TORRE ELÈCTRICA DINS EL BARRANC

Efectivament la torre que vaig incloure ahir en una foto en certa forma “manipulada” per intentar fer-la un poc més complicada estava com les tres persones que donaren resposta havien dit “Dins del barranc, cara a Sollana”, “En el barranc del Tramusser” i “Dins del barranc del Tramusser a prop de l’autopista”. Es semblava un poc a una torre situada al mig d’un camí... que resulta ser el Barranc del Tramusser dins la partida de Sauder, a poca distància de l’antiga depuradora de la qual vaig parlar fa uns quaranta dies.

Des del meu punt de vista, la torre no deuria estar-hi i s’hauria d’haver canviat a l’exterior del barranc. Però el fet de que estiga al mig del barranc –i reforçada amb grans pedres per si s’ha enfrontar a una gran avinguda d’aigua– i no a soles, perquè crec que n’hi ha una més a un costat a prop de la vora, demostra la gran força que tenen les grans empreses elèctriques com Iberdrola.

Com podeu observar en la foto original a la part que havia llevat es veu el pont de la carretera d’Algemesí i darrere Benifaió.

Consultant el meu arxiu fotogràfic les obres duraren entre l’últim trimestre de l’any 2009 i el primer de 2012, aproximadament uns trenta mesos. En els diaris Levante i Las Provincias replegaven el tema del Tramusser el dia 5 de novembre de 2009. N’hi ha notícies també als mateixos diaris els dies 4 i 5 de gener de 2012. Entre mig supose que també, però no les he revisades.

Havien passat vint-i-un anys des que el diari Levante del dia 20-12-1990 treia el següent titular: “La canalización del Barranc Tramusser sale a subasta por más de 45 millones”, supose que es tractava del projecte, perquè en eixos diners anaven a fer poc. I entre aquella notícia i la del 24-10-2001 del diari Las Provincias que titulava “Benifaió: El Ayuntamiento estudia encauzar el tramo del barranco del Tramusser”, havien aparegut als diaris 90 notícies amb alguna referència al Tramusser i estaven sols a la meitat del temps que costaria de construir. Algun dia reproduiré el meu article que amb el nom de “Barranc del Tramusser” em publicaren a la pàgina 29 del BIM 4 de setembre de 1999, al qual contava la història fins a aquella època, però encara quedava molt per ploure fins que acabaren les obres de canalització.

La canalització que transcorre en la forma que coneguem dins els termes de Benifaió i Almussafes fins els pont de la carretera d’Algemesí, no és tant “dura” en el recorregut que continua des de passats uns dos-cents metres d’ell i fins quasi arribar al pont de l’autopista amb menys formigó, són uns 550 metres i al mig queda el pont del camí Bases-Planes. Quan feren l’obra el llit estava net de vegetació, però en els sis anys que han passat han anat creixent les plantes i fins i tot alguns arbres, almenys al costat més a prop del poble.

 

En les fotos que adjunte podreu observar els canvis produïts, sobre tot relacionats amb la vegetació del seu llit. També teniu una vista aèria del “Google Maps” que conté els tres ponts: carretera, camí i autopista, amb el recorregut més “suau” del llit, què és el que s’ha omplit de vegetació i on es troba la torre elèctrica.

CARRER DELS LLAURADORS

Com em conec prou les poques publicacions que sobre el poble existeixen, he recordat que en un BIM antic apareixia un article referit al tema i l’he localitzat. Apareix amb el nom de “Nuestras calles: Carrer Llauradors”, publicat al número 12, en octubre de 1983 i al llarg de dues pàgines un anònim autor parla de l’agricultura des del Neolític fins ara i al valor que se li ha donat des de sempre… però no explica res sobre el nom del carrer. Havia començat amb quatre versos que deien: “Ay! Llauradors / quina pena. / No haver sembrats als camps / i no tenir feïna” i acaba també amb un versos sobre l’agricultura del futur: “Es faran aliments en boles de plàstic . / Es faran en tubos d’assaig. / Es faran sota l’aigua i dalt de l’aire, / però en esència, això serà AGRICULTURA. / I L’home que ho faci LLAURADOR.” (sic).

Diu Esther Villajos Girona al seu treball UN VIATGE PELS CARRERS D’ALMUSSAFES 2a PART, publicat al llibre del programa de festes de 2013, que “El 1965, continuant amb la creació de carrers en direcció Nord-Oest, es crearen dos carrers més darrere del Parc Central i de l’escola. El primer fou el carrer Cerdà Reig, en memòria de Francisco Cerdà Reig, President de la Diputació de València durant la dècada dels anys 50” –morí en 18-10-1958– i més tard afegeix que: “Així com el carrer de Francisco Cerdà Reig, al 1981 i fins l’actualitat es va anomenar carrer dels Llauradors en un homenatge a tots els llauradors de la població, que fins a l’arribada de la industrialització a Almussafes eren la gran majoria”.

Esther dona a entendre de què va el nom, malgrat què no fa referència a que al carrer es trobava la Cooperativa Agrícola i Ramadera d’Almussafes fins a principis del XXI. N’hi havia dos magatzems –si no m’enganye– a la part dreta vist des de la Ferreteria Soria on els treballadors/res manipulaven les fruites i verdures per traure la producció i un a la part esquerra on es distribuïen els materials i tots els productes pel camp.

Vista aèria des de quasi meitat del carrer fins el final

Jo vaig a fer-ho al meu aire. El Carrer Llauradors es troba en la part nord del casc urbà entre l’Avinguda de Paral·lel i el carrer Benifaió, encara que arribaria fins la Ronda Oest –o Ronda Monestir de la Valldigna– però no té edificacions en aquella part. Tindrà una llargària d’entre tres-cents o quatre-cents metres aproximadament. Està travessat pels carrers Ausiàs March i Ramón y Cajal. Durant la major part del recorregut té sols números parells que van des del 2 al principi fins el 84 aproximadament on es troba el Consum, són els de la part situada a la dreta en direcció oest. Per la part esquerra comença pel número 5 i arriba fins el 13, entre els carrers Ramón y Cajal i Benifaió exclusivament.

En una altra època, que durà fins la meitat dels anys vuitanta o poc més n’hi havia al número 1 les “casetes dels mestres”, quatre vivendes en una de les quals vaig viure amb la meua família tres anys. Dalt vivien Manuel i Miguel Ángel i Amàlia i baix Isabel i jo. Ara aquell terreny que ocupaven forma part del Parc de les Palmeres i ha acollit els contenidors soterrats. I el número 3 segurament correspondria al magatzem de subministres que s’enderrocà i donà pas a un edifici de vivendes amb entrada pel carrer perpendicular.

Vista de les cases dels mestres des de dins el camp de futbol antic

Darrere de les cases i fins el carrer Ausiàs March estava el camp de futbol anterior al nomenat fa uns dies.

Front del Centre Cultural i solar enfront

Fins l’any 1985 en que s’acabà de construir el Centre Cultural i el jardí de darrere, tota la part aquella era un gran solar.

Pub, biblioteca -abans llar de jubilats- i transformador

Les primeres vivendes de la part dreta es construïren com a resultat de la riuada de 1957, al carrer es troba un dels tres blocs –els altres dos donen al carrer de la Foia, paral·lel en direcció nord– i al final d’elles i a la part de darrere de les cases es trobava un transformador separat que després es traslladà a la part baixa de l’edifici que en un principi fou “Llar dels jubilats” i després “Biblioteca”. Però al mig n’hi havia un solar fins el “Pub Magenta” construït en 1980 i actualment amb un nom diferent.

A l’altre costat de l’encreuament amb Ausiàs March es construí una nova promoció de vivendes de protecció oficial que encara mantenen en quasi totes les façanes la placa que la “Llei de memòria històrica” determina que es lleve i això es farà prompte.

Primeres naus de magatzem dels tres blocs iguals que es feren

A la part final estaven els magatzems de la Cooperativa i el bar “Cope”, alguna vivenda i en 1989 es va construir el primer hotel del poble, l’hotel “Reig”, actualment tancat.

Hotel "Reig"

En aquest carrer es troba també la font desnitrificadora que usem moltes persones del poble. 

Font desnitrificadora

LA MORERA I LA CRIA DELS CUCS DE SEDA – (i II)

Estos dies investigant m’he trobat una imatge –que no he guardat– sobre la cria del cuc de seda, que tenia baix escrit en castellà: “morera + gusano de seda + caja = infancia”. Era la idea aproximada de la qual partiré.

Consultat un amic de la meua quinta i alguna persona de més edat per saber si recordava l’existència a Almussafes de cucs de seda quan eren xiquets, la resposta fou negativa. Però té una certa lògica, si ja he parlat en l’anterior publicació de que al terme municipal no quedaven moreres en l’any 1938 i que la cria de cucs de seda havia desaparegut durant el segle XIX, per tant no n’hi havia ací records de la infantesa al voltant del tema.

Imatge de la meua enciclopèdia escolar

Però com jo vivia en un lloc amb molta tradició en la sericultura, inclús en aquell temps dels anys seixanta, com era l’Horta de Múrcia, guarde el record, que vaig a contar i espere serà del vostre interès. No és una vivència local però per concloure el tema em venia bé.

La Viquipèdia defineix “sericultura com la cria del cuc de seda, per a aprofitar el fil de seda que les larves empren en la confecció dels seus capolls”. Per ampliar el tema n’hi ha molta informació en la Xarxa, però no és el meu propòsit, ara vaig a parlar de records d’experiències viscudes de xiquet, encara que inclouré algunes imatges per il·lustrar-ho. I us interessa ací fique l’accés directe a un blog dels millors que he trobat: 

http://www.jaumecastejon.com/seda/seda.html

Fulles de morera

Quan jo era xiquet vivia als afores de Múrcia capital i ma casa pertanyia a un grup de carrers immersos en l’horta murciana, al barri de Santiago el Mayor. Quan arribava la temporada dels cucs de seda, n’hi havia moltes famílies que vivien en cases soltes disseminades entre els camps –a l’estil de les nostres alqueries– que es dedicaven a la seua cria i moreres per tot arreu. Els xiquets es desplaçaven a peu o en bicicleta pels voltants i visitaven les cases en la recerca de cucs dels que tiraven dels canyissos que tenien apilats als habitacles preparats a l’efecte d’eixa activitat –allà els deien “zarzos” què és la paraula equivalent castellana– junt els residus de fulls mossegats que deixaven els cucs al moment de canviar-los els fulls de morera i amuntonar-los al costat de la casa.

Ací estan en una caixa de fulls moderna

Era la forma més ràpida de fer-nos amb uns quants cucs per criar-ne a les nostres cases, en una caixa amb forats dalt. I com anaven per diferents llocs els tenien de grandàries distintes. Agafar fulls de morera no era complicat per la gran quantitat de que disposaven i així seguien tot el procés de la metamorfosi. Es suposa que a l’any següent començaven partint dels ous que havien ficat les papallones abans de morir-se una vegada eixides dels capolls al final de la temporada anterior. I els capolls pense que eren tots de color blanc en aquell temps.

Papallona 

En aquella època no disposaven de càmeres de fotos com ara per traure-ho tot. La imatge més didàctica que podien trobar estava al llibre en que estudiàvem entre els nou i deu anys, que acompanye, encara que actualment i després de cinquanta-dos anys podeu imaginar que les pàgines –blanques en aquella època– estan ja grogues. Era per suposat com quasi totes les que es trobaven a l’enciclopèdia –perquè en el llibre estaven totes les matèries– que usaven, amb dibuixos senzills i en blanc i negre. No es semblaven en quasi res als bonics i ben il·lustrats llibres que usen els nostres alumnes en les escoles actuals.

En la posada d'ous

 Són els meus records i segurament es diferenciarien poc dels que podien haver tingut les persones que en aquella època eren xiquets i xiquetes que vivien a Almussafes, o en qualsevol altre lloc.

En 1980 vaig vindre a viure a Almussafes i als pocs anys el meu fill em demanà tenir cucs de seda. Les úniques moreres que coneixia estaven al Parc del Poliesportiu prop  de la “resbaladera”, que aquell temps és possible que encara no hi estiguera i allà em tocava anar a per les fulles per alimentar els cucs que tenien dins una caixa de sabates.

Moreres del parc del poliesportiu municipal

 I tanque la publicació tal com l’he començada, però ara en valencià: “morera + cuc de seda + caixa = infantessa”. 

LA MORERA, ELS CUCS I LA SEDA A ALMUSSAFES (HISTÒRIA) - (I)

La cita més antiga en la qual es parla del tema l’he trobada a la pàgina 137 del llibre del metge Bosch – “Almusafes. Noticiario històrico costumbrista”, quan al parlar de “otros viajeros ilustres... que passaren pel nostre poble” diu que... “Recordamos también a don Andrés Reggio, hermano del príncipe de Campoflorido, al yerno del príncipe y a la esposa de éste, que en cierta ocasión adquirió unas madejas de seda” després de fer referència a l’any 1722. Ja havia dedicat a parlar del Príncipe de Campoflorido les pàgines entre la 116 i la 118.

Diuen A. Girona, M.A. Martí i M.C. Raga al seu treball “Almussafes: Geografia i història d’una comunitat agrícola valenciana de la Ribera Baixa del Xúquer” que gràcies a la prolongació de la Sèquia Reial en 1767 arribaria a les terres d’Almussafes un important cabdal d’aigües, especialment a les partides nord-occidentals del terme –com la Foia– que feren guanyar per al conreu centenars de fanecades, que abans eren de secà…  i això de la intensificació de regadiu unit a les noves roturacions de terres, portà la introducció de cultius novells, com l’arròs, el blat d’horta, la morera, el cànem…  Ell cultiu de la morera augmentà per la seua relació amb els cucs de seda…

Quan un poc abans –en abril de l’any 1765– Almussafes encara pertanyia al Senyoriu de la Valldigna, el Monestir estableix la partició a fer amb les fulles de moreres, canviant les condicions anteriors i passant-ne a ser d’una sisena part en totes les terres de secà o regadiu. La qual cosa provoca un nou plet amb els habitants d’ací que l’Audiència va fer guanyar novament al Monestir, com passava amb tots els que n’hi havia.

Primeres moreres plantades al poble com a arbres de jardí 

En les Observacions de Cavanilles, al llibre editat en 1795, al parlar d’Almussafes diu entre altres coses: “La porcion mas preciosa del término es la llamada dels plans ó llanuras. Plantada perfectamente de moreras y en parte de olivos, sostiene en sus áreas trigos, maices y hortalizas con tanta lozanía y fruto como en la mejor huerta de la capital... Las moreras se gobiernan allí como en la huerta de la capital, podándolas hasta la corona cada tres años…” Y al referir-se als productes del camp: “Los frutos se regulan en 600 cahices de trigo, 500 de maiz, 300 de arroz, 100 de habas, otros tantos de judías, 20 arrobas de aceyte, mas de 10 de hortalizas, 30 cántaros de vino, y 200 libras de seda” (sic).

L’enciclopèdia de Madoz de 1845 diu al volum 2 al parlar del nostre poble que: ...“el Excmo. Sr. duque de Híjar fue el que proyectó y llevó á cabo la prolongacion de la referida acequia de Alcira, estrayéndola varios ramales, con los que dio riego á muchas pobl., cuyos campos en otro tiempo, áridos y de secano, se hallan en el dia convertidos en un hermoso vergel, donde como sucede, especialmente en Almusafes, es prodigiosa la multitud de moreras, olivos, viñedo, árboles frutales de diferentes clases, y la diversidad de frutos que enriquecen el suelo, y le constituyen uno de los mas amenos de la prov… PROD. trigo, cebada, maiz, arroz , vino, aceite , algarrobas , hortalizas, seda,…” (sic).

Al treball de Ricardo French Benavent, titulat “La producción de seda en el País Valenciano durante el siglo XVIII: distribución geogràfica y evolución”,  apareix el nostre poble dins el llista de la comarca amb dades de 1738 i nomena per Almussafes la quantitat de 4.000 càrregues de fulla de morera i 6.000 lliures valencianes de seda produïda. Això equivaldria a un pes d’uns 2.400 quilograms de seda produïda. Quantitat molt gran comparada amb les xifres de Cavanilles de finals de segle, que estarien reduïdes sols a 80 quilograms.

Si la proporció entre la quantitat de moreres, les carregues de fulla i les lliures valencianes de seda que es produïen a Sueca en 1738 –segons el treball de tesi doctoral de Luís Miguel Rosado Calatayud sobre “...un análisis comparativo entre el medio rural y el urbano (Sueca-Xàtiva 1700-1824)”, dirigida pel mateix Ricardo French nomenat abans– fora semblant a la d’Almussafes, el nostre poble comptaria amb un total aproximat de 18.000 moreres en aquell mateix temps, què no són poques per a un terme tant reduït en extensió com el nostre, encara que en aquell temps tot estava dedicat a l’agricultura, però com hem dit abans amb diferents tipus de productes del camp.

No he trobat més dades del segle XIX, però com diuen també A. Girona, M.A. Martí i M.C. Raga a la pàgina 192 del seu treball: “La morera, que a la vila es plantava al voltant dels camps d’arròs –allò que es denominava horta rodà– i que suposava uns ingressos extraordinaris als del camp, entrà en franc retrocés al llarg del segle XIX. La crisi de la indústria sedera, la malaltia de la pebrina (1854) que afectava els cucs de seda, i la competència italiana reduïren notablement la producció”. Després, diran que “L’arròs augmentà la producció... i la taronja s’expandí per tot arreu del terme...”

Com a resultat d’una petició de informació procedent del Presidente del Comité Sedero de Murcia, se li manifesta per carta remesa el dia 24 de gener de 1938, de que “en este término municipal no existen moreras en cultivo”.

Foto de don José Bosch

A la pàgina 126 del llibre del metge Bosch, editat en 1990, també apareix una fotografia en blanc i negre, que porta el següent peu d’imatge: “Tabique recayente a un derribo (Galces de mampostería sobre los que descansaban las cañizas en que se criaban los gusanos de seda). Mirant la foto resulta difícil identificar el lloc on es trobava l’edifici, però podria resultar més fàcil fer-ho a partir de la foto en color que acompanye, que pertany també a l’Arxiu de don José Bosch.

Morera antiga situada al costat de la rotonda d'entrada

Encara n’hi ha alguna morera aïllada, antiga i gran pel terme, però començaren a recuperar-se com a arbre de jardí a principis dels anys vuitanta, començant crec pel Parc del Poliesportiu.

I la indústria de la seda s’acabà a les nostres terres,... però ara en ple segle XXI un músic del nostre poble, Carles Magraner, ha contribuït amb Capella de Ministrers a dedicar el seu últim treball a la “Ruta de la seda” amb concerts en Xina en setembre passat. Es diu al diari Levante – EMV del dia 5-10-2017 que “El espectáculo dirigido por Carles Magraner recrea con la música la conexión entre Oriente y el Mediterráneo. Que es una propuesta que recrea un itinerario de 7.000 kilómetros, desde Xi'an hasta el Mediterráneo”.

I en la pàgina web musicaantigua.com es diu en la data del dia 17 de febrer de 2018 que “CAPELLA DE MINISTRERS (1987-2017) CUMPLE 30 AÑOS, y uno de los proyectos especiales conmemorativos, que presentó en concierto el pasado 28 de diciembre en la Lonja de Valencia, es La Ruta de la Seda. [...]  Desde 2016, con la proclamación de la ciudad de Valencia como capital internacional de la seda por parte de UNESCO -con su Lonja de Mercaderes de la Seda, que fue declarada Patrimonio de la Humanidad y el nuevo Museo del Colegio del Arte mayor de la Seda, se ha presentado una ocasión única para ampliar más la tarea de investigación y divulgación de este contexto histórico y comercial”.

INAUGURACIÓ DEL MERCAT EN 1954

La fotografia que he presentat, retallada per fer més difícil el joc, la vaig prendre el dia 29-10-2003 amb motiu del cinquantenari de la inauguració del mercat si fem cas de la placa que es troba a la part alta de l’entrada principal en la qual figura el següent text “Aquest mercat fou inaugurat el 29 d’octubre de 1953 sent alcalde Enrique Duart Tudela. In memoriam”.

No sé bé d’on tragueren la informació per fer la placa, perquè la mateixa es contradiu amb la del llibre del metge Bosch, què a la seua pàgina 222 diu el següent: “Con motivo de la entonces fiesta nacional «18 de Julio», siendo alcalde don Enrique Duart Tudela y con la asistencia del gobernador civil y jefe provincial del Movimiento don Diego Salas Pombo, se inauguraron oficialmente el mercado municipal y el nuevo pavimentado del camino de Almussafes a Benifayó, en dicha festividad del año 1954”.

Corrobora la informació del metge el mateix programa de festes de l’any 1955, que en un article que es diu “Rindiendo cuentas” es parla dels projectes municipals acabats i en marxa. I al dia assenyalat també s’inaugurà el “Centro de higiene rural con vivienda para médico”, que és l’actual edifici seu de la policia local.

Abans de trobar l’anterior informació jo ja estava més convençut de la certesa de la informació proporcionada pel metge Bosch, doncs en aquella època era una costum que totes les obres que es realitzaven eren inaugurades en eixa data simbòlica pel Règim polític que n’hi havia a tota Espanya. Algú ha dit que a la foto es veia “mucho facha”, però és que segurament totes les autoritats que apareixien a les fotos eren persones que tenien aquella ideologia, per tant en totes les fotos de l’època es veurà el mateix o semblant. Però encara que no podem compartir les ideologies no hem d’amagar que en aquella dècada dels anys cinquanta es feren moltes coses que “li pegaren la volta al poble” amb la construcció d’edificis públics i de vivendes protegides, la “plaza-jardín” i serveis com el subministrament a les cases de l’aigua potable,... qüestions que beneficiaren a tota la comunitat local.

Si continueu llegint al llibre del metge podreu observar la seua completa crítica al lloc triat, d’entre les quals trac estes paraules “se le ubicó inapropiada y caprichosamente en la antigua placita del Mercado, no buscando otra cosa la alcaldía que el ahorrarse la compra de un solar apropiado...”. És una frase que em sona i que també podrien aplicar a alguna altra feta en temps de democràcia.

Aquelles obres les feien amb pressupostos extraordinaris perquè amb els diners dels ordinaris no arribaven per fer res especial, fique per exemple les 308.000 pessetes i les 332.633,35 dels pressupostos ordinaris dels anys 1952 i 1953, que passats a euros serien 1.845,8 i 1.999,17 euros anuals equivalents –si és que això poguera ser equivalent, cosa que dubte molt– a la moneda actual. I entre aquells pressupostos extraordinaris es trobava l’aplicació de la “Prestación personal y de transporte de tiro y mecánicos” que era un procediment d’exacció municipal amb caràcter tributari que obligava a contribuir físicament o a canvi de diners –si no es complia físicament– en els tres jornals estipulats per a treballar gratis pel poble.

Junt a la documentació en la qual s’arrepleguen els deu articles sobre la referida Ordenança de “la prestación”, així com la seua publicació, etc., apareix un compte en el que es sumen: 279 carros per 3 jornals a 60 pessetes cadascun, 69 carros per 3 jornals de 25 pessetes cadascun, 577 “braceros” per 3 jornals a 20 pessetes cadascun i 6 camions per 3 jornals a 150 pessetes també cadascun. Tot junt donava la xifra de 92.715 pessetes, que eren els impostos que pensaven replegar per contribuir a la construcció del mercat, però en el moment en què redacte la meua publicació no tinc dades del pressupost extraordinari total de l’obra.

I acabe ja fent referència a les fotos que acompanye, totes sobre el mateix moment però amb diferent versió, segons es tracte del meu retall, la foto exposada al mercat i l’original de Maiques, esta última foto procedeix del seu arxiu personal. Com podeu observar també en l’última –l’original– falta un detall, com és el de la font que n’hi havia al mercat i alguna persona reciclaria en un altre lloc. 

LA LÀMPADA DEL CENTRE DE SALUT

Per començar dir que la paraula que en castellà anomenem “lámpara” s’escriu en valencià amb els termes “llum”, “làmpada”, “llàntia”, “llantó”, etc. Jo em quede amb els primers perquè crec són els que millor ens situen en el tema que ens ocupa hui, ja què la tercera dona a entendre “llum constituït per un depòsit on va un líquid combustible i una metxa” que ens retrotrau al principi del segle XX i l’última semblant a l’anterior però un “llum menut”, que clarament no és el cas. I entre els primers, preferisc el que ja he ficat al títol. Ve millor per a la meua explicació.

Dir-vos què, per molt què he buscat en Internet no he trobat res de semblant, així que vaig a treballar amb hipòtesis.

Jo la vaig conèixer en 1997, supose que en la jornada de portes obertes del dia 22 de març, dos anys després d’acabada l’obra. Algunes persones ja l’havien vist en 1995 però jo no estava entre els “triats” per aquell passe. Sempre m’ha cridat l’atenció la làmpada per la seua majestuositat, la seua grandària o el seu volum, però un edifici immens com el nostre devia anar acompanyat d’una làmpada també immensa... i el vestíbul era gran i alt, per tant en feia joc. Per a mi –que en la meua vida laboral de funcionari no he tingut seguretat social, perquè pertanyia a Muface– no m’ha eixit mai la paraula “ambulatori” per hi referir-me, per a mi ha segut sempre el Centre de Salut, encara que l’equivalent als demés pobles seria ambulatori. I és què el nostre Centre de Salut sabeu què és des de sempre molt més que un ambulatori, ja que ha tingut i té altres serveis municipals, tingué medicina privada, és troba també una part de l’Arxiu Municipal, etc.

I ja vaig a parlar de la làmpada. Com podeu observar consta –si no m’he enganyat– de vint-i-quatre pisos d’abalorios –en valencià canonets de vidre o vidrets– penjants, que així és com es diuen les peces que pengen d’una làmpada i que poden ser de diversos materials entre els quals es troba el cristall strass de roca swarovsky. Jo no tinc clar que el material de la nostra siga vidre però sí que cada peça de les aproximadament dos mil que hi pengen es d’una grandària molt superior a totes les vistes per a làmpades de llàgrimes de cristall conegudes o observades. Les peces que pengen –crec que les que tenen eixa forma es diuen “plaquetes”– mesuren més de 10 centímetres d’altura i 2 ó 3 de grossària i cadascuna d’elles deu pesar un bon número de grams, d’ahí el perill si una sola plaqueta caiguera sobre el cap d’un/a pacient dels/de les que acudeixen cada dia al mostrador del Centre, o simplement passen per baix.

Quan jo era menut és deia que una cosa que pesava prou... pesava un quintar, era una antiga unitat de pes espanyola que equivalia a 100 lliures castellanes i pesava 46,008 quilograms. També equivalia a 4 arroves (11,5 quilograms cadascuna). Però quan al nostre país s’adoptà el Sistema mètric decimal se li atorgà el pes de 100 kg.

Si contempleu la làmpada veureu que està agafada al sostre per sis suports a més d’un altre més gros a l’interior. Sense ànim de fer apostes –cosa que no m’ha agradat mai– estic convençut de que pesa en total més d’un quintar i que l’arquitecte/a s’ho va haver de treballar per preparar el sostre. Els vint-i-quatre pisos per almenys 10 cm donaria una altura total de la làmpada que passaria de dos metres.

Desconec si la làmpada la regalà l’arquitecte, o si provenia d’un altre lloc encara que sembla la feren a posta, en alguna ocasió he sentit una bona xifra de diners en pessetes, però no vaig a arriscar-me en dir una quantitat, quan puga investigar-ho als pressupostos de l’obra o de l’any en que aparega consignada –perquè supose deuria estar-ho– us la comunicaré.

Malgrat que sempre que visite el Centre de Salut jo el trobe net, no sé quan es neteja la làmpada, cosa que per les seues circumstàncies de volum, altura, etc., no deu resultar fàcil,... Ja havia dit, que “a falta de certeses” anava a moure’m en hipòtesis!

Totes les imatges que acompanye es feren el dia 4 de maig de 2007, per tant a la meitat aproximada del temps de funcionament del Centre de Salut.