maiques

El comerç local també creix i així durant els anys 1975 i 1976 es concedeixen llicencies d’obertura d’una boutique, de botiga de calçat, de botiga d’ultramarins, de drogueria, d’autoservei d’aliments, de sanejament i fontaneria, de joieria, d’instal·lació de vidre i cristalls, d’elaboració i venda de dolços (2 establiments), de venda majorista de productes alimentaris, de venda al detall de carns, embotits i companatge, i de venda al detall de llibres i material escolar.

S’oferten nous serveis a la població: obertura d’autoescola, perruqueria de cavallers, perruqueria de dones, per a fonda de servei de menjador i de casa d’hostalers.

1975-1976, treball d'alumnes de 8é EGB

Almussafes compta en eix moment amb una única escola –el Col·legi nacional “Salas Pombo”– que amb 14 unitats i 450 alumnes prompte començarà a créixer (cinc anys després tindria 32 unitats i quasi 1000 alumnes), i una única zona verda –al costat– formada per una gran pineda. Ambdues amb uns 16 anys d’antiguitat.

1975-1976, treball d'alumnes de 8é EGB, obres en Ford

El temps estudiat és un temps de canvis. Està canviant la fisonomia del terme, el casc urbà, les comunicacions locals i fins i tot canvien les autoritats civils i religioses. Al principi de l’any 1974 es produeix un canvi de la corporació, continuant d’alcalde D. Vicente Bosch. L’any 1975 es canvia de rector, D. Antonio Llopis substitueix a D. Francisco Magenti per defunció d’aquest. A començ de l’any 1976 torna a canviar la corporació municipal i es converteix en nou alcalde D. Ramón Moscardó. També en l’apartat cultural es canvia el director de la banda de música, D. Francisco Codina passava a substituir a D. José Mª Alba que havia passat a dirigir una altra banda.

1975-1976, treball d'alumnes de 8é EGB, carrer sense asfaltar

Fent un repàs de la correspondència municipal de l’època, arxivada a l’Ajuntament, podem adonar-nos que una gran part dels documents són notificacions de multes de tràfec, que l’ajuntament comunica als interessats. En alguns casos tenen un sol destinatari i en altres més. Després hi ha una gran quantitat d’avisos de notificació d’Hisenda per a empresaris i particulars. Altres vegades són comunicació d’ajudes o de pensions. Una part important és també la referida a escrits relacionats amb l’exèrcit: caixa de reclutes, llistats de mossos, passe a la reserva, cartilles militars,..

En aquell temps qualsevol activitat que es fera (obrir un bar, celebrar una festa de tir i arrossegament o tir al colomí, fer una assemblea de l’APA del col·legi,... ) devia tenir el permís del Govern Civil. La sol·licitud es feia per escrit però la resposta aplegava de vegades per telegrama.

1975-1976, treball d'alumnes de 8é EGB, Ajuntament i col·legi

Amb data 4-2-1976 es certifica que Almussafes compta amb una població de dret de 4038 habitants, repartits així: residents presents 4004, residents absents 34 i transeünts 7 persones. Entre 1976 i 1981 la població experimentaria un creixement pròxim al 26 %, passant a 5090 habitants.

Aquella immigració era conseqüència directa de la riquesa que Ford portava a Almussafes i què no era sols econòmica, constituïa també un tipus de riquesa social, humana,.... i la localitat passava a integrar persones de dos o més cultures diferents, a més de dues llengües. La vinguda de Ford suposà sacrificis per a tots, molts habitants d’ací havien cedit les terres en expropiació i els immigrants, convertits en “nous veïns” havien deixat terres, cases, famílies, etc., “embarcant-se” en una aventura semblant a la que sols 20 anys abans havia portat a unes quantes famílies de la localitat a terres de Santo Domingo, amb pitjor resultat.

Vull acabar aquest estudi amb paraules del corresponsal local de LAS PROVINCIAS d’aleshores, el meu amic D. Vicente García Castillo, que foren publicades el 7 de febrer de 1974 i que resumeixen molt bé el que passà al començar aquella història: “Al salir a la calle, el fuerte viento reinante nos trae la humareda de las gigantescas piras, formadas por los naranjos recién arrancados a poca distancia para ubicar las instalaciones de la Ford. Por doquier vemos aparecer nuevos establecimientos comerciales y bancarios, se abren cimientos de nuevas construcciones...”

Les 20 notícies –“gacetilles”– publicades per ell durant aquells dies són un reflex d’alguns dels fets que passaren a la nostra localitat.»