Ja passa de quatre anys que vaig començar a investigar aquest tema i pareix
què ja és moment de traure’l. Fou el di 4 de març de 2014 quan el meu amic
Vicente Carrascosa em parlà del tio Paco Duart Tudela, encara que en realitat
la neboda era sa mare –Paco era germà d’Enrique Duart Tudela, alcalde
d’Almussafes de malnom “Calores” entre desembre de 1952 i abril de 1962, un
alcalde que va canviar el poble de dalt a baix–. Vicente em digué que l’oncle
era un home ric i segurament gràcies a les patents del futbolí que comercialitzava
baix la marca “Duguespi”, nom que feia referència a les inicials dels cognoms
de Duart – Guerra – Espinós, que pertanyen
a la seua famíla.
 |
| Imatge de l'article de Rafael Solaz |
Vaig començar per saber coses referides als futbolins i va ser quan trobí
que els inventà un gallec anomenat Alejandro Campos Ramírez, home que es
rebatejà a si mateix com Alejandro Finisterre, pel lloc on havia nascut en 1919.
Als quinze anys s’havia traslladat a Madrid a estudiar el batxillerat, al poc
comença la Guerra Civil i en un bombardeig resulta ferit per la qual causa és
traslladat a València i d’ací a Barcelona, a un hospital de Monserrat. Està amb
molts altres xiquets ferits que no poden jugar al futbol i pensa en la idea del
futbolí partint de la idea del tennis de taula. Francisco Javier Altuna, un
fuster basc amic seu, s’encarregarà de la fabricació del primer seguint les
seues instruccions. Patentaria el seu invent en gener de 1937 però no pot
aconseguir que se’l fabriquen i siga distribuït a nivell industrial perquè
totes les fàbriques de joguets es dedicaven en aquell temps a produir armes per
a la guerra. El personatge tindria sempre una “vida de pel·lícula”. Creuant els
Pirineus fugint de franquisme va perdre en el camí la patent del seu invent...
 |
| Alejandro Finisterre en una imatge del diari El País del 13-02-2007 |
Però
tornem al nostre protagonista local. En realitat no sé bé com començà tot, però
m’imagine que ens trobem davant un home emprenedor dels que veuen negoci en
qualsevol tema. No havien passat molts anys des que Alejandro Finisterre havia
marxat cap a París i havia perdut el document de la patent passant la frontera,
però el nostre veí tenia patentat des de 1951 un “Futbol de salón”, autorizado por la Dirección
General de Seguridad para toda España y sus Colonias. Juego recreativo de
habilidad y destreza. La mesa preferida de la afición deportiva, tal com figura al fullet publicitari que vaig
comprar en 2015 i que acompanye reproduït.
 |
| Fullet adquirit per mi en 2015 |
Conec alguns documents sobre patents seues, com els de 1950 i 1952 en els
quals apareix la d’un aparell comptador aplicable a jocs de futbol saló. També
de 1951, on consta la patent de la “Mesa
de juego de futbol de salón”, però en les meues investigacions esta
autorització no va acompanyada de cap dibuix sobre el disseny de la taula, que
si n’hi ha als anteriors. Així que la part de la taula queda un poc més
difuminada, però és clar que aquella patent fou aprovada amb data del 16 de
maig de 1951.
Entre fotografies de materials amb la marca Duguespi de la Xarxa també
apareixen taules de billar, construïdes amb una gran robustesa, a jutjar sobre
tot per les potes de cadascuna d’elles i anaven acompanyades de la gravació en
la fusta del seu escut, que venia a ser el símbol de la seua marca comercial.
 |
| El conegut futbolí típic de tots els Recreatius |
De la meua infantesa en valència recorde els recreatius i els salons de
billar. Ací en el poble n’hi hagueren a l’avinguda de Paral·lel en dos lloc
diferents, un dels quals era el local de la família Villalba, que segurament
estigué més anys obert i que tenia futbolins d’esta marca i pot ser també algun
billar. Quique Villalba em comentà un dia que anava a València a per materials
de recanvi per mantenir els futbolins en bones condicions d’ús. L’altre es
situava en un local comprés entre el que seria l’actual farmàcia de Javier
Sebastián i la casa del metge Bosch, segurament en alguns dels llocs on es
situen els comerços actuals. No he trobat cap publicitat referida a ells als
llibres de falla, que seria el material on més fàcil estarien... Tampoc he pogut
aconseguir fotos d’aquells recreatius.
 |
| Imatge de l'article de Rafael Solaz, València anys 60 |
He inclòs
alguna foto de l’Arxiu del bibliògraf Rafael Solaz, al qual li vaig demanar
permís el 13-10-2015, així com també copie una part d’un text seu del qual
acompanye també un accés directe al final: “Pero sin duda el juego más popular vino a partir
de los años 40: los futbolines de mesa. Francisco Duart Tudela se convirtió en
uno de los fabricantes que, en su taller de la calle de Cuenca, nº 5 (después
en Quart, 33), construía la marca Fútbol
de Mesa Duguespi, cuyos fabricados fueron vendidos por toda la
península. Los jugadores eran de hierro colado, pintados los colores de cada
equipo, las bolas hechas de piedra blanca y antes de comenzar el juego se
introducía una moneda por la ranura que permitía el desbloqueo de las bolas y
daba acceso al juego. Con los jugadores sujetos a unas barras de hierro,
consistía en golpear la bola e introducirla en un hueco que servía como
portería. Estos
juegos de mesa se instalaron en los establecimientos llamados Recreativos
donde también existían mesas de billar y, posteriormente, las
citadas máquinas eléctricas con bolas de acero...”. Li agraeix la seua
deferència cap el meu treball.
Imatge del billar Duguespi i la seua robustesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada