Els que tenim una edat propera als seixanta anys o
més, visqueren a la nostra infantesa i joventut, algunes hores de cine a la
setmana, ja que era una distracció quasi única, en aquells moments la televisió
portava pocs anys en Espanya i ací al poble n’hi havia pocs televisors –normalment
a alguns bars–, un anys després encara n’hi havia pocs en les nostres cases, el
que obligava anar a veure-la a casa dels escassos amics o amigues que hi tenien.
Però al cine es podien passar tota la vesprada
festiva del diumenge, ficaven dues pel·lícules de normal i en aquell temps la
sessió començava amb el “No-Do”. La Wikipedia en diu el següent: “El NO-DO –acrónimo
de Noticiarios y Documentales– o nodo, tal y como lo registra el
Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua era un noticiero que se
proyectaba obligatoriamente en los cines españoles antes de la película en sí,
entre 1942 y 1976, y ya de forma voluntaria, hasta 1981”.
Tant de temps en el cine obligava a fer algunes parades,
en moments que s’aprofitaven per canviar el rotllo de la pel·lícula, perquè
esta podia vindre en dos o més segons la llargària i/o també la durada. El
rotllo ficat s’acabava, s’encenien els llums i era el moment d’eixir als
serveis i/o passar-se per la cantina a comprar-ne coses. Al cine s’entrava i es
menjava de tot. Quan el següent rotllo estava a punt sonava un timbre d’avís
per tots els llocs i la gent tornava als seus seients. Quan acabava la primera
sessió es començava la segona i si havies entrat tard a la primera pel·lícula i
ja estava començada et quedaves al principi de la segona sessió i quan l’havies
vist tota et marxaves... També en els intermedis s’aprofitava per ficar
publicitat d’establiments comercials de la localitat, col·locant les
diapositives d’una en una.
A finals de l’any 2016 vaig comprar tres objectes
que s’anunciaven en castellà com a: “Diapositiva para cine, publicidad, celuloide, antigua, original, Valencia,
Almusafes”
Són una espècie de diapositives o transparències,
per la semblança a les que coneguem dels carrets de fotografia, encara que
estes són més grans. Si les normals que ficaven en un projector de diapositives
tenen una grandària de 5 x 5 centímetres i portaven una fotografia positiva de
colors reals creada en un suport transparent i estaven envoltades d’una
estructura plàstica, les de cine tenien una grandària de 9,7 x 8,1 centímetres,
ja que els projectors eren més grans i en aquest cas estaven envoltades per una
simple cartolina negra retallada, que es podria canviar quan fora necessari.
Acompanye la diapositiva del cine de “Tejidos Barberán” i l’anunci de la
mateixa botiga al programa de festes de l’any 1967. En aquell temps estava
instal·lada al número 5 del carrer de Sant Roc. Allà estigueren poc de temps
fins que es mudaren al cantó dels carrers de Santa Anna i Literat Azorín i allà
estigueren fins l’any 2008, en què arribà la jubilació de Paqui Piles, la
propietària perquè Angel Barberán –el seu home– ja els havia fet però continuà treballant
fins aquell moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada