Sabeu que hui es celebra en València i altres
pobles el dia de Sant Vicent Ferrer. Diu la Viquipèdia: “Que Sant Vicent
Ferrer és el patró del País
Valencià malgrat no ser un dia festiu en tot el territori. Cal no confondre
Sant Vicent Ferrer amb Sant Vicent màrtir, patró de València ciutat. A València i a molts pobles del País
Valencià se celebren els famosos Miracles de Sant Vicent, representacions teatrals, generalment representades per xiquets, que
s'organitzen per a la festivitat de Sant Vicent (segon dilluns de mona,
és a dir, l’endemà del diumenge següent
al diumenge de resurrecció)”. I això ho afegeix jo, el dia següent –demà dimarts–
tornen els xiquets i les xiquetes a escola, acabades les vacances de Pasqua.
Fou un dia de juliol de 2012 quan buscant coses
sobre el poble en la xarxa d’Internet em vaig trobar una cita en un llibre que
unia a Sant Vicent Ferrer amb el nom d’Almussafes, què apareix al llibre com “Almuzafes”
com també passa en altres documents del segle XVIII.
El llibre té el títol de “Historia de la portentosa vida y milagros de San Vicente Ferrer” i
està escrit per Francisco Vidal y Micó i publicat en 1735.
L’anècdota a la qual em referesc hui apareix en la
pàgina 355 d’eix llibre –que al mateix temps sembla que està compost de cinc–
amb un total de 534 pàgines.
Dins de la Vida
de San Vicente Ferrer, al libre IV, capítol XIII, titulat “Milagros de San Vicente con apariciones, y
favores” es conta com el sant s’apareix al Venerable Padre Maestro Fray Jayme López –que morí
en València en 1670–, entre altres.
I diu que aquest pare “tuvo de San
Vicente Ferrer estos singulares favores... [i conta un
primer favor referit a una predicació en la Parròquia se Sant Martín de
València.]… Otro año predicó la Quaresma en Alcoy, Villa numerosa
de este Reyno. Y bolviéndose a Valencia disgustado de no aver predicado de su
amado San Vicente, se le apareció el Santo en el camino cerca de la Villa de Almuzafes,
y le consoló, assegurandole que el propio dia (que era el de su Fiesta)
predicaria, y asi sucediò à medida de su deseo, por aver faltado en Almuzafes
el Predicador. De comunicar mucho este Siervo de Dios con San Vicente, tenia
muy impresionada su efigie, y assi decia, que era de hermoso rostro; muy vivo
en el pensar, y decir. Y añadia con candidez columbina: Esto lo sè de persona
que le ha visto...” –l’única lletra que he canviat al text ha
consistit en actualitzar la lletra “s” que en aquella època s’escrivia amb una
semblant a “f” com podeu veure a la imatge del document que s’acompanya–.
La primera imatge correspon a un quadre de Juan de Juanes i la segona és de la pàgina del llibre al que es fa referència a l'article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada