El dia 1 d’abril de
1985 tingueren una excursió. Jo era el tutor del grup de tercer C i tenia una
matrícula de 33 alumnes dels quals vint eren xiquets i tretze xiquetes. Els
grups amb majoria de xiquets sempre han segut “més guerrers” que quan eren més
elles. Compartia curs i cicle amb els meus companys Vicente Emeterio i Manuel
Fraile, que en aquella època eren veïns a les cases del mestres del carrer que
porta el nom d’un mestre, el Mestre Cardona.
Era la segona
vegada que jo vaig anar amb alumnes al Mas de Reig i l’última. Recorde molt
amablement les explicacions que Ricardo Iborra –pare en aquella època d’un
regidor municipal i ara avi d’una neta també regidora– ens va donar sobre
aquella casa. Va tenir també la disposició de ensenyar-nos-la als tres mestres
i va comentar-nos coses de la seua història. Era per aquella època la persona
que estava encarregada del seu manteniment. En l’anterior excursió en lloc de
Manuel Fraile ens acompanyava Josefa Bataller i fou un any abans.
El Mas de Reig ha
segut històricament un lloc de visita en els dies de mona de Pasqua per a la
gent d’Almussafes –i supose que dels voltants–, aquella pineda era un goig en
aquell temps. I nosaltres repetírem l’itinerari a peu –formant una cua d’un
centenar d’alumnes– que moltes altres persones feren abans nostre i també
després. No puc recordar ara, trenta anys després, si l’excursió corresponia a
l’eixida tradicional prèvia a les vacances de Pasqua, però aquell dia fou
dilluns, un dia estrany per fer una excursió.
Era la meua segona
promoció a Almussafes. Vist ara el llistat d’aquell grup són moltes les coses
que em venen a la memòria. Amb alguns d’aquells alumnes he tingut després més
relació, per diferents motius, entre els quals el més repetit ha segut
segurament el portar algun/a germà/ana en promocions posteriors. Però, era la
primera vegada que tenia en classe
bessons i segurament sols he portat dos casos durant tota la meua vida
professional. També algú/na entre ells era germà o germana d’altres de la
promoció anterior, cosa que m’havia permés crear alguns vincles familiars amb
els seus pares o mares, amistat que en la majoria dels casos he mantingut al
llarg dels anys.
Crec que fou un
grup que tenia una característica comuna referida als pares. Més de la meitat
de tots ells treballaven a la Ford i per tant, una gran part de les famílies
havia vingut immigrant a aquest poble, com també fou el meu cas un poc després
que ells.
Roberto, Juan
Ángel, Estefanía, Juan Luís, Mª
Mercedes, Marín, Cristina, Jorge, Mª Isabel, Juan, José Vicente, Julio, Mª
Amparo, Ramón, José Francisco, Mª Isabel, José María, Francisco, Estíbaliz,
Nuria, José Miguel, Juan Francisco, Mª Teresa, Mª Elena, Salvador, Óscar,
Jaime, Sara, Ana, Óscar Alonso, Antonio, Juana Mª i Jaime. Eixos eren tots els
nom dels xiquets i xiquetes d’aquell grup en ordre de llista que convisquérem
durant tres cursos seguits.
I férem unes
quantes eixides més al llarg de tot el cicle, si bé és cert que normalment era
per dins el terme del poble.
Les fotos d’aquella
època no es veuen amb la qualitat d’ara. A més, el fotògraf no disposava de
càmera com les actuals ni tenia l’experiència que donen els anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada