MEMÒRIA HISTÒRICA LOCAL (MAIG-JUNY DE 1958)

El dia 30-05-1958 ix escrit del Governador Civil de la província Jesús Posada Cacho, en el qual diu: “Próximas a su terminación las obras del Monumento Nacional a los Caídos construido en el Valle de Cuelgamuros (Guadarrama) e instituida por Decreto Ley de 23 de agosto de 1957 la fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, se hace preciso adoptar las medidas necesarias para dar cumplimiento a una de las finalidades perseguidas por la erección de dicho Monumento; el dar en él sepultura a quienes fueron sacrificados por Dios y por España y a cuantos cayeron en nuestra Cruzada sin distinción del campo en que combatieran siempre que unos y otros fueran de nacionalidad española y Religión católica...”

Amb la data del següent –dia 31-05-1958–, el Governador envia un altre escrit en que resum tota la filosofia del mateix tema, que comença amb el mateix paràgraf anterior. Al segon, diu: “Próximas a su total terminación las obras de dicho Monumento, se pone en conocimiento de los parientes de personas en quienes concurrieran aquellas circunstancias, invitándolas a que manifiesten, en plazo de quince días y mediante escrito dirigido a este Gobierno Civil, si desean o consienten que los restos de sus familiares sean trasladados al enterramiento del Valle de los Caídos...”

No veig en cap dels escrits el registre d’entrada municipal.

“RULO”. NOVES APORTACIONS

Hui és el dia de San Juan i fa exactament cent anys de la mort de Rulo.

“¡Calle Mayor de Almusafes!

Día de San Juan. ¡Qué día!

Mil espejos reflejaban

ardores de mediodía.

El polvo y el aire eran

cual saetas encendidas

que al sol pusieron sediento

y con avidez bebía

vahos de sangre caliente

de un gitano que moría”

[...]

¡Calle Mayor de Almusafes!

¡Calle ancha y despejada!

¿Por qué te eligió el destino

para campo de batalla

y quiso regar tu suelo

con sangre, sudor y lágrimas

[...]

Los hombres juegan a muerte

con las pistolas cargadas

y la muerte escogió a Rulo

y en la sién puso su marca.

[...]

  Rulo entró en la noche

del silencio y de la nada...

[...]

Són alguns dels 210 versos de la poesia de Martín Magraner Girona.

Quan fa cinc anys vaig estar investigant per elaborar aquell article pel llibre de festes, jo tenia un handicap, el temps limitat per elaborar-ho a partir d’investigacions que ja havia fet i altres que –per això mateix– no es podien realitzar, ja que n’hi havia tres parts que em quedaven sense ser tractades, la primera era la part que es referia a la intervenció de la Guàrdia Civil del quarter de Catarroja, la segona corresponia a la part judicial que portà el Jutjat –supose que de Primera Instància– de Sueca i per últim, la part penal en relació a la possible condemna i posterior estada en presó del gitano que matà Rulo, aquell al qual el metge Bosch es referix pel malnom de “El Periquene” i que jo crec era Miguel Vargas Castellón.

En aquell moment vaig deixar la tasca pendent per tal de preparar-la tranquil·lament de cara al centenari. El dia 21 de novembre i en la meua qualitat de Cronista Oficial de la localitat vaig presentar escrit al nostre quarter de la Guardia Civil destinat a la Comandància de la Guardia Civil de València. Seguint un consell rebut, anava acompanyat d’un altre escrit de l’alcaldia que recolzava la meua petició. Malgrat ser jo el peticionari, la resposta arribà directament al senyor Alcalde –“què  pinta un Cronista?”–, el dia 11 de febrer em vaig assabentar per casualitat de l’existència d’eixa resposta i me la passaren per Whatsapp. El dia 26 de febrer em donaren ja còpia escrita, havia passat un mes des de la seua recepció. En ella deien que havien consultat a nivell provincial i després mitjançant el servei d’Estudis Històrics de la Guardia Civil i no havien trobat res que ampliara la informació que jo els havia proporcionat. Així arribà la primera decepció. El que jo preguntava estava referit a la possibilitat de que quedara algun material arxivat d’un quarter, com el de Catarroja, ja desaparegut.

Arxiu de Sueca amb un fons judicial

A finals del mes de març últim vaig parlar amb l’Arxiver de Sueca interessant-me pels fons documentals que hi tenen de “l’Inventari del Jutjat de 1ª Instància i Instrucció de Sueca”, però era millor que hi anara i mirara el material que n’hi havia. Ho vaig fer el dia 4 d’abril però no vaig trobar res, ni sobre la part judicial ni en la corresponent als registres carceraris, amb la qual cosa m’arribava la segona decepció. Ja fa cinc anys les gestions amb el Jutjat no serviren per a res i el meu col·lega de Sueca –que coneix del tema– m’havia aconsellat no intentar-ho novament.

D’altra part, el meu amic Vicente J. Mínguez Baldoví em parlà fa cinc anys de l’existència d’una carta del 26-06-1918 que em podia servir i que estava en poder d’un familiar, me la prestaren i em serví de gran ajuda en aquell moment, Ara, la mateixa persona em proporcionava el dia 24-12-2017 tres cartes més, una del 15-05-1918, la segona del 18-06-1918 i la tercera del 26-06-1918. Sols l’última em servia per a esta història, portava la mateixa data que la de la vegada anterior i anava dirigida a la mateixa persona que estava a un hospital de València, però per part d’un altre amic del malalt.

En la carta a més de la presentació i els bons desitjos de recuperació de l’amic, s’explica la història des del punt de vista d’un altre xiquet –Salvador Soler, que seria ben jove– per a Vicentico Rubio, l’hospitalitzat al que tallarien una cama. Està plena d’errors ortogràfics, tatxadures, números, falta de signes de puntuació, etc., però el més important és el contingut i no la forma. L’escola de fa cent anys no era com la d’ara i les necessitats tampoc!. Jo he intentat corregir-la i donar-li un poc de forma a la redacció perquè s’entenga millor, però qui parla és un xiquet.

Carta de Salvador al seu amic Vicente

Diria així: “Querido amigo, voy a decirte lo que pasó el lunes en el pueblo, gitanos entre gitanos, eran dos grupos de gitanos muy contrarios que se tenían mucha envidia y Juan y su hermano Rulo van con los gitanos y Juan y su hermano Rulo son muy ricos e iban a celebrar la fiesta del santo de su hermano Juan y había convidado a un grupo de gitanos y el otro grupo al ver que no les habían dicho nada intentaron quitarle la cartera que llevaba Juan y se le echaron encima y al ver si se la podían quitar, sacó uno de ellos una pistola del quince y le echó dos tiros a la cabeza cayendo en tierra medio muerto y los compañeros, al ver que había caído en tierra medio muerto empezaron todos a tiros por la calle Mayor y acudieron tres parejas de civiles y resultaron un muerto y dos heridos. Los que pudieron coger a los otros se marcharon, tres o cuatro de los que se marcharon iban heridos por la huerta. Vino el juzgado de Sueca y el martes por la mañana se los llevaron a todos a Sueca.”

Flors al seu nínxol l'últim un de Novembre

No he pogut aconseguir el que volia de cara a completar una historia inacabada, però això és el que tinc i ara el fique a la vostra disposició.

Missatge d'un nebot 99 anys després de la seua mort

Vull també deixar constància del costum històric –i que no falla mai– dels gitanos per desplaçar-se al cementeri d’Almussafes pel dia de “Tots els Sants”. La major part venen des de Cullera. M’admira la dedicatòria que apareix escrita en la targeta que acompanya un dels dos rams de flors que algun parent deixà l’últim novembre. «“De tu sobrino El Rulo”. Te quiero tio Rulo». Segurament, no seria ni tan sols descendent per línea directa perquè no ens consta que Francisco Navarro deixara fills, encara que podria tindre’ls. I si és un familiar indirecte –del que desconec la seua edat– és possible que ni els seus iaios coneixerien el personatge, ja què... han passat cent anys!

“RULO”. VÍDEO

He buscat a la meua llibreta d’aquell curs i en eix dia està escrit el següent: “A les 15 hores i un poc ens hem anat al teatre. Actuen un grup d’Infantil i el de D. Paco Chalmés amb “Romance del Rulo”. He gravat l’obra en vídeo… A tercera hora del matí havia anat a ajudar a D. Paco a preparar l’escenari per a la vesprada, perquè anaven a assajar i al migdia havia tornat a ajudar-ho a col·locar uns “ulls” sobre la tela negra de darrere l’escenari (el fons)”.

 

Abans de jubilar-se D. Paco havia fet una adaptació per portar a teatre els versos del “Romance” que en 1963 –amb motiu del quaranta-cinc aniversari– havia publicat Martín Magraner Girona al llibre de festes d’aquell any.

 

A la representació de la vesprada acudí una de les filles de l’autor, no estic segur si era Dorita o María José, encara que pense era la primera, apareix en un parell de fotos d’aquell dia. Era la segona vegada que la veia i no la coneixia tant. Segurament alguna persona podrà identificar-la.

A més de gravar el vídeo vaig fer quasi cinquanta fotografies de tot l’acte, una de les quals ja ha aparegut dins una part de l’article. Hui acompanye 7 més que al tractar-se d’un vídeo no sé acompanyar per ací, però que les veureu al blog.

La gravació dura un total de 18:52 encara que els dos primers minuts i quart apareix el  teló tancat mentre es sent la veu de la companya Isabel García que explica de què va i entre altres coses diu que la representen tots els alumnes del grup de sisé C i que l’autor de l’adaptació és D. Francisco Chalmés. Al ser una representació escolar destinada fonamentalment a xiquets/es sentireu els sons normals en aquests actes.

L’accés directe al vídeo és el següent:

https://youtu.be/6vcA5e1XrN4

“RULO”. PART 5 (de 5)

Però la seua mort ací, suposà que el nostre poble es convertira en un lloc presumptament maleït per als seus membres, en un “punt negre” en el seu camí. És un fet quasi desconegut entre nosaltres que des d’aleshores alguna família gitana haja fixat la seua residència ací, si exceptuem la família d’una gitana anomenada també Sebastiana que apareix al llibre del metge Bosch i al qual es diu que “vivió por los años cincuenta durante un lustro en nuestra calle Montesinos” –l’any 1960 es diu ja Carrer de Santa Creu al Padró Municipal– en una casa que es construïren al lloc que hui és part del Parc de la Constitució. Consultats els padrons municipals dels anys 1955, 1960 i 1965 de “los vecinos domiciliados” la família no apareix als mateixos, però és un fet prou conegut que “els gitanos no es censaven” pels llocs que passaven... encara que visqueren ací uns quants anys.

He conegut un cas semblant al nostre, que es va produir a Burriana l’any 1912. Un rei dels gitanos, de professió tractant d’animals, que portava per nom Juan José González González, va ser mort als 33 anys. En un article publicat l’any 2007 es deia que “Los biznietos del Rey de los Gitanos continúan cuidando su tumba después de 95 años”

Sobre molt menut on anava la carta.
Atenció al segell dibuixat pel xiquet

EPÍLEG – Breu recorregut fatal pel Carrer Major

Estem al carrer Major. La família de Rulo ix de la taberna Tirri als Quatre Cantons i s’encamina cap el Raval, alguns anirien als carros i altres caminant. Quan han fet uns quants metres es troba amb l’altre grup de gitanos. A la part esquerra del carrer està el forn de José Santacruz i enfront mateixa la casa de la família Soler– “l’aiguader” en paraules del metge Bosch–. I a una distància mínima d’ací s’ha format una baralla entre els dos grups, amb tirs, crits, carreres, colps de garrot, portes que es tanquen,...

Primera pàgina (de 4) de la carta d'Isidro Roig a Vicente Rubio

La carta d’Isidro Roig conta que: “en seguida ascomensaren binga el tir (eiso era dabant de casa Visent el de la bogat) ha u tir paca si, el altre tir pacalla, el altre binga la garrota, aisina es que ban estar micha ora, sense parar de pegarse y binga el tir cuant un cherma del Juan que li diuen Rulo tira a garrar la escopeta del carro, en trimentres els contraris el agarrent y li peguen 2 tirs al cap y en seguida caigue arrollat y ya a mort, y el altre que es Juan el tenien tambe agarrat sobre la paret y cuant ba anar a tirarli Juan li alsa les mans paca munt y els dos tirs pegaren a la paret y per eiso se salva, pero li baen pegar tres o cuatre garrotas al cap, que en senseguida ba tindre que entrar en casa de la uela de Soler y els contraris raere en la pistola en la ma pero com habia un pomo alli, domes entrar Juan tanca la porta y aquells ascomensen binga la aspenta contra la porta y no baen poder entrar, si haberen entrat el acaben de matar”.  Es trobem amb una història contada per un xiquet de catorze anys, segurament tindria diferents matisos que la contada per una persona adulta, però el material de que disposem és escàs, pràcticament únic i això em porta a donar-li un gran valor a la informació.

 

Els dos protagonistes de la carta a les làpides del cementeri

La casa on entra per salvar-se Juan Navarro es correspon amb el número 48 actual, però també era el mateix número al Padró de l’any 1935. Pertanyia a Vicente Soler Marco i Mariana Fort Vilches. Conta Concepción Romeu Soler –la seua neta–, que en aquella època era costum deixar la clau al pany, així que quan entra Rulo l’abuela Mariana espantada fuig en direcció a l’estable. Juan havia evitat els dos tirs però una bala li havia fregat la templa i el metge el va curar també a l’estable. Els gitanos de la família Rulo eren coneguts al poble i tots sabien de la seua economia sanejada. I l’objectiu del grup enemic no era Francisco sinó Juan, que era el “rei” per als seus.

No coneguem tants detalls sobre el gitano contrari –Miguel Vargas Castellón–. Sols el xiquet Isidro Roig diu a la seua carta que “U dels contraris despues que li baen pegar un tir en el coll encara ba amollar a correr”, als diaris diu que va rebre dos tirs.

 En realitat, no se sap certament quin va ser l’ordre dels ferits dels dos bàndols, sí que Juan va ser-ho prop d’on caigué quasi mort el seu germà... No arribaren a ser poc més de cent metres de recorregut i aquell dia a alguns dels protagonistes se’ls faria un camí massa llarg.

01-11-2012

Un any després, per tots els sants, la mare de Rulo i la que era la seua núvia tornaren a Almussafes i li regalaren a Mariana Fort un mantó de Manila negre, sense flors de colors, com agraïment per haver-se refugiat a sa casa i ser curat, salvant la vida.

“RULO”. PART 4 (de 5)

L’any 1984 un grup de tres mestres: Vicente Emeterio, Venancio Morató i jo mateix férem un treball que portava per títol “ESTUDI MONOGRÀFIC D’ALMUSSAFES. ANY 1.984”. Va ser el moment en que descobriren el fet de “la mort del Rulo”, arreplegaven material per confeccionar un apartat de personatges locals i es trobaren amb aquest, la fama del qual, l’aconseguí per la seua mort ací. Un “romance del Rulo” va servir-nos per escriure un text que titulaven: FRANCESC NAVARRO “EL RULO” i la seua llegenda. I l’acabaven amb el fragment: “Aquest personatge singular fou soterrat al cementeri d'Almussafes, conservant-se una fotografia seua a la làpida. Per tradició molts gitanos el dia de “Tots els sants” es desplacen ací a posar-li flors, fins i tot, avui quan ja fa més de seixanta cinc anys.

 

Amb estes pàgines (2 i 3) està complet el text del Romance

El llibre de festes d’aquell any arreplegà una la part del nostre treball que feia referència als personatges locals. El romanç de Martín Magraner era fruit de la seua creació poètica, encara que tenia com a motiu uns fets que van ocórrer en realitat. En ella es diu: “... montados en yegua vaya / Francisco Navarro “Rulo” / y Soledad de Penalva”... Però la realitat era distinta, la dona de Rulo es deia “Sebastiana Cortés Santiago”, nom segurament menys poètic!, també es troben altres discrepàncies, com per exemple quan diu –parlant de Rulo i Soledad– “Los protege Juan Navarro, / gitanos de buena casta, / al que por rico y “templao”, / en la Ribera Alta y Baja, / todos le llaman “El Rey” / de la gente de su raza”.

            

Un full del treball d'Encarna Sebastià Llorca

L’any 2004 arribà a les meues mans un treball fet a classe del meu company mestre D. Francisco Chalmés Boscà durant el curs 1975-1976 per una alumna anomenada Encarna Sebastià Llorca, que es trobava aleshores en 8é curs d’educació general bàsica. El text  del “Romance de Martín Magraner” era la base i els dibuixos sobre el tema el completaven. Era un treball que feren tots els alumnes de la seua classe i alguns el conservaran encara. D. Francisco havia contribuït a recordar i donar a conèixer als seus alumnes un fet històric local, la transcendència del qual no ha decaigut tres dècades després.

Representació de l'obra de teatre al Centre Cultural el 30-05-2008

Abans de jubilar-se –l’any 2008– el mateix mestre preparà amb els seus alumnes un text adaptat a partir de l’obra de Martín Magraner que fou representada a la setmana del teatre escolar amb gran èxit, amb la presència d’una de les filles de l’autor. Fou el 30-05-2008. Quasi dos mesos després, el dia 26-07-2008, es tornà a representar al pati de l’escola durant un sopar de la tercera edat. Ambdues representacions contribuïren novament a reviure una història que està escrita en la memòria del poble.

Una pistola igual a esta és la que matà a Rulo

Després de saber que la pistola que matà a Rulo tenia dos canons i era de les nomenades del quinze he buscat informació i he vist que la majoria d’elles eren del tipus Lefaucheaux, que començaren a fabricar-se abans de la meitat del segle XIX, però que encara s’usaven a principis del segle XX, perquè segons diu el col·leccionista d’armes Jesús Madriñán a la seua pàgina web “eran consideradas todaví­a válidas por las personas con menores recursos económicos, destinándolas tanto a fines deportivos como a defensa personal”. Particularment, m’incline a pensar que seria una pistola semblant a la fotografia que s’acompanya, treta d’Internet.

Llibre de 'Órdenes' del segle XVIII, pàg. 195

L’ètnia gitana a la que pertanya Francisco Navarro arrossegava des feia segles un gran cúmul de lleis i disposicions legals de caràcter repressiu que regulava els seus moviments, la seua residència, els treballs a que es podien dedicar, etc. Una de les més conegudes fou la “Reial Pragmàtica” de 1717 que obligava als gitanos a viure sols en 41 ciutats d’Espanya, al Regne de València sols en quatre: San Felipe –Xàtiva–, Oriola, Alzira i Castelló de la Plana. La Pragmàtica de 1783 que sancionà Carlos III els capacitava ja perquè pogueren fixar el seu domicili on millor els convinguera, a excepció dels “Llocs Reials”.

“RULO”. PART 3 (de 5)

Els diaris valencians conten que un grup de guàrdies captura a José Moreno Fernández i Enrique Ruano Fernández. Un altre, deté a Enrique Sena Arregueta, Andrés Navarro Moreno, Rafael Moreno Fernández y Juan Navarro Moreno i afegeixen que al detindre als combatents dels dos bàndols, ocupen un pistola del quinze, un ganivet de grans dimensions, dos revòlvers, una escopeta de dos canons i bona quantitat de cartutxos. Però ací, tampoc sembla massa clar els que pertanyen a cada bàndol, ja què José Moreno Fernández i Rafael Moreno Fernández, deuen ser germans, i cadascú figura en un grup dels dos que són detinguts. El més normal seria que cada bàndol fugira cap a una direcció i foren apressats “els enemics” per separat. Amb les llistes de detinguts entre els gitanos no es pot diferenciar quins eren els enemics dels germans Navarro Moreno ni tampoc identificar a l’assassí de Rulo al que al llibre del metge Bosch s’anomena com a “El Periquene”. Tampoc sabem si aquest era l’altre ferit greu que els diaris nomenen com a Miguel Vargas Castellón.

 

Diario El Pueblo 26-06-1918

 En realitat queden dubtes i interrogants per saber, alguns dels quals serà difícil sinó impossible comprovar, perquè un segle és molt de temps i moltes coses han canviat. A més els arxius oficials on podria trobar-se alguna informació més concreta segur que han canviat de lloc, han patit “expurgo”, poden haver desaparegut en la Guerra civil o per altres causes.

Diario de Valencia
26-06-1918 pág. 2 

Sí estava clara la condició econòmica de la família dels Rulo. Es diu al llibre que eren “adinerados dentro de lo que cabe” i unes línies després, quan agonitza, la família li diu al metge “¡Salve usted a Rulo! ¡Don José, por dinero no lo haga!”, el que  ve a demostrar que vivien bé. Isidro Roig Doria, el xiquet de catorze anys li diu al seu amic en la carta al·ludida: “se dirichien paca el Rabal cuant uns atres chitanos baen aisir en pistoles en les mans pa robarlos els dines perque Juan te mes dines que Antonio Blat...”. Segurament, el xiquet sabia bé de què parlava. Aquest Antonio Blat podria ser el mateix que com a José Antonio Blat Martí apareixia al diari La Vanguardia de Barcelona del 9 de setembre de 1921 dins un llistat de donativos y ofrecimientos patrióticos hecho público por el Ministerio de Defensa en apoyo de la Guerra con Marruecos, “ofreciendo subvencionar a los soldados de la localidad que no sean de cuota con 15 pesetas mensuales durante el tiempo de la guerra,... dar 150 pesetas al herido,.... 500 pesetas al herido que quedase inútil... i 1000 pesetas al soldado fallecido... que más se distinga en la defensa de la patria…”.

Però, vull detindre’m en un parell d’anècdotes que m’han referit sobre la vida del personatge, la primera estava relacionada amb la faena a la que es dedicava, cosa que es corroborada pel metge Bosch al seu llibre, on diu que el Rulo i els seus familiars es dedicaven com era costum entre gitanos a la compra i venda de cavalleries, ases, etc., eren “tratants”, i la gent dels pobles de la contornada es fiava d’ells, tant els “payos” com els gitanos.

Portada del llibre del metge Bosch
en una edició més selecta

La segona estava relacionada amb la seua força, era conegut de tota la gent de que en tenia molta, con demostrà un dia en Benifaió. Quatre homes estaven carregant una biga de fusta –jàssena– en un carro per la construcció d’una vivenda, passaven prou dificultats per col·locar-la dalt el carro i diuen que passant ell i veient-los pujà al carro, s’hi eixancà ficant un peu en cada varal, passà una corda per baix la biga i l’alçava mentre els homes l’espentaven, la ficà dalt i la centrà en diagonal perquè no molestara l’haca que havia de transportar-la.

Nínxol de “Rulo” en foto del dia 10-05-2013

Tots estos fets que commocionaren a la població tingueren conseqüència sobre una dona embarassada a la qual quedava poc temps. Al sentir el primer tir el part s’adelantà i així aquell fatídic dia 24, nasqué un fill, Ernesto Santacruz Carsí, que hui compta amb 95 anys.

“RULO”. PART 2 (de 5)

Investigacions més recents a l’Hemeroteca Municipal de València i sobre els diaris de tirada provincial m’han permés localitzar la notícia en cinc –dels sis– que podien publicar-la. I aquesta s’explica molt bé i es donen prou detalls, noms, circumstàncies, etc.

La Voz de Valencia 25-06-1918 pág.4

Dos diaris la conten al dia següent. Es tracta de “La Correspondencia de Valencia” i “La Voz de Valencia”. El primer explica millor el succés, encara que tant en aquests com en altres tres que la publicaren el dia 26 diuen que Francisco Navarro Moreno presentava dos tirs al pit que li causaren la mort, cosa que entra en discrepància amb la informació anterior –del metge Bosch– que va ser qui el va atendre. Lògicament, hem de donar més credibilitat al que es diu al llibre del metge, encara que part de la informació la complementarien les notícies dels diaris o la carta manuscrita d’aquell jove Isidro Roig Doria. En quasi tots els diaris consultats la notícia apareix titulada com: “Riña sangrienta”, “Batalla campal”, “Reyerta”, entre gitanos, però en cap cas es fa referència a la condició de “rei” entre els seus.

Taberna Tirri als Quatre Cantons

A continuació intente fer una “reconstrucció” del que es suposa que passà: el dia 24 de juny, dia de Sant Joan, un grup de gitanos formats majoritàriament per tres germans Juan, Francisco –apodat Rulo– i Andrés Navarro Moreno, amb les seues respectives famílies, que residien en Alzira es desplaçaren a Almussafes com feien en altres ocasions. Enguany tocava celebrar l’onomàstica de Juan. Venien contents als seus carros, cantant i tocant la guitarra, pararen “en casa del Chato”, als Quatre Cantons, per fer-se un refrigeri i ballar en un ambient festiu, convidant a altres persones del poble. Sobre les onze del matí, continuaren pel Carrer Major en direcció al Raval i es trobaren amb un altre grup de gitanos, amb els quals existien antics ressentiments. Al moment s’organitzà una baralla, que començà amb crits i so de pals i acabà en armes blanques i en tirs.... També es produïren carreres buscant un lloc segur i portes que es tancaven per la por. El carrer Major fou testimoni d’una cruenta batalla campal.

Ezequiel Grau, alcalde de l’època, conscient del problema que tenien avisà per telèfon al comandant “de puesto” de la Guàrdia civil del lloc més immediat, que era Catarroja i acudí ràpidament el primer tinent del mateix, Agustín Sopena, al que s’afegiren les forces del mateix cos de Silla i Sollana. La rapidesa dels mitjans de comunicació de l’època seria relativa, ja que farien a cavall els aproximadament 16 quilòmetres de distància que n’hi ha. Actualment es necessiten uns vint-i-cinc minuts d’automòbil, però en 1918 les carreteres no estaven com les d’ara ni el cos armat disposava de vehicles de motor,... per tant, és possible que tardaren més d’una hora en arribar.

Portada llibre del metge Bosch en edició rústica

El resultat “més fiable” és el conegut, Francisco Navarro Moreno va rebre un tir al cap amb hèrnia cerebral i estat de coma, segons explica el metge Bosch al seu llibre. Procedia de la pistola de dos canons del quinze del seu enemic “El Periquene”. De l’estat dels altres ferits al llibre al·ludit es diu que no acudiren al metge a curar-se, però els diaris assenyalen el contrari, que Francisco Navarro i Miguel Vargas Castellón foren atesos pel metge titular. Alguna persona desconeguda per a nosaltres fou la responsable de redactar la notícia i enviar-la a la redacció dels diaris, que després la publicaren canviant alguns detalls i/o resumint-la. I és segur que aquelles notícies escrites als mitjans de comunicació contribuïren a forjar una llegenda que encara continua. Es conta que Miguel Vargas Castellón sofria dos ferides d’arma de foc, una d’elles al costat esquerre del coll i l’altra al baix ventre, amb un pronòstic greu, però que s’esperava poder salvar-li la vida. També diuen, que fou ferit Juan Navarro, que patia una ferida contusa al parietal esquerre. 

LA MORT DE “RULO” COMPLEIX UN SEGLE. PART 1 (de 5)

El diumenge proper, dia 24, es compleixen cent anys d’un esdeveniment que va commocionar prou la vida d’aquest poble en 1918, amb una població aproximada de 2775 persones –en 1910 eren 2.597 persones i en 1920 havien augmentat a 2.822, donant-se un creixement mitjà de 8,66%–.

En l’any 2013 vaig escriure l’article «FRANCISCO NAVARRO MORENO “RULO”. UNA LLEGENDA A ALMUSSAFES». En aquella època jo encara no havia entrat al Facebook, ara amb el centenari aprofite per donar-vos a conèixer una història, que encara que es va publicar al llibre de festes d’aquell any, moltes persones no la llegirien. Aprofite el moment per mostrar-vos-la en 5 parts, per què les 6 pàgines, 3.355 paraules i 257 línees que la formaven són molt per llegir-les d’una tirada, per molt que us puga atraure el tema. No s’inclouen les 28 notes a peu de pàgina que sumarien 559 paraules més i que són importants per a entendre millor el text. A canvi el sisé dia ficaré un pdf amb l’article complet, el seté l’acompanyaré també del vídeo de l’obra de teatre a la qual es fa referència al text.

I ja el vuité, diumenge proper, us mostraré una part nova, resultat de les investigacions més recents. Al meu blog estarà tota la informació completa i moltes més fotos de les que apareixeran pel Facebook i a l’article original publicat al llibre de festes. Hem de tenir en compte que l’article té ja cinc anys i que s’ha mantingut l’ortografia original dels textos consultats. I ja comence:

“RULO” PART 1 (de 5)

La història de la qual anem a parlar es produeix l’any 1918, així que ja estem a quasi un segle de distància, la qual cosa ens dona una certa perspectiva per elaborar el present article.

Del que va passar el dia 24 de juny de 1918, dia de Sant Joan n’hi ha escàs material publicat, sent quasi únic el que apareix al llibre del metge D. José Bosch Marí, “amb una immensa aportació d’anotacions i apunts que redactà son pare D. Jose Bosch Solves”, que al mateix temps fou protagonista directe dels fets.

A més,  “El Romance en el 45 aniversario de LA MUERTE DE RULO” que va escriure Martín Magraner Girona en 1963 i es va publicar al programa de festes d’aquell any.

Al llibre es conta que “era el 24 de junio de 1918 día de San Juan, por lo que el gitano Juan celebraba su onomástica. En las tabernas d’els Cuatre Cantóns habían estado los gitanos invitando a las gentes, celebrando el santo en humilde fiesta. Después, a mitad de la calle Mayor, alguien se acercó al grupo que formaban los gitanos y algunas gentes, sonó un disparo y Rulo se desplomó al suelo, herido mortalmente en la cabeza. «El Periquene», otro gitano enemigo de los Navarro, había sido el autor del disparo y se dio a la fuga...” I la història continua fins el tràgic desenllaç a les poques hores de produït el tiroteig, així com a les conseqüències que es visqueren al poble i les rodalies. Rulo morí a les 7 de la vesprada, segons consta al Llibre de defuncions de l’Església Parroquial.

El romance de Martín Magraner comença així:

“¡Calle Mayor de Almusafes! / Día de San Juan. ¡Qué día! / Mil espejos reflejaban / ardores de mediodía.  / El polvo y el aire eran / cual saetas encendidas / que al sol pusieron sediento / y con avidez bebía / vahos de sangre caliente / de un gitano que moría”... Aquests són els primers versos del poema, que continua fins completar un total de 210.

És en abril de 2010 quan s’amplia la informació de que disposava, al descobrir la primera notícia de l’època referida a aquest fet. Es tracta d’una curta ressenya al diari “La Vanguardia” de Barcelona que diu simplement: “En el pueblo de Almuzafes se encontraron dos rancherías de gitanos entre los que mediaron antiguos resentimientos, resultando uno de ellos muerto y otros dos heridos”.  Més tard, em trobe amb una altra publicada al diari “El Día” de Madrid que també diu: “Dicen de Valencia que en Almusafes hubo una reyerta entre gitanos, resultando gravemente heridos Francisco Navarro y Miguel Vargas”. Ambdues eixiren publicades el dia 26 de juny de 1918, dos dies després dels fets.

A finals de juny de 2010 arribà a les meues mans una carta manuscrita, datada també el dia 26 de juny de 1918, de la qual coneixia la seua existència des de feia alguns anys. La mateixa estava dirigida per un xic de catorze anys a un altre de setze que es trobava a l’hospital i que l’havia fet arribar a través de la mare del malalt. Com a franqueig portava un “segell dibuixat” a la part baixa del sobre.

MEMÒRIA HISTÒRICA LOCAL (JUNY DE 1961)

El dia 20-06-1961 es rep escrit del Governador Civil de la província Jesús Posada Cacho, signat el dia 14 en el qual diu: “Por interesarlo de nuestra Autoridad, el Excmo. Sr. Capitán General, a fin de elevar los datos obtenidos al Ministerio del Ejército que los ha solicitado, sírvase comunicarnos si existe en esa algún Cementerio Militar procedente de nuestra Guerra de Liberación y las condiciones en que dicho Cementerio se encuentra. Dios guarde a V.S. muchos años...”

Dos dies després, el 22-06-1961, el nostre alcalde Enrique Duart Tudela –que ho era des del dia 09-12-1952– li respon: “En cumplimiento de lo interesado en escrito de ese Gobierno Civil de la Provincia núm. 543, Negdo. 4º de fecha 14 de los corrientes, tengo el honor de comunicar a V.E. que en esta localidad no existe Cementerio Militar procedente de nuestra Guerra de Liberación”. Dios guarde a V.E...”