Em sembla curiós que es donen per provats fets que el mateix tribunal militar reconeix en un frase del “Resultando” dient “… sin que este extremo aparezca suficientemente probado”. Malgrat això després d’un punt -que és el que separa ambdues idees- diuen “HECHOS PROBADOS”. No sabem qui els havia provat.
No importava això, el que calia era condemnar a aquells que havien anat a la guerra defenent l’estat democràtic. No fa molts dies un amic que porta molts anys investigant tots estos temes a Benifaió em comentà que tots els judicis eren il·legals ja que com havia acabat la guerra el període encetat ja era civil, però els tribunals que jutjaven eren -tot al contrari- completament militars, com podeu comprovar a la sentència mirant els càrrecs de totes les persones que formaven el tribunal. “Eren sentències de tribunals militars en període civil.” Ell em deia que per qüestions d’economia processal, o siga per acabar més prompte, ajuntaven processats/ades en grups de 3 ó 4 i fins a 12 i a tots/tes els incloïen en la mateixa sentència i com els delictes de que els acusaven quasi sempre eren els mateixos...
Deia CARLOS E. CUÉ al diari digital de El País en la data de l'1 de setembre de 2003 que: “Haberse mantenido fiel a la República durante la Guerra Civil fue considerado, a partir de 1940, después de la victoria del general Franco, un delito de "auxilio a la rebelión". Miles de españoles pasaron años y años en la cárcel por esa falta, otros tantos murieron fusilados. Los juicios sumarios que precedieron a la prisión o la muerte no han sido anulados.” Ja han passat 18 anys d’aquella cita i el tema continua exactament igual.
I a l’article titulat "Los delitos en aquella justicia al revés". Publicado el 6-10-2015 per "Las Merindades en la memoria" es diu què "Desde 1936 a 1943 los tribunales militares establecen la jurisprudencia de que los que se opusieron por las armas en la guerra al “Legítimo Gobierno Militar constituido tras el Alzamiento”, es decir todos los que defendieron la República, son reos de los delitos de Rebelión Militar, si emplearon armas y de, Adhesión a la Rebelión, Auxilio a la Rebelión, Inducción a la Rebelión, o Apología de la Rebelión, si no las emplearon.”
Però, també he acudit a les fonts bibliogràfiques més properes. Aixi: A. Calzado i Ricard C. Torres escriuen moltes coses interessants al seu llibre “Un silenci extens. El Franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962)” editat per la Diputació de València en 1995. Ja a les primeres pàgines es diu que: “La premsa local ressenyava diàriament arrests, detencions, ordres de recerca i captura, execucions sumàries i l’alliberament de presoners dels camps de concentració” (pàg. 22) /// “El resultat fou una nova societat cimentada en les presons i els cementeris” / “L’ambient repressiu quedà reflectit en la premsa: exaltació, repetida fins la sacietat, de les víctimes de la violència política durant la guerra, detencions, processos judicials, execucions, etc.” (pàg. 23) // “Els encausats es presentaven en grup davant el tribunal i els fiscal es limitava a demanar la pena més elevada, mentre que els acusats tractaven d’utilitzar els llaços familiars per a evitar o eludir la sentència.” /// “El defensor, que no era superior al rang de capità, li demanava clemència al president, sense més, i aquest dictava sentència” /// “Per regla general [la sentència] era coneguda d’avantmà pels components [del Tribunal] i la duració del «procés» no excedia més de 15 minuts habitualment.” / “Les garanties judicials brillaven per la seua absència i la indefensió era el comú denominador de tots aquells que devien afrontar aquest tipus de judici...” (diverses cites de la pàg. 25). /// Altres imputacions com «adhesión», «auxilio a la rebelión», «denegación de auxilio a la rebelión» o «excitación a la rebelión» són una translació dels valors jurídics, ja que en termes del Codi Militar els que es rebel·laren foren els vencedors. La «justícia al revés», tal com propugnava Serrano Súñer, era una realitat.” (pàgs. 27-28). Totes les cites incloses corresponen al capítol I titulat “La repressió franquista”. (Els símbols “/” significa que són textos separats per un punt i apart, el de “///” significa que eren textos de diferent paràgraf).
A mi m’agradaria saber en quants casos d’entre els milers de judicis sumaríssims fets per aquells tribunals militars es trobaren amb dubtes sobre la veracitat dels delictes que els imputaven i foren declarats innocents. En aquell temps no existia allò de la “presumpció d’innocència”, sinó tot al contrari.
Al segon “considerando” del document de la sentència diu que “procede declarar haber lugar a responsabilidad civil, del procesado que se condena, quedando sujeto a indemnizar a los que en definitiva resulten perjudicados por el delito...” Jo pense que era el mateix text o molt semblant que es solia escriure sempre als documents de condemna. Però comprovat per mi el llistat de les persones que tingueren obert un “expedient de responsabilitat política” cap de les tres es troba entre 79 que vaig repassar a l’Arxiu de Sueca en 2018 i 2019 i que tinc en una base de dades. Eixos expedients, que -de moment- no ha interessat digitalitzar al nostre poble per ficar-los a l’abast de qualsevol investigador que vaja per l’Arxiu Municipal, que no siga el Cronista -que sap anar a Sueca, on es troben i els ha repassat dues vegades-. Eixa qüestió la vaig plantejar a l’Ajuntament el dia 13-06-2018 en un escrit amb registre d’entrada sense que encara -i com altres escrits presentats- haja tingut resposta.
I ara ja vaig a parlar algunes coses sobre les famílies dels dos que identifique a la sentència. Per això he rebuscat a les dades del Censo Municipal de 1935. El primer, Francisco Girona Monserrat era el fill menor de Ramón Girona Albuixech i de Joaquina Monserrat Navarro, nascuts en 1868 i 1869 respectivament. Francisco tenia en aquell temps 22 ó 23 anys (havia nascut en 1914) i vivia a la casa paterna amb ells i una germana dos anys major (Milagros, nascuda en 1912), a la Plaza Galán y García, nº 10, exactament al mateix lloc al que hui diguem la Plaça del Mercat i on ara viu el fill, que també es diu Francisco Girona. Si fem cas dels cognoms, aquell matrimoni havia tingut set fills/es dels quals cinc ja estaven casats i per tant vivien a altres cases del poble, es deien de nom: Ramón (n. 1891), Joaquín (n. 1898), Ángeles i Isabel - segurament bessones perquè van nàixer el mateix any de 1901- i Amador (n. 1909).
En referència al segon condemnat de la sentència, Salvador Albors Aguado, he de comentar que vivia al carrer de Victoria Kent, nº 13 (actual carrer de Plantades), era fill de Francisco Albors Romaguera i de Vicenta Aguado Ludeña, nascuts en 1882 i 1883 respectivament. El matrimoni havia tingut quatre fills que vivien en 1935 -sé que tingueren tres més que havien mort joves-, tres homes i una dona, que encara eren tots fadrins. Salvador era el major de tots ja que havia nascut en 1916. Després li seguien Ángeles (n. 1918), Vicente (n. 1923) i Enrique (n. 1924).
Els homes de totes les famílies es dedicaven com quasi tots els del poble a treballar al camp com a jornalers, llevat del pare i un germà de Francisco Girona que consten al cens com a llauradors i també Amador, del qual diu que és “ordinari”. La diferència està en que els llauradors tenien terres en propietat que treballaven i els jornalers treballaven per a altres propietaris/es, independentment de que tingueren alguna pròpia.
Resulta prou curiós que tant Francisco Girona com Salvador Albors van aprendre a llegir i escriure a la presó, alguna cosa bona hi havien de traure. En aquella època una gran part de la població encara era analfabeta, malgrat el treball que havien fet alguns mestres d’escola, als quals segurament no acudien molts xiquets encara perquè havien d’ajudar des de ben menuts al sustent familiar. Sé que a Salvador Albors li alfabetitzà un altre jove del poble, però quan ja portaven treballant un parell d’anys aquell li digué un dia “no cal que continues venint a classe doncs ja saps tant com jo”. Desconeguem les dades del mestre -que igual no tenia ni títol-, company de la presó, perquè Salvador no ho contà al fills ja que no li agradava parlar mai d’aquella època, però si li digué en una ocasió al seu fill Salvador, que quan va eixir de la presó després de complir 5 anys de condemna i vingué al poble, una persona de les que manava -supose que seria l’alcalde o algun regidor- li comentà al veure’l, “si arribe a saber que el que eixia alliberat anaves a ser tu, t’havies quedat allà més temps”. Les autoritats, sempre tant amables!.
Desconeguem quin va ser l’ensenyant de Francisco Girona. Ell era republicà convençut i la seua afecció per la lectura li duraria tota la vida. Ja tornat a casa s’envoltà d’una bona biblioteca amb alguns autors de pensament d’esquerres que encara es conserva -almenys en part perquè la planta baixa de la vivenda patí alguna inundació- i de ben major arribà a estudiar esperanto -la llengua que creà Zamenhof-, del qual he pogut veure alguna llibreta grossa amb tots els temes manuscrits per ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada