diumenge, 31 de maig del 2015

MÉS SOBRE LA INUNDACIÓ DEL 4 D’OCTUBRE DE 1991

Fa ja quatre hores que Gustavo Asins ha tret unes fotos sobre la inundació que es va produir el dia 4 d’octubre de 1991. Això m’ha impulsat a complementar la seua informació amb materials del meu arxiu.


En la foto que podeu veure trobem el carrer Sueca per la part dreta i a l’esquerra està la Ronda Est, ara nomenada del Síndic Antoni Albuixech i l’eixida de Sollana. Està feta des de la terrassa del meu edifici. El solar que apareix ple d’aigua tindria més d’un milió de litres, perquè era un forat d’un metre de profunditat aproximada en gran part del mateix. Hui quasi tot està ja ple de construccions. Es suposa que el nostre carrer està més alt que els carrers del casc antic que patiren aquella inundació i ací s’aprecia el fang dalt de l’asfalt, però poc.

Acompanye la informació que eixia al diari Las Provincias del diumenge següent, però en una composició diferent a la publicada, ja que he canviat el text fent la lletra més gran i la col·locació de les tres imatges que anaven en horitzontal, jo les he ficades en vertical.


Per últim, un fragment del full del “Cuaderno de lluvias” del mes d’octubre de l’any 1991 que arreplega la quantitat de 140 litres d’aigua caiguts en Almussafes en unes quantes hores. És el que queda del treball sacrificat de Francisco Tapia, la persona que durant quasi tres dècades va ser el nostre meteoròleg local. Des d’ací, vaja el meu record per a una persona amb la que vaig compartir algunes hores parlant de la climatologia del poble.


Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 17-01-2015

dissabte, 30 de maig del 2015

PATI DE LA CASA DE L’AIORA

Aquest matí ha publicat el nostre amic Óscar Plaza un parell de fotos d’obres al pati de l’antiga casa de l’Aiora en la pàgina d’Almussafes. Sembla que estan enderrocant un edifici annex a la mateixa que estaria malament. S’aprecia un pati quasi mort si no fora per les plantes que hi queden.

Eixes visions de ruïna i abandó contrasten amb la vida d’aquell temps que està representada en la foto que acompanye, en ella es pot observar un pati amb plantes, entre elles una parra per donar ombra –m’imagine que seria eixa planta–, n’hi ha bancs als costats, el pati està net i la casa sembla habitada.


Es tracta d’una foto feta el curs 1975-1976 per un treball d’alumnes de vuité d’EGB –del mestre don Francisco Chalmés, al que ja he fet al·lusió en altres publicacions– que volien estudiar com estava el poble amb els canvis grans que es preveien amb l’arribada de la factoria Ford. Té per tant 38 anys aproximadament.


Jo no he entrat mai a eixa casa i per tant no conec quasi res d’ella, sols la tinc vista des de la terrassa del costat, però comparant amb algunes fotos actuals fetes per mi, crec que correspondria a la part de darrere, la que donava pas o comunicava amb l’hort d’Aiora.

Fique també una foto actual –es del 9-3-2014– per veure com estava el pati fa menys d’un any.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 13-01-2015

dimarts, 26 de maig del 2015

1980-2014: TRENTA-QUATRE ANYS I UN POC MÉS AL SERVEI D’UN POBLE

Fou en setembre de 1980 quan vaig arribar de mestre a esta localitat i a la seua única escola en aquell temps. La Ford feia tres anys que estava en marxa, ja des de la seua instal·lació el poble anava en augment i el col·legi es quedava insuficient, provocant la construcció de tot un edifici nou, una ala i l’espai sobre una porxada que unia els dos pavellons. Així que quasi vaig estrenar la part nova, que en realitat no ho semblava tant a no ser que la compararen amb les aules fetes en 1958, sols vint-i-dos anys abans.

Normalment no m’agrada ser protagonista de les meues cròniques, sóc una persona prou vergonyosa per a moltes coses, però el tema ara el justifica, el segon ofici de Cecilio –que va assumir el càrrec de Cronista a principis del mes d’abril de l’any 2010– passa des de ja a ser el primer. Segurament, el parlar de mi mateix deuria fer-ho una altra persona, però qui té totes les dades sóc jo mateix.

I els anys han passat, aquells vint-i-sis amb el quals venia s’han convertit en seixanta, i ací –com en tots els llocs­– ha plogut molt, a més de la infinitat de notícies de tot tipus que han anat produint-se en l’escola i al poble...


El primer curs vaig ser mestre tutor de 6é C, però donava classe de llengua a tres grups de sisè i de plàstica i pretecnologia dels tres grups de setè, al meu grup alguna matèria més. El segon curs vaig passar ja a tercer i ja quasi sense adonar-me he arribat a catorze promocions i un poc més... Era l’època de l’EGB, que els anys i les lleis educatives en constant canvi, han reconvertit en Primària.

Han segut un total de 958 alumnes en llista, però en realitat el primer curs va ser un poc de transició, jo impartia la part corresponent a la meua especialitat de filologia. Però fou a partir del segon quan vaig assumir totes les matèries que he impartit al llarg de tot el temps i ja en períodes de tres cursos seguits i més tard de dos cursos, amb l’excepció d’un grup que vaig portar un any molt recentment i els últims alumnes que sols m’han acompanyat durant quatre mesos.

El número d’alumnes reals ha segut de 535 repartits així: 110 alumnes durant tres cursos, 203 durant dos cursos i 201 durant un curs, a més dels 21 últims que sols han segut 75 dies lectius. Entre tots ells he arribat a tindre dos germans en 34 ocasions –incloses dues parelles de bessons– i tres germans en dues ocasions. Però com us podeu imaginar he tingut pares i fills, mares i filles i tot tipus de variables.

Han segut uns 6.000 dies d’escola i moltíssimes hores de dirigir l’aprenentatge dels xiquets, més de cent reunions de pares, centenars d’entrevistes amb mares/ pares, moltes hores de reunions de Consell Escolar fora de l’horari, infinitat d’excursions, etc.

Sempre he estat donant classe com un “mestre normal”, sense pertànyer mai a l’equip  directiu del centre, l’única cosa diferent que he fet ha segut portar la responsabilitat d’encarregat de menjador durant els últims vuit cursos complets, que he compatibilitzat amb les meues classes.

Sobre la meua docència no em toca parlar, els meus ex-alumnes sabran quina va ser la importància que jo vaig exercir sobre les seues vides.

L’escola ha segut sempre la meua vida –des que tenia tres anys no he fet altra cosa–, m’ha encantat i al mateix temps m’ha ajudat a ser feliç. Ara que s’acaba, espere poder tenir-la molts anys en el record i reviure anècdotes, excursions, històries, etc., que em serviran per contar-vos des d’ací o altres llocs futurs, com ja he fet quan he parlat de diversos temes escolars.

Hui trenta-u de desembre, últim dia en actiu, s’acomiada el mestre i us saluda el cronista!

Acompanye dues composicions, la primera és molt evident. La segona correspon al curs 1982-1983, el grup de 4t C visita les Indústries Càrniques “La Ribera”.


 Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 31-12-2014

dissabte, 23 de maig del 2015

60 ANNIVERSARI DE L’EMIGRACIÓ A LA REPÚBLICA DOMINICANA

Hui vint-i-quatre de desembre es compleixen seixanta anys del principi del “somni americà” de 700 agricultors valencians de l’Horta Sud i La Ribera Baixa, entre els quals estaven 102 habitants d’Almussafes. Una “inoblidable” aventura més per les mentides que la provocaren que pel que pensaven fer i després s’hi trobaren. Havien partit del Port de València a bord del transatlàntic “Espanya”.


El general Trujillo havia visitat Espanya a principis de juny de 1954 i ambdós dictadors –ell i Franco– havien acordat un projecte migratori que pretenia reclutar agricultors espanyols, per tal que marxaren amb les seues famílies  i cultivaren tota la varietat de cultius de la nostra horta als terrenys que anaven a cedir-los libres d’impostos i sense limitació de temps, facilitant-ne també gratuïtament vivendes i utensilis pels treballs agrícoles,... a més, de “blanquejar” la República Dominicana amb alguns milers d’emigrants espanyols, segurament esta última part no la coneixen tant els protagonistes, la major part dels quals es portaren les seues dones o es casaren amb xiques espanyoles d’entre les també emigrades. Es tractava de desenrotllar agrícolament a vastes i despoblades zones d’aquell país.

Prompte es donaren compte de la farsa que els havien contat, el camí en autobús des de la capital fins la colònia batejada com a “Baoba del Piñal”, els va permetre recórrer amb la vista les vivendes prefabricades, la terra seca, la selva que anaven a colonitzar, etc., i algú ja cridà dins l’autobús abans de baixar: “Que ningú es baixe: ens han enganyat!”. Sembla que el somni és va convertir ràpidament en un malson.


La història ja la coneguem un poc i del que passà després també hem sentit coses..., però el vaixell que els havia transportat i que pertanyia a la marina dominicana, anava tripulat per militares, desplaçava 8.000 tones, tenia 425 metres d’eslora i 57 de manega, era una adquisició personal del dictador. El que en Espanya es presentava com un gran buc no era més que el que quedava d’un vaixell de 1913, que havia participat en les dues guerres i al que Trujillo havia canviat el nom de Canberra pel d’Espanya.


El primer document oficial on es parla d’aquell viatge es replegava al programa de festes de 1955 amb la inclusió de dos fotos i els seus corresponents peus explicant-ne el que es veia, com era el dinar de germanor en la Pista Patín i el vaixell allunyant-se del Port de València. També apareix als nodos d’Almussafes. Per últim, es troba l’article de Sonia Martí al llibre de festes de 2007 amb el títol de “Els Almussafenys i l’aventura a les Amèriques”.

Jo he fet ja referència al tema en un parell de col·laboracions des d’esta mateixa pàgina, així com també es va publicar una foto acompanyada d’una bonica història per part d’Imma Gascó.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 24-12-2014 

BUNYOLS PER UNA BONA CAUSA

Aquest matí, quan he eixit a replegar la premsa del dia, m’he trobat amb una bonica escena solidària. He pillat amb les mans en la massa –i mai millor dit– a unes dones fent bunyols per una bona causa.


Es tracta d’algunes components de la Junta local contra el càncer. He aprofitat per traure algunes fotos de la seua “dolça faena” i de la il·lusió amb que s’agafen el seu treball desinteressat per tal d’ajudar als demés. Imagine, que hui –després del dinar– n’hi haurà bunyols per acompanyar el café en algunes cases del poble.


M’ha encantat!. Espere que no els moleste aparèixer en esta publicació.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 06-12-2014

dimarts, 19 de maig del 2015

VIATGE A ‘DISNEY WORLD-ORLANDO-FLORIDA’ (i III)

... I ja l’apoteosi final, el moment inoblidable. Estigueren a Disney World entre els dies 22 i 25 de novembre. Visitaren diversos parcs: el Magic Kingdom park, el Busch Gardens parks i l’Universal Studios Florida. Portaven un “super passe” per a quatre dies i tres parcs.



Vaig començar a la notícia del premi, a continuació vingué el viatge a Salamanca a replegar-ho oficialment i acaba ací.



És possible que la tercera part de la col·laboració feta sobre el tema que ara m’ocupa no us semble tan interessant com la primera, la segona anà a menys i no sé com quedarà esta, on el material és més de fotos que de diaris.



Repetisc el nom dels protagonistes infantils: Marina Alepuz, Mario Bellver, J. Pascual Bosch, Leticia Calabuig, Mayte Canet, Amparo Dalmau, Sonia Domínguez y Mari Cruz Grau i el seu professor D. Francisco Chalmés. Era el primer premi del concurs en la categoria de Cicle Mitjà i quan feren el viatge tenien onze anys.

  

Sé que compartiren el viatge a l’altre col·legi premiat també com a primers, però en la categoria de Cicle Superior, el C.P. Tagoror de Santa Cruz de Tenerife.


El material utilitzat en la part fotogràfica me l’han proporcionat D. Francisco Chalmés i l’exalumna Sonia Domínguez. La part de diaris pertany al meu arxiu de notícies locals.

Publicat al Facebook el dia 05-12-2014

dilluns, 18 de maig del 2015

VIATGE A ‘DISNEY WORLD-ORLANDO-FLORIDA’ (II)

Deia en la part anterior que estaven en l’any 1992 i que els alumnes Marina Alepuz, Mario Bellver, J. Pascual Bosch, Leticia Calabuig, Mayte Canet, Amparo Dalmau, Sonia Domínguez y Mari Cruz Grau, junt el seu professor D. Francisco Chalmés havien guanyat un viatge a Disney World amb l’obtenció del primer premi nacional del concurs de tràfec de la octava convocatòria a nivell estatal. Aclarir una qüestió bàsica, primerament havien guanyat els primers premis provincial i autonòmic.


En la convocatòria de l’any anterior, de 1991, Don Francisco Chalmés ja havia guanyat  amb un altre grup d’alumnes el tercer premi nacional amb el treball “Mi amigo el semáforo”. Ara, l’experiència acumulada i una superior càrrega de treball milloraren la posició anterior.


En la visita a l’Ajuntament havien rebut de mans del senyor alcalde unes bosses d’esport i alguns dòlars, cosa que deixà bocabadats a algun dels alumnes, tema que apareix en l’última foto del grup anterior.


Els dies 1 i 2 de novembre el grup viatjà a Salamanca, Àvila i Segovia. En Salamanca estigueren al Centre Superior d’Educació Vial i el director general de Tràfec, Miguel Muñoz Medina, va presidir l’entrega dels premis a cinquanta-tres escolars dels sis col·legis guanyadors. La notícia fou arreplegada pels diaris salmantins “El Adelanto” i “La Gaceta” el dia 3, que s’acompanyen.


Les fotos que apareixen corresponen una a la Plaça Major de Salamanca i l’altra el grup posa al voltant del treball original, l’autèntic “Duendi-tráfico”.


La qualitat de les imatges dels diaris no és bona perquè el meu original és una fotocòpia.


Publicat al Facebook el dia 01-12-2014

dimecres, 13 de maig del 2015

REUNIÓ A LA FIRA DE L’ALBUFERA AMB MÚSICS DE LA BANDA CÒMICA L’EMPASTRE DE CATARROJA

El diumenge últim, dia 10, vaig tenir l’oportunitat de reunir-me amb alguns membres de la Banda de l’Empastre a la fira de l’Albufera. Va ser una experiència molt enriquidora per a mi. Ja coneixia a dos dels músics d’Almussafes, poble del que sóc Cronista, però això em va permetre conèixer altres membres.  

Assistiren a la mateixa alguns músics de Catarroja: Antonio Alapont, José Barandio, Vicente Esteve i Miguel Marí, de Ribarroja Enrique Campos, de Picassent José Vicente Fabiá, d’Almussafes Francisco Magraner i de Silla Roberto Ríos. Els acompanyava Juan Bautista Artola, cap de la comissió “Un tall d’empastradors”  de Forum Catarroja.

Són moltes les històries que recorden i que els agrada contar. El temps passa molt ràpid sentint-los. Vaig gaudir molt de la seua presència i les seues històries davant alguns dels panells amb les fotos de l’exposició.


Publicat al Facebook de la “Banda Cómica El Empastre de Catarroja” el dia 13-05-2015 

VIATGE A "DISNEY WORLD-ORLANDO-FLORIDA" (I)

Estava parlant esta vesprada per telèfon amb el meu excompany i amic mestre D. Francisco Chalmés i m’ha recordat que en estos dies ha fet vint-i-dos anys que estigueren de viatge a Disney World, i casualment aquell dijous 25 de novembre coincidia amb el dia d’acció de gràcies als Estats Units d’Amèrica. Tal dia com hui, però d’aquell any, l’havien visitat per tercer dia consecutiu. 

... I la conversa m’ha llevat a preparar aquesta col·laboració.


Estem en l’any 1992, any de l’Expo de Sevilla, dels Jocs Olímpics de Barcelona i del 500 aniversari del descobriment d’Amèrica. I un grup de vuit alumnes de cinquè curs de primària del col·legi públic Almazaf havia participat amb el seu professor en el VIII Concurs Nacional d’Educació Vial Escolar i havien guanyat el primer premi nacional del Cicle Mitjà amb el seu treball titulat “Duendi-tráfico”.


Els noms dels alumnes apareixen a la premsa, però foren: Marina Alepuz, Mario Bellver, J. Pascual Bosch, Leticia Calabuig, Mayte Canet, Amparo Dalmau, Sonia Domínguez y Mari Cruz Grau.


La notícia fou arreplegada al diari Levante del dia 18 d’agost i Las Provincias  del 24 de setembre. I com a resultat d’això foren rebuts pel president de La Generalitat, Joan Lerma i la presidenta de la Diputació de València, Clementina Ródenas, que felicitaren personalment a alumnes i professor. A nivell local també visitaren el nostre Ajuntament on reberen la felicitació de l’alcalde del moment, Vicente Escrivà Ribes.


S’acompanyen algunes de les notícies d’aquells diaris i les fotos que deixaren constància gràfica dels moments viscuts pels nostres protagonistes amb les autoritats de l’època.


Supose que els agradarà recordar aquell inoblidable viatge. I als que em seguiu habitualment, que us agrade.


Publicat al Facebook el dia 24-11-2014

dissabte, 2 de maig del 2015

SOCIETAT MUSICAL LIRA ALMUSSAFENSE EN 1975

Hui, que és un dia assenyalat tant per a la música com per a mi, volia escriure alguna cosa i ací la teniu.

En la pàgina web de l’Ajuntament d’Almussafes es diu en la corresponent fitxa d’associació que la Societat Musical Lira Almussafense es fundà en l’any 1930 i que compta amb 364 socis, segurament en l’actualitat les dades no seran exactament les mateixes.

Amb motiu de la data de Santa Cecília, la Societat Musical Lira Almussafense ve editant des de fa una dotzena d’anys un preciós programa de festes en color i amb paper de qualitat on podem trobar: un saluda del president i la Junta Directiva de la Societat Musical, s’informa del programa d’actes, s’inclouen els nous músics, apareix el número de loteria de nadal, es fa història i de vegades es recorden incorporacions de fa 25 anys, es donen informacions diverses,  apareixen fotos de la musa o les dames i també una part de publicitat.


Però d’una forma o altra sempre s’ha editat algun document, més modest que els actuals, que informara als socis i sòcies de la Societat dels actes que s’havien preparat per celebrar el dia de la patrona. És el cas del que acompanye de 1975.


Varies coses d’aquest programa han cridat la meua atenció, la primera és que la festa es celebra amb actes els dies 5 i 6 de desembre, en segon lloc l’expressió Cena de “Baix Bras” per parlar de Cena de “sobaquillo”, una més es la frase “...en las fiestas Cecilianas de este año...”  crec que no és una frase habitual per parlar-ne d’estes festes i per últim el detall de que són 450 socis i tenien la meta d’arribar als mil en el termini d’un any... Era el director de la Banda: D. José Mª Alba Llácer.

En els moments en que elabore esta informació deu estar celebrant-se el concert tradicional en honor de la patrona.

El fullet de 1975 que apareix me’l passà el meu amic Vicente García Castillo, junt a altres, cosa que li agraïsc profundament.

Publicat al Facebook el dia 22-11-2014

SERIA PER OUS… EN LA GRANJA DE PERERA!

Estem en l’any 1991 i el dia 28 de febrer es desplaçaren a la granja de Perera que en aquella època estava en funcionament i constituïa un lloc ideal per a impartir una “classe de naturals” envoltats de la realitat de la granja. Els 36 alumnes de tercer A i jo anaren junt els alumnes dels altres grups de tercer, els de Vicente Emeterio i Amàlia Dolz.

Pense que anaren seguint el camí més recte: Parc Central, carrer Santa Ana, carrer Pontet i ja després de la Ronda Sud pel camí rural que hui limita amb el quarter de la Guàrdia Civil. I arribaren a la granja des de la part de darrere, que estava a l’interior de la propietat.

Allà se’ls explicava com funcionava, es feia un recorregut pel recinte tancat i s’entrava dins una de les naus amb les gallines, es veien dins les gàbies, com s’alimentaven amb aquelles “tolves” mecanitzades que distribuïen l’aliment al llarg de tota la nau i al mateix temps en les tres o quatre línies d’animals que n’hi havia. També podien observar les cintes transportadores que replegaven els ous per baix de les gàbies i els portaven fins el lloc de classificar i envasar, etc. I és imaginable que més d’ú/una es “tapava el nas” com a reacció a l’olor produït per milers de gallines dins un recinte tancat, encara que n’hi haguera ventilació.

Al final, els propietaris els donaven un ou a cada alumne/a que portaven a casa, si es que arribava, perquè algú/na faria la truita pel camí...

Anaren a aquell lloc en un parell d’ocasions. L’anterior fou cinc anys abans, el 26 de febrer de 1986, aleshores estaven en quart C en un grup amb 34 alumnes. Crec que també n’hi alguna imatge d’aquella visita.


En la foto que acompanye, posterior a la visita i ja com a colofó de la mateixa, els alumnes posen encantats amb l’ou rebut com si fora un trofeu. I una gran part l’ensenya a la càmera.

Publicat al Facebook el dia 17-11-2014

… I JA VAN 100 COL•LABORACIONS!

El dia 31 de gener últim vaig començar la meua història com a cronista local al Facebook, publicant a través de la pàgina “Almussafes segle XX”.

Vaig començar “fort” amb una publicació cada dia durant el primer mes, però era necessari portar un ritme més pausat perquè jo també tenia el meu treball a l’escola i el menjador escolar. L’1 d’abril vaig penjar la número 50 –per a mi cada una d’estes publicacions constitueixen autèntiques tasques d’investigació local al meu arxiu, que de vegades em suposen hores de dedicació– i el 5 de juliol la que feia 75. Hui, per fi, he arribat a la que fa 100, quatre d’elles a la pàgina “Almussafes” al tractar-se de temes actuals.

No tinc massa clar si el que escric interessa a poques o a moltes persones, encara que em consta que a algunes sí. El Facebook quan jo vaig començar era un conjunt d’imatges seguides, normalment sense cap explicació, a les que punxaven al “me gusta”, si ens agradaven i en algunes ocasions feien algun comentari. El meu estil és lleugerament distint. M’agrada escriure i les imatges –fotos, notícies escanejades, documents, fullets consultats, etc– són per a mi una excusa per a contar alguna història, amb tema exclusiu “Almussafes, retalls de la nostra història”, els que tenen la meua amistat saben que en la part personal no fique res...

En algun moment m’he plantejat fer un “blog” i afegir tot això. Segurament ho faré en el futur...

Les nostres col·laboracions són com les notícies dels diaris, tenen una curta vigència en el temps, el d’avui invalida al d’ahir... De vegades em repasse un “patracol” de diaris de fa mesos i no tinc cap problema, sempre buscant notícies sobre el nostre poble... i així quasi des que vaig vindre a Almussafes en setembre de 1980.

Com podeu observar en algunes de les publicacions, m’agraden prou els números i esta ocasió és bona per fer un cert “balanç”. En les primeres 100, he inclòs un total de 211 imatges i he escrit unes 27.000 paraules repartides entre 700 paràgrafs i 3.100 línies. És fàcil fer el recompte, ja que tinc un arxiu on està tot junt.


L’imatge que acompanye no és original, el treball al Photoshop a partir d’una treta de la xarxa d’Internet ha donat com a resultat el que fique per l’ocasió.

Publicat al Facebook el dia 12-11-2014