CONFERÈNCIA I ARTICLE AL DIARI:

El passat dissabte dia 17 es publicà un article en el diari Levante referit a la conferència que vaig impartir al Centre Cultural el dia 8 i que em va agradar poc, perquè partint de la meua informació tant escrita com telefònica, es canvia la filosofia de la meua col·laboració deixant-la quasi reduïda als moments de la vinguda de la Ford. Com vaig dir que aportaria esta documentació, us la presente, avisant-vos que el text és més llarg que els que publique normalment. La informació del diari té alguns errors com l’any de la posada en marxa de l’empresa automobilística. Després de presentar-me vaig enviar al diari el següent text:

“El dia 8 d’octubre vaig impartir a la sala de conferències del Centre Cultural d’Almussafes  una xerrada titulada “MÉS D'UN SEGLE D'ESCOLES, MESTRES I ALUMNES”. Amb un enfocament totalment local. És el resultat d’investigacions fetes al llarg dels anys.

La primera part es centrava en parlar d’escoles. Comença amb la construcció del primer edifici educatiu de la localitat en 1867, al carrer Sant Vicent. Comptava amb l’aula, la casa-habitació del mestre, serveis, pati i un terreny sense edificar.

En 1929 i 1936 es fan dos projectes de construcció d’escoles amb 10 i 12 graus (aules) per a xiquets i xiquetes, al segon projecte també pàrvuls, que no arribaren a construir-se. El de 1936 el frustrà el començament de la Guerra Civil.

Mentrestant les aules es troben a la casa senyorial que envolta la torre àrab en un emplaçament llogat, segurament des de principi del segle XX. És per això que quan es parla d’elles es diu “les escoles de la torre”.

 Quan per fi es construeix l’escola en l’any 1958 es fa de 10 aules, quan des de 1950 estaven creades 13 a la localitat, cinc sense dotació per no disposar l’Ajuntament de locals. Tot el procés que culminaria amb la construcció ocupa quasi tota la dècada dels anys cinquanta. Al col·legi li ficaren el nom de grup escolar “Salas Pombo”. En 1968 s’amplia en 4 aules més. I així anirien afegint-se aules i aules fins l’any 1979.

Des de 1974, en que comença a instal·lar-se la Ford a Almussafes, es produeix una pujada de la matrícula i ja durant el curs escolar 1979-1980 l’escola està formada per 24 unitats d’EGB, 2 d’educació especial i 6 de pàrvuls. En una dècada s’havia passat de 14 grups a 32.

Conforme avança la dècada dels anys vuitanta la matrícula va augmentant arribant a 1.119 alumnes i 39 professors el curs 1987-1988. Més alumnes, però en el mateix centre, anomenat com a “Almazaf” des de 1981.

En 1991 s’inaugura un altre centre –El Pontet–, que resol mínimament els problemes d’espai. Quan a final del segle el van a remodelar per adaptar-lo a la Logse es trobem amb aluminosi i s’enderroca tot i es fa nou. S’inaugura en abril de 2001.

Al mateix temps que es conta la història de l’escola apareixen també els mestres. En el segle XIX són pocs i desconeguts. Sols havia una escola de xiquets i una de xiquetes. El Mestre Cardona destaca i passa a la memòria del poble quan en 1912 li dediquen un carrer.

A principis del segle XX arriba el Mestre Medina –que també donaria nom a un altre carrer­– i quan arriba 1930 ja n’hi ha dues escoles de xiquets i altres dues de xiquetes.

Destaquen altres mestres com D. Perfecto López, D. Juan Bautista Trilles –mestre republicà depurat i exiliat a Terol–, Dª Ángeles Tejero. En els anys seixanta s’incorpora un director per oposició, D. Vicente Duart i un altre mestre, D. Francisco Chalmés que ha viscut la història durant les quatre últimes dècades. Fins als nostres dies han segut més de 250 els professionals de l’ensenyament que han treballa ací i que no nomene.

Buscar i localitzar els mestres homes i dones que protagonitzaren l’escola al llarg de la història no és una tasca fàcil, ja que no es disposen d’Arxius. A la localitat n‘hi una escassa documentació al centre escolar, quasi tota des de l’any 1980. A l’Arxiu municipal res anterior a la Guerra Civil en que el cremaren. I a l’Arxiu Històric els expedients del magisteri comencen ja amb els del segle XX i sols es poden consultar si fa cinquanta anys que es jubilaren o vint-i-cinc que moriren...

La frase “passes més fam que un mestre d’escola” es va fer coneguda al segle XIX quan eren els Ajuntaments els encarregats de pagar els mestres i si no tenien pressupost no els pagaven o tardaven fins dos anys en cobrar i els mestres havien de viure del que es donaven les famílies dels alumnes. Després de la Guerra Civil la frase tornà a usar-se prou perquè l’època de penúria en que visqueren no donava per a més i en veritat els mestres estaven prou malament pagats.

L’última part tractava de parlar d’alumnes. Però no alumnes d’ara si d’aquells xiquets del poble que entre els anys 1860 i 1943 tingueren el privilegi de poder anar a l’institut Lluís Vives de València, fills de les famílies més acomodades del poble. Foren un total de 35 xiquets i cap xiqueta. Va coincidir amb una època en que no semblava important que les xiquetes estudiaren i així per exemple quan, al diccionari de Madoz, publicat en 1845 es diu que Almussafes compta amb “una escuela de primeras letras a la que asisten 43 niños y otra frecuentada por 42 niñas”, es dona a entendre que no és igual. O quan en 1857 es publica la Llei Moyano –“Ley de Intrucción Pública”–, que en l’article 100 diu: “En todo pueblo de 500 almas habrá necesariamente una Escuela pública elemental de niños, y otra, aunque sea incompleta, de niñas”, sembla que la segona part siga menys important que la primera.

Alguns d’aquells xiquets continuaren estudiant, anaren a la Universitat i acabaren obtenint-ne un títol universitari. Jo nomenava a alguns que en el segle XIX arribaren a ser: metge, advocat, veterinari, metge i professor d’educació física d’institut, veterinari, catedràtic d’economia, polític i escriptor o registrador de la propietat, o del segle XX, varios metges, un advocat, un sacerdot, però que a més exerciren com a historiadors. Noms com Vicente Gay Forner, Luís Duart Alabarta, José Bosch Marí i Antonio Magraner Rodrigo han destacat en la història més recent d’Almussafes.

La conferència estava emmarcada dins els actes organitzats amb motiu del 9 d’octubre a la localitat, encara que el tema tenia poca relació. Al final i per acostar-ho a la data festiva, vaig parlar també de com s’ha celebrat la festa del 9 d’octubre a l’escola que jo he viscut des de l’any 1980. Ambdós temes contaren amb sengles presentacions en PowerPoint que li donaren un altre caràcter a la xerrada que anara un poc més allà de les paraules.”

Publicat al Facebook el dia 26-10-2015.

LA RIUADA DE 1957 A ALMUSSAFES

En unes hores es compleixen 58 anys d’aquella riuada del 14 d’octubre a Almussafes, que no fou famosa com la que va ocórrer a Valencia capital però que va fer prou mal al nostre poble. S’acompanya foto, que supose seria de Maiques.

En estos dies –i amb motiu del passe del documental “14 d’octubre de 1957: el dia en què parlaren les pedres” del diumenge passat al saló d’actes del Centre Cultural– he estat revisant informació de la que dispose, referida a la correspondència creuada entre les nostres autoritats de l’època: alcalde, governador civil, etc. Ja al col·loqui final d’aquell acte vaig fer referència a algunes de les coses que conte ara.

El primer escrit porta data d’entrada del 22-10-1957 i és del Governador Civil Jesús Posada Cacho on amb el caràcter de “urgentíssim” envia al nostre alcalde Enrique Duart Tudela impresos destinats a confeccionar un cens de damnificats per les inundacions. Ja havia passat una setmana des de que es produïren els fets. S’acompanya foto d’una part de la primera pàgina del document.

Els dies 29 i 30, l’alcalde envia sengles cartes al Governador Civil i al President de la Diputació de València informant-los dels danys derivats d’eixes inundacions en documents de dues pàgines. Al primer, li explica els problemes patits als camps del terme i la valoració estimativa en quantitat de pessetes necessària per a resoldre’ls (també s’acompanya foto d’aquest document) i al segon, que el pont de la carretera sobre del barranc del Tramusser que disposa d’uns forats de pas amb poc diàmetre ha agreujat el problema del desbordament de les aigües i li parla de la Sub-estació d’electricitat de la VOLTA, S.A.

N’hi ha fins un total de 9 documents de l’any 1957 i uns quants més durant 1958.

Els problemes vingueren al desbordar-se el barranc del Tramusser i el de la Foia, que inundaren la part més baixa del poble entre altures d’un metre i mig i dos metres. Eren els carrers de la zona antiga: Castell, el final de Santa Anna, Sant Vicent, Sant Cristòfol, Metge Bosch, Sant Bertomeu,... En algunes parts del terme l’aigua arribà als dos metres d’altura.

Però les conseqüències d’aquella riuada foren:

1. Als camps: quedaren destruïdes la major part de les collites pendents de recol·lecció. Es parla de pèrdues totals i parcials en els cultius de dacsa, fesols, creïlles, moniatos, alfals, tomaques, tabac i hortalisses diverses, amb un valor de 3,25 milions de pessetes.
2. A la zona urbana: una casa totalment destruïda, cinc parcialment i fins a dues-centes afectades. Però sols els mobles i el “ajuar” de les cases, així com ramat i aus de corral es valoren en més d’un milió de pessetes.
3. Als edificis municipals, cau la torre i l’aula del costat del grup escolar “Salas Pombo” en construcció i queda destruïda la part més antiga del cementeri i les sales de l’entrada, els danys són valorats en 350.000 pessetes.

El dia 12 de novembre l’alcalde agraeix els 14 “bultos” amb diverses peces de roba d’abric donades pels damnificats i el 15 de febrer següent escriuria al Governador Civil per agrair-li l’ajuda rebuda, donatius que ha repartit la Caixa d’Estalvis de València entre 103 veïns en forma de “carnets de compra”.

Publicat al Facebook el dia 13-10-2015.

Compartit amb RIBERA PARLA, tens molt a contar! el dia 14-10-2015.

EXCURSIÓ AL MAS DE REIG (II) – ANNEX FOTOGRÀFIC

D’aquella excursió ja teniu la informació en l’altra publicació, però hui afegeix unes fotos més que tenia d’aquell dia.

Araceli Bosque Martínez em preguntava si tenia més fotos i deia que era de la classe de Vicente Emeterio. Després Marta Hernández Calatayud ens ha recordat que ella estava en la classe de Manuel Fraile.

Bé, he buscat tot el material que tenia i ací us fique cinc fotos més, que he retallades per tal de què es veja un poc millor perquè totes estaven fetes a molta distància.

Teniu una de la classe de Vicente en la que no està el mestre i una de Manuel amb ell. A més una del meu grup en la qual també estic jo i un altra de la fila en la que els meus van davant. Per últim està la que es veu el Mas des de dalt el pont de la via fèrria.

Publicat al Facebook el dia 07-10-2015.

EXCURSIÓ AL MAS DE REIG (I)

El dia 1 d’abril de 1985 tingueren una excursió. Jo era el tutor del grup de tercer C i tenia una matrícula de 33 alumnes dels quals vint eren xiquets i tretze xiquetes. Els grups amb majoria de xiquets sempre han segut “més guerrers” que quan eren més elles. Compartia curs i cicle amb els meus companys Vicente Emeterio i Manuel Fraile, que en aquella època eren veïns a les cases del mestres del carrer que porta el nom d’un mestre, el Mestre Cardona.

Era la segona vegada que jo vaig anar amb alumnes al Mas de Reig i l’última. Recorde molt amablement les explicacions que Ricardo Iborra –pare en aquella època d’un regidor municipal i ara avi d’una neta també regidora– ens va donar sobre aquella casa. Va tenir també la disposició de ensenyar-nos-la als tres mestres i va comentar-nos coses de la seua història. Era per aquella època la persona que estava encarregada del seu manteniment. En l’anterior excursió en lloc de Manuel Fraile ens acompanyava Josefa Bataller i fou un any abans.

El Mas de Reig ha segut històricament un lloc de visita en els dies de mona de Pasqua per a la gent d’Almussafes –i supose que dels voltants–, aquella pineda era un goig en aquell temps. I nosaltres repetírem l’itinerari a peu –formant una cua d’un centenar d’alumnes– que moltes altres persones feren abans nostre i també després. No puc recordar ara, trenta anys després, si l’excursió corresponia a l’eixida tradicional prèvia a les vacances de Pasqua, però aquell dia fou dilluns, un dia estrany per fer una excursió.

Era la meua segona promoció a Almussafes. Vist ara el llistat d’aquell grup són moltes les coses que em venen a la memòria. Amb alguns d’aquells alumnes he tingut després més relació, per diferents motius, entre els quals el més repetit ha segut segurament el portar algun/a germà/ana en promocions posteriors. Però, era la primera vegada que  tenia en classe bessons i segurament sols he portat dos casos durant tota la meua vida professional. També algú/na entre ells era germà o germana d’altres de la promoció anterior, cosa que m’havia permés crear alguns vincles familiars amb els seus pares o mares, amistat que en la majoria dels casos he mantingut al llarg dels anys.

Crec que fou un grup que tenia una característica comuna referida als pares. Més de la meitat de tots ells treballaven a la Ford i per tant, una gran part de les famílies havia vingut immigrant a aquest poble, com també fou el meu cas un poc després que ells.

Roberto, Juan Ángel, Estefanía, Juan Luís,  Mª Mercedes, Marín, Cristina, Jorge, Mª Isabel, Juan, José Vicente, Julio, Mª Amparo, Ramón, José Francisco, Mª Isabel, José María, Francisco, Estíbaliz, Nuria, José Miguel, Juan Francisco, Mª Teresa, Mª Elena, Salvador, Óscar, Jaime, Sara, Ana, Óscar Alonso, Antonio, Juana Mª i Jaime. Eixos eren tots els nom dels xiquets i xiquetes d’aquell grup en ordre de llista que convisquérem durant tres cursos seguits.

I férem unes quantes eixides més al llarg de tot el cicle, si bé és cert que normalment era per dins el terme del poble.

Les fotos d’aquella època no es veuen amb la qualitat d’ara. A més, el fotògraf no disposava de càmera com les actuals ni tenia l’experiència que donen els anys.

Publicat al Facebook el dia 06-10-2015.

INVITACIÓ A UNA XERRADA

Hola a tots i totes: el cronista aprofita la pàgina d’Almussafes per a invitar-vos a la seua primera xerrada sobre temes locals. La mateixa es diu. “Més de cent anys d’escoles, mestres i alumnes”.

Suposa un recorregut per la nostra escola en els segles XIX i XX, es parla d’alguns mestres –homes i dones– que la protagonitzaren i d’alguns alumnes que entre el segle XIX i la primera meitat del XX passaren a fer el batxiller a l’institut Lluís Vives de València i arribaren a titular-se a la Universitat, convertint-se després en personatges de la nostra història…

També parlarà de com s’ha celebrat la “festa del 9’octubre a l’escola” des de l’arribada de la democràcia.

Espera que el tema siga del vostre interés.

Publicat al Facebook “Almussafes” el dia 01-10-2015 i compartit en la pàgina “Almussafes segle XX”.

ESPORT ESCOLAR EN ELS ANYS VUITANTA (i II)

Deia el dia anterior que el curs 1984-1985 José Vicente Roig Magraner havia segut contractat per l’Ajuntament per donar educació física als alumnes de 2ⁿ a 8^é nivell d’EGB del col·legi Almassaf i treballaria ací fins el curs 1989-1990, un total de sis cursos en que la matrícula passava de 1.000 alumnes. Vaja per a ell el meu agraïment per la informació i fotos que em va subministrar, material que ha servit per elaborar estes publicacions.

També digueren que altres mestres del centre, com: Isabel García, Ximo Martínez, José Candel, José Luís Ull,... ajudaren a preparar una sèrie d’equips de diferents categories i esports, eren: de basquet, voleibol, minibàsquet, handbol i futbet.

Els cursos següents continuen amb la seua participació als Jocs Esportius de la Generalitat Valenciana i obtenint-ne premis. El de 1985-1986 les xiques de minibasquet que entrenava Ximo Martínez foren les campiones provincials.

I aquell equip de futbol sala format per alumnes que havien quedat campions provincials d’alevins dels III Jocs Escolars en 1984 continuaren progressant i millorant, ja des de la categoria d’infantil.

El curs 1985-1986 es quedaren a les portes del triomf, perdent en la final. El curs 1986-1987 quedaren: campions comarcals, campions provincials i subcampions autonòmics.

I ja el curs següent, 1987-1988 revalidaren els èxits de l’any anterior i foren campions comarcals, provincials i autonòmics. La fase final dels Jocs fou en la Universitat Laboral de Xest. I guanyaren àmpliament als equips contraris: Almazaf 3 La Rambla 1, Almazaf 9 l’Alcora 1 i Almazaf 6 Diputació 2.

La composició de l’equip de futbol sala fou la següent, segons la notícia de diari que s’acompanya. Són d’esquerra a dreta en la fila de dalt: Pedro Sabater, Vicente Magraner, Toni Iborra, Ramón Caro, José Vicente Roig –entrenador–, Quique Navarro, Paco Duart i Manolo Barverán. I en la fila de baix: Inocencio Gómez, Juan Carlos Rodríguez, Aurelio Salvador, Enrique Benavent i Emilio Arbona.

He d’agrair també a Aurelio Salvador el que em passara la notícia del diari en abril de 2009 amb motiu del cinquantenari de l’escola. Per cert, la noticia del diari no sabem de quin és ni té la data.

   

Acompanye també algunes fotos d’aquells moments, així com fotos que substitueixen les fotocopies de les “pegatines” commemoratives dels Jocs del curs 1984-1985.

Es possible que la informació que hui aporte estiga incompleta perquè n’hi haguessin altres equips o disciplines que destacaren en aquella dècada, jo no ho sé tot. Però sempre la podeu ampliar amb els vostres comentaris i/o fotos.

Publicat al Facebook el dia 22-09-2015.

ESPORT ESCOLAR EN ELS ANYS VUITANTA (I)

Abans de començar, dir que en l’època en que estigué de director Vicente Duart Tasa, entre els anys 1966 i 1980, també es donaren en escola una gran quantitat de manifestacions esportives, però d’elles m’ocuparé en un altre moment.

 

En l’any 1984 l’Ajuntament contracta un professor d’educació física –a l’igual que tenien un altre de música i una psicòloga, pagats pels pressupostos municipals–. Estaven en la segona legislatura de la democràcia i eren alcalde Vicente Escrivà i regidor d’educació Jesús Gil, respectivament. En la documentació escolar de l’època –curs 1984-1985– apareix aquell professor –José Vicente Roig Magraner– dins el concepte de  “profesores no numerarios”.

 

Aquell curs tingueren un total de 1.021 alumnes i Roig es va integrar al departament que anomenaven “Dinàmica”, coordinat per la mestra Isabel García.

Amb l’ajuda de diversos companys del departament: Isabel García, Ximo Martínez, José Candel i Manuel Fraile, a més d’altres, com Joan Rovira, Amparo Micó i José Luís Ull, començaren a preparar una sèrie d’equips de diferents categories i esports, eren: de basquet, volei, minibasquet, handbol i futbet.

Començaren a participar en els III Jocs Esportius de la Generalitat Valenciana en la seu comarcal de Sueca. Després organitzaren el “Campionat escolar comarcal Ribera Baixa” que es celebrà a Almussafes el dia 1 de desembre de 1984. I més tard vindria l’organització també ací dels III Jocs Esportius Escolars de la fase provincial “Futbito” en categories “aleví i infantil” en maig de 1985, amb almenys dues jornades, una el dia 11 i l’altra el 26.

L’equip de futbet format per alumnes de 5é i de 6é quedaren campions provincials d’alevins d’aquells III Jocs Escolars. L’equip estava format per: Ino, Pedro, Elies, Marcos, Quique, Antonio, Mauri, Juan Carlos, Emilio, Vicen i Edu.

Acompanye algunes fotos d’aquells dies. Així com una fotocopia de les “pegatines” commemoratives que es repartiren, que eren en color. La de desembre en verd i la de maig, crec que era roja.

  

Publicat al Facebook el dia 15-09-2015.