diumenge, 25 d’octubre del 2015

ALMUSSAFES ANTES DE MAÑANA (1974)

Estàvem al mes de març de 1974. El dia 19 de gener havia començat la construcció de la factoria de Ford i el dijous 21, “Prensa y Radio del Movimiento”, editora del diari Levante, trau al carrer el primer especial de los “Documentos de Levante”, el titulat “Almusafes antes de mañana”, que com diu a la portada “está dedicado a Almusafes, foco de atención durante los doce últimos meses”.


És un document de 64 pàgines que replega tot un conjunt de reportatges d’Almussafes i les comarques de La Ribera i L’Horta, a més, de prou publicitat. La portada que es reprodueix en la foto que s’adjunta conté el Sumari dels temes que es tractarien dins.

Feia menys d’un any, que Mr. Holmes –vicepresident de Ford Europa– confirmava als diaris que Almussafes era la zona seleccionada, notícia que apareixia el dijous 7 de juny de 1973. Darrere, havia quedat un període de poc més de tres anys de negociació que acaparà l’atenció del país i que amb aquella notícia aplegava a la seua fi. Però encara quedava una part complicada que arribaria fins el 21 de novembre quan acabà el procés complicat de l’expropiació de les terres i aquella nit la gent cridava en manifestació “Queremos la Ford!”, “Queremos la Ford!”.

El tema donaria per a molt, però en aquesta ocasió vaig a transcriure el que es diu a la pàgina nou –i continua a la deu al parlar del poble, dins el capítol de “El pueblo y sus gentes”:

“La carretera señala: A Alcira. A ambos lados, los campos: naranjos y hortalizas se suceden sin fin por el terreno llano, que el asfalto divide, para el observador, en dos partes. Unos pocos kilómetros más arriba, el indicador nos señala Almusafes, y el pueblo aparece un poco de improviso ante nosotros: un poco desangelado al principio, las casas alineadas a ambas partes de la carretera, como si tuvieran miedo de haber robado espacio a los huertos; luego, hacia el centro ensanchándose, más a la parta derecha, hacia el camino de Benifaió.


Entrados en el pueblo, un grupo de palmeras nos da su verde y tímido saludo con reminiscencias orientales, y a ambos lados del camino y calle principal del pueblo, aparecen laureles alineados, con sus ramas podadas como setos, algo descuidados y de hojas polvorientas. En los guardatrincheras de los árboles, cuadrado de cemento o pórtland, están grabados los nombres de los propietarios de las casas junto a las cuales están situados: Vicente tal, Amparo cual,…

Avanzando por esta amplia y un poco destartalada avenida de casas, generalmente de un solo piso, o, a lo más, dos (también alguna que otra construcción de cuatro plantas, reciente), llegaremos a la plaza donde está la iglesia: la plaza del Generalísimo, o plaza mayor del pueblo, urbanísticamente bastante fea y con muy pocas trazas de plaza principal. En esta plaza es donde la carretera que va a Alcira, se estrecha entre la construcción de la parroquia y el antiguo Ayuntamiento, y a la derecha comienza la carretera al vecino Benifaió. En la plaza, además de la iglesia –con su alto campanario, sus muros pintados recientemente, su ancha puerta, y su escaso relieve arquitectónico–, está el local del antiguo Ayuntamiento, feo edificio de ladrillo ocre, ya abandonado, a excepción de unas dependencias que sirven de aulas de un modo provisional; contiguo al viejo Ayuntamiento se hallan los locales de la Delegación Local de la Juventud, y detrás de este edificio que forma recodo, adentrándose en dirección a Benifaió, destaca la silueta robusta, mil veces retocada, de la torre árabe, la torre que probablemente dio origen y nombre a la población, como puesto fronterizo aduanero. Allí mismo en la plaza, frente a la iglesia, la única farmacia del pueblo, y poco más que decir sobre la plaza, que actualmente no es más que un lugar de paso […]

… a la izquierda, la desviación que lleva a Sollana, y luego, de nuevo, el campo que se traga a la ciudad, un campos todavía más espeso y lujuriante que a la entrada del pueblo.”


La descripció és prou detallada, encara que el que es diu jo no el vaig conèixer sis anys després així, ja que els llorers havien desaparegut del carrer Major i l’Ajuntament vell i la casa senyorial que envoltava la torre serien enderrocades al principi de l’any 1981.

Publicat al Facebook el dia 09-06-2015 

diumenge, 18 d’octubre del 2015

ORLA DE LA MEUA SISENA PROMOCIÓ:

Ja fa molt de temps que no fique cap orla. L’última eixí a finals del mes de gener, exactament el dia 31.

Aquesta correspon als anys compresos entre 1995 i 1997, està a punt de fer divuit anys. Fou la segona promoció de sols dos cursos. I recorde, que estaven a un aula de la planta baixa que donava a la pista central del col·legi.


En tercer vaig tindre 18 alumnes i en quart foren els 17 que teniu davant. Com podeu observar les xiques eren majoria i això li donava un ambient diferent al grup. A alguns d’estos/es alumnes els he perdut la pista i no els veig des de fa temps, no sé si encara viuen pel poble, però és cert que cadascun portem la nostra marxa i és difícil coincidir.

Es trobem davant una faena artesanal en la seua confecció. N’hi ha una part pintada per mi per adornar un poc el treball, encara que els colors no eren els més adequats.

Quan puga jo mateix els etiquetaré.

Publicat al Facebook el dia 04-06-2015 

VISTA D’ALMUSSAFES EN L’ANY 1976

El que es veu és una imatge que resum una època passada de fa quasi quaranta anys. A la partida de la Foia estaven construint-ne la factoria de Ford i dins el poble començaven a construir les finques de pisos que després formarien part del nostre paisatge urbà i que servirien per acollir la immigració que provocava.


Cal conèixer el lloc per identificar-ho. Però la foto està treta aproximadament des de l’actual carrer Cano, en la part que dona entrada a un gran solar buit d’edificis, que ha quedat encaixat entre les darreres de les cases del carrer Major i les construccions del carrer Sant Josep.

El bloc de pisos que s’aprecia a la dreta crec que fou el segon construït a Almussafes, hui forma part del carrer Pinar que encara no existeix –sols n’hi ha l’entrada– perquè l’hort de l’Aiora ocupa el terreny. Darrere la tàpia verda per la vegetació que la cobreix es troba una palmera i un poc després es troba la casa de l’Aiora, que tenia una porta que hi donava accés.

Al final s’aprecia la torre de l’església que encara tenia la forma d’aquella època perquè des dels anys vuitanta canvià la part alta. A la part esquerra es veu una construcció incompleta de pisos que crec correspon a l’edifici situat al cantó del carrer de Sant Josep amb el de Vicente Gay. Seria per tant una de les primeres construccions –sinó la primera– d’aquell carrer que amb el temps es convertiria en un dels més llargs del casc urbà, paral·lel al carrer Major.

El camps serien ocupats uns anys després per les construccions de la Finca Roja i les del carrer Sant Josep.

Torne a dir que la imatge forma part d’una col·lecció de fotos que feren uns quaranta joves de vuité d’EGB del col·legi –Salas Pombo en aquell temps–  durant el curs 1975-1976 com a part d’un treball escolar que dirigia el mestre D. Paco Chalmés.

He pensat que ficar esta imatge podia servir per donar-li un poc de marxa a la nostra pàgina que últimament sembla un poc oblidada. Espere que us agrade i si així fora doneu-li al “me gusta”, és la única forma que tinc com a cronista de saber que el que fique és mirat o llegit, perquè us resulta interessant.

Publicat al Facebook el dia 28-05-2015

dissabte, 17 d’octubre del 2015

LES PROVES CANINES D’AGILITAT (“AGILITY”)

Acompanye una fotografia que vaig fer el dia 1 de gener de l’any 2004 en un lloc del poble que hui costaria identificar, perquè amb el temps canvià moltíssim.


En aquella època jo no sabia molt més que alguns amos de gossos els portaven a llocs semblants per ensenyar-los alguna cosa, divertir-se –ambdós– i poc més. Allí n’hi havia diferents obstacles perquè els superaren els animals d’una forma pareguda a les proves que hem vist fer de vegades a cavalls en l’hípica.

Ara coneguem a això per l’anglicisme “Agility” què és el terme amb el qual apareix normalment als diaris. Una disciplina en la qual alguns veïns i veïnes d’aquest poble estan ben posats a jutjar pel bon número de premis que obtenen sovint a les competicions.

Aquell circuit estava situat –per si encara no heu identificat el lloc– al final de la corba que enfilava ja la recta de la Ronda Est entrant des de València en direcció a Algemesí. Darrere es veu un Parc que també desaparegué més tard –almenys en part– per ficar-ne altra construcció, de la qual cosa ja parlaré un altre dia. Ací es veuen dos “barracons” –a alguns els agrada nomenar-los prefabricats– dels que tenien al col·legi Almassaf situats al Parc de les Palmeres i que després foren l’IES Almussafes, tres anys i altres tres, mentre es construïa el col·legi nou primer i a continuació l’IES nou. Quan netejaren el Parc després d’aquell sexenni alguns es quedaren pel poble: al lloc del que parle, al camp de futbol, a l’hort escolar del col·legi, a alguna parcel·la del poble, etc., l’empresa instal·ladora ja havia fet el seu negoci i no estava massa interessada en reciclar-los a un altre col·legi i ens vingué bé... El circuit de la foto desaparegué d’aquell lloc i se’l portaren al Parc Rural.

La “Real Sociedad Canina de España” diu a la seua web que “Las pruebas caninas de agilidad nacieron en el Reino Unido en el año 1977 y están inspiradas en los concursos hípicos de salto. El perro debe de superar un recorrido con obstáculos diversos, siguiendo unas reglas específicas en cada uno de ellos y recogidas en un reglamento de carácter Internacional. El dueño-guía, puede animar a su perro en todo momento, sin llegar a tocarle, ni llevar nada en sus manos...” i continua amb més informació, que podeu consultar en la web:


La informació que sobre “Agility” es replega a la Wikipedia crec que és al mateix temps resumida però prou completa per fer-nos la idea.

Acompanye també la foto que s’inclou a l’explicació de la Societat Canina. És per tant una foto de la xarxa.

Publicat al Facebook el dia 25-05-2015 

BLOG DEL CRONISTA

Sembla que quasi ha passat el tema electoral que ens envaïa .... ja sols falta reflexionar –a qui ho necessite– i demà a exercir el dret de votar amb total llibertat. 

La publicitat de tot tipus ens ha arribat, arriba i arribarà també pel Facebook local. I encara que és mal moment, perquè els caps de setmana el personal sembla agafar-se unes certes vacances d’entrar-hi , jo vaig a aprofitar també per a fer-ne una poca referida al meu blog.



Ja el vaig presentar per ací el 16 de març i algunes persones ja el coneixen perquè entren de tant en tant o ho han fet alguna vegada.

Actualment reuneix 103 de les meues publicacions del Facebook, amb totes les fotos que fique i amb la data en que foren publicades al final de cada article. He passat els meus treballs fins final de l’any 2014.

Ja vaig dir en aquell moment que porta per títol: “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”. Torne a ficar-vos un accés directe: http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es.

Acompanye un eco de pantalla del mateix amb l’última col·laboració d’hui mateix. Podeu mirar, llegir i també comentar. Reuneix un treball que és exclusivament local, per tant sense interés fora d’Almussafes. Però està fet amb molta il·lusió i va dedicat a totes les persones que vulguen seguir-ho. Per la meua part, jo encantat! I no té publicitat!

Publicat al Facebook el dia 23-05-2015 

FIRA DEL POBLE EN 1958 APROXIMADAMENT

En abril de l’any passat Julia Selma em passà aquesta foto junt a altres de la centraleta telefònica que ficaré en una nova ocasió.


En l’actual avinguda d’Algemesí, calcule que prop de la Sala Patín i el “llavadero” es muntava la fira. Ella tindria uns 10 anys, així que calculant seria de 1958 aproximadament. Les que apareixen, són d’esquerra a dreta: Júlia (ella), Milagros, la mare María Asins i Carmen, o siga, les tres germanes i la mare.

Hem d’agrair a la protagonista per ajudar-nos a recordar coses de la història del nostre poble.

Publicat al Facebook el dia 12-05-2015 

CRÒNICA DE “ELS VIATGES DE TIRANT LO BLANCH”

Estimats amics i amigues. Tinc clar que els caps de setmana no són massa bons per publicar coses al Facebook, però de vegades cal fer-ho si volem que el que es conta siga el més actual possible.

A la pàgina d’Almussafes teniu una crònica del “Concert extraordinari del dia del llibre d’ahir al nostre Centre Cultural”, amb l’estrena mundial i presentació de la partitura original per a banda simfònica realitzada a càrrec de Carles Magraner i arranjada per Gerson Padilla de l’obra titulada “Els Viatges de Tirant lo Blanch”.

Va ser interpretada per la nostra Banda de la Societat Musical Lira Almussafense amb la col·laboració de Capella de Ministrers.


Per tal de complir amb temes del segle XX, acompanye la portada del primer àlbum de Capella de Ministrers, gravat l’any 1989, que es titulava “Música Barroca Valenciana”.

Us invite a visitar l’altra pàgina per que pogueu gaudir de la informació i les imatges, si és un tema del vostre interés.

Publicat al Facebook el dia 26-04-2015 

DESTILERIA DE LEVANTE

Durant molts anys estigué al carrer Major la “Destileria de Levante” de don Fulgencio Alós Asins.  Seria a principis dels anys vint quan es ficà en marxa a jutjar pel que es diu al retall d’un diari –del que no coneguem la marca– però que va eixir publicat l’1 de gener de 1935, tampoc es veu molt bé la referència de l’any.


La imatge que acompanye pertanyia a un almanac de l’època del qual penjarien els fulls dels dotze mesos agafat per unes grapes. Correspon a una bella dona, que he intentat identificar però no ho he aconseguit, no sé si seria alguna artista de cine d’aquell temps.


Crec que al llarg de la seua història estigué situada en dos emplaçaments diferents, ja que fins l’any 1956 figura als anuncis de l’època que eixien als llibres de festes en un número parell –Avenida José Antonio 104, hui carrer Major– i des del 1957 passa a ser imparell, exactament el número 135 del mateix carrer, encara que no apareix a la publicitat.

En l’almanac tampoc figura amb números d’impremta l’any 1958, que sí està escrit en bolígraf, ja que aquest vindria als fulls grapats de la part baixa que no es conserva. El número de telèfon era el 9, això dona a entendre que al poble n’hi havia poc números de telèfon, no sé si arribarien al 30, m’he trobat amb un número 22 de la “fàbrica de fundes de palla”.


A la publicitat diu “Fábrica de Licores, Anisados y Jarabes – Anís y Kola LEVANTE Naranjada natural ALÓS”, però entre totes les especialitats n’hi havia una amb nom prou curiós destinada a aquells que al bar no saben què demanar i diuen “cualquier cosa”… del qual també acompanye l’etiqueta que figurava a les botelles.

He sentit comentaris de que quan instal·laren la Ford en l’any 1976 havia deixat de funcionar.

Des d’ací done les gràcies a Na Rafaela Alós Torregrosa, filla de D. Fulgencio, tant per les imatges que acompanye com per la informació que hui proporcione.

Publicat al Facebook el dia 22-04-2015 

divendres, 9 d’octubre del 2015

MÀGIA EN 2005

En aquest cap de setmana està celebrant-se al nostre poble “l’Almussafes màgic 2015”. I jo he pensat en traure unes fotos que vaig fer fa una desena d’anys.


Fou en 2005, entre el 8 i el 10 d’abril d’aquell any es celebrà “La XIII Trobada i I Concurs Internacional de Mags”. Al tríptic deia també “Almussafes màgic 2005”.


La pancarta estava penjada com sempre en la façana del Centre Cultural, però en un lloc que no coincideix amb l’habitual, al menys dels últims anys. A la part dreta de l’edifici apareix la rampa feta des de feia poc i al carrer Llauradors la carpa on es realitzaven alguns actes. El pavelló cobert estava en construcció.

El diumenge 10 és l’últim dia d’actuacions i al Parc Central n’hi ha una Gala infantil, que presenta un xiquet de primer curs de l’ESO del nostre poble, Luís Matamala amb el nom artístic de “MAGIC FANTASY”, al programa –que podreu llegir en la foto que acompanye– diu simplement “Fantasy”. Amb el pas dels anys se’l canvià pel de “LUÍS MERLY” què és l’actual.


MAGIC FANTASY presenta l’espectacle i actua acompanyat de cinc mags més tots adults, que apareixen al programa i a les fotos xicotetes que he muntat amb Photoshop a partir d’un mural del tríptic amb tots els que actuaren en aquells dies.


Afegeix també l’enllaç d’un vídeo promocional seu que circula per YouTube des de l’any 2012, es tracta de: https://www.youtube.com/watch?v=LI3KlDGuKdI.


Publicat al Facebook el dia 11-04-2015 

L’ARQUER FERRAN RODRIGO

Ferran Rodrigo Folgado és un xiquet del poble, de catorze anys –crec que ja els ha complit–, que porta ja uns quants practicant l’esport de tir amb arc. Una recerca al Google ficant-ne el seu nom unit a “tiro con arco” ens dona 1090 entrades, encara que ja sabem que després n’hi ha moltes repetides.


Els dies 14 i 15 de febrer es va proclamar campió d’Espanya de la seua modalitat. Així arreplegava la notícia el titular de riberatelevisio.com del dia 18:  “El club de Tir amb Arc d’Almussafes ha aconseguit dos medalles en el Campionat d’Espanya de Tir amb Arc en Sala 2015, celebrat el passat cap de setmana, en el municipi madrileny de Valdemoro. L’arquer menor de 14 anys, Ferrán Rodrigo, s’ha adjudicat el títol de campió d’Espanya en la seua modalitat, a més de penjar-se la medalla de plata per equips, junt amb els seus companys del club Carraixet de Bétera, Héctor Fiel i Laura Warmuz...”


Va ser alumne meu entre els cursos 2009 i 2011, en segon cicle de primària. Informat de la notícia, vaig mirar el meu arxiu fotogràfic referit al viatge que feren a la granja escola en juny de 2011, on entre altres activitats practicaren tir amb arc. I la primera foto d’un xiquet practicant-ne que vaig trobar era la seua i tenia poques... Aleshores, vaig pensar si podia ser que els primers contactes amb l’arc serien d’aquella visita... però havia de consultar-ho. Em vaig dirigir a Miguel Ángel Ponce com a president del club i no, el xiquet ja practicava aquest esport, pot ser es federara l’any 2009 ó el 2010, per tant abans d’aquell viatge a la granja escola. Al dia següent, ho vaig fer amb Lolín Folgado, sa mare, que em donà la mateixa informació però situant l’acte de federar-se a principis del 2010.


No tinc per costum traure menors a les fotos que publique al Facebook, perquè no sóc partidari, però aquest cas és diferent. Ferran ha eixit ja en moltes fotos publicades a la premsa escrita i fins i tot en entrevistes de televisió. És ja és “un personatge públic” i malgrat això vaig demanar el permís per traure’l i me’l donaren. Aquesta publicació estava pensada perquè eixira a principis de març però altres, com els temes fallers, s’avançaren...


M’alegre molt de com li va esportivament, però no és un cas únic al seu esport –de fet ja tenim a Nerea López, becada al Centre d’Alt Rendiment de Madrid per a la seua formació como esportista olímpica– però al poble també tenim altres que van destacant en gimnàstica rítmica, en futbol –Abel Ruiz al FC Barcelona– en pilota valenciana,... i vull que aquesta publicació servisca al mateix temps per homenatjar als/a les altres que es queden sense nomenar.

Estic segur de que totes estes persones continuaran lluitant per millorar les seues metes esportives i m’agradaria aconsellar-los, des de la meua experiència de tants anys com a docent, que no deixen mai de costat els seus estudis. La formació és fonamental de cara al futur com a adults/es que es permetrà complir amb una tasca, amb un treball,... si en algun moment de la vida hagueren d’abandonar la pràctica de l’esport.

Publicat al Facebook el dia 07-04-2015 a la pàgina d’Almussafes. 

PASQUA A L’ESCOLA ALS ANYS NORANTA:

El dimecres sant per la vesprada ha segut sempre un dia tradicional per eixir a menjar-se la mona. Acabaven l’avaluació, s’havien repartit les notes i les dues últimes hores abans de les vacances de Pasqua servien per a jugar i berenar junts, fora del recinte escolar.


Solia estar entre les activitats programades al col·legi des de principi de curs i simplement eixien pel poble, normalment al poliesportiu. Conserve fotos de vuit anys d’aquella dècada. En set dels quals les imatges estan fetes al poliesportiu i sols en l’any 1992 estiguérem al Parc de la Constitució, que en les meues anotacions figura com Parc del Raval. En aquella època no n’hi havia tants parcs com ara.


Les fotos que presente corresponen precisament a la de l’any 1990, jo tenia en aquell temps el grup de 5é D, amb 21 xiquetes i 13 xiquets. Un grup molt bo!.


Publicat al Facebook el dia 05-04-2015 

RELLOTGES DE SOL: DEL POLÍGON I LA CASA DE L’AIORA

Abans de començar haurien d’explicar breument que és un rellotge de sol. El diccionari de la RAE diu en castellà el següent: “1. m. Artificio ideado para señalar las diversas horas del día por medio de la variable iluminación de un cuerpo expuesto al sol, o por medio de la sombra que un gnomon o estilo arroja sobre una superficie, o con auxilio de un simple rayo de luz, ya directo, ya reflejado o refracto, proyectado sobre aquella superficie.” És una definició un poc complicada pels termes del rellotge.

Els rellotges en general –l’AVL diu al seu diccionari normatiu valencià que el rellotge és l’instrument, aparell o màquina que, dotat d'un moviment uniforme, mesura el temps i indica l'hora– es coneixen des de l’antiguitat, però els rellotges que tenim en casa i que coneguem des de sempre no són tant antics en realitat..., els de polsera són un invent de final del segle XIX i entre els homes no es ficaren de moda fins fa un segle quan es trobaven a les trinxeres en la Primera Guerra Mundial.

Jo recorde haver vist –de xicotet– a homes de prou edat, amb aquells rellotges de butxaca que anaven penjats d’una cadena... i el nostre primer rellotge de polsera, que solia coincidir amb la “primera comunió”, era una cosa prou important per a nosaltres...

 

Però abans de tenir-ne rellotges personals si volien saber “l’hora aproximada” pense que havien d’acostar-se al lloc on n’hi haguera algun rellotge de sol, en un plaça de poble, en alguna casa important, etc.


Acompanye foto del poc que queda actualment del rellotge de sol del pati d’una casa important al nostre poble en una època ja passada com fou la casa de l’Aiora –ara un “rellotge sense hores” perquè el pas del temps i l’abandó les ha esborrades–  i la del “rellotge de sol equatorial” –un tipus de rellotge de sol que té la seua superfície inclinada– que col·locaren al Parc Industrial d’Almussafes l’any 2003 i que més bé té una funció decorativa, com la majoria dels que han ficat en molts llocs... La meua foto és del dia 13 de setembre de 2003, poc després d’instal·lar-ho al seu lloc.  La imatge que acompanye amb text la vaig baixar de la xarxa en març de 2005. Com podeu observar en ambdues, els voltants estaven encara buits de les empreses que amb posterioritat foren instal·lant-se.



Per a més informació passe l’enllaç d’una web. És http://www.relojandalusi.org/, a la qual apareix el nostre rellotge de sol en l’apartat de “Relojes de autor” – Joan Olivares & Rafael Amorós i on també podreu entendre un poc més de l’objecte tractat hui.


Actualment el rellotge protagonista d’esta publicació té alguna zona que està de pena per causa de l’òxid acumulat per una dotzena d’anys a la intempèrie i sense cap manteniment. 

Publicat al Facebook el dia 31-03-2015 

divendres, 2 d’octubre del 2015

FOTO EN LA PLANTA BAIXA DE L'ESCOLA VELLA

Fa uns dies vaig fer memòria del passadís de l’escola antiga. Hui continue amb els records d’aquell edifici.

Entrant pel Parc Central –on estava i continua la porta oficial per accedir a l’escola– et trobaves al front amb el primitiu edifici construït l’any 1958 i inaugurat el primer dia lectiu del mes de gener de 1959. Els arbres plantats en aquella època –plataners, encara que els déiem “xops piloters”– ja s’havien fet grans i tapaven bona part d’eix edifici i entre mig véiem algunes finestres de les classes i part de la façana.

A la dreta del pavelló escolar estava la torre i pujant per la rampa observaven la porta d’entrada i sobre ella una finestra gran amb barana de balcó que no era tal al primes pis –els últims anys ja no ho era, però crec que abans si n’hi havia un balcó– i a la seua dreta els quatre números fets en ceràmica que formaven l’any 1958.

Ja vaig dir també fa uns dies que fins que els grups passaren a ser mixtos, les xiquetes anaven directes per l’escala al pis de dalt i els xiquets entraven a la planta baixa des de la part esquerra de l’edifici. Jo el vaig conèixer en 1980 quan ja tots els grups eren mixtes i s’entrava pels diferents accessos segons on estava l’aula de cada grup.

Quan pujaven la rampa i accedien a l’entrada del baix de la torre es trobaven amb uns serveis a la part esquerra i sobre eixa paret una gran foto quadrada –d’uns 2 metres de costat– amb un paisatge de l’horta valenciana amb barraques. A la dreta estava l’escala i al fons giraves a l’esquerra i et trobaves el passadís del qual vaig parlar fa uns dies.


Bé, aquella fotografia gran és la que mostre hui. No està feta sobre la paret on es trobava perquè segurament no se l’hi faria mai cap foto. Jo la vaig descobrir fa uns anys al despatx d’una dependència municipal darrere una cadira de braços i llibres, per la qual cosa l’he fet alguns “arreglos” amb Photoshop a la part de baix, però en general l’essència de la foto es manté i us servirà de recordatori d’una cosa que hi tenien, passaven centenars de vegades pel seu costat i rarament es detenien a observar.

Publicat al Facebook el dia 27-03-2015 

MAGATZEMS DE L’ANTIGA COOPERATIVA (II)

Estem al carrers Ramon i Cajal i Llauradors. Després de diversos anys buits o sense activitat una empresa constructora ha comprat els magatzems –en aquest cas els d’adobaments i productes químics– de l’antiga Cooperativa per aprofitar-ne els solars, i prompte seran enderrocats per construir-ne un edifici de vivendes de luxe, locals comercials i places de garatge, tal com es pot observar en una fotografia. Encara no ha esclatat la bombolla immobiliària, però queda poc per què això ocórrega i quasi ningú s’ho espera...



Les dos primeres imatges són del mes de maig de 2006 i la tercera del primer dia d’agost del mateix any.


Construccions Copovi havia fet l’any anterior la nova “Nau Magatzem COAGAL” al Polígon Industrial Juan Carlos I.

Publicat al Facebook el dia 23-03-2015 

PASSADÍS DE L’ESCOLA VELLA

Totes les persones del poble que estudiaren en aquella escola durant els quasi quaranta anys que funcionà hagueren de recórrer-ho moltes vegades, sobre tot quan estigueren en primer o segon d’EGB, més tard, els mateixos cursos d’ensenyament primari. En un principi, fins que els grups passaren a ser mixtos, crec que les xiques anaven directes per l’escala al pis de dalt i els xiquets entraven a la planta baixa des de l’altra porta. Però ambdós passadissos es diferenciaven poc per l’estructura i la il·luminació.

I aquell recorregut no ho feren sols els alumnes, també els pares i les mares quan venien a parlar amb els mestres o a les reunions de pares, quan es feien.


Era un corredor llarg i estret que segurament hui no podria fer-se perquè els temps han canviat i les normatives també. Encara que si tenia rampa a les dues parts. També era fosc, no tenia quasi llums i les finestres que donaven al pati tenien persianes enrotllables de fusta que tampoc deixaven passar massa llum. A l’altre costat estaven les aules, cinc al llarg de tot el recorregut.

Si entraves per la torre les aules estaven situades a la part esquerra. Després de fer la pujadeta amb la font a la dreta i un balcó dalt entraves i trobaves els aseos a l’esquerra i una fotografia gran d’un paisatge de l’horta valenciana amb barraques, giraves a l’esquerra i ja estaves al passadís, la primera porta corresponia a un armari humit al que es guardava el material escolar i després les cinc aules, al final del corredor trobaven dues portes, la de l’esquerra corresponia al despatx del director i la de la dreta a un quart que tenia tots els aparells que regulaven la il·luminació del Parc Central. Al final també podíem trobar-nos un tauló d’anuncis gran, en la part dreta de l’eixida al porxe que comunicava amb el pati.


S’acompanya també una foto amb el forat situat a la part de dalt que comunicava amb les aules i donava un poc de ventilació. Ací, estem a l’any 1998 i el cartellet groc situat al costat esquerre de la porta assenyala que és la classe de 1er A de Primària i la professora Elena Rabadán. Segurament, fou l’últim curs abans de eixir fora a esperar que l’enderrocaren i la feren nova.

Publicat al Facebook el dia 15-03-2015 

dijous, 1 d’octubre del 2015

PRESENTACIÓ DEL MEU BLOG

Hola, porte ja quasi catorze mesos col·laborant en la nostra pàgina d’Almussafes segle XX de normal i algunes vegades a la d’Almussafes, depén de si parle de coses més antigues o si són actuals. Des fa temps tenia la idea de crear un blog on ficar els meus materials i ja ho he fet.

De moment, estic començant i aprenent al mateix temps. La primera cosa que vaig a fer és incloure totes les publicacions que he preparat pel Facebook, que ja són 126 amb la del matí. De fet, ja estan incloses les primeres 12 publicacions. El fons que podreu veure canviarà fins trobar el que més m’agrade.

Més avant començaré també a publicar altres coses actuals i treballs que tinc guardats, alguns publicats als BIMs o als llibres de festes. Espere que la visiteu en algun moment. Això no significa que acabe la meua tasca al Facebook, sinó que portaré les dues a l’hora.

Us fique l’enllaç, que va directament a la barra d’Internet, és: cecilioalcaraz.blogspot.com i l’acompanye d’una foto de la vista que té el meu perfil al blog. Com podreu observar les meues dades de nom i cognoms apareixen completes i la foto de la torre d’Almussafes és la mateixa.



He titulat el blog amb el nom de “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”. Espere que us agrade.

Publicat al Facebook el dia 16-03-2015
Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 2015-03-17 

ENGANYATALLS o “TRAMPANTOJOS”

En la pàgina web de Carles Arola es defineix com a: “Tècnica pictòrica amb que s’intenta enganyar la vista per mitjà dels recursos del clarobscur i la perspectiva. Les escenes pintades donen l’aspecte de realitat i fan que els objectes, els éssers o les situacions semblin veritables per a l’observador”. "Trompe l’oeil”, “enganyatall” o “trampantojo” serien les paraules en francès, valencià o castellà usades per a descriure la mateixa tècnica.


Però els enganyatalls no sols es troben pintats als carrers, els edificis, les places, etc., els meus alumnes han comprovat com apareixen també en la literatura. Sense anar més lluny, una lectura del llibre de Pinotxo que sempre han llegit en tercer nivell, començava així: “El moblatge de la casa d’en Gepet no podia ser més modest: una cadira estropejada, un llit no massa bo i una tauleta malmesa. A la paret del fons es veia una llar menuda amb el foc encés, però el foc era pintat; sobre el foc hi havia una olla, també pintada, que bullia alegrement i treia una nuvolada de fum que semblava de veritat.”


Ja va eixir ací una foto d’Óscar Plaza fa diversos mesos, la mateixa es repeteix ací feta per mi el 29 d’octubre de l’any 2003, a l’igual que les altres dues, encara que el fet de quadrar-les o restaurar-les fou una faena més recent.

Durant un temps el taller faller “La Torre” estigué situat en la casa situada enfront del casal, on estigué la carnisseria d’Anrubia, un home que començà amb modèstia i arribà a ser el propietari de l’escorxador de “La Ribera” abans de que canviaren les coses i desapareguera. Algun artista dels fallers que la construïen cada any pintà els dos enganyatalls que encara es conserven, el de dalt molt millor, perquè el de baix ja en l’any 2003 havia patit l’explosió d’algun petard sobre la pintura del gat situada a la part esquerra de la porta, cosa que jo vaig intentar dissimular un poc.


La xica de la finestra està situada al pis de dalt en una finestra que dona al mercat municipal i s’aprecia molt bé baixant-hi ja des del carrer Santa Anna. Segur que estes imatges les conegueu de sobra!



Fique un altre exemple que no existeix al poble, però sí en alguna de les pàgines web consultades, de les quals n’hi ha prou per ampliar el tema. Què faríeu si anàreu a entrar el cotxe al garatge que es presenta?, entrar directament o esperar que s’obrira la porta?.

Publicat al Facebook el dia 16-03-2015