VINT ANIVERSARI DE LA INAUGURACIÓ DEL QUARTER DE LA GUÀRDIA CIVIL (1998)

I després de diversos anys en obres, amb algunes interrupcions entre mig arribà la data d’inauguració del quarter. Fou el dia 11 de novembre de 1998, per tant hui fa vint anys. El temps passa apressa.

 Diari Las Provincias 11-11-1998, pàg. 34

Dos comandants de la Guàrdia Civil s’encarregaren dels preparatius amb Josep Chaqués, que era l’alcalde en aquella època. A un li deien de cognom Serrano (era de Valladolid) i l’altre Santafé (valencià, de Bètera i actualment Tinent General). Preguntaren si l’Ajuntament podria ficar una placa i l’alcalde contestà que sí, però escrita en valencià, cosa que els semblà bé, el comandant de Bètera parlava valencià.

Tinent General Santafé en foto del diari Levante 17-09-2017

A jutjar per les fotografies n’hi hagué un gran ambient al voltant de la inauguració. Les màximes autoritats civils i militars estaven presents: el director general de la Guardia Civil Santiago López Valdivielso, el general en cap de la 3ª zona de la Guardia Civil Dámaso Alonso i el delegat del govern Carlos González Cepeda. També, –encara que no apareix a les notícies d’aquell dia– qui era el coronel en cap de la Comandància de València, Jesús Alegre. A més d’altres autoritats de cossos com la Policia Nacional i pot ser alguna de l’Exèrcit.

 

També els alcaldes de Benifaió, Sollana i Almussafes i altres regidors d’eixos pobles a més del de Sueca –crec que el nostre quarter està baix el comandament del capità del quarter d’aquella ciutat– i el nostre retor.

 

Tota la primera part de l’acte es celebrà al carrer, en la vorera del costat del quarter estaven situades totes les autoritats i persones invitades, a la part d’enfront es situaven algunes motos de la unitat de tràfec de Sueca, guàrdies de protocol vinguts de Valdemoro (Madrid), una banda de música militar i els agents destinats a l’aquarterament. Sobre una plataforma adornada a l’efecte es situaren les més altes autoritat i al seu costat un atril al qual es feren els parlaments del general Dámaso Alonso, del nostre alcalde –Josep Chaqués–, de Santiago López Valdivielso i de la madrina de l’acte, que era la dona de Juan José Ubaghs, vicepresident de Ford Espanya.

 

També es va passar revista a les tropes formades pels guàrdies civils adscrits al nou quarter i a la part interior del recinte, on a prop de l’entrada s’hissà bandera. A continuació, desfilaren les tropes pel carrer i més tard es tornà dins per tallar la cinta després de la benedicció del retor i ja s’accedí fins on estava la placa perquè López Valdivielso retirara les cortines que la cobrien donant per inaugurat l’edifici.

 

El text de la placa és el següent en lletres majúscules: “Esta caserna fou inaugurada per l’Excel·lentíssim Sr. Director General de la Guàrdia Civil Santiago López Valdivielso” i en lletres minúscules baix: “Almussafes, 11 de novembre de 1998”

 

 

Totes les fotos d’aquell dia que acompanye pertanyen a l’Arxiu que la família Maiques donà al nostre poble i que ja formen part del nostre Arxiu Municipal. En aquest cas, el que jo he escanejat han segut els negatius de tres carrets amb 86 fotos que es feren.

 

 

Deia el diari Levante del dia següent que “el cuartel de Almusafes es moderno y funcional... en Almusafes estarán los agentes de la Guardia Civil que se encontraban destinados en Benifayó y Sollana... además a sus 8.000 metros cuadrados de extensión se ha trasladado el GEDEX (desactivación de explosivos), el servicio cinológico –de perros de rescate– y el taller de vehículos que se encontraba en Torrente.” També vingueren en aquell moment els guàrdies destinats a la vigilància de la presó de Picassent. Desconec si ara presten més serveis, però els especialistes en desactivacions d’explosius ara reben el nom de TEDAX.

  

Dels protagonistes d’aquell dia sols he pogut parlar amb l’exalcalde Josep Chaqués, que m’ha contat algunes anècdotes del moment, que no vaig a reproduir. Però en el breu discurs que va fer aquell dia començà recordant-ne quan en la seua joventut venia la parella de Guàrdia Civil de Benifaió en bicicleta i com entraven a sopar a la taverna igual com ho feien els veïns del poble i els expressava el seu desig de que estes persones que s’incorporaven a Almussafes s’integraren perfectament en la societat local.

El primer oficial responsable del quarter fou el tinent José Hernández, que apareix en una de les fotos amb una safata amb la bandera abans d’hissar-la. Des de sempre, el manteniment dels jardins del quarter és portat pels mateixos jardiners que treballen en tots els jardins d’Almussafes, al ser considerat des d’aquell moment com un jardí més de la població.

I vint anys després hem de quedar-nos amb l'aspecte positiu de la seua presència en els nostres carrers. Ens hem acostumat a que el quarter hi estiga, a trobar-nos amb els agents als mateixos establimnets que nosaltres freqüentem, a creuar-nos sovint amb els seus vehicles pels nostres carrers, a que alguns/nes visquen en els nostres edificis, a que els seus fills i filles vagen a les nostres escoles i crec que en general s’ha instal·lat entre nosaltres una sensació de més seguretat, augmentada també pel fet de la desaparició del terrorisme d’ETA. Sabem a més, que col·laboren –com no podia ser menys– amb altres institucions municipals com la Policia Local i el Consistori.

PROCÉS FINS LA CONSTRUCCIÓ DEL QUARTER DE LA GUÀRDIA CIVIL (1993-1998)

El dia 12 de setembre vaig parlar d’una notícia que complia vint-i-cinc anys i que es titulava “El cuartel de Almussafes albergará a un centenar de guardias civiles” i en un comentari vaig dir que continuaria en novembre. Dins l’article es deia que “El inicio de las obras a finales de este mes supone un gran logro, segun el alcalde de la población,...”

Però el tema venia de més antic, al diari Las Provincias del 17-09-1993 es deia: “Los orígenes de los trámites para la construcción del cuartel de la Benemérita datan de 1981, pero la adquisición del solar fue más tardía, ya que fue aprobada bajo el acuerdo plenario del 22 de julio de 1988 con un coste económico de 13.088.014 pesetas. // Por su parte, la cesión de los terrenos para las obras de construcción del cuartel de la Guardia Civil tuvo lugar a finales del año 1989 y principios de 1990.”

El diari Levante del 4 de febrer de 1990 ja portava el següent titular “Almussafes contará con un cuartel de la Guardia Civil.” I al mateix diari, però del 10 de gener de 1991 es deia “El cuartel de Almussafes albergará a los guardias civiles de Picassent”.

Revista 'El Pessic' nº 09 - 24-09-1991 pàg. 5 

Durant els anys 1993, 1994, 1995, 1996 i 1998 continuaria parlant-se. Tinc arxivades tretze notícies corresponents a estos anys fins arribar a la seua inauguració.

Diari Las Provincias 10-10-1993

En setembre i octubre de 1993 apareixen quatre notícies –a més de la que figura a la publicació anterior– amb titulars com “Es peligroso ubicar el cuartel de Almussafes cerca de un colegio”, “Más de mil vecinos rechazan la futura ubicación del cuartel de la Guardia Civil”, “Almussafes teme por la cercanía del colegio al cuartel de la Guardia Civil” i “El alcalde propone una solución a la ubicación del cuartel”.

Diari Levante 10-10-1993 

En 1993 havia una plataforma cívica impulsada pels partits de l’oposició, que portava ja dos anys en marxa però que no funcionava segons Miguel Grau –d’Unió Valenciana– pel “silencio hermético de la alcaldia”, però que havia replegat 1.130 firmes en contra de la construcció del quarter a escassos cinquanta metres del col·legi “El Pontet”, rebuig provocat “tras las imágenes televisivas de lo ocurrido en Vich y Muchamiel” i demanant es gestionara una nova ubicació –informació del diari “Levante” del dia 15-09-1993–. La mateixa oposició municipal formada per UV, PVN i ALJI que en 1991 havia presentat una moció a través d’UV que demanava la celebració d’un referèndum local sobre el tema, que mai es faria, així com tampoc es canviaria la ubicació.

Diari Levante 15-10-1993

Al diari Las Provincias del 17-09-1993 Miguel Grau declarava: “Particularmente, no concibo ningún tipo de oposición que vaya en contra de la Guardia Civil, puesto que reconozco que se trata de una institución dirigida a servir al pueblo y a la sociedad en general. Pero no hay que olvidar que por el mero hecho de tratarse de un instrumento de defensa y de una fuerza de seguridad del Estado, lleva implícito que grupos terroristas atenten contra él”. Era una opinió que semblaven compartir tots els grups polítics, que no estaven en contra de la construcció del quarter sinó del lloc elegit per construir-ho tan prop del col·legi, lloc que –a més– estava dins una zona inundable.

Revista 'El Pessic' nº 17 - 1993-10-22 pàg. 4

Les obres ja estaven adjudicades a l’empresa Huarte, SA en aquell temps i s’havia optat per construir l’edifici més cap a dins de la parcel·la d’un 7.500 metres quadrats –al diari Levante del dia 15-09-1993 es parla de 5.949,55 metres quadrats– i deixar una zona de seguretat enjardinada a la part davantera, que en un principi estava pensada per a la darrera –diari “Las Provincias” del 10-10-1993–, el que venia a constituir la solució proposada per l’alcaldia.

En maig de 1994 es fa referència a les notícies de que l’adjudicació l’havia fet Roldán i així al diari Levante del 17-05-1994 es deia al titular: “Roldán adjudicó a dedo obras por dos mil millones en la Comunidad Valenciana. Huarte cobró más de mil millones por cuatro contratos directos en Valencia y Almussafes”, i el dia 20 del mateix mes que “El Colegio de Arquitectos no visó el proyecto del cuartel de Valencia adjudicado por Roldán”. I la polèmica sobre el tema continua...

En juliol de 1995 Interior retarda el projecte de quarter per un canvi en les obres –diari Levante del 18-07-1995–. Esquerra Unida continuaria en els següents mesos criticant el tema de la construcció prop del col·legi.

Arxiu del Cronista - Carret 24-01-1996 

En maig de 1996 Huarte, SA reanudaria les obres del “macrocuartel” d’Almussafes –diari Las Provincias del 29-05-1996–. Aquelles obres s’allargarien en el temps i el dia 11-11-1998 seria inaugurat.

Arxiu del Cronista - Carret 16-12-1996 

Hem de recordar que Luís Roldán fou el primer civil director general de la Guardia Civil entre el 31 d’octubre de 1986 i el 3 de desembre de 1993, en que el destituïren per temes relacionats amb la corrupció. A nivell de carrer sols ens quedarem amb les seues activitats delictives: l’escàndol de corrupció, la fuga del país en 1993, la detenció en Bangkok en 1994, la presó en la càrcer femenina de Brieva (Àvila) en febrer de 1995 i poc més.

Luís Roldán el dia del seu nomenament com a
Director General de la Guàrdia Civil 05-11-1986

Encara que si es consulta més informació, també es troben aspectes positius en la seua gestió política que beneficiaren a la Institució. La Wikipedia diu que durant la seua direcció “se realizaron cambios en la institución, acelerando su proceso de modernización. Realizó un gran programa de obras para mejorar las casas cuartel que en gran número estaban en muy mal estado. Bajo su mandato se produjo el acceso de la mujer al cuerpo. Creó en 1991 el Servicio Marítimo de la Guardia Civil y potenció los servicios de información antiterroristas que obtendrán grandes éxitos en su labor de infiltración dentro de la banda terrorista ETA”...

Segurament, Roldán no significà el mateix exactament pels membres de la Guardia Civil que pogueren gaudir de les seues reformes i conèixer els canvis que impulsà a la Institució, què per als demés que es quedaren sols amb la part més negativa del polític. 

ART DÉCO EN LA CASA DE L’AIORA

El passat dia 5 d’octubre vaig poder entrar a fer fotos a la Casa de l’Aiora, un poc abans de que començaren les obres de rehabilitació. Ho vaig fer acompanyat del meu amic Carlos Carla.

Foto del treball de Marc Folch en 2013

Fou la primera vegada que vaig poder gaudir plenament de la bellesa de tota la Casa, encara que el seu estat de conservació no sembla el millor que podrien tenir. Tot em cridava l’atenció encara que a la planta baixa menys. Però a l’arribar per l’escala a la primera planta tot el que s’apreciava era bonic, el paviment hidràulic del sòl de les habitacions –també el de la planta baixa–, els revestiments de les parets amb paper pintat, els “frescos” d’alguna paret i els sostres, les instal·lacions elèctriques de la casa a l’aire –com estaven en la meua infantesa–, els armaris situats a les diferents sales, el quart de bany, algunes portes corredores o encastrades en les parets, el menjador, el lavabo dins alguna sala, etc... i com no podia ser menys, el detalls dels timbres –per que la senyora avisara el personal del servei– en llocs estratègics de la casa.

En juny m’havia comprat un llibre d’Art Déco, sobre tot referit a decoració en paper i ja me l’havia fullejat, així que entrant en aquelles habitacions va ser la primera cosa de la qual em vaig adonar, m’ho va semblar, després – una vegada aconseguit l’accés al projecte de rehabilitació– em vaig trobar amb la confirmació del que pensava.

Libre adquirit fa uns mesos

Diu la Viquipèdia que “L'art déco va ser un moviment de disseny popular a partir del 1920 fins al 1939, la influència del qual s'estengué fins als anys 50 en alguns països, afectant les arts decoratives –com ara l'arquitectura, l’interiorisme i els dissenys gràfic i industrial– i també les arts visuals, com ara la indumentària, la pintura, el gravat,...” També, que “l'art déco era quasi purament decoratiu, per la qual cosa es considera un estil burgès”

Foto del treball de Marc Folch en 2013

A la pàgina 17 del Documento Nº 01: Memoria y anejos a la memoria, del Proyecto de rehabilitación, figura que “Del modernismo... junto con influencias artísticas diversas... resultó hacia 1920, el Art Déco... El papel pintado alcanzó su máximo esplendor durante estos años. Su uso como recurso decorativo de primer orden alcanzó niveles no conocidos anteriormente, por lo que se amplió el catálogo de dibujos y diseños exponencialmente. Los papeles pintados de las plantas superiores del edificio que nos ocupa, corresponden a este estilo, posiblemente construido/decorado en los años 30. Además del indudable valor patrimonial que tienen por sí mismo... son una muestra importantísima de la incorporación a las arquitecturas domésticas de las nuevas tendencias europeas en cuanto a recursos decorativos, lo que resulta muy novedoso en el estado actual del conocimiento de los espacios domésticos en medios rurales”.

05-10-2018, Arxiu del Cronista

Acompanye algunes fotos sobre el tema que dona títol a l’article. N’hi ha de dues procedències, la primera “Folch Moscardó, M. (2013). Pla director d’intervenció, La Casa Ayora” i les altres del meu Arxiu.

05-10-2018, Arxiu del Cronista

He segut sempre un escèptic davant la possibilitat de conservació de la Casa –o que esta acabara enderrocada– i així ho he manifestat, almenys en una ocasió. Però també vaig dir que em semblava molt bé que es preservara el valor històric de l’edifici, a més de què preferia enganyar-me jo i que el poble poguera gaudir d’ella algun dia.

05-10-2018, Arxiu del Cronista

Sé que la rehabilitació no va a ser fàcil, almenys en alguns dels seus elements, com el del paper pintat, que en alguna sala està prou deteriorat o simplement falta en algunes parts. Dins el poc que encara he pogut llegir del Projecte de rehabilitació he vist que volen conservar certs elements: paviments, papers pintats, frescos, etc. Duplicar els taulells hidràulics del sòl es pot fer... però crec que serà més difícil duplicar el paper pintat.

Foto del treball de Marc Folch en 2013,  per a mi la mostra d'Art Déco
més clara dels diferents papers pintats

I sobre el destí de l’edifici rehabilitat es parla al Projecte de “que se trata de rehabilitar el edificio para dotarlo de usos museo y social”. Particularment m’haguera encantat que reunira l’Arxiu Històric, calcule que ni usant tot l’edifici cabria al complet, però podria albergar la part més antiga. L’únic problema és que restaria possibilitats de contemplació d’un espai tant bonic per part de moltíssima gent que no acudeix als Arxius.

JAVIER GOERLICH LLEÓ I ALMUSSAFES

El diumenge eixia al diari Levante-EMV un article de dues pàgines que es titulava “La València heredada de Goerlich” el qual m’impulsà a donar a conèixer coses que coneixia sobre la relació entre l’arquitecte i el nostre poble. Sobre Javier Goerlich Lleó s’han publicat moltes coses i segurament no vaig a descobrir a ningú la seua importància per a una ciutat com València en la primera meitat del segle XX, a la qual dedicà tota la seua vida i on ens deixà un magnífic legat. Últimament s’ha parlat prou del patrimoni de la seua creació que es pot perdre com el de l’antic cine Metropol  i el Col·legi Major Lluís Vives.

Diari Levante-EMV 21-10-2018, pàg. 22

Però no vaig a parlar més de la seua obra, n’hi ha un bon compendi a la Viquipèdia i altres enciclopèdies o llibres. He llegit que es jubilà en novembre de 1956 al complir els 70 anys i això és el què em resulta rar, perquè algunes de les dades de les quals dispose des de fa una desena d’anys corresponen a l’any 1956, quan encara estava en actiu, però altres són de 1958 i 1961, quan ja feia dos i cinc anys que s’havia jubilat.

Goerlich, foto de la xarxa d'Internet

I em referisc a una faceta seua que us resultarà desconeguda com la de “arquitecto escolar de la provincia”, qüestió que no he trobat a les informacions consultades. El dia 5 d’octubre de 1956 envia escrit de grandària de quartilla a l’Ajuntament amb la següent capçalera: JAVIER GOERLICH LLEÓ – ARQUITECTO ESCOLAR DE LA PROVINCIA – PL. CAUDILLO 29 – TFNO 10232 – VALENCIA.  I dins, un text que comença així:  “A los efectos de la formación del plan quinquenal de Contrucciones Escolares propuesto por la Superioridad, interesa al exponente conocer lo siguiente” ... –referit a la construcció d’escoles i vivendes de mestre–, no escric més perquè s’acompanya document.

Correspondència municipal 5-10-1956

Però per darrere, està la part més important per a mi, què és la relació del que s’ha de construir. «Corresponden construir a ese Ayuntamiento 16 escuelas y 16 viviendas para Maestros, a emplazar 13 escuelas y 13 viviendas en el casco de la villa; 1 escuela y 1 vivienda en el caserío de “Esperanza”; 1 escuela y 1 vivienda en el caserío de “Figuereta” y 1 escuela y 1 vivienda  en el caserío de “Marchaleta”».

Col·legi en construcció, foto de l'Arxiu
de l'anterior Cronista Antonio Benavent

La realitat seria diferent, perquè encara que als plànols es dibuixaven 13 escoles sols es construirien 10 i sols 8 estaven dotades de professorat. Això al casc urbà i fora res. Hem de tenir en compte que al padró de 1955 apareixen 181 persones en cases disseminades –les de fora del casc urbà–  de les quals 31 són xiquets i xiquetes en edat escolar. Però per a més “inri” les tretze aules d’ací estaven creades per ordre ministerial de 30-10-1950 però 5 d’elles no havien funcionat mai perquè l’Ajuntament no ficava locals, ni per suposat vivendes de mestres per a dotar-les, per tant el Ministeri d’Educació no enviava mestres i els possibles alumnes a les quals es destinarien estaven sense escolaritzar.

Del programa de festes de 1956

Encara s’hauria d’esperar un any per que es crearen definitivament  –BOE del 07-12-1959– “una sección de niños, quinta, y una sección de niñas, quinta en las graduadas de niños y niñas del casco del Ayuntamiento de Almussafes”. I en el projecte de col·legi de l’any 1936 apareixen 12 aules.

Un Goerlich ja més major en la xarxa d'Internet

El dia 20 de mateix mes i any tornaria a escriure per recordar que encara estava pendent la resposta municipal.

El dia 22 de novembre de 1958 visita el col·legi per verificar que s’havien reparat “los daños motivados por la riada de Octubre del pasado año, se han realizado y terminado...” –una setmana abans l’arquitecte director de l’obra havia certificat el final de l’obra i en la riuada de l’any anterior s’havien registrat danys de sòcol, maçoneria, paviment i enlluït d’algeps per valor de 49.993 pessetes que feia poc que s’havien certificat també–. Aquell viatge el certifica el secretari municipal en document que s’adjunta.

Les autoritats certifiquen la visita de Goerlich

El dia 13 d’abril de 1961 també visitaria el poble “para inspeccionar las obras del Grupo de 9 Viviendas para Maestros que está construyendo el Ayuntamiento de esta Villa, las cuales están ya cubiertas”, segons es diu en un altre certificat de les nostres autoritats.

5 de les 9 casetes dels mestres. Arxiu de Maiques.
En la de la part esquerra vaig viure uns anys.

No entre en el que podria pensar un arquitecte de la seua vàlua de l’arquitectura que es mostrava en la construcció d’aquell col·legi “Salas Pombo” –dissenyada per l’arquitecte municipal Antonio Gómez LLopis–, ni tampoc de les 9 vivendes de mestres situades al carrer de Maestro Cardona, on jo vaig viure algun temps i que per cert eren prou incòmodes amb finestres de poca altura però pegades al pis de dalt, entre altres coses.

Això és una mostra de documents que relacionen el pas de Javier Goerlich Lleó per Almussafes.

PLUGES DEL DIA 18 D’OCTUBRE I METEORÒLEG LOCAL

Les informacions replegades per l'estació meteorològica instal·lada en la terrassa del Centre Cultural i que foren publicades aquell dia donaven un resultat de 135 litres per metre quadrat. Una bona quantitat d’aigua en comparació als registres locals històrics que es conserven. Poguérem veure com anava el barranc del Tramusser i com estava l’interior de Ford, que hagué de suspendre el torn de nit.

Barranc del Tramusser abans de les 19:00.
Publicada per Ramón Sabater Rosa.

En un més d’octubre entre 1974 i 2003 sols en quatre ocasions s’han superat els 100 l/m² als registres de l’observador meteorològic del qual vaig a parlar a continuació: dos en 1975, el 10-10-1975 (127) i el 27-10-1975 (106), el 04-10-1991 (140) i el 26-10-1993 (210).

Barranc del Tramusser en les plugues de 1993, amb la passarel·la trencada

Estic convençut de que quasi ningú del poble coneix que ací tingueren durant trenta anys una persona que col·laborava de forma voluntària amb el “Centro Meteorológico Zonal” de València i que eixa persona era el nostre veí Francisco Tapia Escrivà, que vivia al carrer de Sant Bertomeu. Com s’arreplega a un article del diari Las Provincias que acompanye d’abril de 1998 rebien menys de 3.000 pessetes al mes per mesurar cada dia les variables climàtiques. Havien de cridar per telèfon cada matí a València per comunicar-les, enviar cada mes les fitxes de temperatures, etc. I almenys algunes d’eixes despeses eren compensades amb eixa exigua quantitat.

Francisco Tapia Escrivà

Francisco era agricultor de vocació i de professió i durant molt anys també cultivà flors, recorde un hort situat al costat d’on ara es troba el Parc del Sagrari i al mateix lloc que ara està la casa de Melchor Duart. També, l’estació meteorològica a la vora d’un camp tancat amb un dipòsit elevat, situat a l’altre costat de la Ronda Est –actualment del Síndic Antoni Albuixech– prop de l’eixida de Sollana. I allí s’havia de desplaçar cada matí a les set –encara que fora diumenge, ploguera o fera sol, fora hivern o estiu– per tal d’apuntar tots els valors que reflectien els aparells de mesura, així com buidar el pluviòmetre  i cada setmana havia de canviar el paper al qual es feien les gràfiques de l’higròmetre. Crec que vacacions en tindria poques perquè el clima no les agafa i els seus quaderns no tenen quasi buits informatius, entre 1990 i 2003 sols falten 5 dies de febrer de 2001 –del 16 al 20–, “por enfermedad”, segons consta a la fitxa corresponent.

 

Primeres fitxes enviades al Centre Meteorològic en 1973

En la dècada dels anys noranta i fins que acabà la seua tasca el vaig visitar sovint, per tal d’arreplegar les dades climatològiques que vaig anar introduint en un programa informàtic –“Assistant” de IBM– i del que vaig confeccionar una fitxa de cada dia de tots aquells anys, no recorde ara si fins el final. Aquell programa em permetia elaborar informes impresos que tinc guardats. Però, es quedà obsolet amb el progrés de la informàtica i això impedeix ara consultar aquelles dades a l’ordinador. En una ocasió, ja a principis dels anys dos mil, em preguntà si no m’interessaria a mi continuar quan ell ho deixara i li vaig dir que no, jo no volia per a mi un sacrifici tant gran com el que ell havia assumit feia tants anys.

Gratificació de l'any 1991

 

Francisco feia uns números particulars que amb l’experiència vaig arribar a entrendre perfectament, però que no eren tan bonics i clars com les de la seua dona Cruz Moreno Santalucía. Així que entre gener de 1990 i octubre de 2001 és ella qui ompli els quadernets a partir de les dades que Francisco recull en les fitxes mensuals que cada dia va omplint-ne sobre el terreny. Calcule que eixa data final vingué marcada per què Cruz es ficà malalta.

Portades dels quaderns de temperatures i pluges de 1997

Francisco i Cruz moriren en abril de 2006 amb tretze dies de diferència. Desconec si en algun moment se li ha rendit homenatge –però estic convençut de que no–  per aquell treball tan desinteressat que desenvolupà al llarg dels 11.105 dies que vam transcórrer entre el 05-12-1973 i el 30-04-2004, gràcies al qual hui n’hi ha una informació local, encara que –de moment– es troba al meu Arxiu. Però no estaria de menys que en algun moment es reconeguera aquella tasca, ara com ja és de coneixement públic, tot el poble estarà enterat.

Estació meteorològica situada dalt el Centre Cultural

En l’actualitat les coses ja no són iguals. Ara està tot automatitzat i informatitzat des dalt el Centre Cultural –i de dalt l’edifici de l’Arrossera–, encara que desconec si n’hi ha alguna persona encarregada en l’actualitat de buidar el pluviòmetre, per exemple. I el servei d’inforatge.com costa a les arques públiques 4.000 euros a l’any –notícia de la web del 25-01-2018–, aproximadament el que cobrà Francisco Tapia en trenta anys en la seua equivalència en pessetes.

I acabe amb la meua alegria per haver gaudit de l’amistat de la persona –i de la seua esposa, que també col·laborà– que durant trenta anys va ser “protagonista anònim” d’eixa tasca “feta quasi per amor a l’art”. Gràcies amic Paco!!!

Agència Estatal de Meteorologia –AEMET–

El dia 03-02-2015 vaig visitar l’Agència Estatal de Meteorologia –AEMET–, a la Delegació Territorial en la Comunitat Valenciana, situada dins del Jardí de Vivers, on el meu amic Agustín Benajas, treballador molts anys allà es jubilava –apareix en alguna foto– i parlí també amb José Ángel Núñez Mora, Cap de Secció de Climatologia, el qual uns dies després m’enviaria per mail informació resumida de dades sobre la climatologia d’Almussafes elaborades a partir del treball de Francisco Tapia, així com també foto de les primeres fitxes que aquell envià al “Centro Meteorológico Zonal” en desembre de 1973 i que hi apareixen.

El cronista davant una de les casetes meteorològiques d'AEMET