“RULO”. PART 5 (de 5)

Però la seua mort ací, suposà que el nostre poble es convertira en un lloc presumptament maleït per als seus membres, en un “punt negre” en el seu camí. És un fet quasi desconegut entre nosaltres que des d’aleshores alguna família gitana haja fixat la seua residència ací, si exceptuem la família d’una gitana anomenada també Sebastiana que apareix al llibre del metge Bosch i al qual es diu que “vivió por los años cincuenta durante un lustro en nuestra calle Montesinos” –l’any 1960 es diu ja Carrer de Santa Creu al Padró Municipal– en una casa que es construïren al lloc que hui és part del Parc de la Constitució. Consultats els padrons municipals dels anys 1955, 1960 i 1965 de “los vecinos domiciliados” la família no apareix als mateixos, però és un fet prou conegut que “els gitanos no es censaven” pels llocs que passaven... encara que visqueren ací uns quants anys.

He conegut un cas semblant al nostre, que es va produir a Burriana l’any 1912. Un rei dels gitanos, de professió tractant d’animals, que portava per nom Juan José González González, va ser mort als 33 anys. En un article publicat l’any 2007 es deia que “Los biznietos del Rey de los Gitanos continúan cuidando su tumba después de 95 años”

Sobre molt menut on anava la carta.
Atenció al segell dibuixat pel xiquet

EPÍLEG – Breu recorregut fatal pel Carrer Major

Estem al carrer Major. La família de Rulo ix de la taberna Tirri als Quatre Cantons i s’encamina cap el Raval, alguns anirien als carros i altres caminant. Quan han fet uns quants metres es troba amb l’altre grup de gitanos. A la part esquerra del carrer està el forn de José Santacruz i enfront mateixa la casa de la família Soler– “l’aiguader” en paraules del metge Bosch–. I a una distància mínima d’ací s’ha format una baralla entre els dos grups, amb tirs, crits, carreres, colps de garrot, portes que es tanquen,...

Primera pàgina (de 4) de la carta d'Isidro Roig a Vicente Rubio

La carta d’Isidro Roig conta que: “en seguida ascomensaren binga el tir (eiso era dabant de casa Visent el de la bogat) ha u tir paca si, el altre tir pacalla, el altre binga la garrota, aisina es que ban estar micha ora, sense parar de pegarse y binga el tir cuant un cherma del Juan que li diuen Rulo tira a garrar la escopeta del carro, en trimentres els contraris el agarrent y li peguen 2 tirs al cap y en seguida caigue arrollat y ya a mort, y el altre que es Juan el tenien tambe agarrat sobre la paret y cuant ba anar a tirarli Juan li alsa les mans paca munt y els dos tirs pegaren a la paret y per eiso se salva, pero li baen pegar tres o cuatre garrotas al cap, que en senseguida ba tindre que entrar en casa de la uela de Soler y els contraris raere en la pistola en la ma pero com habia un pomo alli, domes entrar Juan tanca la porta y aquells ascomensen binga la aspenta contra la porta y no baen poder entrar, si haberen entrat el acaben de matar”.  Es trobem amb una història contada per un xiquet de catorze anys, segurament tindria diferents matisos que la contada per una persona adulta, però el material de que disposem és escàs, pràcticament únic i això em porta a donar-li un gran valor a la informació.

 

Els dos protagonistes de la carta a les làpides del cementeri

La casa on entra per salvar-se Juan Navarro es correspon amb el número 48 actual, però també era el mateix número al Padró de l’any 1935. Pertanyia a Vicente Soler Marco i Mariana Fort Vilches. Conta Concepción Romeu Soler –la seua neta–, que en aquella època era costum deixar la clau al pany, així que quan entra Rulo l’abuela Mariana espantada fuig en direcció a l’estable. Juan havia evitat els dos tirs però una bala li havia fregat la templa i el metge el va curar també a l’estable. Els gitanos de la família Rulo eren coneguts al poble i tots sabien de la seua economia sanejada. I l’objectiu del grup enemic no era Francisco sinó Juan, que era el “rei” per als seus.

No coneguem tants detalls sobre el gitano contrari –Miguel Vargas Castellón–. Sols el xiquet Isidro Roig diu a la seua carta que “U dels contraris despues que li baen pegar un tir en el coll encara ba amollar a correr”, als diaris diu que va rebre dos tirs.

 En realitat, no se sap certament quin va ser l’ordre dels ferits dels dos bàndols, sí que Juan va ser-ho prop d’on caigué quasi mort el seu germà... No arribaren a ser poc més de cent metres de recorregut i aquell dia a alguns dels protagonistes se’ls faria un camí massa llarg.

01-11-2012

Un any després, per tots els sants, la mare de Rulo i la que era la seua núvia tornaren a Almussafes i li regalaren a Mariana Fort un mantó de Manila negre, sense flors de colors, com agraïment per haver-se refugiat a sa casa i ser curat, salvant la vida.