VALÈNCIA CANVIA NOMS DE CARRERS

Ahir es publicà el llistat de noms de carrers que es canviaran a València per llevar alguns associats al franquisme i com a conseqüència de l’aplicació de la llei de memòria històrica. Són un total de 51 i entre ells està el número 19 de la relació, la de l’Economista Gay, que passarà a anomenar-se de Just Ramírez. Aquest personatge es encara prou desconegut a Internet però fou un urbanista i arquitecte  que en la dècada dels setanta i des dels moviments veïnals i promovent campanyes de conscienciació ciutadana participà i s’oposà a projectes com el de convertir el llit del riu Túria en autopista en època de l’últim alcalde franquista de la capital, que amb l’arribada de la democràcia, el feren com aquells impulsaven, “un llit verd i nostre” i defengueren “El Saler per al poble” moments que jo vaig conèixer en la meua època d’estudiant de magisteri i més encara de primera ma perquè férem la segona meitat de la carrera al mig de la pineda de El Saler.

Arribat ací, no sé si s’heu adonat del significat del canvi, però l’Economista Gay és el nostre paisà Vicente Gay Forner, que en un any desapareixerà completament –perquè durant eix temps van a conviure els dos noms– del llistat de carrers de València.

Vicente Gay sols tenia dedicats dos carrers en tota Espanya, el de València, del qual un amic d'Almussafes em deia la setmana passada que havien suavitzat prou el nom del carrer al ficar simplement “Economista Gay” i no el nom i cognoms... i el del nostre poble, amb totes les dades, però que el fet d’haver nascut ací no podrà canviar-ho mai la història, això ja és opinió personal.

A nivell local, en la meua condició de cronista, jo ja vaig signar un informe sobre el tema en desembre de l’any 2015, a petició de les nostres autoritats.

L’enderrocament de la taverna “Tirri” als Quatre Cantons el vaig fotografiar el dia 13-10-2004 i ja vaig parlar del tema en una publicació del dia 20-02-2014 que trobareu al blog entre les primeres publicacions. Aquell fet provocà la retirada de la placa, en realitat un baix-relleu de 1939, que va substituir la col·locada en l’homenatge fet a Vicente Gay en 1929 amb motiu de la retolació del carrer, notícia del qual apareixia a la revista “Semana Gráfica” del dia 6 d’abril de 1929 i d'ella he tret la foto de Gay. El baix-relleu es troba des d’aquell moment dipositat en un magatzem municipal a l’aire lliure. Ací us presente una foto meua amb l’element que es va retirar ja fa quasi tretze anys. L’original, l’havia fotografiat quatre mesos abans d’aquell fet.

DIA MUNDIAL DE LA FIBROMIALGIA

Aquest matí he anat al Registre Civil –que com sabeu es troba a l’edifici del Centre de Salut– a consultar unes dades de cara al meu article pel llibre de festes. Quan ja em marxava m’he trobat prop de l’entrada principal amb una taula amb objectes exposats per la seua venta, a més del llacets de color blau i informació per ser repartida i que estava molt ben organitzada, al seu darrere n’hi havia quatre dones. M’he parat a parlar-ne amb elles i m’han dit que pertanyien a l’Associació de Fibromialgia d’Almussafes i que havien instal·lat la taula coincidint amb el Dia mundial de la “Fibromialgia”, del SFC y de la SQM, inicials que corresponen al “Síndrome de la Fatiga Crónica” i del “Síndrome de Sensibilidad Química Múltiple”, respectivament.

Hui, 12 de maig és el dia mundial de la “Fibromialgia”, del SFC y de la SQM, una efemèride instituïda en l’any 1993 amb l’objectiu d’informar i sensibilitzar a la població sobre aquests síndromes de sensibilitat central i sobre la realitat i necessitats dels afectats i els seus familiars.

He llegit en algunes pàgines de la xarxa d’Internet coses sobre la fibromialgia, com què és una malaltia reumatològica crònica, que la persona que la pateix presenta dolor en tot el cos, amb una sensació d’esgotament com si hagués rebut una pallissa. Té un origen desconegut i les dones solen representar el 95% de les persones amb eixa malaltia. És una malaltia que genera dolor, però en general no afecta l’aspecte físic, per la qual cosa algunes vegades es troben amb la incomprensió de familiars i/o veïns/veïnes. Està  reconeguda per totes les organitzacions internacionals i per la O.M.S. des del 1982.

La nostra associació començà allà pels anys 2002/2003 i compta en l’actualitat amb unes 70 persones associades. És possible que en tot el poble hi haja més del doble de persones diagnosticades però algunes –i/o moltes– no estan apuntades a l’Associació. En la conversa que he tingut amb elles he pogut detectar un cert desencant pel poc interès i ajuda que reben de les Institucions públiques sanitàries –encara que estes fan veure com que recolzen més del que fan–, ja que no sols necessiten metges i medicines per minorar els seues patiments. Creuen que són necessàries ajudes d’altres tipus, com les de disposar de serveis gratuïts de psicòlegs, fisioterapeutes, monitors/ores de gimnàstica, etc., que els ajuden a portar una vida més digna.

Les quatre dones que apareixen en la primera foto, formen part de la Junta Directiva i són d’esquerra a dreta América Moltó, María José Benzal, Mila Mínguez i Remedios Lorente.

Després n'hi ha altres dos fotos, amb persones que estaven presents en diferents moments, alguna més de la Junta, socis/es, familiars i representants polítics del govern municipal. També, el llacet blau semblant al que m'han ficat a mi. 

BODA DE FRANCISCO CHAQUÉS GIRONA

És el dia 29 de gener de 1953 i Francisco Chaqués Girona, fadrí de 27 anys, es casa en la parròquia de la Vil·la amb Antonia Asensi Girona, fadrina de 24 anys. Ambdós contraients són nascuts a Almussafes.

És rector de la parròquia Vicente Calatayud Gallent, jutge de pau Vicente Chaqués Albuixech i secretari municipal Julio Ferrer Esquerdo i actuen com a testimonis Marín Lladosa Tomás i Francisco Salesa Feced.

Totes les dades escrites fins ací són el resultat de la consulta del corresponent llibre de registre de matrimonis al nostre Registre Civil.

En les fotos es veu al nuvi què és l’únic que porta flor a la solapa del vestit, què és acompanyat dels amics. Han eixit de la casa a l’Hort de “Panarra” i agafen el camí cap el poble. La segona foto replega el moment en que van per un sender estret i en fila d’u amb el protagonista davant. En la tercera caminen pel carrer Sant Roc i en l’última posen en grup en un lloc indeterminat. La comitiva que fa el camí cap a l’església no està completa a la foto final. He ficat també una foto en color feta amb mòbil aquest mateix matí i una estructura semblant per comparar el canvi després de tants anys. La casa és actualment una ruïna, en la que han desaparegut elements i amb les finestres tapiades i es veu el canal de reg a l’esquerra i la mateixa corba del camí a la dreta enfront de la casa.

L’ornamentació que envolta les fotos en color taronja, té como finalitat a les quatre fotos d’aquella època el apreciar com estaven retallades, cosa què és diferent ara, que acaben més prompte fent rectes els quatre costats.

Com podeu observar són fotos corresponen a la part del nuvi. Me les ha deixades l’arquitecte Fèlix Chaqués Alepuz ja que pertanyen al seu arxiu familiar. Son pare és un dels assistents a la cerimònia. No dispose de cap pertanyent a la núvia.

Francisco Chaqués Girona al que li deien el “gaucho” –segons paraules de Fèlix–, era germà de Marina Chaqués i d’un altre germà al que li deien Pepe. Segurament, per a les persones que teniu una edat semblant a la meua ens resultava més coneguda Marina.

Crec què aquest reportatge fotogràfic no despertarà molt d’interés entre la majoria de les persones que em segueixen al Facebook. Solament les més majors pot ser que les miren, però lamentablement són poques les persones que passen del seixanta i estic convençut de la majoria dels joves no presten atenció a les fotos en blanc i negre, m’agradaria enganyar-me!, però han nascut ja en l’època de les fotos i el cine en color.

Estes fotos tenen sols 64 anys i porten el nom del fotògraf “Ribera” del que desconec més dades. Particularment a mi com a cronista m’agradaria tenir moltes en blanc i negre, perquè són les que conten o permeten narrar la història del segle XX. Espere prompte gaudir d’un bon grapat de l’Arxiu de Maiques, que ha segut cedit per la família Maiques al nostre poble, però necessitaré ajuda dels més majors per reconèixer a aquelles persones i poder adjudicar-los els seus noms i cognoms... Jo sols porte 36 anys a Almussafes i tinc poc de coneixements referits a les persones, tinc alguns més referits a fets que han passat en la nostra història.

En la foto de grup –que seria la quarta– apareixen les següents persones d’esquerra a dreta en la fila de darrere: desconegut, desconegut, desconegut (està un poc ajupit), don Perfecto López, desconegut, el nuvi Francisco Chaqués Girona, José Chaqués Ramón (pare de l’exalcalde), Félix Chaqués Marí (pare del que m’ha passat les fotos). I en la fila de baix també d’esquerra a dreta: Aguado “el mariscal”, desconegut, Vicente Romeu, Vicentico Grau ?, Francisco “el tomaco”, Marí “barret” el coeter i Duart? (veí del metge Bosch i pare d’algunes mestres).

En la foto tercera, en que marxen pel carrer de Sant Roc es veuen alguns dels que s’assenyalen abans i a més altres, com Maties? el barber, un al que li deien “el marino” o José Chaqués Albiñana “el yanki”, entre altres.

LA SEGONA REPÚBLICA I ALMUSSAFES, NOTÍCIES I ALTRES (i II):

I continue amb altres coses. Primerament amb un tema del qual ja he parlat en alguna ocasió i que va eixir en la meua conferència del passat 8 d’octubre titulada “Més de anys d’escoles, mestres i alumnes d’Almussafes”. Arriba la guerra civil i una setmana després apareix a la Gaceta de Madrid –BOE de l’època– Núm. 207, pàg. 838 de data 25 de juliol de 1936 per part de les autoritats de la República –amb la firma d’Emilio Baeza Medina, “Director general de Primera enseñanza”– una Resolució Ministerial que aprova el projecte de construcció per part de l’Ajuntament d’Almussafes d’un Grup escolar amb 18 graus –espais, 12 per a alumnes i 6 per a altres dependències– i es concedeix una subvenció de 216.000 pessetes... Però eixa escola nova, que fa tanta falta, ja no serà construïda. L’esborrany de la col·locació de la primera pedra quedarà escrit a falta d’alguns noms, però ningú llegirà aquelles paraules de: “... seguidamente el alcalde dedicó un cariñoso saludo al dignísimo republicano y entusiasta colaborador de toda obra cultural y en nombre del vecindario le manifestó la suma complacencia que sentía por haberse dignado asistir a este acto...”.

Acabe amb una anotació del “Libro de Registro / Salida de Documentos entre 1936 i 1939”, que en l’apunt 231 de data 3-8-1936 dirigit al Governador Civil de València l’alcalde del moment li manifesta: “Excmo. Señor. Tengo el honor de manifestar a V.E. que todos los empleados de este Ayuntamiento han cedido un día de haber a favor de las milicias populares y demás fuerzas armadas que tan heroicamente se baten por salvar las libertades del pueblo que constituyen el más preciado galardón de los Españoles. Haciendo todos los empleados patentes su adhesión al Gobierno. Lo que me complazco en comunicar a V.E:” L’Arxiu Municipal fou cremat el 30 d’octubre de 1936, per la qual cosa no es conserven còpia d’aquells documents.

Pel que respecta al meu ofici de mestre, he de dir que l’escola avançà moltíssim en alguns moments de la República –sobre tot en l’anomenat bienni reformista (1931-1933), que creà més de 7.000 places de mestres i els pujà el sou– i els mestres “republicans” foren els que més van patir les conseqüències de les depuracions posteriors a la Guerra Civil. Tingueren suspensions d’ocupació i sou, trasllats obligats fora de la província sense poder tornar en cinc anys i alguns presó i separació definitiva del cos de mestres, altres l’exili.

Esta informació pot ser un xicotet “complement local” a la conferència que demà –dia 14 per la vesprada a les 19 hores– va a celebrar-se al Centre Cultural sobre la “segona república espanyola”, que porta per títol “La República a València. Anys d’il·lusió” i que estarà impartida per l’escriptora Cristina Escrivá Moscardó. (Més informació en la pàgina 17 de l’Agenda d’activitats Almussafes d’abril i maig de 2016).

Però el tema per a mi no conclou ací, perquè em queden altres aspectes per treballar en futures ocasions. He elaborat esta informació des del punt de vista del cronista i no pretén entrar en altres consideracions que ficar de manifest uns fets que es donaren en aquell temps i quedaren escrits en documents consultats.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 13-04-2016.

Compartit en RIBERA PARLA, tens molt a contar!

LA SEGONA REPÚBLICA I ALMUSSAFES, NOTÍCIES I ALTRES (I):

La Viquipèdia diu que: “La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931 (data de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII i el sistema de la Restauració) i l’1 d’abril de 1939 (final de la Guerra Civil espanyola i que va donar pas a la dictadura del general Franco). El numeral “segona” s’utilitza per a diferenciar-la del període republicà que hi va haver entre 1873 i 1874, conegut com la Primera República Espanyola...”

Com demà –dia 14– es celebra el 85 aniversari d’aquella proclamació, en un principi vaig a fer-vos referència a notícies que publicaren els diaris, referides al nostre poble i el “republicanisme local”, durant aquell període de temps i que jo tinc replegades al meu arxiu.

La primera aparegué en el diari “Heraldo de Madrid” del 13-04-1931, que en la pàgina 14 diu baix d’un gran titular “El triunfo republicano es cada vez más rotundo” i baix diu: “En Valencia. El triunfo de las izquierdas ha sido total [...] Según las noticias que se reciben de los pueblos, el triunfo republicano ha sido aplastante. Hubo mayoría entre otros pueblos en: Albalat del Sorells,... Carcagente, Sueca, Cullera, Benifayó, Almusafes,... y Silla” (es nomenen un total de 25 poblacions). 

La segona correspon al mateix diari “Heraldo de Madrid” de data 12-07-1932, que en la pàgina 4 diu: “Valencia 12. Fiesta en Almusafes / Una bandera de la primera República que ordenó un general que se quemara” i explica que “Una comisión del Ayuntamiento de Almusafes, presidida por el diputado a Cortes don Juan Bort, ha visitado al comandante general, señor Riquelme, para invitarle al acto de la fiesta de la bandera que en la primera República del año (18)73 fue adquirida por aquel Ayuntamiento, ordenando el general Echagüe, en el año 1911, que fuese quemada...”. S’acompanya la notícia completa.

La tercera notícia és de dos dies després, correspon al diari “La Voz” (Madrid) del dia 14-07-1932, que fa referència al mateix tema, amb aquestes paraules: “Homenaje a una bandera de la República del 73 – Valencia 14 (3.20 t.).- El general Riquelme irá esta tarde a una fiesta que se celebrará en Almuzafes como homenaje a una bandera que perteneció a la República de 1873, y que el general Echagüe, siendo capitán general de Valencia, ordenó fuera quemada. La orden no se cumplió, y hoy se le tributa por la citada población que la guarda un homenaje”.

La quarta notícia és del dia 21-08-1935 i apareix a la pàgina 4 del ja nomenat “Heraldo de Madrid” i la mateixa diu al titular: “De orden del Gobernador / Por primera vez desde la proclamación de la República se celebra en Almusafes (Valencia) un entierro católico con cruz alzada”. En el desenrotllament de la notícia fa referència a que l’alcalde s’oposa, però ha de complir l’ordre del Governador. També s’acompanya.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 13-04-2016.

Compartit amb RIBERA PARLA, tens molt a contar! 

ANY 1993: I... ARRIBÀ LA MÀGIA A ALMUSSAFES!.

Sabeu que en estos dies està celebrant-se la XXIV Trobada Internacional de Mags que acabarà demà. A continuació teniu una nova publicació, què és l’article que em publicà el diari Las Provincias del dia 30-03-2012, en la seua pàgina 32, que com a cronista havia enviat amb motiu de les 20 primeres trobades, celebrades en 19 anys. És un document que poques persones llegirien en aquell moment i com és meu, no tinc cap problema en reproduir-ho.

“Sembla que tot començà en un viatge de Luís La Font –nom artístic de Luís Martínez– a Madrid en 1992. Aquest pertanyia a la SEI –Sociedad Española de Ilusionismo– des de 1985 i hi anava sovint a reunir-se amb alguns mags de l’època com Juan Tamariz, Pepe Carrol, Anthony Blake,…i en una d’aquelles reunions els feu la proposta de venir a València, juntar-se al voltant d’una paella i fer un espectacle pel poble. Luís parla amb Francisco Caballero –regidor de cultura, joventut i medi ambient del moment– al qual la idea d’unir “Almussafes i la màgia” li sembla suggerent i atractiva. Es valora políticament el tema, es forma un equip amb Luís La Font, Francisco Caballero i José Mª Bullón, que porten l’organització, que fixa les dades, el nombre de gales, etc. El consistori cederia el Centre Cultural i es faria càrrec de les despeses de l’encontre amb un pressupost prou reduït i els mags actuarien gratis.

En un principi està programat pels dies 5 i 6 de juny de 1993, però les eleccions generals d’aquell dia 6 retarden la màgica reunió. Així, els dies 19 i 20 queden definitivament com els elegits per la presentació del “Primer Encuentro de magos de la Comunidad Valenciana”. Actuen alguns mags vinguts de Madrid: Carlos Lamas, Tamariz, Mago More, Félix, Ramón Rioobo,... i altres valencians com Franco Martinelli, Salcan, Lesmans, Magic Gurrea, Garibo i el mateix Luís La Font. Havien quedat per actuar uns pocs, però al final s’acrediten un gran nombre de mags, il·lusionistes i prestidigitadors per seguir les actuacions i gales, assistir a les conferències, visitar la fira màgica. Els actes reuniren també un passe de vídeos sobre màgia i una exposició de fotografies i cartells sobre “La magia de ayer”. La màgia va eixir també al carrer i als pubs de la localitat. El primer mag d’honor és Walmer.

Era una idea compartida per tota l’organització de l’esdeveniment –i també l’Ajuntament– el que des d’Almussafes es creara la primera associació de mags de la Comunitat. Així ho expressà l’alcalde Vicente Escribá en l’acte de clausura, al mateix temps que es comprometia a repetir l’encontre l’any següent i dotar-lo de més pressupost.

Les notícies dels diaris Levante i Diario 16 d’aquells dos dies porten titulars que parlen de “Dos días mágicos”, “En la vida, todo es una trampa” i “Encuentros mágicos en Almussafes”. Dick Marvel –un mag portuguès invitat– fa una completa crònica en una revista del seu país alguns dies després.

L’any següent es fundaria el CIVAC –Círculo de Ilusionistas de Valencia, Alicante y Castellón– que presidiria Luís La Font fins l’any 1998.”

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 09-04-2016.

Compartit en la pàgina de “Almussafes Història recent”.

CAMIÓ ‘EBRO’ DE SALVADOR ASENSI EN ELS ANYS SEIXANTA

Acompanye una foto de la cabina del camió marca “Ebro” de l’empresa de Salvador Asensi, que era conduit per un veí de Benifaió al qual li deien Pepe “Costelleta” –de malnom–. Correspon als anys seixanta del segle passat. El camió era banc i blau encara que en la imatge això no es veu. A la seua esquerra, sembla haver la part d’una altra cabina de camió, en la qual es pot llegir part del cartell de “(F)errus” – (Almu)safes – (T)l 46. El que està entre parèntesi són deduccions meues, encara que al programa de festes de 1960 apareix un anunci de “Ambrosio Ferrús – construcciones”, cosa que pot confirmar el que deduïa abans.

Al llibre de festes de l’any 2010 vaig publicar un article d’investigació meu sobre la distribució de la llet en l’escola a Almussafes entre les dècades dels anys cinquanta i seixanta. Llet que venia en pols en barrils d’uns cent kilograms de pes, com a part de l’ajuda americana. Entre els anys 1959 i 1961 –almenys– els bidons venien des de València per mitjà de l’ordinari-recader de l’Ajuntament Ramon Lladosa.

Jo deia a aquell article que els que tenien aproximadament la meua edat ho havien viscut a l’escola. De fet, jo tindria tres o quatre anys, vivia a Múrcia, però a la meua escola també es repartia. Portaven de casa un got i una cullera d’alumini amb una mesureta de paper que portava sucre i alguna classe de cacau en pols –menys vegades–  i la dona del mestre s’encarregava de bullir aquella llet en pols i es repartia en classe.

Més tard la llet ja no venia en pols sinó en botellins. Copie un fragment d’aquell article que fa referència al camió de la foto que acompanye: “Un camió d’Asensi portava els botellins de la marca “Cervera” a Almussafes, Benifaió, Albalat, Algemesí, Sueca, etc... , cap a al zona de Terol repartien la de la marca «El Prado» i en altres zones la de «Nutria» i «Alarcón»... També arreplegaven els cànters de llet, en Almussafes al dipòsit de Modesto Soria al Carrer Santa Anna i per altres pobles per portar-la a les empreses que s’encarregaven d’embotellar-les. Aquell camió portà durant els anys 1962-1963 unes planxes xerografiades als laterals amb la propaganda del «complement alimentari» del Ministerio de Educación Nacional”.

La fotografia és propietat de la família Asensi i en eixos dies en que preparava l’article –maig de 2010– vaig parlar sobre el tema amb Mari Carmen i Salvador, ambdós dels fills del propietari de l’empresa en aquella època.

Acompanye també una fotografia de publicitat d’aquell camió i del botellí i un tap de la marca “Cervera” que era transportada fins ací i repartida al col·legi, imatges que procedeixen de la xarxa d’Internet.

 

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 04-04-2016.

FOTO DE PACO RIBERA: ESCOLA D’ALFABETITZACIÓ

Com no sé bé què està passant us fique la mateixa foto de Paco Ribera en una versió meua, què és una fotocòpia que em passà el meu amic de quinta i col·lega mestre José Luís García, què és el fill del mestre que està situat a la dreta de l’alcalde. D. Enrique García Lahoz fou mestre alfabetitzador a meitat dels anys seixanta.

Adjunte una foto d’un dels meus articles publicats al BIM que parla d’una notícia referida a un lliurament de premis de final de curs de l’any 1965 que també tenia com a protagonista a D. Enrique. La veritat, és que no sé com donava les classes ací, supose que per la vesprada o la nit, perquè ell estava treballant en aquella època en un col·legi de Xàtiva.

No sé segur si en ella apareix Tica Fort –la mare de la meua companya mestra Gisela Giménez–, però el meu amic crec que em comentà que li l’havia passat ella. 

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 04-04-2016.

DIBUIX ESQUEMÀTIC D’UN MAPA DE LA ZONA FUTURA DE FORD EN 1973

Estem en 1973, el dibuix correspon a la pàg. 11 del diari Las Provincias del dia 15 de maig.

Al peu de la imatge apareixia el següent text: “A finales de abril publicábamos este mapa, preguntando si era esté el emplazamiento seleccionado por la Ford. Semanas después, el lugar punteado sigue «sonando» como el elegido por los técnicos de la empresa norteamericana”

Encara passaren poc més de tres setmanes abans que es fera públic i el dia 7 de juny de 1973, Mr. Holmes –vicepresident de Ford Europa– confirmava als diaris que Almussafes era la zona seleccionada.

Ja sé que estes imatges no tenen mai èxit en les meues publicacions, però són també documents històrics i poden tenir tant de valor com una fotografia bonica en color.

De la pàgina 10 del mateix diari és també esta imatge –que tampoc el tindrà– i que deia al seu peu: “Un pueblo tranquilo que ha pasado a sonar en toda España”. Com s’observa el senyal estava prou deteriorat. Per si algú no identifica el lloc, pense que era l’entrada de València.

Del que la Ford ha significat per a Almussafes crec que no cal comentar res, perquè totes les persones que hi viuen ho coneixen de sobra.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 29-03-2016.

EXPOSICIÓ “250 ANIVERSARI DE L’ALLIBERAMENT DEL SENYORIU DE LA VALLDIGNA”

El dilluns 21 de març tindrà lloc la inauguració de l’exposició “250 Aniversari de l’Alliberament del Senyoriu de la Valldigna”, tal com s’anuncia a la pàgina 15 de l’Agenda d’activitats Almussafes corresponent als mesos de març i abril de 2016.

En la meua qualitat de Cronista vaig enviar un escrit a la Corporació municipal amb data de 13 de maig de 2015 comunicant el fet històric que feia el 250 aniversari el dia 24 de març del present any.

Sabeu que com a resultat de les eleccions canvià la Corporació i el 2 de desembre vaig tornar a enviar l’escrit comunicant-ho. En aquell moment faltaven poc més de 110 dies.

Com a resultat de la col·laboració de l’Arxiu Municipal, la Biblioteca Pública, el Centre Cultural, la Regidoria de Cultura i el Cronista s’ha preparat amb molta il·lusió una exposició que reunirà en la sala corresponent del nostre Centre Cultural un dels documents més importants de la nostra història, com és l’original que porta per títol “Libro de Incorporación al Patrimonio Real, de los derechos de Jurisdicción i al Comun i Villa de Almusafes de los Dominicales en el año de 1766” i que constitueix tot l’expedient que va canviar d’alguna manera la vida dels almussafenys i almussafenyes d’aquell moment.

El material és prou delicat i per tal motiu estarà exposat darrere de vidre, però he rebut informació en el sentit de què “aquest document podràs veure’l en imatges digitalitzades o inclòs podràs consultar i tocar, amb les teues pròpies mans, una còpia del mateix que estarà a la disposició dels assistents que vulguen fer-ho”.

Es projectaran els fragments en vídeo de l’obra de teatre “Un passeig per la història d’Almussafes” que es representà fa cinc anys al nostre Centre Cultural amb motiu del 25é aniversari de la seua inauguració i que recullen les escenes relatives a tal efemèride.

Per últim, dir què n’hi haurà un parell de panells informatius que serviran per explicar-nos una part de la història del nostre poble.

En la presentació de la mateixa intervindran diferents persones entre les quals estarà també el cronista, persona que atendrà els propers dimarts i el dimecres la visita dels escolars del CEIP Almassaf i CEIP Pontet que pertanyen a cinqué i sisé curs, als quals se’ls explicarà el tema històric.

Des d’ací aprofite per invitar a tot el poble, que ja acabades les Falles del 2016 i amb la proximitat del descans d’alguns dies de la Pasqua ja en esta setmana també, de segur que tindrà algun moment per a visitar-la.

Publicat al Facebook "Almussafes segle XX" el dia 19-03-2016 i compartit en la pàgina de "Almussafes història recent".

FALLA DE 1973

La foto que hui acompanye és propietat de Salvador Esquer pare, “el tio Peix”, de l’àlbum que em prestà l’any passat perquè escrivira algunes publicacions sobre els orígens de la falla Primitiva. És la foto de la falla de 1973. En la imatge apareixen ell i el seu fill Salva.

En aquell moment Julio Escrivà regentava el Bar Cope i tenia un cunyat de Benifaió que feia falles al qual li deien Ramon. Supose que parlaren i aquell li portà els ninots amb els quals va fer aquella falla, que la veritat llueix prou.

L’emplaçament era a l’actual carrer Llauradors, aleshores –segurament– Francisco Cerdà Reig, entre la porta del bar i el magatzem de la Cooperativa, que actualment s’ha convertit en pàrking de Consum.

M’han contat que a partir d’eixa experiència una dotzena de persones es reuniren en el bar i decidiren fer una comissió fallera i plantar una falla de veritat, cosa que començà a funcionar ja l’any 1974 baix la seu presidència.

Sobre el monument ficava –com podeu llegir– “Junta Local Fallera Almusafes” i als cartells el següent: “Esta falla no ve, a ser res, perquè ha segut pensat y fet, pero al añ que ve sera mes”. I també: “Este bar es chicotet, pero la persona que vullga vindre, sempre tindra el seu puestet”. Hui en dia sabem molt més de valencià que en aquell temps que encara no s’ensenyava a les escoles, però s’entén perfectament.

Amb el nom de “Comision Fallera Almusafes” funcionà els quatre primers exercicis: 1974, 1975, 1976 i 1977. Passant a anomenar-se des de 1978 com a “Falla Primitiva Almusafes”, que ja sabeu que diu al seu banderí que va ser “fundada 1973-1974”.

(Les informacions que he inclós venen de Flora Escrivà, Carmen Bosch i Salvador Esquer, principalment)

M'agradaria que les meues aportacions sobre la història de les falles locals foren estimades d'igual forma per tots els fallers i falleres independentment de la falla a la qual estan adscrites. Perquè em dona la impressió que sols fan me gusta les persones de falles concretes quan es tracta de la seua. I el cronista treballa “debades” per a tots i totes.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 17-03-2016.

CARROSSA DE CAVALCADA FALLERA

Darrere d’esta foto apareix escrit el següent: “CABALGATA 1973”. Me l’ha passada estos dies Flora Escrivà, junt a altres que ja aniré ficant.

Si el que està escrit fora real –no sé si es va escriure en aquella època o després– pertanyeria a la “llavor” de la primera falla local i pot ser a la primera cavalcada fallera del poble. La carrossa sembla tenir prou anys. Per si no reconegueu l’emplaçament, en la foto apareix la placa del carrer, en aquest cas diu “Plaza del escritor Vicente Blasco Ibáñez”, que era el lloc habitual on es plantava la falla i on estava el casal.

En aquella època, el pare de la propietària –Julio Escrivà Bonifacio– ja començà a moure el tema d’organitzar una falla i la primera oficial seria ja en 1974, on ell apareixia com a president, com ja comentava ahir.

No l’he retallada del tot perquè s’adoneu de que pertany a una època en que encara les fotos estaven retallades d’una forma irregular i un tant artística. Era una pena fer-ho en rectangle.

Supose que podreu identificar a alguna de les xiques que anaven dalt la carrossa o inclús alguna d’elles podrà fer-ho.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 15-03-2016.

FALLA “LA TORRE”

Enguany s’han complit 19 anys des que es plantà la primera falla de la Torre, però el monument actual –que ja està plantat– és el que fa vint. Fou en l’any 1997.

Fins aquell moment a Almussafes sols n’hi havia una falla, la falla “Primitiva”, ja amb 23/24 anys de recorregut, la de sempre, que oficialment començà a nomenar-se així en 1978, després de portar els noms de “Comisión fallera Almusafes” entre 1974 i 1976 i “Falla Almussafes” en 1977. En l’any 1973 no tenia ni nom, però ja va haver-ne una.

Arribà a funcionar també una altra que durà uns tres anys –que calcule fou entre 1978 i 1980– que portà per nom “El Retall” i que estigué fundada per Julio Escrivà Bonifaió a partir d’una escissió temporal de la Primitiva. Julio havia segut el president de la primera oficial, la de l’any 1974 i responsable també de la falla plantada en 1973.

Abans d’això, coneguem un únic intent de fer falla en l’any 1964, que es va arribar a plantar i en els que apareixien –entre altres– els pares de Salvador Esquer pare, conegut com el “tio Peix” –a mi em costa molt dir els malnoms i em causen molt de respecte– i també ell mateix, de ben jove. N’hi ha una foto en blanc i negre d’aquella falla que emulava les que es feien des de principi del segle XX, vestides amb tela i/o roba i que –com hui mateix m’ha dit un artista faller de Benifaió–, imitaven el treballa innovador d’un dels artistes fallers més importants, como fou Regino Mas.

Però torne ja a l’any 1997. Un grup de veïns amb inquietuds falleres volgueren fer alguna cosa “diferent” a la costum que imperava ací –i que per suposat no critique!–, com també als pobles que ens envoltaven i així va nàixer la falla de la Torre. I feren una falla “distinta”, “innovadora”, respecte dels monuments que estaven acostumats a visitar i això gràcies a l’entusiasme d’alguns dels seus components que li tiraren moltes hores a la tasca de construir la seua pròpia falla, elaboraren un llibre de la falla també diferent del que coneixíem fins aquell moment. Incorporaren aspectes de la història local i/o de la Comunitat al seus llibres, etc. Segurament Federico, Carlos i altres –que jo desconec– feren una gran tasca en aquell temps.

Com podeu observar en les fotos que acompanye d’aquella primera falla –l’adulta i encara més en la infantil– l’estil era novedós, els ninots fets artesanalment i vestits amb roba i els materials “prou de casa” –com els mobles mateix– que al final es cremaven com segurament foren un poc els orígens de les falles.

Sols una persona sabia fins ara –i ja ni se’n recordarà– que dins el meu arxiu informàtic conserve diversos documents de la falla datats entre el 8 de gener i el 14 d’abril d’aquell any 1997. Fan un total de 13, que sempre he conservat dins la carpeta titulada “Falla la Torre”, com no podia ser menys. Són documents que es redactaren i els vaig escriure jo al meu ordinador, tant en castellà com en valencià, gràcies a la col·laboració que li vaig oferir en aquell temps al meu amic Matías Salesa Millán que era el secretari d’aquella primera comissió. Acompanye una mostra dels dos primers.

Adjunte també, el primer document històric publicat al llibret d’aquella primera falla, dedicat al metge D. José Bosch, que havia faltat feia el mes de novembre anterior i al qual rendien homenatge col·locant-ho en les dues primeres pàgines de text del llibre.

Encara que jo no vaig nàixer al nostre estimat poble i com a cronista porte quasi sis anys, sempre m’ha interessat reunir i conservar tot el que ha anat fent-se des de sempre ací –i això des que vaig vindre ací en 1980– i fa poc he pogut aconseguir un dels llibres d’esta falla que em faltava, així és que en l’actualitat crec que els tinc tots. Bé! encara em falta l’actual, però és qüestió d’hores!

Però per escriure història, primerament he de conèixer-la de la ma dels protagonistes i sobre esta falla em falta encara reunir molta informació, que supose serà qüestió de temps.

Per a tots els fallers i falleres del poble bones festes!!!. Si l’any passat vaig escriure sobre la falla “Primitiva”, ara li ha tocat –més modestament– a la de “la Torre”, tinc pendent acabar alguna cosa sobre la del “Retall” i ja em dedicaré a la de “Mig Camí”... Una cosa darrere l’altra!

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 14-03-2016.

CREUS DE MAIG 2017

L’any 2014 el rellotge del temps local marcà un esdeveniment important des del punt de vista religiós, ja que es complien 250 anys de la relíquia del “Lignum Crucis” que el Pare Pablo de Colindres donà a Dª Manuela Tuvià a la seua casa del carrer de Santa Anna.

A més, és conegut per tots els almussafenys/nyes que la Santíssima Creu és la patrona del poble, festa que celebrem el dia 16 de juliol.

Fins aquell moment sempre s’ha celebrat al poble la tradicional eixida en processó a la Creu de Terme, per tal de beneir les terres del terme i protegir-les de les tempestes i altres fenòmens atmosfèrics.

Però per preparar aquella celebració –de l’any 2014– es formà amb anterioritat una comissió de la qual formava part jo com a cronista i en la que es proposaren activitats. Una d’elles fou la de preparar diverses creus per la Festa de les creus o també anomenada Creu de Maig què es celebra el 3 de maig –segons s’explica en la uiquipedia.org, o enciclopèdia en valencià– festa que es celebra en molts llocs, col·locant-les en distints emplaçaments i implicant-ne la societat civil: l’Ajuntament, les falles, el Centre Cultural Andalús, els clavaris i les clavariesses  etc., a més de les religioses. I allò que començà en aquella data porta ja quatre anys repetint-se, cosa que amb el pas dels anys podria convertir-se en un tradició.

Aquell any vaig fer fotos de totes i el mateix dia 3 vaig fer una publicació sobre el tema. Ací fique l’accés directe a aquella:

https://www.facebook.com/groups/almussafes/permalink/10152075733587227/

Ahir vaig tornar a fer les fotos de totes elles i amb les tretze instal·lades per diferents punts del poble i una –molt senzilla col·locada sobre un paret del hall de la Residència de la Tercera Edat “La Vila” del nostre poble– vaig fer una composició que és la que adjunte. Com faltaven dos per completar el quadre he aprofitat per afegir un poquet de text.

BANC – VIDRIOLA: DESENLLAÇ

Ja vaig parlar del tema el dia 10 de febrer en la pàgina d’Almussafes història recent. Al poc també vaig afegir algun comentari i alguna foto nova.

L’enllaç directe a aquella col·laboració era:

https://www.facebook.com/media/set/?set=oa.1833427036912375&type=1

El dia 17, una persona deia en un comentari “Si al final eixirem en les revistes de viatjar i turisme. Tots a visitar el banc d'Almussafes”.

I jo vaig escriure el dia 21 un altre comentari: “Ahir un amic meu em comentà que és un banc que no paga interessos però al que va augmentant el capital en efectiu”, La foto –que acompanyava– és d'aquest matí.”

Bé, el “banc” estigué augmentant de capital en efectiu fins el dia 2 de març en que obtindre el millor balanç econòmic i uns dies després els usuaris començaren a descapitalitzar traient les monedes en efectiu. Desconeguem si foren les mateixes persones les que ficaren els estalvis i després les retiraren o altres, però poc a poc l’han portat a la roina econòmica i sobretot de l’edifici bancari –el banc d’asseure’s–.

El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix descapitalitzar com “v. tr. i pron. Fer que (una societat o una empresa) perda capital”.

Ara, una vegada la “guarreria” en paraules d’alguna persona o la “falta de civisme” d’altra –entre les que comentaren sobre el tema– obligarà a alguna actuació que recupere l’estètica del material deteriorat.

Crec que n’hi ha poques formes d’arribar a això i la més adequada pot ser fora la de cridar a algun professional del marbre o la pedra, desmuntar el banc i portar-ho al taller perquè li donen una passada de màquina polidora que retire l’efectiu resultant i iguale la base tractant-ho després convenientment o bé, que el professional s’allargue fins on es troba el material i faça la faena in situ, tasca que segurament serà la més fàcil i menys costosa per les arques municipals.

És clar que el banc no està en condicions de complir de la millor manera la seua funció. Encara què sempre podrem seure’s en l’altra vorera!.

Acompanye algunes fotos del recorregut en el temps per completar les que ja vaig ficar aquell dia. La col·lecció de que dispose és molt completa, però l’estar jubilat i passar moltes vegades pel seu costat m’ha donat ocasió a fer-les, estes i altres de diferents...

No voldria que es malinterpretara esta publicació perquè considere que és simplement una crònica actual més de les que acostume a fer.

Les fotos corresponen: la primera al dia 2 de març, la segona i tercera al 9 de març i l’última a l’u de maig.