dijous, 27 d’abril del 2017

PATRIMONI CULTURAL EN PERILL (I)

Contínuament està perdent-se patrimoni cultural. És una cosa que fem sense adonar-nos, però que està ací. Normalment passa al tirar coses que qualifiquem com a “trastos”, perquè volem fer neteja, ja no ens caben les coses, les cases no són tant grans com per poder-ho guardar tot eternament,... I en més d’una ocasió, quan la mort de persones majors provoca la neteja de les cases i els objectes que els acompanyaren al llarg de la seua vida.

Ja fa temps que em preocupa aquest tema i al parlar amb algunes persones he aconseguit replegar alguns materials que podien haver anat al final al fem, a algun contenidor de paper, a l’ecoparc... o també a ser cremats en algun pati. És el cas de llibres de festes, llibres de les falles, revistes dels grups polítics locals, BIMs antics, almanacs, fullets diversos, diaris de Mundo Ford o revistes de l’empresa, premsa en forma de diaris o revistes antigues, revistes escolars, de la parròquia o els juniors, etc.

No sabem exactament quan fou la primera vegada que es va imprimir un programa de festes del poble –per ficar un exemple–, però sí que el més antic que conec és de 1932 i es tracta d’una fotocòpia. No sé si la col·lecció més completa és la del meu amic Vicente García Castillo però és la que millor conec. El número de 1932 és el primer d’ella. En un llistat seu apunta com a primer el de 1925, supose que en base a conèixer el tema, però des de 1932 falten un total de set números fins el de 1961. Tampoc estan els dels tres anys de guerra civil, però segurament el poble –com en tots els llocs- no estaria per “a festes” i per tant no es publicarien.


Puc dir-vos que el meu col·lega cronista de Benifaió conserva al seu arxiu des de principi del segle XX i en Sollana, crec que a l’Arxiu que donà també el meu amic V.G.Castillo al seu poble, n’hi havia un de 1902.

He ficat l’exemple dels llibres de festes, però n’hi ha un altre que em preocupa també. És molt gros que el poble que té la Ford no dispose d’una col·lecció completa de “Mundo Ford”, quan el cronista de Benifaió si que la té. I han arribat a treballar-hi fins 500 veïns o veïnes d’Almussafes.



Bé, però la missió que m’he proposat hui al parlar-vos d’això és la següent. Entre tots i totes podem salvar una part del patrimoni cultural del nostre poble fàcilment i que esta no es perda. És qüestió de parlar amb els nostres majors, preguntar-los si conserven alguna cosa, buscar-la i demanar-los permís per donar eix material a l’Arxiu Municipal, què és el lloc més adequat per a la seua conservació per al futur. I sempre dic el mateix, prefereix tenir dues o tres còpies –encara que estiguen repetides– que cap. La responsable de l’Arxiu és Vicenta Pilar Raga Agramunt, es troba al carrer de Sant Josep 43 i el número de telèfon és el 962032110. També m’ho podeu comentar a mi o passar-me algun material, perquè al final tot el meu arxiu també acabarà en el Municipal.


I sí es dona el cas de que voleu conservar vosaltres eix material, sempre està la possibilitat de prestar-ho per a que siga digitalitzat i es conserve d’eixa forma, després se us torna i la faena es fa d’una forma exquisida, perquè sabem perfectament com tractar el material perquè no es faça malbé. 

La primera foto correspon a les portades dels últims cinquanta programes de festes, la segona a la del Mundo Ford nº 149, de juliol de 1985, que conté a les pàgines del mig dues notícies locals: l’actuació de la Banda “Lira Almusafense” en el programa de TV “Gente joven” i la representació de la reina i dames de la cort de les festes d’aquell any. La tercera assenyala el lloc de l’Arxiu Municipal al carrer de Sant Josep nº 43.

Continuarà...

dilluns, 24 d’abril del 2017

SANT VICENT FERRER I ALMUSSAFES

Sabeu que hui es celebra en València i altres pobles el dia de Sant Vicent Ferrer. Diu la  Viquipèdia: “Que Sant Vicent Ferrer és el patró del País Valencià malgrat no ser un dia festiu en tot el territori. Cal no confondre Sant Vicent Ferrer amb Sant Vicent màrtir, patró de València ciutat. A València i a molts pobles del País Valencià se celebren els famosos Miracles de Sant Vicent, representacions teatrals, generalment representades per xiquets, que s'organitzen per a la festivitat de Sant Vicent (segon dilluns de mona, és a dir, l’endemà del diumenge següent al diumenge de resurrecció)”. I això ho afegeix jo, el dia següent –demà dimarts– tornen els xiquets i les xiquetes a escola, acabades les vacances de Pasqua.
 

Fou un dia de juliol de 2012 quan buscant coses sobre el poble en la xarxa d’Internet em vaig trobar una cita en un llibre que unia a Sant Vicent Ferrer amb el nom d’Almussafes, què apareix al llibre com “Almuzafes” com també passa en altres documents del segle XVIII.

El llibre té el títol de “Historia de la portentosa vida y milagros de San Vicente Ferrer” i està escrit per Francisco Vidal y Micó i publicat en 1735.

L’anècdota a la qual em referesc hui apareix en la pàgina 355 d’eix llibre –que al mateix temps sembla que està compost de cinc– amb un total de 534 pàgines.

Dins de la Vida de San Vicente Ferrer, al libre IV, capítol XIII, titulat “Milagros de San Vicente con apariciones, y favores” es conta com el sant s’apareix al Venerable Padre Maestro Fray Jayme López –que morí en València en 1670–, entre altres.

I diu que aquest pare “tuvo de San Vicente Ferrer estos singulares favores... [i conta un primer favor referit a una predicació en la Parròquia se Sant Martín de València.]… Otro año predicó la Quaresma en Alcoy, Villa numerosa de este Reyno. Y bolviéndose a Valencia disgustado de no aver predicado de su amado San Vicente, se le apareció el Santo en el camino cerca de la Villa de Almuzafes, y le consoló, assegurandole que el propio dia (que era el de su Fiesta) predicaria, y asi sucediò à medida de su deseo, por aver faltado en Almuzafes el Predicador. De comunicar mucho este Siervo de Dios con San Vicente, tenia muy impresionada su efigie, y assi decia, que era de hermoso rostro; muy vivo en el pensar, y decir. Y añadia con candidez columbina: Esto lo sè de persona que le ha visto...” –l’única lletra que he canviat al text ha consistit en actualitzar la lletra “s” que en aquella època s’escrivia amb una semblant a “f” com podeu veure a la imatge del document que s’acompanya–.


La primera imatge correspon a un quadre de Juan de Juanes i la segona és de la pàgina del llibre al que es fa referència a l'article.

diumenge, 23 d’abril del 2017

PRIMERA EXCURSIÓ AL MAS DE REIG

Al llarg de tota la meua vida laboral com a mestre d’Almussafes sols he anat en dues ocasions al Mas de Reig amb els meus alumnes i va ser en les dues primeres promocions. En la primera acompanyat de Vicente Emeterio i Josefa Bataller el curs 1983-1984 i en la segona per Vicente Emeterio i Manuel Fraile, el curs següent.

Ja vaig traure fotos de la segona ocasió, corresponents al viatge del dia 1 d’abril de 1985, quan estaven en tercer d’EGB. Podeu veure aquell material seguint els enllaços següents: 
https://www.facebook.com/media/set/?set=oa.872759649487489&type=1 i
https://www.facebook.com/media/set/?set=oa.873207156109405&type=1.

Són publicacions del dia 6  i el 7 d’octubre de 2015, respectivament.

Però la foto que hui acompanye correspon al primer viatge i es feu quan estaven en quint. Els noms dels alumnes per ordre de llista era: Marcos, Evelio, Inmaculada, Joaquín, Yolanda, Carlos, Mónica, Miguel Ángel, Pedro Jesús, Vicente, Rocío, Sofía Sonia, Antonio, Mª Consuelo, Rafael, Luís, Lorena, Miguel, Manuel, Marta R., Mauricio, Óscar, Eva Mª, Mª Pilar, Mª Carmen, Olga, Francisco, Marta S., Federico, Carlos, Javier, Juan Bautista, Mª Teresa i Carolina.


Sempre teníem a Ricardo Iborra –avi de la nostra regidora de cultura– d’amfitrió i –almenys als mestres– ens ensenyava la casa per dins i vertaderament n’hi havia algunes peces de la mateixa que eren precioses. Em ve ara a la memòria una tassa de WC de porcellana fabricada en Londres a principis del segle XIX, que crec estava al pis de dalt.

En la foto crec que apareixen trenta o trenta-u dels trenta-quatre alumnes que formaven el grup. Supose que els que no es veuen ací no estarien a molta distància o també que algú/na no acudiren a classe aquell dia.

No està molt clara. Les càmeres de fotos d’aquell temps no eren com les d’ara i el/la company/nya que la faria tampoc em feia moltes fotos, ja que jo he segut sempre el fotògraf oficial de tots els grups que hem portat i no sols dels meus. Això es junta també a que es feia a una certa distància. Ací està sols el meu grup però també n’hi ha una foto amb els tres grups a l’hora i eren un centenar d’alumnes aproximadament.

dijous, 20 d’abril del 2017

TENDRESA D’INFANTS

La foto que acompanye hui té com a protagonista dos xiquets i una xiqueta menuts/da.

La vaig trobar fa uns dies escanejant negatius i em va resultar molt entranyable. I perquè?, foren alumnes que vaig tenir en tercer i quart, entre els cursos 1997 i 1999, en un grup de trezte –en escola de vegades hem tingut grups de poca matrícula– i a més es composava de deu xiquets i tres xiquetes. En quart se’ns va afegir un altre que aleshores venia de Ucraïna.

Pertanyen a un carret del 16-03-1994, per tant estaven en preescolar de quatre anys i –si no m’enganye– eren del grup A que portava Inmaculada Melo, com a tutora.

Al preescolar d’aquell temps i a l’infantil d’ara es fan moltíssimes activitats i entre elles, els moments de joc en un racó de l’aula són molt importants pel desenvolupament general de les criatures. Ací com podeu veure estaven al racó de la medicina, en altres fotos se’ls veu en la perruqueria, a la taula menjant-ne o fent la colada envoltats de productes de neteja. Per suposat amb el altres xiquets i xiquetes com a protagonistes.

Estaven en una de les quatre aules de l’edifici de preescolar. Quan ja més majors vingueren a la meua tutoria crec que estigueren als baixos del carrer Mestre Serrano, perquè l’escola ja havia segut enderrocada i estaven construint la nova.


Els noms de les persones que hi apareixen són Mar, Ximo i Quim. No cal ficar els cognoms, ja que qui els coneix no necessita més dades.

En una altra època no haguera gosat de traure-la, ja que sabeu que no m’agrada traure menors d’edat, però estos ja estan a prop dels vint-i-set anys, amb les seues carreres universitàries acabades i en algun cas treballant-ne. A més, els he demanat permís a través d’un dels membres que consultà als altres. 

dijous, 13 d’abril del 2017

GRUP DE 54 VIVENDES DEL “PLA RIUADA”

Hui us presente una foto que vaig comprar fa un parell d’anys per Internet, correspon a les 54 vivendes socials del Grup que es va construir en tres blocs que es localitzen longitudinalment entre els actuals carrers Llauradors i Foia –al mig es troba el carreró amb les portelles de darrere les vivendes– i en vertical fan cantó amb l’actual avinguda de Paral·lel.


Al programa de festes de 1959 l’alcalde de l’època –Enrique Duart Tudela– parla de que: “en el año en curso entregaremos 40 viviendas protegidas” –es referia a las que es troben als actuals carrers València i Santa Creu– i a continuació afegeix que: “Están iniciadas las obras de otro grupo de 54 viviendas de la Obra Sindical del Hogar acogidas al Plan Riada”.

Un any després, el mateix alcalde escriu al llibre de festes següent i després de parlar de les 40 vivendes protegides que s’havien construït i entregat diu: “Ante la evidente falta de un mayor número de hogares en nuestro pueblo, hemos creido poder descongestionar totalmente el hacinamiento de familias, construyendo un nuevo Grupo de 54 Viviendas de Tipo Social Rural, a través de la Obra Sindical del Hogar y Arquitectura; pues, en su día, nos acogimos al Plan Riada de Valencia. La construcción de estas 54 viviendas será de un período de tiempo brevísimo y de unas condiciones económicas optimas, por estar dicho Plan adoptado por nuestro Caudillo”.

Ja sé que mirant el que ací he ficat, sols transcrivint el que en documents de l’època és deia, alguna persona pensarà –i segurament opinarà– que són temes que actualment xoquen davant la llei de Memòria Històrica, Llei 52/2007, de 26 de desembre i contra el Projecte de llei, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana (RE número 51.671). Per a mi no és un tema nou ja que l’he treballat fa temps, quan en desembre de 2015 vaig elaborar en la meua qualitat de cronista un informe sobre vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura que es troben encara al nostre municipi.

Però independentment d’això, no és pot negar la utilitat que eixes vivendes han donat als seus propietaris al llarg dels aproximadament cinquanta-cinc anys que han passat des que es construïren. Una altra cosa, serà la retirada d’alguns símbols que encara llueixen a algunes de les façanes d’eixes vivendes i d’altres de diferents zones del poble.

En la fotografia en blanc i negre –símbol d’una època més “negra” que blanca– es veuen tres imatges tretes des de diferents angles, però en la primera s’aprecia un transformador d’electricitat per distribuir-la a totes les cases. Eix transformador no està actualment al mateix lloc, però sí a menys de vint metres, amagat o dissimulat a la dreta de l’actual edifici de la biblioteca pública i recaient al carrer Llauradors.


L’altra foto en color feta el dia 14-05-2015 enfocaria a com són en l’actualitat aquella part de les vivendes, encara que sense el transformador.

dijous, 3 de novembre del 2016

EL METGE D. JOSE BOSCH MARÍ

Naisqué a Almussafes el 13 d’abril de 1918, fill del metge José Bosch Solves.

En setembre de 1928 feu l’examen d’ingrés a l’Institut Nacional de Segon Ensenyament de València, que després s’anomenaria “Lluís Vives”. Durant cinc cursos va assistir a les classes i en 1933 va traure el títol de Batxiller.

Quan en 1936 arribà la guerra civil estudiava primer de Medicina. En gener de 1938 fou cridat a files i estigué com a soldat als dos bàndols contendents. Fou llicenciat de l’exèrcit en 1941 però cridat novament a files fins octubre de 1943.

Durant els cinc anys que estigué mobilitzat aprovà tres cursos de medicina en la Facultat de València, acabant la carrera en maig de 1945 i doctorant-se en 1947.

Mentrestant, aprovà en setembre de 1939 els estudis de practicant, que va exercir durant quatre anys al costat de son pare, metge de la localitat.

Fou metge titular interí d’Almussafes durant cinc anys, metge de la seguretat social en Benifaió durant altres set anys, amb un gran èxit professional durant l’epidèmia de febres tifoïdals que afectà a Almussafes en els anys 1949 i 1950.

Durant els 47 anys de professió com a practicant i metge, va exercir de forma lliure la seua professió dedicada al seu poble, complementant les tasques ja explicades abans. Arribà a tenir una consulta també a Algemesí durant quasi una dècada. I sempre ajudat per la seua esposa Rafaela Alós.


El 1990 publicà el llibre “Almusafes. Noticiario Histórico Costumbrista”, resultat d’ampliar i continuar uns “Apunts” escrits per son pare referents a història, efemèrides, personatges i successos de la localitat que conegué des de ben jove. I el dedicà a la seua memòria.

Ja en aquella època donà a la Biblioteca Pública Municipal alguns llibres històrics d'Almussafes que la família pogué salvar de ser cremats durant la guerra civil, com per exemple el "Libro de Incorporación al Patrimonio Real de los derechos de Jurisdicción i al Común i Villa de Almusafes de los Dominical en el año de 1766".

Va morir el 14 de novembre de 1996.

Bosch Marí, José. Almusafes. Noticiario Histórico Costumbrista. Algemesí: Jose Bosch Marí, 1990, p. 307. ISBN 84-404-6990-X.

Per fi he pogut incloure'l en la Viquipèdia. Allà el trobareu si és que no m'ho eliminen. Esta és l'adreça:

Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 11-03-2016.

DIA DE LA DONA TREBALLADORA I HISTÒRIA LOCAL

Fa dos anys vaig fer una publicació, en el dia 8 de març que portava per títol “HUI FA CINQUANTA ANYS”. En aquella època la pàgina de Facebook “Almussafes segle XX” tenia poc més de la meitat de membres que ara, ja que comptava amb 513 com es veu en una foto que acompanye. I encara que no tinc costum de copiar-me a mi mateix, hui vaig a fer una excepció. Algunes persones ja el llegirien en aquell temps però ara done l’oportunitat a que altres puguen fer-ho.


Fa referència a la fàbrica “Confecciones Valencia S.A.”, coneguda més familiarment com a “El Figueral”, encara que a algunes persones no els agrada massa el terme ni l’usen quan parlen de la fàbrica. En aquella època estava a les afores del poble entrant des de València, ja que “les eres” la separaven d’esta part del casc urbà, tal com es pot veure en una foto aèria feta entre 1970 i 1980. L’altra on també es veu és el fragment de la segona foto que jo vaig publicar el dia 30-01-2014 i que havia fet jo en 1984 des de la terrassa de les finques altes del carrer Ausiàs March.


També vaig afegir el següent comentari: Cecilio Cr Tal vegada no era la millor informació per commemorar el dia de la dona treballadora, però en aquell moment les autoritats educatives mostraren una major preocupació per les xiquetes, instant a que es compliren les lleis i continuaren la seua formació. De treballar, ja tindrien temps després.


Copie aquell article íntegrament:

La inspectora d’educació remet ofici dirigit a l’autoritat municipal exposant-li el següent (en castellà), que he transcrit en la seua integritat: En visita extraordinaria de inspección efectuada al Grupo Escolar Salas Pombo de esa localidad en fecha 4 de los corrientes he venido en conocimiento de que varias niñas matriculadas en aquel, han abandonado la escuela para entrar como productoras en una fábrica de confecciones, que se (ha) establecido en esa localidad muy recientemente. Como esto es absolutamente intolerable lo uno porque las niñas no han cumplido los 14 años y lo otro porque carecen del Certificado de Estudios Primarios, me dirijo a V.S. como la máxima autoridad local para que en uso de sus deberes haga que igualmente cumplan con las leyes y disposiciones vigentes tanto en el aspecto laboral como en el educativo, que tan despreocupadamente han conculcado, la empresa citada y los padres de las niñas, despidiendo aquella las que tiene colocadas en sus talleres y obligando a los padres a que las niñas se reintegren en la escuela, dando cuenta a esta inspección de haberse realizado lo que en el presente oficio se indica. Dios guarde a V.S. muchos años. Valencia 8 de marzo de 1964. La Inspectora, M. Quiñones Valdés”.

El dia 9-7-2012 vaig conversar amb Conxa Romeu–que fou l’encarregada de l’empresa al·ludida– al carrer Major. Jo li vaig comentar que feia uns anys estava consultant la correspondència municipal de l’època i vaig descobrir en la mateixa el cabreig de la inspectora d’educació en el cas d’algunes xiquetes contractades que no tenien el certificat d’estudis primaris i ella em va referir l’anècdota del que va ocórrer. “N’hi havia unes quantes xiquetes que estaven cosint a ma una part dels uniformes de passeig que tenien una faena que no es podia fer a màquina i es trobaven a una vora del taller. Entrà una persona sense dir qui era ni demanar permís i s’acostà a elles preguntant-les que feien i dient-les que semblaven molt joves, a la qual cosa una de Benifaió li contestà “mire si són joves que jo encara no he fet els catorze anys”, la qual cosa va provocar el problema conegut, ràpidament les van acomiadar a totes i les d’ací s’enfadaren amb la que havia clavat la pota. Conforme anaven complint els anys les tornaren a contractar a totes”..

Acabe, adjuntant també foto del document que vingué de la Inspecció educativa.


Publicat al Facebook “Almussafes segle XX” el dia 08-03-2016.