MEMORIA HISTÒRICA LOCAL – 1964 – El año que Franco pudo ser “Premio Nobel de la Paz”

Per al títol he agarrat un del diari digital Público.es. Quan comence un tema tinc per costum buscar informació de la xarxa i m’ha agradat aquest.

Prompte farà onze anys que vaig començar a estudiar seriosament la correspondència local –ja amb el canvi de segle havia consultat algunes informacions referides als moments de la construcció de Ford–. Li  vaig dedicar onze dies del mes d’agost de 2007, compresos entre el 6 i el 28. Dalt l’Ajuntament a la part d’enfront de la Sala de Plens em deixarem instal·lar-me i hi vaig estar moltes hores pel matí, repassant aquelles històries arxivades i enquadernades en llibres de grandària de “quartilla”, normalment en dos volums per any. Prenia nota de tot el que m’interessava i també feia algunes fotos que són les que ara em permeten documentar els textos. Es tractava de materials que, alguns dels quals, tenien més de 50 anys. L’Arxiu –com altres dependències municipals– es tanca normalment en agost i allí podia consultar el material aprofitant-ne vacances.

I el dia 28, l’últim d’aquells dies em vaig trobar amb el tema del que hui us parle, el dia anterior havia començat el del primer semestre de l’any 1964, que portava el número 55 al llom –ara tenen una nova catalogació– i  ja arribava al mes de  maig.

Pot ser la presa de possessió del Governador Civil
 (a la dreta) el dia 20-10-1962

La primera cosa que em vaig trobar fou una circular del Governador Civil Antonio Rueda Sánchez–Malo que deia: “Tiene conocimiento este Gobierno Civil de que, el Colegio Oficial de Gestores Administrativos, por medio de su Organización Provincial, va a proceder a la recogida de firmas entre los vecindarios de todos los pueblos de la provincia, para solicitar la concesión del PREMIO NOBEL DE LA PAZ a S.E. el Jefe del Estado. // De orden de la Superioridad y por considerar inoportuna esta gestión, se servirá V.S. adoptar las oportunas medidas, por sí o por medio de los agentes dependientes de su Autoridad, para que tal hecho no se produzca, prohibiendo se realice la gestión que tienen proyecto de realizar los Gestores Administrativos, dando cuenta a este Gobierno Civil si esto se produjese. // Dios guarde a V.S. muchos años. // Valencia, 16 de Mayo de 1964. EL GOBERNADOR CIVIL. Rueda (en la rúbrica).”

El document té registre d’entrada del dia 20 de maig. L’he copiat tot perquè no era llarg i la foto que vaig fer està borrosa. Sí, que afegeix la dels “Gestors Administratius” que té qualitat, amb una anotació en color roig al costat esquerra que l’anul·lava.

Document signat pel president del "Colegio
Oficial de Gestores Administrativos de Madrid"

Segurament, abans de que vinguera esta circular del Governador Civil, el senyor alcalde ja havia repartit entre diferents entitats l’escrit remés pel “Colegio Oficial de Gestores Administrativos de Madrid”. Eixos escrits portaven la data del dia 18 i havien estat enviats al: “Jefe de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos”, “Presidente de la Junta de Riegos”, “Presidente del Sindicato Arrocero”, “Presidente de la Sociedad Musical”, “Presidente de la Cooperativa”, “Sr. Delegado Sindical Local”, etc. També vaig fer una foto de poca qualitat que no serveix per incloure-la junt el text, que anava dirigit a la primera entitat nomenada abans.

Fermín Cabal Menéndez en la galeria de
President de l'Organisme a nivel d'Espanya

Fermín Cabal Menéndez, president del “Colegio Oficial de Gestores Administrativos de Madrid” que firma l’escrit en aquell moment, amb aquella “brillant idea” que li pararen les Autoritats, encara arribaria a President del “Colegio Oficial de Gestores Administrativos de España” entre els anys 1970-1972. Acompanye foto seua procedent de la galeria de presidents de l’entitat.

Us aconselle la lectura íntegra del document dels “Gestors” pel seu contingut on s’explica la filosofia del que es pretenia i com portar-ho a terme. Havia entrat a l’Ajuntament amb data del 2 de maig i com a resultat de la circular del Governador Civil hagueren de “recular” en els moviments encetats davant les associacions locals. No puc imaginar la que s’haguera muntat si això es feia com preveien i anava a Suècia.

FUTBOLINES DUGUESPI

Ja passa de quatre anys que vaig començar a investigar aquest tema i pareix què ja és moment de traure’l. Fou el di 4 de març de 2014 quan el meu amic Vicente Carrascosa em parlà del tio Paco Duart Tudela, encara que en realitat la neboda era sa mare –Paco era germà d’Enrique Duart Tudela, alcalde d’Almussafes de malnom “Calores” entre desembre de 1952 i abril de 1962, un alcalde que va canviar el poble de dalt a baix–. Vicente em digué que l’oncle era un home ric i segurament gràcies a les patents del futbolí que comercialitzava baix la marca “Duguespi”, nom que feia referència a les inicials dels cognoms de Duart – Guerra – Espinós, que pertanyen a la seua famíla.

Imatge de l'article de Rafael Solaz

Vaig començar per saber coses referides als futbolins i va ser quan trobí que els inventà un gallec anomenat Alejandro Campos Ramírez, home que es rebatejà a si mateix com Alejandro Finisterre, pel lloc on havia nascut en 1919. Als quinze anys s’havia traslladat a Madrid a estudiar el batxillerat, al poc comença la Guerra Civil i en un bombardeig resulta ferit per la qual causa és traslladat a València i d’ací a Barcelona, a un hospital de Monserrat. Està amb molts altres xiquets ferits que no poden jugar al futbol i pensa en la idea del futbolí partint de la idea del tennis de taula. Francisco Javier Altuna, un fuster basc amic seu, s’encarregarà de la fabricació del primer seguint les seues instruccions. Patentaria el seu invent en gener de 1937 però no pot aconseguir que se’l fabriquen i siga distribuït a nivell industrial perquè totes les fàbriques de joguets es dedicaven en aquell temps a produir armes per a la guerra. El personatge tindria sempre una “vida de pel·lícula”. Creuant els Pirineus fugint de franquisme va perdre en el camí la patent del seu invent...

Alejandro Finisterre en una imatge
del diari El País del 13-02-2007

Però tornem al nostre protagonista local. En realitat no sé bé com començà tot, però m’imagine que ens trobem davant un home emprenedor dels que veuen negoci en qualsevol tema. No havien passat molts anys des que Alejandro Finisterre havia marxat cap a París i havia perdut el document de la patent passant la frontera, però el nostre veí tenia patentat des de 1951 un “Futbol de salón”, autorizado por la Dirección General de Seguridad para toda España y sus Colonias. Juego recreativo de habilidad y destreza. La mesa preferida de la afición deportiva, tal com figura al fullet publicitari que vaig comprar en 2015 i que acompanye reproduït.

Fullet  adquirit per mi en 2015

Conec alguns documents sobre patents seues, com els de 1950 i 1952 en els quals apareix la d’un aparell comptador aplicable a jocs de futbol saló. També de 1951, on consta la patent de la “Mesa de juego de futbol de salón”, però en les meues investigacions esta autorització no va acompanyada de cap dibuix sobre el disseny de la taula, que si n’hi ha als anteriors. Així que la part de la taula queda un poc més difuminada, però és clar que aquella patent fou aprovada amb data del 16 de maig de 1951.

 

Imatges de les patents

Entre fotografies de materials amb la marca Duguespi de la Xarxa també apareixen taules de billar, construïdes amb una gran robustesa, a jutjar sobre tot per les potes de cadascuna d’elles i anaven acompanyades de la gravació en la fusta del seu escut, que venia a ser el símbol de la seua marca comercial.

El conegut futbolí típic de tots els Recreatius

De la meua infantesa en valència recorde els recreatius i els salons de billar. Ací en el poble n’hi hagueren a l’avinguda de Paral·lel en dos lloc diferents, un dels quals era el local de la família Villalba, que segurament estigué més anys obert i que tenia futbolins d’esta marca i pot ser també algun billar. Quique Villalba em comentà un dia que anava a València a per materials de recanvi per mantenir els futbolins en bones condicions d’ús. L’altre es situava en un local comprés entre el que seria l’actual farmàcia de Javier Sebastián i la casa del metge Bosch, segurament en alguns dels llocs on es situen els comerços actuals. No he trobat cap publicitat referida a ells als llibres de falla, que seria el material on més fàcil estarien... Tampoc he pogut aconseguir fotos d’aquells recreatius.

Imatge de l'article de Rafael Solaz, València anys 60

He inclòs alguna foto de l’Arxiu del bibliògraf Rafael Solaz, al qual li vaig demanar permís el 13-10-2015, així com també copie una part d’un text seu del qual acompanye també un accés directe al final: “Pero sin duda el juego más popular vino a partir de los años 40: los futbolines de mesa. Francisco Duart Tudela se convirtió en uno de los fabricantes que, en su taller de la calle de Cuenca, nº 5 (después en Quart, 33), construía la marca Fútbol de Mesa Duguespi, cuyos fabricados fueron vendidos por toda la península. Los jugadores eran de hierro colado, pintados los colores de cada equipo, las bolas hechas de piedra blanca y antes de comenzar el juego se introducía una moneda por la ranura que permitía el desbloqueo de las bolas y daba acceso al juego. Con los jugadores sujetos a unas barras de hierro, consistía en golpear la bola e introducirla en un hueco que servía como portería. Estos juegos de mesa se instalaron en los establecimientos llamados Recreativos donde también existían mesas de billar y, posteriormente, las citadas máquinas eléctricas con bolas de acero...”. Li agraeix la seua deferència cap el meu treball.

 

Imatge del billar Duguespi i la seua robustesa

L’accés directe a l’article de Rafael Solaz, titulat “Futbolines valencianos. Fútbol de mesa, jugadores de hierro, pelotas de piedra”, és: http://valencianoticias.com/futbolines-valencianos-futbol-de-mesa-jugadores-de-hierro-pelotas-de-piedra/

REFLEXIONS AL VOLTANT DEL PATRIMONI HISTÒRIC LOCAL DES DE 1962 CAP ACÍ - i 3

I per si faltava alguna cosa més, encara tingueren mala sort amb el col·legi “Almassaf” –antic “Salas Pombo”–. Entre mig de tot el que fins ara he contat i a finals del segle XX la Conselleria d’Educació digué que anava a reformar el col·legi Almassaf per adaptar-ho a la nova legislació d’aquell temps, aparegué aluminosi i l’enderrocaren també. Encara que això no seria decisió nostra. Quin consol! De totes formes aquella escola no era un edifici antic, per tant tenia poca història, ni tampoc era molt artístic –encara que per a mi tenia molta més personalitat que l’obra del centre actual–, però sí s’havia construït amb diners del municipi, que era el responsable en els anys cinquanta de fer les escoles i les cases dels mestres que les tenien assignades. 

 

El col·llegi buidat per reformar, però acabaria enderrocat.
Edificis nou i vell. Les fotos les feu "Carioca"

Resulta penós –per a mi també vergonyós!– que en 1962 la Casa Senyorial i la torre no foren considerades castells ni tampoc fortaleses i que en 1980-1981 sols eren edificis arruïnats indignes de gastar-se “els diners que ja entraven a cabassos”. El pressupost municipal de l’any 1980 quan es pren la decisió d’enderrocar els edificis ja era de 115,18 milions de pessetes, amb les quals es podien fer coses distintes a això, com per exemple rehabilitar –podien haver-ho executat per fases, en diversos anys–, però desfer-se dels edificis –i per tant de la història– era el més fàcil i els resultava més econòmic, doncs sols els costava 1,3 milions de pessetes i 250.000 pessetes de valoració dels materials existents en l’obra, que es quedava l’empresa d’enderrocaments, a més clar, del preu pagat per la finca denominada “El Castillo” a Dª Carmen Mir Blat i D. Ramón Duart Salvador que era de 4.464.880 pessetes. En total, sis milions de pessetes per tirar-ho tot a terra en nou mesos!. I la torre no estaria sola 16 anys com vaig dir en la primera part, foren exactament 14 –tres legislatures i mitja–, els que van del primer trimestre de 1981 a juny de 1995 en que començaren les obres de restauració (?).

Postal 51 "La Ribera en el recuerdo".
Diario Levante 13-05-1993.

Vista l’exposició històrica feta fins ací la conservació del patrimoni històric-artístic sembla que és tema que ha preocupat ben poc als polítics!, ni en la dictadura ni en la democràcia.

Fullet de la torre editat en l'any 2000. Foto Miguel Ángel Ponce

Havien passat de ser quasi “pobres de solemnitat” en 1974 a “nous rics” poc anys després, com es demostra en el següent text meu de l’article del llibre de festes de l’any 2000: «En novembre de 1974 una curiosa correspondència té lloc entre els alcaldes de Caravaca de la Cruz (Múrcia) i el nostre. El primer li envia 10 paperetes pel sorteig d’un automòbil per part del Club de Futbol local del qual és president d’honor –per valor de 50 pessetes cadascuna– per millorar les instal·lacions esportives. El nostre alcalde li les torna dient “siento tener que devolvértelas, pues aquí tenemos aún más necesidades...” El nostre Ajuntament disposava aleshores de 6,3 milions de pessetes de pressupost, encara què Ford ja estava construint-se. Tenia una plantilla de 9 funcionaris: 4 auxiliars administratius, 1 agutzil, 1 guàrdia municipal i 3 vigilants nocturns, la plaça de secretari estava vacant», els seus sous sumaven 1,375 milions de pessetes el que representava un total del 21’76% del pressupost municipal. Crec que ara n’hi ha alguns funcionaris més i que els seus sous representaran més percentatge que el d’aquell temps.

Edifici de l'Arrossera vist des de dalt la torre

Una de les primeres fotos digitals del meu arxiu

Encara, que si he ser fidel a la realitat com a persona que l’ha viscuda des de l’any 1980, es rehabilità l’edifici que coneguem com “l’Arrossera” a principis dels anys noranta i es milloraren les condicions del mercat en la primera dècada del segle XXI, obres de les quals desconec encara el seu cost. Constitueixen les dues actuacions que corroborarien allò de que tota regla té la seua excepció.

Però si tenim en compte què els pressupostos municipals entre els anys 1976 i 2018 –inclosos estos– fan un total aproximat de 54.000.000.000 pessetes –54.000 milions, i en euros 324,5 milions– s’adonarem de que possiblement amb una millor administració dels recursos es podrien haver fet altres actuacions més respectuoses amb l’herència històrica rebuda.

Centre Cultural, 30-11-2003

Les construccions noves portades a terme, és possible que puguen ser considerades relativament artístiques, com la façana del Centre Cultural imitant els “balcons venecians” o tal vegada també la del Centre de Salut per ficar exemples, però que no arriben a tenir tants anys d’història com els que portem de democràcia, ja què sols tenen 32 i 23 anys respectivament. El valor històric d’un edifici el dona el pas del temps. I no és el mateix comparar antiguitats de segles que de dècades.

19-09-2004, des d'una terrassa de l'avinguda de Paral·lel

I acabe quasi com començava, en l’enquesta turística repetida en 1964 es milloraren un poc les coses respecte de la de 1962, a la pregunta de “Castillos, fortalezas, torres (Incluso en estado ruinoso)” –ara feien la pregunta més fàcil–, la resposta fou solament “Una torre árabe (moruna)” i a la de “Templos”, “Uno.- La Iglesia Parroquial”. En un altre punt de la mateixa pàgina i en l’apartat “Breve noticia histórica”, es diu: “Conser-vándose como vestigios árabes la importante y destacada torre-fortaleza existente aún”. No sé si amb la paraula “fortaleza” es referien a la casa senyorial però 17 anys després desapareixeria...

Segurament, alguna persona pensarà que jo no sé de què parle, com ja se m’ha fet saber en alguna ocasió –abans no sabia del valor patrimonial de la Casa Senyorial i l’antic Ajuntament, últimament sembla que tampoc sé d’arbres, quin problema!, al final resultarà que per parlar d’algun tema haurem de ser tècnics–, però la tasca investigadora em porta a consultar tota la documentació possible –algunes vegades no tanta com volguera, perquè n’hi ha ocasions en què no trobe coses que deurien estar-hi, o les han canviades de lloc– per tal de parlar d’una forma totalment objectiva i contrastada, a més de que pense està fonamentada en fets documentats. No m’invente res!

Generalitat Comarques 1ª quinzena febrer 1981, pàg. 15

De moment tanque ací el tema, però no penseu que és perquè se m’ha acabat el material, que ne tinc més... sols l’enderroc famós donaria per a fer un llibret, que segurament no em publicarien.

EL 18 DE JULIOL DE 1936 I ELS DIES POSTERIORS EN LA CORRESPONDÈNCIA MUNICIPAL

Per començar he de dir que d’aquella època sols disposem del “Libro Registro de salida de documentos” entre els anys 1936-1939. No tenim el d’entrada ni tampoc aquella correspondència. I al llibre de registre es fa constar el tema de la forma més abreviada possible. Quatre persones que responien a les inicials P.A.O., J.L.L., B.M.M. i J.S.S. cremarien l’Arxiu Municipal i el Jutjat el dia 30-10-1936 segons es recull a la Causa General d’Almussafes.

El dia de “l’Alçament Nacional” no tingué cap incidència encara sobre el nostre Ajuntament a jutjar per les eixides de correspondència i tampoc sembla que ho tindria en els dies següents, encara que deixaren d’eixir cartes, o almenys no continuaren amb la freqüència que seria normal. Així apareixen fins a vint-i-dos escrits entre els dies 1 i el 18 de juliol i sols dos més en els tretze dies que restaven del mes, un el dia 20 i un altre més el dia 30.

 

De fet en el mateix dia 18 eixiren tres cartes, dues d’elles referides al tema de “quintas” dirigides a la “Junta Clasificación” d’Alzira i una tercera dirigida al Governador Civil per la qual se li remetia l’alta facultativa de l’obrer Bautista Iborra Linares.

La del dia 20 de juliol, es dirigeix també al Governador Civil i sobre ella es llig: “Excmo. Señor. Como ampliación a mi telegrama de hoy, le participo a V.E. que sobre las dos de la madrugada, un grupo de revoltosos, han prendido fuego a la Iglesia Parroquial de esta población; esta Alcaldía ha tomado las medidas necesarias, para evitar, se propague. No ha ocurrido desgracias personales. La tranquilidad es completa en esta población. Lo que pongo en conocimiento de V.E, a los efectos oportunos. Viva V.E. muchos años”.

També en la Causa General apareixen les dades de fins a 11 persones que participaren en els fets catalogats com a “l’Incendi de l’església i profanació objectes de culte”, per suposat en castellà.

Però la carta del dia 3 d’agost és un document per a mi molt important pel què es diu i el seu significat: “Excmo. Señor. = Tengo el honor de manifestar a V.E. que todos los empleados de este Ayuntº han cedido un día de haber a favor de las milicias populares y demás fuerzas armadas que tan heroicamente se baten por salvar las libertades del pueblo, que constituye el más preciado galardón de los Españoles. Haciendo todos los empleados patentes su adhesión al Gobierno = lo que me complazco en comunicar a V.E.”

  

L’Ajuntament d’Almussafes estava constituït per una “Comissió Gestora Municipal” des del dia 25 de febrer de 1936 encapçalada per l’alcalde Ramón Moscardó Martínez i formada també per dos tinents d’alcalde i sis gestors més.

És un tema del qual no n’hi ha documentació gràfica però inclou un mapa del principi de la guerra civil que està tret de la Xarxa, al qual s’aprecia molt clarament que la nostra Comunitat estava dins la zona republicana –i en ella continuaria encara un parell d’anys la província de Castelló i quasi fins el final de la guerra en les de València i Alacant–, un calendari del mes de juliol de 1936 i fotos del text d’ambdues cartes procedents del llibre de registre municipal.

SANTÍSSIMA CREU

Sé bé que els temes religiosos no són de grat de totes les persones que em segueixen però crec sincerament que com a Cronista tots els temes han  de ser objecte del meu interés.  I com no podia ser menys, cadascun/a dels possibles lectors/ores té la llibertat per continuar llegint esta publicació o acabar simplement ací.

Mosaic carrer Santa Anna 33

Crec que a estes altures de la història tothom sap que parle de la Patrona d’Almussafes, que la seua festa s’integra dins el grup de les Festes Patronals i es celebra hui 16 de juliol.

Document de Vicente García Castillo

Ja al meu article del llibre de festes del 2014 vaig contar moltes coses sobre aquest tema. Ara simplement, procedeix a copiar el moment en que la relíquia passa a Dª Manuela Tuviá, que al morir en 1801 la legà a la Parròquia, tal com es recull també al document que acompanye i que feu en 2012 el meu amic Vicente García Castillo.

Detall

 “... En una de las veces que el venerable Prelado Fr. Pablo de Colindres, dignísimo General de los P. P. Capuchinos, Grande de España de Primera Clase, Caballero de la Orden de San Genaro, titular de Par de Francia, que pasó por esta villa de Almusafes, se aposentó en casa de Don Vicente Riera, consorte de Dª Manuela Tuviá, y mirando esta señora que pendiente de su cuello llevaba un ‘Lignum Crucis’, movida de una gran piedad, le pidió se dignase a dárselo, y este venerable Prelado no ignorando los muchos favores que dispensaba a sus hijos en hospedarles y las limosnas que continuamente hacía, se lo descolgó del cuello, y al dárselo dijo: GUARDE ESTE PRECIOSO TESORO, PUES ES DÁDIVA QUE LA SANTIDAD DE CLEMENTE XIII, EN PRUEBA DE AMISTAD, ME HA REGALADO. A LAS ESPALDAS LLEVA EL SELLO DE LA CRUZ y dicho esto se lo entregó. Era este V. Prelado íntimo de dicho Sumo Pontífice, depositario del corazón de Carlos III y de todos los demás soberanos de Europa. Custodió en su poder Da. Manuela Tuviá el ‘Lignum Crucis’ y en su última hora la regaló a Don Antonio Herrero, Cura entonces de esta Parroquia, quien lo presentó pasándolo al R. Arzobispo de Valencia, lo aprobó y colocado al pie sobre una plancha de plomo, puso la auténtica como lo está en el día...”

Davant la casa del carrer Santa Anna 33
05-07-2014

La paraula “teca” apareix al treball del meu amic i per aclarir-vos què és l’he buscada a la wikipedia en castellà i diu que "es el lugar o cofre de reliquias”. 

CLAVARIS 2014

Ja vaig publicar aquell dia una referència a ells, però traient fotos de quan els clavaris eren alumnes del nostre col·legi i anaven d’excursió.

Mentre estava fent-les en la invitació del clavari major –Miguel Ángel Oliver– algú em preguntà si les fotos que feia eren per ficar-les al Facebook d’ací a trenta anys, la meua resposta fou què per a aquell moment no eren... però ara ja poden eixir.

En aquella promoció de clavaris n’hi havia cinc que havien segut alumnes meus: Josep Baldoví, Rubén Boluda, Juanjo Cariñena, Iván David i Daniel Lozano. També ho havia segut el clavari major uns anys enrere.

Hui aprofite per recordar aquell dia 15 de juliol de 2014, tant la invitació, con la processó i el castell posterior.

RECOLLIDA DE LES CLAVARIESSES DE 2005

És el dia 14 de juliol de 2005 i les clavariesses caminen a les 11:02 pel carrer Ausiàs March en direcció al Parc Central. Ja va un bon grup d’elles, algunes un poc retardades, però encara no estan totes. Es compleix amb la tradició de pegar la volta pel poble replegant-les des de la porta de casa de cadascuna d’elles.

Darrere va la banda de la Societat  Musical Lira Almussafense.

A les dotze assistiran a la Missa oferida en honor de la Divina Pastora. Són 19 xiques en total i la seua madrina és Marga Puchal.

PRESENTACIÓ DE LA REINA DE LES FESTES 1993

El divendres 9 de juliol d’aquell any  –per tant hui és el 25 aniversari– tingué lloc la presentació de la reina de festes de 1993, a l’escenari situat davant el Centre Cultural, amb l’assistència de la reina de festes 1992, la srta. Esperanza Marí Benito. I fou proclamada reina de les festes d’aquell any la srta. Lidia Contell Asins, presentada per la Confraria de la Santíssima Creu.

Li acompanyaven un total de dotze senyoretes, els noms dels quals apareixen a les fotografies corresponents i totes elles formaven la seua Cort d’Honor.

El diari Levante-EMV d’aquell dia replegava el següent titular: “Ana Belén actúa hoy en la exaltación de la reina de las fiestas de Almussafes”, com efectivament feu tot seguit de la Proclamació, com a homenatge a la reina de les festes i la seua cort d’honor.

El material està tret d’un programa de festes singular, doncs tenia una forma pràcticament quadrada amb 21 centímetres de costats i uns dissenys novedosos per aquella època, tant que portava un faixí de color roig de 15,6 cm. d’altura que l’envoltava tot en sentit horitzontal. Crec que des de 1932 sols s’han fet dos programes quadrats, el de 1991 i aquest. I el primer, crec que és com un estoig quadrat amb la documentació solta dins.

Amb el llibre obert trobaves la foto de la reina i girant la pàgina cap a la dreta s’obria a la seua esquerra un full doble desplegable on apareixien totes les senyoretes que formaven la Cort d’honor amb les seues dades i l’associació o club al qual representaven.

Igual esquema es donava amb les fotos de les clavariesses i els clavaris. I la programació s’estengué des del dia 9 fins el 25, en que es feu el XIV homenatge a la paella al Parc Municipal, que encara tenia quasi tots els pins –i per tant, ombra– que havien conegut des de feia anys.

REFLEXIONS AL VOLTANT DEL PATRIMONI HISTÒRIC LOCAL DES DE 1962 CAP ACÍ - 2

En 2005 volgueren rehabilitar l’antic escorxador per convertir-ho en Centre Municipal Formació Persones Adultes –primerament declararen al BIM nº 26 d’abril de 2005 que “encara que som conscients que esta construcció no es pot catalogar com d’important valor arquitectònic, sí que es tracta d’un edifici singular..., per la qual cosa la seua rehabilitació serà molt positiva” // “... respectant la façana original de la construcció...” // “Fins a la finalització dels treballs de rehabilitació de l’antic escorxador..”– i acabaren enderrocant-ho i tornant-ho a fer, era més fàcil, s’adaptaria més a la funcionalitat que li volien donar i quedaria millor!... Ho explicaven al BIM següent, això sí dient-ne que “seria una rèplica quasi exacta de l’antic escorxador”, cosa que també era exagerada des del meu punt de vista. Si es comparen fotos d’abans i després es veu que la rèplica no ho era tant, perquè l’estructura de l’edifici nou canviava respecte l’anterior, una altra cosa seria el tema de “l’estètica” de la façana, que tampoc.

BIM nº 26 - abril 2005. Escorxador abans de l'obra 

Foto del meu arxiu de 01-08-2006

També en 2005 es comprà la Casa de l’Aiora per la quantitat de 1,325 milions d’euros, repartits en tres anualitats, si la informació de què dispose és correcta, –equivalent a 220,5 milions de pessetes– i en l’any 2006 reberen de la Conselleria d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana una subvenció de 450.000 euros condicionats a que l’edifici comprat es convertira en el nou Ajuntament –si no es feia, havien de tornar els diners amb interessos–, el tema va eixir al BIM 31, de juliol de 2006 i també al diari Las Provincias en la data 03-06-2006. Desconec que passà finalment amb aquella subvenció, perquè és evident que l’obra no es feu.

10-05-2007

Deu anys després –entre gener i febrer de 2015– s’enderrocaren dos edificis annexes del pati, en un dels quals el forat en la teulada travessava dues plantes i des de dalt es veia la planta baixa. Sempre he pensat que s’acabaria enderrocant tota i deixant sols la façana –encara que estic convençut de què la façana té menys valor que l’interior– i esperava enganyar-me pel bé del poble i sembla que es confirmarà el meu engany!... Des de novembre de l’any passat –sobre tot– està parlant-se de la seua reforma per preservar el valor històric de l’edifici, cosa que em sembla molt bé. Espere que ja s’hagen acabat els enderrocs!

Forat en la teulada annexe pati 29-07-2013

El que no entenc és que es disposara de tants diners per comprar-la fa una dotzena d’anys amb un pressupost que no arribava a 11 milions d’euros i pel contrari no sembla haver-ne molts ara per a la reforma –al diari es parla de 100.000 euros de fons propis, encara que a l’actual pressupost de 15,3 milions es troba una partida de 209.000 euros, que en la columna d’observacions diu “rehabilitació Casa Aiora”, però que no van a usar completament– i tot gràcies a la “subvenció” de la Generalitat de la qual ja es parlava l’any passat i que ha segut concedida segons informa el diari Levante del 30 de juny últim diu que “El Ayuntamiento de Almussafes recibirá una subvención de 300.000 euros de la Generalitat Valenciana para reformar la planta baja de la Casa Ayora”. I tampoc amb esta intervenció l’edifici quedarà completament restaurat, per que he llegit que n’hi haurà dues fases almenys.

Pati després dels enderrocs i ja quasi sense jardí 08-02-2015

El fet de que a València existesca també el Palauet d’Aiora, m’emporta a fer comparacions. Aquell edifici fou construït en l’any 1900, segons el Cadastre té una superfície construïda  de 708 m² entre tres plantes, compta amb façanes als quatre punts cardinals, fou els anys setanta discoteca, després retén municipal i guarderia. El nostre té 496 m² entre les dues plantes de la casa, també segons el Cadastre –que per cert no té les dades actualitzades després dels enderrocs últims–, a més d’un annex de dues plantes a l’esquerra de l’altra part del pati. I malgrat les diferències, amb menys de tres-cents mils euros d’inversió s’ha ficat completament a punt pel seu ús com a “Universitat Popular” del barri d’Algirós, en què es troba. Igual és que el seu estat era millor que el de la nostra Casa Aiora, què és molt més antiga.

Palauet d'Aiora de València - foto de la xarxa

Diu també el diari ja nomenat que “está previsto convertirlo en un museo, entre otros usos”, però sembla que poden ser diversos. No sé si hauran pensat alguna vegada en instal·lar-hi l’Arxiu Municipal –jo ja ho he manifestat en més d’una ocasió a alguna persona de l’equip de govern municipal– i és cosa que per a la meua modesta opinió podria ser prioritària a altres, perquè en els meus anys d’investigador ja he conegut quatre emplaçaments distints i actualment està repartit en dues dependències, a més dels arxius de gestió dels diferents departaments i del arxius centrals de les àrees administratives, però em dona la impressió que no n’hi ha edifici per a tantes coses com he sentit per ahí! És possible que tot l’Arxiu Municipal –tant l’històric com l’administratiu– no cabés en l’històric edifici.

Notícia del diaria Las Provincias 25-03-1994

Des de l’any 1980 sols s’ha parlat d’un museu local al diaris en una ocasió –que jo sàpiga–, fou al diari Las Provincias del dia 25-03-1994, per tant ja fa vint-i-quatre anys, el titular deia “Más de 30 museos locales han solicitado su reconocimiento a la Generalidad”, set eren de la província de València i Almussafes estava a aquell llistat, he comprovat l’existència dels altres i crec que som els únics d’aquell llistat de la província que encara no el tenim. Una altra cosa serà el contingut del museu, ja que desconec l’existència de “fons museístics” municipals.

I és què, en base al que s’ha fet fins ara, pareix que a Almussafes no s’ha tingut prou clar el concepte de “rehabilitació” o “rehabilitar”, com el d’acció o efecte de restituir (una persona o una cosa) al seu primer estat o a la condició perduda. Esperem que en l’actualitat això vaja canviant pel bé del Patrimoni històric artístic local.