ESPORT ESCOLAR EN ELS ANYS VUITANTA (i II)

Deia el dia anterior que el curs 1984-1985 José Vicente Roig Magraner havia segut contractat per l’Ajuntament per donar educació física als alumnes de 2ⁿ a 8^é nivell d’EGB del col·legi Almassaf i treballaria ací fins el curs 1989-1990, un total de sis cursos en que la matrícula passava de 1.000 alumnes. Vaja per a ell el meu agraïment per la informació i fotos que em va subministrar, material que ha servit per elaborar estes publicacions.

També digueren que altres mestres del centre, com: Isabel García, Ximo Martínez, José Candel, José Luís Ull,... ajudaren a preparar una sèrie d’equips de diferents categories i esports, eren: de basquet, voleibol, minibàsquet, handbol i futbet.

Els cursos següents continuen amb la seua participació als Jocs Esportius de la Generalitat Valenciana i obtenint-ne premis. El de 1985-1986 les xiques de minibasquet que entrenava Ximo Martínez foren les campiones provincials.

I aquell equip de futbol sala format per alumnes que havien quedat campions provincials d’alevins dels III Jocs Escolars en 1984 continuaren progressant i millorant, ja des de la categoria d’infantil.

El curs 1985-1986 es quedaren a les portes del triomf, perdent en la final. El curs 1986-1987 quedaren: campions comarcals, campions provincials i subcampions autonòmics.

I ja el curs següent, 1987-1988 revalidaren els èxits de l’any anterior i foren campions comarcals, provincials i autonòmics. La fase final dels Jocs fou en la Universitat Laboral de Xest. I guanyaren àmpliament als equips contraris: Almazaf 3 La Rambla 1, Almazaf 9 l’Alcora 1 i Almazaf 6 Diputació 2.

La composició de l’equip de futbol sala fou la següent, segons la notícia de diari que s’acompanya. Són d’esquerra a dreta en la fila de dalt: Pedro Sabater, Vicente Magraner, Toni Iborra, Ramón Caro, José Vicente Roig –entrenador–, Quique Navarro, Paco Duart i Manolo Barverán. I en la fila de baix: Inocencio Gómez, Juan Carlos Rodríguez, Aurelio Salvador, Enrique Benavent i Emilio Arbona.

He d’agrair també a Aurelio Salvador el que em passara la notícia del diari en abril de 2009 amb motiu del cinquantenari de l’escola. Per cert, la noticia del diari no sabem de quin és ni té la data.

   

Acompanye també algunes fotos d’aquells moments, així com fotos que substitueixen les fotocopies de les “pegatines” commemoratives dels Jocs del curs 1984-1985.

Es possible que la informació que hui aporte estiga incompleta perquè n’hi haguessin altres equips o disciplines que destacaren en aquella dècada, jo no ho sé tot. Però sempre la podeu ampliar amb els vostres comentaris i/o fotos.

Publicat al Facebook el dia 22-09-2015.

ESPORT ESCOLAR EN ELS ANYS VUITANTA (I)

Abans de començar, dir que en l’època en que estigué de director Vicente Duart Tasa, entre els anys 1966 i 1980, també es donaren en escola una gran quantitat de manifestacions esportives, però d’elles m’ocuparé en un altre moment.

 

En l’any 1984 l’Ajuntament contracta un professor d’educació física –a l’igual que tenien un altre de música i una psicòloga, pagats pels pressupostos municipals–. Estaven en la segona legislatura de la democràcia i eren alcalde Vicente Escrivà i regidor d’educació Jesús Gil, respectivament. En la documentació escolar de l’època –curs 1984-1985– apareix aquell professor –José Vicente Roig Magraner– dins el concepte de  “profesores no numerarios”.

 

Aquell curs tingueren un total de 1.021 alumnes i Roig es va integrar al departament que anomenaven “Dinàmica”, coordinat per la mestra Isabel García.

Amb l’ajuda de diversos companys del departament: Isabel García, Ximo Martínez, José Candel i Manuel Fraile, a més d’altres, com Joan Rovira, Amparo Micó i José Luís Ull, començaren a preparar una sèrie d’equips de diferents categories i esports, eren: de basquet, volei, minibasquet, handbol i futbet.

Començaren a participar en els III Jocs Esportius de la Generalitat Valenciana en la seu comarcal de Sueca. Després organitzaren el “Campionat escolar comarcal Ribera Baixa” que es celebrà a Almussafes el dia 1 de desembre de 1984. I més tard vindria l’organització també ací dels III Jocs Esportius Escolars de la fase provincial “Futbito” en categories “aleví i infantil” en maig de 1985, amb almenys dues jornades, una el dia 11 i l’altra el 26.

L’equip de futbet format per alumnes de 5é i de 6é quedaren campions provincials d’alevins d’aquells III Jocs Escolars. L’equip estava format per: Ino, Pedro, Elies, Marcos, Quique, Antonio, Mauri, Juan Carlos, Emilio, Vicen i Edu.

Acompanye algunes fotos d’aquells dies. Així com una fotocopia de les “pegatines” commemoratives que es repartiren, que eren en color. La de desembre en verd i la de maig, crec que era roja.

  

Publicat al Facebook el dia 15-09-2015.

SOCIETAT MUSICAL LIRA ALMUSSAFENSE EN 1977

Com demà és el dia de Santa Cecília, vaig a obsequiar-vos amb una còpia del programa d’actes de la festa de fa 38 anys. És un dia important per a mi, però ho és molt més per a la música i per suposat per a la Societat Musical “Lira Almussafense”.

He consultat la pàgina web de l’Ajuntament d’Almussafes a l’igual que ho vaig fer l’any passat i dins ella la fitxa d’associació que la Societat Musical Lira Almussafense inclou. Es diu que es fundà en l’any 1930 i que compta amb 364 socis, no sé si n’hi haurà canvis respecte a les dades del 2014, que ficava el mateix.

Encara que s’assenyala l’any 1930 com el de la fundació, us copie el text que escriu el metge Bosch al seu llibre “Almussafes. Noticiario histórico costumbrista”, en el qual diu que “A últimos de julio de 1928, don Salvador Aguado Iborra, tuvo la inspiración de crear una banda de música. Con el permiso y apoyo de las autoridades, se notificó por pregón la idea al vecindario, rogando a los interesados en participar, que pasaran a inscribirse. Se inscribieron unos cincuenta jóvenes, a los que don Salvador auxiliado por su hija Obdulia, impartieron clases de solfeo durante ocho meses, tras los cuales quedaron 41 educandos decididos a ser músicos. Se acordó la compra de instrumentos, en la casa de don José Penadés de Valencia y se iniciaron las clases instrumentales. El domingo de ramos de 1929, hizo su presentación ante el vecindario la nueva banda, con el nombre de «Lira Almusafense», celebrándose una misa a la que asistió en formación la banda, haciendo pasacalles por la villa, antes y después de la ceremonia…”.

Aprofite per comentar què és una pena que un dels únics dos llibres que tenim de la història del nostre poble estiga esgotat i per tant no puga arribar als veïns i veïnes que pogueren estar interessats en tindre’l. L’altre també ho està pràcticament.

Però continue amb el tema. Ja l’any passat explicava algunes coses sobre els programes publicats per la Societat durant el segle XXI, per arribar a la conclusió de que des de sempre s’han editat programes de la festa de la patrona, encara que hagen segut més modestos. Si alguna persona està interessada en llegir o rellegir –si ja ho feu– el meu article de l’any anterior pot fer ús del següent enllaç: http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es/2015/05/societat-musical-lira-almussafense.html

En l’any 1977, com podeu observar a la còpia que presente, els actes en honor de Santa Cecília es celebraren els dies 3 i 4 de desembre, dissabte i diumenge respectivament. En la pàgina 2 es parla de la proclamació de la Reina de la Música 1977-78 que fou aquell any la senyoreta Maria Dolores Duart Barberán, amb una cort d’honor de quatre xiques més.

Els actes foren prou semblants als actuals: passacarrers o cercaviles, sopar de socis i sòcies, proclamació de la reina, replegada dels nous educands i la missa solemne. Tot això, a més del tradicional concert a la patrona. En aquella època La Societat Musical estava instal·lada al carrer Santa Anna.

Però si alguna cosa té aquest programa d’actes diferent al de 1975, per exemple, és que conté una xicoteta història de la Societat, explicada en tres relacions de músics, amb els anys d’incorporació i els instruments que tocaven, la primera del president i els músics fundadors, la segona una relació dels educands que s’incorporaren a la Banda el 4 de juny de 1997 i l’última la dels educands que anaven a incorporar-se per la festa de Santa Cecília, també de 1977. Inclou també dades sobre músics que actuen a la Banda encara que són de fora, pel fet de residir al poble i de músics que actuaven com a professionals en altres bandes. Una bona quantitat d’aquells músics ja no estan a la Banda, sobre tot perquè ja eren majors en aquella època i moririen. En altres casos, la deixaren per diferents motius. Per exemple, Juan Pla Benavent –del que vaig parlar al llibre de festes últim per la seua pertinença a la Banda de l’Empastre– sé que la va deixar per malaltia, sinó no l’haguera deixat mai.

Com l’any passat, el fullet de 1977 que acompanye me’l passà el meu amic Vicente García Castillo. Va ser imprés per Gràfiques Villalba – Almussafes.

Ja sé que les fotos il·lustren molt més que els documents presentats però no en tinc cap.

Publicat al Facebook el dia 21-11-2015.

HOMENATGE A LA PAELLA (i III)

Deia el dia anterior que el fet de perdre el Parc Central part de la pineda i per tant d’ombra, feia necessari ficar “toldos” per poder dinar millor aquelles paelles que es feien als llocs prèviament determinats per les nostres autoritats.

En 1997 es va produir un canvi de govern local, passant a ser alcalde Josep Chaqués i aquell “XVIII Homenatge a  la paella” encara es va celebrar al mateix lloc i en la forma tradicional.

Però a l’any següent –1998– l’emplaçament es va traslladar al Carrer Major, pense que també s’instal·laren “toldos” i afegiren una novetat que feia canviar completament la concepció clàssica. L’esquema era el mateix de sempre, però de fer les paelles s’encarregaria “el prestigiós cuiner Galbis” –com deia al programa de festes–, aquelles paelles gegants de les que ja havien tingut una mostra en la festa de fi de curs del col·legi Almassaf en juny de 1994 i que els alumnes es menjaren asseguts en terra, cosa que es veu en una foto que s’acompanya. No era una còmoda posició però això s’arreglaria en ocasions posteriors, ja amb més pràctica organitzativa.

En la paella de 1999 va faltar menjar. Fou molt difícil d’entendre. Jo mateix em vaig quedar sense provar-la. Acompanye la foto d’una taula en que estaven mestres, don Paco Chalmés estava al meu costat i ell dinà paella però a mi no m’arribà. En la foto estem quasi tots distrets, però... i va ser l’últim homenatge a la paella que feren a les 14:30 hores, aproximadament.

Ja en l’any 2000, la festa es traslladà a la nit. El dinar s’havia convertit en sopar i aquest començaria aproximadament a les 22:30 hores. Acompanye foto del programa de festes, que correspon a una paella gegant cuinada per la nit dins el col·legi, supose que a final de curs de feia menys d’un mes.

Aquelles convocatòries –i algunes més posteriors– tingueren com a protagonista les paelles gegants de Galbis, però des fa uns quants anys n’hi ha una part mínima de paelles cuinades al mode tradicional per alguns grups de persones que s’estimen més fer-la que simplement sopar de l’altra. Aquests grups solen fer-la al carrer València.

Però, si un any va faltar paella, en l’última convocatòria fa sobrar i molt, almenys al sector en que jo estava. Després de ficar una bona quantitat de plats per que la gent repetira –com sí que vaig fer jo–, acostaren el contenidor per abocar la que quedava a “la paella” –utensili metàl·lic on es cuina– i poder netejar-la. Em va semblar un tema lleig. No entenc què va fallar, perquè em sembla que la gent va respondre i les taules estaven plenes de gent...

Malgrat això, que no deixa de ser una anècdota més, l’organització ha estat sempre molt bé, les taules numerades, els taulons de cada sector amb la distribució de les taules, el repartiment de les caixes en els diferents sectors,...

Acompanye també fotos de com es veu des de dalt la distribució de les taules al carrer Major. Correspon a l’any 2014. És una forma distinta de veure les taules i un privilegi per a les persones que viuen en un pis alt del carrer Major.

Publicat al Facebook el dia 16-08-2015 i compartit a la pàgina de RIBERA PARLA, tens molt a contar!.

HOMENATGE A LA PAELLA (II)

Deia el dia anterior que aquest acte no sempre ha segut així, sinó que ha evolucionat amb el pas del temps en la forma i en el lloc.

També digueren que havia començat en 1980 al Parc Central i allà es va celebrar fins l’any 1997.

Al principi n’hi havia molta ombra. Quan jo vaig arribar l’any 1980 la pineda estava prou completa i podies creuar el Parc pràcticament sense que et pegara el sol, malgrat que ja havien aclarit els arbres a final dels anys setanta. Si li ho pregunteu a José García Moreno –el tio Pepe “Roscat”–, ell podrà informar-vos de la quantitat de “tocons” de pi que li tocà traure quan començà a treballar de peó de neteja per a l’Ajuntament, abans d’entrar a treballar dins l’escola, encara que no recorde bé si les havien tallat en aquell temps o eren tocons que ja portaven anys sense traure.

Els anys 1994 i 1995 són horribles per a la pineda, ja que en diferents tales cau una bona quantitat de pins, és el sacrifici que comporta la remodelació d’un Parc que portava ja més de trenta anys des que el feren i segurament en l’origen els arbres s’havien plantat en demesia i sense un concepte clar de jardí i sí més com a bosc.

Conforme l’ombra va disminuint cal ficar “toldos” per tal d’aguantar el calor al mateix temps que es gaudeix de la paella i que la festa continue ja convertida en una tradició.

El dia anterior vaig explicar el procés organitzatiu de les paelles. El lloc on es cuinaven anava canviant conforme passaven els anys, així en 1981 es feu on ara està el Parc de les Palmeres, en 1982 en el solar de la Casa de la Cultura,...en 1986 es diu que “la elaboración de las paellas se realizará en el lugar que habilite el Ayuntamiento, donde se dispondrá por el mismo la leña y el agua potable”,...

El protocol del repartiment dels ingredients és sempre el mateix i es fa al costat de l’Ajuntament. Es fa el mateix matí de les paelles per rigorós ordre d’inscripció. Es crida pels altaveus al responsable i es va “cantant” –com si fora la loteria– tot el que li donen a cadascú/na, acudeixen proveïts de bosses o caixes per replegar-ho tot i altres membres de la taula ajuden en la tasca.

La publicació anterior va provocar prou comentaris que resumien els nostres records i així la meua amiga Maria Angeles Domingo Ferrer  deia en un, com a exemple: “Jo recorde que es repartia el genero a l’esquerra de l’ajuntament i ficaven uns tablons com a taules i en un micròfon cridaven el número i nom del responsable i deien dos pollastres, un conill i mig pato, i en bolsos te posaven els ingredients i n’hi havia un camionet amb melons d’Alger, te donaven enciam, una ceba, dos tomates, cacaus, tramussos i una bolseta de olives sense pinyol, les culleres de fusta, plats i gots de plàstic, l’oli d’oliva!”. Era la idea, jo sols he corregit algunes paraules.

Quins records tant bonics!!!, eix semblava era el pensament comú dels que feien els comentaris.

Hui fique un parell de fotos més del dinar de 1981 i una de les culleres de fusta i una forquilla que es donaren entre els anys 1981 i 1986, els objectes reproduïts són propietat del meu amic Michel Iborra que és també l’autor de la foto, encara que jo li he llevat el fons. També la imatge d’un tocó d’arbre treta de la xarxa.

...Continuarà.

Publicat al Facebook el dia 06-08-2015.

HOMENATGE A LA PAELLA (I)

Fa menys d’una setmana que celebràrem al carrer Major el XXXVI Homenatge a la paella com ve fent-se a aquest lloc des de fa una bona quantitat d’anys, exactament des de 1998, fa 17 anys –el primer fou l’homenatge XIX–.

Però no sempre ha segut així. L’acte ha evolucionat amb el pas del temps en la forma i en el lloc. Començàrem a fer-ho l’any 1980 al Parc Central.

En 1981 les inscripcions es feren al “cos de guardia”, crec que es trobava a la part baixa esquerra entrant a l’Ajuntament, aquell any fins les 14 hores del dia anterior. Poc de temps si tenim en compte que ho havien d’encarregar i tenir-ho tot a punt per repartir-ho el dia següent a partir de les 11 hores, encara que en aquella època serien menys les persones que s’apuntaven.

El responsable detallava el número de places a l’hora d’inscriure’s, els participants acudien a pels ingredients en l’ordre de la inscripció, havien d’estar proveïts de “caldero i ferros” i calia guisar les paelles en la part lliure de l’antic camp de futbol, supose que era on ara està el Parc de les Palmeres.

La beguda anava pel compte dels participants. Crec que els donaven alguns fruits secs per a picar i pense que es repartien melons d’alger, no sé si des del principi.

Les taules estaven numerades i el personal es ficava les cadires, que de vegades nugaven amb fils o cordetes per subjectar-les i que no se’ls agafaren.

El menjar de germanor començava sobre les 14:30 hores i a la sobretaula hagué micròfon obert per que els afeccionats locals que volgueren ens delectaren amb les seues dotes musicals.

El Parc Central era en aquella època una de les los dos pinedes més grans en mig dels nuclis urbans dels pobles de la Ribera. L’altra estava a Carcaixent. Així m’ho digué uns anys després Vicent M. Pastor fotògraf del diari Levante, supose que tindria raó. N’hi havia ombra per gaudir de la paella en companya d’amics i amigues.

Jo vivia al carrer Llauradors en les cases de mestre que n’hi havia al cantó amb l’avinguda de Paral·lel, aproximadament on ara estan els contenidors soterrats. I els veïns d’enfront, Ramón Bosch i Carmen Esplugues ens invitaren a participar amb ells.

He inclòs alguna foto de la nostra taula al Parc i un altra que crec correspon a la família del Pepe Blay.

Algunes de les informacions que aporte corresponen al llibre de festes d’aquell any.

...Continuarà.

Publicat al Facebook el dia 31-07-2015.

HUI FA 79 ANYS

Hui fa 79 anys que les autoritats de la República –per part d’Emilio Baeza Medina, “Director general de Primera enseñanza”– firmaren una Resolució Ministerial  que aprovava el projecte de construcció per part de l’Ajuntament d’Almussafes d’un Grup escolar amb 18 graus –espais, 12 per a alumnes i 6 per a altres dependències– i es concedia una subvenció de 216.000 pessetes. La Resolució seria publicada al BOE de l’època –“Gaceta de Madrid”–, Núm. 207, pàg. 838 de data 25 de juliol de 1936. S’acompanya document fotocopiat i el mateix, però transcrit per mi en l’any 2000.

Es tractava d’un projecte redactat per l’arquitecte D. Enrique Pecourt Betés, per construir directament un Grup escolar amb 5 seccions per a xiquets, 5 per a xiquetes i 2 per a pàrvuls, a més de 2 sales per a treballs manuals, biblioteca, cantina escolar, inspecció mèdica, departament de dutxes i gimnàs. La subvenció era de 12.000 pessetes per grau.

Hem d’explicar que ací n’hi havia un problema educatiu derivat de la falta d’edificis escolars municipals, ja què sols tenien un al carrer de Sant Vicente construït en 1867, amb una escola de xiquets i una casa de mestre. A més de disposar en lloguer de les dependències de la torre, que no reunien unes bones condicions.

En 1929 ja s’havia redactat un primer projecte de construcció escolar del que s’acompanya dibuix de com anava a ser la façana, semblant al que sí es construí en Benifaió.

Al moment de la firma i publicació a la Gaceta de Madrid feia 4 i 7 dies –respectivament– que havia començat “l’Alçament nacional” i la Guerra civil posterior ho deixà tot en res.

Aquells fets frustraren moltes il·lusions i entre elles les de millorar l’ensenyament al nostre poble. Haurien de passar vint-i-dos anys perquè es construira un Grup escolar nou per part de l’alcalde Enrique Duart Tudela, però ni molt menys arribaria a tenir les prestacions que oferien els projectes de 1929 i 1936.

Publicat al Facebook el dia 22-07-2015 i compartit a la pàgina de RIBERA PARLA, tens molt a contar!.

BALCÓ DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

El recent canvi polític a l’Ajuntament de València ha provocat que moltes persones vagen a visitar-ho i puguen eixir al seu balcó i fer-se fotos.

Així, Cristina Vázquez signa en El diari El País del dia 19 un article que titula “El Ayuntamiento recibe miles de visitas desde que abrió sus puertas” I entre altres coses: “He visto a gente llorar emocionada, describe uno de los funcionarios del Ayuntamiento de Valencia, situado en el área de alcaldía junto al famoso balcón municipal, añadido en los años 60 y epicentro hoy de la fiesta fallera”.[...] I més tard afig: “Más de 6.000 personas, entre vecinos de la capital, turistas y empleados públicos, han recorrido el Salón de Cristal, el Museo Histórico de la ciudad, casi clandestino, o el famoso balcón, donde muchos se han fotografiado a la vez que imitaban a la fallera mayor de la ciudad con la ya popular frase de senyor pirotècnic pot comenzar la mascletà”.

La web municipal de València replega la següent informació: “Sobre la puerta principal se abre un arco en cuyas enjutas figuran alegorías de mármol, en medio relieve, de la administración y la justicia, obra de Mariano Benlliure, autor asimismo del grupo en bronce del escudo municipal sustentado por dos desnudos femeninos de mármol que simbolizan las artes y las letras, conjunto todo que realza notoriamente esta parte de la fachada. En 1967 fue modificado parcialmente el citado arco, que hubo de ser elevado al adicionar el gran balcón de piedra”. (Esta edificación fundada por el arzobispo Don Andrés Mayoral como centro docente de niñas, fue construida entre 1758 y 1763).

 

Però per que parle jo d’això en la pàgina d’Almussafes segle XX?. Quina relació té eix balcó i el nostre poble? La resposta és clara i supose que molts/es almussafenys/nyes desconeixen aquest fet, es tracta d’una obra feta per constructors del nostre poble, els germans Francisco, Salvador i Rafael López Alepuz.

El periodista Rafael Brines va escriure al diari Levante el dilluns 16 de maig de 2011 amb motiu de la mort de Francisco López Alepuz el següent: “El pasado mes de abril falleció en su localidad de Almussafes un hombre que no ha ocupado grandes titulares y que, sin embargo, gracias a su actividad «pétrea» muchas realizaciones públicas se han logrado por su pericia, haciendo posibles diseños que le eran entregados. Francisco López Alepuz, que ha muerto a los 85 años de edad, llevó a cabo, por ejemplo, el balcón de piedra de la fachada del Ayuntamiento, en la década de los años sesenta, junto con sus hermanos Salvador —fallecido dos meses antes— y Rafael”.

I l’article continua... però pel que el pugueu llegir complet us fique l’accés directe:
http://www.levante-emv.com/valencia/2011/05/16/hombre-monto-definitivo-balcon/807273.html

I ací al poble també feren obres importants a part la construcció de vivendes, en la dècada dels anys cinquanta construïren a l’emplaçament que havia de ser “Plaza-Jardín y Zona escolar”, el Parc Municipal –hui Parc Central– i el Grup Escolar Salas Pombo, entre altres... encara que això serà tema en una altra ocasió.

Vaja des d’ací la meua modesta admiració per les obres dels nostres veïns, de les quals vaig tenir oportunitat de parlar fa uns trenta anys al despatx de Francisco López. Allà em contà el tema del balcó que ara parle, així com de la creu de terme de la Pista de Silla de la qual també fa referència al seu article Rafael Brines.

Les dues fotos que acompanye les he tretes de la Xarxa d’Internet.

Publicat al Facebook el dia 22-06-2015. 

ALMUSSAFES ANTES DE MAÑANA (1974)

Estàvem al mes de març de 1974. El dia 19 de gener havia començat la construcció de la factoria de Ford i el dijous 21, “Prensa y Radio del Movimiento”, editora del diari Levante, trau al carrer el primer especial de los “Documentos de Levante”, el titulat “Almusafes antes de mañana”, que com diu a la portada “está dedicado a Almusafes, foco de atención durante los doce últimos meses”.

És un document de 64 pàgines que replega tot un conjunt de reportatges d’Almussafes i les comarques de La Ribera i L’Horta, a més, de prou publicitat. La portada que es reprodueix en la foto que s’adjunta conté el Sumari dels temes que es tractarien dins.

Feia menys d’un any, que Mr. Holmes –vicepresident de Ford Europa– confirmava als diaris que Almussafes era la zona seleccionada, notícia que apareixia el dijous 7 de juny de 1973. Darrere, havia quedat un període de poc més de tres anys de negociació que acaparà l’atenció del país i que amb aquella notícia aplegava a la seua fi. Però encara quedava una part complicada que arribaria fins el 21 de novembre quan acabà el procés complicat de l’expropiació de les terres i aquella nit la gent cridava en manifestació “Queremos la Ford!”, “Queremos la Ford!”.

El tema donaria per a molt, però en aquesta ocasió vaig a transcriure el que es diu a la pàgina nou –i continua a la deu– al parlar del poble, dins el capítol de “El pueblo y sus gentes”:

“La carretera señala: A Alcira. A ambos lados, los campos: naranjos y hortalizas se suceden sin fin por el terreno llano, que el asfalto divide, para el observador, en dos partes. Unos pocos kilómetros más arriba, el indicador nos señala Almusafes, y el pueblo aparece un poco de improviso ante nosotros: un poco desangelado al principio, las casas alineadas a ambas partes de la carretera, como si tuvieran miedo de haber robado espacio a los huertos; luego, hacia el centro ensanchándose, más a la parta derecha, hacia el camino de Benifaió.

Entrados en el pueblo, un grupo de palmeras nos da su verde y tímido saludo con reminiscencias orientales, y a ambos lados del camino y calle principal del pueblo, aparecen laureles alineados, con sus ramas podadas como setos, algo descuidados y de hojas polvorientas. En los guardatrincheras de los árboles, cuadrado de cemento o pórtland, están grabados los nombres de los propietarios de las casas junto a las cuales están situados: Vicente tal, Amparo cual,…

Avanzando por esta amplia y un poco destartalada avenida de casas, generalmente de un solo piso, o, a lo más, dos (también alguna que otra construcción de cuatro plantas, reciente), llegaremos a la plaza donde está la iglesia: la plaza del Generalísimo, o plaza mayor del pueblo, urbanísticamente bastante fea y con muy pocas trazas de plaza principal. En esta plaza es donde la carretera que va a Alcira, se estrecha entre la construcción de la parroquia y el antiguo Ayuntamiento, y a la derecha comienza la carretera al vecino Benifaió. En la plaza, además de la iglesia –con su alto campanario, sus muros pintados recientemente, su ancha puerta, y su escaso relieve arquitectónico–, está el local del antiguo Ayuntamiento, feo edificio de ladrillo ocre, ya abandonado, a excepción de unas dependencias que sirven de aulas de un modo provisional; contiguo al viejo Ayuntamiento se hallan los locales de la Delegación Local de la Juventud, y detrás de este edificio que forma recodo, adentrándose en dirección a Benifaió, destaca la silueta robusta, mil veces retocada, de la torre árabe, la torre que probablemente dio origen y nombre a la población, como puesto fronterizo aduanero. Allí mismo en la plaza, frente a la iglesia, la única farmacia del pueblo, y poco más que decir sobre la plaza, que actualmente no es más que un lugar de paso […]

… a la izquierda, la desviación que lleva a Sollana, y luego, de nuevo, el campo que se traga a la ciudad, un campos todavía más espeso y lujuriante que a la entrada del pueblo.”

La descripció és prou detallada, encara que el que es diu jo no el vaig conèixer sis anys després així, ja que els llorers havien desaparegut del carrer Major i l’Ajuntament vell i la casa senyorial que envoltava la torre serien enderrocades al principi de l’any 1981.

Publicat al Facebook el dia 09-06-2015 

ORLA DE LA MEUA SISENA PROMOCIÓ:

Ja fa molt de temps que no fique cap orla. L’última eixí a finals del mes de gener, exactament el dia 31.

Aquesta correspon als anys compresos entre 1995 i 1997, està a punt de fer divuit anys. Fou la segona promoció de sols dos cursos. I recorde, que estaven a un aula de la planta baixa que donava a la pista central del col·legi.

En tercer vaig tindre 18 alumnes i en quart foren els 17 que teniu davant. Com podeu observar les xiques eren majoria i això li donava un ambient diferent al grup. A alguns d’estos/es alumnes els he perdut la pista i no els veig des de fa temps, no sé si encara viuen pel poble, però és cert que cadascun portem la nostra marxa i és difícil coincidir.

Es trobem davant una faena artesanal en la seua confecció. N’hi ha una part pintada per mi per adornar un poc el treball, encara que els colors no eren els més adequats.

Quan puga jo mateix els etiquetaré.

Publicat al Facebook el dia 04-06-2015 

VISTA D’ALMUSSAFES EN L’ANY 1976

El que es veu és una imatge que resum una època passada de fa quasi quaranta anys. A la partida de la Foia estaven construint-ne la factoria de Ford i dins el poble començaven a construir les finques de pisos que després formarien part del nostre paisatge urbà i que servirien per acollir la immigració que provocava.

Cal conèixer el lloc per identificar-ho. Però la foto està treta aproximadament des de l’actual carrer Cano, en la part que dona entrada a un gran solar buit d’edificis, que ha quedat encaixat entre les darreres de les cases del carrer Major i les construccions del carrer Sant Josep.

El bloc de pisos que s’aprecia a la dreta crec que fou el segon construït a Almussafes, hui forma part del carrer Pinar que encara no existeix –sols n’hi ha l’entrada– perquè l’hort de l’Aiora ocupa el terreny. Darrere la tàpia verda per la vegetació que la cobreix es troba una palmera i un poc després es troba la casa de l’Aiora, que tenia una porta que hi donava accés.

Al final s’aprecia la torre de l’església que encara tenia la forma d’aquella època perquè des dels anys vuitanta canvià la part alta. A la part esquerra es veu una construcció incompleta de pisos que crec correspon a l’edifici situat al cantó del carrer de Sant Josep amb el de Vicente Gay. Seria per tant una de les primeres construccions –sinó la primera– d’aquell carrer que amb el temps es convertiria en un dels més llargs del casc urbà, paral·lel al carrer Major.

El camps serien ocupats uns anys després per les construccions de la Finca Roja i les del carrer Sant Josep.

Torne a dir que la imatge forma part d’una col·lecció de fotos que feren uns quaranta joves de vuité d’EGB del col·legi –Salas Pombo en aquell temps–  durant el curs 1975-1976 com a part d’un treball escolar que dirigia el mestre D. Paco Chalmés.

He pensat que ficar esta imatge podia servir per donar-li un poc de marxa a la nostra pàgina que últimament sembla un poc oblidada. Espere que us agrade i si així fora doneu-li al “me gusta”, és la única forma que tinc com a cronista de saber que el que fique és mirat o llegit, perquè us resulta interessant.

Publicat al Facebook el dia 28-05-2015

LES PROVES CANINES D’AGILITAT (“AGILITY”)

Acompanye una fotografia que vaig fer el dia 1 de gener de l’any 2004 en un lloc del poble que hui costaria identificar, perquè amb el temps canvià moltíssim.

En aquella època jo no sabia molt més que alguns amos de gossos els portaven a llocs semblants per ensenyar-los alguna cosa, divertir-se –ambdós– i poc més. Allí n’hi havia diferents obstacles perquè els superaren els animals d’una forma pareguda a les proves que hem vist fer de vegades a cavalls en l’hípica.

Ara coneguem a això per l’anglicisme “Agility” què és el terme amb el qual apareix normalment als diaris. Una disciplina en la qual alguns veïns i veïnes d’aquest poble estan ben posats a jutjar pel bon número de premis que obtenen sovint a les competicions.

Aquell circuit estava situat –per si encara no heu identificat el lloc– al final de la corba que enfilava ja la recta de la Ronda Est entrant des de València en direcció a Algemesí. Darrere es veu un Parc que també desaparegué més tard –almenys en part– per ficar-ne altra construcció, de la qual cosa ja parlaré un altre dia. Ací es veuen dos “barracons” –a alguns els agrada nomenar-los prefabricats– dels que tenien al col·legi Almassaf situats al Parc de les Palmeres i que després foren l’IES Almussafes, tres anys i altres tres, mentre es construïa el col·legi nou primer i a continuació l’IES nou. Quan netejaren el Parc després d’aquell sexenni alguns es quedaren pel poble: al lloc del que parle, al camp de futbol, a l’hort escolar del col·legi, a alguna parcel·la del poble, etc., l’empresa instal·ladora ja havia fet el seu negoci i no estava massa interessada en reciclar-los a un altre col·legi i ens vingué bé... El circuit de la foto desaparegué d’aquell lloc i se’l portaren al Parc Rural.

La “Real Sociedad Canina de España” diu a la seua web que “Las pruebas caninas de agilidad nacieron en el Reino Unido en el año 1977 y están inspiradas en los concursos hípicos de salto. El perro debe de superar un recorrido con obstáculos diversos, siguiendo unas reglas específicas en cada uno de ellos y recogidas en un reglamento de carácter Internacional. El dueño-guía, puede animar a su perro en todo momento, sin llegar a tocarle, ni llevar nada en sus manos...” i continua amb més informació, que podeu consultar en la web:

http://www.rsce.es/web/index.php?option=com_content&id=69&Itemid=200.

La informació que sobre “Agility” es replega a la Wikipedia crec que és al mateix temps resumida però prou completa per fer-nos la idea.

Acompanye també la foto que s’inclou a l’explicació de la Societat Canina. És per tant una foto de la xarxa.

Publicat al Facebook el dia 25-05-2015 

BLOG DEL CRONISTA

Sembla que quasi ha passat el tema electoral que ens envaïa .... ja sols falta reflexionar –a qui ho necessite– i demà a exercir el dret de votar amb total llibertat. 

La publicitat de tot tipus ens ha arribat, arriba i arribarà també pel Facebook local. I encara que és mal moment, perquè els caps de setmana el personal sembla agafar-se unes certes vacances d’entrar-hi , jo vaig a aprofitar també per a fer-ne una poca referida al meu blog.

Ja el vaig presentar per ací el 16 de març i algunes persones ja el coneixen perquè entren de tant en tant o ho han fet alguna vegada.

Actualment reuneix 103 de les meues publicacions del Facebook, amb totes les fotos que fique i amb la data en que foren publicades al final de cada article. He passat els meus treballs fins final de l’any 2014.

Ja vaig dir en aquell moment que porta per títol: “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”. Torne a ficar-vos un accés directe: http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es.

Acompanye un eco de pantalla del mateix amb l’última col·laboració d’hui mateix. Podeu mirar, llegir i també comentar. Reuneix un treball que és exclusivament local, per tant sense interés fora d’Almussafes. Però està fet amb molta il·lusió i va dedicat a totes les persones que vulguen seguir-ho. Per la meua part, jo encantat! I no té publicitat!

Publicat al Facebook el dia 23-05-2015 

FIRA DEL POBLE EN 1958 APROXIMADAMENT

En abril de l’any passat Julia Selma em passà aquesta foto junt a altres de la centraleta telefònica que ficaré en una nova ocasió.

En l’actual avinguda d’Algemesí, calcule que prop de la Sala Patín i el “llavadero” es muntava la fira. Ella tindria uns 10 anys, així que calculant seria de 1958 aproximadament. Les que apareixen, són d’esquerra a dreta: Júlia (ella), Milagros, la mare María Asins i Carmen, o siga, les tres germanes i la mare.

Hem d’agrair a la protagonista per ajudar-nos a recordar coses de la història del nostre poble.

Publicat al Facebook el dia 12-05-2015 

CRÒNICA DE “ELS VIATGES DE TIRANT LO BLANCH”

Estimats amics i amigues. Tinc clar que els caps de setmana no són massa bons per publicar coses al Facebook, però de vegades cal fer-ho si volem que el que es conta siga el més actual possible.

A la pàgina d’Almussafes teniu una crònica del “Concert extraordinari del dia del llibre d’ahir al nostre Centre Cultural”, amb l’estrena mundial i presentació de la partitura original per a banda simfònica realitzada a càrrec de Carles Magraner i arranjada per Gerson Padilla de l’obra titulada “Els Viatges de Tirant lo Blanch”.

Va ser interpretada per la nostra Banda de la Societat Musical Lira Almussafense amb la col·laboració de Capella de Ministrers.

Per tal de complir amb temes del segle XX, acompanye la portada del primer àlbum de Capella de Ministrers, gravat l’any 1989, que es titulava “Música Barroca Valenciana”.

Us invite a visitar l’altra pàgina per que pogueu gaudir de la informació i les imatges, si és un tema del vostre interés.

Publicat al Facebook el dia 26-04-2015 

DESTILERIA DE LEVANTE

Durant molts anys estigué al carrer Major la “Destileria de Levante” de don Fulgencio Alós Asins.  Seria a principis dels anys vint quan es ficà en marxa a jutjar pel que es diu al retall d’un diari –del que no coneguem la marca– però que va eixir publicat l’1 de gener de 1935, tampoc es veu molt bé la referència de l’any.

La imatge que acompanye pertanyia a un almanac de l’època del qual penjarien els fulls dels dotze mesos agafat per unes grapes. Correspon a una bella dona, que he intentat identificar però no ho he aconseguit, no sé si seria alguna artista de cine d’aquell temps.

Crec que al llarg de la seua història estigué situada en dos emplaçaments diferents, ja que fins l’any 1956 figura als anuncis de l’època que eixien als llibres de festes en un número parell –Avenida José Antonio 104, hui carrer Major– i des del 1957 passa a ser imparell, exactament el número 135 del mateix carrer, encara que no apareix a la publicitat.

En l’almanac tampoc figura amb números d’impremta l’any 1958, que sí està escrit en bolígraf, ja que aquest vindria als fulls grapats de la part baixa que no es conserva. El número de telèfon era el 9, això dona a entendre que al poble n’hi havia poc números de telèfon, no sé si arribarien al 30, m’he trobat amb un número 22 de la “fàbrica de fundes de palla”.

A la publicitat diu “Fábrica de Licores, Anisados y Jarabes – Anís y Kola LEVANTE Naranjada natural ALÓS”, però entre totes les especialitats n’hi havia una amb nom prou curiós destinada a aquells que al bar no saben què demanar i diuen “cualquier cosa”… del qual també acompanye l’etiqueta que figurava a les botelles.

He sentit comentaris de que quan instal·laren la Ford en l’any 1976 havia deixat de funcionar.

Des d’ací done les gràcies a Na Rafaela Alós Torregrosa, filla de D. Fulgencio, tant per les imatges que acompanye com per la informació que hui proporcione.

Publicat al Facebook el dia 22-04-2015