dimecres, 27 de desembre del 2017

COL•LECTORS I AIGÜES SUPERFICIALS (III)

Continue hui esta sèrie de la qual vaig fer un segon capítol en esta mateixa pàgina el dia 28 de novembre parlant del col·lector de Cano fins la Ronda Est.
 
Carrer de Sant Cristòfol el dia 12-11-2006
 BIM Nº 36 Octubre 2007, pàg. 7

Hem de dir que la tasca en aquesta matèria té llacunes, ja que si bé s’han fet algunes obres dins els nostres carrers i falta encara el del carrer de Santa Creu, és fora del casc urbà on falta actuar per canalitzar les aigües pluvials arreplegades en cas de tempesta gran cap a llocs més segurs, com podria ser el barranc del Tramusser en la part sud i segurament també la de l’est, que és on van a parar totes les aigües per la pendent menuda que es produeix al cas urbà, que té el punt més alt en la zona de les piscines.

Avinguda d'Algemesí el dia 29-10-2007
29-10-2007 - Fragment d'adoquins de l'antiga carretera

Ja en el novembre de 2006 s’havia actuat al carrer de Sant Cristòfol com a pas previ a la renovació de la calçada, i dins el 2007 –segurament al tercer trimestre–  s’havia fet el dels Carrers Salvador Botella –del que acompanye foto– i Horta tal com arreplega la notícia que aparegué a la pàgina 7 del BIM 36 d’octubre de 2007, que acompanye. En aquella època els BIMs es publicaven trimestralment i constitueixen una gran hemeroteca de notícies per ser consultades.

08-12-2007 - Final al costat de la rotonda
08-12-2007 - Materials diversos usats en les obres

Hui vaig a parlar del primer tram de la recta que creua el poble de nord a sud –carrers: València, Major, Metge Bosch i Algemesí– i que es feu a la part final de l’avinguda d’Algemesí, que es començaren a meitat de setembre i tingueren lloc en tot el trimestre últim de 2007, si faig cas de les meues fotografies, la notícia anterior i alguna de les posteriors.

BIM Nº 37 Gener 2008, pàg. 7

BIM Nº 48 Novembre 2009, pàg. 01

En la pàgina 7 del BIM 37 de Gener de 2008 també es parla de les obres que estan quasi acabades i es diu que “una vegada s’assente i es consolide el terreny en la seua totalitat, l’ajuntament procedirà a l’execució d’una actuació íntegra en tota la via urbana”. Aquella posterior obra donaria lloc al que s’anomenà com a “bulevard” de l’avinguda d’Algemesí, que es conclouria en setembre / octubre de 2009, segons s’explica a la pàgina 1 del BIM 48 de novembre de 2009, que també s’acompanya.

Continuarà... 

diumenge, 17 de desembre del 2017

RECICLATGE DE TUBS FLUORESCENTS?

Aquest matí a l’igual que faig totes les setmanes des de fa ja no sé quants anys, he organitzat eixes coses que no fiquem al poal de residus orgànics –les persones que tenim una certa consciència d’ecologia i reciclatge– i els deixem a un costat a l’espera de poder baixar-les als contenidors d’envasos, de vidre o de paper, que no sempre tenim a la distància que ens agradaria, en el meu cas he de creuar el Parc del Sagrari per anar del carrer Sueca al de Sant Josep. Fa uns mesos, m’afegiren al costat del contenidor de residus que tinc més a prop un de vidre, però això no representa cap solució perquè he de continuar creuant el parc per portar material als altres, però vingué “una partida” de contenidors nous en febrer i havien de col·locar-los en algun lloc.

Grup de contenidors nous del mes de febrer últim

Baixava amb tres bosses d’envasos i paper però portava també dos pots de vidre, per no passejar-los a l’altra part del parc els he llevat la tapadora de metall i he abocat sols el vidre al contenidor que tinc més a prop, però “sorpresa!” m’he trobat amb una dotzena de tubs fluorescents dins, com són de vidre!...

Ací es veu de tot, el que fa malbé el reciclatge de la major

Però, perquè no es pot tirar tubs fluorescents als contenidors de vidre?. La resposta és senzilla: els tubs fluorescents contenen quantitats menudes de mercuri que s’alliberen en forma de vapors verinosos si estos es trenquen. Estan compostos a més d’un tub prim de vidre amb substàncies químiques compostes, que en contacte amb radiació ultraviolada generen llum. El fet de contenir vapor de mercuri i gas argó o neó inert, és per això que el seu reciclatge deu seguir un procediment concret. Com a usuaris particulars, devem reciclar estos tubs en un punt net –com l’ecoparc– de la nostra localitat degut als components que requereixen tractament especial.

Contenidors especials de l'ecoparc

No sé si la persona que ho ha fet es creu “ecologista i recicladora” però sols ha demostrat que li molestaven els trastos i havia de desfer-se’ls com fora, perquè amb la seua actuació ha contaminat tot el que està al contenidor, contaminarà tot el camió quan s’hi buide i el lloc on es dipositaran els residus quan arribe a la planta de reciclatge... i tot, per no anar un dia a l’ecoparc del que gaudim ja 18 anys, n’hi ha qui usa el cotxe per anar a qualsevol lloc i resulta que desplaçar-se al Polígon... costa tant!!! També, els podem deixar a les botigues on comprem els tubs nous.

Si prenem atenció de la foto també veurem al contenidor bombetes de baix consum que també contaminen, a més de botelles de plàstic, taps de suro a les de vidre i altres coses com bosses de plàstic... que es tiren a altres contenidors. L’altre dia vaig veure un vídeo de com es recicla en Suïssa –que acompanye– on sols per tirar al fem una bosseta d’infusió li lleven el fill i el paperet i qui no vol reciclar paga uns quants euros per cada bossa de fem, però clar no s’aboca sense control com ací. Igual no cal ser tan exagerats, però què fa falta una bona quantitat de campanyes de conscienciació cívica entre la població... això ho tinc claríssim! I d’uns quants temes diferents!!!

La meua preocupació ecologista es remunta al segle passat quan ja fotografiava la tala de pins del Parc Central a principis dels anys noranta i amb la col·laboració de tots els alumnes del meu grup li enviaren una carta a l’alcalde de l’època protestant, o quan el curs 1997-1998 vaig impartir l’optativa de “Educación ambiental” a l’E.S.O. del nostre col·legi, o com quan vaig voler apuntar-me al col·lectiu ecologista “El Tramusser”, però aquest va desaparèixer o almenys no funcionava al nostre poble quan ja m’havia decidit.

Portada del vídeo de Suïssa

L’accés directe al vídeo de reciclatge en Suïssa és el següent:
https://www.facebook.com/LaBioguia/videos/1936143059768433/

divendres, 15 de desembre del 2017

HISTÒRIES DEL MAGISTERI D’ALMUSSAFES AL SEGLE XIX (2)

Ja vaig parlar a la publicació anterior de la mestra Tomasa Beneito y Giner en l’any 1847.

Hui continue uns anys després amb els mestres que treballaven a Almussafes en 1860 i que apareixen al cens d’aquell any datat el 19 de juny de 1861. El cens arreplega un total de 4 seccions, formades per 309 cèdules familiars i 1.262 ànimes. He de destacar que a aquell cens les úniques persones què figuren amb una la D./Dª –de don/donya–davant del nom i cognoms són els mestres –un home i dues dones–  i el metge i els seus familiars –sa mare i la seua dona–, supose que per respecte de l’escrivà que va omplir les dades.

Fragment de la portada del cens de població cosit a l'esquerra

El magisteri local està format pel matrimoni de D. Luís Sanz de Andino Serra i Dª Francisca Bellver Ferrara, de 29 i 25 anys respectivament i la vídua Dª Inés Serra Prieto de 63 anys. Desconec si l’última era mare del primer, perquè comparteixen el cognom de “Serra” i sols n’hi havia sis persones amb aquest cognom. Al final del cens apareix la firma del mestre entre les autoritats que avalaven el cens.

Ací consta el matrimoni amb dos germans de la mestra

Aquell “matrimoni pedagògic” no tenia encara fills en aquella època i supose que encara tardaren temps, però jo tinc notícies de dos que també seguiren l’ofici del pares: Luís i Irene, el primer metge i professor de gimnàstica de l’IES Ribalta de Castelló entre 1894 i 1920 –morí en 1922–  i la segona mestra aspirant a fer oposicions en València en 1903 i ja en Cuenca en 1919, a punt de venir cap a València, amb poc més d’un any d’antiguitat en el cos de mestres. Encara n’hi ha un tal Pelayo, que seria germà dels anteriors i del qual no he trobat dades professionals, encara que si apareix al llibre “El Genocidi franquista a València: les fosses silenciades del cementiri”, com a mort als 73 anys en la data del 15 de gener de 1943.

Firma del mestre al final del document

dijous, 14 de desembre del 2017

PROGRAMA DE TELEVISIÓ “COM A CASA” (12-02-1999)

La meua llibreta diari del curs 1998-1999 arreplega una anotació breu d’aquell fet en el dia assenyalat al títol: «Després del recreo he anat a la televisió. Programa “Com a casa”». No vaig anotar que ho havia fet amb el meu company Joan Rovira ni cap detall més sobre l’experiència que tants nervis em va provocar els dies anteriors i també els que vaig patir en aquells cinc minuts d’entrevista que se’m feren molt llargs... Com podeu observar a les fotos que feu Luís Matamala de “Fotos Carioca” estaven al Parc Central –encara amb pins en un lloc que s’emplaçaria actualment a un costat de l’Àgora. I entre les persones convidades estava l’associació de “Mestresses de casa” representada per un bon grup de dones, crec. Ja fa quasi 19 anys.


I perquè ens havien convocat? Havíem d’explicar un treball que estaven fent dins un projecte europeu d’investigació educativa –“Comenius”– sobre la nova moneda que venia, “l’euro”. I aquell dia em tocà a mi explicar-ho davant les càmeres de Canal 9, amb l'ajuda també del meu company Joan.


Un grup de mestres reduït entre els que estaven: Joan Rovira, José Luís Ull, Jesús  Salesa i jo formaven el “Grupo Origen”, quasi tots mestres del col·legi Almassaf en aquell temps, llevat de Jesús que estava al Pontet. Els impulsors del treball foren els dos primers i nosaltres s’uniren després.


En el mes anterior –dies 21, 22 i 23 de gener– s’havien fets unes jornades educatives organitzades pel nostre col·legi que es presentarien al nostre Centre Cultural el dia 21, continuarien en Alzira el 22 i passarien a València el dia 23. A elles participarien mestres provinents de França, Portugal, Àustria, Bèlgica i Itàlia, a més d’altres espanyols de Benifaió, Alzira o Sant Joan d’Énova.

Diari Las Provincias 20-01-1999, `Pàg. 34

S’acompanyen fotos de l’acte televisiu, una notícia del diari, la notícia del BIM 02, així com la imatge de la portada del CD creat que s’estudiava en les jornades esmentades. Quan em siga possible digitalitzaré el vídeo d’aquell programa.

BIM 02, març de 1999 pàg. 24

dijous, 7 de desembre del 2017

INAUGURACIÓ DE L’ECOPARC (05-04-2000)

Despús-ahir treia una foto del dia de la inauguració i a l’igual que les que ara acompanye ací o al blog –allà, normalment més–, crec recordar corresponien als moments previs perquè a l’acte oficial no podia acudir perquè estaria treballant, ja què era dimecres.
  
    

 

A la notícia del diari Levante del dia 14 d’abril es parlava de “área de aportación de residuos del municipio” i de “pequeño ecoparque gestionado por GIRSA que dispone de 1.800 metros cuadrados, en una parcela habilitada por la Diputación de Valencia en el Polígono industrial Juan Carlos I”.

   


La notícia també va ser tractada a la pàgina 34 del BIM nº 7 de juny de 2000. Fins aquell moment al poble disposaven dels contenidors normals de fem, a més dels verds pel vidre i els blaus per a paper i encara no n’hi havia molts. En poc de temps s’incorporarien els grocs pels envasos lleugers, tal com s’arreplegaria també a la pàgina 35 del BIM nº 7, ja nomenat abans.


Com podeu imaginar la foto presentada ahir representava un paisatge que no tardaria en desaparèixer per donar pas a les naus que s’estaven construint dins el Polígon Industrial Juan Carlos I, tema del qual ja he parlat en altres ocasions.


Acompanye cinc fotos d’aquell dia, un retall de diari i dues notícies de les aparegudes al següent BIM, que estaven replegades dins les pàgines de “Medi ambient” del mateix. També, foto del cartell de publicitat que es va imprimir des de l’Ajuntament o la mateixa Diputació Provincial.


dilluns, 4 de desembre del 2017

PARC DEL SAGRARI – VÍDEO DE L’ANTIGA FONT

Efectivament tots heu encertat el tema dels peixos plantejat. Ja havia dit que era fàcil. Possiblement ha segut l’únic parc que ha tingut peixos, durant molts anys eren grans i ara crec que són xicotets. Quan desaparegueren em vaig plantejar que haurien fet amb ells però de vegades paga la pena no pensar...

29-08-2003

Un parc com aquest que ja ha arribat als trenta anys ha patit molts canvis i en alguns estic convençut que hem perdut. Jo he anat reunint i conservant al meu arxiu la seua història en fotos, els canvis, etc. N’hi havia algun racó preciós, almenys per a mi tenia el seu encant, segurament m’he quedat “estancat” en la història... El seu manteniment era pràcticament nul i entre la calç de l’aigua que brollava de dia i de nit sense parar i la falta de neteja el seu final semblava “cantat” i en les obres de remodelació d’abril de l’any 2015 acabà desapareixent i substituïda per un nou element sense cap encant. Estic parlant-vos exactament de la font en forma d’estrella i amb connotacions àrabs que apareix al vídeo que presente de l’any 2005. N’hi ha a YouTube un altre de la mateixa font però de final del 2003, amb menys qualitat.
 
14-03-2015

Aquella font era l’origen d’una ruta de l’aigua que també començava amb forma d’estrella, imitant els recorreguts d’alguns jardins famosos d’Andalusia i arribava fins l’estanc gran on es trobaven els peixos i que tenia al mig una font incomparable en bellesa també amb l’actual.

 

Estes fotos són del 09-05-2015 i el 01-12-2017, respectivament.



L’accés directe al vídeo és el següent. 
https://youtu.be/5praAdaFcWg

dimecres, 29 de novembre del 2017

VÍDEO DE TEODORO ALEPUZ SOBRE EL “CACAU DE COLLARET”

En el següent vídeo el nostre veí i amic Teodoro Alepuz explica pel programa “Aquí la tierra” de la primera cadena de televisió espanyola, què és, com és i com es recol·lecta el “cacau de collaret” des d’un camp a prop d’Almussafes.

Ja sabeu que Teodoro Alepuz és tota una institució en temes com aquest, a més de l’arròs i pot ser algun altre producte més de la terra.


Espere que gaudiu del reportatge. Igual l’heu vist ja esta vesprada en la televisió. Però sinó, ací el teniu. Desitge que us agrade.

Aquest és l’accés directe. https://youtu.be/d82LF9UIh2M

dimarts, 28 de novembre del 2017

COL•LECTORS I AIGÜES SUPERFICIALS (II)

Continue hui esta sèrie que va començar el dia 13 de novembre en la pàgina d’Almussafes segle XX i en la qual vaig parlar del llit que portava les aigües en les fortes plogudes per dins del col·legi Almassaf antic, la primera part en superfície i la segona per baix del pati de preescolar.

Foto carret 30-11-2000

L’esquema repassat en la publicació anterior canviava a partir del dia 23 de novembre de l’any 1999 en que s’enderrocà el col·legi vell per construir-ne el nou i això obligaria a canalitzar novament el pas de les aigües per dins el nou recinte escolar. Les obres tardaren quinze mesos i el col·legi s’inauguraria el dia 9 d’abril de l’any 2001.

Foto carret 30-11-2000

Al mateix temps que anaven acabant-se les obres al centre es treballava a l’encreuament de l’Avinguda de Paral·lel amb el carrer Cervantes preparant la canalització subterrània que ja en línia recta portaria les aigües per baix dels carrers Cervantes, carrer Major i El Cano fins l’altra part de la Ronda Est, actualment del Síndic Antoni Albuixech.

BIM nº 9, pàg. 36, de desembre de 2000

Les primeres fotos que acompanye encara eren de carret perquè estan revelades amb data de 30-11-2000, són les que representen el llit subterrani de les aigües fins arribar a la Ronda. Aquelles obres s’havien començat el dia 16 d’octubre segons s’explica a la pàgina 36 del BIM nº 9 de desembre de 2000 i es construïa un col·lector de 320 metres de llargària. Per això, el tema canvia ja a la pàgina d’Almussafes història recent, perquè a més n’hi ha aspectes del mateix, que són posteriors.

Foto carret 20-02-2001 

Quan el centre educatiu està quasi acabat, es construeix per dins el pàrking del mateix la canalització subterrània que connectaria amb la part feta un poc abans des de l’avinguda de Paral·lel, és també una foto de carret del dia 20 de febrer de 2001. Així, n’hi hauria una subterrània –la que es veu en obres– a més de la superficial que anava per dalt.

 

Encara es farien canvis en l’eixida de la canalització superficial que anava pel pàrking en març del 2004, lleven el baden que s’havia fet a la vorera inicialment i una part del desaigüe es fa subterrani ampliant la faena feta al carrer tres anys arrere, quedant la possibilitat de desaiguar també per dalt la vorera en cas de necessitat.

  

Les últimes fotos són actuals i corresponen a l’eixida del col·lector a superfície per tal de portar les aigües fora del casc urbà.

Continuarà...

dijous, 23 de novembre del 2017

VINT-I-CINC ANYS D’UN VIATGE INOBLIDABLE A DISNEY WORLD

En estos dies es compleixen 25 anys d’un viatge que vuit alumnes i un mestre feren a Disney World, a Orlando (Florida), als Estats Units. Algunes d’estes informacions ja les vaig traure repartides en tres publicacions els dies 24 de novembre i l’1 i el 5 de desembre de 2014, per tant ja fa tres anys però com alguns de vosaltres no les véreu en aquell temps, em sembla un bon moment per recordar-ho.


Hi estigueren entre els dies 22 i 25 de novembre i visitaren diversos parcs: el Magic Kingdom park, el Busch Gardens parks i l’Universal Studios Florida. Portaven un “super passe” per a quatre dies i tres parcs.


Els protagonistes infantils d’aquella aventura transoceànica foren sis xiquetes i dos xiquets: Marina Alepuz, Leticia Calabuig, Mayte Canet, Amparo Dalmau, Sonia Domínguez, Mari Cruz Grau, Mario Bellver i J. Pascual Bosch, als quals acompanyava el seu professor D. Francisco Chalmés. Era el resultat d’haver aconseguit el primer premi del concurs nacional de Tràfec en la categoria de Cicle Mitjà amb el treball nomenat “Duendi-tráfico” i quan feren el viatge tenien onze anys. Hui, si les sumem els 25 que han passat ens trobem amb adults de 36 carregats de les responsabilitats normals de l’edat.


Però aquell viatge fou el final d’una gran aventura. La notícia del premi aconseguit fou arreplegada a diversos diaris en agost i setembre de 1992. Foren rebuts pel president de La Generalitat, Joan Lerma i la presidenta de la Diputació de València, Clementina Ródenas, que felicitaren personalment a alumnes i professor. A nivell local, també visitaren el nostre Ajuntament on reberen la felicitació de l’alcalde del moment, Vicente Escrivà Ribes.


Els dies 1 i 2 de novembre el grup viatjà a Salamanca, Àvila i Segovia. En Salamanca estigueren al Centre Superior d’Educació Vial i el director general de Tràfec, Miguel Muñoz Medina, va presidir l’entrega dels premis a cinquanta-tres escolars dels sis col·legis guanyadors de tota Espanya.

  

El material utilitzat en la part fotogràfica correspon a tres fulls de l’àlbum de l’exalumna Sonia Domínguez i una foto del mestre.

dimarts, 21 de novembre del 2017

SANTA CECILIA DE FA QUARANTA ANYS (1977)

Aquest títol és exactament el mateix del que vaig escriure l’any anterior, encara que el contingut diferirà en algunes coses, sobre tot en els noms i les edats de les persones que foren protagonistes. Amb ell continue fidel a la meua cita amb Santa Cecilia ja per quart any consecutiu, adjuntant-vos alguns materials documentals i gràfics i al mateix temps parlant-vos de detalls que apareixen al programa del que fou aquella festa de fa quaranta anys i que repetia l’esquema que s’havia fet per primera vegada en 1976.


Ja vaig comentar l’any passat que en aquella època els actes en honor de Santa Cecília es celebraven en la primera setmana de desembre i així, en l’any 1977 foren els dies 3 i 4. Ara solen celebrar-se al voltant de la data del 22 de novembre.


També vaig fer el passat dia 16 un breu resum sobre la història de la banda a propòsit del quaranta aniversari de l’article publicat al diari Levante del dia 16 d’octubre de 1977.

En aquell moment continuava com a president de la Societat Musical D. Ramón Monserrat Ribera i segurament també D. José Esteve Baldoví com a secretari, si fem cas de les fotos que s’acompanyen.
 
Traspàs del regnat, darrere cares conegudes

I al parlar del programa de 1977 no podem evitar fer-ho d’algunes de les persones que foren protagonistes per segon any, com era el cas de la de "Reina de la Música" i la seua Cort d'Honor, encara que després en la banda ficaria "Musa de la Música".

Amb el president Ramón Monserrat

Aquell any Ricardo Barberán Llorens que sempre havia estat molt implicat en la Societat Musical proposà que la seua neta Carolina Duart Barberán fora la reina però per tema d’estudis no podia i aleshores li ho digueren a la germana menor María Dolores que amb els seus onze anys seria la reina. Ricardo tenia molt bona lletra i s’encarregava de fer els diplomes que després es lliuraven i en aquell moment fou també l’encarregat de redactar el text del discurs que llegiria la seua neta.

Llegint el seu discurs, Mari Carmen darrere

Al programa figura escrit que el dissabte 3 de desembre a les 6 de la vesprada tingué lloc una cercavila per part de la banda, a continuació un sopar de socis i al final la proclamació de la Reina de la música 1977-78, la senyoreta María Dolores Duart Barberán i la seua cort d’honor formada per Ana María Villalba Calatayud, Mari Carmen Domínguez Montero, Adela Girona Giménez i Esmeralda Navarro Girona. En això és produïa un canvi respecte l’any anterior i és que aquelles xiques eren ja senyoretes però ara eren xiquetes entre 10 i 12 anys. María Dolores va rebre el títol de Teresín Cunyat Iborra, que com a primera “musa” acabava el seu regnat.

Ficant la cinta a l'estandard, al seu costat Faustino Climent

El dia següent, diumenge 4 de desembre a les 9 del matí, la reina i la seua cort d’honor, la Junta Directiva mi la banda de música replegarien dels seus domicilis els 11 educands que s’incorporaven a la banda. A les 11 es faria un acte social al local de la “Lira Almussafense” i a les 11’30 acudiríem a missa solemne. Després es faria el tradicional concert, dirigit pel mestre D. Enrique Gosp Martínez.

Lliurant un diploma a Vicente Villalba Forcada, 
darrere es veu Romualdo Martí

El programa del qual parle procedeix de l’Arxiu del meu amic Vicente García Castillo.