dimarts, 25 de juny del 2019

ÁNGEL ROMERO RODRIGO, EL PERSONATGE REAL (i II)


Havia dit al capítol anterior que el document me’l vaig trobar el dia 8 de febrer de 2008, però no seria fins el dia 5 d’abril de 2010 que vaig fer una recerca a l’hemeroteca del diari La Vanguardia de Barcelona al voltant d’una persona que es deia exactament igual: Ángel Romero Rodrigo i vaig trobar les primeres notícies sobre el personatge, que em servirien per continuar buscant en el futur.

Hoja del Lunes de Barcelona 20-02-1961 pág. 08

Aquella mateixa recerca la vaig repetir el dia 11 d’agost de 2010 i trobaria algunes informacions noves com l’esquela de la seua defunció el dia 13-11-1981 als 68 anys d’edat, el que em permetia datar l’any de naixement aproximat en 1913. Si el document que certificava el títol de “Cónsul” era de 1951, aleshores tenia uns 38 anys aproximadament.

La Vanguardia 06-02-1964 pàg. 24

Més tard, ja passat més d’un any, vaig revisar el “Censo de Población” de 1935 i el de 1945 i no vaig trobar per cap lloc a aquesta persona entre els veïns de la localitat. Si visqué a Almussafes en algun temps seria abans de 1935, però seria adolescent i no tenim documentació ja que cremaren l’Arxiu en l’any 1936. D’eixa forma m’ha segut impossible saber si la família arribà a viure ací, si venien en període de vacances o va ser un invent del funcionari.

La Vanguardia 12-01-1967 pàg. 33

Per aquelles notícies del diari La Vanguardia podem saber diverses coses: és vocal de la Junta de la Casa de València en Barcelona almenys entre 1961 i 1964, és vicesecretari del Casino de Masnou en 1967, és secretari de la Gran Penya Barcelonista entre 1967 i 1970, ingressa com a cavaller ballester de la Dehena del Centenar de la Ploma l’any 1969 i continua encara en 1976, com altres que també pertanyien a la Casa de València. Les xifres referides a períodes d’anys en un càrrec poden no ser exactes per falta de més informacions i venen determinades per les notícies publicades.

La Vanguardia 11-06-1971 pàg. 30

També, que la seua filla Elisabeth es va casar l’any 1971 –cosa que va eixir a la Secció Ecos de Sociedad també del diari la Vanguardia amb foto inclosa de l’enllaç matrimonial– o que ell va morir en 1981 i fou soterrat al cementiri del Masnou. A la seua esquela el nomena com a “soci fundador de la Casa de València” i “Cavaller ballester”, però la primera asseveració es dubtosa si pensem en que la casa es fundà l’any 1927, quan ell tenia sols 8 anys. Ser soci fundador és distint de formar part de la Junta trenta anys després. I la seua vídua morí en 2008 en Palma de Mallorca on segurament viu la família des de fa dècades.

La Vanguardia 14-11-1981 pàg. 20

Fa sis mesos em vaig dirigir al meu amic Llorenç Benaches que viu a Barcelona per demanar-li ajuda per saber més coses del personatge i al poc em contestà amb una bona quantitat de dades a més del següent comentari: “No he pogut esbrinar  res sobre quina feina tenia. Però deuria tenir bones relacions i pot ser bon treball en la ciutat comtal”. Això és el que m’havia passat també a mi durant les meues investigacions que vaig començar fa una dècada, però sé –pel mateix diari ja nomenat– que participà amb un bon donatiu en l’any de 1961 a benefici de “las viudas y huérfanos de los Ejércitos de Tierra, Mar y Aire de la IV Región Militar”, que acompanyava la celebració d’una “corrida de toros patrocinada por el Excmo. Sr. Capitán General de Cataluña”.  

Hoja del Lunes de Barcelona 28-04-1969 pàg. 12 

El que fou cronista de Llombai i col·lega meu José Forés Lahoz publicà en 2008 un parell d’articles dedicats al “Centenar de la Ploma” i al segon escriu el següent: «"els Cavallers Ballesters", componentes de la Dehena en Barcelona del Centenar de la Ploma, Guardia de Honor de la Senyera, constituyen un grupo de valencianos residentes en Barcelona desde hace muchos años, "que con calor y entusiasmo conservamos vivo el sentido de las tradiciones de nuestra patria chica en esta también bella comarca a la que nos unen grandes lazos de relación histórica y compenetración, en la que hay una gran colonia valenciana agrupada en la Casa Valencia de esta ciudad”…» I entre un llistat format per una quinzena de noms apareix el del nostre protagonista Ángel Romero Rodrigo.

En maig de 2014 vaig anar a l’Ajuntament amb la reproducció de l’escrit per consultar amb un dels funcionaris més antics que quedaven en actiu, el qual mirant la poca lletra manuscrita que n’hi apareixia al text arribà a donar-me un possible nom d’aquell altre de 1951, però que de moment el deixe en la incògnita, encara que són poques les possibilitats derivades dels escassos funcionaris existents en aquell temps.

Si l’escrit es redactà vertaderament en 1951, la persona que el feu no podia saber encara la importància que el personatge tindria en Catalunya amb posterioritat, perquè les primeres notícies sobre ell daten de 1961, moment en que possiblement s’incorporà a la Junta de la Casa de Valencia en aquelles terres.

Per corroborar la possible certesa del pas del protagonista per Almussafes intentaré ficar-me en contacte quan puga amb els descendents per saber si tenen coneixement sobre aquest tema. Alguns/nes nets/es viuen a les illes Balears, ja en tinc dades obtingudes a partir de la informació recollida a les esquelles tant de l’avi en 1981, com l’àvia en 2008.

ÁNGEL ROMERO RODRIGO “CONSUL GENERAL DE ALMUSAFES EN BARCELONA”


Fou el dia 8 de febrer de 2008 quan en un viatge –dels molts que porte fets a l’Arxiu Municipal en vint-i-dos anys– em vaig trobar dins el volum de la correspondència del primer semestre de 1951 un escrit que em va fer somriure amb riallades que compartirem l’Arxivera i jo quan li vaig mostrar i llegir el contingut del document. Aclarir, que no es reien del personatge sinó de la situació surrealista que es narra.

Llegia i no m’ho podia creure, Certifico: Que en libro de Actas perteneciente a sesiones de Pleno, bajo mi custodia, se halla en el folio 26 vuelto un Acta de la celebrada en 31 de Abril en la que entre otras existe un ACUERDO UNÁNIME de la Corporaciòn el que copiado a la letra dice asì: La Presidencia haciendose eco de la general ansiedad del vecindario manifestada reiteradas e insistentes veces de que en gracia a la personalidad relevante del que fuè vecino de esta localidad D. Angel Romero Rodrigo quien lleva una abrumadora campaña en tierras catalanas en prò de esta Villa, se propone a la Corporaciòn nombrarle Consul General de esta poblacion de Almusafes e Hijo adoptivo de esta Villa y Distinguido Caballero de las dieciseis almenas de nuestro invicto Castillo de Almusafes”. I està tatxat allò de “e Hijo adoptivo.... fins el final del text –Almusafes–” i afegit a ma “en Barcelona y Region Catalana”. I continua: “La Corporaciòn unanìmemente aplaude tal iniciativa y entusiastamente ACUERDA por unanimidad el citado nombramiento”.... i acaba... “a dos de Mayo de mil novecientos cincuenta y uno. He intentat mantenir l’ortografia original amb les titlles cap a l’esquerra que ara resulten rares en castellà però que el aquell temps en que sols eixa era la llengua d’ús qui escrivia usava una a l’altra, en alguns casos estes sobren i en altres falten...

Document enquadernat dins el volum de la
 correspondència del primer semestre de 1951 

De seguida, buscàrem al llibre al·ludit i no trobàrem res. Férem el mateix amb altres documents de l’Arxiu Municipal on podria haver alguna cosa i tampoc… Aquell mateix dia vaig buscar al personatge pel Google, però no vaig trobar res destacable en aquell moment.

Ràpidament pensàrem que això sols podia tractar-se de la broma d’un funcionari en un moment d’avorriment –en aquella època n’hi havia poques dones en l’administració–, ja que no apareixia signat per cap persona –ni secretari, ni l’alcalde– i a més portava segells a la part de darrere de la quartilla, com quan es prova si el segell té prou tinta. Però si la broma usava el nom d’una persona real, devia ser perquè d’alguna forma coneixia la tasca d’eixa persona en aquell lloc, encara que com podreu llegir al segon capítol que tanca la història, quasi tot el narrat és molt posterior a aquell moment,... a no ser que el funcionari a més de “bromista” tinguera una “bola de cristall” per saber el futur.

Composició personal a partir dels merlets de la torre