REFLEXIONS AL VOLTANT DEL PATRIMONI HISTÒRIC LOCAL DES DE 1962 CAP ACÍ - i 3

I per si faltava alguna cosa més, encara tingueren mala sort amb el col·legi “Almassaf” –antic “Salas Pombo”–. Entre mig de tot el que fins ara he contat i a finals del segle XX la Conselleria d’Educació digué que anava a reformar el col·legi Almassaf per adaptar-ho a la nova legislació d’aquell temps, aparegué aluminosi i l’enderrocaren també. Encara que això no seria decisió nostra. Quin consol! De totes formes aquella escola no era un edifici antic, per tant tenia poca història, ni tampoc era molt artístic –encara que per a mi tenia molta més personalitat que l’obra del centre actual–, però sí s’havia construït amb diners del municipi, que era el responsable en els anys cinquanta de fer les escoles i les cases dels mestres que les tenien assignades. 

 

El col·llegi buidat per reformar, però acabaria enderrocat.
Edificis nou i vell. Les fotos les feu "Carioca"

Resulta penós –per a mi també vergonyós!– que en 1962 la Casa Senyorial i la torre no foren considerades castells ni tampoc fortaleses i que en 1980-1981 sols eren edificis arruïnats indignes de gastar-se “els diners que ja entraven a cabassos”. El pressupost municipal de l’any 1980 quan es pren la decisió d’enderrocar els edificis ja era de 115,18 milions de pessetes, amb les quals es podien fer coses distintes a això, com per exemple rehabilitar –podien haver-ho executat per fases, en diversos anys–, però desfer-se dels edificis –i per tant de la història– era el més fàcil i els resultava més econòmic, doncs sols els costava 1,3 milions de pessetes i 250.000 pessetes de valoració dels materials existents en l’obra, que es quedava l’empresa d’enderrocaments, a més clar, del preu pagat per la finca denominada “El Castillo” a Dª Carmen Mir Blat i D. Ramón Duart Salvador que era de 4.464.880 pessetes. En total, sis milions de pessetes per tirar-ho tot a terra en nou mesos!. I la torre no estaria sola 16 anys com vaig dir en la primera part, foren exactament 14 –tres legislatures i mitja–, els que van del primer trimestre de 1981 a juny de 1995 en que començaren les obres de restauració (?).

Postal 51 "La Ribera en el recuerdo".
Diario Levante 13-05-1993.

Vista l’exposició històrica feta fins ací la conservació del patrimoni històric-artístic sembla que és tema que ha preocupat ben poc als polítics!, ni en la dictadura ni en la democràcia.

Fullet de la torre editat en l'any 2000. Foto Miguel Ángel Ponce

Havien passat de ser quasi “pobres de solemnitat” en 1974 a “nous rics” poc anys després, com es demostra en el següent text meu de l’article del llibre de festes de l’any 2000: «En novembre de 1974 una curiosa correspondència té lloc entre els alcaldes de Caravaca de la Cruz (Múrcia) i el nostre. El primer li envia 10 paperetes pel sorteig d’un automòbil per part del Club de Futbol local del qual és president d’honor –per valor de 50 pessetes cadascuna– per millorar les instal·lacions esportives. El nostre alcalde li les torna dient “siento tener que devolvértelas, pues aquí tenemos aún más necesidades...” El nostre Ajuntament disposava aleshores de 6,3 milions de pessetes de pressupost, encara què Ford ja estava construint-se. Tenia una plantilla de 9 funcionaris: 4 auxiliars administratius, 1 agutzil, 1 guàrdia municipal i 3 vigilants nocturns, la plaça de secretari estava vacant», els seus sous sumaven 1,375 milions de pessetes el que representava un total del 21’76% del pressupost municipal. Crec que ara n’hi ha alguns funcionaris més i que els seus sous representaran més percentatge que el d’aquell temps.

Edifici de l'Arrossera vist des de dalt la torre

Una de les primeres fotos digitals del meu arxiu

Encara, que si he ser fidel a la realitat com a persona que l’ha viscuda des de l’any 1980, es rehabilità l’edifici que coneguem com “l’Arrossera” a principis dels anys noranta i es milloraren les condicions del mercat en la primera dècada del segle XXI, obres de les quals desconec encara el seu cost. Constitueixen les dues actuacions que corroborarien allò de que tota regla té la seua excepció.

Però si tenim en compte què els pressupostos municipals entre els anys 1976 i 2018 –inclosos estos– fan un total aproximat de 54.000.000.000 pessetes –54.000 milions, i en euros 324,5 milions– s’adonarem de que possiblement amb una millor administració dels recursos es podrien haver fet altres actuacions més respectuoses amb l’herència històrica rebuda.

Centre Cultural, 30-11-2003

Les construccions noves portades a terme, és possible que puguen ser considerades relativament artístiques, com la façana del Centre Cultural imitant els “balcons venecians” o tal vegada també la del Centre de Salut per ficar exemples, però que no arriben a tenir tants anys d’història com els que portem de democràcia, ja què sols tenen 32 i 23 anys respectivament. El valor històric d’un edifici el dona el pas del temps. I no és el mateix comparar antiguitats de segles que de dècades.

19-09-2004, des d'una terrassa de l'avinguda de Paral·lel

I acabe quasi com començava, en l’enquesta turística repetida en 1964 es milloraren un poc les coses respecte de la de 1962, a la pregunta de “Castillos, fortalezas, torres (Incluso en estado ruinoso)” –ara feien la pregunta més fàcil–, la resposta fou solament “Una torre árabe (moruna)” i a la de “Templos”, “Uno.- La Iglesia Parroquial”. En un altre punt de la mateixa pàgina i en l’apartat “Breve noticia histórica”, es diu: “Conser-vándose como vestigios árabes la importante y destacada torre-fortaleza existente aún”. No sé si amb la paraula “fortaleza” es referien a la casa senyorial però 17 anys després desapareixeria...

Segurament, alguna persona pensarà que jo no sé de què parle, com ja se m’ha fet saber en alguna ocasió –abans no sabia del valor patrimonial de la Casa Senyorial i l’antic Ajuntament, últimament sembla que tampoc sé d’arbres, quin problema!, al final resultarà que per parlar d’algun tema haurem de ser tècnics–, però la tasca investigadora em porta a consultar tota la documentació possible –algunes vegades no tanta com volguera, perquè n’hi ha ocasions en què no trobe coses que deurien estar-hi, o les han canviades de lloc– per tal de parlar d’una forma totalment objectiva i contrastada, a més de que pense està fonamentada en fets documentats. No m’invente res!

Generalitat Comarques 1ª quinzena febrer 1981, pàg. 15

De moment tanque ací el tema, però no penseu que és perquè se m’ha acabat el material, que ne tinc més... sols l’enderroc famós donaria per a fer un llibret, que segurament no em publicarien.