MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 1. TAULELL D’ANTONIO BOLUDA (PRESONNER AL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE BUCHENWALD)

L’any passat vaig deixar la publicació en la qual havia invertit més hores d’investigació pel final de la sèrie. Fou l’última de les 8 que vaig escriure. El text ocupava una extensió de 5,5 fulls i passava de 2.400 paraules. Descobrir i documentar el personatge del que pràcticament no n’hi havia quasi res escrit va ser molt emocionant. Qui desitge saber més podria buscar aquella publicació del 24 de gener passat, llegir-la i visionar les imatges que l’acompanyaven. Si algun dia publique un llibre sobre el meu treball investigador segur que és un dels temes que inclouré.

 Al final de la història vaig parlar dels “Stolperstein” que eren unes plaques metàl·liques que des de fa anys venien col·locant-se per tota Europa sobre la vorera del lloc on estaven les vivendes a les quals havien nascut les persones que moriren als camps de concentració, però que havia trobat també a Espanya alguna -a Girona- referida a una persona que havia sobreviscut.

I deia també que feia uns dies que el meu amic Luís Botello -company d’estudis de magisteri i també de molts anys de treball al col·legi abans de marxar-se a l’IES Almussafes- em comentà que havia rebut informació en el sentit de que la Generalitat ja tenia fetes totes les plaques -ací, en taulells de ceràmica- dels valencians que havien estat en camps de concentració, tant de les que moriren com d’aquelles que foren alliberades, per tant -el Cronista pensava- que caldria la possibilitat de que des de l’Ajuntament d’Almussafes es sol·licitara la placa d’Antonio Boluda i es col·locara davant de la casa en què va nàixer. Llançava la idea per si la feien seua i la ficaven en marxa.

La Direcció General de Qualitat Democràtica porta ja temps desplaçant-se a les comarques valencianes per tal de lliurar eixos taulells preparats amb les dades de persones que foren víctimes de l’Holocaust i el dia 17 de novembre de 2021 la Consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica Rosa Pérez Garijo acompanyada d’altres autoritats acudí a Albalat de la Ribera a lliurar els 'Taulells de la Memòria' corresponents al projecte "Construint Memòria" de la Generalitat. Estaven invitats autoritats de pobles de La Ribera Baixa i La Safor que tenien algun per arreplegar.

Quan arribà el moment de repartir el taulell corresponent al d’Antonio Boluda -que havia nascut a Almussafes- no n’hi havia ninguna persona per replegar-ho i com les organitzadores de l’acte coneixien a Luís Botello, que estava present, i sabien que havia segut professor del nostre IES li’l van lliurar a ell perquè el portara a Almussafes. A l’acte havien retut homenatge a 18 persones d’ambdues comarques.

Al dia següent Luís Botello passaria pel Registre d’entrada municipal a fer entrega del taulell que portava i replegaria el corresponent document que la justificava, document que acompanye.

I amb esta informació acabe -de moment- tota la història que coneguem del personatge nascut al nostre poble, però que com ja vaig dir fa un any, segurament des de ben jove la família es marxà a viure a altre lloc i sembla que mai tornaren per Almussafes. Quan ell estava al camp de concentració sa mare figurava a unes de les fitxes com resident a la ciutat de Barcelona. Després de la seua eixida de Bunchenwald, Boluda s’establiria a França.

No sé si el taulell es col·locarà en algun moment prop de la casa on va nàixer Antonio Boluda del Carrer de Sant Roc, si es quedarà d’adorn a algun despatx o es conservarà a l’Arxiu Municipal.

III SETMANA DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL DEL CRONISTA

Com ja s’ha convertit en normal programe la meua setmana al mateix temps que la que s’organitza des de l’Ajuntament i que enguany es celebrarà durant els dies que van del 12 al 16 de gener, per tant ja la setmana propera.

N’hi ha algunes diferències entre ambdues setmanes, però la més clara és que la del Cronista és fruit d’un treball investigador centrat exclusivament en la nostra localitat. A més, la que apareix per ací no està subjecta a horaris ni tampoc a problemes d’aforament. Les persones interessades poden prestar atenció tant a l’organitzada a nivell municipal com a la meua i segurament tot el que vegen, escolten i/o lligen podrà servir-les per augmentar el seu bagatge sobre la història més general i també la particular d’Almussafes, segons acudisca o interesse,... per que ambdues són compatibles al 100%.

La que estic preparant per a aquests propers dies no tindrà tant de contingut com les anteriors, però cada vegada em costa més trobar temes que puguen lluir amb imatges i la veritat és que l’ajuda de que dispose no és molta però malgrat això estic molt agraït de l’esforç i la dedicació que algunes persones van proporcionant-me.

                    

Jo sé que és un tema que sempre s’ha considerat un “tabú”, del que no es solia parlar a les famílies, s’havia patit prou i generalment no volgueren transmetre les penes patides als descendents, encara que dissimular-les fora complicat. Tal vegada -per això- és un tema prou desconegut i no sempre es vol contar el que es sap, ja que alguns episodis són senzillament inenarrables.

Enguany vaig a traure i parlar d’una sentència condemnatòria de tres veïns del poble que simplement anaren a la guerra a defensar el que creien era just, vaig a tractar de les depuracions del magisteri fixant-me en els quatre mestres del poble -dues dones i dos homes-, trauré alguna imatge de llibreta infantil d’aquell temps per il·lustrar el tema, ja que fotos no hi ha moltes. I també parlaré sobre el taulell d’Antonio Boluda. Després, si puc preparar alguna cosa més la inclouré o bé la deixaré per l’any 2023. Encara estic treballant els temes i espere poder acabar-los per que puguen entrar dins el temps marcat.

Com vaig dir l’any passat, la crida a col·laborar amb mi ha donat algun fruit, però podria ser més important en quantitat i qualitat. Ja sabeu que sempre estic obert a escoltar allò que vulgueu contar-me. I qui vulga fer-ho serà la persona protagonista, jo sols actuaré com a narrador en el seu nom. La experiència demostra que les històries contades per vosaltres resulten sempre molt més emotives.

Com a imatge, torne novament a la usada ja en la meua primera setmana.

UN CARRER PER LA MESTRA SICLUNA LLUNY DE SER-HO -I NO SOLS PER LA DISTÀNCIA-: DONES AL POLÍGON INDUSTRIAL “1”, CASC URBÀ “0”.

Ja he dit en alguna ocasió que les primeres i últimes dones que donaren nom a un carrer foren les tres que apareixien al llistat de carrers del poble al Padró Municipal de 1935, es tractà de MARGARITA NELKEN, VICTORIA KENT i CLARA CAMPOAMOR, que no més acabada la guerra passaren a cridar-se com a carrers SAN VICENTE, PLANTADES i SANTA ANA, respectivament. Algun dia dedicaré part del meu temps a intentar buscar la duració exacta d’aquells noms al nostre “callejero” de l’època, ja que no consta documentació oficial d’aquell temps a l’Arxiu Municipal, que fou desgraciadament cremada al principi de la guerra civil, juntament amb la del Registre Civil, a excepció dels libres de naixements des del seu origen en gener de 1871.

També he parlat ja d’eixos carrers en dues publicacions. I de la Mestra Sicluna, en quatre. Tot el que es coneix d’AMPARO SICLUNA HERNÁNDEZ és fruit solament de les meues investigacions, dedicant el meu temps al poble completament debades, informacions de les que algú s’ha aprofitat per parlar-ne al diari sense tan sols tenir la consideració de citar la seua procedència.

Però torne al tema de fa sis mesos i que vaig titular “COM ENCAIXAR EL NOM D’UN CARRER DE MESTRA A UN POLÍGON INDUSTRIAL”. Tota la informació que vaig proporcionar aleshores era indiscutible, estava basada en moltes hores de reflexió i recerca del material més adequat per fer pedagogia sobre el tema -això és el que sempre ha guiat el treball dels mestres d’escola com jo-, ens havíem preparat per saber explicar a les ments immadures dels xiquets i xiquetes els temes més complicats per tal de que els entengueren. I a fe que així deu ser, perquè ningú ha refutat cap argument dels que vaig usar durant la meua exposició. Tal vegada, per això de la immaduresa infantil per a votar en eleccions a “càrrecs polítics” cal ser major d’edat, però per a ficar nom a un carrer de dona, una tasca de molta responsabilitat -inclús pels adults- perquè el nom es puga mantenir en el temps, per això... no fa falta!.

Quan jo explicava qualsevol tema als meus alumnes no em molestava el fet de què no l’hagueren entès a la primera o segona vegada -ni tampoc després, si això passava-, sabia que calia repetir-ho les vegades que foren necessàries, era el meu treball i m’agradava acomplir-ho bé. Trenta huit anys de docència donaren per a molts milers d’hores d’explicació, perquè -a més- explicar era una de les coses que més m’encantava fer, tal vegada per això encara m’agrada explicar tots els temes que tracte de forma semblant encara que ja no em dirigeix a persones menudes... supose que la Mestra Sicluna intentava explicar-ho també així a les seues alumnes de final del segle XIX, inclús sent sabedora de que cap d’elles anava a seguir estudiant quan acabara aquella escolaritat que en elles era distinta de la dels seus companys masculins. Ells podien seguir estudiant a un institut i fins i tot fer una carrera universitària -si els seus pares s’ho podien permetre-, cosa que no passava mai amb elles i que ni tant sols els pares es plantejaven, ja que el seu futur dins d’una “societat masclista” estava en casar-se, formar una família i tenir fills/es, com si no valgueren per a realitzar altres tasques o funcions socials. Si alguna estudiava, pràcticament no podien fer més que Magisteri. D’ahí el fet que Almussafes porta 82 sense cap nom de dona al seus carrers. Afortunadament les coses han canviat prou durant l’últim mig segle i les dones han avançat molt i el que es queda..., però continue pensant que no calia tenir tanta pressa! Perquè nomenar un carrer sense consens pot ser un problema en el futur.

I tornant al tema del títol, deia en juny passat que “un carrer té vivendes i hi viuen persones dins una zona urbana”. A un carrer de polígon industrial n’hi ha empreses –no vivendes– i les persones no hi viuen, sinó que sols hi van per a treballar i tornem al seu domicili a un carrer d’un poble o ciutat. També vaig presentar estadístiques entre la idea de “carrer de poble” i la de “carrer de polígon” que demostraven unes diferències abismals. O, que si han passat 28 anys de que feren el Polígon i encara no tenia nom, ... tal vegada era per ser innecessari o que no feia falta, al no haver-hi vivendes amb persones que hagueren de rebre correspondència...

Deia també, que no creia que se li fera cap homenatge a la Mestra Sicluna ficant-li el seu nom a una via pública que mai apareixerà a un plànol de carrers del cas urbà de la localitat, a més, què pinta el seu nom allà?, en “un carrer que no compleix amb la idea del què és un carrer” -al diccionari ho defineix com a “1. URBAN En una població, via pública entre dos files d’edificis o de solars, que generalment té separada la zona destinada als vehicles i la zona destinada als vianants. // 2. Conjunt que conforma el veïnat d’un carrer. // 3. Exterior urbà dels edificis.”- ... Afegia, que “el fet de que fora un personatge que ninguna d’entre les persones vives del poble haguera conegut no significava que el seu lloc no hagués d’estar entre els carrers del casc urbà on si apareixen els altres dos mestres d’escola, el de Mestre Cardona des de 1912 i el de Mestre Medina des de 1959 aproximadament”. Sembla que volien fugir d’això i tornarien a produir altra discriminació masclista!, ara ben oficial, –els dels mestres homes al poble, el de la mestra dona al Polígon–. DONES AL POLÍGON INDUSTRIAL (amb 13 carrers) “1”, CASC URBÀ (amb uns 70 carrers) “0”!!!

Si la cosa no canvia -i no ho espere!-, prompte tindrem un carrer amb nom de dona al Polígon Industrial Juan Carlos I. Si ho arribe a saber -com ara ho sé- segurament no haguera investigat la seua figura ni l’hauria donat a conèixer, però una vegada passat això, no l’haguera suggerit com a candidata entre els centres educatius locals, però per a una vegada que alguna persona em consulta... Com a Cronista no considere adequat el lloc al qual se li destina junt a l’IES, en una ubicació d’aquest amb la qual sempre han estat en complet desacord, com demostraria una senzilla consulta a l’Hemeroteca. Però això no és igual! Contradiccions de la vida! Encara les veurem de més grosses!

He de recordar que segon l’aplicació de la llei estatal de Memòria Històrica (Llei 52/2007 de 26 de Desembre) i la Llei 14/2017, de 10 de novembre de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana, s’haurà de rebatejar el carrer de Vicente Gay, carrer on exactament es trobava l’escola i la casa de la mestra Amparo Sicluna en aquell temps -era un local llogat mentre la del mestre era municipal- i del qual ja he parlat al biografiar-la perquè en juliol de 1880 feia tanta calor dins que la mestra eixia fora d’ella a impartir la classe amb els alumnes a un pati cobert on es trobaven més fresquets i quina cosa més bonica que eix carrer fora el que portara el seu nom, si no se li fica el de Carrer Convent o Carrer de Sollana que vaig proposar en una publicació anterior.

DONES LLAVANT LA ROBA AL SAFAREIG PÚBLIC (1949)

El dia 22 de juny passat la meua amiga Mcarmen Esteve Rodriguez publicava una còpia d’esta mateixa foto feta amb el mòbil i deia: “En referencia a tot el que hem vist i llegit sobre el llavador, m’han passat esta foto (Pepita Linares). I la curiositat que m’ha dit és que les dones que se posaven a llavar i tenien darrere la carretera se ficaven dos davantals, un davant i altre darrere.”

A partir d’aquell moment vaig pensar que eixa foto podia tenir també una història de les meues. Vaig preguntar per la propietària de la foto, vaig anar a visitar-la i me la deixà per digitalitzar i en un viatge o dos més posteriors parlàrem dels seus records davant la foto, referits sobre tot a les persones i al que havia dit Mari Carmen, sense poder concretar el moment en que aquella es realitzà. Resulta que el llavador tenia dos costats però al que donava a la carretera els que passaven als vehicles podien veure “el que no tocava” i és per això que portaven un altre davantal al darrere. Discreció en un país que en aquell moment tot era o estava en “blanc i negre”.

Ja Pepita Linares em digué el dia 5 de setembre passat algunes dades referides a les dones que recordava incompletes en algun cas i junt les dades del cens de 1955 he pogut completar-les. Les identificades són sols les de la primera fila. D’esquerra a dreta: Carmen Girona Ludeña (nascuda en 1922) que vivia quasi al costat del safareig, Remedios Calatayud Magraner (n. 1929), Pepita Linares Albuixech (n. 1934) i Elisa Escribá Moscardó (n. 1931) i que esta de perfil i per tant no mira a càmera. Totes les dones de la imatge apareixen somrient, com segurament no podia ser menys donat el cas... De les de darrere sols puc dir que la dona més major de la part esquerra era vídua i llavava roba per a altres persones a canvi de diners, ja que en aquella època no cobraven pensió de jubilació de cap classe. Pepita no recordava com els arribà la foto temps després ni l’any en què passà, així com tampoc de quin país procedien els turistes.

Les adreces de les dones eren al cens de 1955 les següents: Remedios i Pepita al carrer Santa Ana 54 i 39 respectivament, Carmen al carrer 18 de Julio, 18 -al costat del safareig- i Elisa al carrer Plantades, 20. Per tant de casa de tres d’elles al llavador n’hi havia una certa distància per anar a llavar i tornar carregades amb la colada a casa.

La setmana passada vaig parlar amb la meua companya d’escola Tica Garcerán Escribá -filla d’Elisa- a la qual li vaig comentar que tenia una foto de dones llavant al safareig entre les quals es trobava sa mare, ella em va dir que sabia d’ella i també em donà una informació que m’ajudà molt, em concretà que la carta vingué de Suïssa i a més que recordava haver vist el sobre a sa casa. Fins aquell moment sols sabíem que eren turistes de l’estranger. Li vaig demanar el favor de que m’agradaria veure aquell sobre i digitalitzar-ho amb la foto i un parell de dies després em digué que ho tenia tot preparat per deixar-me’l.

Però el que tenia de particular la mateixa no era sols el lloc -que també, perquè poques fotos hem vist amb dones llavant al safareig-, sinó les circumstàncies que l’envoltaren. Aquell dia passaven per la carretera uns turistes -ara sé que suïssos- que els resultà curiosa l’estampa i pararen per fotografiar la vista del safareig al costat de la carretera amb les dones llavant roba. Elles els donaren el corresponent permís, el fotògraf la feu i com alguna d’elles preguntà com anaven elles a veure-la, el turista els demanà una adreça per remetre’ls la foto i sembla que sols Elisa es va decidir a donar-la, així que segurament totes les còpies li arribaren a ella i després les repartiria entre les companyes de feina.

I al cap d’un temps arribà a casa de Pepita una carta procedent de Suïssa, com podeu veure al sobre la lletra del remitent era preciosa i per darrere ficava: Oilo (Otto?) Meizlar / Lehrer / GRUB (App.). El text anava en tres línies i estava fet amb un segell d’una impremta casera. La paraula “Lehrer” es tradueix de l’alemany com a “Professor”, que seria segurament la seua professió. I baix del text Elisa havia escrit amb bolígraf “año 49”.

Sempre que es rebien cartes de l’estranger dirigides a alguna casa -i supose que fins i tot a l’actualitat- els segells que portaven eren agafats per alguna persona, eren molt més atractius que el “segell” amb la cara de Franco que estaven acostumats a veure per ací... és per això que a l’arrancar el segell del sobre no sols es perdé l’objecte llevat sinó també la data del mata-segells que ens haguera ajudat a datar la carta amb exactitud.

Com podeu observar al sobre sols li queda una part d’un dels dos segells que en algun moment tingué i que pagà aquell viatge postat des de Suïssa. Però amb eix fragment he intentar buscar el segell que un dia portà i l’he trobat, la dada de “l’any 49” anotada per Elisa em portà a buscar els segells de Suïssa (Helvetia) que es ficaren en funcionament durant aquell any de 1949 on aparegué entre es 35 segells diferents emesos. I el que ens interessa eixí a la circulació el dia 1 d’agost de 1949 -per tant la foto es faria al mes de juliol d’aquell any- amb un gran tiratge d’exemplars. Era de color carmí, tenia un valor de 20 cèntims de franc suís i portava per tema “dics i preses / energia / llacs / obres hidràuliques”. També l’acompanye.

Com heu pogut observar a la foto que protagonitza la publicació la seua qualitat no és massa, perquè era una foto complicada de fer al trobar-se el safareig a l’ombra dels grans arbres que es situaven a ambdós costats de la carretera i que feia aparèixer zones on pegava el sol i altres a l’ombra.

Tot el que es refereix al tema del segell és una mostra de la meticulositat amb la qual investigue fins els detalls més insignificants que puc trobar en una foto, en aquest cas a partir del sobre original rebut. Per això alguns temes em costen molt de temps en deixar-los a punt per ser publicats.

La Viquipèdia diu que GRUB pertany al cantó suís de Appenzell Ausser-Rhoden, d’ahí que fique al remet del sobre “(App.)”, es tracta d’un cantó de parla alemanya situat al nord de la Suïssa més oriental. És una comuna -amb el significat de “poble menut”- de sols 4,22 quilòmetres quadrats situada a 813 metres d’altitud i amb 1016 habitants en l’any 2014, per tant fa 72 anys tindria menys encara.

I així acaba una nova “peça del puzle històric d’Almussafes” què des de fa anys tracte de composar, com diu el títol del meu blog “Peces per a un puzle històric d’Almussafes”, al qual us invite a entrar perquè reuneix més de 350 publicacions, una tercera part de les aparegudes pel Facebook fins ara.

CAMÍ I CARRER DEL CONVENT 2 (de 2) – PROPOSTA, BASADA EN LA HISTÒRIA, PER A LA RECUPERACIÓ D’AQUELL NOM DE CARRER O QUE ES NOMENE “CARRER SOLLANA”.

 

Sobre un tema relacionat completament amb aquest ja vaig presentar un informe de cinc pàgines i un annex amb dos fotos a l’Ajuntament en data de 05-05-2015 elaborat ex professo per parlar de “la necessitat de batejar algun carrer amb el nom de Sollana” complint amb un deute històric amb el nostre poble del costat i al qual suggeria diverses possibilitats, unes més factibles que altres, entre elles es trobava el carrer de Vicente Gay. Al poc canvià la Corporació, però l’informe estava ahí si els interessava consultar-ho. Ho vaig fer novament als meus dos informes sobre “Els vestigis del franquisme...” de data: 17-12-2015 i 13-12-2017 –el primer demanat des del propi Ajuntament i el segon fet “de motu proprio” per ampliar el primer llistat– i al parlar del nom del carrer de Vicente Gay, era de l’opinió que devia canviar-se. I ho he comentat en algunes de les meues publicacions sobre memòria històrica local en gener de 2020, amb algun comentari desfavorables al canvi. En València canviaren el carrer Economista Gay pel nom de Just Ramírez i en un sols bloc de pisos viuen segurament més persones que en tot el nostre carrer, tal com s’il·lustra a una imatge del barri de Marxalenes. I allà s’ha canviat el nom de més 50 carrers alhora amb els consegüents problemes relacionats –sobre tot– amb el tema de la correspondència de milers de ciutadans i ciutadanes i sembla no han mirat tant els problemes provocats pel canvi... Sobre aquest tema ja vaig parlar als grups d’història i en una entrada del meu blog del dia 16-05-2017, tenia el títol de “València canvia noms de carrers”.

 

Independentment de les consultes de participació ciutadana del veïnat que les autoritats vulguen fer, el Cronista pensa que deuria tenir el nom de “Carrer Sollana i (antic del Convent)” –ambdós noms a l’hora, i tot, perquè “la història és la què és i no es pot canviar, s’ha d’investigar i divulgar-la”, cosa que hi fa–, amb esta decisió és saldaria un deute històric amb el nostre poble veí –l’únic que no apareix al nostre llistat de carrers, encara que va haver un carrer amb el nom de “A.Benifayó-Sollana” –“A.”, pot ser fora l’abreviatura de “Avenida”– als censos de 1935 i 1945, però què es va perdre al de 1950 pel nom de “San Cristóbal” i més tard en que és rebatejà una part de l’anterior amb el nom de “San Bartolomé” cap a 1960, justament al carrer que constituïa la vertadera eixida moderna cap el poble veí. I al mateix temps que se li diu Carrer Sollana, es recuperaria l’antic nom del carrer del Convent –o del Convent Vell– que he dit abans que encara en l’actualitat és usat per prou persones majors.

 

Tenim noms de carrers amb topònims de pobles i ciutats que casualment tots assenyalen la direcció i/o comunicació amb eixos pobles: València, El Romaní, Algemesí. Benifaió, Espioca i Picassent ordenats en el sentit de les agulles del rellotge –Espioca fou una aldea que quedà deserta amb l’expulsió dels moriscos en 1609–, però falta el de Sollana, que està més a prop de nosaltres que Algemesí, Picassent o València per exemple, a més Sollana té una “Avinguda d’Almussafes” des de 1965 i és el terme municipal amb més terres en contacte.

 

I si no pogueren anar els dos noms junts a la placa –per algun motiu podria ser que la legislació no ho permetera per evitar confusions–, el més històric seria “Carrer del Convent”, però com què constituïa el camí cap a Sollana fins aproximadament 1914/1915 crec que el més convenient en l’actualitat seria nomenar-ho com a “Carrer Sollana” amb la qual cosa complirien amb tots els pobles veïns. I com no anem a canviar el nom del carrer que porta el nom de “Sant Bertomeu” que és el nostre Patró,... doncs bé, el primer paral·lel i el més a prop de l’eixida de Sollana que tenim és aquest, autèntica eixida natural cap el poble veí durant segles.

A principi dels anys setanta del segle passat les obres de l’autopista –que recorde es va inaugurar el mateix dia que la Ford– tallaren el Camí del Convent en dos parts que quedaren incomunicades llevat d’un pas subterrani per a caminants a soles i a uns cent metres aproximadament, desconec si en aquell moment era més transitat que el Camí de Coets junt al qual feren el pas subterrani de l’autopista per a vehicles, molt a prop del pont de la carretera al Romaní, però això tant se val... cada dia queden menys agricultors que són els que més xafen o xafaven els camins rurals.

  

Que el carrer portara el nom de Vicente Gay, que havia nascut en ell en 1876, pot ser tinguera en 1929 o 1939 –amb sengles dictadures– algun sentit, però amb el pas dels anys, coneixent la seua figura i ideologia, i després de més de 40 anys de democràcia, podem pensar que deixà fa molt de temps de constituir tal mèrit, encara que el fet de que el personatge nasquera ací mai es podrà canviar.

 

Espere que esta informació servisca per alguna cosa a l’hora de substituir el nom –almenys les persones que s’hagen entretingut en llegir tota l’argumentació ne tindran una informació objectiva basada en fonaments històrics contrastables, al mateix temps que la coneixen, perquè de normal no apareix en cap altre mitjà d’informació local llevat d’aquest–, ja que s’ha suggerit per las xarxa de Facebook que està preparant-se eix canvi. És el que pensa el Cronista i ja ho ha manifestat en diverses ocasions, la primera d’elles a l’informe de maig de 2015 al·ludit al principi del text així com també s’arreplega al segon informe sobre vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura de novembre de 2017. I això per què?, la resposta és senzilla: simplement per aplicar la legislació estatal i autonòmica vigent sobre Memòria Històrica i/o Democràtica, que es suposa està per a ser complida.

Desconec si entre tot el conjunt d’Ordenances i Reglaments Municipals d’Almussafes  n’hi ha alguna que replegue el fet “de que qualsevol persona empadronada al Municipi puga sol·licitar el canvi de denominació d’una via pública o sol·licitar que a una via se li fique un nom determinat” –jo no ho he vist a cap d’elles– però en altres llocs d’Espanya existeix, com a Cantàbria per ficar un exemple. Després, el camí continua amb la sol·licitud de l’Ajuntament dels informes oportuns -un dels quals deuria anar dirigit al Cronista Oficial del poble com en tots els temes de nomenclatura de carrers- una vegada estudiats farien que la proposta passara al Ple per a la seua aprovació definitiva.

 

Acompanye altres imatges relacionades amb el tema, incloses algunes del Camí del Convent que l’altre dia al parlar més intensament sobre ell es quedaren fora.

Publicat al Facebook "Almussafes segleXX" el 18-11-2021.

CAMÍ I CARRER DEL CONVENT 1 (de 2) – NOTES HISTÒRIQUES

La construcció del Convent de l’Ordre de la Merced que n’hi havia al lloc de l’Alcaysia de Sollana –el metge Bosch parla en castellà de la “Alcahecía”– fundat en 1604, donaria nom al Camí del Convent, que era  l’únic Camí que unia Sollana i Almussafes fins a meitat dels anys deu del segle XX. Diu també el metge Bosch al seu llibre que entre setembre de 1690 i 1720 i temps posteriors ens consta que hi acudien al nostre poble alguns frares a fer de mestres d’escola dels xiquets, per tant, el camí ja s’usava en aquella època.

I amb el temps s’anomenà com a Carrer del Convent a la part urbana d’aquell Camí del Convent. Ja des de meitat del segle XIX tenia eix nom –en castellà, Camino del Convento– com vaig a explicar ara.

En un expedient de la “Sección de Fomento de Instrucción Pública de Valencia” obert per una reclamació del mestre contra l’Ajuntament en la data de l’1 de novembre de 1860 es diu en un document remés per la “Alcaldia Constitucional de Almusafes” el següent: “...Nª 17 actual en la calle del Convento de esta Villa propuestas en acta celebrada [...]  para las enseñanzas de niños y habitación del maestro se halla alquilada y habilitada con tal objeto....”. Aquest expedient vindria seguit d’un altre del mateix mes del qual vaig parlar el dia 23-07-2019 baix el títol de “DEJARE DE SER GAY O LO TIRARÉ A USTED  DEL PUEBLO” protagonitzat per l’avi de Vicente Gay Forner, que sent el secretari municipal havia ferit al mestre D. Luís Sanz de Andino i li amenaçava…

A les investigacions fetes a l’Arxiu Municipal sobre els carrers del poble al segle XIX, es detecta que el Carrer del Convent apareix en documents del Registre Civil referits a naixements –que és l’únic material que quedà de l’incendi de 1936– ja entre les primeres anotacions d’un Registre que començà a funcionar l’1 de gener de 1871. Esta informació apareix al treball –dividit en dos parts– que feu Ester Villajos Girona titulat “Un viatge pels carrers d’Almussafes”, el qual presentà a la VI Jornada d’Onomàstica organitzada per l’A.V.L. en Alzira en 2012 i aparegueren als llibres de festes dels anys 2012 i 2013.

 

El dia 30 de setembre de 1892, a la “2ª. Inscripció segona de venta” de la Casa de la Ayora a l’Historial Registral de la vivenda al Registre de la Propietat de Sueca es diu de la mateixa que: «en la part descoberta...per esquenes llinda amb un hort de taronger i altres fruitals de cabuda “19 fanecades, un quarto i 19 brasades” cercat amb parets amb porta recaient al Carrer del Convent». El text original està traduït al valencià per Marc Folch Moscardó i apareix al seu treball final de carrera a l’Escola Tècnica Superior Enginyeria d’Edificació depenent de la Universitat Politècnica Valencia en 2013, que es titulava “Pla director d’intervenció La Casa Ayora”. Encara faltaven 4 anotacions i 9 anys perquè la senyora Dolores de Ayora la comprara.

I fins ací algunes anotacions on consta el nom de “la calle del Convento” durant el segle XIX, però ja a principis del segle XX trobem dos plànols, el primer cadastral de 1906 on apareix com a “Camino del Convento Viejo” i altre parcel·lari del terme d’Almussafes elaborat per la Sèquia Reial del Xúquer en una còpia de 1906 però que replega els recs de 1879, al qual apareix el camí del Convent encara que al fragment parcial més conegut no s’hi veu el nom, com tampoc apareixen els de la quinzena aproximada de carrers que existien.

Uns anys després –entre 1913-1914, segons el metge Bosch– es ficà en servei l’anomenat “Camí de Sollana a Alfarp” que passava per Almussafes, i tindrien una segona via de comunicació amb el poble veí. Notícies de diaris de l’època consultades pel Cronista ens aclareixen el tema encara que no ha trobat cap referida al moment de la seua posta en marxa. Així en agost de 1911 es sol·licita ja eixa construcció de “un camino vecinal”, en gener de 1912 es diu què és un camí d’utilitat pública i ja en juny de 1914 s’aprovà l’expedient d’utilitat publica, amb la qual cosa es construiria un temps després.

Ja he avançat des del principi que algunes de les informacions aportades fins ací aparegueren al punt titulat “Almusafes y el convento de La Alcahecía” del llibre del metge Bosch, pàgines 110-113, però per l’elaboració d’aquest material he consultat diferents fonts, alguna de l’Arxiu de la Diputació de València i altres.

Ja havien passat quasi tres dècades del segle XX, quan “la calle del Convento” va perdre el seu nom a favor de Vicente Gay en 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí entre 1923 y 1930. Fou el dia 31 de març de 1929 quan li dedicaren eix carrer. Després vindria la República i en un moment que no tinc determinat –1932/1933?– el nom canvià pel de Santiago García –secretari del Sindicato Metalúrgico de C.N.T. que caigué mort el 9 de desembre de 1930, primer dia d’una vaga general de 48 hores a València–, nom de carrer que apareix al Censo de 1935 i acabada la guerra civil el Règim el reposà novament, amb una nova placa amb la cara de Vicente Gay que es retirà al moment d’enderrocar l’edifici sobre el que es trobava el baix relleu el dia 13 d’octubre de 2004. Dues dictadures ficaren el seu nom al carrer i fins ara –i després de més de quaranta anys de democràcia– encara es manté, sense haver aplicat la llei estatal de Memòria Històrica (Llei 52/2007 de 26 de Desembre) i la Llei 14/2017, de 10 de novembre de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana.

Acompanye algunes imatges relacionades amb el tema i que poden donar-li un poc d’ambient, encara què el més important siga el text. Com podeu imaginar-vos de l’època a que em remunte –principalment del segle XIX– no n’hi fotografies. He situat les que n’hi ha en primer lloc, canviant-ne l’ordre d’antiguitat, però totes estan explicades.

Publicat al Facebook "Almussafes segleXX" el 11-11-2021.

ELS PRIMERS CARRERS DEL POBLE

El gravat de Juan Conchillos Falcó, que representa segons es diu dalt “El lugar de Almusafes en 17 de Junio de 1699” ens donaria una molt lleugera idea de com podia estar el carrer Major –o com diria Pascual Madoz, del que parle després, del “Camino Real”–, cases i edificis d’una forma més o menys ordenada. Encara que a jutjar per on es troba l’església i la casa-castell el dibuix estaria elaborat amb més imaginació que proximitat entre ambdós edificis. I el que es veu a la imatge calcule que començaria a quatre o cinc cases de l’actual Plaça Major. 

La part més antiga del poble estava formada per un nucli menut de cases situades prop de la Plaça, amb l’església i la torre envoltada per la “casa castillo” a la documentació original del llibre que arreplega la incorporació a la Corona en 1766. I per ahí estaria la “Casa del Ayuntamiento de la Villa” que també s’hi nomena però no conec cap document gràfic ni escrit que la situe exactament on es trobaria. 

 

Revisades les “Observaciones sobre la historia natural,...” de Juan Cavanilles (1795-1797) i el corresponent volum del “Diccionario de Pascual Madoz”, el número II de 1845, apreciem dades relatives al número aproximat d’habitants del poble en aquell temps però encara no es parla de carrers, sols es referència al treball de Madoz la següent frase “Cruza por la villa el camino real viejo, o sea la carretera de Játiva a la capital”.

Passada la meitat del segle XIX, els censos de població de 1857 i 1860 en donen una xifra de 1.202 i 1.262 habitants respectivament, però als mateixos tampoc es fa referència a cap nom de carrer de la població.

A finals del segle XIX el nostre poble comptava amb un total de 15 carrers amb denominació a més dels dos horts del final de la relació, es suposa que n’hi havia altres horts o cases del terme, però sense la consideració de carrer. Els primers noms escrits daten de 1871 –a falta de documentació de l’època perquè l’Arxiu Municipal fou cremat en 1936–  i eren els següents: P/ Mayor, C/ Mayor, C/ Convent, C/ Honda, C/ Garrigues, C/ San Roque, C/ Espioca, C/ San Vicente, C/ Plantades, C/ Hospital, C/ Santa Ana, C/ Castillo, P/ Olmo, C/ Olmo, C/ Arrabal, Huerto del Sacristán, Huerto de Montesinos. El nom més antic del que tinc referència és el de Santa Ana a finals del segle XVII com ja explicaré quan tracte d’eix carrer.

Un anys després, en 1877 el poble compta amb una població de 1.698 habitants –segons consta a la pàgina 74 del llibre “Almussafes: Geografia i Història d’una Comunitat Agrícola Valenciana de la Ribera Baixa del Xúquer” –encara inèdit, però amb una còpia al meu Arxiu– del que són autors/ers María del Carmen Raga, María Angeles Martí i Albert Girona. 

És al seu treball on apareixen dades sobre el número d’edificis que transcriuen informació dels distints “Nomenclators de las ciudades, villas,... de España” i quan parlen de 1873 es diu que “Almussafes tenia 283 edificis –126 d’un pis, 149 de dos, 5 de tres i diverses barraques– i 1.262 habitants de fet, amb 77 veïns que vivien fora la vila repartits en 26 cases de camp...”, però tampoc apareixen referències als carrers. Casualment són el mateix número d’habitants que assenyalava el cens de 1860, però possiblement s’havien basat en la informació d’aquest sense actualitzar-la.

 

El primer plànol del cas urbà de la localitat que conec constitueix una aproximació a com estaven configurats els carrers del poble de finals dels segle XIX, però sense els seus noms, ja que era part d’un “plànol parcel·lari del terme d’Almussafes” elaborat per la Sèquia Reial del Xúquer –atribuït a Joaquín Pérez de Rozas–. Es tracta d’una còpia de 1906 però que replega els recs de 1879.

Ester Villajos Girona trauria els noms dels carrers dels que parle –llevat de Huerto del Sacristán, que l’inclou com altra casa més del terme– a la primera part del seu treball “Un viatge pels carrers d’Almussafes”, que presentà a la VI Jornada d’Onomàstica organitzada per l’A.V.L. en Alzira en 2012 i que seria publicat al llibres de festes de l’any 2012 –al 2013 es publicaria la segona part–, després d’investigar-los als primers llibres del Registre Civil referits als naixements, consultant-ne entre 1871 i 1874.

I amb això acabe un altre tema d’investigació que vaig començar al mes de febrer passat però que ha estat sense continuació fins al 30 d’octubre i ara l’he donat per acabat. Podria haver inclòs més informacions elaborades però me les reserve per a altres temes futurs.

Publicat al Facebook "Almussafes segle XX" el 02-11-2021.