El poc de temps que
porte com a cronista local i pràcticament tota la meua vida professional de
mestre d’escola he usat el valencià i això malgrat el fet d’haver nascut a
Múrcia, de ser “murcià”, cosa que també estime. Sempre m’ha preocupat el seu
ensenyament des que vaig arribar a Almussafes. Abans, mentre estudiava
magisteri, ja havia fet un curs, però ací vaig fer els tres cursos oficials que
em proporcionaren el títol de mestre de valencià i la capacitat d’ensenyar als
alumnes. Al principi impartia la matèria de valencià, més tard també les
“experiències en valencià” i quan el col·legi Almassaf començà a impartir les
línies de valencià –cosa que feu el curs 1987-1988– em vaig integrar en eixa
parcel·la i he donat 10 promocions completes de segon cicle de Primària en
valencià fins la meua jubilació.
Em resultava molt
curiós quan els primers anys vaig conèixer mestres que donaven valencià nascuts
–com jo– fora d’esta terra. Crec que va ser el curs 1977-1978 quan es va començar
a impartir el valencià com a matèria de forma experimental en sis col·legis de
València i el meu –Salvador Tuset de Benicalap– era un d’ells, em meravellava
que la companya que l’impartia era basca d’origen i família i sols portava ací
quatre anys, el temps suficient per estudiar la llengua i estar capacitada per
ensenyar-la en una època complicada encara. Després vaig conèixer d’algun “mestre
de mestres en valencià” nascut en Valladolid, crec recordar. I jo en una ocasió
vaig haver de sentir ací d’un company de professió valencià les següents
paraules: “què fas ací donant valencià?, vés-te’n a Múrcia!”, encara que com es
veu no li vaig fer cas...
La llei d’ús i
ensenyament del valencià, Llei 4/1983, de 23 de novembre, ha fet molt per
aquest tema, però llevat de la nostra tasca en les escoles, les trobades en
valencià i la literatura que hem treballat als nostres col·legis i instituts,
sobre tot públics, a més de les aportacions municipals dels Ajuntaments i les
seues àrees de cultura... poques han segut les d’altres “entitats polítiques
d’àmbit superior” –s’ha d’entendre sobretot Generalitat– en favor de la nostra
llengua. Trenta-dos anys després d’aquella llei el valencià quasi no ha entrat encara
ni a la premsa escrita –diaris o revistes– ni a les emissores de ràdio i
televisió –ja desapareguda– de la nostra Comunitat. D’eixa forma els mitjans de
comunicació han fet poc o res per la normalització de la nostra llengua i el
reforç de la nostra tasca educativa en favor d’ella. Els últim vint anys els polítics que ens han
governat s’han preocupat ben poc per aprendre-la, usar-la en les Corts
Valencianes i donar-li l’impuls que es mereixia, començant per un “paisà” meu que
no voldria ni tan sols nomenar.
Els cas de la
televisió valenciana és l’exemple més clar de la desídia que hem hagut de patir
des de les Institucions, arribant a convertir-la en alguna cosa que usava cada
dia menys el valencià i que ens molestava per eixes i altres qüestions
manipulatives sobre tot als més conscienciats per la necessitat de defensar la
nostra llengua, ensenyar-la i usar-la... però que malgrat això, la tirem un poc
en falta.
Ahir tingué lloc a
les Corts Valencianes un acte tant important com era el de la proclamació del
nou President de la Generalitat Ximo Puig i es feu un ús prou important de la
llengua en els discursos, sobre tot per part dels nous governants. Mentrestant,
alguna persona com la diputada Punset es passà “un parell de pobles o més” al
criticar eix ús considerant-la “aldeana e inútil para encontrar empleo”. Entre
els que governaven pocs sabien parlar en valencià i en feien un mínim ús d’ella
o tal vegada era perquè s’avergonyien de parlar-ne.
Però n’hi ha una
cosa que em molesta també i és que hui quan he comprat el diari Levante-EMV per
informar-me del que passà ahir, he hagut de llegir tota la seua informació en
castellà, s’han dedicat a traduir-ho tot i així fan referència a que el
President ha fet “un discurso, de 50
minutos e íntegramente en valenciano”, com el del síndic de Podemos, Antonio
Montiel del que també diu que ha fet “su intervención, íntegramente en
valenciano”. De Mónica Oltra sabem que usa el valencià encara que al diari també
conten tota la seua intervenció en castellà... per la qual cosa al final no
sabem bé si es trobem ací o en una part diferent d’Espanya, situada més cap el
sud. Si els periodistes saben traduir és per que coneixen ambdues llengües,
“entonces, por qué no usan el valenciano?”.
No m’agrada gens
entrar en temes polítics i com a cronista vaig a intentar evitar-ho sempre i
més encara a nivell local, però com a ensenyant no puc quedar-me callat davant
un fet com aquest que implica la defensa de la nostra llengua. Hem
d’aprendre-la, usar-la i sobre tot estimar-la!!!
Enhorabona si has
segut capaç d’arribar fins el final de la publicació. Et mereixes una forta
abraçada!
