Un cúmul de problemes amb la Delegació
Provincial del Ministeri d’Educació i la Inspecció educativa, a més de la
imposició d’una direcció del centre, que no contava amb recolzament del
claustre de professors de l’època venia provocant des de principi del més de
febrer de 1981 conflictes que semblaven de difícil solució.
L’Organisme responsable de l’Educació –que en
aquella època encara estava en mans del Ministeri d’Educació amb seu a Madrid,
perquè no tenien competències com a Autonomia– se li va ocórrer a principi
d’aquell mes suprimir tres dotacions de professorat quasi a meitat de curs, amb
els problemes de reorganització dels grups que això provocava.
La senyora inspectora explicà davant el
claustre de professors el dia 20 de febrer que “s’havien desbordat les
substitucions de professors i no n’hi havia prou mestres per fer-les i que
encara que n’hi havia mestres en atur, la prioritat eren els pressupostos
destinats a l’E.G.B”.... així és que el nostre centre i uns pocs més havien de
perdre un número de professors que els ajudara a resoldre el problema, creant
al mateix temps un altre a l’escola, que va suposar refondre els tres grups de
7é curs i de 8é d’EGB en dos i una nova organització del centre respecte de les
substitucions als companys malats, entre altres.
Ja en reunió de claustre del dia 17 en que
estudiaren les possibles solucions al problema es parlà de l’assemblea
informativa que s’hauria de celebrar el dia 23 de febrer i en la qual anaven a
intervindre tots els sectors educatius, representats per la direcció del centre
i alguns mestres, l’associació de pares i l’ajuntament. La primera cosa que es
faria en dita reunió seria llegir la Resolució del Delegat on s’explicava la
supressió dels tres mestres i s’explicava el Recurs d’alçada elaborat en la
seua contra... informant a la premsa, etc.
Així que arribà el 23 de febrer de 1981 i el
claustre de professors havia invitat a tots els pares i mares del centre a una
assemblea general informativa –era la segona d’aquell curs, ja que el 16 de
desembre anterior ja s’havia fer altra per parlar de la problemàtica de
l’ensenyament a nivell estatal...–. L’esquema de funcionament era els següent,
primerament es reunien els pares i mares amb el tutor en la seua aula i després
es passava a una reunió conjunta...
L’escola estava plena de gent que omplia les
aules i els corredors i aleshores arribà el bàndol de l’estat d’excepció que
dictà Jaime Milans del Bosch, que estava omplint la ciutat de València de
militars amb blindats i camions de l’exèrcit. Tot el
món hagué d’abandonar el Centre educatiu i anar-se’n a sa casa. Jo també ho
vaig fer, vivia a les casetes de mestres que estaven al cantó de carrers
Llauradors i l’avinguda de Paral·lel, al mateix lloc on actualment es troben
els contenidors soterrats del Parc de les Palmeres i encara vaig xerrar una
estona amb el meu company de nivell José Mª Enguix –que l’any següent seria el
director– i que ja es marxava cap a València.
La nit dels transistors jo també la vaig
passar preocupat al llit, sols feia tres anys que havia acabat el servei
militar, tenia un fill que encara no tenia l’any i no ocultaré que teníem
por... i aquell matí següent anaren a escola com si fora un dia normal, però
sense estar resolt encara el problema, cosa que passaria al cap d’unes quantes
hores.
Quedaren tan marcats en nosaltres aquells
moments viscuts que a les actes de les reunions del claustre següent, en els
dies 26 i 27 de febrer, no diu res referent al colp d’estat que s’acabava de
produir.
I ací, apunte una anècdota que em passà el dia
27-5-2006. Estava en casa d’una alumna que ensenyava el vestit de primera
comunió i em vaig trobar amb un exalumne de 6é B d’aquell curs anomenat Antonio
González, al ficar-nos a parlar em digué que tenia una imatge de mi, li vaig
dir que me la passara, però em va aclarir que la imatge la tenia en la seua
ment. Fou del dia següent al colp d’estat, jo anava carregat amb la ràdio i els
vaig deixar fer el que volgueren durant tot el matí. Em tocà dir-li que ells
eren xiquets i no podien entendre el tema però que jo l’havia passat molt
malament.
Altres persones del poble podrien contar
diferents versions del que passà en aquelles interminables i complicades 17
hores i mitja a cavall entre dos dies.
Lamente que els documents no semblen atractius
però foren història de l’escola. La foto en color és perquè recordeu quines
eren les cases de mestres que estaven en un cantó del camp de futbol que
després es convertí en el Parc de les Palmeres.
Publicat al
Facebook “Almussafes segle XX” el dia 23-02-2016.
