5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 5. JUAN BAUTISTA PLA BENAVENT

Va nàixer a Almussafes l’any 1944.

Juan Bautista Pla començà en la Banda Lira Almussafense en 1957, quan tenia dotze anys i havia triat el bombardí com a instrument. En aquell temps Ramón Garcerán els ensenyà molta música.

De l’època de xiquet li queda un record important relacionat amb la Banda de l’Empastre, en una data indeterminada –però que es calcula allà per l’any 1955– visità el nostre poble donant un concert en la Plaça Major. El aquell moment no passaria pel seu cap la idea de que en la seua edat adulta ell formaria part de la mateixa.

Com a xiquet, quan eixia d’escola li agrada eixir al carrer a jugar a la trompa o les xapes amb els amics i alguns d’ells consideraven que on millor estaven era al Musical aprenent música. En escola tenia a D. Eduardo de mestre que tocava el violí i que parlava amb son pare perquè el donara estudis, primer en l’institut d’Algemesí i després al Sant Vicent Ferrer de València, però l’economia familiar no ho permetia. Ja jove no té altres afeccions diferents de la música i del treball que triaria per guanyar-se la vida. Aprèn l’ofici de pintor mural decoratiu –pintor decorador– acompanyant a son pare, que també pintava quadres i volia que ell ho fera igual, però no passà de l’aquarel·la. Ja era la tercera generació de pintors, perquè també ho havia segut el seu avi.

La temporada de pintor al poble era prou limitada i després de festes no n’hi havia quasi faena, així que son pare començà a anar-se’n durant tres o quatre mesos a l’any a París a treballar en el seu ofici. Quan ell va complir els 18 anys també pogué eixir ja cap a París a pintar acompanyant-ho i així el va fer durant set anys seguits. 

Als 27 anys es casa i als 28 ja tenia la seua primera filla Mª José.

Un any després –estem en l’any 1972– rep la invitació d’unir-se a l’Empastre. Li la transmet el seu amic Francisco Magraner. És un “músic de poble”, entre els que destaquen de la Banda, però no té estudis oficials de Conservatori. La plaça a cobrir és la de trombó de pistons –un instrument no tant dolç com el bombardí que toca ací– però què s’assemblen prou i això no suposa cap problema. Ha de passar les proves habituals i després haurà de traure’s el carnet de músic provincial i nacional que el permeta tocar per tot arreu del país i l’estranger. S’examina amb èxit en la Societat Coral “El Micalet” de València.

A finals de 1974 feren el seu únic viatge a Amèrica, complint amb 21 espectacles en places de bous i tres concerts per ciutats d’Equador, Colombia i Veneçuela. Finalitzen contracte el 16 de febrer de 1975 i quan el vaixell M/N “Donizetti” porta tres dies de viatge de tornada va rebre –en mig de l’oceà Atlàntic– un telegrama que li comunicava que havia nascut la seua filla Marta i quan arriba a casa ja té una dotzena de dies, quasi el temps que costa tornar des de Veneçuela en vaixell.

En l’any 1983 la Banda de l’Empastre va baixant el seu ritme de treball, igual que el número de components –ja s’ha perdut el número “vint-i-dos” que l’havia fet famosa– per lluitar amb la competència d’un número més gran d’empreses semblants... i s’ho va deixar.

Quan venia al poble fora de temporada continuava participant en tots els actes i concerts de la banda del poble, perquè li agradava molt. Afirma rotundament que sinó fora per que va caure mal després d’eixir de l’Empastre, la banda del poble no se l’haguera deixat mai... i així i tot, hui en dia continua anant a tots els concerts que pot.

Juan pensa que una persona o una família no podia viure sols amb els ingressos de la Banda de l’Empastre, calia complementar-los amb un ofici que els músics també tenien fora d’ella i al qual es dedicaven fora de temporada.

Mª José, la seua filla major, es recorda d’anar a veure’ls actuar en alguna ocasió, també dels assajos a Catarroja on es desplaçaven en una furgona de color blanc. Que quan tornava de períodes més llargs d’estar fora de casa els portava regals, com per exemple, quan tornà de Brussel·les –en gener de 1981– el portà l’estatueta del Manneken Pis.

  

Publicat al Facebook el dia 15-07-2015

Compartit amb les pàgines “RIBERA PARLA, tens molt a contar!” i “Banda Cómica el Empastre de Catarroja” el dia 16-07-2015

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 4. FRANCISCO MORENO GINÉS

Va nàixer a Benifaió l’any 1929 i morí l’any 2003.

S’incorpora a la banda del seu poble “Societat Artística Musical de Benifaió” quan ja té 10 anys, en un moment que es director Domingo Escrivà Campos. L’instrument que tria és el trombó de pistons. En esta època els seus estudis musicals són bàsics junt el solfeig.

Es guanya la vida amb diferents oficis, com jornaler al camp o a l’obra, però sobre tot de “matalafer”, que és el malnom pel que se’ls coneix. És l’ofici que l’ocupa durant el seu temps fora de temporada de la Banda de l’Empastre.

Quan fa el servei militar ho fa en la banda militar de Castelló, però veient difícil el fet de poder quedar-se –com volia– deixa l’exèrcit quan l’acaba.

Supose que quan comencen a contractar-ho uns anys després, ja té una formació musical suficient i/o que ha assistit a classes oficials de Conservatori.

Les vint-i-dos primeres pàgines de la seua llibreta d’actuacions com a músic professional repleguen les primeres empreses per a les quals treballa. Comencen amb la seua tourné amb el Circo Royal empresa –Amorós-Silvestrini– amb 27 anys i encara fadrí, en l’any 1956. Després vindrien quatre temporades amb l’Espectacle de Llapissera –anys 1957, 1958, 1960 i 1961– i la tourné amb el Cirque d’Hivern de Paris per tota França durant l’any 1963. S’ha casat en 1957 i ja té una filla, a la qual li diuen Mª Carmen.

En 1966 es produeix una vacant de trombó a la Banda de l’Empastre i Francisco Magraner li invita a entrar per ocupar-la. El que vindria després sempre era igual, li fan proves i entra provisionalment per a un any, però ell va continuar-hi fins l’any 1975.

S’estrena en l’Empastre pujant a bord de la motonave Satrústegui en un dimarts tretze i plujós de setembre de 1966 per fer el seu primer viatge per Amèrica, debutant el dia 7 d’octubre a San Juan de Puerto Rico Després passa a actuar per Colòmbia, Equador i Veneçuela. Quan torna a Catarroja, el dia 1 de març de 1967 el seu fill Paco té ja sis mesos.

En total va fer quatre viatges a Amèrica del sud, quatre gires per les ciutats de Colòmbia tres per Veneçuela, dos per l’Equador i una per Puerto Rico. Després de l’últim, deixaria la Banda. El treball li obligava –com als altres– a estar molt de temps fora de casa i lluny de la família, a més estava cansat de viatjar tant.

La família conserva algunes fotos d’aquella època així com un quadernet que diu “Actuaciones musicales” en una etiqueta de la portada. i l’última el 27 d’abril en Figueres, ja era baixa però necessitaven cobrir el seu instrument que encara estava vacant.

Al llarg de tota la vida les afeccions han segut sempre la família i la música. Amb el pas dels anys millorà com a músic i arribà a composar alguns pasdobles que dedicà a membres de la seua família. El 6 de desembre de 1975 estrena amb la “Societat Artística Musical de Benifaió” el seu primer pasdoble, titulat “Quico y María” dedicat als seus pares.

Entre els anys 1976 i 1984 col·laborada amb diverses bandes a més de la del seu poble: la de l’Ateneo de Cullera, l’Artesana de Catarroja, l’Artística Musical d’Alginet o l’Artística de Carlet.

Publicat al Facebook el dia 14-07-2015

Compartit amb la pàgina “RIBERA PARLA, tens molt a contar!” el dia 14-07-2015

Compartit amb la pàgina “Banda Cómica el Empastre de Catarroja”

el dia 15-07-2015

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 3. FRANCISCO MAGRANER MAGRANER

Va nàixer a Almussafes l’any 1934. De xiquet, va poc a escola, perquè havia d’ajudar en casa.

S’incorpora a la banda local quan ja té 16 anys, per tant l’any 1950, també amb el mestre Chirivella de director. I agafa com a instrument el bombardí, que mantindria alguns anys, per passar més tard al baix o tuba.

Es guanya la vida treballant al camp, normalment per a son pare, però també a jornal i a estall per a altres.

En 1962 es produeix una vacant de tuba a la Banda de l’Empastre i el seu amic Pascual Asins, que ja hi portava 9 anys l’invita a unir-se’n. Ell li ho agraeix però al mateix temps té dubtes sobre la seua capacitat per fer un bon paper. Pascual que el coneix bé li comenta que si no el vegera capaç de fer-ho bé no li ho haguera dit...  Fa els corresponents exàmens d’aspirant i és admès. En aquest moment és fadrí però abans de final d’any es casa amb Camèlia.

El primer any és de prova i paga l’aportació al fons que tenen tots els músics. S’aprèn de memòria tots els programes i assaja sempre que té un moment lliure... i compleix bé. Tant, que quan acaba la temporada, els companys voten per majoria que continue.

Però com no té estudis musicals, l’apoderat Juan Marí li planteja fer-ne, és bàsic per tal d’obtenir el “carnet d’artista” que el permet viatjar i tocar pel país i l’estranger. En tres anys farà quatre cursos de solfeig i de tuba al Conservatori de València, però a l’arribar al quint es troba a un gran problema, també ha d’estudiar harmonia per la qual cosa necessita buscar un professor particular... Ja té una filla xicoteta, treballa al camp i a la banda i Camèlia ho fa a la Cooperativa, és un bon complement sobre tot quan ell marxa a Amèrica.

Així que, el que havia començat com a “músic de poble”, ja amb quatre cursos estudiats es planteja que no pot estudiar més... En el segon viatge a Amèrica –anys 1966-1967– s’havia proveït del material per a estudiar harmonia i anava treballant i Juan Marí li corregia... i ja quan tornaren canvià la normativa i deixà de ser necessari... segurament ja tenia prou estudis, perquè continuà en la Banda deu anys més, fins l’any 1976.

Durant aquells anys tingueren una altra filla.

En el primer viatge a Amèrica va pensar que el camp allà podria ser interessant per treballar però ja en el segon es donà compte que anar a tocar música estava bé però l’altra opció ja no la veia de la mateixa forma que abans.

En total va fer cinc viatges Amèrica del sud, fent cinc gires per terres de Colòmbia, quatre per Veneçuela, dos per Equador i una per Puerto Rico.

Al llarg de tota la vida les afeccions han segut sempre la família, la música i el camp. Encara hui li continuen.

Les condicions econòmiques que li oferien a la Banda de l’Empastre en els seus primers viatges van anar disminuint –allà la moneda valia cada vegada menys– al mateix temps que milloraren els jornals ací. Per això, arribà un moment en que deixaren d’anar, de fet ell va participar al seu últim viatge. I ell, deixa la Banda per estar de seguit amb la seua família i treballar ací.

Aleshores estan instal·lant al nostre poble la Ford, a son pare li han llevat part de les terres i a ell també unes que havia comprat. Te quaranta anys i en la l’empresa li fiquen pegues per entrar. L’alcalde Ramón Moscardó li ajuda i el contracten. Treballa durant catorze mesos i s’ho deixa per tornar a la faena de sempre, el camp i així fins ara.

La major part de les fotos d’aquella època se li fan malbé en les dues riuades de 140 centímetres que ha patit en casa. Però sí conserva dos quaderns on té anotades les actuacions d’aquells catorze anys amb l’Empastre. La primera havia segut el 17 de març de 1962 al Palau Nacional de Barcelona –situat a Montjuïc–  i l’última el 19 d’octubre de 1975 a Saragossa.

Camèlia, la seua filla major, se’n recorda de moltes coses d’aquella època, com que de vegades se la portava de viatge a veure’l actuar em algunes places de bous, però com a xiqueta que era no li agradaven els bous i patia... que l’escriu coses en les cartes de sa mare i es pinta els llavis per marcar-li-los al final de la carta, que el pare li envia targetes postats amb vestits típics d’aquells països i monuments, que li porta un “poncho” de llana molt cridaner i ella se’l fica i el passeja orgullosa amb l’excusa de que son pare li ho ha portat d’Amèrica, que anà al menys dues vegades a Barcelona a esperar-ho quan tornava d’un viatge,... I també, que ella no volia que es marxara per a tant de temps.

Publicat al Facebook el dia 10-07-2015.

Compartit al Facebook "RIBERA PARLA, tens molt a contar!" el dia 10-07-2015.
Compartit al Facebook "Banda Cómica El Empaste de Catarroja" el dia 13-07-2015.

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 2. RAMÓN GARCERÁN CARRIÓN

Va nàixer a Almussafes l’any 1917 i morí en 1970.

Ramón fou un dels músics fundadors de la Banda Lira Almussafense en 1928, tenia dotze anys i havia triat el clarinet com a instrument que guiaria tota la seua vida musical. Era un “músic de poble”, sense estudis oficials de Conservatori, ja digueren al parlar de Pascual que en pocs mesos els ensenyaren solfeig i passaren a l’instrument per ficar la Banda local en funcionament.

Ramón es converteix en un jove que treballa en l’agricultura com quasi el de tots els de la seua època. 

Foren passant els anys, es feu adult, es casà amb Josefina Contell i tingué dues filles: Fina i Juani. Li agrada molt llegir, escoltar música clàssica i assistir al cinema. A més, és una persona molt ordenada a jutjar per la gran quantitat de documents que he pogut consultar.

Quan va complir 39 anys el buscaren per actuar a la Banda de l’Empastre i així va ser com va entrar a formar part d’ella durant una temporada entre els anys 1956 i 1957. En aquest moment les seues xiquetes tenen 9 i 3 anys.

  

Feu 40 gales entre el dia 20 de maig de 1956, que actuà en Lunèl (França) i el 14 d’octubre en Vich. Cinc dies després la Banda eixia cap el port de Barcelona, per a viatjar a Amèrica amb destí Colòmbia, Veneçuela i Perú dalt del transatlàntic “Marco Polo”, d’aquell viatge tornà el dia 10 d’abril de 1957, moment en que deixà la Banda, ja que no apareix al llistat del reajust de la mateixa com a resultat de la Junta General del dia 15 d’abril següent. Creguem que es deixà la Banda perquè li costava estar tant de temps lluny de la família i del poble, a més de que l’avió no li agradava gens i a Amèrica s’hi feien molts viatges.

També anà una temporada amb l’Espectacle de Llapissera, però desconeguem la data. I continuarà la resta de la vida treballant al camp, morint jove, amb sols 53 anys.

Però si el pas per l’Empastre fou el més breu d’entre els cinc músics objecte del present article, quedà en la seua família possiblement el material més ric en informació. Ja que n’hi ha fotos, retalls de notícies de diaris de l’època, fullets de les rutes aèries pels països d’Amèrica del Sud, certificats de tot tipus, carnets, passaport,... i fins i tot una gran part de la correspondència enviada a la seua dona i algunes cartes que va rebre ell. I és la correspondència, amb total seguretat, el document més important per a rescatar la història dels nostres protagonistes, a on a part de temes personals entre la parella que es comunica es conten les vivències de cada dia al llarg de tot el viatge, des d’allà al mateix temps que saben el que passa ací...

Vaig a ficar dos exemples. El primer, és d’una carta que li envia a la seua dona amb encapçalament de Bogotà 11-1-57: “Anoche estuve en el cine y lloraba porque Pascual me pegaba con el codo y yo le pegaba a él y al que tenía al lado también, por ver lo que hacíamos nosotros mismos en la pantalla, pues vimos otro documental y nos dimos perfecta cuenta en los desfiles y trucos lo bonito que resultaba, además que parecía verdad que fuéramos artistas, él decía mira Garcerán y yo mira tu, mira, fulano, etc,...” En altra carta anterior, del 6-11-56, li diu a Josefina: “De Pascual no te preocupes, ni Carmen –la dona de Pascual, eso no va en la carta pero lo aclara– de mi tampoco, hasta que regresemos seremos una misma alma en dos cuerpos distintos, sus pasos irán acompañados de los míos, si te digo que he tropezado y me he dado con la nariz, a Pascual le brotará la sangre por la suya y si te dice Carmen que a Pascual le ha salido la lotería también se llenará mi bolsillo…”

Les cartes de Ramón demostren la gran germanor que es dona entre dos amics del poble i companys de treball que es troben en terres molt llunyanes de casa. El mateix s’aprecia en les fotos que es feren junts.

Fina, la filla major, recorda algunes coses d’aquell viatge que li contà son pare, com el pas del vaixell pel Canal de Panamà, els viatges amb avió pels diferents països, que quan tornà els portà teles de “nylon” per fer-se bates, un plumier i llapisseres,... així com que li va escriure algunes coses en les cartes que li enviava sa mare.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 07-07-2015

Compartit al Facebook "Banda Cómica El Empaste de Catarroja" el dia 08-07-2015.

Compartit al Facebook "RIBERA PARLA, tens molt a contar!" el dia 07-07-2015.

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 1. PASCUAL ASINS ALBUIXECH

Va nàixer a Almussafes l’any 1921 i morí als 66 anys en febrer de 1988.

Quan tenia set anys l’apuntaren per a ser músic però ell no volia. Diuen que s’agafava a totes les reixes del camí per tal de no arribar. Era l’any 1928 i al fundar la Banda “Lira Almusafense”[1] és un dels primers músics i toca el fiscorn. Ja adult i a partir de la incorporació del mestre Chirivella –en l’any 1946– canvià al baix o tuba, què era el mateix instrument que tocava el mestre.

De jove li agradava molt el futbol i encara que son pare no volia que jugara se les inventava totes per fer-ho i va ser un bon jugador de l’equip local. Això va ocórrer al llarg de tota la dècada dels anys quaranta i fins i tot l’any 1951. Es conserva una bona col·lecció de fotos d’aquella etapa d’esportista a l’àlbum familiar.

Va fer alguns cursos de solfeig i d’harmonia. Conten que d’esta última disciplina arribà a donar classes a algun altre músic d’aquell temps.

En 1953, Pascual Asins Albuixech és un jove almussafeny de 31 anys, que ha aprés l’ofici de “carrero” al taller d’un ebenista de Sollana. Fa un any que està casat i menys que s’ha muntat un negoci –una carreria, en casa de son pare, al carrer Major– per dedicar-se a arreglar els carros, vehicles que en aquell temps encara eren importants pels treballs de l’agricultura i el transport[2].

Al poc de muntar la carreria el mestre Chirivella li informa que n’hi havia una plaça de tuba vacant en la Banda de l’Empastre, per si l’interessava. En un principi es planteja no aprofitar l’oportunitat perquè acaba de muntar-se el negoci però a Catarroja li donen l’opció de provar i després decidir si continua amb l’ofici o es queda com a músic. Tria la segona opció, la d’incorporar-se a la Banda de l’Empastre.

Portava cinc anys de casat i quatre en la Banda quan va nàixer la seua primera i única filla Mª Carmen. Li pillà en el seu tercer viatge a Amèrica, actuant-ne en terres de Colòmbia. Aquell fet apareix en una carta que es conserva que Josefina –la dona de Ramón Garcerán també en la Banda de l’Empastre i de viatge amb ell– li escriu el dia 11-3-1957 al seu home dient-li: “... le dices a Pascual que todo va bien y que ya es padre o papá, lo que quiera. Si Dios quiere –su mujer– ya podrá ir a esperarlo, en ese caso iremos las dos a Valencia...”. I rep resposta d’ell amb data de 26-3-1958 en ruta de tornada al vaixell Americo Vespucio on li diu: “El día 21 en Cartagena –de Indias– recibí la tuya en la que me comunicas que Pascualet es padre, me hago partícipe de su satisfacción y alegría. Lo supimos por Pascual que tuvo carta directa a Cartagena...” El dia 10 d’abril arribaren al port de Barcelona

Al llarg de la seua llarga trajectòria en l’Empastre, amb una durada de trenta-dos anys feu vuit viatges a Amèrica –sobre tot a Colòmbia i Veneçuela, però també a Equador, Perú i Puerto Rico– i va recórrer la península moltes vegades durant totes eixes temporades. Fou el primer músic del poble en entrar i l’últim en abandonar-la. Tanca els quaderns d’actuacions amb la paraula “FIN” i després escriu el següent: “Día 4 de mayo de 1953, debuté con el Empastre en la plaza de toros de Jerez. Día 10 de noviembre de 1985, fue mi última actuación en el supermercado Nusico en Valencia (concierto). Total 32 años con el Empastre”. Es deixà la Banda perquè ja es trobava major per continuar amb aquella vida, a més la seua salut no era bona. Encara apareixeria en 1987 en imatges d’un capítol de televisió de la sèrie “Vivir cada día” que dedicaren a la Banda de l’Empastre, xerrant amb alguns companys mentre passejaven pel port de Catarroja, un anys abans de la seua mort.

Quan no era temporada d’actuacions freqüentava la nostra Banda local i treballava primerament al seu ofici a Sollana i conforme passaren els anys, al camp de jornaler en alguna de les colles que depenien de la Cooperativa.

Es conserva la major part dels quaderns ja al·ludits. En ells, escriu totes les seues actuacions al llarg de la seua dilatada trajectòria amb l’Empastre i també s’assenyalen  les dates en que actuaren a Almussafes, són: el 15-7-1965 –any del cinquantenari de la Banda i la meitat exactament del centenari que es celebra ara–, el 9-7-1974, el 6-7-1975, el 13-6-1976 i el 15-6-1979. Les dates de la dècada dels setanta corresponen les tres primeres als moments de la instal·lació de la factoria Ford i l’última ja en funcionament.  Sabem d’una altra actuació, amb data indeterminada, però que es situaria a meitat dels anys cinquanta, al poc de la seua incorporació a la Banda.

 Era un bon músic de tuba i per això a final de l’any 1967 li oferiren actuar a l’orquestra del “Gran Teatro del Liceo de Barcelona” –“El Liceu”– per fer-ne la temporada d’òpera d’aquella institució, cosa que pugué compatibilitzar perquè estava fora de temporada en l’Empastre. Durant dos anys seguits anà a Barcelona a treballar al Liceu, fent-ne les temporades 1967-1968 i 1968-1969.

En sa casa es conserva encara el seu instrument. La seua filla Mª Carmen recorda molts detalls d’aquella vida en viatge continu i com desitjava de xiqueta que tornara perquè li duia joguines. Quan ja sabia escriure li escrivia cartes. Es sentia important per l’èxit de la Banda de l’Empastre, hi estava orgullosa i en alguna ocasió va eixir entre el públic d’una actuació televisiva. Quan tornaven d’algun viatge a Amèrica, Catarroja rebia els seus músics amb una gran festa, a la qual assistia amb la família. En alguna ocasió anà al port de Barcelona a esperar-ho... S’emociona al contar-ho!

Com en el cas del seu company Francisco Magraner, algunes fotos i altres materials d’aquella llarga història es perderen en les dues riuades que patí la seua casa situada a l’avinguda d’Algemesí.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 06-07-2015.
Compartit al Facebook "Banda Cómica El Empaste de Catarroja" el dia 08-07-2015.
Compartit al Facebook "RIBERA PARLA, tens molt a contar!" el dia 08-07-2015.

---

[1] El metge Bosch diu al seu llibre “Almussafes. Noticiario histórico costumbrista” que “A últimos de julio de 1928, don Salvador Aguado Iborra, tuvo la inspiración de crear una banda de música. Con el permiso y apoyo de las autoridades, se notificó por pregón la idea al vecindario, rogando a los interesados en participar, que pasaran a inscribirse. Se inscribieron unos cincuenta jóvenes, a los que don Salvador auxiliado por su hija Obdulia, impartieron clases de solfeo durante ocho meses, tras los cuales quedaron 41 educandos decididos a ser músicos. Se acordó la compra de instrumentos, en la casa de don José Penadés de Valencia y se iniciaron las clases instrumentales. El domingo de ramos de 1929, hizo su presentación ante el vecindario la nueva banda, con el nombre de «Lira Almusafense», celebrándose una misa a la que asistió en formación la banda, haciendo pasacalles por la villa, antes y después de la ceremonia…”

[2] Una dècada després, a data del 31-12-1962, encara n’hi havia censats a Almussafes 241 carros amb llanta metàl·lica i 2 carros amb llanta de goma, però “carrer” era un ofici que anava a menys.

5 MÚSICS PER A UNA BANDA (BANDA DE L’EMPASTRE)

Aquest és el títol del meu article del llibre de festes de l’any 2015. Sé que ja està repartint-se en estos dies i prompte estarà en totes les cases del poble.

Amb ell he volgut unir-me al centenari de la Banda de l’Empastre que venen celebrant-ne durant tot l’any en Catarroja, ciutat on va nàixer en 1915 i a la qual pertanyeren el 54,4 % dels quasi 136 músics que la formaren al llarg dels 85 anys que va estar funcionant.

Acompanye foto de l’entrada de l’article a la pàgina 61 del llibre nomenat. També una composició personal feta per representar el recorregut en el temps dels cinc músics.

És un article llarg i espere que siga del vostre interés. Té varies parts i encara que parle en algunes d’elles de la banda en general, dedique molta informació a fer-ho dels nostres músics: quatre d’Almussafes i un de Benifaió. He investigat en les seues biografies, per mitjà d’entrevistes a les famílies o els mateixos protagonistes i he reunit un bon arxiu fotogràfic que com es podeu imaginar no podria entrar complet en l’article.

És per això que porte la idea de preparar cinc publicacions –a més d’esta– amb els textos referits als músics de forma individual i acompanyar-los de material gràfic distint del que es mostra a l’article del llibre.

És un treball preparat amb molta il·lusió i el que volia era donar a conèixer –almenys mínimament– la vida musical dins la Banda de l’Empastre dels que han segut –i en dos casos continuen sent– veïns nostres.

Espere que us agrade.

Publicat al Facebook el dia 01-07-2015.
Compartit al Facebook "Banda Cómica El Empastre de Catarroja" el dia 02-07-2015.

CRÒNICA DEL SOPAR DE QUINTES D’ALMUSSAFES

El dia 27 de juny de 2015 estava organitzat a les 22 hores un sopar de quintes d’Almussafes. Són les dades que apareixen al tiquet. Aquest sopar està organitzat –per segon any– pels Clavaris i les Clavariesses d’Almussafes, és clar en esta ocasió per les persones de l’any 2015.

Conforme s’acostaven al Parc Central ja podien observar les colles de persones de totes les edats que portaven majoritàriament les seues samarretes de diferents colors que els identificaven.

Poc a poc anaven entrant al recinte de tots els esdeveniments festius d’Almussafes, cóm és el pati del col·legi Almassaf. Alguns clavaris i clavariesses anaven agafant els tiquets i com en la vegada anterior se’ls quedaven.

La primera cosa obligada només entrar era buscar l’emplaçament de la taula que corresponia a cada quinta, cosa que estava molt clara al corresponent esquema col·locat a l’efecte i les explicacions de José María Bullón.

Al pati les taules estaven organitzades en dues parts, a la de l’esquerra vist des de l’entrada ocupaven tot l’espai fins arribar al final de les pistes esportives, a l’altra, es trobaven dos grups que estaven separats per l’escenari i una part de la pista central que quedava buida i que més tard seria ocupada per a ballar. El ball sorpresa que ens tenien preparat i que feren després va ser tot un èxit.

En cada taula estava també escrita el número de la quinta. S’assegueren als nostres lloc a esperar que vingueren totes les persones convocades i prompte començà el repartiment de les caixes que duien el material que acompanyaria l’entrepà que portaven de casa. Contenien: beguda de diferents classes, bosses de papes i cacaus fregits, safates amb companatge divers a més de tovallons i gots,... I les caixes foren repartides en ordre, començant per la quinta més antiga, en aquest cas la de 1939 i fins arribar a l’última de 1997.

Una vegada completada la colla i quan tenien sobre la taula el nostre entrepà i els complements que repartien els clavaris i clavariesses i que alguns components de la taula havien replegat al lloc assenyalat a l’efecte, començava el sopar. De tal forma, que totes les persones no començaven a la mateixa hora a l’estar condicionades a rebre eix material.

N’hi havia un bon ambient. Menjaven, parlaven i es feien fotos. Jo em vaig passejar un poc pel recinte per tal de fer-ne algunes. La primera quinta que suscità el meu interés era la formada per les 7 persones que composaven la de 1939.

Participaren un total de cinquanta-tres quintes –la de 1939 i les compreses entre 1945 i 1997– amb un número total de 1.532 persones, incloses les 27 de l’organització. La quinta de l’any 1965 era la formada per més persones, 57, que coincideix amb els que han complit enguany els 50.

La meua quinta és la de 1954 i a la mateixa tirada estaven les quintes veïnes de 1952, 1953 i 1955.

Publicat al Facebook el dia 28-06-2015