LA IMPORTÀNCIA DE LA BRIGADA DE NETEJA

Esta nit passada, mentre la majoria de les persones dormien, algunes altres han estat pendents de que el carrer Major estiguera net i de la forma en que sol estar quan les altres s’alçaren.

L’organització d’un sopar com el que tingueren no és nou ja per a cap responsable polític i el seguici d’empleats alguns fixes, altres contractats ex professo per l’ocasió, en una activitat que ja era la vegada 38 que es produïa i què com tots/es sabeu es tractava de l’homenatge a la paella, un acte que començà l’any 1980 amb paelles cuinades de forma “casolana” a diferents llocs de la localitat, sobre tot solars i que acabaven dinant-ne al Parc Central sense cap necessitat de para-sols perquè n’hi havia prou ombra, que amb el pas del temps i per les tales de la pineda del mateix –anys 1994-1996– i la plantació d’arbres joves feu necessari la col·locació d’instruments que feien ombra, que allà quasi per la meitat de vegades es traslladà al carrer Major on es col·locaven els “toldos” per fer ombra en la convocatòria 19 i l’any 1998 i que acabà dos anys després traslladant-se a la nit, en forma de sopar de paella a la qual no estaven acostumats a prendre fins a aquell moment, encara hui molts anys després es trobem persones que no menjarien mai paella per a sopar, com si fora una espècie de “sacrilegi culinari”, ja que la paella ben cuinada pot estar tant bona al dinar com al sopar. Enguany ha segut la vintena convocatòria amb les “paelles gegants de Galbis” i la divuit que es feia de nit, doncs començaren en esta modalitat l’any 2000. Esta informació es troba ampliada a les tres publicacions que vaig traure en la pàgina de “Almussafes segle XX” i al meu blog corresponents als dies 31 de juliol, 6 i 16 d’agost de l’any 2015.

Jo mateix, quan m’he alçat, he agafat la càmera i m’he marxat en direcció a la paradeta a pel diari, però abans he seguit el mateix camí que ahir per la vesprada però en un “sentit contrari pel seu significat” a aquell. Si ahir estava ple de les taules i cadires encara netes i arreglades amb el nom de la persona responsable de cadascuna i que anaven a suportar el que significa més de cinc mil persones sopant a l’aire lliure, amb el que això significa, totes gaudint del sopar, moltes d’elles sense preocupar-se del que cauria a terra, de que els menuts i menudes jugarien després una vegada més com fan any darrere any a les botiguetes amb les caixes de cartró... que el terra de la calçada i les voreres del carrer acaba brut de paella, de begudes, de meló d’Alger, de dolços, de botelles, tovallons, etc., de tal quantitat de botelles de plàstic i vidre que fa quasi impossible el reciclatge d’envasos que podria ser una tasca a escometre de cara al futur amb un grup que anara retirant-ne per les taules –com feren molt bé la passada nit al sopar del càncer–...

A les tres de la matinada, un important grup de joves i altres no tants, començaren la tasca de replegar tota la brutícia que s’havien deixat als voltants de les nostres taules, llevant taules i cadires, supose que netejant-ne algunes, ordenant-les en les seues gàbies, agranant, després tirant aigua a pressió, omplint-ne uns quans contenidors... portaven ja set hores i mitja quan jo he segut testimoni del final, he fet fotos a alguns que estaven ja prou cansats –perquè a més ja portaven hores –abans de començar el sopar– arreglant les taules, servint les caixes de cadascuna,... i he pogut sentir a algú dir “necessite apoyo psicològic per ací!”, també n’hi havia un parell que des de les motos donaven instruccions perquè el treball es fera bé.

I he tornat pel carrer en direcció nord sud mentre tornaven els joves repassant el camí amb les graneres, els recollidors i algun contenidor per abocar-ne, el camió de l’aigua a pressió de Girsa marxava en direcció al carrer València i ja amb el diari al braç m’he trobat la màquina agranadora que venia des de l’església i arribava a “Quatre Cantons”.

A l’any vinent, més i millor!. Aquesta modesta col·laboració meua d’avui converteix l’homenatge a la paella d’anit en l’homenatge a la brigada de neteja d’aquesta matinada i matí. Constitueix un “insignificant homenatge” a tots els que han fet possible que quan els demés s’alçaven els carrers de la Plaça Major, Major i València tornaren a una normalitat que donava a entendre que les festes ja estaven quasi acabades, encara que queda alguna activitat programada.

Va per ells, que no solen ser protagonistes de fotos de normal, perquè “segurament els reportatges oficials es tancaren anit”. Algú m’havia preguntat on podria veure les meues fotos i jo havia contestat –com faig de normal– que es queden al meu arxiu personal, però he repensant millor el tema i en esta ocasió algunes instantànies seues treballant ixen a la llum. S’ho mereixien!

Després, mentre els demés hem tornat a la vida normal ja descansats, ells han anat a descansar unes hores, que s’ho havien guanyat.

HUI FA UN ANY – PINTURA DE CONTENIDORS DE RECICLATGE

Un dia com hui però de fa un any, vaig fer algunes fotos pel poble i entre elles he triat estes.

Jo ja sabia que quatre xiques joves –estudiants de Belles Arts– estaven pintant els contenidors situats en les illes ecològiques situades pel poble perquè la noticia havia aparegut als diaris “Levante” o “La Veu” del dia 13 d’aquell mes i en ella s’explicava perfectament el tema i la motivació que justificava aquella intervenció, així com també que es tractava d’una primera fase i s’intervenia en nou de les vint-i-cinc illes ecològiques de la població.

Les xiques que formaven l’equip eren: Berta Guixot, Yasmina Moscardó, Mar Reig i Amelia Soler.

En aquells dies em vaig sorprendre del fet, perquè em trobí els contenidors pintats quan anava pel poble o es desplaçaven a les piscines, per exemple. Així que aquell dia les vaig “pillar” en plena faena en dos llocs distints, ja que s’havien repartit per parelles. Al costat de la cuina del col·legi Almassaf, a l’avinguda de Paral·lel i al costat del Parc Central, molt a prop de l’encreuament dels carrers Ausiàs March i Gibraltar.

A la notícia publicada en aquell moment es parlava de tres motius que justificaven aquell fet: augmentar la replegada selectiva a Almussafes, desenvolupar el talent artístic de les joves del municipi i solucionar els problemes de deteriorament que afectaven a bona part dels contenidores de reciclatge per estar sotmesos a l’efecte de los rajos solars. Supose que els dos últims s’aconseguiren, del primer no sé res. Desconec l’evolució de les quantitats de paper/cartró, vidre i/o envasos que es reciclen cada any al poble. En aquest moment no recorde si en els últims anys s’han publicat estadístiques sobre el tema.

Jo si que vaig publicar ja fa molts anys una estadística sobre la recollida de vidre entre els anys 1992 i 1997 en un article que portava per títol “A Almussafes també es replega vidre per reciclar”, que va aparèixer al BIM “Quatre Cantons” número 0, de data setembre de 1998, en una època en que jo acabava d’impartir un curs d’educació ambiental al primer curs de l’ESO. Ha plogut molt des d’aquell temps i als contenidors –algú dels quals serà d’aquells anys i per tant tindrà ja vint anys o més– li venia molt bé la pintura amb motius de naturalesa i més concretament, de flors.

Alguna d’aquelles estudiants ja s’ha graduat i aquest mateix mes han continuat la tasca amb 8 illes ecològiques noves, quedant-ne –si no m’enganye– altres 8 per l’any vinent. A l’equip han continuat tres d’aquelles xiques: Berta, Yasmina i Mar, però Amelia Soler ha estat substituïda per Ana Castañosa. L'última foto és de la xarxa d'Intenet i correspon a l'equip de l'any 2016. 

LA DESTIL•LERIA DE DON FULGENCIO ALÓS - 1ª part (i VI)

Fins que la Ford arriba a Almussafes en els anys setanta, és l’única marca industrial que porta el nom d’Almussafes per la resta d’Espanya. I és en eixos moments quan la revista “La Actualidad Española” nº 1.114 del 10 de mayo de 1973 publica un article titulat: “¿Viene aquí la Ford?. Valencia, entre la cautela y la esperanza”. Es tracta d’un article elaborat totalment al nostre poble i a través de sis pàgines i de diverses fotografies es fa una anàlisi de la propera i molt possible instal·lació de la multinacional ací. En l’última de les pàgines dedicades a Almussafes i la seua gent, apareix el títol “Doce vecinos de Almusafes también opinan sobre el tema” i entre ells don Fulgencio, com a “propietario de destilería” era el tercer. Cal recordar que el dia 7 de juny de 1973, Mr. Holmes –vice-president de Ford Europa– confirmaria als diaris que Almussafes era la zona seleccionada.

I arreplegue les seues paraules, perquè en elles s’endevina ja el fi de l’empresa, condicionat a un traspàs que no es produí: “A MI ME LLEGA TARDE, TRASPASARÉ MI NEGOCIO”. – “Ahora hace cincuenta años que me dieron permiso para abrir mi negocio. A mí me llega tarde... Esto engrandece el pueblo, ¡qué duda cabe! Y de cara a mi negocio, a lo mejor sería muy rentable, pero ya a mi edad... Si encuentro comprador, lo traspaso. Los terrenos que dicen son de la Ford me cogen un huerto de siete hanegadas menos veinte brazas. Y a mí, el precio que me pongan me parecerá conforme. Porque se trata de un beneficio para todos”. Don Fulgencio està a punt de complir els 74 anys.

Quan en 1976 es jubila Ramón Sabater, don Fulgencio continua treballant i encara rep alguna ajuda de Ramón, però aquest últim es fica malalt i mor als dos anys, moment en que don Fulgencio que ja té alguns problemes de visió tanca definitivament, de fet l’últim any que paga els impostos industrials és el de 1977, ja amb 78 anys d’edat. Queda vidu en maig de 1980 i mor en gener de 1981.

DOCUMENTACIÓ BIBLIOGRÀFICA:

- Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana (Bailly-Baillière – Riera). 2ª época. Año 15. 1926 (D’Antoni Bartoll, de València).

- Llibres de matrícula industrial dels pobles de València de la Cámara de Comercio provincial de 1921 a 1935. Signatures: DPB-CC-- C16, C17, C20, C24, C26, C28, C29, C33, C36, C39, C40, C43, C44, C46, C53, C54 i C55 (De l’Arxiu Històric Valencià).

- Article del diari “La Correspondencia de Valencia” del martes 1 de enero de 1935, pàgina 2, titulat: «Una destilería acreditada» (De l’Hemeroteca Valenciana).

- Llibres de matrícula industrial d’Almussafes de 1936 a 1946, de 1947 a 1955, de 1956 i de 1957 a 1980. Signatures: L1603, L1604, AMA 726/12 i L1607 (De l’Arxiu Municipal d’Almussafes).

- Programes de festes dels anys: 1932 (De l’Arxiu Municipal), 1939. 1944, 1946, 1948, 1949, 1950, 1951, 1952, 1954, 1956, 1957, 1958, 1959 i 1963 (De l’Arxiu del cronista).

- Article de la revista “La Actualidad Española” nº 1.114 del 10 de mayo de 1973 titulat: “¿Viene aquí la Ford?. Valencia, entre la cautela y la esperanza” (De l’Arxiu Municipal d’Almussafes).

- Llibre de la “Comisión fallera Almusafes”, Almusafes Fallas 1974 (De l’Arxiu del cronista).

-  Llibre: “Almusafes Noticiario Histórico Costumbrista”. José Bosch Marí. 1990.

- BIM nº 73, de gener de 2016, fotografia de la destil·leria en pàgina 20.

- http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es/2015/10/destileria-de-levante.html

-  http://elsmeusescritscpf.blogspot.com.es/2014/01/oficis-al-segles-xviii-xix.html

- http://www.tauroweb.es/plazas-de-toros.php?plaza_id=489

-  Altres diverses págines i/o blogs de la xarxa d’Internet.

LA DESTIL•LERIA DE DON FULGENCIO ALÓS - 1ª part (V)

Ja havia dit abans que don Fulgencio apareixia als llibres de matrícula dels pobles fins l’any 1935 amb altres epígrafs diferents al de destil·leria o fàbrica de licors. Però a partir de 1936 ja tenim els nostres llibres de matrícula industrial, tot el material anterior s’havia cremat el dia 30 d’octubre de 1936 per les persones que provocaren l’incendi dels arxius de l’Ajuntament i del Jutjat municipal.

Entre 1936 i 1939 Fulgencio Alós Asins continua apareixent com a titular d’una “taberna” al carrer de “Blasco Ibáñez, 122”. En 1940 el carrer ja s’anomena com a carrer “Mayor” i segurament per un error diu número 22. En desembre de 1941, apareix –darrere la documentació que reuneix les dades fiscals de l’any 1940– un document que diu: “DECLARACIÓN JURADA que por duplicado presenta D. Fulgencio Alós Asins que figura inscrito en Matrícula Industrial del año 1941 [...] domicilio comercial Calle Mayor, 104 haciendo constar que su citada industria, caracterizada actualmente por la denominación de Fábrica de Aguardientes compuestos empleando calor está constituida por los siguientes elementos: Producción mínima de 5.000 litros (sujeta a rectificación a fin de año, al igual que la patente de fabricación.)”, és copia literal i apareix la seua firma al final. Al mateix document no fa constar el lloguer anual que abona pels locals destinats a la seua indústria.

El document en sí és molt important, ja que és el primer al qual consta el tipus d’indústria que es realitza, encara que com s’ha dit abans aparegué al diari de 1935 eixa afirmació. En aquest moment es converteix en oficial.

Feta la declaració jurada a final de 1940, desconec perquè no apareix en la matrícula de l’any 1941. Seria en 1942 quan es veu per primera vegada escrit al corresponent llibre dins l’apartat de “clase de industria”, el de “Fábrica de aguardientes compuestos”, a partir de l’any 1951 el títol diu “Fábrica de aguardientes compuestos al calor menos 5.000 litros”

Es suposa que algun any fabrica més quantitat de licor que la marcada com a mínim i que després a final d’any es regularitza, però sols un any –el de 1946– apareix anotat al llibre de matrícula industrial una quantitat major, la de 19.028 litres, amb el suplement de la “cuota del tesoro” corresponent, que després tatxen de color roig per damunt i la línia és així anul·lada i renumerades les indústries a partir de la correcció feta, també amb color roig.

He revisat els dos llibres de “Matrícula industrial”, el primer entre els anys 1936 i 1946 i el segon entre 1947 i 1955, un quadernet amb sols l’any 1956 i un tercer llibre de “Impuesto industrial” entre els anys 1957 a 1980. Del primer conjunt informatiu a l’últim es van canviant conceptes i introduint-ne de nous.

Aquella fàbrica que apareixia al diari en 1935 manté el mateix emplaçament –que ja és el segon– fins l’any 1956 en que el propietari de l’edifici, Máximo Asins, conegut com el tio “Mino”, li demana a Fulgencio que deixe el local, perquè el necessita per a casar als seus fills. Això, l’obligarà a buscar un emplaçament provisional fins que l’empresari puga traslladar la indústria a un nou local que mentrestant construirà. I provisionalment, canvia entre desembre de 1956 i gener de 1957 enfront d’on es troba, a una planta baixa de l’altre costat del carrer on instal·la el mínim de material necessari per continuar amb la seua fabricació de licors i al mateix temps la família viu a casa de la tia Francisqueta la “Romualda”, a un parell de cases de distància. Consta al registre de la correspondència d’aquell any un parell d’escrits de veïns protestant-ne. Malgrat això, el domicili fiscal que continua apareixent al registre d’indústries continua a la mateixa adreça de “Avda. José Antonio nº 104”.

I ja el 24 de juliol de 1959 dirigeix escrit a l’Ajuntament comunicant el trasllat de la direcció de la seua indústria des de l’avinguda de “José Antonio”, nº 135 al número 101 del mateix carrer, domicili que constituiria el quart i últim emplaçament de la indústria. Per primera vegada, havia construït la vivenda familiar i la fàbrica de licors juntes en un mateix solar, com a resultat d’un canvi de vivendes entre la seua família i la de Romualdo Martí Calatayud.

Amb data del 14 d’agost de 1959, D. Bautista Marí Alepuz i D. Fulgencio Alós Asins demanen autorització per fer unes obres a “Obras Públicas”, calcule que a l’estar la industria en la carretera que travessa el poble han de demanar permís per qualsevol cosa que volgueren fer en la façana, la porta de la fàbrica, etc.

A l’últim llibre de “Impuesto industrial” tornarà a canviar el nom de classe d’indústria pel de “Fábrica de anisados y licores” en 1962, coincidint ja amb la nova direcció al número 101 del mateix carrer. I ja des de 1967 i fins el seu tancament en 1978, don Fulgencio paga impostos per dos conceptes diferents: “Fábrica de aguardientes en frío” i “Fábrica de aguardientes destilados”

Continuarà.

LA DESTIL•LERIA DE DON FULGENCIO ALÓS - 1ª part (IV)

Havien passat uns anys i Veremundo Hernandis tenia un sols fill que li provocava molts problemes i com tenia molta amistat amb Fulgencio i l’estimava com si també fora fill seu, en 1933 li va dir que l’empresa –de la qual ja sabem que era soci– passaria a ell i se la va vendre, adquirint des d’aquell moment la màxima responsabilitat. El nom canvia lleugerament de “Destilería Levantina” a “Destilería de Levante”.

En 1934 don Fulgencio compra i matricula el seu “Renault 8 mona 4”, uns dels primers cotxes que circularen pel poble, amb la placa V-14.143. Com el vehicle no es veu sencer en les poques fotografies conservades, he fet una composició amb un cotxe igual però amb la placa de la seua matrícula, per tant és una “foto falsa” ja que el seu color era negre, així que es poden imaginar un cotxe semblant a aquest, però negre. La seua filla menor Concepción recorda que els “guardabarros” eren més grans i ella els usava de tobogan. Ja amb cotxe, fa de representant de la seua empresa i viatja per diferents rutes de la Comunitat i inclús fora i quan Rafael Arnandis i ell ixen de viatge –cadascun pel seu compte– queden de vegades per a dinar junts en algun punt del camí. Arnandis treballa per l’empresa de begudes “Palomino y Vergara”, és “comisionista” segons el llibre de matrícula industrial i tampoc les antigues aventures polítiques havien trencat la seua amistat. Ambdós són col·legues treballant en el mateix món del licor, un treballant per compte propi i l’altre en representació d’una empresa.

  

El dia 1 de gener de 1935, el diari “La Correspondencia de Valencia” publica a la pàgina 2, l’article titulat “Una destilería acreditada”, article del que copie el primer paràgraf i que comença amb aquestes paraules: “No podía suceder de otra forma, estando al frente de la misma la persona tan competente en la materia como don Fulgencio Alós, hombre de extraordinaria actividad que ha conseguido grandes perfecciones en la industria de la destilería de alcoholes, especialmente en la fabricación de anisados finos, cremas, escarchados, naranja y limón natural, etc., que encontraron aceptación en todos los mercados españoles y aún en los extranjeros”... Aquell article anava acompanyat d’una fotografia a la porta de la fàbrica que adjunte, amb un gran número de persones –treballadors/ores, familiars i amistats– a la porta de la mateixa. Dita fotografia va eixir publicada a la pàgina 20 del BIM de gener de 2016, aportada per la filla menor de don Fulgencio, Concepción Alós Torregrosa.

I les bones relacions entre els amics continuaran igual fins el moment en que arriba la guerra. Aquella va complicar prou el tema del negoci –com molts altres– i l’alcohol comença a escassejar per a la majoria, però don Fulgencio té un fabricant amic de cognom Romaguera que contribueix a que a ell no li falte mai. Així, continua fabricant en un moment en que molts altres no disposen del material necessari per a produir, el què provoca enveges i cabrejos entre algunes persones relacionades amb l’ofici. La cosa es complica encara més quan li incauten tot el licor produït i de les ferramentes per a fer-ho com alambins, calderes, etc., es porten alguns i deixen altres,  li fan tancar la fàbrica i també és incautat el cotxe.

Segurament, don Fulgencio continua fabricant d’alguna manera i al final és denunciat per tres persones: el mateix Rafael Arnandis, el propietari d’una tasca de València –de la que parlarem després– i pot ser també, una altra persona més del poble. La qüestió va acabar amb una multa per part de les autoritats de València que s’abona al principi de l’any 1939.

Quan la guerra acaba poc a poc tot va tornant a la normalitat es fica la fàbrica novament en marxa i apareix el cotxe en Burriana on don Fulgencio es desplaça a replegar-ho.

Després de la Guerra Civil, don José Bosch Marí –que es convertiria en el seu gendre en 1951– fou llicenciat de l’exèrcit en 1941 però cridat novament a files fins octubre de 1943. En eix interval de temps està fent el servei militar en Figueres (Girona) i un dia es troba darrere la barra d’un bar d’allà un espill amb la publicitat de “Destilería Levante, Almusafes” cosa que li produeix una gran emoció al recordar el seu poble i la gran distància que li separa de casa.

Continuarà.

LA DESTIL•LERIA DE DON FULGENCIO ALÓS - 1ª part (III)

És en eixa època de xicon jove, que freqüenta després de dinar el “Casino Católico” que es troba a l’actual Arrossera i que regenta Faustino Ramón Sabater Sales, per prendre café i jugar un poc a un billar que n’hi ha. El fill del regent és Ramón Sabater, un xiquet de pocs anys que per jugar amb Fulgencio ha de ficar-se damunt un banquet, perquè quasi no arriba a la taula. Un dia l’empresari li pregunta a Faustino: “aquest xiquet no podria venir a fer alguna cosa per la fàbrica?, que necessitem un”. I amb eixos anys d’edat Ramón Sabater accepta i comença a treballar-hi i allà estaria fins la seua jubilació en 1976 i inclús després.

Però don Fulgencio no s’està quiet i a més de la fàbrica fa altres coses. Si fem cas dels llibres de matrícula industrial dels pobles pertanyents a la Càmera de Comerç de Valencia, que actualment estan dipositats a l’Arxiu Històric amb seu en un dels edificis de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, el nostre protagonista apareix fins en deu ocasions, entre els anys 1922 i 1935. Entre 1922 i 1926 baix l’apartat corresponent del llibre que porta per títol “Industria que ejerce”, diu “especulador frutos” i està associat al domicili patern de la calle de Santa Ana, 25, un poc abans era el 21. I entre els anys 1930 i 1935 en l’apartat de “Industria que ejerce”, diu la paraula “taberna” a la calle Mayor, 31 –en temps de la República, entre els anys 1933 i 1935 ve anomenada com Avenida de Blasco Ibáñez, 31–.

La paraula “especulador” no sona bé en l’actualitat però significa comerciant que compra i ven per tal de guanyar uns diners, és un intermediari.

Encara que el diccionari de l’AVL defineix “especulació” al seu significat tres de la forma següent: “f. ECON. Operació comercial que es practica amb mercaderies, valors o efectes públics, efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per a obtindre uns guanys extraordinaris.” Supose que en aquella època no es pretenia obtindre uns guanys extraordinaris sinó simplement els suficients per poder viure amb una certa comoditat.

Aproximadament entre els anys 1925 i 1926 és alcalde d’Almussafes, Rafael Arnandis, encara que l’única data de que dispose per escrit afirma que ho era en l’any 1926, però dedueix els anys perquè durant eixos dos no apareix donat d’alta als llibres de matrícula de la Càmera de Comerç de València baix l’apartat corresponent del llibre que porta per títol “Industria que ejerce”, diu “comisionista con muestrario” del que sí apareix entre 1924 i 1934, llevat d’eix temps. Rafael li demana que forme part de l’equip de govern, cosa que no li sembla bé a Fulgencio, que li contesta “yo como de todos y no quiero meterme en nada”, al final, davant la insistència de l’amic i degut al seu caràcter tan alegre i festiu, accepta fer-se càrrec de la regidoria de festes. Fa les activitats normals del càrrec, elabora i publica el llibre de festes i quan es reuneixen per fer el compte de les despeses municipals, l’alcalde va detallant totes les produïdes en cada departament, quan arriba al llibre de festes diu “ha costado tanto” i Fulgencio s’alça i diu “esa cantidad está equivocada, porque los libros costaron tanto...”, l’alcalde li mana asseure’s i callar, Fulgencio s’enfada i diu “no me siento, costaron lo que digo y ahora estás diciendo el doble, ¡buenas noches!”, i es marxà, donant fi a la seua carrera política, almenys fins a on jo sé.

Mentrestant, el dia 26 de juny de 1927 s’havia casat a Benifaió amb Rafaela Torregrosa y García, segons consta al Registre Civil de la població veïna i es fiquen a viure al carrer de “Santa Ana”, nº 32,  al costat de “La Placeta” en la casa de “Palets”, on el dia 10 de setembre de 1929 naixeria la seua primera filla Rafaela Alós Torregrosa.

Aquella xiqueta apareix en una fotografia amb els pares passejant de la ma de sa mare per la plaça d’Emilio Ramón Castelar de València –actual Plaça de l’Ajuntament– a principi dels anys trenta. Viatgen en un cotxe dels anys vint o trenta prou estret, tant que quan travessen Silla cap escassament pels carrers empedrats, en alguna part del camí don Fulgencio segueix el trajecte del tramvia de Silla a València, perquè el camí estava millor. Rafaela no recorda dades de la marca, sols al cap del temps, quan es referien a ell parlaven de “la carraca”. Investigacions d’última hora em porten a la conclusió de què podia ser un Peugeot 172 BC de 1924.

Continuarà.

CRÒNICA DE LA REPRESENTACIÓ DE LA SARSUELA “LA DEL MANOJO DE ROSAS”

El dia 18 de juny, després de la processó del Corpus, vaig estar parlant al carrer Major amb el meu exalumne músic José Vicente Bosch Esplugues i el mestre director de la nostra Societat Musical Josep Escandeli Vila sobre la prevista representació en festes de la sarsuela “La del manojo de rosas” amb música interpretada per la “Lira Almussafense” i em va semblar un acte cultural molt interessant per a dedicar-li una de les meues cròniques.

I aquella mateixa nit em vaig il·lustrar un poc sobre el què és una sarsuela i algunes dades sobre la que anava a representar-se al pati del col·legi. També vaig visionar la primera part de la que estava anunciada per saber un poc d’ella.

Així, deia la wikipedia en castellà que “La zarzuela es una forma de música teatral o género musical escénico surgido en España que se distingue principalmente por contener partes instrumentales, partes vocales (solos, dúos, coros...) y partes habladas, aunque existen excepciones en las que estas últimas, las partes habladas, están completamente ausentes”.

També, que: “La del manojo de rosas es una zarzuela, calificada como sainete lírico en dos actos, dividido en seis cuadros, con letra de Anselmo C. Carreño y Francisco Ramos de Castro, y música del maestro Pablo Sorozábal, estrenada con gran éxito en el Teatro Fuencarral el 13 de noviembre de 1934”

Pel matí del dia en que estava programada –despús-ahir– vaig acudir al col·legi i aprofitat per fotografiar l’escenari buit i el “pati de cadires” que per la nit anaven a ser el centre de la representació i el lloc del públic, respectivament.

Un poc abans de l’hora prevista estaven al pati del col·legi per assistir a la seua representació. L’hora d’arribada marcava perfectament el lloc que podíem triar per asseure’ns. Buscàrem un buit i als pocs minuts començarien a sentir als músics escalfant els instruments per preparar-se pel concert.

Uns minuts més i es sentírem els primers compassos de la sarsuela. Durant la primera mitja hora tot anava desenvolupant-se dins la normalitat: les parts musicals acompanyaven les interpretacions vocals dels artistes i de vegades la música deixava pas als diàlegs parlats entre els personatges de l’obra. Ascensión, Joaquín, Espasa, Ricardo, Clarita, Capó, Donya Mariana i altres, interpretaven els seus papers perfectament fins que una suau pluja començà a visitar-nos –el que suposa un gran contratemps estant a l’aire lliure–, l’obra estava arribant al final del segon quadre del primer acte i ja plovia amb més intensitat, les persones situades al nostre voltant començaren a retirar-se baix de la part coberta del pati i nosaltres també, al mateix temps que la Banda i els components de l’Associació lírica Sansibill de San Sebastián feien una parada obligada per les circumstàncies.

A l’escenari donya Mariana parlava amb Ascensión i intentava saber qui era el seu pretendent i l’última descobreix a Joaquín vestit de senyoret –el que era realment, encara que per a ella era mecànic–, la qual cosa la fa sentir-se enganyada.

La parada va ser d’un quart d’hora aproximadament que aprofitaren per acostar-nos a la part de darrere l’escenari on saludaríem als nostres veïns i amics que acompanyaven com a figurants els artistes en l’obra: Paco Gómez, Melchor Duart, Inocencio Monserrat, Juan Manuel Aguado, Pepe Folch, Samuel Padilla i Ramón Alós.

L’obra continuà i ja no va haver incidències fins el final. Gaudírem d’una gran interpretació instrumental per part de la nostra Banda i vocal pels diferents artistes que formaven la companya basca, baix la direcció de Javier Agulló –“Ricardo” en l’obra–, destacant la soprano valenciana Amparo Navarro en el paper protagonista de “Ascensión” i el baríton madrileny Antonio Torres com a “Joaquín”. També intervenien Alicia Montesquiu com a “Clarita”, Carlos Crooke com a “Capó” i Rafael Alvarez de Luna com a “Espasa”, a més d’altres.

Una vegada acabada l’obra, el músic Enrique Monserrat demanà que pujaren a l’escenari les autoritats: alcalde, regidor, presidenta de la banda, director de la mateixa, així com a la reina de les festes i la musa de la música, per fer entrega d’uns records a la productora basca “Sasibill” en la persona del seu director Javier Agulló i de la banda local en la de Josep Escandell. A continuació –i després de consultar amb el públic– demanà que els directors musical i artístic consensuaren “un bis” –que es defineix com “realització i repetició d’un número musical darrere l’aclamació i els aplaudiments del públic”– abans d’acomiadar-se, cosa que feren. Esta última part durà una dotzena de minuts i a l’una de la matinada es tornaren a casa, encantats per l’experiència artística i musical viscuda al nostre poble, digna dels grans teatres d’arreu el país i el món.

Les fotos fetes durant la representació són una modesta contribució meua. Estan preses des la cadira on em trobava assegut, a prou distància de l’escenari i en algunes d’elles es veuen els caps dels espectadors de davant en la part baixa de la imatge. La qualitat no és molta però és el que tinc. Veureu moltes millors que estes!