NOTÍCIA DE LA LIRA ALMUSSAFENSE DE FA QUARANTA ANYS

Hui es compleixen exactament quaranta anys de la publicació pel diari Levante d’una notícia referida a la nostra banda de música, ja que la mateixa es publicà el dia 16 de novembre de 1977.

En ella s’arreplegava un breu recorregut per la història de la Banda des del seu començament en juny de 1928 i la seua estrena al públic el Diumenge de Rams de 1930, baix la direcció de Salvador Aguado Iborra, que ajudat d’una filla havien impartit les classes de solfeig als cinquanta alumnes apuntats des del principi i que amb el recolzament d’una Junta directiva constituïda pels seus pares contribuïren a ficar en marxa el que seria tota la infraestructura que la faria funcionar, adquirint l’instrumental i assumint la responsabilitat d’amortitzar les despeses que es valoraven en 7.500 pessetes de l’època.

Notícia del diari al qual apareix la data afegida en boli

Segurament pel que llegim del diari, els principis serien complicats, amb una tasca immensa per a fer.

Després vingueren uns quants directors en pocs anys fins l’arribada del Mestre Moragues, autor de l’himne d’Almussafes. La Guerra Civil els pillà dins la dècada aproximada de dirigir la Banda i en 1945 aprovà oposicions per al Cos de Directors de Bandes de Música Civils de l’Estat.

Foto inèdita del mestre Moragues,
procedent del meu arxiu

La foto seua que acompanye correspon a la seua targeta d’identitat de 1948 ja com a director de la Banda Municipal de Socuéllamos. És un document que vaig escanejar en abril de 2011 quan vaig rebre la visita en casa del seu fill que el portava.

Després fou director Miguel Chirivella Lucas, músic de Catarroja que entre els anys 1927 i 1933 havia tocat la tuba en la Banda de l’Empastre. D’ell vaig parlar en 2015 dins el meu article “5 músics per a una banda” al fer referència a Pascual Asins Albuixech –“Pasqualet”– i a Francisco Magraner Magraner –“Calot”–.

Entre els anys 1952 i 1968 la Banda estigué en una decadència notable fins el punt de quasi desaparèixer a falta de músics.

En 1974 un dels músics fundadors suggereix rehabilitar la banda –no estic segur de si fou José Esteve Baldoví, Pepe “Cama”, però algun músic ho recordarà–, començà inscrivint-la en la Federació Regional de Societats Musicals, demanà ajudes de la Diputació Provincial de València perquè l’Ajuntament de l’època no ajudava en res...

I en 1976 vingué el jove director Enrique Gosp Martínez que es feu càrrec d’ella. De la història posterior em sabem més, però l’article del diari recollia un resum fins aquell moment.

Com podreu comprovar, a la breu història que es conta al diari he afegit algunes informacions meues.

He d’agrair novament la procedència del material usat –en aquest cas la notícia del diari– que em va proporcionar el meu amic Vicente García Castillo en maig de 2014.

HISTÒRIES DEL MAGISTERI D’ALMUSSAFES (1) – Dª TOMASA BENEITO (1847)

Comence ací una sèrie que no sé quan acabaré, però de moment parlaré de mestres que treballaren al nostre poble durant el segle XIX.

Fa tant de temps que no podria ficar-la ni en la pàgina d’Almussafes Segle XX, per això la fique en la meua biografia.

És el primer nom de mestres que he trobat en les meues investigacions sobre el magisteri i l’ensenyament a Almussafes. Fou el dia 18-07-2012 quan en una visita a l’Arxiu de la Diputació de València la vaig trobar dins un grups que portava el títol de “Magisterios provistos en el año 1847”, eren un total de 38 en tot l’any i allà estava Dª Tomasa Beneito en el número 35 del llistat on dia Almusafes, de niñas, 28 Octubre, al costat del seu nom.

Escrit de l'alcalde comunicant la vacant

Podem saber poques coses d’aquella mestra que fa ja 170 anys que estigué al nostre poble, feia sols 8 anys que s’havia inventat la fotografia i no crec que Dª Tomasa poguera fer-se alguna en aquella època, per tant no n’hi ha res que ens indique com era.

El dia 24-02-2016 vaig estar en aquell mateix Arxiu una altra vegada –he anat més– i vaig trobar diversos documents sobre aquella mestra, reunits en un grup amb diversos fulls cosits que es deia “Expediente instruido para la provisión de la enseñanza de niñas de Almusafes”.

En eix expedient n’hi ha un document firmat per Peregrín Linares –alcalde– on fa constar el dia 1º de diciembre de 1846 que “La Enseñanza de Niñas de esta Villa se halla vacante por renuncia que ha presentado a este Ayuntamiento Doña Teresa Colomer, y está encargada de ella interinamente Rita Marco que la desempeñaba antes de aquella. La dotación consiste en 1300 reales vellón satisfechos por mensualidades del fondo de Propios y Arbitrios Municipales. Por lo que espero que VS. Se sirva mandar se anuncie la vacante para su provisión...”. L’equivalència entre reales de vellón i pessetes era de 4 reales per cada pesseta, per tant el sou anual de la mestra equivalia a 325 pessetes –27,083 al mes– i si es passara als actuals euros, de 1,953, encara que sabem que el valor de les monedes no seria comparable en les distintes èpoques.

Segons el text anterior podem conèixer el nom de dues mestres que exerciren el seu magisteri abans de 1847, que era la data de partida.

N’hi més documents –tots en castellà–:  un altre firmat per l’alcalde el dia 17-10-1847, una instància de la mestra  del dia 7-7-1947 dirigida a la Junta de Instrucción Primaria, un document de dos fulls firmat per Enrique Arbuixech, secretari de l’Ajuntament Constitucional d’esta vil·la d’Almussafes  i un altre de la Comisión de Instrucción Primaria proposant a la Comisión Provincial perquè aquesta procedira a aprovar el nomenament de la mestra.

Instància de la mestra

En un dels escrits, Dª Tomasa Beneito explica que “está ejerciendo su profesión en el pueblo de Montichelvo donde fue destinada, y siendo este un pueblo donde está tan mal pagada, y lo peor al dárselo en pequeñas porciones, de manera que no puede contribuir a su subsistencia, la de su madre y una hermanita que tiene en su compañía… y habiendo tenido noticia que se halla vacante el Magisterio en el pueblo de Almusafes donde espera proporcionaría más trabajo para ayudar a dicha subsistencia…”

El que sí sabem és que vingué de mestra ací vint anys abans que es ficara en funcionament l’Escola de Magisteri Femenina de València, per tant dedueix que hauria d’estudiar la carrera en una altra província.

També sé què en 1863 Dª Tomasa Beneito y Chiner estava de mestra en Otos.

COL•LECTORS I AIGÜES SUPERFICIALS (I)

Últimament s’ha parlat a les notícies locals de col·lectors, sobre tot referint-se al del Carrer de Santa Creu que portem anys i anys esperant perquè el “Pla confiança” amb el qual anava a subvencionar-se... no era per a confiar-ne molt... Així què he pensat en fer un poc d’història repartida en diverses parts. Jo no sóc persona entesa i per tant puc dir alguna ximpleria, però no em vaig a acovardir per això.

El diccionari de l’AVL defineix la paraula col·lector en la seua accepció 6 com: m. –masculí–  OBR. PÚBL. “Conducte principal de la xarxa de sanejament que arreplega les aigües de pluja i fecals que aboquen les clavegueres i les conduïx lluny de la població”. I crec que s’associa majoritàriament a la idea de què són subterranis, almenys dins de les poblacions. Però jo de moment, vaig a parlar sols d’aigües superficials.

Encreuament dels carrers Major i El Cano en 1976

El tema del desaigüe de les pluges en alguns carrers bé ja de vell, de fet des de 1980 que jo visc al poble hem patit algunes inundacions en carrers de la part més baixa del poble o de la zona més propera al barranc del Tramusser que en aquella època encara no estava canalitzat i per tant el major perill venia des d’allà. Aleshores, era freqüent veure les aigües per dalt les voreres d’alguns carrers quan n’hi havia tempesta, sobre tot dels que donen a la part est del poble, com Santa Creu, Cano, Pinar, Vicente Gay i Sant Bertomeu. Lamentablement, trenta-sis anys després revivim escenes semblants en alguns ocasions.

I comence parlant de la “solució a mitges (?)” que teníem des de principis dels anys vuitanta –o abans, però jo no ho vaig veure– i sobre tot de la zona on es troba el col·legi Almassaf.

Sabeu que he desenvolupat tot el meu treball durant 34 cursos a aquest centre educatiu, el qual es trobava al mig del camí de les aigües que baixaven pel carrer de Mestre Serrano i anaven a parar a l’anomenat barranc de Cano, que encara a meitat de la dècada dels anys setanta tenia uns pilonets per a creuar-ho quan baixava aigua, botant-los per no banyar-se els peus, com veureu en una fotografia de l’època que s’acompanya.

Per esta porta entrava l'aigua des de l'any 1980, supose que s'obria

La solució dins el col·legi estava resolta amb un desnivell entre les pistes esportives del pati dels majors, que anava canalitzat per baix del pati de pàrvuls i que venia a parar al carrer Cervantes per passar el carrer Major i pel de Cano desaiguar als camps de la part est del terme. En la composició fotogràfica que mostre d'abans que enderrocaren el col·legi vell no he pretès fer art sinó explicar el recorregut de les aigües per dins el centre i després de travessar la porta que enfrontava al carrer de Mestre Serrano.

Composició del recorregut de les aigües per dins el col·legi

D’aquella època no recorde més solucions per dins el poble fora de què les aigües anaren pels carrers perquè les clavegueres no podien absorbir les pluvials. I fins que no arribara la canalització del barranc del Tramusser Almussafes sempre hi estava “exposat” quan n’hi havia grans tempestes.

Visc des de l’any 1987 al carrer Sueca, prop del de Vicente Gay i per ell també baixava –i baixa– molta aigua cada vegada que plovia i tot perquè el nostre poble es troba en una planícia costanera que s’encamina cap a l’est en que trobem el mar a uns quants quilòmetres. Segons algunes informacions es trobem a 11 metres sobre el nivell del mar i en altres figura la quantitat de 30 metres, jo m’incline més per la primera xifra.

Al ser la zona de les piscines i poliesportiu la part més alta del poble, les aigües d’eixa zona també van a parar als camps pel carrer de Santa Creu.

Les fotos que presente hui pertanyen a l’antic col·legi i el carrer de Cano en 1976.

Continuarà...

CONFERÈNCIA I EXPOSICIÓ: “LA ESCUELA ILUMINADA 1931-1939”

Ahir, a les set de la vesprada i tal com estava previst tingué lloc la inauguració de la “I Setmana de la Memòria Democràtica”. Començà amb una intervenció política que tractava de presentar la “Comissió de la Memòria Democràtica” creada i constituïda a Almussafes recentment i de la qual aquest cronista forma part. La meua implicació començà oficialment quan el dia 18 de desembre de 2015 vaig presentar un complet informe sobre “vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura” que encara perduren en els espais públics –carrers– de la localitat.

La presentació estigué feta amb les paraules de la regidora Teresa Iborra de “Memòria Històrica i Democràtica” a més de “Cultura, Medi Ambient i EPA”. A continuació, Eugeni de Manuel –director-coordinador de la FVMP– explicà la trajectòria de la “Xarxa de municipis per a la posada en valor de la Memòria Històrica”, així com altres aspectes del tema i tancà eixa part Toni González com a alcalde parlant entre altres coses dels pocs vestigis del nostre poble, dels acords adoptats per a la seua retirada, etc. Com podeu imaginar esta part per a mi ja era coneguda.

Però –com a docent que sóc– la que particularment anava a omplir-me més era la segona. La dedicada a explicar amb una breu conferència titulada “La  escuela iluminada 1931-1939”, que coincideix amb el títol d’un llibre editat en 2010 escrit per Cristina Escrivà i Moscardó que feia la conferencia i era al mateix temps comissària de l’exposició itinerant que a continuació s’inauguraria. El nostre gestor cultural José María Bullón seria l’encarregat de presentar-la i acompanyar-la a la taula.

Cristina feu un recorregut sobre l’ensenyament durant eixos anys, ja que la Segona República provocà prou canvis en l’educació gràcies a que el Ministeri d’Instrucció Pública dedicà molts recursos econòmics en comparació al dels restants Ministeris. Com apareix a una de les diapositives de la presentació es tractava d’un nou ensenyament, d’una nova metodologia per capacitar a una nova ciutadania, que reunia diverses característiques, com les de ser: racional, pràctica, activa, dialògica, laica, coeducativa, científica, creativa, artística, participativa, ininterrompuda, solidària, compromesa i amb realimentació positiva.

Aprendre en igualtat, fer les coses per un mateix, dirigir la vida amb conseqüència, ser solidaris i respectuosos amb la naturalesa eren algunes de les claus de la cultura republicana. Fins el final de la Guerra Civil a la nostra comunitat continuà eixa filosofia de l’ensenyament a través de les Colònies escolars i el Instituts obrers.

Per l’elaboració del llibre l’autora investigà diferents institucions educatives de l’època: Misiones pedagógicas, Escuela Cossío, Instituto de Segunda enseñanza “Luís Vives”, Escuela de la Casa de la Democracia, Escuela aneja a la Normal de Maestras, Colonias escolares, Instituto para Obreros,... i a més, s’entrevistà amb diversos alumnes que en la seua infantesa assistiren a aquells centres educatius.

L’exposició que podeu visitar fins el dia 20 de novembre està composta per un grup de panells en les quals n’hi ha textos de diferent grandària on aquells alumnes hui ja persones ben majors parlen de les seues respectives institucions i està complementada per tres vitrines amb una antologia de textos de l’època.

Tant l’exposició itinerant que es presenta com el llibre amb el mateix nom estan organitzats per l’Associació Cultural Institut Obrer.

Ja en la sala d’exposicions Cristina Escrivà feu un breu resum en relació als materials exposats.

I els actes programats per la “I Setmana de la Memòria Democràtica” continuen els dies 11 i 12 de novembre, amb una obra de teatre i amb un recorregut per la València de la II República i cinema respectivament, tal com s’explica a l’agenda d’activitats última.

A través del següent enllaç podeu arribar a la informació que vaig publicar el 15 d’abril de 2016 en relació a la conferència que Cristina Moscardó ens va impartir el dia anterior  sobre la Segona República en el 85 aniversari.

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1711464385784488&set=oa.1700962700158810

LES AGENDES ESCOLARS DEL COL•LEGI ALMASSAF (i II) – HISTÒRIA

Començava la meua publicació anterior sobre el tema del dia 27 de setembre així: “Una cosa tant simple com una agenda no sembla ser important, però quan es tracta d’una agenda escolar si ho és...” i al llarg d’ella parlava de l’actual. Hui vaig a fer un poc d’història de totes les fetes fins ara, en total 27.

Per la procedència, les set primeres eren de Gràfiques Machí, les quinze següents d’Edicions 96 i les cinc últimes ja d’empreses diferents, una de “El full editorial”, tres –crec– de Gràfiques Castañ i l’última de l’editorial RG.

Les 27 agendes començant per la dreta i en ordre fins l'esquerra

Les dues primeres no portaven a la portada el nom del col·legi, encara que per darrere si portaven el logotip i les dades de l’APA –Associació de pares d’alumnes–, fins que amb el pas dels anys es canviaren a AMPA –Associació de mares i pares d’alumnes–. En la tercera es deia que col·laborava l’Ajuntament i així fou també en la sisena, setena, etc.

Les 27 agendes dins una caixa de fulls

Les sis primeres estaven enquadernades amb el llom pegat, la setena –era més gran que les anteriors i les posteriors– i totes les següents han segut ja de cuquet. Les pàgines de “planificació del treball a casa” portaven línies en cada dia a partir de la segona i cinc d’elles no acabaven en punta sinó que tenien el cantons arrodonits.

En les quinze d’Edicions 96, trobem que les nou primeres es titulaven “Agenda de l’escola valenciana”. Les dues primeres portaven una cinta per marcar la pàgina en cada setmana. Era una ferramenta molt útil que jo he hagut d’afegir alguns anys, també portaven una foto del col·legi antic a la portada, després vingueren quatre entre la tercera i la setena que portaren en les primeres pàgines una foto “falsa” del col·legi, perquè corresponien al centre que l’empresa constructora feu primerament en Benimaclet –València– seguint el mateix model encara que aquell sols tenia dues línies i el nostre tres, però la gent no s’adonà, jo sí perquè la foto era meua, però quan la impremta actua aprofita material anterior i no la canviaren. I fou ja a partir de la vuitena en el curs 2005-2006 que apareix la foto correcta del col·legi nou, cinc anys després d’haver-ho inaugurat. Des de la segona portaven tapes transparents davant i darrere i cinc d’elles venien amb regla de plàstic que usaven com si fora la cinta per marcar la setmana.

El nom que apareix a l'esquerra de l'edifici no correspon al nostre centre

I les altres sis portaven el títol de “Agenda escolar de Primària” i totes continuaven amb la mateixa línea de les altres nou i amb la regla per marcar la pàgina. En totes elles, és clar que la llengua d’ús era el valencià com no podia ser menys provenint de la “Federació d’associacions per la llengua”.

Col·legi de Benimaclet (València)

En les últimes cinc en que la procedència ha estat diversa si que les portades tenien un dibuix fet per xiquets/etes, en les dues últimes amb convocatòria de concurs per triar-la. En algunes els dies es troben en valencià, castellà i anglés, en la de fa dos cursos s’amplien les llengües també al francés i en la més recent les llengües es queden sols en valencià i anglés.

L’esquema ha anat evolucionant i millorant, adaptant-se a les circumstàncies. Aquell primer disseny del Departament d’orientació del curs 1990-1991 era sols el principi. Sobre la marxa s’han mantingut alguns continguts i altres han anat canviant-ne. La finalitat era servir de vincle d’unió entre el col·legi i les famílies mitjançant l’ús diari per part de l’alumnat, creant al mateix temps hàbits correctes d’organització de cara al futur de tal forma que les mares i pares pogueren saber quines eren les tasques dels seus fills o filles i pogueren enviar i rebre comunicacions al i/o del centre educatiu.

Encara que ací no es veu tota la part esquerra de l'difici el nostra no ha tingut mai el nom

Una característica de totes elles ha segut la col·laboració total o parcial de l’AMPA en el seu finançament i en l’última s’ha inclòs una pàgina amb publicitat per primera vegada, que supose ha estalviat a la Junta el pressupost que sense ella haguera aportat.

Acompanye algunes fotos que il·lustren el tema ara sense alumnes...

SEIXANTA ANYS DE LA RIUADA AL NOSTRE POBLE

La riuada a Almussafes passà el mateix dia que la de València, el dia 14 d’octubre de 1957.

Fa uns dies es compliren seixanta anys d’aquella riuada, que passà a la història com una de les més grans i que algunes persones del poble visqueren en directe.

És un tema que ja vaig tractar en octubre de l’any 2015 i dins del 2017 al fer referència al grup de vivendes del “pla riuada” que es construïren.

La foto que il·lustra el tema és la mateixa perquè no conec més a nivell local. Però els escrits que acompanye són inèdits. El cronista que va ser el meu antecessor, Antonio Benavent Calatayud començà a exercir com a tal en 1954 i durant uns anys també fou corresponsal del diari Levante. Encara es conserven notícies de 1957, 1958, 1959 i 1960. Signava els seus articles amb les seues inicials “ABC” del nom i els cognoms i de vegades apareixien també com “El corresponsal”.

El primer document va ser escrit a màquina el dia 16-10-1957 i el segon correspon al dia 22 del mateix mes. Supose que la notícia seria replegada pel diari dins els dies següents. En ambdós casos estan escrits en la data assenyalada al final, però eren còpies per a guardar fetes amb paper de calc.

Des de fa quasi un any vaig tenir accés a la part del seu Arxiu que encara es conserva i d’ell han eixit les dos imatges que acompanye. A falta dels diaris tenim la còpia de les notícies enviades a la redacció del Levante.

Com és comprensible el paper ha patit el pas de seixanta anys, a més d’humitats i altres... Per tal que es pogueren llegir millor els documents jo he hagut de donar més color als originals escanejats, de tal forma que s’aprecien millor els problemes que a l’original i al mateix temps es lligen millor els textos. No m’imagine com estaran d’ací a seixanta any alguns dels papers del meu arxiu, si és que es conserven en el futur.

Si alguna persona té curiositat per llegir per primera vegada o repetir lectura de la publicació de l’any 2015 on donava prou detalls de com foren els fets d’aquells dies, pot fer-ho seguint el següent accés directe, que pot copiar i pegar a la barra d’Internet:

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1650951808502413&set=oa.875697705860350

PANELL INFORMATIU DE LA TORRE

L’any 2000 fou un any especial en la nostra historia local, ja que es compliren 750 anys de la Primera Carta Pobla atorgada per la segona senyora de la vila, Na Navarra d’Ahuero en l’any 1250 i es commemorava el naixement d’Almussafes com a poble.

Aquell any vingué carregat d’actes organitzats pel Consell d’Organització del 750 aniversari de la Carta Pobla, grup del qual jo formava part.

25-02-2000

El 25 de febrer es va fer l’obertura i inauguració de la Torre amb l’assistència de moltes persones. Feia tres anys que les obres d’intervenció havien acabat, ja què es feren en 1996.

Un dels elements que acompanyaven aquell acte havia segut la instal·lació prèvia d’un panel informatiu al costat de la porta d’entrada a la Torre, entre les figues paleres i l’edifici.

31-11-2003: detall de la forma del seu pefil

El títol del cartell era “La Qarya al-Mansáf i la Torre Racef” i a continuació replegava un text que  explicava amb una informació clara i breu tota la història des de l’origen de la Torre fins la seua restauració (?) en 1996.

Transcric un paràgraf d’aquella informació que deia: “En aquests moments, podem afirmar que la torre que visitem és una torre totalment renovada. Abans d’aquesta intervenció es veia el sistema de construcció original i les restes de les edificacions que s’adossaren a la torre en el seu moment, i les quals eren indicatives del procés històric seguit per la construcció de dels segles XI-XII fins l’actualitat”. No sé si és per aquest motiu que un arquitecte em comentà l’any 2015 que “la torre és l’exemple del què no s’ha de fer en restauració i així s’ho diuen en classe als estudiants d’Arquitectura”.

17-01-2006

17-01-2006

Aquell cartell del que parle durà fins l’any 2006 –a meitat de gener encara estava i a principi d’abril ja no hi era, segons fotos del meu arxiu personal– en que desaparegué destrossat pel vandalisme –supose– de gent que es reunia al seu voltant. Han passat onze anys i ja no ha tornat mai a ser reposat. En un principi quedaren dos trossets dels tubs que formaven la seua estructura però en novembre de 2007 també això havia desaparegut. Resulta “estranyament bonic" que junt a la torre estiguen els contenidors de fem i no la informació sobre el monument, perquè és quasi inevitable fotografiar els contenidors quan vols fer fotos a la torre. I jo ne tinc moltes!

09-04-2006

El dia 7 d’octubre últim –i dins la campanya de visites gratuïtes organitzades–  vaig tornar a pujar com ja ho he fet altres vegades des de l’any 2000 i vaig sentir una certa vergonya a l’observar com tots els acompanyants del meu grup eren persones de fora del poble que venien a fer turisme i no veure cap conegut d’Almussafes.

Aprofite també per afegir que els cartells informatius de la terrassa donen “pena”, perquè el pas dels anys i el fet d’estar exposats al sol, el vent, les pluges,...  han fet  perdre part del color de les imatges i els textos explicatius.

Acompanye algunes fotos de diferents moments entre l’any 2000 i 2006, encara que tinc molt més material posterior.