Esta nit passada, mentre la majoria de les persones
dormien, algunes altres han estat pendents de que el carrer Major estiguera net
i de la forma en que sol estar quan les altres s’alçaren.
L’organització d’un sopar com el que tingueren no
és nou ja per a cap responsable polític i el seguici d’empleats alguns fixes,
altres contractats ex professo per l’ocasió, en una activitat que ja era la
vegada 38 que es produïa i què com tots/es sabeu es tractava de l’homenatge a
la paella, un acte que començà l’any 1980 amb paelles cuinades de forma “casolana”
a diferents llocs de la localitat, sobre tot solars i que acabaven dinant-ne al
Parc Central sense cap necessitat de para-sols perquè n’hi havia prou ombra,
que amb el pas del temps i per les tales de la pineda del mateix –anys
1994-1996– i la plantació d’arbres joves feu necessari la col·locació
d’instruments que feien ombra, que allà quasi per la meitat de vegades es
traslladà al carrer Major on es col·locaven els “toldos” per fer ombra en la
convocatòria 19 i l’any 1998 i que acabà dos anys després traslladant-se a la
nit, en forma de sopar de paella a la qual no estaven acostumats a prendre fins
a aquell moment, encara hui molts anys després es trobem persones que no
menjarien mai paella per a sopar, com si fora una espècie de “sacrilegi
culinari”, ja que la paella ben cuinada pot estar tant bona al dinar com al
sopar. Enguany ha segut la vintena convocatòria amb les “paelles gegants de
Galbis” i la divuit que es feia de nit, doncs començaren en esta modalitat
l’any 2000. Esta informació es troba ampliada a les tres publicacions que vaig
traure en la pàgina de “Almussafes segle XX” i al meu blog corresponents als
dies 31 de juliol, 6 i 16 d’agost de l’any 2015.
Jo mateix, quan m’he alçat, he agafat la càmera i
m’he marxat en direcció a la paradeta a pel diari, però abans he seguit el
mateix camí que ahir per la vesprada però en un “sentit contrari pel seu
significat” a aquell. Si ahir estava ple de les taules i cadires encara netes i
arreglades amb el nom de la persona responsable de cadascuna i que anaven a
suportar el que significa més de cinc mil persones sopant a l’aire lliure, amb
el que això significa, totes gaudint del sopar, moltes d’elles sense
preocupar-se del que cauria a terra, de que els menuts i menudes jugarien
després una vegada més com fan any darrere any a les botiguetes amb les caixes
de cartró... que el terra de la calçada i les voreres del carrer acaba brut de
paella, de begudes, de meló d’Alger, de dolços, de botelles, tovallons, etc.,
de tal quantitat de botelles de plàstic i vidre que fa quasi impossible el
reciclatge d’envasos que podria ser una tasca a escometre de cara al futur amb
un grup que anara retirant-ne per les taules –com feren molt bé la passada nit
al sopar del càncer–...
A les tres de la matinada, un important grup de
joves i altres no tants, començaren la tasca de replegar tota la brutícia que
s’havien deixat als voltants de les nostres taules, llevant taules i cadires,
supose que netejant-ne algunes, ordenant-les en les seues gàbies, agranant,
després tirant aigua a pressió, omplint-ne uns quans contenidors... portaven ja
set hores i mitja quan jo he segut testimoni del final, he fet fotos a alguns
que estaven ja prou cansats –perquè a més ja portaven hores –abans de començar
el sopar– arreglant les taules, servint les caixes de cadascuna,... i he pogut
sentir a algú dir “necessite apoyo psicològic per ací!”, també n’hi havia un parell
que des de les motos donaven instruccions perquè el treball es fera bé.
I he tornat pel carrer en direcció nord sud mentre
tornaven els joves repassant el camí amb les graneres, els recollidors i algun
contenidor per abocar-ne, el camió de l’aigua a pressió de Girsa marxava en
direcció al carrer València i ja amb el diari al braç m’he trobat la màquina
agranadora que venia des de l’església i arribava a “Quatre Cantons”.
A l’any vinent, més i millor!. Aquesta modesta
col·laboració meua d’avui converteix l’homenatge a la paella d’anit en
l’homenatge a la brigada de neteja d’aquesta matinada i matí. Constitueix un
“insignificant homenatge” a tots els que han fet possible que quan els demés
s’alçaven els carrers de la Plaça Major, Major i València tornaren a una
normalitat que donava a entendre que les festes ja estaven quasi acabades,
encara que queda alguna activitat programada.
Va per ells, que no solen ser protagonistes de
fotos de normal, perquè “segurament els reportatges oficials es tancaren anit”.
Algú m’havia preguntat on podria veure les meues fotos i jo havia contestat
–com faig de normal– que es queden al meu arxiu personal, però he repensant
millor el tema i en esta ocasió algunes instantànies seues treballant ixen a la
llum. S’ho mereixien!
Després, mentre els demés hem tornat a la vida
normal ja descansats, ells han anat a descansar unes hores, que s’ho havien
guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada