CREUS DE MAIG 2017

L’any 2014 el rellotge del temps local marcà un esdeveniment important des del punt de vista religiós, ja que es complien 250 anys de la relíquia del “Lignum Crucis” que el Pare Pablo de Colindres donà a Dª Manuela Tuvià a la seua casa del carrer de Santa Anna.

A més, és conegut per tots els almussafenys/nyes que la Santíssima Creu és la patrona del poble, festa que celebrem el dia 16 de juliol.

Fins aquell moment sempre s’ha celebrat al poble la tradicional eixida en processó a la Creu de Terme, per tal de beneir les terres del terme i protegir-les de les tempestes i altres fenòmens atmosfèrics.

Però per preparar aquella celebració –de l’any 2014– es formà amb anterioritat una comissió de la qual formava part jo com a cronista i en la que es proposaren activitats. Una d’elles fou la de preparar diverses creus per la Festa de les creus o també anomenada Creu de Maig què es celebra el 3 de maig –segons s’explica en la uiquipedia.org, o enciclopèdia en valencià– festa que es celebra en molts llocs, col·locant-les en distints emplaçaments i implicant-ne la societat civil: l’Ajuntament, les falles, el Centre Cultural Andalús, els clavaris i les clavariesses  etc., a més de les religioses. I allò que començà en aquella data porta ja quatre anys repetint-se, cosa que amb el pas dels anys podria convertir-se en un tradició.

Aquell any vaig fer fotos de totes i el mateix dia 3 vaig fer una publicació sobre el tema. Ací fique l’accés directe a aquella:

https://www.facebook.com/groups/almussafes/permalink/10152075733587227/

Ahir vaig tornar a fer les fotos de totes elles i amb les tretze instal·lades per diferents punts del poble i una –molt senzilla col·locada sobre un paret del hall de la Residència de la Tercera Edat “La Vila” del nostre poble– vaig fer una composició que és la que adjunte. Com faltaven dos per completar el quadre he aprofitat per afegir un poquet de text.

BANC – VIDRIOLA: DESENLLAÇ

Ja vaig parlar del tema el dia 10 de febrer en la pàgina d’Almussafes història recent. Al poc també vaig afegir algun comentari i alguna foto nova.

L’enllaç directe a aquella col·laboració era:

https://www.facebook.com/media/set/?set=oa.1833427036912375&type=1

El dia 17, una persona deia en un comentari “Si al final eixirem en les revistes de viatjar i turisme. Tots a visitar el banc d'Almussafes”.

I jo vaig escriure el dia 21 un altre comentari: “Ahir un amic meu em comentà que és un banc que no paga interessos però al que va augmentant el capital en efectiu”, La foto –que acompanyava– és d'aquest matí.”

Bé, el “banc” estigué augmentant de capital en efectiu fins el dia 2 de març en que obtindre el millor balanç econòmic i uns dies després els usuaris començaren a descapitalitzar traient les monedes en efectiu. Desconeguem si foren les mateixes persones les que ficaren els estalvis i després les retiraren o altres, però poc a poc l’han portat a la roina econòmica i sobretot de l’edifici bancari –el banc d’asseure’s–.

El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix descapitalitzar com “v. tr. i pron. Fer que (una societat o una empresa) perda capital”.

Ara, una vegada la “guarreria” en paraules d’alguna persona o la “falta de civisme” d’altra –entre les que comentaren sobre el tema– obligarà a alguna actuació que recupere l’estètica del material deteriorat.

Crec que n’hi ha poques formes d’arribar a això i la més adequada pot ser fora la de cridar a algun professional del marbre o la pedra, desmuntar el banc i portar-ho al taller perquè li donen una passada de màquina polidora que retire l’efectiu resultant i iguale la base tractant-ho després convenientment o bé, que el professional s’allargue fins on es troba el material i faça la faena in situ, tasca que segurament serà la més fàcil i menys costosa per les arques municipals.

És clar que el banc no està en condicions de complir de la millor manera la seua funció. Encara què sempre podrem seure’s en l’altra vorera!.

Acompanye algunes fotos del recorregut en el temps per completar les que ja vaig ficar aquell dia. La col·lecció de que dispose és molt completa, però l’estar jubilat i passar moltes vegades pel seu costat m’ha donat ocasió a fer-les, estes i altres de diferents...

No voldria que es malinterpretara esta publicació perquè considere que és simplement una crònica actual més de les que acostume a fer.

Les fotos corresponen: la primera al dia 2 de març, la segona i tercera al 9 de març i l’última a l’u de maig.

PATRIMONI CULTURAL EN PERILL (I)

Contínuament està perdent-se patrimoni cultural. És una cosa que fem sense adonar-nos, però que està ací. Normalment passa al tirar coses que qualifiquem com a “trastos”, perquè volem fer neteja, ja no ens caben les coses, les cases no són tant grans com per poder-ho guardar tot eternament,... I en més d’una ocasió, quan la mort de persones majors provoca la neteja de les cases i els objectes que els acompanyaren al llarg de la seua vida.

Ja fa temps que em preocupa aquest tema i al parlar amb algunes persones he aconseguit replegar alguns materials que podien haver anat al final al fem, a algun contenidor de paper, a l’ecoparc... o també a ser cremats en algun pati. És el cas de llibres de festes, llibres de les falles, revistes dels grups polítics locals, BIMs antics, almanacs, fullets diversos, diaris de Mundo Ford o revistes de l’empresa, premsa en forma de diaris o revistes antigues, revistes escolars, de la parròquia o els juniors, etc.

No sabem exactament quan fou la primera vegada que es va imprimir un programa de festes del poble –per ficar un exemple–, però sí que el més antic que conec és de 1932 i es tracta d’una fotocòpia. No sé si la col·lecció més completa és la del meu amic Vicente García Castillo però és la que millor conec. El número de 1932 és el primer d’ella. En un llistat seu apunta com a primer el de 1925, supose que en base a conèixer el tema, però des de 1932 falten un total de set números fins el de 1961. Tampoc estan els dels tres anys de guerra civil, però segurament el poble –com en tots els llocs- no estaria per “a festes” i per tant no es publicarien.

Puc dir-vos que el meu col·lega cronista de Benifaió conserva al seu arxiu des de principi del segle XX i en Sollana, crec que a l’Arxiu que donà també el meu amic V.G.Castillo al seu poble, n’hi havia un de 1902.

He ficat l’exemple dels llibres de festes, però n’hi ha un altre que em preocupa també. És molt gros que el poble que té la Ford no dispose d’una col·lecció completa de “Mundo Ford”, quan el cronista de Benifaió si que la té. I han arribat a treballar-hi fins 500 veïns o veïnes d’Almussafes.

Bé, però la missió que m’he proposat hui al parlar-vos d’això és la següent. Entre tots i totes podem salvar una part del patrimoni cultural del nostre poble fàcilment i que esta no es perda. És qüestió de parlar amb els nostres majors, preguntar-los si conserven alguna cosa, buscar-la i demanar-los permís per donar eix material a l’Arxiu Municipal, què és el lloc més adequat per a la seua conservació per al futur. I sempre dic el mateix, prefereix tenir dues o tres còpies –encara que estiguen repetides– que cap. La responsable de l’Arxiu és Vicenta Pilar Raga Agramunt, es troba al carrer de Sant Josep 43 i el número de telèfon és el 962032110. També m’ho podeu comentar a mi o passar-me algun material, perquè al final tot el meu arxiu també acabarà en el Municipal.

I sí es dona el cas de que voleu conservar vosaltres eix material, sempre està la possibilitat de prestar-ho per a que siga digitalitzat i es conserve d’eixa forma, després se us torna i la faena es fa d’una forma exquisida, perquè sabem perfectament com tractar el material perquè no es faça malbé. 

La primera foto correspon a les portades dels últims cinquanta programes de festes, la segona a la del Mundo Ford nº 149, de juliol de 1985, que conté a les pàgines del mig dues notícies locals: l’actuació de la Banda “Lira Almusafense” en el programa de TV “Gente joven” i la representació de la reina i dames de la cort de les festes d’aquell any. La tercera assenyala el lloc de l’Arxiu Municipal al carrer de Sant Josep nº 43.

Continuarà...

SANT VICENT FERRER I ALMUSSAFES

Sabeu que hui es celebra en València i altres pobles el dia de Sant Vicent Ferrer. Diu la  Viquipèdia: “Que Sant Vicent Ferrer és el patró del País Valencià malgrat no ser un dia festiu en tot el territori. Cal no confondre Sant Vicent Ferrer amb Sant Vicent màrtir, patró de València ciutat. A València i a molts pobles del País Valencià se celebren els famosos Miracles de Sant Vicent, representacions teatrals, generalment representades per xiquets, que s'organitzen per a la festivitat de Sant Vicent (segon dilluns de mona, és a dir, l’endemà del diumenge següent al diumenge de resurrecció)”. I això ho afegeix jo, el dia següent –demà dimarts– tornen els xiquets i les xiquetes a escola, acabades les vacances de Pasqua.

 

Fou un dia de juliol de 2012 quan buscant coses sobre el poble en la xarxa d’Internet em vaig trobar una cita en un llibre que unia a Sant Vicent Ferrer amb el nom d’Almussafes, què apareix al llibre com “Almuzafes” com també passa en altres documents del segle XVIII.

El llibre té el títol de “Historia de la portentosa vida y milagros de San Vicente Ferrer” i està escrit per Francisco Vidal y Micó i publicat en 1735.

L’anècdota a la qual em referesc hui apareix en la pàgina 355 d’eix llibre –que al mateix temps sembla que està compost de cinc– amb un total de 534 pàgines.

Dins de la Vida de San Vicente Ferrer, al libre IV, capítol XIII, titulat “Milagros de San Vicente con apariciones, y favores” es conta com el sant s’apareix al Venerable Padre Maestro Fray Jayme López –que morí en València en 1670–, entre altres.

I diu que aquest pare “tuvo de San Vicente Ferrer estos singulares favores... [i conta un primer favor referit a una predicació en la Parròquia se Sant Martín de València.]… Otro año predicó la Quaresma en Alcoy, Villa numerosa de este Reyno. Y bolviéndose a Valencia disgustado de no aver predicado de su amado San Vicente, se le apareció el Santo en el camino cerca de la Villa de Almuzafes, y le consoló, assegurandole que el propio dia (que era el de su Fiesta) predicaria, y asi sucediò à medida de su deseo, por aver faltado en Almuzafes el Predicador. De comunicar mucho este Siervo de Dios con San Vicente, tenia muy impresionada su efigie, y assi decia, que era de hermoso rostro; muy vivo en el pensar, y decir. Y añadia con candidez columbina: Esto lo sè de persona que le ha visto...” –l’única lletra que he canviat al text ha consistit en actualitzar la lletra “s” que en aquella època s’escrivia amb una semblant a “f” com podeu veure a la imatge del document que s’acompanya–.

La primera imatge correspon a un quadre de Juan de Juanes i la segona és de la pàgina del llibre al que es fa referència a l'article.

PRIMERA EXCURSIÓ AL MAS DE REIG

Al llarg de tota la meua vida laboral com a mestre d’Almussafes sols he anat en dues ocasions al Mas de Reig amb els meus alumnes i va ser en les dues primeres promocions. En la primera acompanyat de Vicente Emeterio i Josefa Bataller el curs 1983-1984 i en la segona per Vicente Emeterio i Manuel Fraile, el curs següent.

Ja vaig traure fotos de la segona ocasió, corresponents al viatge del dia 1 d’abril de 1985, quan estaven en tercer d’EGB. Podeu veure aquell material seguint els enllaços següents: 
https://www.facebook.com/media/set/?set=oa.872759649487489&type=1 i

https://www.facebook.com/media/set/?set=oa.873207156109405&type=1.

Són publicacions del dia 6  i el 7 d’octubre de 2015, respectivament.

Però la foto que hui acompanye correspon al primer viatge i es feu quan estaven en quint. Els noms dels alumnes per ordre de llista era: Marcos, Evelio, Inmaculada, Joaquín, Yolanda, Carlos, Mónica, Miguel Ángel, Pedro Jesús, Vicente, Rocío, Sofía Sonia, Antonio, Mª Consuelo, Rafael, Luís, Lorena, Miguel, Manuel, Marta R., Mauricio, Óscar, Eva Mª, Mª Pilar, Mª Carmen, Olga, Francisco, Marta S., Federico, Carlos, Javier, Juan Bautista, Mª Teresa i Carolina.

Sempre teníem a Ricardo Iborra –avi de la nostra regidora de cultura– d’amfitrió i –almenys als mestres– ens ensenyava la casa per dins i vertaderament n’hi havia algunes peces de la mateixa que eren precioses. Em ve ara a la memòria una tassa de WC de porcellana fabricada en Londres a principis del segle XIX, que crec estava al pis de dalt.

En la foto crec que apareixen trenta o trenta-u dels trenta-quatre alumnes que formaven el grup. Supose que els que no es veuen ací no estarien a molta distància o també que algú/na no acudiren a classe aquell dia.

No està molt clara. Les càmeres de fotos d’aquell temps no eren com les d’ara i el/la company/nya que la faria tampoc em feia moltes fotos, ja que jo he segut sempre el fotògraf oficial de tots els grups que hem portat i no sols dels meus. Això es junta també a que es feia a una certa distància. Ací està sols el meu grup però també n’hi ha una foto amb els tres grups a l’hora i eren un centenar d’alumnes aproximadament.

TENDRESA D’INFANTS

La foto que acompanye hui té com a protagonista dos xiquets i una xiqueta menuts/da.

La vaig trobar fa uns dies escanejant negatius i em va resultar molt entranyable. I perquè?, foren alumnes que vaig tenir en tercer i quart, entre els cursos 1997 i 1999, en un grup de trezte –en escola de vegades hem tingut grups de poca matrícula– i a més es composava de deu xiquets i tres xiquetes. En quart se’ns va afegir un altre que aleshores venia de Ucraïna.

Pertanyen a un carret del 16-03-1994, per tant estaven en preescolar de quatre anys i –si no m’enganye– eren del grup A que portava Inmaculada Melo, com a tutora.

Al preescolar d’aquell temps i a l’infantil d’ara es fan moltíssimes activitats i entre elles, els moments de joc en un racó de l’aula són molt importants pel desenvolupament general de les criatures. Ací com podeu veure estaven al racó de la medicina, en altres fotos se’ls veu en la perruqueria, a la taula menjant-ne o fent la colada envoltats de productes de neteja. Per suposat amb el altres xiquets i xiquetes com a protagonistes.

Estaven en una de les quatre aules de l’edifici de preescolar. Quan ja més majors vingueren a la meua tutoria crec que estigueren als baixos del carrer Mestre Serrano, perquè l’escola ja havia segut enderrocada i estaven construint la nova.

Els noms de les persones que hi apareixen són Mar, Ximo i Quim. No cal ficar els cognoms, ja que qui els coneix no necessita més dades.

En una altra època no haguera gosat de traure-la, ja que sabeu que no m’agrada traure menors d’edat, però estos ja estan a prop dels vint-i-set anys, amb les seues carreres universitàries acabades i en algun cas treballant-ne. A més, els he demanat permís a través d’un dels membres que consultà als altres. 

GRUP DE 54 VIVENDES DEL “PLA RIUADA”

Hui us presente una foto que vaig comprar fa un parell d’anys per Internet, correspon a les 54 vivendes socials del Grup que es va construir en tres blocs que es localitzen longitudinalment entre els actuals carrers Llauradors i Foia –al mig es troba el carreró amb les portelles de darrere les vivendes– i en vertical fan cantó amb l’actual avinguda de Paral·lel.

Al programa de festes de 1959 l’alcalde de l’època –Enrique Duart Tudela– parla de que: “en el año en curso entregaremos 40 viviendas protegidas” –es referia a las que es troben als actuals carrers València i Santa Creu– i a continuació afegeix que: “Están iniciadas las obras de otro grupo de 54 viviendas de la Obra Sindical del Hogar acogidas al Plan Riada”.

Un any després, el mateix alcalde escriu al llibre de festes següent i després de parlar de les 40 vivendes protegides que s’havien construït i entregat diu: “Ante la evidente falta de un mayor número de hogares en nuestro pueblo, hemos creido poder descongestionar totalmente el hacinamiento de familias, construyendo un nuevo Grupo de 54 Viviendas de Tipo Social Rural, a través de la Obra Sindical del Hogar y Arquitectura; pues, en su día, nos acogimos al Plan Riada de Valencia. La construcción de estas 54 viviendas será de un período de tiempo brevísimo y de unas condiciones económicas optimas, por estar dicho Plan adoptado por nuestro Caudillo”.

Ja sé que mirant el que ací he ficat, sols transcrivint el que en documents de l’època és deia, alguna persona pensarà –i segurament opinarà– que són temes que actualment xoquen davant la llei de Memòria Històrica, Llei 52/2007, de 26 de desembre i contra el Projecte de llei, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana (RE número 51.671). Per a mi no és un tema nou ja que l’he treballat fa temps, quan en desembre de 2015 vaig elaborar en la meua qualitat de cronista un informe sobre vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura que es troben encara al nostre municipi.

Però independentment d’això, no és pot negar la utilitat que eixes vivendes han donat als seus propietaris al llarg dels aproximadament cinquanta-cinc anys que han passat des que es construïren. Una altra cosa, serà la retirada d’alguns símbols que encara llueixen a algunes de les façanes d’eixes vivendes i d’altres de diferents zones del poble.

En la fotografia en blanc i negre –símbol d’una època més “negra” que blanca– es veuen tres imatges tretes des de diferents angles, però en la primera s’aprecia un transformador d’electricitat per distribuir-la a totes les cases. Eix transformador no està actualment al mateix lloc, però sí a menys de vint metres, amagat o dissimulat a la dreta de l’actual edifici de la biblioteca pública i recaient al carrer Llauradors.

L’altra foto en color feta el dia 14-05-2015 enfocaria a com són en l’actualitat aquella part de les vivendes, encara que sense el transformador.