divendres, 26 de febrer del 2016

23F DE 1981 EN L’ESCOLA

Un cúmul de problemes amb la Delegació Provincial del Ministeri d’Educació i la Inspecció educativa, a més de la imposició d’una direcció del centre, que no contava amb recolzament del claustre de professors de l’època venia provocant des de principi del més de febrer de 1981 conflictes que semblaven de difícil solució.


L’Organisme responsable de l’Educació –que en aquella època encara estava en mans del Ministeri d’Educació amb seu a Madrid, perquè no tenien competències com a Autonomia– se li va ocórrer a principi d’aquell mes suprimir tres dotacions de professorat quasi a meitat de curs, amb els problemes de reorganització dels grups que això provocava.

La senyora inspectora explicà davant el claustre de professors el dia 20 de febrer que “s’havien desbordat les substitucions de professors i no n’hi havia prou mestres per fer-les i que encara que n’hi havia mestres en atur, la prioritat eren els pressupostos destinats a l’E.G.B”.... així és que el nostre centre i uns pocs més havien de perdre un número de professors que els ajudara a resoldre el problema, creant al mateix temps un altre a l’escola, que va suposar refondre els tres grups de 7é curs i de 8é d’EGB en dos i una nova organització del centre respecte de les substitucions als companys malats, entre altres.

Ja en reunió de claustre del dia 17 en que estudiaren les possibles solucions al problema es parlà de l’assemblea informativa que s’hauria de celebrar el dia 23 de febrer i en la qual anaven a intervindre tots els sectors educatius, representats per la direcció del centre i alguns mestres, l’associació de pares i l’ajuntament. La primera cosa que es faria en dita reunió seria llegir la Resolució del Delegat on s’explicava la supressió dels tres mestres i s’explicava el Recurs d’alçada elaborat en la seua contra... informant a la premsa, etc.


Així que arribà el 23 de febrer de 1981 i el claustre de professors havia invitat a tots els pares i mares del centre a una assemblea general informativa –era la segona d’aquell curs, ja que el 16 de desembre anterior ja s’havia fer altra per parlar de la problemàtica de l’ensenyament a nivell estatal...–. L’esquema de funcionament era els següent, primerament es reunien els pares i mares amb el tutor en la seua aula i després es passava a una reunió conjunta...


L’escola estava plena de gent que omplia les aules i els corredors i aleshores arribà el bàndol de l’estat d’excepció que dictà Jaime Milans del Bosch, que estava omplint la ciutat de València de militars amb blindats i camions de l’exèrcit. Tot el món hagué d’abandonar el Centre educatiu i anar-se’n a sa casa. Jo també ho vaig fer, vivia a les casetes de mestres que estaven al cantó de carrers Llauradors i l’avinguda de Paral·lel, al mateix lloc on actualment es troben els contenidors soterrats del Parc de les Palmeres i encara vaig xerrar una estona amb el meu company de nivell José Mª Enguix –que l’any següent seria el director– i que ja es marxava cap a València.


La nit dels transistors jo també la vaig passar preocupat al llit, sols feia tres anys que havia acabat el servei militar, tenia un fill que encara no tenia l’any i no ocultaré que teníem por... i aquell matí següent anaren a escola com si fora un dia normal, però sense estar resolt encara el problema, cosa que passaria al cap d’unes quantes hores.

Quedaren tan marcats en nosaltres aquells moments viscuts que a les actes de les reunions del claustre següent, en els dies 26 i 27 de febrer, no diu res referent al colp d’estat que s’acabava de produir.

I ací, apunte una anècdota que em passà el dia 27-5-2006. Estava en casa d’una alumna que ensenyava el vestit de primera comunió i em vaig trobar amb un exalumne de 6é B d’aquell curs anomenat Antonio González, al ficar-nos a parlar em digué que tenia una imatge de mi, li vaig dir que me la passara, però em va aclarir que la imatge la tenia en la seua ment. Fou del dia següent al colp d’estat, jo anava carregat amb la ràdio i els vaig deixar fer el que volgueren durant tot el matí. Em tocà dir-li que ells eren xiquets i no podien entendre el tema però que jo l’havia passat molt malament.

Altres persones del poble podrien contar diferents versions del que passà en aquelles interminables i complicades 17 hores i mitja a cavall entre dos dies.

Lamente que els documents no semblen atractius però foren història de l’escola. La foto en color és perquè recordeu quines eren les cases de mestres que estaven en un cantó del camp de futbol que després es convertí en el Parc de les Palmeres.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 23-02-2016.

CIRCUIT URBÀ DE MOTOS PEL POBLE EN 1980

Ja vaig parlar en una ocasió de què al paratge que nomenaven en els anys vuitanta com a “La Laguna” es celebrà en un circuit preparat allà alguna competició de Moto Cross com la de l’any 1980, va ser una prova de 80 cc puntuable pel Campionat d’Espanya en aquell any, el “Trofeu Ciutat d’Almussafes”. Desconec si va ser l’única vegada o si ni hagueren més.

Si voleu veure aquella foto novament podeu entrar al meu blog amb el següent accés directe: http://cecilioalcaraz.blogspot.com.es/2015/03/la-laguna-iii.html. Entrareu en la pàgina de “La Laguna III”, però també feia alguna referència en la de “La Laguna II”. Era una informació que em passà en octubre de 2012 Juan Miguel Asunción, que fou el president del Moto Club La Ribera.


Però les fotos que us passe ara, també de la mateixa procedència, corresponen a una carrera dins un circuit urbà, darrere les fotos diu “Almusafes circuito urbano” i a més dels nom dels pilots figura en totes el text “carnets 19-11-80”. Si fora eixa la data de celebració de la prova jo ja vivia ací però ni ho vaig saber ni tinc altres referències. Aquell dia fou diumenge per tant seria possible... La zona és la part est del poble, s’havia asfaltat el carrer Sueca –què és on visc jo des fa trenta anys–  però estava buit de construccions des de l’encreuament amb Vicente Gay fins el carrer Rei en Jaume. A la dreta de la imatge es veuen els camps, en aquell temps encara no estava construïda tampoc la Ronda Est.


En aquella prova contaren amb la presència de Ricardo Tormo (1) i Jorge Martínez «Aspar» (5). Ricardo Tormo ja s’havia proclamat campió del món en 50 cc en 1978 i tornaria a ser-ho en 1981 i en Espanya ja tenia diversos títols en 50 cc i 125 cc. Jorge Martínez «Aspar», triomfaria també sent campió d’Espanya el mateix any 1881 en 50 cc i guanyaria més campionats d’ací en aquella dècada, arribant a campió del món en 1986 i repetint-ne en anys successius.


També estaven altres pilots que no feren tanta història, com : Vicente Ferrer (2), José Antonio Boix (19), Andrés Sánchez Marín (43), etc.

En els anys 2013 i 2014 es celebraren també en un circuit urbà del poble carreres de velocitat en 80 cc i 250 cc puntuables per la Comunitat Valenciana en les quals participava en l’organització el nostre pilot local Antonio Olmos Reyes i el seu fill crec que competia, però això eixirà en altra ocasió.

Com podreu imaginar els números entre parèntesi corresponen a als de les motos participants. Espere que no hi haja errors en les informacions escrites sobre els campions nomenats.


Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” i compartit a la pàgina de “Almussafes” el dia 17-02-2016..

OBRES AL PARC CENTRAL

Estem en el dia 8 de maig de 1995 –dic la data exacta perquè tenia el costum d’anotar-me totes les dates que feia les fotos i pertany a un carret revelat el dia 10 de juny– i les obres de remodelació del Parc Central ja estan en marxa. Durant l’any 1994 i fins eix moment ja s’havien produït diverses tales de pins.


Ací es veu el buit deixat a terra del Parc i en la porta del col·legi per tal de fer el porxe cobert que llueix a aquell lloc des fa una vintena d’anys.

En l’actualitat no queda pràcticament res del que es veu a la fotografia. L’escola del fons amb els seus arbres desaparegué, d’aquells pins i dels bancs no en queda cap. És possible que sols el tauló d’anuncis gran es mantinga reciclat en la tanca de la nova escola. I els grans “maceters” col·locats en formació provisional a la part de l’esquerra a saber per on paren, si es que encara funcionen en algun lloc.

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 09-02-2016.

ANTIGA PUBLICITAT AL CARRER

El que vegeu a la part esquerra de la composició és una imatge que vaig fotografiar el dia 30-09-2006. Hi era al carrer Cervantes en una casa que feia cantó amb el carrer Major i que fou enderrocada en febrer de l’any 2013 i substituïda per una nova. Era d’una publicitat de meitat del segle XX o un poc després.


Pense que estava amagada baix d’un senyal de tràfec –concretament de direcció prohibida– i al llevar aquest últim, taparen els forats de la paret d’on es subjectava amb material i la pintaren per damunt. Voldrien dissimular l’anunci i la zona fosca que havia deixat el senyal després de pintar la resta de la paret durant molts anys envoltant-ho i quedar destapada en eix moment, però sols ho aconseguien a mitges...

Ja sé que no es veu molt bé  i costa fixar-se un poc, però si comparem el que es veu amb la imatge de la part dreta, podem adonar-nos perfectament de què estem parlant, l’anunci de gasosa La Casera, un refresc de la nostra infantesa, que encara es comercialitza. Hui n’hi ha molta oferta de marques però en aquell temps era la més coneguda.

En els anys cinquanta es trobava una botiga d’ultramarins en aquella planta baixa i segurament encara era l’única cosa que quedava d’aquell establiment i permetia recordar-ho. La dona major que viu a la casa actual diu que de fadrina treballà en aquella botiga fins que es va casar.

He estat buscant el nom de l’establiment o alguna publicitat de les incloses als llibres de festes de l’època, però lamentablement no he trobat res. Tal vegada en altra ocasió...

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 02-02-2016 i compartit a la pàgina de “Almussafes Història recent”.

EL BASURERO LE FELICITA LES PASCUAS DE NAVIDAD

Durant el segle XX era normal que quan s’acostaven estes dates treballadors/res de diferents oficis imprimiren unes targetes per repartir-les uns dies abans de les festes i completar un poc els “ajustats sous” que rebien a canvi del seu treball.


Carters, serenos, fematers, vigilants, carreters, forners, sastres, cambrers, repartidors,... aprofitaven el moment per repartir-les entre els seus clients o a les persones a les que prestaven algun servei. Els que tenim més edat poden recordar el munt de regals que rebia algun policia municipal amb casc i xiulet al mig del carrer, bé perquè eixia al NO-DO, en la televisió de l’època o en alguna pel·lícula de cinema.


En eixes targetes solien incloure una escena del naixement –el portal, els reis,..– o una representació d’una taula ben parada per gaudir de les dates festives –amb aliments diversos: el pollastre rostit amb el ganivet preparat per trossejar, fruites, cava i en algunes un titot viu–. En algunes targetes es representaven ambdues escenes. El significat de les mateixes era molt clar, les felicitacions buscaven replegar les “estrenes” que ajudaren a passar millor el Nadal de tota la seua família.

Actualment la xarxa d’Internet pot proporcionar-nos còpia de moltes d’aquelles targetes que conforme s’allunyaven en el temps eren més boniques pels seus dibuixos i colors. I ja en èpoques més recents amb dibuixos molt més ximples o d’una impressió més modesta.


Acompanye foto de la targeta que em portà a casa el dia 9 de desembre de 1992 un dels fematers del poble, en la qual vaig ficar el segell de la data. És més senzilla que les altres dos que també adjunte i que es nota la seua antiguitat perquè corresponen a una època en que els fematers arreplegaven els fem amb un carro i haca. Estes procedeixen de la xarxa d’Internet.

Publicat al Facebook el dia 24-12-2015 i compartit a RIBERA PARLA, tens molt a contar!

FUTBOL DE NADAL 1983?, POLÍTICS CONTRA FUNCIONARIS

Una dia de febrer de 2014 va arribar a les meues mans una foto que vaig poder datar ràpidament –amb les reserves apuntades darrere– al veure en ella al metge que tenia la consulta al carrer Mestre Cardona enfront de la meua casa de mestre. Es tractava de Juan Pablo López Ramírez que estigué un any prestant els seus serveis a la sanitat local. En aquell moment estava repartida en dos emplaçaments, el de la vivenda on ara es troba l’actual retén de la policia local i al lloc nomenat abans.


Totes les persones que hi apareixen són conegudes per mi des de sempre, i imagine que per totes les persones que tenen una edat semblant a la meua i/o alguns anys més o menys. Lamentablement algunes d’elles ja ha ens deixàrem...

Em vaig posar a investigar el motiu de la foto i per obtenir eixa informació vaig buscar alguns d’entre els protagonistes i vaig parlar amb tres o quatre, però la major part de la informació que escric a continuació vingué de Josep Folch i de Jesús Gil.

Folch em digué que semblava recordar que va ser en Nadal, que anaven a dinar junts –a la Sala Real, possiblement– i algú va suggerir fer-ne un partit de futbol. M’ha recordat algunes anècdotes, com la de que l’alcalde no volia jugar i es ficà d’àrbitre, o que els polítics no eren prou i hagueren de buscar altres persones per completar equip, que Paco Girona era el porter dels polítics i Montoro –que per cert no apareix a la foto– li caigué damunt i li va fer malbé un parell de costelles i ell mateix –Folch–, va acabar amb un dolor fort...

En eixa foto apareixen majoritàriament autoritats i empleats municipals. L’any passat Jesús Gil em comentà un dia que en aquella època havia molt “bon rotllo” entre els polítics, els funcionaris i el personal de servei extern... a més, corroborà la informació de Folch al comentar que segurament fou un partit organitzat el dia de Nadal i després se’n anaren a dinar tots junts a la Sala Real. Em contà també algunes anècdotes sobre els “ferits”: a Paco Girona el xafà Montoro, Folch tenia dolors al dia següent i un altre –Ino ?– va rebre un baló al pit i al dia següent li molestava prou. En quan a l’alcalde no xiulà el final del partit fins que no empataren a dos gols.

El partit es feu en el camp de futbol vell i sembla que fera molt bon dia per a estar em desembre, però ambdós coincidiren en l’època.

Jo pense que la foto va ser el Nadal de 1983, perquè les fotos d’un treball meu d’abril de 1984 les vaig fer amb la càmera fotogràfica del metge i no crec que hi estiguera ací al següent Nadal. De totes les formes, un any més o menys quan ja fa trenta canvia poc el tema. Com es pot veure en la foto tots els protagonistes estaven joves. Han passat els anys però supose que per a ells serà un bonic record.

Si mirem la targeta roja que portava l’àrbitre –Vicente Escrivà– no era precisament xicoteta.

Com sempre, espere que ninguna persona afectada s’agarre mal esta crònica.

Publicat al Facebook el dia 23-12-2015 i compartit a la pàgina d’Almussafes. 

LOTERIA DE NADAL DE 1960

Estem a poques hores del sorteig de Nadal del 2015 i aprofitant el moment, us presente una papereta de loteria de Nadal de la nostra Societat Musical que una gran quantitat de veïns i veïnes del poble jugaren en l’any 1960. Per tant, de fa cinquanta-cinc anys. Correspon al número 19.813.


Com podeu observar a la mateixa la participació era de 4 pessetes, supose que amb la farda, 5.

En aquell any un dècim valia 400 pessetes, per tant amb cadascun es podien imprimir 100 paperetes i el premi gros era de 30 milions de pessetes per sèrie, o dit d’una altra forma, 7.500 pessetes per pesseta o 30.000 pessetes per papereta. Això era una bona quantitat de diners. I crec que no li tocà res, perquè la grossa caigué en el número 02.365.

En la pàgina web http://www.nodo50.org/esperanto/artik43es.htm, parla dels jornals de 1958 per fer-nos una idea aproximada del que suposaven 4 pessetes en aquell moment. I compara els jornals amb els anteriors a la guerra espanyola. Però parlant de 1958 diu, que: “En la actualidad, el mismo trabajador gana al día 36 pesetas, y los artículos, que han subido de precio –comparando con la época anterior a la guerra–, cuestan: 1 kg de pan, 7,50 pesetas; 1 kg de carbón, 2,75 pesetas; 1 kg de azúcar, 11 pesetas; 1 kg de patatas 2,20 pesetas; 1 kg de arroz, 11 pesetas; 1 litro de leche, 4 pesetas; 1 litro de aceite, 16 pesetas; 1 camisa, 150 pesetas; un traje bueno, 1.500 pesetas,; 1 par de zapatos, 140 pesetas; 1 corte de pelo, 8 pesetas; un periódico, 1,50 pesetas”.

És d’imaginar que dos anys després les coses no haurien canviat molt. Els preus no són comparables amb els d’ara i tampoc els premis, que segons la història de la loteria, encara que hui semblen grans van a menys des que començà a vendre’s loteria  en 1812.

  

Acompanye foto d’un dècim d’aquell sorteig per davant i per darrere, que m’ha prestat per a fer-les el meu amic José Mª Bullón, al qual li ho agraeix.

I ja sols em queda desitjar-vos sort davant el sorteig de demà. Tots i totes tenim la il·lusió però sabem que la realitat s’imposarà des del mateix moment en que acabe el sorteig i arribarà “el moment de la salut”, perquè a tots i totes no pot tocar la grossa.

I emulant el lema d’alguna pel·lícula... “què la sort ens acompanye!!!”

Publicat al Facebook el dia 21-12-2015.  

Compartit a la pàgina d’Almussafes el dia 22-12-2015.