MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – i 5. DEPURACIÓ DEL MAGISTERI LOCAL

I ja parle dels quatre mestres que n’hi havia en aquella època al poble: dos homes, Juan Bautista Trilles López (ací, des de l’any 1931) i Perfecto López García (1935) i dues dones, Juana Novella Santandreu (1931) i Elisa Ángeles Tejero Langarita (1935).

Tot començava amb la “Ley de 10 de febrero de 1939, fijando normas para la depuración de funcionarios públicos” que feia que tots/es, en aquest cas els/les Mestres, presentaren una instancia demanant ser rehabilitat per l’exercici de la professió. Anava dirigida al “Ilmo. Sr. Presidente de la Comisión depuradora del personal del Magisterio Primario de la provincia de Valencia” i s’acompanyava d’una “Declaración jurada” amb quatre pàgines amb qüestions per ser contestades ordenades de la a) a la t). 

A continuació s’iniciava el procediment contra cada mestre/a analitzant les seues respostes obligatòries a la “Declaración jurada” i a partir d’ella redactaven un “pliego de cargos” que remetien a cadascú/una perquè en el termini de 10 dies, redactara el “pliego de descargos” acompanyant-lo dels avals i al·legacions en la seua defensa.

Així què, amb tota la documentació anava formant-se un expedient. Es demanava informació de les autoritats: el responsable del Puesto de la Guardia Civil (Benifayó), el metge, l’alcalde i el rector. Eixa informació podia positiva a favor del mestre o la mestra, o negativa. A continuació cadascun/na es defenia dels càrrecs que se li imputaven o simplement defenia la seua actuació. I anaven aportant documentació que intentava ajudar al mestre/a en procés de depuració. Al final n’hi havia una proposta de sanció per part de la Comissió provincial -o l’absolució en la major part dels casos- i a continuació la resolució final del Ministeri d’Educació Nacional, una vegada revisat tot el material que venia de les províncies.

Entre totes les Comissions Depuradores de l’ensenyament la lletra D era la corresponent al Magisteri, a la C pertanyen els Instituts, Escoles Normals, Artes i  Oficis, Treball i Inspeccions”, a la B les “Escoles d’Arquitectura i Enginyeria i Escoles de Comerç” i la A les Universitats -és clar que estaven nomenades en castellà-.

Tots els expedients de depuració dels nostres quatre mestre foren instruïts per la “Comisión Depuradora del Magisterio Primario de la Provincia de Valencia” – D núm. 2. Els expedients constaven de: 19 fulls el de Elisa A. Tejero (alguns documents tenen més d’un full, les declaracions jurades fins a 4), 22 fulls el de Juana Novella, 55 full tenia el de Perfecto López (que una part de la guerra hagué de marxar al front amb la seua quinta) i 106 fulls el de Juan Bautista Trilles que era un expedient prou complicat per la gran quantitat de documentació adjunta.

Els tres primers mestres -dos dones i don Perfecto- foren segons els dos tribunals -provincial i estatal- confirmats en el seu càrrec i destí, tots tres en la mateixa data del 19 de maig de 1941.

Però el mestre Trilles no ho tindria tan fàcil, ja en la proposta de sanció provincial (sanció 1ª) se li proposa els següents tipus de sanció: inhabilitación cargos directivos y de confianza, traslado fuera de la provincia, por cinco años, suspensión de sueldo de dos años, etc,... que responien a les acusacions de: propagandista o elemento destacado del FP, militancia en PC, ateo, deficiencia profesional y colaborar en prensa republicana. Eren acusacions complicades i sobre tot la militància política i la seua irreligiositat serien una de les constants que es repetirien en la major part de les condemnes que arribarien una vegada acabats els procediments de depuració.

Així doncs, la sentència definitiva formulada per Madrid diu el següent: Dn Juan Bautista Trilles López. Maestro de Almusafes. Valencia. // “Pérdida de los haberes no cobrados; traslado fuera de la provincia no pudiendo solicitar vacante en cinco años e inhabilitación para cargos, etc. // La Comisión eso y de dos años de suspensión con abono y dos años de postergación. Es mal expediente, pero debe ser Maestro competente y se defiende bien en los descargos”. Portaria la data del 27 de juliol de 1942.

Les paraules condemnatòries de les autoritats locals bastaren per acusar-ho i tots els documents aportats en la seua defensa: cartes i certificats de mestres i exalumnes, directors/es de centres, informes d’inspecció i de juntes educatives i alcaldes dels pobles per on havia estat de mestre, algun sacerdot, les mestres i exalumnes d’ací, referències al director de la societat musical el mestre Moragues i fins i tot carta de Vicente Gay, dones de l’acció catòlica, d’alguna personalitat local de dretes a la qual ell havia avalat durant la guerra, inclosa alguna garantia de FET y de las JONS defenent-ho com afecte al règim, etc., dues declaracions jurades seues més i un informe manuscrit de 28 pàgines que titulà “Prólogo” i començà amb estes paraules: “A Dios, Juez Supremo, único que por su poder divino puede fallar sin pruebas, porque escruta en los interiores de las conciencias...” i que acabà amb “…del punto que acabo de desarrollar en mi defensa justa y necesaria para vindicar mi prestigio”, tot això sols serviria per a la coleta del final de la sentència transcrit al paràgraf anterior “Es mal expediente, pero debe ser Maestro competente y se defiende bien en los descargos.”

Tenia una defecte físic des del naixement -així apareix als escrits-, que ja des de xiquet el lliurà de fer les activitats de gimnàstica a l’institut, un problema als genolls que li obligava a caminar mal, encara que no necessitava “muletes”. I que no l’impedí exercir la seua professió de mestre per a la qual cosa li signaren el corresponent certificat d’aptitud física, tal com manava la legislació.

I la història acabaria prompte, després de viure al poble -en document del seu “expedient de responsabilitat política” del que parlaré després, datat en 3-11-1943 al carrer de Mestre Cardona, 1- sense treballar i cobrar el seu sou de mestre durant els dos últims cursos ací -els de 1942/1943 i 1943/1944- com a conseqüència de la sentència dictada, també hagué d’eixir de la província al ser traslladat obligatòriament per Concurs de trasllat a Orihuela del Tremedal (província de Terol). Prendria possessió el dia 9 de setembre de 1944 i va faltar de “carditis” (problemes de cor) el dia 29 de gener de 1945, per tant no arribà a cinc mesos els que pogué treballar a aquella nova escola. Amb el seu defecte físic de tota la vida que li dificultava la seua mobilitat i amb el cor malament com declarà en algun paràgraf del plec de descarrega davant la Comissió de depuració el seu trasllat a un poble (o més bé, aldea) a 1447 metres d’altitud respecte del nivell de mar, amb una pressió atmosfèrica diferent a la d’ací i per aquells carrers empinats, difícil ho tindria, aquella fou la pitjor condemna!.

El soterraren allí i la seua vídua i filla hagueren de tornar cap a València. Així acabà la història de l’únic exemple més conegut de mestre típicament republicà que ensenyà al nostre poble, que havia vingut en 1931 com a conseqüència d’una permuta amb D. Rafael Mercader. Ja abans de 1912 havia exercit a Almussafes com a mestre interí, temps durant el qual conegué a la seua esposa almussafenya Maria Dolores Alós Peiró amb la qual es casaria en un matrimoni canònic en setembre de 1919, malgrat que fou acusat de ser ateu, però no sempre els càrrecs eren completament vertaders o s’ajustaven a la realitat. 

A més de les penalitats que hagué de passar, també tingué el seu “Expedient de responsabilitat política” -com almenys altres 78 veïns del poble dels quals tinc constància-. El mateix tenia la finalitat de poder apoderar-se d’alguns dels seus bens si disposava d’un valor superior a 25.000 pessetes, però sols tenia el seu sou -que no arribava- i l’expedient obert en la data del 10-03-1943 per manament del Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Valencia fou tancat per sobreseïment per un “Auto” del 19-05-1944. Prompte l’arribaria l’exili provincial de que he parlat abans.

Els altres mestres continuarien la seua tasca ací -almenys Dª Ángeles i D. Perfecto, perquè Dª Juana ja estava jubilada-, havien segut confirmats al seus llocs de treball, es mostraven afins als règim que havia començat -quin remei els quedava sinó?- i seguien les directius que marcava el franquisme per a l’ensenyament a les escoles.