BUIT DEL BAIX RELLEU DE VICENTE GAY AL CARRER DEL MATEIX NOM

Ahir vaig ficar un nou joc d’endevinalla i en un quart d’hora estava ja tot clar, encara que públicament no ho vaig confirmar. María José Magraner Grau va ser la primera que va insinuar la possibilitat al dir “Jo pensava que era el cantó de Vicente Gay” i “On estava Casa Navarro” i en dues intervencions seguides ho va situar. Després,  Carmen Bosch Albors continuà: “Pues M Jose, sí que podries tindre raó perquè pot ser Vicente Gay i estava en el bar de Tirri”. 

07-08-2004

Després altres persones anaren afegint-se a la troballa, com sol ser normal al reconèixer i recordar el lloc, l’edifici, etc., del qual es parla.

Es tractava efectivament de l’edifici al qual estava la taverna Tirri, als “Quatre Cantons”, aquell del qual va eixir “Rulo” fa cent anys trobant la mort al carrer Major. En l’última època abans de ser tancat definitivament s’anomenà “Bar-restaurante El Cantó”. L’edifici fou enderrocat el dia 13 d’octubre de 2004, moment en que vaig fer algunes fotos.

Revista del 06-04-1929,amb el primer rètol del carrer

En 1929 s’havia retolat un carrer amb el seu nom, el carrer on havia nascut en 1876, tal com es diu al costat de les fotos publicades en la revista 'La Semana Gráfica' - Valencia, 6 de abril de 1929 - Año V - Nº 143, que s’acompanyen.

Durant la II República el carrer canviaria al de Santiago García. Malgrat haver investigat, no he pogut descobrir encara qui era “el tal Santiago García” per tenir l’honor de donar-li nom al carrer en aquell temps.

Programa de festes de l'any 1939 on consta el tema

Acabada la Guerra Civil i instaurada la dictadura franquista es tornaria a posar el nom de Vicente Gay a aquell carrer, nom que s’ha mantingut fins ara.

Per tant, al mateix lloc es col·locaren dos elements diferents, el de 1929, que desconeguem com era perquè no es veu a les fotos de la inauguració i el de 1939 que era el baix relleu que retiraren. Acompanye fotos de l’any 1929 i algunes de l’època en que es retirà l’element que retolava el nom del carrer, abans d’enderrocar-hi l’edifici.

26-05-2004

Espere que no es produïsquen interpretacions errònies derivades d’estes informacions, ja que els informes sobre la memòria històrica de la localitat que estan en ús i que comportaran alguns canvis, són meus. El que faig –simplement i com en altres temes– és contar coses de la història local.

Si teniu curiositat per saber un poc més de la taverna Tirri, podeu consultar aquest accés directe que us portarà a una publicació meua del dia 20-02-2014.

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1395473447383585&set=oa.565863490177108

EL BANC-VIDRIOLA DEMANA EL RESCAT

En febrer de l’any passat alguna persona fundà el banc-vidriola del Camí –que no, de l’Avinguda– de la Foia, sense número. Situat al costat d’un Polígon Industrial i un IES, tingué un creixement ràpid, en pocs dies els dipòsits en efectiu anaren omplint la caixa forta sense clau, però l’èxit s’acabà prompte i la quantitat dipositada no arribà a molt, la primera imposició es feu al voltant del 24 de gener de 2017 i comptava amb 18 cèntims de capital repartits entre quatre monedes.

Aixì va comença la història, imatge del 25-01-2017

Després de donar a conèixer la notícia a través d’esta pàgina d’història recent, cosa que és produí el 10 de febrer, la segona fase d’ingressos de capital en moneda menuda –d’un cèntim– continuà fins el dia 14 i arribà a tenir el seu millor moment amb una tercera fase d’ampliació de capital amb moneda un poc més forta –de dos cèntims– el dia 21 de febrer, però així no podia avançar molt i no sé si per falta de publicitat –al final no vingué la televisió espanyola a fer el reportatge, com semblava suggerir un comentari–, la qüestió és que les persones dipositaries es cansaren i deixaren d’aportar moneda, segurament varen perdre la confiança en el banc, encara que també pogué ser per una baixada de fons a la vidriola de porquet o por que s’acabaren les existències de “Loctite”, a saber!...

06-02-2017

I començà la retirada de fons deixant-ne reduït el capital al mínim i així ha estat des de el dia 8 d’abril de 2017 fins el dia 17-02-2018. Primerament s’havia retirat el capital de més valor, era una labor lenta i pausada... que requeria més temps que les imposicions. 

02-03-2017

I amb eixe pobre capital el banc-vidriola ha aguantat poc més d’un any, li arribà la crisi bancària i les persones estalviadores s’oblidaren un poc d’ell, ja no era atraient per asseure’s i dipositar diners. Un any després i per falta de vigilància, algú/na ha retirat tot el capital. Ha deixat el banc assolat! Ha arribat la roina! No sé si ha estat a punt de demanar un rescat econòmic...

30-05-2017

Però el que sí necessita és un rescat estètic, la caixa forta oberta del mostrador ha patit en la retirada de l’efectiu. Jo que passe sovint pel seu costat vaig descobrir el dia 11 de març que el banc ha perdut tot el capital que tenia en efectiu, han deixat la vidriola a zero.

11-03-2018

La curiositat que representava una xicoteta intervenció artística, segons paraules amigues en un altre comentari ha deixat pas a la necessitat d’altra intervenció per tornar a deixat el banc amb la seua funcionalitat original, com era la de servir de seient. L’art ha arruïnat l’obra original.

Detall ampliat del resultat estètic 11-03-2018

Acompanye l’accés directe a la pàgina on explicava la instal·lació del banc fa poc més d’un any.

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1838825493048376&set=oa.1833427036912375

I la del desenllaç un parell de mesos després era:

https://www.facebook.com/groups/1651393878449026/permalink/1879966978925047/

FALLA “EL RETALL”

El diccionari normatiu valència de l’AVL, defineix la paraula “retall” en la primera de les seues quatre accepcions com: “Tros sobrant de paper, de tela o d’un altre material que resulta de retallar una cosa i que queda com a rebuig en l’execució d’un treball”. 

També parla de retall com a “Fragment d’un escrit que s’incorpora a un altre escrit”, com “L’acció de retallar” parlant-ne de tauromàquia i de “Article o anunci extret d’un diari o d’una revista”, al parlar de retalls de premsa.

I l’any 1978 una escissió de la falla “Primitiva” –que fins a eix moment s’havia anomenat “Comisión fallera Almusafes” entre 1974 i 1977– creava una nova falla anomenada “El Retall”, al mateix temps que la primera, amb ja quatre exercicis fallers es batejà com a “Primitiva” què era el nom que millor li anava per la seua antiguitat.

Pot ser fora el dia de la presentació, però  no és segur

Julio Escrivá Bonifacio, que havia segut el primer president de l’altra i ja portava tres anys de vocal en aquella la ficà en marxa, novament com a president. Encara que he estudiat els vuit primers anys de la Junta de la falla Primitiva i he vist qui estava en ella i desaparegué en l’any 1978 –suposadament per marxar-ne a la nova– no estic en condicions de donar més noms, amb el risc d’enganyar-me, però segurament alguna persona i/o familiar identificarà membres de la nova falla al mirar la foto.

Falla d'aquell any

De moment desconec si sols va funcionar eix any i no dispose de més material. Li agraeix a Flora Escivà aquest que puc mostrar-vos i que me’l va passar fa dos anys. Al llibre de festes del poble d’aquell any 1978 apareix un anunci de la nova falla, cosa que no he pogut trobar en els anys següents. El que sí sé és que Julio tornaria a la falla Primitiva en l’exercici de 1982 i almenys dues persones més, que havien segut fallers en la falla anterior en 1977.

ACOMIADAMENT DE VICENTE GARCÍA CASTILLO

Ha arribat el moment que no desitjaven però que era inevitable. Poc a poc t’has anat apagant en estos últims mesos. L’edat –­94 anys–­ i algunes complicacions de salut t’encaminaven al final del camí. La teua ha sigut una vida llarga i molt plena de tot tipus d’experiències, sacrificada ja des de ben xiquet. No tenies encara vint anys i –orfe de pare i mare– et tocà convertir-te en cap de família per traure abans als dos germans i la germana que venien darrere. No podies estudiar perquè la necessitat de treballar per contribuir al manteniment familiar era més forta. Era molta la responsabilitat i crec que en això sempre has complit perfectament.

En l'exposició dels 50 anys de l'escut municipal en 2011

De jove fores en el teu poble –Sollana– “ajudant del mestre” quatre cursos i estic segur de que hauries sigut un ”gran mestre titular” si les circumstancies de la vida hagueren sigut distintes,... però mai t’he sentit una queixa.

I ja casat, has continuat treballant de valent per portar la casa i la família, dedicat professionalment a la Sèquia Real a Sollana entre els anys 1947 i 1988, i al mateix temps ajudant també en l’empresa familiar a Almussafes.

El teu camí per la vida ha estat envoltat per la família, el treball i la teua afecció per llegir, buscar materials per arxius i biblioteques, ordenar i classificar-los, confeccionar primorosament textos mecanografiats o fitxes que omplien arxivadors perfectament ordenats i prestatgeries de llibres comprats, conèixer i parlar amb altres persones amb afeccions semblants,... tot això i –a més– la devoció religiosa i sobre tot “mariana”, que guiava la teua existència i que et portà a fundar amb unes poques persones la Confraria de la Santíssima Creu.

A Sollana el dia que presentaren el llibre dels teus "Escrits"

Has sigut sempre una persona il·lustrada, de formació autodidacta i per a mi –i crec que també per a altres– destacaves en moltes disciplines. Amb tu et podia parlar de qualsevol cosa. Encara que tenies predilecció per alguns temes concrets... i Sollana sempre en el cor!. Era normal que Sollana creara el seu Arxiu Històric amb els materials que has anat elaborant i reunint al llarg de tota la teua vida.

Al lloc de treball en agost de 2011

Entrar al teu despatx era una alegria per a la meua vista cada vegada que hi pujaven, el coneixia prou bé i em movia lliurement. Ta casa ha sigut per a mi com una “segona casa” durant moltes hores. I els caramels de cafè –“kopikos”–, què bons! “Un cigarret”?, preguntaves i treies de la butxaca el caramel i afegies “pren, un també per a la teua dona!”, sempre pendent de tots. Com vaig a tirar en falta tot això! Ara, són moments de profunda emoció, ens hem estimat molt. Al meu arxiu s’ha quedat també una part de tu i d’alguns dels teus materials!

D'excursió al terme de Sollana el 28-08-2012

T’has anat i m’has deixat un poc “orfe” de les teues paraules sempre amables i respectuoses que ja no tornaré a sentir, dels teus coneixements que regalaves a tothom, de la teua immensa modèstia i humilitat, de tantes coses... ara em quedarà el record de tants moments viscuts en la teua companyia, fent el que ens agradava i moltes vegades amb una certa incomprensió de persones que no arriben a entendre que algú puga fer coses per millorar la societat sense esperar res a canvi, “quijotes” deies per definir-nos i tenies molta raó.

De visita en ta casa explicant-nos coses emocionat el 23-05-2013

Has sigut per a mi el que jo he qualificat sempre com “el meu millor amic major”, per la diferència d’edat. En els últims anys –però sobre tot el l’última dècada– hem compartit moltes aventures culturals junts, ací o a Sollana, en xerrades, presentació de llibres, exposicions, eixides... investigàvem, escrivíem, llegíem coses de l’altre, intercanviàvem opinions sobre temes de la història i el patrimoni local,... ha hagut molta complicitat entre nosaltres.

Amb el teu amic cronista Joan Moleres al que proposares pel càrrec en 1954

Mentre estigueres treballant, la ruta “Almussafes – Sollana – Almussafes” la tenies gravada en la memòria, quants quilòmetres recorreguts a pesar de la poca distància física!. I malgrat la teua jubilació fa tres dècades, sempre has mantingut els vincles amb el teu poble. Has col·laborat des del principi en el Col·lectiu “L’Ullal” envoltat de joves amb moltes ganes d’aprendre i de saber, que investigaven la història de la localitat, es divertien, editaven llibres,... una oportunitat que Almussafes no ens ha proporcionat mai. I també estava l’amistat del teu amic de sempre, Juan Moleres, al que acomiadàrem fa poc.

El dia que obriren l'Arxiu Històric de Sollana amb el teu legat

En tu s’unien en perfecta simbiosi els dos pobles: a Sollana estaves unit per vincles de naixement i de treball, a més de les amistats de sempre, el Col·lectiu,... Almussafes era el teu lloc de residència des que et casares amb Amparín fa seixanta-quatre anys. I cada vegada que hem anat cap allà junts, he sigut testimoni de com t’estimaven tots els sollaners, alguns dels quals recordaven encara aquells anys d’infantesa com a alumnes de l’escola en que feres de mestre.

Abans de la conferència sobre els 750 anys de la Sèquia Real del Xúquer

Fins fa pocs anys has escrit i publicat molts articles sobre Sollana, també alguns sobre Almussafes – apareguts als llibres de festes– a més de ser corresponsal del diari Las Provincias en el nostre poble entre els anys 1965 i 1979. En les festes de 2011 el poble t’atorgà el premi cívic “a un autèntic autodidacta, enamorat de la història i del patrimoni locals i un fill adoptiu d’Almussafes”, eixes paraules et presentaren abans de pujar a l’entaulat a replegar-ho.

Després de rebre el premi cívic el 21-07-2011

Podria dir moltes més coses, però ja acabe i ho faig amb les paraules del nostre amic Aurelià Lairón que et dedicà al llibre publicat en 2011 i que recull els teus “Escrits” referits a Sollana, recollits pel també benvolgut amic Joan Ferrús. En aquell moment ell parlava en present al dir “és un home...”, ara les paraules són ja passat: era “un home bo, un home de bé!”.

Perdona’m per estes paraules que faig públiques, perquè tal vegada haurien ferit un poc la teua modèstia.

Descansa en pau amic Vicente!!!

MOLLÓ HECTOMÈTRIC DEL CARRER MAJOR

Quan jo vaig vindre a Almussafes en l’any 1980 em vaig trobar que la carretera per la qual venien travessava tot el poble i per ella passaven tot tipus de vehicles en direcció nord/sud o al revés, ja què no n’hi havia cap alternativa dins el terme municipal si no era l’autopista per l’est.

  

La carretera era la comarcal 3.320 –C-3320– que recorria el terme municipal al llarg d’uns sis quilòmetres i creuava tot el poble: carrer València, carrer Major, plaça Major, carrer Metge Bosch i avinguda d’Algemesí. Supose que sabeu que el punt més estret era en el carrer de Metge Bosch.

La wikipedia diu en castellà que “la carretera C-3320 fue una carretera española perteneciente a la Red comarcal de carreteras del Ministerio de Fomento. Su recorrido comenzaba en la localidad de Almussafes, en el enlace con la autopista A-7 (hoy AP-7), y finalizaba en la localidad de Játiva junto al enlace con la carretera N-340. Unía las comarcas de la Ribera Baja, Ribera Alta y La Costera. Tenía una longitud de 43 kilómetros. Al ser transferida a la Generalidad Valenciana, se ha cambiado la nomenclatura y dividido en 2 carreteras diferentes, el tramo entre Almussafes y Alcira como CV-42, que incluye las variantes de Almussafes y Algemesí así como el nuevo acceso desde la Autovía A-7 a la factoría Ford. Y el tramo de Alcira a Játiva se ha renombrado como CV-41”.

  

Molló front el número 70 del carrer Major

El que jo vaig ficar ahir era un molló hectomètric, que encara que no es veia molt, en el seu moment d’esplendor ficava l’hectòmetre –en les fotos, 9, 8 i tocaria el 5, però està esborrat completament– i baix el quilòmetre –37, pràcticament esborrat en les tres– separats per una ratlla horitzontal. Encara que hem passat i passem pel seu costat centenars de vegades ni s’adonem de la seua presència i es conserven tres al llarg del recorregut d’aquella travessia, que quan s’han fet les voreres no han segut retirats. Corresponen als números 100 i 70 del carrer Major i el tercer estaria en la plaça Major en la part esquerra de la façana del temple parroquial, junt la porta del despatx.

Molló front al nº 100 del carrer Major

 

Encara que la carretera anava des d’Almussafes a Xàtiva, els quilòmetres es comptaven des d’allà fins ací i el nostre poble es trobava entre els quilòmetres 37 i el 38 venint de Xàtiva, el primer es situaria aproximadament prop d’on es trobava la granja de Perera i el segon abans d’arribar al carrer de Santa Creu. Al plànol que acompanye de l’any 1972 no està marcat el quilòmetre 38.

Molló en la façana de l'església quasi esborrat

En castellà la paraula molló és diu “mojón” i a més del tràfec s’usa també pels límits territorials del terme municipal, per exemple. Es tracta d’una pedra, normalment de granit, que indica la via per on es circula i la distància al seu inici quan parlem de carreteres. Acompanye també un dibuix de com és veuria una d’eixes pedres des dels costat, del front i des de dalt, la qualitat original és tan escassa que no es poden apreciar les mesures.

Al mig exemple del que seria el molló del punt primer entrant

En maig de 1988 es va inaugurar la Ronda Est que tragué el tràfec de tota la travessia, però no va ser fins vint anys després, en desembre de 2008, quan va arribar el moment de firmar els traspàs de les competències de conservació i explotació del tram de carretera que passava pel carrer Major i de la Ronda Est, canviant les titularitats d’ambdues vies, al municipi tornava la del carrer Major mentre que la Ronda passava a l’administració autonòmica.

Acompanye algunes fotos on es mostren els tres mollons hectomètrics, que com el prefix “hecto” del nom indica, assenyalaven la distància de les deu parts de cent metres en que es dividia un quilòmetre.

ALMUSSAFES, POBLE RIC !

Ja fa anys vaig escriure en algun lloc que encara que “Almussafes fora un poble ric”  això no significava que “Almussafes fora un poble de rics”, ja què rics no n’hi ha tants en realitat –pense, igual m’enganye!–, perquè si bé en cert que Almussafes és un dels pobles de la Comunitat Valenciana amb la renda per càpita més alta, la gent que viu al nostre poble no és general molt rica, jo pense més bé que de forma majoritària es tracta de persones o famílies amb unes rendes mitjanes, igual tirant un poc cap a altes.

Les estadístiques són molt sofertes. Si mirem per exemple el consum de cervesa per càpita en Espanya en l’any 2015, fou de 82,8 litres per persona i any, –segons la wikipedia–, si a mi no m’agrada la cervesa i no bec, algunes persones estant bevent-se la que es conta com a meua, veritat?, doncs igual o semblant passa amb els diners... “la mitjana... és la mitjana” i més d’una vegada he hagut d’explicar-ho en escola als meus alumnes, es calcula sumant totes les xifres, des de les més altes fins les més baixes i dividint pel número de dades usades ix...

Primer trimestre de 1984. La carretera passava pel costat de la tanca.

El dia 28-03-2015, el díari Las Provincias  publicà una informació titulada “El día que Ford cambió la historia de Almussafes” i en un dels paràgrafs deia que “La factoría Ford supone el 8,2 % del Producto Interior Bruto de la Comunitat Valenciana y Almussafes es el pueblo con la renta per cápita más elevada de la autonomía”. Ho digué així i el periodista que ho signà es quedà tant “pancho”, perquè la veritat és que amb informacions com eixa demostrà que l’article l’havia fet un poc ràpid i sense informar-se prou... a premi a la veracitat i professionalitat crec que no podia optar!

Un enllaç d’aquell article el va compartir en Facebook un amic meu el dia 9 de juny de 2017 a les 13:58 i jo el vaig llegir i fer el següent comentari: “És un article de diari del 28-03-2015 i té algunes inexactituds, però bé!”. Tampoc era cosa d’entrar en les inexactituds d’un article publicat feia vint-i-set mesos. Jo no pensava que vuit mesos després anava a eixir novament.

Però heus ací que el més passat torna a aparèixer la frase del 2015 en un article del diari Levante titulat “Almussafes siempre gana” i es deia: “Almussafes es el pueblo con la renta per cápita más elevada de la autonomía”, exactament amb les mateixes paraules i s’escrivia a la web. Fins i tot, en una entitat local molt important es va repetir la “mentida” uns dies després.

Foto actual del 17-10-2017. És una vista del poble des dels camps de l'est.

Això provocà un comentari meu en el Facebook el dia 9 de febrer per corregir l’error i deia exactament on ens trobàvem segons un informe del diari El País elaborat en 2016 a partir de les rentes per càpita de les 2.964 localitats d’Espanya amb més de 1.000 habitants, en elles el nostre poble es trobava en el lloc 592 i si feien cas sols de la Comunitat Valenciana, estaven en el número 32 –sobre un total de 320–.

Hui 4 de març el diari Levante publica a la pàgina 29 un informe elaborat a partir de dades de l’Agència Tributària, en la qual i a partir de l’IRPF declarat per les poblacions de La Ribera –a l’igual que de tota Espanya–, el nostre poble es troba en el lloc 584 nacional i el 32 autonòmic. Esta informació sí afirma que som la població més rica de La Ribera, cosa de la qual me n’alegre moltíssim, però clar no és igual ser la primera d’entre les Riberes Alta i Baixa, que ser la més alta de la Comunitat Autònoma.

I acabe amb un text del meu article titulat “FORD FA QUARANTA ANYS A ALMUSSAFES”que com a cronista vaig enviar als diaris en desembre de 2016 on parlava de la importància de la vinguda de Ford pel nostre poble. Hi deia: “Quan en l’any 1976 Ford començava a funcionar Almussafes comptava amb uns 4.000 habitants i un pressupost municipal anual que no arribava als 19 milions de pessetes, ara quan la població és d’uns 8.800 habitants, el pressupost ascendeix a uns 14,7 milions d’euros, el que significa que s’ha multiplicat per quasi 130 vegades aquell, en la seua equivalència en pessetes. Al mateix temps, la població s’ha multiplicat sols per 2,2”. Ací és on s’aprecia la riquesa del “miracle econòmic” que ha representat la Ford!

DIAPOSITIVA PUBLICITÀRIA DEL CINE DELS ANYS SEIXANTA (I)

Els que tenim una edat propera als seixanta anys o més, visqueren a la nostra infantesa i joventut, algunes hores de cine a la setmana, ja que era una distracció quasi única, en aquells moments la televisió portava pocs anys en Espanya i ací al poble n’hi havia pocs televisors –normalment a alguns bars–, un anys després encara n’hi havia pocs en les nostres cases, el que obligava anar a veure-la a casa dels escassos amics o amigues que hi tenien.

Però al cine es podien passar tota la vesprada festiva del diumenge, ficaven dues pel·lícules de normal i en aquell temps la sessió començava amb el “No-Do”. La Wikipedia en diu el següent: “El NO-DO  –acrónimo de Noticiarios y Documentales– o nodo, tal y como lo registra el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua​ era un noticiero que se proyectaba obligatoriamente en los cines españoles antes de la película en sí, entre 1942 y 1976, y ya de forma voluntaria, hasta 1981”.

Tant de temps en el cine obligava a fer algunes parades, en moments que s’aprofitaven per canviar el rotllo de la pel·lícula, perquè esta podia vindre en dos o més segons la llargària i/o també la durada. El rotllo ficat s’acabava, s’encenien els llums i era el moment d’eixir als serveis i/o passar-se per la cantina a comprar-ne coses. Al cine s’entrava i es menjava de tot. Quan el següent rotllo estava a punt sonava un timbre d’avís per tots els llocs i la gent tornava als seus seients. Quan acabava la primera sessió es començava la segona i si havies entrat tard a la primera pel·lícula i ja estava començada et quedaves al principi de la segona sessió i quan l’havies vist tota et marxaves... També en els intermedis s’aprofitava per ficar publicitat d’establiments comercials de la localitat, col·locant les diapositives d’una en una.

A finals de l’any 2016 vaig comprar tres objectes que s’anunciaven en castellà com a: “Diapositiva para cine, publicidad, celuloide, antigua, original, Valencia, Almusafes”

Són una espècie de diapositives o transparències, per la semblança a les que coneguem dels carrets de fotografia, encara que estes són més grans. Si les normals que ficaven en un projector de diapositives tenen una grandària de 5 x 5 centímetres i portaven una fotografia positiva de colors reals creada en un suport transparent i estaven envoltades d’una estructura plàstica, les de cine tenien una grandària de 9,7 x 8,1 centímetres, ja que els projectors eren més grans i en aquest cas estaven envoltades per una simple cartolina negra retallada, que es podria canviar quan fora necessari.

Acompanye la diapositiva del cine de “Tejidos Barberán” i l’anunci de la mateixa botiga al programa de festes de l’any 1967. En aquell temps estava instal·lada al número 5 del carrer de Sant Roc. Allà estigueren poc de temps fins que es mudaren al cantó dels carrers de Santa Anna i Literat Azorín i allà estigueren fins l’any 2008, en què arribà la jubilació de Paqui Piles, la propietària perquè Angel Barberán –el seu home– ja els havia fet però continuà treballant fins aquell moment. 

També, una foto de la botiga del dia 27-05-2004. Eren les 14:50 hores i jo entrava a escola per la vesprada, la botiga encara estava tancada per descans del migdia.