LES PRIMERES FALLERES MAJORS I EL PRESIDENT INFANTIL

En estos dies estic fent el meu particular homenatge a estes festes, representat a través d’un passeig per diferents aspectes de la primera falla local. Vaig començar amb una papereta de loteria de gener de 1975, a continuació vingué la portada del primer llibre de 1974, després una foto de la falla de 1974 i ara fique els càrrecs que s’han fet tradicionals, encara que en aquell primer moment la part masculina no porta el títol, sinó que és el primer nom del llistat. Ja, a l’any següent, es parla de president de la comissió infantil.

En aquell primer programa les fotos d’ambdues falleres majors no van vestides de fallera, són fotos normals de carnet. Estaven començant!... Així apareixien al llibre.

En ell es diu que la fallera major era Maria Victoria Giner Gilabert i la fallera major infantil, la xiqueta Mª del Carmen Llopis Bosch.

El president infantil, era el primer xiquet de la llista de la comissió masculina infantil, Salvador Esquer Casany, que no portava foto, encara que eixirà en un altre moment. 

Espere que cap persona de les fotos, estes i les que han eixit o eixiran es moleste, perquè des d’aquell moment es convertiren en persones “públiques” i –en aquest cas– passaren a la història com “les primeres” d’una llarga sèrie que després han seguit les mateixes passes. El fet de començar passa sols una vegada, després es continua!. En estos dies fa quaranta-un anys.

Publicat al Facebook el dia 06-03-2015

LA PRIMERA FALLA OFICIAL DEL POBLE

Aquell mes de març de 1974 es plantà com ja he dit la primera falla oficial del poble, una falla feta ja amb tota l’organització i serietat d’una falla actual, encara que sense l’experiència que donen els anys. I he dit oficial, perquè n’hi ha una de 1973 que va ser sols “Pensat i fet”, que ja la ficaré un altre dia.

La falla es plantà a la Plaça de Blasco Ibáñez i el carrer que es veu darrere del monument és el de Ramon y Cajal. En nom de “Comisión fallera Almusafes” és el que apareix en tots els documents escrits i fins i tot al banderí.

N’hi ha un antecedent encara més antic –dels anys seixanta–  del qual estan buscant fotos i quan apareguen també les ficaré.

La foto que s’acompanya correspon a l’àlbum d’Enrique Esquer Albuixech i la seua dona Victoria Casany Albuixech.

Publicat al Facebook el dia 06-03-2015

PORTADA DEL LLIBRE DE LA FALLA DE 1974

Continue amb el meu particular homenatge a les festes josefines. Però veig que la papereta de loteria de la primera falla local passa quasi desapercebuda, sembla que si no n’hi ha foto a penes s’atrau l’atenció dels visitants de la pàgina. Com a cronista he d’usar diferents recursos per a contar històries.

En aquesta ocasió tampoc és una foto, però ho pareix. Es tracta de la portada del primer llibre de la mateixa falla que vaig traure ahir. Aquella que encara no tenia nom i que apareix simplement com a “Comisión fallera Almusafes”. Quan em siga possible buscaré el moment exacte en que passà a ser la “Falla Primitiva” del poble. M’haguera agradat ficar alguna foto real d’aquella primera falla, però les converses que fa diversos mesos vaig tenir amb algunes persones que estigueren implicades en aquella comissió, bé per ser protagonistes o per ser familiar de persones que formaven la Junta, no tingueren resposta en forma de fotografia prestada.

Jo visc al poble sols des de 1980, per tant en aquella època no estava encara i al meu arxiu fotogràfic escasseja el material d’origen faller. Sí que tinc una respectable col·lecció de llibres de les falles que m’agradaria arribar a completar.

Espere que el document que presente hui siga més atractiu que l’anterior. Com es veu a la imatge el lema és “L’hora dels negocis”. El transfons de tota la crítica és la vinguda de la Ford, eixa empresa ha expropiat les terres per construir la fàbrica i ha pagat poc per elles. No podia ser un altre tema. El 7 de juny de 1973, s’havia confirmat als diaris que Almussafes era la zona seleccionada. Durant els sis mesos posteriors es produí la polèmica expropiació de les terres i el dia 19 de gener de 1974 havia començat la construcció. Sols han passat dos mesos quan es crema la primera falla de la localitat.

Publicat al Facebook el dia 03-03-2015

PAPERETA DE LOTERIA D’UNA FALLA

El diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE) no defineix aquesta expressió, com tampoc el significat que nosaltres li donem a la paraula “papereta” –papeleta en castellà– solament. Sí ho fa el DICCIONARI NORMATIU VALENCIÀ de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que l’arreplega en el significat tercer quan diu: f. JOCS Participació en un sorteig o una rifa, que es distribuïx impresa en un full generalment rectangular. La paraula loteria si l’arreplega el DRAE però anem a quedar-nos també amb el nostre, el primer significat diu: f. JOCS Joc públic en què es premien amb diferents quantitats de diners els bitllets trets a l'atzar entre un gran nombre de bitllets que es posen a la venda. I el significat 3, que arreplega el que ens interessa: f. JOCS Participació amb què es juga a la loteria.  

La veritat és que tots/es sabem quin és el seu significat, però sempre m’apareix la faceta de mestre d’escola.

Qualsevol entitat que vulga tenir una seguida en el temps necessita diners per a funcionar, no es pot viure sols de subvencions, que venen bé quan arriben però que suposen una part del pressupost que puga tenir. I uns dels recursos històrics més coneguts consisteix en vendre paperetes de loteria amb el nom de l’entitat i algunes vegades incloent també una publicitat de qui paga la impressió d’eixes paperetes, encara que últimament això es dona menys.

Vendre paperetes de loteria es converteix així en una cosa quasi obligatòria pels membres, que guanyen una “farda” per a l’entitat. En alguns moments la venda es substitueix per l’abonament de la “farda” per part d’aquelles persones que bé, o no volen vendre, o poden permetre’s la situació de no vendre. El nostre diccionari defineix la paraula “farda” com a: f. Diners que es queda una associació que emet loteria, quan la ven. 

Com ja estem quasi en falles, hui us presente una papereta de loteria que té quaranta anys, pertanyent a la primera falla d’Almussafes, però què és anterior al nom de “Falla Primitiva” perquè segurament encara no havien decidit el nom. Sols diu “Comisión fallera Almusafes” i en aquest cas si porta publicitat, la d’Antonio Rovira “el Correcher”. La part de darrere arreplegava l’Himne de València, què com sabeu és un dels símbols de la nostra Comunitat.

 

Es tracta d’una papereta pel sorteig del dissabte 4 de gener de 1975, pel que deduïsc que no seria del sorteig del “Niño”, ja que segons la Wikipedia fins l’any 1999 aquest sorteig es celebrava el dia 5 de gener, cosa que no entenc massa perquè és cosa coneguda que les vendes més grans de loteria es produeixen als sortejos de Nadal i el “Niño” però... L’original estava trencat un poc per la part esquerra.

Corresponia al segon any d’una falla que havia plantat el seu primer monument en març de 1974.

Publicat al Facebook el dia 02-03-2015 

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 5. JUAN BAUTISTA PLA BENAVENT

Va nàixer a Almussafes l’any 1944.

Juan Bautista Pla començà en la Banda Lira Almussafense en 1957, quan tenia dotze anys i havia triat el bombardí com a instrument. En aquell temps Ramón Garcerán els ensenyà molta música.

De l’època de xiquet li queda un record important relacionat amb la Banda de l’Empastre, en una data indeterminada –però que es calcula allà per l’any 1955– visità el nostre poble donant un concert en la Plaça Major. El aquell moment no passaria pel seu cap la idea de que en la seua edat adulta ell formaria part de la mateixa.

Com a xiquet, quan eixia d’escola li agrada eixir al carrer a jugar a la trompa o les xapes amb els amics i alguns d’ells consideraven que on millor estaven era al Musical aprenent música. En escola tenia a D. Eduardo de mestre que tocava el violí i que parlava amb son pare perquè el donara estudis, primer en l’institut d’Algemesí i després al Sant Vicent Ferrer de València, però l’economia familiar no ho permetia. Ja jove no té altres afeccions diferents de la música i del treball que triaria per guanyar-se la vida. Aprèn l’ofici de pintor mural decoratiu –pintor decorador– acompanyant a son pare, que també pintava quadres i volia que ell ho fera igual, però no passà de l’aquarel·la. Ja era la tercera generació de pintors, perquè també ho havia segut el seu avi.

La temporada de pintor al poble era prou limitada i després de festes no n’hi havia quasi faena, així que son pare començà a anar-se’n durant tres o quatre mesos a l’any a París a treballar en el seu ofici. Quan ell va complir els 18 anys també pogué eixir ja cap a París a pintar acompanyant-ho i així el va fer durant set anys seguits. 

Als 27 anys es casa i als 28 ja tenia la seua primera filla Mª José.

Un any després –estem en l’any 1972– rep la invitació d’unir-se a l’Empastre. Li la transmet el seu amic Francisco Magraner. És un “músic de poble”, entre els que destaquen de la Banda, però no té estudis oficials de Conservatori. La plaça a cobrir és la de trombó de pistons –un instrument no tant dolç com el bombardí que toca ací– però què s’assemblen prou i això no suposa cap problema. Ha de passar les proves habituals i després haurà de traure’s el carnet de músic provincial i nacional que el permeta tocar per tot arreu del país i l’estranger. S’examina amb èxit en la Societat Coral “El Micalet” de València.

A finals de 1974 feren el seu únic viatge a Amèrica, complint amb 21 espectacles en places de bous i tres concerts per ciutats d’Equador, Colombia i Veneçuela. Finalitzen contracte el 16 de febrer de 1975 i quan el vaixell M/N “Donizetti” porta tres dies de viatge de tornada va rebre –en mig de l’oceà Atlàntic– un telegrama que li comunicava que havia nascut la seua filla Marta i quan arriba a casa ja té una dotzena de dies, quasi el temps que costa tornar des de Veneçuela en vaixell.

En l’any 1983 la Banda de l’Empastre va baixant el seu ritme de treball, igual que el número de components –ja s’ha perdut el número “vint-i-dos” que l’havia fet famosa– per lluitar amb la competència d’un número més gran d’empreses semblants... i s’ho va deixar.

Quan venia al poble fora de temporada continuava participant en tots els actes i concerts de la banda del poble, perquè li agradava molt. Afirma rotundament que sinó fora per que va caure mal després d’eixir de l’Empastre, la banda del poble no se l’haguera deixat mai... i així i tot, hui en dia continua anant a tots els concerts que pot.

Juan pensa que una persona o una família no podia viure sols amb els ingressos de la Banda de l’Empastre, calia complementar-los amb un ofici que els músics també tenien fora d’ella i al qual es dedicaven fora de temporada.

Mª José, la seua filla major, es recorda d’anar a veure’ls actuar en alguna ocasió, també dels assajos a Catarroja on es desplaçaven en una furgona de color blanc. Que quan tornava de períodes més llargs d’estar fora de casa els portava regals, com per exemple, quan tornà de Brussel·les –en gener de 1981– el portà l’estatueta del Manneken Pis.

  

Publicat al Facebook el dia 15-07-2015

Compartit amb les pàgines “RIBERA PARLA, tens molt a contar!” i “Banda Cómica el Empastre de Catarroja” el dia 16-07-2015

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 4. FRANCISCO MORENO GINÉS

Va nàixer a Benifaió l’any 1929 i morí l’any 2003.

S’incorpora a la banda del seu poble “Societat Artística Musical de Benifaió” quan ja té 10 anys, en un moment que es director Domingo Escrivà Campos. L’instrument que tria és el trombó de pistons. En esta època els seus estudis musicals són bàsics junt el solfeig.

Es guanya la vida amb diferents oficis, com jornaler al camp o a l’obra, però sobre tot de “matalafer”, que és el malnom pel que se’ls coneix. És l’ofici que l’ocupa durant el seu temps fora de temporada de la Banda de l’Empastre.

Quan fa el servei militar ho fa en la banda militar de Castelló, però veient difícil el fet de poder quedar-se –com volia– deixa l’exèrcit quan l’acaba.

Supose que quan comencen a contractar-ho uns anys després, ja té una formació musical suficient i/o que ha assistit a classes oficials de Conservatori.

Les vint-i-dos primeres pàgines de la seua llibreta d’actuacions com a músic professional repleguen les primeres empreses per a les quals treballa. Comencen amb la seua tourné amb el Circo Royal empresa –Amorós-Silvestrini– amb 27 anys i encara fadrí, en l’any 1956. Després vindrien quatre temporades amb l’Espectacle de Llapissera –anys 1957, 1958, 1960 i 1961– i la tourné amb el Cirque d’Hivern de Paris per tota França durant l’any 1963. S’ha casat en 1957 i ja té una filla, a la qual li diuen Mª Carmen.

En 1966 es produeix una vacant de trombó a la Banda de l’Empastre i Francisco Magraner li invita a entrar per ocupar-la. El que vindria després sempre era igual, li fan proves i entra provisionalment per a un any, però ell va continuar-hi fins l’any 1975.

S’estrena en l’Empastre pujant a bord de la motonave Satrústegui en un dimarts tretze i plujós de setembre de 1966 per fer el seu primer viatge per Amèrica, debutant el dia 7 d’octubre a San Juan de Puerto Rico Després passa a actuar per Colòmbia, Equador i Veneçuela. Quan torna a Catarroja, el dia 1 de març de 1967 el seu fill Paco té ja sis mesos.

En total va fer quatre viatges a Amèrica del sud, quatre gires per les ciutats de Colòmbia tres per Veneçuela, dos per l’Equador i una per Puerto Rico. Després de l’últim, deixaria la Banda. El treball li obligava –com als altres– a estar molt de temps fora de casa i lluny de la família, a més estava cansat de viatjar tant.

La família conserva algunes fotos d’aquella època així com un quadernet que diu “Actuaciones musicales” en una etiqueta de la portada. i l’última el 27 d’abril en Figueres, ja era baixa però necessitaven cobrir el seu instrument que encara estava vacant.

Al llarg de tota la vida les afeccions han segut sempre la família i la música. Amb el pas dels anys millorà com a músic i arribà a composar alguns pasdobles que dedicà a membres de la seua família. El 6 de desembre de 1975 estrena amb la “Societat Artística Musical de Benifaió” el seu primer pasdoble, titulat “Quico y María” dedicat als seus pares.

Entre els anys 1976 i 1984 col·laborada amb diverses bandes a més de la del seu poble: la de l’Ateneo de Cullera, l’Artesana de Catarroja, l’Artística Musical d’Alginet o l’Artística de Carlet.

Publicat al Facebook el dia 14-07-2015

Compartit amb la pàgina “RIBERA PARLA, tens molt a contar!” el dia 14-07-2015

Compartit amb la pàgina “Banda Cómica el Empastre de Catarroja”

el dia 15-07-2015

5 MÚSICS PER A UNA BANDA – 3. FRANCISCO MAGRANER MAGRANER

Va nàixer a Almussafes l’any 1934. De xiquet, va poc a escola, perquè havia d’ajudar en casa.

S’incorpora a la banda local quan ja té 16 anys, per tant l’any 1950, també amb el mestre Chirivella de director. I agafa com a instrument el bombardí, que mantindria alguns anys, per passar més tard al baix o tuba.

Es guanya la vida treballant al camp, normalment per a son pare, però també a jornal i a estall per a altres.

En 1962 es produeix una vacant de tuba a la Banda de l’Empastre i el seu amic Pascual Asins, que ja hi portava 9 anys l’invita a unir-se’n. Ell li ho agraeix però al mateix temps té dubtes sobre la seua capacitat per fer un bon paper. Pascual que el coneix bé li comenta que si no el vegera capaç de fer-ho bé no li ho haguera dit...  Fa els corresponents exàmens d’aspirant i és admès. En aquest moment és fadrí però abans de final d’any es casa amb Camèlia.

El primer any és de prova i paga l’aportació al fons que tenen tots els músics. S’aprèn de memòria tots els programes i assaja sempre que té un moment lliure... i compleix bé. Tant, que quan acaba la temporada, els companys voten per majoria que continue.

Però com no té estudis musicals, l’apoderat Juan Marí li planteja fer-ne, és bàsic per tal d’obtenir el “carnet d’artista” que el permet viatjar i tocar pel país i l’estranger. En tres anys farà quatre cursos de solfeig i de tuba al Conservatori de València, però a l’arribar al quint es troba a un gran problema, també ha d’estudiar harmonia per la qual cosa necessita buscar un professor particular... Ja té una filla xicoteta, treballa al camp i a la banda i Camèlia ho fa a la Cooperativa, és un bon complement sobre tot quan ell marxa a Amèrica.

Així que, el que havia començat com a “músic de poble”, ja amb quatre cursos estudiats es planteja que no pot estudiar més... En el segon viatge a Amèrica –anys 1966-1967– s’havia proveït del material per a estudiar harmonia i anava treballant i Juan Marí li corregia... i ja quan tornaren canvià la normativa i deixà de ser necessari... segurament ja tenia prou estudis, perquè continuà en la Banda deu anys més, fins l’any 1976.

Durant aquells anys tingueren una altra filla.

En el primer viatge a Amèrica va pensar que el camp allà podria ser interessant per treballar però ja en el segon es donà compte que anar a tocar música estava bé però l’altra opció ja no la veia de la mateixa forma que abans.

En total va fer cinc viatges Amèrica del sud, fent cinc gires per terres de Colòmbia, quatre per Veneçuela, dos per Equador i una per Puerto Rico.

Al llarg de tota la vida les afeccions han segut sempre la família, la música i el camp. Encara hui li continuen.

Les condicions econòmiques que li oferien a la Banda de l’Empastre en els seus primers viatges van anar disminuint –allà la moneda valia cada vegada menys– al mateix temps que milloraren els jornals ací. Per això, arribà un moment en que deixaren d’anar, de fet ell va participar al seu últim viatge. I ell, deixa la Banda per estar de seguit amb la seua família i treballar ací.

Aleshores estan instal·lant al nostre poble la Ford, a son pare li han llevat part de les terres i a ell també unes que havia comprat. Te quaranta anys i en la l’empresa li fiquen pegues per entrar. L’alcalde Ramón Moscardó li ajuda i el contracten. Treballa durant catorze mesos i s’ho deixa per tornar a la faena de sempre, el camp i així fins ara.

La major part de les fotos d’aquella època se li fan malbé en les dues riuades de 140 centímetres que ha patit en casa. Però sí conserva dos quaderns on té anotades les actuacions d’aquells catorze anys amb l’Empastre. La primera havia segut el 17 de març de 1962 al Palau Nacional de Barcelona –situat a Montjuïc–  i l’última el 19 d’octubre de 1975 a Saragossa.

Camèlia, la seua filla major, se’n recorda de moltes coses d’aquella època, com que de vegades se la portava de viatge a veure’l actuar em algunes places de bous, però com a xiqueta que era no li agradaven els bous i patia... que l’escriu coses en les cartes de sa mare i es pinta els llavis per marcar-li-los al final de la carta, que el pare li envia targetes postats amb vestits típics d’aquells països i monuments, que li porta un “poncho” de llana molt cridaner i ella se’l fica i el passeja orgullosa amb l’excusa de que son pare li ho ha portat d’Amèrica, que anà al menys dues vegades a Barcelona a esperar-ho quan tornava d’un viatge,... I també, que ella no volia que es marxara per a tant de temps.

Publicat al Facebook el dia 10-07-2015.

Compartit al Facebook "RIBERA PARLA, tens molt a contar!" el dia 10-07-2015.
Compartit al Facebook "Banda Cómica El Empaste de Catarroja" el dia 13-07-2015.