PEREGRÍN LINARES VENDRELL, EL PRIMER REGISTRADOR DE LA PROPIETAT ALMUSSAFENY, PART 2 (DE 2).

En juliol de 1918 marxaria a Almería, de 2ª categoria. Allà estaria una dotzena d’anys més. Em consta que en setembre de 1925 vingué a Almussafes amb un mes de llicencia per malaltia.

Una notícia d’aquest període en la capital andalusa apareix al diari “La Independencia – diario católico de Almería” el 18-08-1928, dins el títol “Crónica Local – los que viajan” escriu: “Han salido para distintas capitales de España, el Registrador de la Propiedad de esta capital, don Peregrín Linares, y sus bellas hijas Conchita y Pepita; y para Ugíjar (Granda) su distinguida esposa doña Teresa Suarez Bueso”.

En març de 1930 es traslladaria a Alacant, de 1ª categoria, arribant al lloc més alt dins el Cos de Registradors. Allà, exerciria el seu càrrec per un període de catorze mesos, ja que en maig de 1931, amb els setanta anys complits i quaranta d’activitat es jubilaria.

Els dos anys que seguiren a la seua jubilació es casarien les dues filles, Concepción en Válor (Granada) en 1932 amb un altre registrador de la propietat nascut a Almussafes, Vicente Grau Linares –cosí germà d’ella, al ser fill d’Ángeles una de les germanes de Peregrí– i Josefa que ho faria en Almeria en 1933, amb Patricio Manzano Manzuco que era farmacèutic.

Peregrín tenia casa a Madrid i en la informació de partida d’aquell programa de festes de 1935 deia que en eix moment vivia a aquella capital. Javier Climent m’ha informat que venien sovint pel poble a passar les vacacions, normalment ho feien en tren, primerament avisaven de la seua arribada per carta i algun familiar anava a replegar-los a l’estació de Benifaió. Estaven lluny del poble però mantenien molt bona relació amb la família –a part de l’epistolar– i a Almussafes tenien també algunes propietats.

Quan arribà la Guerra Civil els pillà a Madrid, però pogueren vindre’s  cap Almussafes per tal d’estar millor i prop de la família. S’instal·len a la casa de la Plaça Major 1, la que porta a la part de dalt les lletres inicials JL (de Josefa Linares, germana de Peregrín), de la qual ja vaig parlar en una publicació l’últim mes de gener.

I el dia 7 de maig de 1938 moria als 77 anys i era soterrat al cementeri dins el panteó familiar “Linares Vendrell” el de la dreta dels dos situats al mig entrant pel centre. En aquella època no se li ficà làpida, cosa que sí es faria amb la generació següent. No havia trobat cap esquela als diaris consultats però despús-ahir vaig aconseguir còpia de la seua partida de defunció al nostre Registre Civil. Al document diu que estava domiciliat a la Plaça de la República, nº 2, que era com es deia la Plaça Major aleshores. La inscripció al Registre es practicà en virtut de la manifestació personal del seu nebot Vicente Grau Linares i un dels dos homes que feu de testimoni fou D. Pascual Moner Casany.

Com podeu llegir, la meua investigació per la qual he consultat més de seixanta documents entre BOEs, “guías oficiales de España” i diaris diversos m’ha permés conèixer moltes més dades que les que proporcionava el document publicat al programa de festes de 1935, que malgrat estar redactat encara mentre vivia, assenyala que estigué en Alacant i altres ciutats, sent la realitat que estigué en altres ciutats –sobre tot, al poble d’Ugíjar i la ciutat d’Almeria– i a Alacant marxà per jubilar-se ja en un Registre de primera categoria.

Del llibre publicat assenyalat al principi del “Colegio de Registradores” es pot conèixer la vida sacrificada que portaren durant el segle XIX. Al parlar de “La Asociación” comença amb un apartat que titula “El heroico apostolado de los 473” que havien segut els primers Registradors com a resultat de la “Ley Hipotecaria de 1861”, tres dècades abans de que el nostre il·lustre almussafeny es fera càrrec en 1890 del seu primer Registre a Potes.

En abril de 2018 em vaig ficar en contacte amb don Alberto Martín Quirantes, diplomat en Biblioteconomia, llicenciat en Documentació i en Història Moderna per la Universitat de Granada, a més de màster en Dret Premial i Genealogia, com a resultar de trobar-me a Peregrín Linares en unes referències seues relacionades amb el grau de parentesc que l’unia –a través dels seus avantpassats– a l’esposa de Peregrín dins la pàgina “Historia familiar Martín-Quirantes y Nobleza del Reino de Granada” a la web de geneanet.org. Ell em contestà molt amablement proporcionant-me referències d’alguns materials que he consultat per a aquesta publicació i que he citat.

El 13 de desembre de 2018 vaig visitar l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana i fotografiat tota la documentació del seu temps d’estudiant de batxiller a l’actual IES Lluís Vives, fins i tot la prova d’accés.

I en estos últims dies –el 19 i el 20– he parlat amb Francisco Javier Climent Grau, que ja he citat abans en dues ocasions i que m’ha proporcionat alguns detalls que no coneixia a més de tres fotografies per ser digitalitzades, les quals acompanye. Sense el seu ajut aquesta publicació no haguera lluït pràcticament per que les imatges de diaris oficials i altres documents similars no són atractives.

Amb aquesta informació espere haver contribuït a donar a conèixer dades i aspectes de la vida d’un personatge que portà el nom del seu poble per tota Espanya. Acompanye un mapa del país amb el recorregut de més de 2000 quilòmetres que feu pels vuit pobles i ciutats als que va dedicar els seus quaranta anys com a “Registrador”, quilòmetres que significaven trasllats –en alguns casos prou llargs– fa de 90 a 130 anys, entre les acaballes del segle XIX i el primer terç del XX, amb unes vies de comunicació i uns sistemes de transport com les diligències i els trens, que no eren tant ràpids ni confortables com els actuals.

PEREGRÍN LINARES VENDRELL, EL PRIMER REGISTRADOR DE LA PROPIETAT ALMUSSAFENY, PART 1 (DE 2).

Els últims temps s’ha parlat molt de la figura del “Registrador de la propietat” sobre tot, perquè era la professió de Mariano Rajoy expresident espanyol, eixa que quasi deixà per entrar en política i a la que tornà per a jubilar-se. El que segurament no sabreu és que ja va haver un altre president registrador de la propietat, Manuel Portela Valladares, un temps molt breu entre finals de 1935 i principis de 1936, segons apareix al llibre “Historia del Colegio de Registradores de España” d’Antonio Pau Pedrón, editat pel “Colegio de Registradores” l’any 2000. 

Però, fins fa uns anys era poquíssim el que jo sabia sobre la figura de Peregrín Linares Vendrell, l’única informació que tenia era l’escrita al programa de festes de 1935, en un article titulat “Biografía de hijos ilustres de Almusafes” i que no apareix firmat –encara que podria ser del metge D. José Bosch Solves que sí firma l’article següent– i que diu entre altres personatges: “D. Pelegrín Linares: hombre modesto y amante de su hogar. Nació en 1860; cursó la carrera de Derecho en nuestra Universidad y el doctorado en Madrid. En las primeras oposiciones obtuvo el ingreso en el cuerpo de Registradores de la Propiedad, habiendo desempeñado el cargo con gran pulcritud y con el mayor celo en Alicante y otras ciudades. En la actualidad reside en Madrid.” Era tota la informació de que disposava.

Peregrín Linares Vendrell va nàixer a Almussafes el 10 de desembre de 1960, segons diu en un document consultat sobre el seu escalafó en 1899 –que apareixerà comentat més tard– i consta com a únic fill de Peregrín Linares Alepuz de 32 anys i propietari de terres amb Josefa Vendrell Llopis de 22 anys al document “Padrón del censo de población formado en la villa de Almusafes en el año de 1960” que es signà en la data de 19 de juny de 1961. El cataloga com a menor, tenia sis mesos en aquell moment. Seria normal que després tinguera germans i/o germanes però no n’hi ha documents censals fins a 1935 i de moment no els he consultat. Un parell de converses amb Francisco Javier Climent Grau, que pertany a la família, confirmen que Pelegrin tingué quatre germanes: Josefa, Adelaida, Ángeles (àvia de Javier) i Isabel, que morí jove.

La primera recerca sobre el personatge la vaig fer al Google el 14-08-2015 amb motiu de la conferència que estava preparant i que es titulava “Més d’un segle d’escoles, mestres i alumnes” i on hi feia referència com a alumne que estudià al “Instituto de 2ª enseñanza de Valencia”, actualment nomenat com a IES Lluís Vives. Estigué matriculat entre els cursos de 1875-1879 i obtingué el grau en batxillerat el 25 de setembre de 1879 amb la qualificació d’aprovat. Després cursà la carrera de Dret a la Universitat de València que li va expedir el títol d’advocat el 27-11-1885.

En desembre de 1887 apareix al llistat de 263 homes “Aspirantes a Registradores de la Propiedad” en les oposicions convocades. Aprova –entre un total de 79– i per R.O. –Reial Ordre– del 06-04-1888 és nomenat individu del “Cuerpo de Aspirantes á Registros”.

El seu recorregut per diferents pobles i ciutats d’Espanya seria llarg –sobre tot al principi– i així comença la seua professió al Registre de Potes (Santander), de 4ª categoria en 1890. En 1892 es trasllada a Aliaga (Teruel), de 4ª categoria. Cinc anys després, en febrer de 1897 canvia al Registre de Motilla del Palancar (Cuenca), de 4ª categoria. En desembre de 1898 se’n va a Cebreros (Ávila), de 4ª categoria.

  

En abril de 1899 té el número escalafó nº 46 de “Registradores activos de cuarta clase” i el nº 324 en l’escalafó general (sobre un total de 412, encara que n’hi ha números repetits perquè les persones tenien la mateixa quantitat de serveis prestats) i compta amb una antiguitat de 8 anys, 5 mesos i 14 dies.

En desembre de 1901 canvia a Madridejos (Toledo), de 3ª categoria, el que constitueix el primer ascens. En febrer de 1903 es produeix un nou canvi a Ugíjar (Granada), de 3ª categoria. És un poble que “está situado en la parte oriental de la Alpujarra granadina, justo a los límites de la provincia de Almeria –segons la Wikipedia–.”

Al llarg de la seua trajectòria les llicències anuals per vacacions quedaven reflectides unes vegades als documents legislatius oficials com el BOE (Gaceta de Madrid) i en altres als mateixos diaris que es publicaven als llocs on exercia la seua professió. Així, per exemple el diari “El defensor de Granada” del dia 28-12-1904 diu a la seua pàgina dos i dins d’un grups divers titulat “Personal” el següent: “Registrador. // Se han concedido treinta días de licencia al registrador de la propiedad de Ugíjar, don Pelegrín Linares Vendrell”.

Malgrat demanar nou vegades el trasllat fins 1907 –la primera als cinc mesos d’arribar– es quedaria a Ugíjar durant quinze anys, coneixeria a la seua dona Teresa Suárez Bueso i es casarien abans de 1906. Teresa pertanyia a la tretzé generació d’una família que es descriu al treball de Francisco José Cano Hila, titulat “EL LINAJE DE LOS MÉRIDA: INICIO Y FINAL DE SU ASCENSO SOCIAL EN LA ALPUJARRA”, que tracta de la historia familiar entre els segles XVI i XX. En la generació dotzé –la de sa mare– s’havia perdut el cognom de Mérida. Fruit del seu matrimoni amb Teresa Suárez Bueso naixerien dues filles: Concepción i Josefa Linares Suárez.

Continuarà.

A LES PERSONES QUE ELS AGRADA EL QUE ESCRIC I EM SEGUEIXEN, A LES QUE HO FEIEN I JA ES CANSAREN, A LES QUE SOLS LLIGEN ALGUNA COSA SENSE PRONUNCIAR-SE, A LES QUE ES DEIXEN GUIAR PEL QUE PENSEN ALTRES PER ELLES, A LES COMPARTEIXEN LES MEUES PUBLICACIONS SENSE QUE JO PUGA SABER-HO I A LES QUE SIMPLEMENT “CONTROLEN” EL QUE FAIG O EL QUE DIC.

El Ple Ordinari del dia 8-4-2010, després del corresponent debat, acordà per unanimitat la proposta de nomenament de la meua persona com a Cronista Oficial d’Almussafes. Aquell acord fou traslladat a l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València, a la qual estic adscrit des d’aleshores. El nomenament de Cronista s’ha assentat històricament en els principis essencials del caràcter honorífic, no retribuït i vitalici del càrrec.

Porte ja quasi una dècada d’exercici i tot el treball fet fins ara –i el que es farà en el futur– ha sigut completament “debades”, un simple càlcul del temps invertit donaria milers d’hores dedicades a la comunitat local, sobre tot des de la meua jubilació que prompte farà cinc anys. Sóc un “quijote” i en 39 anys que visc a Almussafes no he conegut pràcticament ninguna persona que haja dedicat alguna hora debades al poble. Un dels millors amics que tinc diu que “lo que no cuesta nada, acaba por no valer nada” i pot ser que això em passarà, però tot el que està escrit queda en algun lloc, de moment a la Xarxa, però es pot imprimir i ja queda escrit.

A principis de l’any 2014 em vaig plantejar crear un grup d’història local al Facebook o integrar-me en algun ja en funcionament. Una persona important per a mi m’aconsellà que agafara el segon camí i així va ser com vaig començar el 30 de gener a col·laborar al d’Almussafes segle XX.  

El grup portava funcionant un any i mig i no arribava als 300 membres. En un mes la quantitat pujà a 475 i als sis mesos érem 666. Actualment és un grup amb 1433 membres i el creixement s’ha estabilitzat en nivells mínims. La història local no sol ser un “tema atractiu” per a moltes persones, ni la passada ni l’actual.

En uns dies es compliran quatre anys de la creació del grup “Almussafes història recent” que venia a reunir la història del segle XXI i fa quinze mesos vaig crear la pàgina d’història del col·legi on he treballat durant 34 cursos i un trimestre, és la titulada “L’escola al cor – Records del Salas Pombo a l’Almassaf”.

Prou abans, en març de 2015 també vaig crear el blog titulat “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”, que no reuneix ni la meitat del treball fet i que últimament es troba quasi parat.

Al principi algunes persones col·laboraven als grups aportant alguna foto seua encara que no l’explicaren massa, però amb el pas del temps dona la sensació de que els grups seguesquen exclusivament meus, quan no és cert, els grups són del poble i per al poble encara que els administre jo. Tampoc la responsabilitat d’escriure és exclusivament meua, encara que siga el Cronista, són curtes les responsabilitats de qui “treballa per amor a l’art”!. No sóc una persona envejosa però m’ompli molt veure com treballen –per exemple– a la pàgina “Recollim entre tots fotografies de Benifaió fins a 1999”. Allà algunes persones aporten material i/o coneixements, ací poc de tot i que conste que estic molt agraït a determinades persones.

Les meues publicacions fetes fins ara passen ja de 800 i en totes elles es conta alguna cosa sobre el poble. Pot ser siga “massa història” per a qui no  l’agrada la història i també per a algunes persones que els recorden alguns capítols passats, que podrien catalogar-se com a desafortunats, però “no tot en la història és bonic” ni totes les històries són boniques. Perquè, encara que des d’algun sector de la societat es tinga la fàcil temptació d’intentar fer creure els altres que “Almussafes és Jauja” això no expressaria totalment la realitat, almenys des del meu punt de vista. En més d’una ocasió m’ha tocat fer “una revisió un tant crítica” d’alguna de les coses que conte a les meues històries o de les que conten altres per trobar errors que de normal no es corregeixen.

Paul Preston –historiador molt més important que jo, que al seu costat sóc un simplíssim afeccionat– declarà  a El País en una entrevista del dia 26-12-2014: “En España se ve al que discrepa como a un enemigo” i em dona la impressió de que jo també estic “etiquetat” des de fa prou de temps, malgrat que les “discrepàncies” –usat ací com a sinònim de “crítiques”– de normal són mínimes dins el volum de 800 publicacions on majoritàriament no han aparegut. Si parle –per exemple– de patrimoni històric local sí que solen aparèixer, però si parle d’una festa, segurament no n’hi ha res que criticar, sinó sols donar informació sobre ella, els/les protagonistes, etc.

Una persona perfeccionista com jo es preocupa molt pel que diu i com el diu, revisa diverses vegades el treball elaborat abans i després de publicar-ho per si n’hi ha errors corregir-los, intentant sempre ser el més fidel possible al que ha passat, al que està documentat, investigant tots els detalls fins on se’m permet, invertint molt de temps,...  i precisament “com a persona” em puc enganyar en alguna ocasió, però la meua humilitat em permet reconèixer l’error, corregir-ho i demanar disculpes com ja s’ha demostrat també.

La meua faena desinteressada és un regal que faig a qui vol saber més sobre Almussafes, però ací no s’obliga a ningú. Llegir és un acte de voluntat i de llibertat, si el que conte serveix, “meravellós!” i sinó... tan amics!