“¡Calle Mayor de Almusafes!
Día de San Juan. ¡Qué día!
Mil espejos reflejaban
ardores de mediodía.
El polvo y el aire eran
cual saetas encendidas
que al sol pusieron sediento
y con avidez bebía
vahos de sangre caliente
de un gitano que moría”
[...]
¡Calle Mayor de Almusafes!
¡Calle ancha y despejada!
¿Por qué te eligió el destino
para campo de batalla
y quiso regar tu suelo
con sangre, sudor y lágrimas
[...]
Los hombres juegan a muerte
con las pistolas cargadas
y la muerte escogió a Rulo
y en la sién puso su marca.
[...]
Rulo entró en la noche
del silencio y de la nada...
[...]
Són alguns dels 210 versos de la poesia de Martín
Magraner Girona.
Quan fa cinc anys vaig estar investigant per elaborar aquell article pel
llibre de festes, jo tenia un handicap, el temps limitat per elaborar-ho a
partir d’investigacions que ja havia fet i altres que –per això mateix– no es
podien realitzar, ja que n’hi havia tres parts que em quedaven sense ser
tractades, la primera era la part que es referia a la intervenció de la Guàrdia
Civil del quarter de Catarroja, la segona corresponia a la part judicial que
portà el Jutjat –supose que de Primera Instància– de Sueca i per últim, la part
penal en relació a la possible condemna i posterior estada en presó del gitano
que matà Rulo, aquell al qual el metge Bosch es referix pel malnom de “El Periquene”
i que jo crec era Miguel Vargas Castellón.
En aquell moment vaig deixar la tasca pendent per tal de preparar-la
tranquil·lament de cara al centenari. El dia 21 de novembre i en la meua
qualitat de Cronista Oficial de la localitat vaig presentar escrit al nostre
quarter de la Guardia Civil destinat a la Comandància de la Guardia Civil de València.
Seguint un consell rebut, anava acompanyat d’un altre escrit de l’alcaldia que
recolzava la meua petició. Malgrat ser jo el peticionari, la resposta arribà directament
al senyor Alcalde –“què pinta un Cronista?”–, el dia 11 de febrer em
vaig assabentar per casualitat de l’existència d’eixa resposta i me la passaren
per Whatsapp. El dia 26 de febrer em donaren ja còpia escrita, havia passat un
mes des de la seua recepció. En ella deien que havien consultat a nivell
provincial i després mitjançant el servei d’Estudis Històrics de la Guardia
Civil i no havien trobat res que ampliara la informació que jo els havia
proporcionat. Així arribà la primera decepció. El que jo preguntava estava
referit a la possibilitat de que quedara algun material arxivat d’un quarter,
com el de Catarroja, ja desaparegut.
 |
| Arxiu de Sueca amb un fons judicial |
A finals del mes de març últim vaig parlar amb l’Arxiver de Sueca interessant-me
pels fons documentals que hi tenen de “l’Inventari del Jutjat de 1ª Instància i
Instrucció de Sueca”, però era millor que hi anara i mirara el material que
n’hi havia. Ho vaig fer el dia 4 d’abril però no vaig trobar res, ni sobre la
part judicial ni en la corresponent als registres carceraris, amb la qual cosa
m’arribava la segona decepció. Ja fa cinc anys les gestions amb el Jutjat no
serviren per a res i el meu col·lega de Sueca –que coneix del tema– m’havia
aconsellat no intentar-ho novament.
D’altra part, el meu amic Vicente J. Mínguez Baldoví em parlà fa cinc anys
de l’existència d’una carta del 26-06-1918 que em podia servir i que estava en
poder d’un familiar, me la prestaren i em serví de gran ajuda en aquell moment,
Ara, la mateixa persona em proporcionava el dia 24-12-2017 tres cartes més, una
del 15-05-1918, la segona del 18-06-1918 i la tercera del 26-06-1918. Sols
l’última em servia per a esta història, portava la mateixa data que la de la
vegada anterior i anava dirigida a la mateixa persona que estava a un hospital
de València, però per part d’un altre amic del malalt.
En la carta a més de la presentació i els bons desitjos de recuperació de
l’amic, s’explica la història des del punt de vista d’un altre xiquet –Salvador
Soler, que seria ben jove– per a Vicentico Rubio, l’hospitalitzat al que
tallarien una cama. Està plena d’errors ortogràfics, tatxadures, números, falta
de signes de puntuació, etc., però el més important és el contingut i no la
forma. L’escola de fa cent anys no era com la d’ara i les necessitats tampoc!. Jo
he intentat corregir-la i donar-li un poc de forma a la redacció perquè
s’entenga millor, però qui parla és un xiquet.
Carta de Salvador al seu amic Vicente
Diria així: “Querido amigo, voy a decirte lo
que pasó el lunes en el pueblo, gitanos entre gitanos, eran dos grupos de
gitanos muy contrarios que se tenían mucha envidia y Juan y su hermano Rulo van
con los gitanos y Juan y su hermano Rulo son muy ricos e iban a celebrar la
fiesta del santo de su hermano Juan y había convidado a un grupo de gitanos y
el otro grupo al ver que no les habían dicho nada intentaron quitarle la
cartera que llevaba Juan y se le echaron encima y al ver si se la podían
quitar, sacó uno de ellos una pistola del quince y le echó dos tiros a la cabeza
cayendo en tierra medio muerto y los compañeros, al ver que había caído en
tierra medio muerto empezaron todos a tiros por la calle Mayor y acudieron tres
parejas de civiles y resultaron un muerto y dos heridos. Los que pudieron coger
a los otros se marcharon, tres o cuatro de los que se marcharon iban heridos
por la huerta. Vino el juzgado de Sueca y el martes por la mañana se los
llevaron a todos a Sueca.”
 |
| Flors al seu nínxol l'últim un de Novembre |
No he pogut aconseguir el que volia de cara a
completar una historia inacabada, però això és el que tinc i ara el fique a la
vostra disposició.
 |
| Missatge d'un nebot 99 anys després de la seua mort |
Vull també deixar constància del costum històric –i
que no falla mai– dels gitanos per desplaçar-se al cementeri d’Almussafes pel
dia de “Tots els Sants”. La major part venen des de Cullera. M’admira la dedicatòria
que apareix escrita en la targeta que acompanya un dels dos rams de flors que
algun parent deixà l’últim novembre. «“De
tu sobrino El Rulo”. Te quiero tio Rulo». Segurament, no seria ni tan sols
descendent per línea directa perquè no ens consta que Francisco Navarro deixara
fills, encara que podria tindre’ls. I si és un familiar indirecte –del que desconec
la seua edat– és possible que ni els seus iaios coneixerien el personatge, ja
què... han passat cent anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada