MANUEL CHAQUÉS, EL QUE DONA NOM AL CARRER

Manuel Chaqués Marí nasqué a Almussafes en 1875, era fill de Francisco Chaqués Ortiz i Elena Marí Magraner. El pare era agricultor com la majoria d’homes del poble en aquella època, havia segut alcalde i jutge de pau i havia mort en l’epidèmia de còlera de 1984, quan Manuel tenia nou anys. La mare era una persona virtuosa i caritativa dedicada a la família i als necessitats i malalts del poble.

Manuel es casà amb Concepció Ramón Raga de Catarroja, ambdues famílies compartien relacions de veïnat derivades d’interessos agrícoles al terme de Sollana. Era també agricultor i un home afeccionat a la poesia i literatura, del que conten que als actes familiars i alguns altres solia recitar poemes dels seus.

Del seu matrimoni sobreviurien cinc fills als quals Manuel intentà donar-ne l’educació que les seues possibilitats li permetien inculcant-los un fort esperit patriòtic i de respecte ciutadà. Es ficaren a viure a Catarroja, doncs allà nasqué el primer fill, passats uns anys es traslladaren a Almussafes on nasqueren el segon i el tercer fills i posteriorment tornaren novament a Catarroja, on naixerien el quart i la quinta.

Acostumava a passar els dies d’agost, època de descans al camp, a la platja de El Perelló. El dia 12 d’aquell mes de l’any 1922 estava al costat del mar i observà que tres veïnes d’Almussafes es trobaven en perill d’ofegar-se i malgrat que patia de la malaltia d’epilèpsia crònica a causa de la qual tenia prohibit el bany al mar, s’hi endinsà, posà a salvo a dos d’elles i a la tercera també la traslladà quasi fora on l’ajudaren a eixir sana i estalvi, però Manuel sofrí un atac epilèptic arran del qual es desplomà en l’aigua i encara que la profunditat era escassa les ones l’arrossegaren cap l’interior i s’ofegà. Tenia 47 anys.

I deixà els cinc fills amb edats compreses entre el 18 anys de Manuel, després venien Francisco, José, Claudio i Rosa amb sols quatre anys.

I una gran multitud estigué present al seu soterrar al poble d’Almussafes. El seu acte exemplar i heroic meresqué la millor estima dels seus paisans que set anys després de la seua mort –en 1929– li retolaren un carrer amb el seu nom amb la presència de tot el poble i les autoritats nostres i les dels pobles veïns. Li ficaren “Manolo Chaqués”, un nom que denota amistat, confiança, etc., Manuel seria el nom normal però triaren l’altre.

El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix homenot com “home que destaca per la seua gran aportació intel·lectual, artística o cívica”. És per això que des del punt de vista cívic podrien considerar-ho com un homenot.

Fa pocs anys en una classe amb els alumnes que donaven estudi –com alternativa de la religió– els vaig parlar del personatge, en aquell moment jo no tenia tanta informació com ara, però la realitat era senzilla: “un home havia donat la seua vida per salvar a una dona”, no pot haver major sacrifici. No sé si algú d’aquells alumnes llegirà això i es recordarà de l’anècdota.

El dia 9-8-2014 ja vaig parlar ací de Manolo Chaqués i dels actes d’aquell dia 31 de març de 1929 –diumenge– que arreplegava la revista “La Semana Gràfica” publicada el dia 6 d’abril de 1929 i del qual tinc un exemplar. Però la notícia de la retolació d’aquell nou carrer no venia sola, sinó acompanyada d’altra que semblava més important, ja què s’inaugurava també el carrer “Vicente Gay” i el nostre il·lustre veí estava present, així que quasi tota la informació l’acaparà el segon personatge. En ella diu que ambdós havien estat nomenats “fills predilectes de la localitat”.

Jo ja deia aquell dia de 2014 que: “És una pena que el material de l’Arxiu Municipal referit a aquell temps es perdés cremat al principi de la Guerra Civil, per la qual cosa ja és impossible consultar el llibre de sessions de Plens Municipals on les autoritats del moment decidiren atorgar-los esta distinció. Es suposa que allí es contarien els mèrits del nostre veí, del que poc més coneguem”. Ara tenim més informació!.

Fa quatre anys el meu amic Juan Artola de Catarroja m’envià la informació més completa que he usat hui per contar-vos la història, provinent de la família Chaqués d’aquell poble. En ella es parla de que el nostre veí salvà de morir ofegades a tres dones, encara que els diaris de l’època consultats parlen sols d’una, així com també a la revista de 1929 abans nomenada, però en realitat el seu final canvia poc, Manuel Chaqués es va ofegar per salvar una o més dones.

He consultat la notícia de l’època en diversos diaris i l’he aconseguida en tres: El Pueblo, diario republicano de Valencia, La Correspondencia de Valencia i Las Provincias, tots del mateix dia 15-08-1922. Acompanye notícia de l’últim.

VESTIGIS DEL FRANQUISME AL NOSTRES CARRERS

En abril del 2017 ja vaig parlar sobre el grup de 54 vivendes del “Pla riuada” i deia d’elles que s’havien construït en tres blocs que es localitzen longitudinalment entre els actuals carrers Llauradors i Foia –al mig es troba el carreró amb les portelles de darrere les vivendes– i en vertical fan cantó amb l’actual avinguda de Paral·lel. En elles no col·locaren les plaques individuals però sí una “Placa de mosaic hidràulic rectangular”, que està situada a l’Avinguda de Paral·lel sobre una de les vivendes del grup.

Placa mural de l'Avinguda de Paral·lel

Sobre aquelles vivendes parlava l’alcalde de l’època –Enrique Duart Tudela– als programes de festes de 1959 i 1960, al primer es feia referència a l’entrega en aquell any de 40 vivendes protegides –les que es troben als actuals carrers València i Santa Creu– i al segon que “en su día, nos acogimos al Plan Riada de Valencia. La construcción de estas 54 viviendas será de un período de tiempo brevísimo y de unas condiciones económicas optimas, por estar dicho Plan adoptado por nuestro Caudillo”.

54 vivendes del "Pla riuada"

En alguns grups d’aquelles construccions es col·locaren plaques a les façanes de les vivendes normalment sobre la porta d’entrada a les mateixes que recordaven que el seu origen venia derivat d’uns beneficis i/o subvencions de les lleis d’aquella època. Amb el pas del temps, les reformes portades a terme en les façanes, algunes plaques foren suprimides pels propietaris, però resulta que més de seixanta anys després aquelles plaques que encara resten als seus emplaçaments xoquen amb la llei de Memòria Històrica, Llei 52/2007, de 26 de desembre i contra la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana. [2017/10176].

Annex fotogràfic del primer informe (2015)

Així, al CAPÍTOL II de la llei valenciana que porta per títol “Símbols, vestigis i actes contraris a la memòria democràtica” es troba l’article 39 referit a “Elements commemoratius contraris a la memòria democràtica” i que diu: “1. L’exhibició pública d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions, com ara el nomenclàtor de carrers, inscripcions i altres elements adossats a edificis públics o situats a la via pública, realitzats en commemoració, exaltació o enaltiment individual o col·lectiu de la revolta militar de 1936 i del franquisme, dels seus dirigents o de les organitzacions que van sustentar el règim dictatorial es considera contrària a la memòria democràtica i a la dignitat de les víctimes. // 2. Les administracions públiques de la Comunitat Valenciana, en l’exercici de les seues competències i de conformitat amb el que estableix l’apartat primer, adoptaran les mesures necessàries per a retirar o eliminar els elements contraris a la memòria democràtica, […] // 3. Quan els elements contraris a la memòria democràtica estiguen col·locats en edificis de caràcter privat amb projecció a un espai visible d’accés o ús públic, les persones propietàries hauran de retirar-los o eliminar-los. // [...]”

Annex fotogràfic del segon informe (2017)

En desembre de 2015 vaig elaborar en la meua qualitat de cronista un primer informe sobre vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura que es trobaven encara al nostre municipi i en novembre de 2017 vaig ampliar aquells vestigis en un segon informe, amb plaques iguals col·locades ja en democràcia i altres carrers que no apareixien al primer. Acompanye un plànol on es situen tots els observats per mi en edificis dels nostres carrers. Podria haver alguna placa més sense comptabilitzar.

Diari Las Provincias 28-11-2017-11-08, pàg. 03

Mentrestant, Almussafes ha aparegut algunes vegades als diaris, les primeres informacions eren incorrectes perquè no s’havien llegit bé el primer informe i contaven com a un vestigi cada carrer, quan en alguns n’hi havia prou quantitat, sols en un –carrer Llauradors– més que els vuit del que es parlava a la notícia del diari Las Provincias del 8-11-2017, pàg. 03. En realitat n’hi ha més de quaranta.

Semblava que anàvem a ser el model per a La Ribera segons un article d’opinió publicat al diari Levante el dia 4-2-2018 on es deia: “El Ayuntamiento de Almussafes ha sido el primero en dar el do de pecho y, gracias a la valentía del equipo de gobierno..., ha asumido el compromiso de acabar con los símbolos franquistas de sus calles. Una conducta ejemplar”..., però de moment no ho som, ja que en tots els llocs està resultant més complicat del que es pensaven... Mentrestant el diari ABC del 24-11-2014 –ja fa quatre anys– deia que "Paterna retira las placas alusivas al Instituto Nacional de la Vivienda de Franco", “La localidad valenciana sustituye en los edificios de protección oficial la «simbología franquista» por carteles del Ayuntamiento”.

Les meues propostes fetes en la primera reunió –i única a la que he assistit– de la “Comissió informativa especial per a la defensa de la memòria històrica i democràtica”, foren aprovades, però no sé si la filosofia a aplicar és la mateixa que les inspirava.

Plànol del poble amb els emplaçment dels dos informes

El que sé, és que en desembre de 2015 em donaren una setmana per elaborar el primer informe, que en 2017 vaig presentar el segon, s’han fet declaracions al mitjans de comunicació, s’han celebrat unes poques reunions de la Comissió especial, s’han fet un parell de reunions informatives amb la presència d’escassíssims veïns i veïnes dels edificis i/o vivendes afectades –a ninguna de les quals m’invitaren, malgrat haver-ho sol·licitat–, crec que cap funcionari municipal ha xafat el carrer per comprovar les meues informacions, llevat de l’arquitecte –o alguna persona del departament– que elaborà un informe sobre el mural del qual jo havia tractat i... en això estem.

Les intencions de retirar-les abans de que acabara l’any 2017 eren bones, però acabarà també el 2018 i haurem d’esperar.

CARLOS CARLA

Carlos Carla és un artista afeccionat a la fotografia o dit d’una altra forma un “fotògraf artístic”.

Carlos Carla el dia 05-10-2018 a la Casa de l'Aiora

Carlos nasqué a Madrid i des de ben jove es relacionà d’una forma o altra amb l’empresa Ford Espanya. Comença a treballar al departament de mitjans audiovisuals de l’empresa FEMSA –“Fábrica Española Magnetos, S.A., especializada en la fabricación de equipos eléctricos para aviones, automóviles y vehículos y motores diversos”, segons es diu a la seua pàgina de Facebook–, i així, en els moments en que Ford adquireix els terrenys per la planta d’Almussafes –a finals de 1973– es desplaça al nostre terme per fer fotos dels terrenys, tant a nivell terrestre com aeri –en avioneta–  i prompte passa a treballar en l’equip i departament tècnic i comercial de FEMSA en Galícia. Aquella comunitat el tractà bé, té una filla gallega i d’alguna forma “es va fer gallec per decisió pròpia”. 

 

L’any 1983 comença a treballar en Ford Espanya com a cap de zona de postvenda en el nord d’Espanya i passa per diferents llocs de treball en la companyia. En 1995 se’n ve cap ací, la seua dona és valenciana i s’instal·len a la urbanització de “Los Lagos”, ben prop nostre. I ja es relaciona amb Almussafes. En l’any 2003 el nostre departament de Cultura li proposa la idea de realitzar un reportatge fotogràfic sobre Almussafes. Els fotògrafs artístics saben captar molt bé la vida quotidiana d’un poble. I durant quatre anys Carlos Carla farà alguns centenars de fotografies.

BIM 'Quatre cantons' nº 34 abril 2007 pàg. 35

Després de fer una selecció de 80 imatges en blanc i negre, es prepara una exposició que es titulà “Una ullada d’Almussafes” i la mateixa estigué oberta entre el 23 de març i el 13 d’abril de 2007 com es veu en alguns dels materials que s’acompanyen. Aquell treball el va fer per afecció i amor pel poble, ja què el feu desinteressadament i sense cobrar. I el patrimoni fotogràfic d’Almussafes es va enriquir amb la seua aportació. Quan aneu en alguna ocasió al nostre Ajuntament, fixeu-vos en les fotos que n’hi ha penjades per diferents llocs, escales, entrada, corredors,... són algunes d’aquelles fotos seues que emmarcades ens contemplen.

Composició meua amb vuit de les fotos del catàleg

Durant el curs 2007-2008 va dirigir un taller de fotografia per a xiquets i xiquetes que acabà en una exposició de fotografies dels alumnes d’aquell taller en juny de 2008.

Programació C.C. nº 78 any 2008 Maig-Juny

Entre setembre i octubre de 2008 va fer una nova exposició de caire diferent, titulada “ànimafusta”, en la qual representava diferents escenes a partir de maniquins articulats de fusta.

Programació C.C. nº 79 any 2008 Setembre-Octubre

I en juny de 2009 va participar en el concert d’estiu del Cercle d’Arts Leopoldo Magenti en homenatge a Marina Chaqués.

Programació C.C. nº 83 any 2009 Maig-Juny

Ara, Carlos Carla –i Mila, la seua dona– viuen entre nosaltres, els agraden molt les distintes possibilitats culturals que Almussafes ofereix i es senten integrats. He d’aclarir que aquest text es va escriure el dia 09-02-2017, per tant ja fa vint-i-dos mesos.

Quedarà per altra ocasió els projectes en què està treballant els últims anys, però prompte informaré d’una nova exposició seua programada pel mes de gener.

DECLARACIÓ VALENCIANISTA DE 1918 I ALMUSSAFES

El dia 14 de novembre de 1918 –per tant hui es compleixen 100 anys– es publicà a la primera pàgina del diari “La Correspondencia de Valencia” la que s’ha anomenat com a “Declaració Valencianista de 1918”. Era un document en valencià amb vuit punts, publicat en un diari que es publicava es castellà.

 

Adjunte imatge del que aparegué al diari i en ella podreu llegir els seus 8 punts, prou avançats per a aquella època comparant amb l’actualitat. Entre ells, es parla d’una llengua pròpia i demana la cooficialitat amb el castellà, també d’un Estat valencià, etc.

Diari 'La Correspondencia de Valencia' 14-11-1918

I al punt número 6 diu: “Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d´una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.”

 

Manifestació del Nou d’Octubre de l’any 1933 / TIRANT LO BLANC

Almussafes en aquella època era un poble prou avançat en qüestions polítiques, un poble lluitador –amb vagues als obrers del camp en maig de 1932– i com he parlat ja en alguna publicació en diferents ocasions, ha mostrat una certa tendència cap el republicanisme (segles XIX i primera part del segle XX), adhesió a la República en 1889, homenatges a la bandera republicana en 1932, victòria republicana en les eleccions locals de 1931...

 

És per això que em va xocar prou esta notícia que afegeix ara, va eixir publicada quinze dies després –el 29-11-1029– al diari “La Correspondencia de España”, en la pàgina 2, on dins el títol: “Pueblos que piden la autonomía municipal” es recull la següent informació. “Sueca, 28.— La Asamblea magna que se celebró en Sueca, presidida por el alcalde don Juan Miragall, e integrada por los representantes de los pueblos de Rivera, Júcar, Cullera, Alzalat, Almuzafes, Tabernes y Sollana, ha acordado recabar la autonomía municipal integral con independencia de las haciendas locales, y pedir la reducción de los contingentes provinciales.” N’hi ha errors en l’ortografia dels noms d’alguns pobles i els han barrejat amb la comarca pel mig.

 

La Correspondencia de España. 29-11-1918

Ara podem interpretar que es referia a alguns pobles de la Ribera del Xúquer i que parlava de Sueca, Cullera, Albalat de la Ribera, Almussafes, Tavernes de la Valldgina –que ara estaria dins la comarca de la Safor– i Sollana.

VINT ANIVERSARI DE LA INAUGURACIÓ DEL QUARTER DE LA GUÀRDIA CIVIL (1998)

I després de diversos anys en obres, amb algunes interrupcions entre mig arribà la data d’inauguració del quarter. Fou el dia 11 de novembre de 1998, per tant hui fa vint anys. El temps passa apressa.

 Diari Las Provincias 11-11-1998, pàg. 34

Dos comandants de la Guàrdia Civil s’encarregaren dels preparatius amb Josep Chaqués, que era l’alcalde en aquella època. A un li deien de cognom Serrano (era de Valladolid) i l’altre Santafé (valencià, de Bètera i actualment Tinent General). Preguntaren si l’Ajuntament podria ficar una placa i l’alcalde contestà que sí, però escrita en valencià, cosa que els semblà bé, el comandant de Bètera parlava valencià.

Tinent General Santafé en foto del diari Levante 17-09-2017

A jutjar per les fotografies n’hi hagué un gran ambient al voltant de la inauguració. Les màximes autoritats civils i militars estaven presents: el director general de la Guardia Civil Santiago López Valdivielso, el general en cap de la 3ª zona de la Guardia Civil Dámaso Alonso i el delegat del govern Carlos González Cepeda. També, –encara que no apareix a les notícies d’aquell dia– qui era el coronel en cap de la Comandància de València, Jesús Alegre. A més d’altres autoritats de cossos com la Policia Nacional i pot ser alguna de l’Exèrcit.

 

També els alcaldes de Benifaió, Sollana i Almussafes i altres regidors d’eixos pobles a més del de Sueca –crec que el nostre quarter està baix el comandament del capità del quarter d’aquella ciutat– i el nostre retor.

 

Tota la primera part de l’acte es celebrà al carrer, en la vorera del costat del quarter estaven situades totes les autoritats i persones invitades, a la part d’enfront es situaven algunes motos de la unitat de tràfec de Sueca, guàrdies de protocol vinguts de Valdemoro (Madrid), una banda de música militar i els agents destinats a l’aquarterament. Sobre una plataforma adornada a l’efecte es situaren les més altes autoritat i al seu costat un atril al qual es feren els parlaments del general Dámaso Alonso, del nostre alcalde –Josep Chaqués–, de Santiago López Valdivielso i de la madrina de l’acte, que era la dona de Juan José Ubaghs, vicepresident de Ford Espanya.

 

També es va passar revista a les tropes formades pels guàrdies civils adscrits al nou quarter i a la part interior del recinte, on a prop de l’entrada s’hissà bandera. A continuació, desfilaren les tropes pel carrer i més tard es tornà dins per tallar la cinta després de la benedicció del retor i ja s’accedí fins on estava la placa perquè López Valdivielso retirara les cortines que la cobrien donant per inaugurat l’edifici.

 

El text de la placa és el següent en lletres majúscules: “Esta caserna fou inaugurada per l’Excel·lentíssim Sr. Director General de la Guàrdia Civil Santiago López Valdivielso” i en lletres minúscules baix: “Almussafes, 11 de novembre de 1998”

 

 

Totes les fotos d’aquell dia que acompanye pertanyen a l’Arxiu que la família Maiques donà al nostre poble i que ja formen part del nostre Arxiu Municipal. En aquest cas, el que jo he escanejat han segut els negatius de tres carrets amb 86 fotos que es feren.

 

 

Deia el diari Levante del dia següent que “el cuartel de Almusafes es moderno y funcional... en Almusafes estarán los agentes de la Guardia Civil que se encontraban destinados en Benifayó y Sollana... además a sus 8.000 metros cuadrados de extensión se ha trasladado el GEDEX (desactivación de explosivos), el servicio cinológico –de perros de rescate– y el taller de vehículos que se encontraba en Torrente.” També vingueren en aquell moment els guàrdies destinats a la vigilància de la presó de Picassent. Desconec si ara presten més serveis, però els especialistes en desactivacions d’explosius ara reben el nom de TEDAX.

  

Dels protagonistes d’aquell dia sols he pogut parlar amb l’exalcalde Josep Chaqués, que m’ha contat algunes anècdotes del moment, que no vaig a reproduir. Però en el breu discurs que va fer aquell dia començà recordant-ne quan en la seua joventut venia la parella de Guàrdia Civil de Benifaió en bicicleta i com entraven a sopar a la taverna igual com ho feien els veïns del poble i els expressava el seu desig de que estes persones que s’incorporaven a Almussafes s’integraren perfectament en la societat local.

El primer oficial responsable del quarter fou el tinent José Hernández, que apareix en una de les fotos amb una safata amb la bandera abans d’hissar-la. Des de sempre, el manteniment dels jardins del quarter és portat pels mateixos jardiners que treballen en tots els jardins d’Almussafes, al ser considerat des d’aquell moment com un jardí més de la població.

I vint anys després hem de quedar-nos amb l'aspecte positiu de la seua presència en els nostres carrers. Ens hem acostumat a que el quarter hi estiga, a trobar-nos amb els agents als mateixos establimnets que nosaltres freqüentem, a creuar-nos sovint amb els seus vehicles pels nostres carrers, a que alguns/nes visquen en els nostres edificis, a que els seus fills i filles vagen a les nostres escoles i crec que en general s’ha instal·lat entre nosaltres una sensació de més seguretat, augmentada també pel fet de la desaparició del terrorisme d’ETA. Sabem a més, que col·laboren –com no podia ser menys– amb altres institucions municipals com la Policia Local i el Consistori.

PROCÉS FINS LA CONSTRUCCIÓ DEL QUARTER DE LA GUÀRDIA CIVIL (1993-1998)

El dia 12 de setembre vaig parlar d’una notícia que complia vint-i-cinc anys i que es titulava “El cuartel de Almussafes albergará a un centenar de guardias civiles” i en un comentari vaig dir que continuaria en novembre. Dins l’article es deia que “El inicio de las obras a finales de este mes supone un gran logro, segun el alcalde de la población,...”

Però el tema venia de més antic, al diari Las Provincias del 17-09-1993 es deia: “Los orígenes de los trámites para la construcción del cuartel de la Benemérita datan de 1981, pero la adquisición del solar fue más tardía, ya que fue aprobada bajo el acuerdo plenario del 22 de julio de 1988 con un coste económico de 13.088.014 pesetas. // Por su parte, la cesión de los terrenos para las obras de construcción del cuartel de la Guardia Civil tuvo lugar a finales del año 1989 y principios de 1990.”

El diari Levante del 4 de febrer de 1990 ja portava el següent titular “Almussafes contará con un cuartel de la Guardia Civil.” I al mateix diari, però del 10 de gener de 1991 es deia “El cuartel de Almussafes albergará a los guardias civiles de Picassent”.

Revista 'El Pessic' nº 09 - 24-09-1991 pàg. 5 

Durant els anys 1993, 1994, 1995, 1996 i 1998 continuaria parlant-se. Tinc arxivades tretze notícies corresponents a estos anys fins arribar a la seua inauguració.

Diari Las Provincias 10-10-1993

En setembre i octubre de 1993 apareixen quatre notícies –a més de la que figura a la publicació anterior– amb titulars com “Es peligroso ubicar el cuartel de Almussafes cerca de un colegio”, “Más de mil vecinos rechazan la futura ubicación del cuartel de la Guardia Civil”, “Almussafes teme por la cercanía del colegio al cuartel de la Guardia Civil” i “El alcalde propone una solución a la ubicación del cuartel”.

Diari Levante 10-10-1993 

En 1993 havia una plataforma cívica impulsada pels partits de l’oposició, que portava ja dos anys en marxa però que no funcionava segons Miguel Grau –d’Unió Valenciana– pel “silencio hermético de la alcaldia”, però que havia replegat 1.130 firmes en contra de la construcció del quarter a escassos cinquanta metres del col·legi “El Pontet”, rebuig provocat “tras las imágenes televisivas de lo ocurrido en Vich y Muchamiel” i demanant es gestionara una nova ubicació –informació del diari “Levante” del dia 15-09-1993–. La mateixa oposició municipal formada per UV, PVN i ALJI que en 1991 havia presentat una moció a través d’UV que demanava la celebració d’un referèndum local sobre el tema, que mai es faria, així com tampoc es canviaria la ubicació.

Diari Levante 15-10-1993

Al diari Las Provincias del 17-09-1993 Miguel Grau declarava: “Particularmente, no concibo ningún tipo de oposición que vaya en contra de la Guardia Civil, puesto que reconozco que se trata de una institución dirigida a servir al pueblo y a la sociedad en general. Pero no hay que olvidar que por el mero hecho de tratarse de un instrumento de defensa y de una fuerza de seguridad del Estado, lleva implícito que grupos terroristas atenten contra él”. Era una opinió que semblaven compartir tots els grups polítics, que no estaven en contra de la construcció del quarter sinó del lloc elegit per construir-ho tan prop del col·legi, lloc que –a més– estava dins una zona inundable.

Revista 'El Pessic' nº 17 - 1993-10-22 pàg. 4

Les obres ja estaven adjudicades a l’empresa Huarte, SA en aquell temps i s’havia optat per construir l’edifici més cap a dins de la parcel·la d’un 7.500 metres quadrats –al diari Levante del dia 15-09-1993 es parla de 5.949,55 metres quadrats– i deixar una zona de seguretat enjardinada a la part davantera, que en un principi estava pensada per a la darrera –diari “Las Provincias” del 10-10-1993–, el que venia a constituir la solució proposada per l’alcaldia.

En maig de 1994 es fa referència a les notícies de que l’adjudicació l’havia fet Roldán i així al diari Levante del 17-05-1994 es deia al titular: “Roldán adjudicó a dedo obras por dos mil millones en la Comunidad Valenciana. Huarte cobró más de mil millones por cuatro contratos directos en Valencia y Almussafes”, i el dia 20 del mateix mes que “El Colegio de Arquitectos no visó el proyecto del cuartel de Valencia adjudicado por Roldán”. I la polèmica sobre el tema continua...

En juliol de 1995 Interior retarda el projecte de quarter per un canvi en les obres –diari Levante del 18-07-1995–. Esquerra Unida continuaria en els següents mesos criticant el tema de la construcció prop del col·legi.

Arxiu del Cronista - Carret 24-01-1996 

En maig de 1996 Huarte, SA reanudaria les obres del “macrocuartel” d’Almussafes –diari Las Provincias del 29-05-1996–. Aquelles obres s’allargarien en el temps i el dia 11-11-1998 seria inaugurat.

Arxiu del Cronista - Carret 16-12-1996 

Hem de recordar que Luís Roldán fou el primer civil director general de la Guardia Civil entre el 31 d’octubre de 1986 i el 3 de desembre de 1993, en que el destituïren per temes relacionats amb la corrupció. A nivell de carrer sols ens quedarem amb les seues activitats delictives: l’escàndol de corrupció, la fuga del país en 1993, la detenció en Bangkok en 1994, la presó en la càrcer femenina de Brieva (Àvila) en febrer de 1995 i poc més.

Luís Roldán el dia del seu nomenament com a
Director General de la Guàrdia Civil 05-11-1986

Encara que si es consulta més informació, també es troben aspectes positius en la seua gestió política que beneficiaren a la Institució. La Wikipedia diu que durant la seua direcció “se realizaron cambios en la institución, acelerando su proceso de modernización. Realizó un gran programa de obras para mejorar las casas cuartel que en gran número estaban en muy mal estado. Bajo su mandato se produjo el acceso de la mujer al cuerpo. Creó en 1991 el Servicio Marítimo de la Guardia Civil y potenció los servicios de información antiterroristas que obtendrán grandes éxitos en su labor de infiltración dentro de la banda terrorista ETA”...

Segurament, Roldán no significà el mateix exactament pels membres de la Guardia Civil que pogueren gaudir de les seues reformes i conèixer els canvis que impulsà a la Institució, què per als demés que es quedaren sols amb la part més negativa del polític.