dimarts, 17 de novembre del 2020

DESAMPARADOS SICLUNA HERNÁNDEZ, UNA MESTRA VALENTA I DESCONEGUDA A L’ALMUSSAFES DEL SEGLE XIX

 Desamparados Sicluna –Amparo / María / María Desamparados, noms amb els quals apareix a determinats documents o notícies de l’època– estava ja al nostre poble el curs de 1866-1867 tal com apareix al capítol de despeses del pressupost d’aquell curs. Així diu: “abril, 3, a María Cicluna maestra por dotación de 18 días del 3er trimestre, 12,060 escudos”, o a la pàgina següent: “a Dª María Sicluna por su retribución por 18 días del 3er trimestre, 2,400 escudos”. “El escudo” era una moneda de plata que funcionà al nostre país entre 1864 i 1869, any en que es va establir l’equivalència de que 2 escuts eren igual a 5 pessetes –el lloguer anual de la casa del mestre era de 60 escudos–. Com a moneda d’or espanyola funcionà entre 1535-1833 (font: Wikipedia).

Als diaris “La Correspondencia de Valencia” i “La Época” de Madrid publicats els dies 5 i 6 de març de 1874 respectivament, apareix una “curiosa” notícia relacionada amb la mestra d’Almussafes. Després d’entrar les tropes carlistes al poble la maltractaren cruelment pujant-la a un ase i obligant-la a seguir a la facció. Fou alliberada per la intercisió del cura. No s’explicava el perquè. El dia 11-01-2016 vaig entrevistar i gravar a la tia Amparito Calatayud que era neta d’aquella i en digué que eixa història l’havia sentit contar a les dones més velles del poble. L’home d’Amparo tenia una escopeta i passaren per Almussafes les tropes carlistes arreplegant totes les armes que trobaren, ell l’havia amagat al pessebre dels animals i com la buscaren i no la trobaren es portaren a l’àvia detinguda de camí cap Algemesí, ella recordava que els militars anaven a cavall i la mestra caminant darrere i per la intercessió de l’ajuntament la soltaren. Els detalls no coincideixen amb els de la notícia que segurament expressava la realitat del que va passar.

Si les informacions dels diferents “Anuarios del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración”de Bailly-Baillière, elaborats entre els anys 1879 i 1911, foren completament certes en l’apartat de “Instrucción pública” referida a Almussafes podrien deduir que durant aquest temps exerciren com a professors: Jaime Cardona (uns 11anys) i Maria Sicluna (18 anys com a mínim) –entre 1882 i 1899–, entre altres. Però jo estic convençut de que fou la mestra de les xiquetes del poble durant quasi tota la seua etapa professional fins a aquell moment. Apareix per primera vegada a l’anuari de l’any 1882 però em consta que ja estava ací en 1880 per un document –de l’Arxiu de la Diputació de València– que signa amb el mestre Cardona reclamant “vacaciones completas por la canícula del mes de agosto” ja que l’Ajuntament sols els donava des del dia 15 al 24 d’agost, ambdós inclosos. En 1875 foren concedides vacacions completes pel mateix motiu entre el 15 de juliol i el 31 d’agost –document de l’Arxiu de la Diputació de València–. Al document que adjunte (julio de 1880), escrit a puny i lletra pel mestre Medina i firmat per ambdós es diu: “Que, en vista del excesivo calor que se deja sentir en estos locales de enseñanza, tan perjudicial a la salud de niños y niñas; por cuyo calor la Maestra ha abandonado el local de enseñanza y practica la clase en el patio de entrada de su mísera casa, por hallarse aquel bajo tejado... a instancia del Sr. Médico D. Enrique Castany...”

Al meu article –i conferència– titulat “MÉS D’UN SEGLE D’ESCOLES, MESTRES I ALUMNES” vaig parlar de què al “Nomenclàtor de Primera enseñanza de la provincia de Valencia de 1882” es diu que el nostre poble compta amb una població de 1.562 habitants i una escola elemental completa de cada sexe. La de xiquets en local propi, bo i amb parament suficient, habitació en el mateix edifici, decent i capaç i amb sou de 825 pessetes (anuals) i 165 per retribucions no subvencionades, assistint-ne ordinàriament entre 50 i 60 xiquets. La de les xiquetes està situada en local llogat, regular amb prou parament i habitació dins el mateix edifici però molt reduïda, sou de 550 pessetes (també anuals) i 110 per retribucions i una assistència ordinària d’entre 30 i 40 xiquetes. No nomena els mestres, però serien Jaime Carmona Ortiz i Amparo Sicluna Hernández.

En 1897 participà al concurs d’ascens d’escoles de 825 pessetes anuals a 1.100 i per això es traslladà d’Almussafes a Xiva deixant vacant la seua escola, en aquell moment tenia acumulats 31 anys, 3 mesos i 22 dies d’antiguitat al cos de mestres i no comptava amb cap de serveis interins. Si calculen entre l’any de 1867 que apareix per ací i 1897 van 30 anys, quasi el mateix temps. No he trobat informacions sobre ella posteriors a setembre de 1898 i és un poc rar, perquè encara li quedarien uns quants anys de docència i el material relatiu als expedients de mestres del segle XX es troba a l’Arxiu Històric de València, però no he vist cap document seu. Pot ser estiga a l’Arxiu de la Diputació de València com els documents trobats però encara em falta consultar molt de material per arribar a eixa època.

És una pena que el masclisme imperant sempre a la nostra societat i més encara al segle XIX, que permetia que les dones estudiaren poc més que magisteri, tapara la seua figura fins el punt de que al mestre Cardona –amb el que va compartir quasi tot el temps que exercí al poble, sobre 10/11 anys– se li dedicara en 1912 un carrer –a quasi trenta anys d’haver acabat la seua docència al nostre poble, encara que tenia casa ací i venia de vacacions i al jubilar-se– i ella, què és possible que fora durant quasi trenta anys l’única mestra de xiquetes, haja quedat oblidada. Clar!, els alumnes de Cardona s’havien convertit en homes i governaven, mentre les xiquetes de Sicluna havien passat a ser dones que “no pintaven res” a aquella societat. Un exemple d’això es troba també al meu article –ja al·ludit abans– on parlava de que a l’Institut “Lluís Vives” de València anaren a estudiar batxiller un total de 35 xics del poble entre 1860 i 1943, però cap alumna.

El meu amic sollaner Gauden Fernández Vanaclocha va intervenir en un acte al Centre Cultural del poble veí el dia 12 d’abril de 2019 sobre el mestre López Marco junt a altres amics del Col·lectiu “L’Ullal”, encara que ell parlà de “L’educació de les dones a la Sollana del segle XIX i principis del XX a través de les seues Mestres” i usà un PowerPoint projectat a la sala i a una de les diapositives deia què “Els estudis de magisteri eren l’única opció d’estudis i d’exercici professional per a les dones” en aquell temps i “a estes escoles normals femenines es donava prioritat a les matèries de labors i religió, i de les instrumentals (Matemàtiques o Llengua) només rebien uns coneixements rudimentaris”...

Acompanye alguna imatge semblant a les incloses a les seues diapositives, però la veritat és que a la xarxa n’hi ha poquíssim material referit a les escoles al segle XIX i moltes vegades correspon a les escoles victorianes d’Anglaterra.

dilluns, 21 de setembre del 2020

PLAQUES QUE DONEN “PENA”

A la vista de tot el que està coneguent-se des de fa anys i algunes coses que encara queden amagades –a saber si algun dia coneixerem la veritat al complet!–  es pot deduir que no sempre hem estat governats per persones honorables i que han dedicat tots els seus esforços a contribuir a una societat millor. I tot això ficant sempre per davant la seua presumpció d’innocència, encara que n’hi ha ja massa fets que la contradiuen.

Són plaques que donen “pena”, encara que més bé el que produeixen és “vergonya aliena” al pensar en quines figures trià el poble sobirà per a que dirigiren els destí de la nostra Comunitat.

Corresponen a dos moments històrics diferents separats per una desena d’anys, moments en què teníem responsables amb el títol de “Molt honorable” que al final no ho han segut tant i els seus noms es mantenen als rètols que es col·locaren amb motiu d’inauguracions fetes al nostre poble, com és el cas d’Eduardo Zaplana President de la Generalitat quan en la data del 17 d’octubre de 1996 inaugurà el Parc Industrial acompanyant al Rei d’Espanya Juan Carlos I del que últimament tant es parla també. Passa el mateix amb el de Francisco Camps que en la data del 17 d’octubre de 2006 recordava la commemoració del X aniversari del Parc Industrial “Juan Carlos I” sent el “Molt honorable” President de la Generalitat del moment.


El dia 29-09-2016 vaig fotografiar ambdues plaques –quan no coneixien tants detalls sobre les formes de governar del primer– però sols l’última foto correspon a aquell dia, en què ja estava com es veu a la imatge i a saber des de quan, era el resultat d’alguna persona cabrejada que fou protagonista d’un acte vandàlic al nostre patrimoni que intentà esborrar el nom d’aquell President, però que “fa joc” amb l’estat del rellotge equatorial que es troba darrere la placa i del que ja vaig parlar el dia 04 d’abril d’aquest any. Vaja per davant que no deixe de considerar qualsevol acte vandàlic contra el Patrimoni com una salvatjada que ens perjudica a totes les persones com a societat. Però... el Parc Industrial està... tant lluny! i a qui l’importa com està la placa?, qui la veu?, i el rellotge de sol?, allò és Patrimoni?...


La foto de la primera placa correspon al dia 06-03-2020, sembla que ha passat molt de temps però en realitat no fa tant, entre mig sols ha estat la pandèmia del COVID-19 que uns dies després ens va recloure a casa on estigueren tancats un parell de mesos, tema que lamentablement continua present a les nostres vides i a saber el que ens queda que patir baix el període incert que abasteix l’expressió de la “nova normalitat”... 


Pel Cronista són plaques que segurament deurien ser retirades i/o canviades per altres amb una nova redacció que suprimira noms que han perdut la seua honorabilitat i per tant la raó d’estar presents a la nostra memòria col·lectiva, a l’igual que es feu amb les canviades a algunes vivendes relacionades –per l’època de la seua construcció– amb “la memòria històrica del Franquisme”. Però segurament, serà una tasca més lenta que la començada i que no sabem quan s’acabarà.

I és que algunes parts de la nostra “memòria històrica democràtica” també estan donant motius per a parlar-ne... una estoneta! 

Publicat al Facebook "Almussafes segle XX" el dia 05-08-2020.

dilluns, 10 de febrer del 2020

REFERÈNCIA A ANTONI LUDENYA (3)


Llibre “VUIT SEGLES DE CULTURA CATALANA A EUROPA”. Miquel Batllori (també jesuïta com ell). Segona edició: 1959.

Portada del llibre amb la cita 

Al capítol 10 de l’obra que porta per títol “Els exiliats valencians” que replega el text d’una conferència seua del 28 març 1944 a València, l’autor diu a les pàgines 206-207 del llibre el següent: “Però el científic valencià de més renom a Itàlia fou Antoni Ludenya, natural d’Almussafes que ensenyà filosofia i física a Pàdua, Camerino i Cremona, i ens deixà, ultra diverses dissertacions sobre mecànica i matemàtiques, tot un curs de filosofia en cinc volums, dels quals els tres darrers tracten només de Física, i són, per a la seva època, d’una novetat extraordinària; l’epistolari d’aquest jesuïta valencià, d’altra banda, ens revela amb quan d’interès ell anava seguint els més moderns avanços de les ciències físiques en aquella època de tan gegantins progressos científics.”

Foto de Batllori a la contraportada

Em sembla estrany que el nom del poble apareix escrit amb dues esses en aquella edició de 1959, que el pare Batllori li ficà però que no serien oficials al nom del nostre poble fins el 10 de desembre de 1984. Sols per la cita que he reproduït vaig comprar el llibre fa ja una dotzena d’anys.

Batllori en 2002, foto web Universitat Rovira i Virgili

Perquè l’inclouen a la literatura catalana? Tal vegada perquè a la seua biografia de la “Real Academia de la Historia” diu que “Ingresó el 6 de junio de 1758 en el noviciado de Tarragona, y, terminado éste, cursó Filosofía (1760-1763) en Gerona, y Teología (1763-1767) en Barcelona, donde fue ordenado sacerdote (1766) y le llegó la orden de expulsión, al año siguiente”, per tant tota la seua vida de preparació acadèmica va transcórrer a Catalunya.


Publicat al Facebook el 10-02-2020

“LETTERE DALLA FACOLTÀ” – ANTONI LUDENYA


“LETTERE DALLA FACOLTÀ” –CARTES DE LA FACULTAT– és el títol d’un butlletí de la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat Politècnica de “Marche” (Ancona, Itàlia) al qual es parla dins l’apartat d’Estudis mèdics antics a la Marche del “despatx mèdic i Facultat de Medicina (1727-1927) a Camerino”.

Portada de la revista "Lettere dalla Facoltà"
juliol-agost 2005

És l’any VIII que s’edita i ho fa dins el butlletí número 7/8, de juliol/agost de 2005. Al mateix, PIER LUIGI FALASCHI director honorari de la Biblioteca de Camerino escriu un article on a l’apartat 2 parla de la Facultat després de la refundació de 1727 i diu: “No hi ha molta informació que pot referir-se a l’ensenyament de la medicina al segle XVIII: encara queda estancada a Camerino en les antigues concepcions hipocràtiques i galèniques influenciades per les tendències metafísiques, mentre que la direcció experimental lluita enormement per tirar endavant. Entre els professors, triomfa un Antonio Ludenna amb obres d’aquest gènere: De vera et necessaria motus accelerati theoria liber singularis (Camerini, Gori, 1781) e Universae philosophiae elementa (Camerini, Gori, 1792).”

Publicat al Facebook el dia 08-02-2020

“NOSALTRES I ELS ITALIANS” – ANTONI LUDENYA


Discurs llegit en la sessió inaugural del curs 2004-2005 / JOAN F. MIRA / Membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials / BARCELONA, 2004.

Joan F. Mira parla dels jesuïtes que marxaren a Itàlia i fa referència als que estan considerats com a més importants i diu que: “En primer lloc Joan Andrés, un admirable enciclopedista de les lletres, que publicà una voluminosa Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (“De l’origen, el progrés i l’estat actual de cada literatura”), obra escrita amb uns mètodes, una perspectiva universal i una extensió que no tenien precedents a tot Europa… Si Joan Andrés s’ocupà d’erudició literària, un company seu de pàtria i d’exili, Antoni Eiximeno, va publicar pels mateixos anys l’obra Dell’origine e delle regole della musica, colla storia del suo progresso, decadenza e rinnovazione (“De l’origen i regles de la música, amb la història del seu progrés, decadència i renovació”), sembla que no gaire ben acollida pels seus col·legues italians, que es resistien a acceptar l’autoritat d’un estranger en matèria musical.

I al costat d’aquestes obres enciclopèdiques, trobaríem els cinc volums de filosofia i de física d’Antoni Ludenya, que va ensenyar a Pàdua i a Cremona,…”

Joan Francesc Mira (2007) en Wikipedia

Diu la Viquipèdia que Joan Francesc Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939) és un escriptor, antropòleg i sociòleg valencià. És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president d’Acció Cultural del País Valencià. 

Publicat al Facebook el dia 07-02-2020

dijous, 6 de febrer del 2020

EXPLICACIÓ DEL TEMA “FALTEN DIES” – ANTONI LUDENYA


Ja fa dues setmanes que vaig començar a ficar els cartells de falten 40, 35, 30, 25,... dies!!!. No es fiqueu nerviosos/es per la inquietud de saber,... que vaig a explicar-ho ja, portava idea de deixar la incògnita quasi fins el final de termini, però si així ho fera no podria avançar el meu treball. El dia 1 de març de 1820 va morir a Cremona –Itàlia– i per tant es compleixen 200 anys justets, el segon centenari de la seua mort. En document meu del dia 23 de gener de 2011 i dins el títol “Temes pels propers anys” figura el següent text: “Any 2020, 2on centenari de la mort d’Antoni Ludenya”.


El dia 30 de maig de 2019 em va dirigir al nostre Ajuntament fent algunes propostes per tal de commemorar la data ajudant a ficar en valor la figura del nostre il·lustre veí. No vaig a explicar-ne el seu contingut perquè acompanye còpia del document presentat i el podreu llegir al complet.


 

I la resposta al meu porta la data del 17 de juny i també consta de dues pàgines, aquest no el vaig a reproduir i sols el resumiré. Prové de la Secretaria General i està elaborada a partir de la informació d’un tècnic on s’assumien dins els antecedents que: “És coneguda pels responsables de l’Ajuntament i el Departament de Cultura la vida i obra d’Antoni Ludenya..., /// des del departament de Cultura, valorem molt positivament la proposta del cronista de fer una posada en valor del personatge... /// degut a l’exercici del dret a la democràcia, ens trobem en un procés de renovació de la gestió de l’administració pública... canvis en els responsables de les regidories... /// És important recordar que el nou equip de govern és el responsable de destinar els pressupostos destinats a la cultura... /// hi ha qüestions plantejades que han de proposar-se a consells sectorials de participació ciutadana... /// la proposta que ens fa el cronista haurà d’estudiar-se, a més amb la càrrega de treball d’este departament en estos moments... acabant la programació i contractació de les Festes Locals... haurà de començar a estudiar-se en el mes de setembre”. Després, es resolia en: “tenir en compte parcialment el suggeriment presentat... /// informar a la persona interessada que en l’actualitat ens trobem en un procés de renovació de l’administració... /// agrair la seua col·laboració... /// i notificar-li la resolució”. ( /// significa separació de paràgrafs). He d’aclarir que si no haguera presentat l’escrit en forma de queixa o suggeriment encara estaria esperant eixa resposta.

En resum, prou text per a quedar-me com estava en un principi. Venia a ser segons la meua modesta opinió una forma de “rebuig total”. No podia esperar molt més, però per deixar de fer la meua tasca no seria.

Segurament el que plantejava era un tema baladí, sense cap importància per a altres persones. És possible que sols siga important pel Cronista?. I arribarà el dia 1 de març i no es farà res oficial, per a què? Jo sí que vaig a fer-ne, no necessite una sala del Centre Cultural per a parlar al poble, almenys a qui em vulga escoltar, crec que per ací em llegiran més persones –si volen– que les que acudirien a una conferència.

Hi ha qui desconeix qui fou Antonio Ludenya i tampoc necessita saber-ho, una persona morta fa dos-cents anys, que no ha eixit en cap llibre dels que hem estudiat –els que ho hagen fet– per a què serveix?, què pot aportar-nos ara?, a més, qui va a entendre res dels seus quinze llibres sobre matemàtiques, mecànica, física o filosofia si damunt de ser matèries complicades estan escrites en llatí o italià? Això li lleva importància a l’autor? Igual es podia haver editat un traduït i repartir-ho a tot el poble per l’aniversari... que il·lús és el Cronista! Però un centenari es compleix cada cent anys i al proper cap de nosaltres estarà.

Gràcies que alguns s’assabentaren abans del final del segle XX i ficaren el seu nom a una Ronda de circumval·lació, per cert amb poques vivendes, perquè els edificis que n’hi ha són majoritàriament públics d’oci i/o “descans etern”. I per això, a algunes persones els sona el nom. Però molta gent la creua per anar al cementeri i tornar, visita la fira de juliol, acudeix a les matinals moteres o a alguna revetlla de la pista polivalent i pense que molts desconeixen el seu nom.

Sembla que la història local sols l’interesse al Cronista, sóc un poc rar, ja m’interessava quan encara no hi era, per això en agost de 1999 vaig informar a l’autoritat municipal de que l’any 2000 es complien els 750 anys de l’atorgament de la primera Carta Pobla, per si volien tindre en consideració el tema per l’organització d’algun acte de cara a aquell moment històric. I les autoritats es ficaren a treballar, muntaren una comissió a la qual m’invitaren junt a altres persones, s’organitzaren actes de cara a aquella celebració repartits al llarg de tot l’any i després s’executaren. Vaig avisar amb menys temps que ara, però sobrà, per què n’hi havia voluntat. Un dia us contaré això. Ara no calia muntar cap comissió, ni tractar el tema en cap dels Consells que devien opinar sobre les meues propostes –llevat de l’almanac o les beques per a estudiants que investigaren–, de fet i tal com jo esperava que passara ni s’han presentades a eixos Consells, ni en cap lloc. Han passat cinc mesos des de setembre i el hashtag #SalvenElPlaneta queda molt bé a tots els fulls de l’almanac municipal, millor que el de #AlmussafesConeixAntoniLudenya. Però aquest és meu i jo treballaré per ajudar a què millore el coneixement del personatge local!


Pensava que el fet d’arribar el segon centenari de la mort d’un almussafeny “universal” podia ser motiu d’una celebració, d’organitzar uns dies per treballar la seua desconeguda figura, per acostar-nos a la seua obra, per ficar-la en valor,.. –igual el terme universal és gran en algun sentit, però jo ho crec. A l’Índia fan facsímils d’algun llibre seu per encàrrec i mira que està lluny i més encara del personatge–, no eren activitats pel lluïment del que escriu, que al final li tocava tota la responsabilitat del treball, perquè ací ningú més treballa debades. Però a Almussafes no sembla haver la suficient sensibilitat per la història i menys encara per la investigació històrica.

La prova està als pressupostos municipals. Des de l’exercici 2011 figura una quantitat sempre igual de 3.000 euros en concepte “Premis i beques.- Promoció cultural”, que en observacions especificava fins l’any 2019 que són per a “Premis fotografia, poesia i concurs d’investigació”, però s’ha invertit “zero euros” en concursos d’investigació i així ja deu anys seguits –en realitat crec que estem així des de 1995–. Els pressupostos de tota la dècada sumen un total de 142,4 milions d’euros si comptem el 2020, que en pessetes serien 23.693,37 milions, si no m’he enganyat sumant.

A partir d’ara i fins la data aniré donant a conèixer alguns aspectes sobre la seua vida i obra que porte investigant des d’octubre de 1999, no intensivament, perquè ja us he dit que porte molts temes a l’hora i poc a poc van fent-se coses. Espere no cansar massa els meus lectors i lectores.

Si puc contribuir a que algunes persones se n’adonen de la importància de la seua figura, em donaré per satisfet. Però s’ha perdut una gran ocasió per donar-li oficialitat al tema. Antoni Ludenya s’ho mereixia i Almussafes també!