5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 3. FRANCISCO MAGRANER MAGRANER

Va nàixer a Almussafes l’any 1934. De xiquet, va poc a escola, perquè havia d’ajudar en casa.

S’incorpora a la banda local quan ja té 16 anys, per tant l’any 1950, també amb el mestre Chirivella de director. I agafa com a instrument el bombardí, que mantindria alguns anys, per passar més tard al baix o tuba.

Es guanya la vida treballant al camp, normalment per a son pare, però també a jornal i a estall per a altres.

En 1962 es produeix una vacant de tuba a la Banda de l’Empastre i el seu amic Pascual Asins, que ja hi portava 9 anys l’invita a unir-se’n. Ell li ho agraeix però al mateix temps té dubtes sobre la seua capacitat per fer un bon paper. Pascual que el coneix bé li comenta que si no el vegera capaç de fer-ho bé no li ho haguera dit...  Fa els corresponents exàmens d’aspirant i és admès. En aquest moment és fadrí però abans de final d’any es casa amb Camèlia.

El primer any és de prova i paga l’aportació al fons que tenen tots els músics. S’aprèn de memòria tots els programes i assaja sempre que té un moment lliure... i compleix bé. Tant, que quan acaba la temporada, els companys voten per majoria que continue.

Però com no té estudis musicals, l’apoderat Juan Marí li planteja fer-ne, és bàsic per tal d’obtenir el “carnet d’artista” que el permet viatjar i tocar pel país i l’estranger. En tres anys farà quatre cursos de solfeig i de tuba al Conservatori de València, però a l’arribar al quint es troba a un gran problema, també ha d’estudiar harmonia per la qual cosa necessita buscar un professor particular... Ja té una filla xicoteta, treballa al camp i a la banda i Camèlia ho fa a la Cooperativa, és un bon complement sobre tot quan ell marxa a Amèrica.

Així que, el que havia començat com a “músic de poble”, ja amb quatre cursos estudiats es planteja que no pot estudiar més... En el segon viatge a Amèrica –anys 1966-1967– s’havia proveït del material per a estudiar harmonia i anava treballant i Juan Marí li corregia... i ja quan tornaren canvià la normativa i deixà de ser necessari... segurament ja tenia prou estudis, perquè continuà en la Banda deu anys més, fins l’any 1976.

Durant aquells anys tingueren una altra filla.

En el primer viatge a Amèrica va pensar que el camp allà podria ser interessant per treballar però ja en el segon es donà compte que anar a tocar música estava bé però l’altra opció ja no la veia de la mateixa forma que abans.

En total va fer cinc viatges Amèrica del sud, fent cinc gires per terres de Colòmbia, quatre per Veneçuela, dos per Equador i una per Puerto Rico.

Al llarg de tota la vida les afeccions han segut sempre la família, la música i el camp. Encara hui li continuen.

Les condicions econòmiques que li oferien a la Banda de l’Empastre en els seus primers viatges van anar disminuint –allà la moneda valia cada vegada menys– al mateix temps que milloraren els jornals ací. Per això, arribà un moment en que deixaren d’anar, de fet ell va participar al seu últim viatge. I ell, deixa la Banda per estar de seguit amb la seua família i treballar ací.

Aleshores estan instal·lant al nostre poble la Ford, a son pare li han llevat part de les terres i a ell també unes que havia comprat. Te quaranta anys i en la l’empresa li fiquen pegues per entrar. L’alcalde Ramón Moscardó li ajuda i el contracten. Treballa durant catorze mesos i s’ho deixa per tornar a la faena de sempre, el camp i així fins ara.

La major part de les fotos d’aquella època se li fan malbé en les dues riuades de 140 centímetres que ha patit en casa. Però sí conserva dos quaderns on té anotades les actuacions d’aquells catorze anys amb l’Empastre. La primera havia segut el 17 de març de 1962 al Palau Nacional de Barcelona –situat a Montjuïc–  i l’última el 19 d’octubre de 1975 a Saragossa.

Camèlia, la seua filla major, se’n recorda de moltes coses d’aquella època, com que de vegades se la portava de viatge a veure’l actuar em algunes places de bous, però com a xiqueta que era no li agradaven els bous i patia... que l’escriu coses en les cartes de sa mare i es pinta els llavis per marcar-li-los al final de la carta, que el pare li envia targetes postats amb vestits típics d’aquells països i monuments, que li porta un “poncho” de llana molt cridaner i ella se’l fica i el passeja orgullosa amb l’excusa de que son pare li ho ha portat d’Amèrica, que anà al menys dues vegades a Barcelona a esperar-ho quan tornava d’un viatge,... I també, que ella no volia que es marxara per a tant de temps.

Publicat al Facebook el dia 10-07-2015.

Compartit al Facebook "RIBERA PARLA, tens molt a contar!" el dia 10-07-2015.
Compartit al Facebook "Banda Cómica El Empaste de Catarroja" el dia 13-07-2015.