El passat dissabte
dia 17 es publicà un article en el diari Levante referit a la conferència que
vaig impartir al Centre Cultural el dia 8 i que em va agradar poc, perquè
partint de la meua informació tant escrita com telefònica, es canvia la
filosofia de la meua col·laboració deixant-la quasi reduïda als moments de la
vinguda de la Ford. Com vaig dir que aportaria esta documentació, us la
presente, avisant-vos que el text és més llarg que els que publique normalment.
La informació del diari té alguns errors com l’any de la posada en marxa de
l’empresa automobilística. Després de presentar-me vaig enviar al diari el
següent text:
“El dia 8 d’octubre
vaig impartir a la sala de conferències del Centre Cultural d’Almussafes una xerrada titulada “MÉS D'UN SEGLE
D'ESCOLES, MESTRES I ALUMNES”. Amb un enfocament totalment local. És el
resultat d’investigacions fetes al llarg dels anys.
La primera part es
centrava en parlar d’escoles. Comença amb la construcció del primer edifici educatiu
de la localitat en 1867, al carrer Sant Vicent. Comptava amb l’aula, la
casa-habitació del mestre, serveis, pati i un terreny sense edificar.
En 1929 i 1936 es
fan dos projectes de construcció d’escoles amb 10 i 12 graus (aules) per a
xiquets i xiquetes, al segon projecte també pàrvuls, que no arribaren a
construir-se. El de 1936 el frustrà el començament de la Guerra Civil.
Mentrestant les
aules es troben a la casa senyorial que envolta la torre àrab en un emplaçament
llogat, segurament des de principi del segle XX. És per això que quan es parla
d’elles es diu “les escoles de la torre”.
Quan per fi es
construeix l’escola en l’any 1958 es fa de 10 aules, quan des de 1950 estaven
creades 13 a la localitat, cinc sense dotació per no disposar l’Ajuntament de
locals. Tot el procés que culminaria amb la construcció ocupa quasi tota la
dècada dels anys cinquanta. Al col·legi li ficaren el nom de grup escolar
“Salas Pombo”. En 1968 s’amplia en 4 aules més. I així anirien afegint-se aules
i aules fins l’any 1979.
Des de 1974, en que
comença a instal·lar-se la Ford a Almussafes, es produeix una pujada de la matrícula
i ja durant el curs escolar 1979-1980 l’escola està formada per 24 unitats
d’EGB, 2 d’educació especial i 6 de pàrvuls. En una dècada s’havia passat de 14
grups a 32.
Conforme avança la
dècada dels anys vuitanta la matrícula va augmentant arribant a 1.119 alumnes i
39 professors el curs 1987-1988. Més alumnes, però en el mateix centre,
anomenat com a “Almazaf” des de 1981.
En 1991 s’inaugura
un altre centre –El Pontet–, que resol mínimament els problemes d’espai. Quan a
final del segle el van a remodelar per adaptar-lo a la Logse es trobem amb
aluminosi i s’enderroca tot i es fa nou. S’inaugura en abril de 2001.
Al mateix temps que
es conta la història de l’escola apareixen també els mestres. En el segle XIX
són pocs i desconeguts. Sols havia una escola de xiquets i una de xiquetes. El
Mestre Cardona destaca i passa a la memòria del poble quan en 1912 li dediquen
un carrer.
A principis del segle
XX arriba el Mestre Medina –que també donaria nom a un altre carrer– i quan
arriba 1930 ja n’hi ha dues escoles de xiquets i altres dues de xiquetes.
Destaquen altres
mestres com D. Perfecto López, D. Juan Bautista Trilles –mestre republicà
depurat i exiliat a Terol–, Dª Ángeles Tejero. En els anys seixanta s’incorpora
un director per oposició, D. Vicente Duart i un altre mestre, D. Francisco
Chalmés que ha viscut la història durant les quatre últimes dècades. Fins als
nostres dies han segut més de 250 els professionals de l’ensenyament que han
treballa ací i que no nomene.
Buscar i localitzar
els mestres homes i dones que protagonitzaren l’escola al llarg de la història
no és una tasca fàcil, ja que no es disposen d’Arxius. A la localitat n‘hi una
escassa documentació al centre escolar, quasi tota des de l’any 1980. A l’Arxiu
municipal res anterior a la Guerra Civil en que el cremaren. I a l’Arxiu
Històric els expedients del magisteri comencen ja amb els del segle XX i sols
es poden consultar si fa cinquanta anys que es jubilaren o vint-i-cinc que moriren...
La frase “passes
més fam que un mestre d’escola” es va fer coneguda al segle XIX quan eren els
Ajuntaments els encarregats de pagar els mestres i si no tenien pressupost no
els pagaven o tardaven fins dos anys en cobrar i els mestres havien de viure
del que es donaven les famílies dels alumnes. Després de la Guerra Civil la
frase tornà a usar-se prou perquè l’època de penúria en que visqueren no donava
per a més i en veritat els mestres estaven prou malament pagats.
L’última part
tractava de parlar d’alumnes. Però no alumnes d’ara si d’aquells xiquets del
poble que entre els anys 1860 i 1943 tingueren el privilegi de poder anar a
l’institut Lluís Vives de València, fills de les famílies més acomodades del
poble. Foren un total de 35 xiquets i cap xiqueta. Va coincidir amb una època
en que no semblava important que les xiquetes estudiaren i així per exemple
quan, al diccionari de Madoz, publicat en 1845 es diu que Almussafes compta amb
“una escuela de primeras letras a la que
asisten 43 niños y otra frecuentada por 42 niñas”, es dona a entendre que
no és igual. O quan en 1857 es publica la Llei Moyano –“Ley de Intrucción Pública”–, que en l’article 100 diu: “En todo pueblo de 500 almas habrá necesariamente
una Escuela pública elemental de niños, y otra, aunque sea incompleta, de
niñas”, sembla que la segona part siga menys important que la primera.
Alguns d’aquells
xiquets continuaren estudiant, anaren a la Universitat i acabaren obtenint-ne
un títol universitari. Jo nomenava a alguns que en el segle XIX arribaren a
ser: metge, advocat, veterinari, metge i professor d’educació física
d’institut, veterinari, catedràtic d’economia, polític i escriptor o
registrador de la propietat, o del segle XX, varios metges, un advocat, un
sacerdot, però que a més exerciren com a historiadors. Noms com Vicente Gay
Forner, Luís Duart Alabarta, José Bosch Marí i Antonio Magraner Rodrigo han
destacat en la història més recent d’Almussafes.
La conferència
estava emmarcada dins els actes organitzats amb motiu del 9 d’octubre a la
localitat, encara que el tema tenia poca relació. Al final i per acostar-ho a
la data festiva, vaig parlar també de com s’ha celebrat la festa del 9
d’octubre a l’escola que jo he viscut des de l’any 1980. Ambdós temes contaren
amb sengles presentacions en PowerPoint que li donaren un altre caràcter a la
xerrada que anara un poc més allà de les paraules.”
Publicat al
Facebook el dia 26-10-2015.