ANTIC / MODERN?

Al llenguatge i a la vida n’hi ha moltes coses relatives. Quan jo donava classe de castellà fa quaranta anys  als alumnes de vuité d’EGB –hui serien de segon de l’ESO– els deia que els conceptes de “prim” o “gros”, de “lleig” o “bonic”,... eren conceptes relatius perquè depenia amb qui o què es compararen en cada cas o moment. De la mateixa forma “antic” i “modern” serien també relatius.

La foto que mostre l’he captada hui mateix, en el dia d’arreplegar els trastos vells, l’últim dimecres de mes. Al costat de la torre ja estem acostumats a veure –lamentablement– “fem”, un fem un tant “dissimulat” perquè es diposita dins els contenidors que estan fixes al seu costat. Ni ha coses que no respecten el patrimoni cultural i que poden ferir la vista d’alguna persona que les contemplara amb una visió diferent a la nostra de cada dia i així, no vegem res estrany al fet de trobar-ne torre i contenidors junts. Però què passaria si un estranger vinguera a fer turisme al nostre poble, igual s’espantava de veure l’escena, a nosaltres com que... ens dona el mateix!.

I, torne al tema que vull tractar. A la vista de la foto, què diríem què és antic i que seria modern?, què diríem què és vell o nou? Segurament l’edifici al qual està gravat el rètol de “... segles XI al XX” –entre 900 i 1000 anys– és molt “antic” però sembla “nou”, sinó fora perquè la capa de pintura o el recobriment es perd amb el pas del temps... i els trastos, què són “moderns”, ja que possiblement tots tindran menys de cent anys –algú igual passa del segle–, semblen “antics” o inclús “vells”.

Algun d’eixos trastos podria anar a parar a un museu etnològic, si tingueren! o si es considerara interessant de conservar-ne!... però, com digué un dia la meua amiga Lola Llopis s’ha de veure quant de patrimoni cultural es perd els últims dimecres de cada mes!. El gràfic en forma de llibres i altres documents escrits es perd cada dia!. Això últim ja és meu, però com són trastos!

No sé si us he fet un embolic amb les paraules, però sols pretenia “fer pensar un poc” a tota aquella persona que vulga fer-ho davant la situació presentada.

1987: EXCURSIÓ A SAGUNT

En la promoció de 1984-1987, que era la segona de les meues, feren fins un total d’onze eixides del centre que tinc comptabilitzades, la majoria pel poble, però altres quatre fora – València, Sagunt, Corbera i a la granja escola del Mas del Capellà– i una intermèdia al Mas de Reig. Esta última suposava una eixida fora del poble, tota una aventura caminant i d’ella he parlat i ficat fotos ja en alguna publicació.

Entre les eixides pel poble estaven a: la vaqueria de Pepe, la granja de Perera, les piscines municipals, el poliesportiu,...

De quasi totes n’hi ha fotos, perquè jo sempre he anat amb la càmera a tots els llocs.

La foto que acompanye assenyala un lloc evident, el teatre romà de Sagunt. Encara faltaven uns pocs anys perquè es fera l’ampla rehabilitació –entre 1992 i 1994– dels arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli, que provocaria una violenta polèmica que durà fins l’any 2009. Estaven en el dia 5 de març de 1987 i també passaren per València per assistir al Teatre Escalante per veure l’espectacle de titelles “Tirant lo Blanc”, que poc temps després visitaria el nostre Centre Cultural, el dia 30 de maig de 1987 exactament!, ho sé perquè guarde les entrades i també un fullet de l’obra.

Els alumnes i jo mateix estem asseguts en una zona que en la foto moderna –feta amb posterioritat a la rehabilitació– s’assenyala baix d’una fletxa roja. En la foto nostra crec que es veia des d’allà la ciutat de Sagunt a la part baixa del teatre, ja que estava construït seguint els esquemes romans a la falda d’una muntanya o d'una elevació, aprofitant el seu pendent. 

El nostre grup era el de cinqué C i estava format per 36 alumnes. Una bona matrícula comparant-la amb les d’ara. Supose que alguns/nes d’aquells alumnes sabran trobar-se, sinó jo seria capaç d’etiquetar a alguns/nes, no a tots perquè la foto tampoc té molta qualitat.

Algunes informacions que aporte estan tretes de la Wikipedia, així com la foto més moderna on he inclòs la fletxa de color. 

LES FESTES DE 1967 I LA PRIMERA REINA DE LA HISTÒRIA LOCAL

Prompte arribarà a les vostres mans el llibre de festes –per la Xarxa ja es pot descarregar en format pdf des de fa uns dies– i en ell aneu a trobar un article titulat “50 anys de regnat a Almussafes” entre altres, així com el meu del que ja parlaré quan passen uns dies. Es tracta d’un text breu què resumeix tota la història des que n’hi ha reina de festes i cort d’honor en 1967, però jo em vaig ara als anys anteriors, els de 1965 i 1966.

La figura de les clavariesses de la Divina Pastora apareix per primera vegada unida a les festes del juliol en l’any 1960, ja que fins eix any sols es parlava als programes dels clavaris de la Divina Aurora. Crec que abans n’hi havia clavariesses també però celebraven les festes en data diferent i no tinc cap programa d’elles.

Fins l’any 1965 era normal que les clavariesses participaren en els actes de la Setmana Santa i la Immaculada i en les festes del poble n’hi havia unes altres que eren sols en eixos actes. Des de l’any 1966 les clavariesses passaren a ser sols un grup i participar en tots els actes de caràcter religiós celebrats amb motiu dels tres moments de l’any assenyalats abans i es podria dir que aquest any seria un any de transició. Sobre aquest tema vaig parlar els dies 7 de desembre de 2015 i de 2016 ja amb motiu del cinquantenari de les clavariesses de 1965 i 1966, respectivament.

En 1967 s’instaura la figura de la reina de festes i la seua cort d’honor, que seria proclamada el dia 12 de juliol, dimecres a les 22’30 h, en un acte celebrat “en el Parque Público Municipal de esta villa, actuando como mantenedor don JUAN ASINS PUCHALT, Director del Grupo Escolar Cervantes de Valencia...”, tal com s’arreplega al programa de festes d’aquell any.

L’alcalde de l’època era Vicente Bosch Marí i la seua filla Clotilde Bosch Navarro seria la primera reina de festes del poble. Estigué acompanyada de sis dames en la seua Cort d’honor: María de las Nieves Gómez Calatayud i les altres cinc foren algunes de les set clavariesses de l’any 1965, Pilar Marí García, Pepita Selma Girona, Pepita Blay Aguado, Vicenta Albert Duart i Pepita Calatayud Moner.

L’elecció i nomenament fou el dia 7 de maig però la notícia apareixeria en el diari Las Provincias del dia 20 d’aquell mes, de la ma del meu amic Vicente Garcia Castillo que era el corresponsal local del diari. En un paper manuscrit al que he tingut accés diu que: “por aclamación máxima de los asistentes fue elegida y consecuentemente nombrada Reina de la Fiestas Patronales del año 1967 de la Villa de Almusafes, la gentil y bella señorita Doña Clotilde Bosch Navarro...”

Acompanye algunes imatges de documents de l’època. La portada del llibre de festes d’aquell any, la pàgina corresponent de la reina i la cort d’honor, així com la notícia del diari publicada el dia 20 de maig.

No sé si d’adonareu de la diferència entre les dues fotos de la reina, en una d’elles –que supose és la del diari– està girada cap a l’altre costat en sentit horitzontal.

A la notícia apareix una de les dames –Isabel Benedito Cervera–que no està en la relació del llibre de festes, desconec el motiu del canvi.

HABLA PUEBLO HABLA

Hui fa quaranta anys d’un fet del que estan parlant des de ben prompte del matí en tots els mitjans de comunicació i –com no podia ser menys– jo també tenia ganes de fer-ho. Em feia il·lusió, ja que va ser la primera vegada en que vaig votar. En març de 1977 vaig acabar el servei militar, el dia 17 d’abril havia pres possessió de la meua primera plaça com a mestre a un col·legi de València i menys de dos mesos després votaven. I en aquell any el dia 15 tocà en dimecres, es votava entre setmana encara que tenien un temps de treball que es podia usar per anar a votar.

El grup musical “Vino Tinto” –sembla que un altre també, “Jarcha”– cantava: “Habla pueblo habla / tuyo es el mañana / habla y no permitas / que roben tu palabra… […] Habla pueblo habla / habla pueblo sí / no dejes que nadie / decida por ti.” Fou la cançó que es va fer popular de cara a aquelles eleccions, la sentírem moltes vegades en ràdio i televisió en els dies previs a la consulta electoral i es va convertir en una espècie d’himne de la Transició cap a la democràcia que venia... Del mateix grup “Jarcha” era també la titulada “Libertad sin ira. La mateixa cançó de “HABLA, PUEBLO, HABLA” s’havia usat també pel “Referendum nacional 15 de diciembre de 1976”.

I el poble parlà!. Les informacions numèriques de les quals vaig a fer referència a continuació provenen de la “Consulta de resultados electorales / Congreso / Junio 1977 del Ministerio del Interior”. En la informació es diu que la població d’Almussafes era de 4.011 persones, amb un cens electoral de 2.754, també parla de 7 “mesas”, però ho dubte, a no ser que tingueren una mitja de menys de 400 electors cadascuna. Les meues informacions no van pel mateix camí. Sé que teníem dues seccions úniques, la primera estava a la Plaza Generalísimo, 1 (en el antiguo Ayuntamiento) i la segona al Parque Municipal (Grupo escolar Salas Pombo), em resulta rar que es votara en dos llocs, però com era la primera vegada!. Malgrat això, em fie més de la informació consultada per mi a l’Arxiu Municipal.

A Almussafes votà el 86,78% del cens –l’abstenció fou de sols el 13,22%, sí que tenien ganes de votar!!!– i els resultats més significatius foren: UCD 1.028 vots, PSOE 852, PCE 103 i PSPV 98. Els vots continuaven en disminució i fins a 19 partits en tenien. Si sols ens fixaren en els números inclosos ací, observarien un cert equilibri entre les forces, UCD obtenia 2 vots més que els dos partits socialistes i el comunista junts. Però aquests quatre sumaven el 87’88% dels vots vàlids –que foren 2.368–. Els vots nuls foren 22 i n’hi hagué 1 vot en blanc. Al quadre que acompanye figuren els 7 grups polítics amb més vots en les nostres eleccions, representant un total del 96%.

No conec fotos d’aquelles votacions, no sé si existirà alguna a l’Arxiu de Maiques, igual sí. Quan estiga acabada la faena de catalogació ho sabrem! 

Mentrestant, fique alguns dels personatges que protagonitzaren la història d'quell moment i algun material més. El quadre blanc és d'elaboració pròpia, així com la segona imatge, encara que totes provenen de la xarxa d'Internet.

EL GARROFER DEL PARC CENTRAL

Ahir sentírem i vérem les fotos pel Facebook i Whatsapp d’un succés, havia caigut una gran branca del garrofer del Parc Central, amb el consegüent perill per a les persones que es trobaven baix a l’ombra. Que no les passara res, fou una qüestió de molta sort o una gran coincidència en la forma en què caigué –alguns parlen de “miracle”–. Me n’alegre moltíssim pels que pogueren fugir en uns moments que ja recordaran sempre i també per Ramón Carbonell, que no va poder fer-ho però resulta il·lès. En la foto en que apareix entre la part de l’arbre caiguda sembla tranquil, ja havia passat el pitjor.

La resposta a l’incident que es podia haver convertit en un accident greu fou la de tallar-ho completament, després del que havia passat i per “curar-se en salut” les autoritats, semblava la millor opció. Igual, comparant la part caiguda amb la que quedava en peu es podria haver adoptat una solució diferent, però també podria argumentar-se que el tronc estava mal com s’observa una vegada feta la tala i mirant el “tocón” resultant. De la manera que ha segut tallat resulta impossible veure –i per tant comptar– els anells per saber la seua antiguitat d’una forma més o menys aproximada, encara que això ho sabrien els tècnics –en informacions escrites a propòsit del Parc del Pontet parlen de mig segle de vida–, però dona el mateix!. 

Feia vint-i-un anys que estava plantat allà i ja s’havia convertit en un lloc conegut per tots els veïns i amb “una bona ombra estimada pels nostres majors” que hi feien el seu lloc de reunió –“la Moncloa”–, jo mateix vaig estar-hi parlant amb alguns d’ells fa menys d’una setmana.

Fou en la primera setmana de maig de 1996 quan es plantà. Ja vaig tractar el tema al parlar al Facebook del dia 23-02-2014 i passat al blog el dia 17 de març de 2015. 

http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es/2015/03/plantacio-de-la-gran-olivera-centenaria.html

En aquella ocasió feia referència a la plantació de l’olivera centenària més gran que està situada a la part interna del Parc, crec que dita olivera era l’arbre que anava dalt del camió i què apareix en una de les fotos d’aquell moment. I quan l’olivera més gran es troba a l’aire, al seu darrere s’observa el garrofer que estaria recentment plantat, el més probable és que fora en la mateixa setmana.

Acompanye una foto d’aquell moment, les altres són posteriors. La primera és de les que revelaven abans, corresponent a un carret del dia 10-05-1996, la segona és la primera foto digital que conserve al meu arxiu del 29-10-2003, n’hi ha una altra del 11-07-2004 amb homes majors baix, una més del 02-02-2015 on es veu la seua majestuositat com a arbre –ara encara ho era més– i ja acabe amb el resultat de la tala d’ahir.

Ne tinc unes quantes fotos més, perquè l’arbre ha segut testimoni de molts actes celebrats al seu voltant i al govern de l’alcaldia per part de sis persones diferents fins l’actualitat: quatre homes i dues dones.