VÍDEO DE TEODORO ALEPUZ SOBRE EL “CACAU DE COLLARET”

En el següent vídeo el nostre veí i amic Teodoro Alepuz explica pel programa “Aquí la tierra” de la primera cadena de televisió espanyola, què és, com és i com es recol·lecta el “cacau de collaret” des d’un camp a prop d’Almussafes.

Ja sabeu que Teodoro Alepuz és tota una institució en temes com aquest, a més de l’arròs i pot ser algun altre producte més de la terra.

Espere que gaudiu del reportatge. Igual l’heu vist ja esta vesprada en la televisió. Però sinó, ací el teniu. Desitge que us agrade.

Aquest és l’accés directe. https://youtu.be/d82LF9UIh2M

COL•LECTORS I AIGÜES SUPERFICIALS (II)

Continue hui esta sèrie que va començar el dia 13 de novembre en la pàgina d’Almussafes segle XX i en la qual vaig parlar del llit que portava les aigües en les fortes plogudes per dins del col·legi Almassaf antic, la primera part en superfície i la segona per baix del pati de preescolar.

Foto carret 30-11-2000

L’esquema repassat en la publicació anterior canviava a partir del dia 23 de novembre de l’any 1999 en que s’enderrocà el col·legi vell per construir-ne el nou i això obligaria a canalitzar novament el pas de les aigües per dins el nou recinte escolar. Les obres tardaren quinze mesos i el col·legi s’inauguraria el dia 9 d’abril de l’any 2001.

Foto carret 30-11-2000

Al mateix temps que anaven acabant-se les obres al centre es treballava a l’encreuament de l’Avinguda de Paral·lel amb el carrer Cervantes preparant la canalització subterrània que ja en línia recta portaria les aigües per baix dels carrers Cervantes, carrer Major i El Cano fins l’altra part de la Ronda Est, actualment del Síndic Antoni Albuixech.

BIM nº 9, pàg. 36, de desembre de 2000

Les primeres fotos que acompanye encara eren de carret perquè estan revelades amb data de 30-11-2000, són les que representen el llit subterrani de les aigües fins arribar a la Ronda. Aquelles obres s’havien començat el dia 16 d’octubre segons s’explica a la pàgina 36 del BIM nº 9 de desembre de 2000 i es construïa un col·lector de 320 metres de llargària. Per això, el tema canvia ja a la pàgina d’Almussafes història recent, perquè a més n’hi ha aspectes del mateix, que són posteriors.

Foto carret 20-02-2001 

Quan el centre educatiu està quasi acabat, es construeix per dins el pàrking del mateix la canalització subterrània que connectaria amb la part feta un poc abans des de l’avinguda de Paral·lel, és també una foto de carret del dia 20 de febrer de 2001. Així, n’hi hauria una subterrània –la que es veu en obres– a més de la superficial que anava per dalt.

 

Encara es farien canvis en l’eixida de la canalització superficial que anava pel pàrking en març del 2004, lleven el baden que s’havia fet a la vorera inicialment i una part del desaigüe es fa subterrani ampliant la faena feta al carrer tres anys arrere, quedant la possibilitat de desaiguar també per dalt la vorera en cas de necessitat.

  

Les últimes fotos són actuals i corresponen a l’eixida del col·lector a superfície per tal de portar les aigües fora del casc urbà.

Continuarà...

VINT-I-CINC ANYS D’UN VIATGE INOBLIDABLE A DISNEY WORLD

En estos dies es compleixen 25 anys d’un viatge que vuit alumnes i un mestre feren a Disney World, a Orlando (Florida), als Estats Units. Algunes d’estes informacions ja les vaig traure repartides en tres publicacions els dies 24 de novembre i l’1 i el 5 de desembre de 2014, per tant ja fa tres anys però com alguns de vosaltres no les véreu en aquell temps, em sembla un bon moment per recordar-ho.

Hi estigueren entre els dies 22 i 25 de novembre i visitaren diversos parcs: el Magic Kingdom park, el Busch Gardens parks i l’Universal Studios Florida. Portaven un “super passe” per a quatre dies i tres parcs.

Els protagonistes infantils d’aquella aventura transoceànica foren sis xiquetes i dos xiquets: Marina Alepuz, Leticia Calabuig, Mayte Canet, Amparo Dalmau, Sonia Domínguez, Mari Cruz Grau, Mario Bellver i J. Pascual Bosch, als quals acompanyava el seu professor D. Francisco Chalmés. Era el resultat d’haver aconseguit el primer premi del concurs nacional de Tràfec en la categoria de Cicle Mitjà amb el treball nomenat “Duendi-tráfico” i quan feren el viatge tenien onze anys. Hui, si les sumem els 25 que han passat ens trobem amb adults de 36 carregats de les responsabilitats normals de l’edat.

Però aquell viatge fou el final d’una gran aventura. La notícia del premi aconseguit fou arreplegada a diversos diaris en agost i setembre de 1992. Foren rebuts pel president de La Generalitat, Joan Lerma i la presidenta de la Diputació de València, Clementina Ródenas, que felicitaren personalment a alumnes i professor. A nivell local, també visitaren el nostre Ajuntament on reberen la felicitació de l’alcalde del moment, Vicente Escrivà Ribes.

Els dies 1 i 2 de novembre el grup viatjà a Salamanca, Àvila i Segovia. En Salamanca estigueren al Centre Superior d’Educació Vial i el director general de Tràfec, Miguel Muñoz Medina, va presidir l’entrega dels premis a cinquanta-tres escolars dels sis col·legis guanyadors de tota Espanya.

  

El material utilitzat en la part fotogràfica correspon a tres fulls de l’àlbum de l’exalumna Sonia Domínguez i una foto del mestre.

SANTA CECILIA DE FA QUARANTA ANYS (1977)

Aquest títol és exactament el mateix del que vaig escriure l’any anterior, encara que el contingut diferirà en algunes coses, sobre tot en els noms i les edats de les persones que foren protagonistes. Amb ell continue fidel a la meua cita amb Santa Cecilia ja per quart any consecutiu, adjuntant-vos alguns materials documentals i gràfics i al mateix temps parlant-vos de detalls que apareixen al programa del que fou aquella festa de fa quaranta anys i que repetia l’esquema que s’havia fet per primera vegada en 1976.

Ja vaig comentar l’any passat que en aquella època els actes en honor de Santa Cecília es celebraven en la primera setmana de desembre i així, en l’any 1977 foren els dies 3 i 4. Ara solen celebrar-se al voltant de la data del 22 de novembre.

També vaig fer el passat dia 16 un breu resum sobre la història de la banda a propòsit del quaranta aniversari de l’article publicat al diari Levante del dia 16 d’octubre de 1977.

En aquell moment continuava com a president de la Societat Musical D. Ramón Monserrat Ribera i segurament també D. José Esteve Baldoví com a secretari, si fem cas de les fotos que s’acompanyen.

 

Traspàs del regnat, darrere cares conegudes

I al parlar del programa de 1977 no podem evitar fer-ho d’algunes de les persones que foren protagonistes per segon any, com era el cas de la de "Reina de la Música" i la seua Cort d'Honor, encara que després en la banda ficaria "Musa de la Música".

Amb el president Ramón Monserrat

Aquell any Ricardo Barberán Llorens que sempre havia estat molt implicat en la Societat Musical proposà que la seua neta Carolina Duart Barberán fora la reina però per tema d’estudis no podia i aleshores li ho digueren a la germana menor María Dolores que amb els seus onze anys seria la reina. Ricardo tenia molt bona lletra i s’encarregava de fer els diplomes que després es lliuraven i en aquell moment fou també l’encarregat de redactar el text del discurs que llegiria la seua neta.

Llegint el seu discurs, Mari Carmen darrere

Al programa figura escrit que el dissabte 3 de desembre a les 6 de la vesprada tingué lloc una cercavila per part de la banda, a continuació un sopar de socis i al final la proclamació de la Reina de la música 1977-78, la senyoreta María Dolores Duart Barberán i la seua cort d’honor formada per Ana María Villalba Calatayud, Mari Carmen Domínguez Montero, Adela Girona Giménez i Esmeralda Navarro Girona. En això és produïa un canvi respecte l’any anterior i és que aquelles xiques eren ja senyoretes però ara eren xiquetes entre 10 i 12 anys. María Dolores va rebre el títol de Teresín Cunyat Iborra, que com a primera “musa” acabava el seu regnat.

Ficant la cinta a l'estandard, al seu costat Faustino Climent

El dia següent, diumenge 4 de desembre a les 9 del matí, la reina i la seua cort d’honor, la Junta Directiva mi la banda de música replegarien dels seus domicilis els 11 educands que s’incorporaven a la banda. A les 11 es faria un acte social al local de la “Lira Almussafense” i a les 11’30 acudiríem a missa solemne. Després es faria el tradicional concert, dirigit pel mestre D. Enrique Gosp Martínez.

Lliurant un diploma a Vicente Villalba Forcada, 
darrere es veu Romualdo Martí

El programa del qual parle procedeix de l’Arxiu del meu amic Vicente García Castillo.

NOTÍCIA DE LA LIRA ALMUSSAFENSE DE FA QUARANTA ANYS

Hui es compleixen exactament quaranta anys de la publicació pel diari Levante d’una notícia referida a la nostra banda de música, ja que la mateixa es publicà el dia 16 de novembre de 1977.

En ella s’arreplegava un breu recorregut per la història de la Banda des del seu començament en juny de 1928 i la seua estrena al públic el Diumenge de Rams de 1930, baix la direcció de Salvador Aguado Iborra, que ajudat d’una filla havien impartit les classes de solfeig als cinquanta alumnes apuntats des del principi i que amb el recolzament d’una Junta directiva constituïda pels seus pares contribuïren a ficar en marxa el que seria tota la infraestructura que la faria funcionar, adquirint l’instrumental i assumint la responsabilitat d’amortitzar les despeses que es valoraven en 7.500 pessetes de l’època.

Notícia del diari al qual apareix la data afegida en boli

Segurament pel que llegim del diari, els principis serien complicats, amb una tasca immensa per a fer.

Després vingueren uns quants directors en pocs anys fins l’arribada del Mestre Moragues, autor de l’himne d’Almussafes. La Guerra Civil els pillà dins la dècada aproximada de dirigir la Banda i en 1945 aprovà oposicions per al Cos de Directors de Bandes de Música Civils de l’Estat.

Foto inèdita del mestre Moragues,
procedent del meu arxiu

La foto seua que acompanye correspon a la seua targeta d’identitat de 1948 ja com a director de la Banda Municipal de Socuéllamos. És un document que vaig escanejar en abril de 2011 quan vaig rebre la visita en casa del seu fill que el portava.

Després fou director Miguel Chirivella Lucas, músic de Catarroja que entre els anys 1927 i 1933 havia tocat la tuba en la Banda de l’Empastre. D’ell vaig parlar en 2015 dins el meu article “5 músics per a una banda” al fer referència a Pascual Asins Albuixech –“Pasqualet”– i a Francisco Magraner Magraner –“Calot”–.

Entre els anys 1952 i 1968 la Banda estigué en una decadència notable fins el punt de quasi desaparèixer a falta de músics.

En 1974 un dels músics fundadors suggereix rehabilitar la banda –no estic segur de si fou José Esteve Baldoví, Pepe “Cama”, però algun músic ho recordarà–, començà inscrivint-la en la Federació Regional de Societats Musicals, demanà ajudes de la Diputació Provincial de València perquè l’Ajuntament de l’època no ajudava en res...

I en 1976 vingué el jove director Enrique Gosp Martínez que es feu càrrec d’ella. De la història posterior em sabem més, però l’article del diari recollia un resum fins aquell moment.

Com podreu comprovar, a la breu història que es conta al diari he afegit algunes informacions meues.

He d’agrair novament la procedència del material usat –en aquest cas la notícia del diari– que em va proporcionar el meu amic Vicente García Castillo en maig de 2014.

HISTÒRIES DEL MAGISTERI D’ALMUSSAFES (1) – Dª TOMASA BENEITO (1847)

Comence ací una sèrie que no sé quan acabaré, però de moment parlaré de mestres que treballaren al nostre poble durant el segle XIX.

Fa tant de temps que no podria ficar-la ni en la pàgina d’Almussafes Segle XX, per això la fique en la meua biografia.

És el primer nom de mestres que he trobat en les meues investigacions sobre el magisteri i l’ensenyament a Almussafes. Fou el dia 18-07-2012 quan en una visita a l’Arxiu de la Diputació de València la vaig trobar dins un grups que portava el títol de “Magisterios provistos en el año 1847”, eren un total de 38 en tot l’any i allà estava Dª Tomasa Beneito en el número 35 del llistat on dia Almusafes, de niñas, 28 Octubre, al costat del seu nom.

Escrit de l'alcalde comunicant la vacant

Podem saber poques coses d’aquella mestra que fa ja 170 anys que estigué al nostre poble, feia sols 8 anys que s’havia inventat la fotografia i no crec que Dª Tomasa poguera fer-se alguna en aquella època, per tant no n’hi ha res que ens indique com era.

El dia 24-02-2016 vaig estar en aquell mateix Arxiu una altra vegada –he anat més– i vaig trobar diversos documents sobre aquella mestra, reunits en un grup amb diversos fulls cosits que es deia “Expediente instruido para la provisión de la enseñanza de niñas de Almusafes”.

En eix expedient n’hi ha un document firmat per Peregrín Linares –alcalde– on fa constar el dia 1º de diciembre de 1846 que “La Enseñanza de Niñas de esta Villa se halla vacante por renuncia que ha presentado a este Ayuntamiento Doña Teresa Colomer, y está encargada de ella interinamente Rita Marco que la desempeñaba antes de aquella. La dotación consiste en 1300 reales vellón satisfechos por mensualidades del fondo de Propios y Arbitrios Municipales. Por lo que espero que VS. Se sirva mandar se anuncie la vacante para su provisión...”. L’equivalència entre reales de vellón i pessetes era de 4 reales per cada pesseta, per tant el sou anual de la mestra equivalia a 325 pessetes –27,083 al mes– i si es passara als actuals euros, de 1,953, encara que sabem que el valor de les monedes no seria comparable en les distintes èpoques.

Segons el text anterior podem conèixer el nom de dues mestres que exerciren el seu magisteri abans de 1847, que era la data de partida.

N’hi més documents –tots en castellà–:  un altre firmat per l’alcalde el dia 17-10-1847, una instància de la mestra  del dia 7-7-1947 dirigida a la Junta de Instrucción Primaria, un document de dos fulls firmat per Enrique Arbuixech, secretari de l’Ajuntament Constitucional d’esta vil·la d’Almussafes  i un altre de la Comisión de Instrucción Primaria proposant a la Comisión Provincial perquè aquesta procedira a aprovar el nomenament de la mestra.

Instància de la mestra

En un dels escrits, Dª Tomasa Beneito explica que “está ejerciendo su profesión en el pueblo de Montichelvo donde fue destinada, y siendo este un pueblo donde está tan mal pagada, y lo peor al dárselo en pequeñas porciones, de manera que no puede contribuir a su subsistencia, la de su madre y una hermanita que tiene en su compañía… y habiendo tenido noticia que se halla vacante el Magisterio en el pueblo de Almusafes donde espera proporcionaría más trabajo para ayudar a dicha subsistencia…”

El que sí sabem és que vingué de mestra ací vint anys abans que es ficara en funcionament l’Escola de Magisteri Femenina de València, per tant dedueix que hauria d’estudiar la carrera en una altra província.

També sé què en 1863 Dª Tomasa Beneito y Chiner estava de mestra en Otos.

COL•LECTORS I AIGÜES SUPERFICIALS (I)

Últimament s’ha parlat a les notícies locals de col·lectors, sobre tot referint-se al del Carrer de Santa Creu que portem anys i anys esperant perquè el “Pla confiança” amb el qual anava a subvencionar-se... no era per a confiar-ne molt... Així què he pensat en fer un poc d’història repartida en diverses parts. Jo no sóc persona entesa i per tant puc dir alguna ximpleria, però no em vaig a acovardir per això.

El diccionari de l’AVL defineix la paraula col·lector en la seua accepció 6 com: m. –masculí–  OBR. PÚBL. “Conducte principal de la xarxa de sanejament que arreplega les aigües de pluja i fecals que aboquen les clavegueres i les conduïx lluny de la població”. I crec que s’associa majoritàriament a la idea de què són subterranis, almenys dins de les poblacions. Però jo de moment, vaig a parlar sols d’aigües superficials.

Encreuament dels carrers Major i El Cano en 1976

El tema del desaigüe de les pluges en alguns carrers bé ja de vell, de fet des de 1980 que jo visc al poble hem patit algunes inundacions en carrers de la part més baixa del poble o de la zona més propera al barranc del Tramusser que en aquella època encara no estava canalitzat i per tant el major perill venia des d’allà. Aleshores, era freqüent veure les aigües per dalt les voreres d’alguns carrers quan n’hi havia tempesta, sobre tot dels que donen a la part est del poble, com Santa Creu, Cano, Pinar, Vicente Gay i Sant Bertomeu. Lamentablement, trenta-sis anys després revivim escenes semblants en alguns ocasions.

I comence parlant de la “solució a mitges (?)” que teníem des de principis dels anys vuitanta –o abans, però jo no ho vaig veure– i sobre tot de la zona on es troba el col·legi Almassaf.

Sabeu que he desenvolupat tot el meu treball durant 34 cursos a aquest centre educatiu, el qual es trobava al mig del camí de les aigües que baixaven pel carrer de Mestre Serrano i anaven a parar a l’anomenat barranc de Cano, que encara a meitat de la dècada dels anys setanta tenia uns pilonets per a creuar-ho quan baixava aigua, botant-los per no banyar-se els peus, com veureu en una fotografia de l’època que s’acompanya.

Per esta porta entrava l'aigua des de l'any 1980, supose que s'obria

La solució dins el col·legi estava resolta amb un desnivell entre les pistes esportives del pati dels majors, que anava canalitzat per baix del pati de pàrvuls i que venia a parar al carrer Cervantes per passar el carrer Major i pel de Cano desaiguar als camps de la part est del terme. En la composició fotogràfica que mostre d'abans que enderrocaren el col·legi vell no he pretès fer art sinó explicar el recorregut de les aigües per dins el centre i després de travessar la porta que enfrontava al carrer de Mestre Serrano.

Composició del recorregut de les aigües per dins el col·legi

D’aquella època no recorde més solucions per dins el poble fora de què les aigües anaren pels carrers perquè les clavegueres no podien absorbir les pluvials. I fins que no arribara la canalització del barranc del Tramusser Almussafes sempre hi estava “exposat” quan n’hi havia grans tempestes.

Visc des de l’any 1987 al carrer Sueca, prop del de Vicente Gay i per ell també baixava –i baixa– molta aigua cada vegada que plovia i tot perquè el nostre poble es troba en una planícia costanera que s’encamina cap a l’est en que trobem el mar a uns quants quilòmetres. Segons algunes informacions es trobem a 11 metres sobre el nivell del mar i en altres figura la quantitat de 30 metres, jo m’incline més per la primera xifra.

Al ser la zona de les piscines i poliesportiu la part més alta del poble, les aigües d’eixa zona també van a parar als camps pel carrer de Santa Creu.

Les fotos que presente hui pertanyen a l’antic col·legi i el carrer de Cano en 1976.

Continuarà...

CONFERÈNCIA I EXPOSICIÓ: “LA ESCUELA ILUMINADA 1931-1939”

Ahir, a les set de la vesprada i tal com estava previst tingué lloc la inauguració de la “I Setmana de la Memòria Democràtica”. Començà amb una intervenció política que tractava de presentar la “Comissió de la Memòria Democràtica” creada i constituïda a Almussafes recentment i de la qual aquest cronista forma part. La meua implicació començà oficialment quan el dia 18 de desembre de 2015 vaig presentar un complet informe sobre “vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura” que encara perduren en els espais públics –carrers– de la localitat.

La presentació estigué feta amb les paraules de la regidora Teresa Iborra de “Memòria Històrica i Democràtica” a més de “Cultura, Medi Ambient i EPA”. A continuació, Eugeni de Manuel –director-coordinador de la FVMP– explicà la trajectòria de la “Xarxa de municipis per a la posada en valor de la Memòria Històrica”, així com altres aspectes del tema i tancà eixa part Toni González com a alcalde parlant entre altres coses dels pocs vestigis del nostre poble, dels acords adoptats per a la seua retirada, etc. Com podeu imaginar esta part per a mi ja era coneguda.

Però –com a docent que sóc– la que particularment anava a omplir-me més era la segona. La dedicada a explicar amb una breu conferència titulada “La  escuela iluminada 1931-1939”, que coincideix amb el títol d’un llibre editat en 2010 escrit per Cristina Escrivà i Moscardó que feia la conferencia i era al mateix temps comissària de l’exposició itinerant que a continuació s’inauguraria. El nostre gestor cultural José María Bullón seria l’encarregat de presentar-la i acompanyar-la a la taula.

Cristina feu un recorregut sobre l’ensenyament durant eixos anys, ja que la Segona República provocà prou canvis en l’educació gràcies a que el Ministeri d’Instrucció Pública dedicà molts recursos econòmics en comparació al dels restants Ministeris. Com apareix a una de les diapositives de la presentació es tractava d’un nou ensenyament, d’una nova metodologia per capacitar a una nova ciutadania, que reunia diverses característiques, com les de ser: racional, pràctica, activa, dialògica, laica, coeducativa, científica, creativa, artística, participativa, ininterrompuda, solidària, compromesa i amb realimentació positiva.

Aprendre en igualtat, fer les coses per un mateix, dirigir la vida amb conseqüència, ser solidaris i respectuosos amb la naturalesa eren algunes de les claus de la cultura republicana. Fins el final de la Guerra Civil a la nostra comunitat continuà eixa filosofia de l’ensenyament a través de les Colònies escolars i el Instituts obrers.

Per l’elaboració del llibre l’autora investigà diferents institucions educatives de l’època: Misiones pedagógicas, Escuela Cossío, Instituto de Segunda enseñanza “Luís Vives”, Escuela de la Casa de la Democracia, Escuela aneja a la Normal de Maestras, Colonias escolares, Instituto para Obreros,... i a més, s’entrevistà amb diversos alumnes que en la seua infantesa assistiren a aquells centres educatius.

L’exposició que podeu visitar fins el dia 20 de novembre està composta per un grup de panells en les quals n’hi ha textos de diferent grandària on aquells alumnes hui ja persones ben majors parlen de les seues respectives institucions i està complementada per tres vitrines amb una antologia de textos de l’època.

Tant l’exposició itinerant que es presenta com el llibre amb el mateix nom estan organitzats per l’Associació Cultural Institut Obrer.

Ja en la sala d’exposicions Cristina Escrivà feu un breu resum en relació als materials exposats.

I els actes programats per la “I Setmana de la Memòria Democràtica” continuen els dies 11 i 12 de novembre, amb una obra de teatre i amb un recorregut per la València de la II República i cinema respectivament, tal com s’explica a l’agenda d’activitats última.

A través del següent enllaç podeu arribar a la informació que vaig publicar el 15 d’abril de 2016 en relació a la conferència que Cristina Moscardó ens va impartir el dia anterior  sobre la Segona República en el 85 aniversari.

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1711464385784488&set=oa.1700962700158810

LES AGENDES ESCOLARS DEL COL•LEGI ALMASSAF (i II) – HISTÒRIA

Començava la meua publicació anterior sobre el tema del dia 27 de setembre així: “Una cosa tant simple com una agenda no sembla ser important, però quan es tracta d’una agenda escolar si ho és...” i al llarg d’ella parlava de l’actual. Hui vaig a fer un poc d’història de totes les fetes fins ara, en total 27.

Per la procedència, les set primeres eren de Gràfiques Machí, les quinze següents d’Edicions 96 i les cinc últimes ja d’empreses diferents, una de “El full editorial”, tres –crec– de Gràfiques Castañ i l’última de l’editorial RG.

Les 27 agendes començant per la dreta i en ordre fins l'esquerra

Les dues primeres no portaven a la portada el nom del col·legi, encara que per darrere si portaven el logotip i les dades de l’APA –Associació de pares d’alumnes–, fins que amb el pas dels anys es canviaren a AMPA –Associació de mares i pares d’alumnes–. En la tercera es deia que col·laborava l’Ajuntament i així fou també en la sisena, setena, etc.

Les 27 agendes dins una caixa de fulls

Les sis primeres estaven enquadernades amb el llom pegat, la setena –era més gran que les anteriors i les posteriors– i totes les següents han segut ja de cuquet. Les pàgines de “planificació del treball a casa” portaven línies en cada dia a partir de la segona i cinc d’elles no acabaven en punta sinó que tenien el cantons arrodonits.

En les quinze d’Edicions 96, trobem que les nou primeres es titulaven “Agenda de l’escola valenciana”. Les dues primeres portaven una cinta per marcar la pàgina en cada setmana. Era una ferramenta molt útil que jo he hagut d’afegir alguns anys, també portaven una foto del col·legi antic a la portada, després vingueren quatre entre la tercera i la setena que portaren en les primeres pàgines una foto “falsa” del col·legi, perquè corresponien al centre que l’empresa constructora feu primerament en Benimaclet –València– seguint el mateix model encara que aquell sols tenia dues línies i el nostre tres, però la gent no s’adonà, jo sí perquè la foto era meua, però quan la impremta actua aprofita material anterior i no la canviaren. I fou ja a partir de la vuitena en el curs 2005-2006 que apareix la foto correcta del col·legi nou, cinc anys després d’haver-ho inaugurat. Des de la segona portaven tapes transparents davant i darrere i cinc d’elles venien amb regla de plàstic que usaven com si fora la cinta per marcar la setmana.

El nom que apareix a l'esquerra de l'edifici no correspon al nostre centre

I les altres sis portaven el títol de “Agenda escolar de Primària” i totes continuaven amb la mateixa línea de les altres nou i amb la regla per marcar la pàgina. En totes elles, és clar que la llengua d’ús era el valencià com no podia ser menys provenint de la “Federació d’associacions per la llengua”.

Col·legi de Benimaclet (València)

En les últimes cinc en que la procedència ha estat diversa si que les portades tenien un dibuix fet per xiquets/etes, en les dues últimes amb convocatòria de concurs per triar-la. En algunes els dies es troben en valencià, castellà i anglés, en la de fa dos cursos s’amplien les llengües també al francés i en la més recent les llengües es queden sols en valencià i anglés.

L’esquema ha anat evolucionant i millorant, adaptant-se a les circumstàncies. Aquell primer disseny del Departament d’orientació del curs 1990-1991 era sols el principi. Sobre la marxa s’han mantingut alguns continguts i altres han anat canviant-ne. La finalitat era servir de vincle d’unió entre el col·legi i les famílies mitjançant l’ús diari per part de l’alumnat, creant al mateix temps hàbits correctes d’organització de cara al futur de tal forma que les mares i pares pogueren saber quines eren les tasques dels seus fills o filles i pogueren enviar i rebre comunicacions al i/o del centre educatiu.

Encara que ací no es veu tota la part esquerra de l'difici el nostra no ha tingut mai el nom

Una característica de totes elles ha segut la col·laboració total o parcial de l’AMPA en el seu finançament i en l’última s’ha inclòs una pàgina amb publicitat per primera vegada, que supose ha estalviat a la Junta el pressupost que sense ella haguera aportat.

Acompanye algunes fotos que il·lustren el tema ara sense alumnes...