Entre les informacions
aportades per José Marí Blay estarien totes les que van a continuació.
Aquella plaça de bous metàl·lica tindria uns 30 metres de diàmetre aproximat i
s’omplia sempre tant per la vesprada com per la nit. Totes les actuacions
programades tenien lloc dins, pel dia la gent gastava diners en cervesa,
cacaus, etc., i per la nit algunes persones sopaven, encara que l’entrepà el
portarien de casa, però comprarien alguna cosa per acompanyar. Es tractava de
fer activitats per a traure “duros”.
Les feien a principi de mes perquè al poc
d’acabar-les començaven els bous a Sollana, encara que allà són al carrer. Però
com venien d’altres pobles veïns no els interessava econòmicament que unes
festes es solaparen amb altres.
Una de les coses que pensàrem fer consistia en la
venda d’uns cartonets que omplien amb els noms de cada casa –noms i cognoms
d’una persona– per crear un llistat i així poder encarregar els pastissets que
dies després repartirien per les cases on havien venut cartons. Era un pastís
de moniato, segurament dels que anomenem “encarats”. Anàvem de casa en casa i al cartonet ficaven
les dades de la persona i em contà l’anècdota de que al carrer Major vivia un
tal “Roberto”, segurament en la casa que actualment està la gestoria, que
treballava quasi enfront de casa en l’oficina de la “Caja de Ahorros y Monte de
Piedad de Valencia”. Es fiquen a apuntar el nom i els cognoms del fill major i
escriuen “Roberto Francisco Javier Ignacio de Loyola” que era tot el nom i
ocupen tot l’espai dels cognoms també, sembla que qui apuntava era José Luís
Contell i quan acabà d’escriure tot el nom li digué al pare, ací ja no caben
els cognoms i Roberto pare li contestà, “en el què has ficat ja n’hi ha prou,
ara ja saben qui és...”, la qüestió és que no s’assabentaren dels cognoms.
Una vegada repartien els pastissets passaven per
les cases intercanviant-los pels cartonets venuts prèviament. En la faena del
repartiment anàvem acompanyats de joves amb el vestit típic de valenciana en
una època en que encara no n’hi havia al poble falles ni falleres. S’havia fet
el primer intent de falla en 1964 i també en una foto de 1968 es veuen unes
xiquetes vestides com de falleres dins el col·legi, per tant ja n’hi havia
vestits en algunes cases del poble.
A la plaça no actuaven toreros –llevat del
noveller al·ludit–, normalment es soltaven les vaquetes i es divertien, en un
dels dies es celebrà una “xarlotada”, que era una espècie de toreig còmic sense
fer-li mal a la res. José Marí m’ha comentat que no es va produir cap accident
ni en eixes festes de 1969, ni tampoc en les de 1966 en què quasi tots foren també
clavaris.
I el dia 17 de juliol fou ja el dia de la festa. A
la imatge de la pàgina del programa d’aquell any –que es troba a la segona part
de l’article– figuren tots els actes que tingueren lloc: de bon matí “despertà”
i volteig de campanes. A les 12 la santa missa, després la “mascletà” a càrrec
del pirotècnic Caballer, per la vesprada a les 18 hores partit de futbol i a
les 9 de la nit la processó de la Divina Aurora, acabant amb una “cordà” ja a
les una i mitja de la matinada.
S’acompanyen fotos dels clavaris pel carrer Major,
a la porta de l’església i dins d’ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada