CONFERÈNCIA I ARTICLE AL DIARI:

El passat dissabte dia 17 es publicà un article en el diari Levante referit a la conferència que vaig impartir al Centre Cultural el dia 8 i que em va agradar poc, perquè partint de la meua informació tant escrita com telefònica, es canvia la filosofia de la meua col·laboració deixant-la quasi reduïda als moments de la vinguda de la Ford. Com vaig dir que aportaria esta documentació, us la presente, avisant-vos que el text és més llarg que els que publique normalment. La informació del diari té alguns errors com l’any de la posada en marxa de l’empresa automobilística. Després de presentar-me vaig enviar al diari el següent text:

“El dia 8 d’octubre vaig impartir a la sala de conferències del Centre Cultural d’Almussafes  una xerrada titulada “MÉS D'UN SEGLE D'ESCOLES, MESTRES I ALUMNES”. Amb un enfocament totalment local. És el resultat d’investigacions fetes al llarg dels anys.

La primera part es centrava en parlar d’escoles. Comença amb la construcció del primer edifici educatiu de la localitat en 1867, al carrer Sant Vicent. Comptava amb l’aula, la casa-habitació del mestre, serveis, pati i un terreny sense edificar.

En 1929 i 1936 es fan dos projectes de construcció d’escoles amb 10 i 12 graus (aules) per a xiquets i xiquetes, al segon projecte també pàrvuls, que no arribaren a construir-se. El de 1936 el frustrà el començament de la Guerra Civil.

Mentrestant les aules es troben a la casa senyorial que envolta la torre àrab en un emplaçament llogat, segurament des de principi del segle XX. És per això que quan es parla d’elles es diu “les escoles de la torre”.

 Quan per fi es construeix l’escola en l’any 1958 es fa de 10 aules, quan des de 1950 estaven creades 13 a la localitat, cinc sense dotació per no disposar l’Ajuntament de locals. Tot el procés que culminaria amb la construcció ocupa quasi tota la dècada dels anys cinquanta. Al col·legi li ficaren el nom de grup escolar “Salas Pombo”. En 1968 s’amplia en 4 aules més. I així anirien afegint-se aules i aules fins l’any 1979.

Des de 1974, en que comença a instal·lar-se la Ford a Almussafes, es produeix una pujada de la matrícula i ja durant el curs escolar 1979-1980 l’escola està formada per 24 unitats d’EGB, 2 d’educació especial i 6 de pàrvuls. En una dècada s’havia passat de 14 grups a 32.

Conforme avança la dècada dels anys vuitanta la matrícula va augmentant arribant a 1.119 alumnes i 39 professors el curs 1987-1988. Més alumnes, però en el mateix centre, anomenat com a “Almazaf” des de 1981.

En 1991 s’inaugura un altre centre –El Pontet–, que resol mínimament els problemes d’espai. Quan a final del segle el van a remodelar per adaptar-lo a la Logse es trobem amb aluminosi i s’enderroca tot i es fa nou. S’inaugura en abril de 2001.

Al mateix temps que es conta la història de l’escola apareixen també els mestres. En el segle XIX són pocs i desconeguts. Sols havia una escola de xiquets i una de xiquetes. El Mestre Cardona destaca i passa a la memòria del poble quan en 1912 li dediquen un carrer.

A principis del segle XX arriba el Mestre Medina –que també donaria nom a un altre carrer­– i quan arriba 1930 ja n’hi ha dues escoles de xiquets i altres dues de xiquetes.

Destaquen altres mestres com D. Perfecto López, D. Juan Bautista Trilles –mestre republicà depurat i exiliat a Terol–, Dª Ángeles Tejero. En els anys seixanta s’incorpora un director per oposició, D. Vicente Duart i un altre mestre, D. Francisco Chalmés que ha viscut la història durant les quatre últimes dècades. Fins als nostres dies han segut més de 250 els professionals de l’ensenyament que han treballa ací i que no nomene.

Buscar i localitzar els mestres homes i dones que protagonitzaren l’escola al llarg de la història no és una tasca fàcil, ja que no es disposen d’Arxius. A la localitat n‘hi una escassa documentació al centre escolar, quasi tota des de l’any 1980. A l’Arxiu municipal res anterior a la Guerra Civil en que el cremaren. I a l’Arxiu Històric els expedients del magisteri comencen ja amb els del segle XX i sols es poden consultar si fa cinquanta anys que es jubilaren o vint-i-cinc que moriren...

La frase “passes més fam que un mestre d’escola” es va fer coneguda al segle XIX quan eren els Ajuntaments els encarregats de pagar els mestres i si no tenien pressupost no els pagaven o tardaven fins dos anys en cobrar i els mestres havien de viure del que es donaven les famílies dels alumnes. Després de la Guerra Civil la frase tornà a usar-se prou perquè l’època de penúria en que visqueren no donava per a més i en veritat els mestres estaven prou malament pagats.

L’última part tractava de parlar d’alumnes. Però no alumnes d’ara si d’aquells xiquets del poble que entre els anys 1860 i 1943 tingueren el privilegi de poder anar a l’institut Lluís Vives de València, fills de les famílies més acomodades del poble. Foren un total de 35 xiquets i cap xiqueta. Va coincidir amb una època en que no semblava important que les xiquetes estudiaren i així per exemple quan, al diccionari de Madoz, publicat en 1845 es diu que Almussafes compta amb “una escuela de primeras letras a la que asisten 43 niños y otra frecuentada por 42 niñas”, es dona a entendre que no és igual. O quan en 1857 es publica la Llei Moyano –“Ley de Intrucción Pública”–, que en l’article 100 diu: “En todo pueblo de 500 almas habrá necesariamente una Escuela pública elemental de niños, y otra, aunque sea incompleta, de niñas”, sembla que la segona part siga menys important que la primera.

Alguns d’aquells xiquets continuaren estudiant, anaren a la Universitat i acabaren obtenint-ne un títol universitari. Jo nomenava a alguns que en el segle XIX arribaren a ser: metge, advocat, veterinari, metge i professor d’educació física d’institut, veterinari, catedràtic d’economia, polític i escriptor o registrador de la propietat, o del segle XX, varios metges, un advocat, un sacerdot, però que a més exerciren com a historiadors. Noms com Vicente Gay Forner, Luís Duart Alabarta, José Bosch Marí i Antonio Magraner Rodrigo han destacat en la història més recent d’Almussafes.

La conferència estava emmarcada dins els actes organitzats amb motiu del 9 d’octubre a la localitat, encara que el tema tenia poca relació. Al final i per acostar-ho a la data festiva, vaig parlar també de com s’ha celebrat la festa del 9 d’octubre a l’escola que jo he viscut des de l’any 1980. Ambdós temes contaren amb sengles presentacions en PowerPoint que li donaren un altre caràcter a la xerrada que anara un poc més allà de les paraules.”

Publicat al Facebook el dia 26-10-2015.