SOCIETAT MUSICAL LIRA ALMUSSAFENSE EN 1977

Com demà és el dia de Santa Cecília, vaig a obsequiar-vos amb una còpia del programa d’actes de la festa de fa 38 anys. És un dia important per a mi, però ho és molt més per a la música i per suposat per a la Societat Musical “Lira Almussafense”.

He consultat la pàgina web de l’Ajuntament d’Almussafes a l’igual que ho vaig fer l’any passat i dins ella la fitxa d’associació que la Societat Musical Lira Almussafense inclou. Es diu que es fundà en l’any 1930 i que compta amb 364 socis, no sé si n’hi haurà canvis respecte a les dades del 2014, que ficava el mateix.

Encara que s’assenyala l’any 1930 com el de la fundació, us copie el text que escriu el metge Bosch al seu llibre “Almussafes. Noticiario histórico costumbrista”, en el qual diu que “A últimos de julio de 1928, don Salvador Aguado Iborra, tuvo la inspiración de crear una banda de música. Con el permiso y apoyo de las autoridades, se notificó por pregón la idea al vecindario, rogando a los interesados en participar, que pasaran a inscribirse. Se inscribieron unos cincuenta jóvenes, a los que don Salvador auxiliado por su hija Obdulia, impartieron clases de solfeo durante ocho meses, tras los cuales quedaron 41 educandos decididos a ser músicos. Se acordó la compra de instrumentos, en la casa de don José Penadés de Valencia y se iniciaron las clases instrumentales. El domingo de ramos de 1929, hizo su presentación ante el vecindario la nueva banda, con el nombre de «Lira Almusafense», celebrándose una misa a la que asistió en formación la banda, haciendo pasacalles por la villa, antes y después de la ceremonia…”.

Aprofite per comentar què és una pena que un dels únics dos llibres que tenim de la història del nostre poble estiga esgotat i per tant no puga arribar als veïns i veïnes que pogueren estar interessats en tindre’l. L’altre també ho està pràcticament.

Però continue amb el tema. Ja l’any passat explicava algunes coses sobre els programes publicats per la Societat durant el segle XXI, per arribar a la conclusió de que des de sempre s’han editat programes de la festa de la patrona, encara que hagen segut més modestos. Si alguna persona està interessada en llegir o rellegir –si ja ho feu– el meu article de l’any anterior pot fer ús del següent enllaç: http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es/2015/05/societat-musical-lira-almussafense.html

En l’any 1977, com podeu observar a la còpia que presente, els actes en honor de Santa Cecília es celebraren els dies 3 i 4 de desembre, dissabte i diumenge respectivament. En la pàgina 2 es parla de la proclamació de la Reina de la Música 1977-78 que fou aquell any la senyoreta Maria Dolores Duart Barberán, amb una cort d’honor de quatre xiques més.

Els actes foren prou semblants als actuals: passacarrers o cercaviles, sopar de socis i sòcies, proclamació de la reina, replegada dels nous educands i la missa solemne. Tot això, a més del tradicional concert a la patrona. En aquella època La Societat Musical estava instal·lada al carrer Santa Anna.

Però si alguna cosa té aquest programa d’actes diferent al de 1975, per exemple, és que conté una xicoteta història de la Societat, explicada en tres relacions de músics, amb els anys d’incorporació i els instruments que tocaven, la primera del president i els músics fundadors, la segona una relació dels educands que s’incorporaren a la Banda el 4 de juny de 1997 i l’última la dels educands que anaven a incorporar-se per la festa de Santa Cecília, també de 1977. Inclou també dades sobre músics que actuen a la Banda encara que són de fora, pel fet de residir al poble i de músics que actuaven com a professionals en altres bandes. Una bona quantitat d’aquells músics ja no estan a la Banda, sobre tot perquè ja eren majors en aquella època i moririen. En altres casos, la deixaren per diferents motius. Per exemple, Juan Pla Benavent –del que vaig parlar al llibre de festes últim per la seua pertinença a la Banda de l’Empastre– sé que la va deixar per malaltia, sinó no l’haguera deixat mai.

Com l’any passat, el fullet de 1977 que acompanye me’l passà el meu amic Vicente García Castillo. Va ser imprés per Gràfiques Villalba – Almussafes.

Ja sé que les fotos il·lustren molt més que els documents presentats però no en tinc cap.

Publicat al Facebook el dia 21-11-2015.

HOMENATGE A LA PAELLA (i III)

Deia el dia anterior que el fet de perdre el Parc Central part de la pineda i per tant d’ombra, feia necessari ficar “toldos” per poder dinar millor aquelles paelles que es feien als llocs prèviament determinats per les nostres autoritats.

En 1997 es va produir un canvi de govern local, passant a ser alcalde Josep Chaqués i aquell “XVIII Homenatge a  la paella” encara es va celebrar al mateix lloc i en la forma tradicional.

Però a l’any següent –1998– l’emplaçament es va traslladar al Carrer Major, pense que també s’instal·laren “toldos” i afegiren una novetat que feia canviar completament la concepció clàssica. L’esquema era el mateix de sempre, però de fer les paelles s’encarregaria “el prestigiós cuiner Galbis” –com deia al programa de festes–, aquelles paelles gegants de les que ja havien tingut una mostra en la festa de fi de curs del col·legi Almassaf en juny de 1994 i que els alumnes es menjaren asseguts en terra, cosa que es veu en una foto que s’acompanya. No era una còmoda posició però això s’arreglaria en ocasions posteriors, ja amb més pràctica organitzativa.

En la paella de 1999 va faltar menjar. Fou molt difícil d’entendre. Jo mateix em vaig quedar sense provar-la. Acompanye la foto d’una taula en que estaven mestres, don Paco Chalmés estava al meu costat i ell dinà paella però a mi no m’arribà. En la foto estem quasi tots distrets, però... i va ser l’últim homenatge a la paella que feren a les 14:30 hores, aproximadament.

Ja en l’any 2000, la festa es traslladà a la nit. El dinar s’havia convertit en sopar i aquest començaria aproximadament a les 22:30 hores. Acompanye foto del programa de festes, que correspon a una paella gegant cuinada per la nit dins el col·legi, supose que a final de curs de feia menys d’un mes.

Aquelles convocatòries –i algunes més posteriors– tingueren com a protagonista les paelles gegants de Galbis, però des fa uns quants anys n’hi ha una part mínima de paelles cuinades al mode tradicional per alguns grups de persones que s’estimen més fer-la que simplement sopar de l’altra. Aquests grups solen fer-la al carrer València.

Però, si un any va faltar paella, en l’última convocatòria fa sobrar i molt, almenys al sector en que jo estava. Després de ficar una bona quantitat de plats per que la gent repetira –com sí que vaig fer jo–, acostaren el contenidor per abocar la que quedava a “la paella” –utensili metàl·lic on es cuina– i poder netejar-la. Em va semblar un tema lleig. No entenc què va fallar, perquè em sembla que la gent va respondre i les taules estaven plenes de gent...

Malgrat això, que no deixa de ser una anècdota més, l’organització ha estat sempre molt bé, les taules numerades, els taulons de cada sector amb la distribució de les taules, el repartiment de les caixes en els diferents sectors,...

Acompanye també fotos de com es veu des de dalt la distribució de les taules al carrer Major. Correspon a l’any 2014. És una forma distinta de veure les taules i un privilegi per a les persones que viuen en un pis alt del carrer Major.

Publicat al Facebook el dia 16-08-2015 i compartit a la pàgina de RIBERA PARLA, tens molt a contar!.

HOMENATGE A LA PAELLA (II)

Deia el dia anterior que aquest acte no sempre ha segut així, sinó que ha evolucionat amb el pas del temps en la forma i en el lloc.

També digueren que havia començat en 1980 al Parc Central i allà es va celebrar fins l’any 1997.

Al principi n’hi havia molta ombra. Quan jo vaig arribar l’any 1980 la pineda estava prou completa i podies creuar el Parc pràcticament sense que et pegara el sol, malgrat que ja havien aclarit els arbres a final dels anys setanta. Si li ho pregunteu a José García Moreno –el tio Pepe “Roscat”–, ell podrà informar-vos de la quantitat de “tocons” de pi que li tocà traure quan començà a treballar de peó de neteja per a l’Ajuntament, abans d’entrar a treballar dins l’escola, encara que no recorde bé si les havien tallat en aquell temps o eren tocons que ja portaven anys sense traure.

Els anys 1994 i 1995 són horribles per a la pineda, ja que en diferents tales cau una bona quantitat de pins, és el sacrifici que comporta la remodelació d’un Parc que portava ja més de trenta anys des que el feren i segurament en l’origen els arbres s’havien plantat en demesia i sense un concepte clar de jardí i sí més com a bosc.

Conforme l’ombra va disminuint cal ficar “toldos” per tal d’aguantar el calor al mateix temps que es gaudeix de la paella i que la festa continue ja convertida en una tradició.

El dia anterior vaig explicar el procés organitzatiu de les paelles. El lloc on es cuinaven anava canviant conforme passaven els anys, així en 1981 es feu on ara està el Parc de les Palmeres, en 1982 en el solar de la Casa de la Cultura,...en 1986 es diu que “la elaboración de las paellas se realizará en el lugar que habilite el Ayuntamiento, donde se dispondrá por el mismo la leña y el agua potable”,...

El protocol del repartiment dels ingredients és sempre el mateix i es fa al costat de l’Ajuntament. Es fa el mateix matí de les paelles per rigorós ordre d’inscripció. Es crida pels altaveus al responsable i es va “cantant” –com si fora la loteria– tot el que li donen a cadascú/na, acudeixen proveïts de bosses o caixes per replegar-ho tot i altres membres de la taula ajuden en la tasca.

La publicació anterior va provocar prou comentaris que resumien els nostres records i així la meua amiga Maria Angeles Domingo Ferrer  deia en un, com a exemple: “Jo recorde que es repartia el genero a l’esquerra de l’ajuntament i ficaven uns tablons com a taules i en un micròfon cridaven el número i nom del responsable i deien dos pollastres, un conill i mig pato, i en bolsos te posaven els ingredients i n’hi havia un camionet amb melons d’Alger, te donaven enciam, una ceba, dos tomates, cacaus, tramussos i una bolseta de olives sense pinyol, les culleres de fusta, plats i gots de plàstic, l’oli d’oliva!”. Era la idea, jo sols he corregit algunes paraules.

Quins records tant bonics!!!, eix semblava era el pensament comú dels que feien els comentaris.

Hui fique un parell de fotos més del dinar de 1981 i una de les culleres de fusta i una forquilla que es donaren entre els anys 1981 i 1986, els objectes reproduïts són propietat del meu amic Michel Iborra que és també l’autor de la foto, encara que jo li he llevat el fons. També la imatge d’un tocó d’arbre treta de la xarxa.

...Continuarà.

Publicat al Facebook el dia 06-08-2015.

HOMENATGE A LA PAELLA (I)

Fa menys d’una setmana que celebràrem al carrer Major el XXXVI Homenatge a la paella com ve fent-se a aquest lloc des de fa una bona quantitat d’anys, exactament des de 1998, fa 17 anys –el primer fou l’homenatge XIX–.

Però no sempre ha segut així. L’acte ha evolucionat amb el pas del temps en la forma i en el lloc. Començàrem a fer-ho l’any 1980 al Parc Central.

En 1981 les inscripcions es feren al “cos de guardia”, crec que es trobava a la part baixa esquerra entrant a l’Ajuntament, aquell any fins les 14 hores del dia anterior. Poc de temps si tenim en compte que ho havien d’encarregar i tenir-ho tot a punt per repartir-ho el dia següent a partir de les 11 hores, encara que en aquella època serien menys les persones que s’apuntaven.

El responsable detallava el número de places a l’hora d’inscriure’s, els participants acudien a pels ingredients en l’ordre de la inscripció, havien d’estar proveïts de “caldero i ferros” i calia guisar les paelles en la part lliure de l’antic camp de futbol, supose que era on ara està el Parc de les Palmeres.

La beguda anava pel compte dels participants. Crec que els donaven alguns fruits secs per a picar i pense que es repartien melons d’alger, no sé si des del principi.

Les taules estaven numerades i el personal es ficava les cadires, que de vegades nugaven amb fils o cordetes per subjectar-les i que no se’ls agafaren.

El menjar de germanor començava sobre les 14:30 hores i a la sobretaula hagué micròfon obert per que els afeccionats locals que volgueren ens delectaren amb les seues dotes musicals.

El Parc Central era en aquella època una de les los dos pinedes més grans en mig dels nuclis urbans dels pobles de la Ribera. L’altra estava a Carcaixent. Així m’ho digué uns anys després Vicent M. Pastor fotògraf del diari Levante, supose que tindria raó. N’hi havia ombra per gaudir de la paella en companya d’amics i amigues.

Jo vivia al carrer Llauradors en les cases de mestre que n’hi havia al cantó amb l’avinguda de Paral·lel, aproximadament on ara estan els contenidors soterrats. I els veïns d’enfront, Ramón Bosch i Carmen Esplugues ens invitaren a participar amb ells.

He inclòs alguna foto de la nostra taula al Parc i un altra que crec correspon a la família del Pepe Blay.

Algunes de les informacions que aporte corresponen al llibre de festes d’aquell any.

...Continuarà.

Publicat al Facebook el dia 31-07-2015.

HUI FA 79 ANYS

Hui fa 79 anys que les autoritats de la República –per part d’Emilio Baeza Medina, “Director general de Primera enseñanza”– firmaren una Resolució Ministerial  que aprovava el projecte de construcció per part de l’Ajuntament d’Almussafes d’un Grup escolar amb 18 graus –espais, 12 per a alumnes i 6 per a altres dependències– i es concedia una subvenció de 216.000 pessetes. La Resolució seria publicada al BOE de l’època –“Gaceta de Madrid”–, Núm. 207, pàg. 838 de data 25 de juliol de 1936. S’acompanya document fotocopiat i el mateix, però transcrit per mi en l’any 2000.

Es tractava d’un projecte redactat per l’arquitecte D. Enrique Pecourt Betés, per construir directament un Grup escolar amb 5 seccions per a xiquets, 5 per a xiquetes i 2 per a pàrvuls, a més de 2 sales per a treballs manuals, biblioteca, cantina escolar, inspecció mèdica, departament de dutxes i gimnàs. La subvenció era de 12.000 pessetes per grau.

Hem d’explicar que ací n’hi havia un problema educatiu derivat de la falta d’edificis escolars municipals, ja què sols tenien un al carrer de Sant Vicente construït en 1867, amb una escola de xiquets i una casa de mestre. A més de disposar en lloguer de les dependències de la torre, que no reunien unes bones condicions.

En 1929 ja s’havia redactat un primer projecte de construcció escolar del que s’acompanya dibuix de com anava a ser la façana, semblant al que sí es construí en Benifaió.

Al moment de la firma i publicació a la Gaceta de Madrid feia 4 i 7 dies –respectivament– que havia començat “l’Alçament nacional” i la Guerra civil posterior ho deixà tot en res.

Aquells fets frustraren moltes il·lusions i entre elles les de millorar l’ensenyament al nostre poble. Haurien de passar vint-i-dos anys perquè es construira un Grup escolar nou per part de l’alcalde Enrique Duart Tudela, però ni molt menys arribaria a tenir les prestacions que oferien els projectes de 1929 i 1936.

Publicat al Facebook el dia 22-07-2015 i compartit a la pàgina de RIBERA PARLA, tens molt a contar!.

BALCÓ DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

El recent canvi polític a l’Ajuntament de València ha provocat que moltes persones vagen a visitar-ho i puguen eixir al seu balcó i fer-se fotos.

Així, Cristina Vázquez signa en El diari El País del dia 19 un article que titula “El Ayuntamiento recibe miles de visitas desde que abrió sus puertas” I entre altres coses: “He visto a gente llorar emocionada, describe uno de los funcionarios del Ayuntamiento de Valencia, situado en el área de alcaldía junto al famoso balcón municipal, añadido en los años 60 y epicentro hoy de la fiesta fallera”.[...] I més tard afig: “Más de 6.000 personas, entre vecinos de la capital, turistas y empleados públicos, han recorrido el Salón de Cristal, el Museo Histórico de la ciudad, casi clandestino, o el famoso balcón, donde muchos se han fotografiado a la vez que imitaban a la fallera mayor de la ciudad con la ya popular frase de senyor pirotècnic pot comenzar la mascletà”.

La web municipal de València replega la següent informació: “Sobre la puerta principal se abre un arco en cuyas enjutas figuran alegorías de mármol, en medio relieve, de la administración y la justicia, obra de Mariano Benlliure, autor asimismo del grupo en bronce del escudo municipal sustentado por dos desnudos femeninos de mármol que simbolizan las artes y las letras, conjunto todo que realza notoriamente esta parte de la fachada. En 1967 fue modificado parcialmente el citado arco, que hubo de ser elevado al adicionar el gran balcón de piedra”. (Esta edificación fundada por el arzobispo Don Andrés Mayoral como centro docente de niñas, fue construida entre 1758 y 1763).

 

Però per que parle jo d’això en la pàgina d’Almussafes segle XX?. Quina relació té eix balcó i el nostre poble? La resposta és clara i supose que molts/es almussafenys/nyes desconeixen aquest fet, es tracta d’una obra feta per constructors del nostre poble, els germans Francisco, Salvador i Rafael López Alepuz.

El periodista Rafael Brines va escriure al diari Levante el dilluns 16 de maig de 2011 amb motiu de la mort de Francisco López Alepuz el següent: “El pasado mes de abril falleció en su localidad de Almussafes un hombre que no ha ocupado grandes titulares y que, sin embargo, gracias a su actividad «pétrea» muchas realizaciones públicas se han logrado por su pericia, haciendo posibles diseños que le eran entregados. Francisco López Alepuz, que ha muerto a los 85 años de edad, llevó a cabo, por ejemplo, el balcón de piedra de la fachada del Ayuntamiento, en la década de los años sesenta, junto con sus hermanos Salvador —fallecido dos meses antes— y Rafael”.

I l’article continua... però pel que el pugueu llegir complet us fique l’accés directe:
http://www.levante-emv.com/valencia/2011/05/16/hombre-monto-definitivo-balcon/807273.html

I ací al poble també feren obres importants a part la construcció de vivendes, en la dècada dels anys cinquanta construïren a l’emplaçament que havia de ser “Plaza-Jardín y Zona escolar”, el Parc Municipal –hui Parc Central– i el Grup Escolar Salas Pombo, entre altres... encara que això serà tema en una altra ocasió.

Vaja des d’ací la meua modesta admiració per les obres dels nostres veïns, de les quals vaig tenir oportunitat de parlar fa uns trenta anys al despatx de Francisco López. Allà em contà el tema del balcó que ara parle, així com de la creu de terme de la Pista de Silla de la qual també fa referència al seu article Rafael Brines.

Les dues fotos que acompanye les he tretes de la Xarxa d’Internet.

Publicat al Facebook el dia 22-06-2015.