Fou en setembre de 1980
quan vaig arribar de mestre a esta localitat i a la seua única escola en aquell
temps. La Ford feia tres anys que estava en marxa, ja des de la seua
instal·lació el poble anava en augment i el col·legi es quedava insuficient,
provocant la construcció de tot un edifici nou, una ala i l’espai sobre una
porxada que unia els dos pavellons. Així que quasi vaig estrenar la part nova,
que en realitat no ho semblava tant a no ser que la compararen amb les aules
fetes en 1958, sols vint-i-dos anys abans.
Normalment no
m’agrada ser protagonista de les meues cròniques, sóc una persona prou
vergonyosa per a moltes coses, però el tema ara el justifica, el segon ofici de
Cecilio –que va assumir el càrrec de Cronista a
principis del mes d’abril de l’any 2010– passa des de ja a ser el primer.
Segurament, el parlar de mi mateix deuria fer-ho una altra persona, però qui té
totes les dades sóc jo mateix.
I els anys han
passat, aquells vint-i-sis amb el quals venia s’han convertit en seixanta, i
ací –com en tots els llocs– ha plogut molt, a més de la infinitat de notícies
de tot tipus que han anat produint-se en l’escola i al poble...
El primer curs vaig
ser mestre tutor de 6é C, però donava classe de llengua a tres grups de sisè i
de plàstica i pretecnologia dels tres grups de setè, al meu grup alguna matèria
més. El segon curs vaig passar ja a tercer i ja quasi sense adonar-me he
arribat a catorze promocions i un poc més... Era l’època de l’EGB, que els anys
i les lleis educatives en constant canvi, han reconvertit en Primària.
Han segut un total
de 958 alumnes en llista, però en realitat el primer curs va ser un poc de
transició, jo impartia la part corresponent a la meua especialitat de
filologia. Però fou a partir del segon quan vaig assumir totes les matèries que
he impartit al llarg de tot el temps i ja en períodes de tres cursos seguits i
més tard de dos cursos, amb l’excepció d’un grup que vaig portar un any molt
recentment i els últims alumnes que sols m’han acompanyat durant quatre mesos.
El número d’alumnes
reals ha segut de 535 repartits així: 110 alumnes durant tres cursos, 203
durant dos cursos i 201 durant un curs, a més dels 21 últims que sols han segut
75 dies lectius. Entre tots ells he arribat a tindre dos germans en 34 ocasions
–incloses dues parelles de bessons– i tres germans en dues ocasions. Però com
us podeu imaginar he tingut pares i fills, mares i filles i tot tipus de
variables.
Han segut uns 6.000
dies d’escola i moltíssimes hores de dirigir l’aprenentatge dels xiquets, més
de cent reunions de pares, centenars d’entrevistes amb mares/ pares, moltes
hores de reunions de Consell Escolar fora de l’horari, infinitat d’excursions,
etc.
Sempre he estat
donant classe com un “mestre normal”, sense pertànyer mai a l’equip directiu del centre, l’única cosa diferent
que he fet ha segut portar la responsabilitat d’encarregat de menjador durant
els últims vuit cursos complets, que he compatibilitzat amb les meues classes.
Sobre la meua
docència no em toca parlar, els meus ex-alumnes sabran quina va ser la
importància que jo vaig exercir sobre les seues vides.
L’escola ha segut
sempre la meua vida –des que tenia tres anys no he fet altra cosa–, m’ha
encantat i al mateix temps m’ha ajudat a ser feliç. Ara que s’acaba, espere
poder tenir-la molts anys en el record i reviure anècdotes, excursions,
històries, etc., que em serviran per contar-vos des d’ací o altres llocs
futurs, com ja he fet quan he parlat de diversos temes escolars.
Hui trenta-u de
desembre, últim dia en actiu, s’acomiada el mestre i us saluda el cronista!
Acompanye dues
composicions, la primera és molt evident. La segona correspon al curs
1982-1983, el grup de 4t C visita les Indústries Càrniques “La Ribera”.
Publicat al
Facebook “Almussafes” el dia 31-12-2014
-3+bis+a+200+ppp.jpg)
-1b+a+200+ppp.jpg)
